Pelagos

viatges, cultura i solidaritat

Arxius per 'Cinema' Categoria

L’ona

Enviat per mesogio el dia 14th May 2011

la ona

Drama basat en fets reals, quan l’any 1967, un professor d’un institut de Palo Alto, Califòrnia, va preguntar al seu alumnat per què el poble alemany ignorava la massacre nazi contra els jueus. Llavors va fer un experiment, amb la implantació d’un règim de disciplina a l’aula; els nois i noies es van entusiasmar fins que, abans que les coses anessin massa lluny, ho va tallar.
L’escriptor Todd Strasser en va fer una novel·la l’any 1981 i el director alemany Dennis Gansel va fer-ne una la pel·lícula el 2008, amb la pregunta inicial: “Penseu que seria impossible una altra dictadura a Alemanya?” Tot l’alumnat va dir que seria impossible. I ell, que inicialment volia fer el seminari sobre l’anarquisme, en comença un sobre el feixisme. I comença l’experiment fins que al cap de 4 dies esclata el conflicte en un partit de waterpolo. Ho vol deixar-ho estar, però ja és massa tard…

EL tema fa rumiar sobre la capacitat que pot tenir un líder per fascinar i implicar (o també manipular) uns joves en un projecte, feixista en aquest cas. I fa pensar en els mecanismes que causen l’adhesió de joves a projectes semblants: pels personatges que veiem, són jovent solitari, amb l’autoestima molt baixa, gent a qui els seus pares no els fan cas, joves buits, sense ideals… Aquí, el professor els dóna responsabilitats, formen una comunitat, tenen un nom, un logo, s’ajuden i es defensen entre ells. I llavors, a partir de virtuts com la unitat, l’amistat, la lleialtat, la confiança… es crea el sentiment de grup. Els individus han trobat sentit a les seves vides. Per això hi són i no volen deixar-ho.

De pell de gallina!

Dins de Cinema | 2 comentaris »

Happythankyoumoreplease

Enviat per mesogio el dia 7th May 2011

El títol ve d’un consell que va donar un taxista hindú a Annie, una amiga del protagonista, un dia que va pujar a un taxi, a Nova York: felicitat, gràcies, més, sis plau.

radnor

La història parteix del jove escriptor Sam Wexler. Aquell dia ha d’anar a una entrevista amb el director d’una de les editorials més prestigioses de Nova York. Al metro es troba un nen que ha perdut la seva mare (sembla) i l’intenta deixar, no sap massa com, però finalment se l’enduu amb ell. L’entrevista va fatal, i el nen hi té una part de culpa.

La vida de Sam gira al voltant dels seus amics i amigues, que es debaten sobre la feina, l’amor i l’amistat. Annie, la seva millor amiga, té una malaltia que l’ha deixada calva, i segons ella, ha perdut el seu atractiu físic, tot i que un company de feina, Sam 2 li va al darrera.

Charlie i la seva companya Mary Catherine travessen un moment difícil en la seva relació. Ell voldria anar a treballar a Los Angeles, però ella no vol. La vida sentimental de Sam va d’una relació a una altra, fins que un dia coneix Mississippi, una cambrera i cantant. Inicien una relació, però tots dos dubten. Mentrestant, tots li aconsellen que solucioni el tema del nen, que continua a casa seva, pintant dibuixos (i sembla que li surt prou bé). Però un dia es presenta la policia, que l’acusa d’aprofitar-se del menor.

La pel·lícula s’acaba bé. No ens feia gaire gràcia, però ha resultat interessant, sensible, amnb molt bona banda sonora i uns personatges molt propers. Dirigida i protagonitzada per Josh Radnor en el paper del protagonista, està acompanyat de Malin Akerman, Kate Mara, Zoe Kazan, Pablo Schreiber i el petit Michael Algieri, molt convincent en el seu paper.

Dins de Cinema | Sense comentaris »

The kids are all right

Enviat per mesogio el dia 19th March 2011

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/bdDSqgZ87fM" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Una parella que viu a Califòrnia, Nic i Jules, tenen un noi i una noia, fruit de la inseminació artificial, Joni i Laser. Ja adolescents, volen saber qui va ser el donant d’esperma, ho investiguen i el troben. A partir d’aquí, els típics temes que viuen els adolescents (estudis, sexe, drogues…) prenen una nova dimensió, ja que volen integrar el seu pare biològic, Paul, a la família. I a ell ja li va bé, perquè li fa il·lusió i és un home solter sense compromisos. Per a Joni i Laser comencen un munt de sensacions noves, però per a les seves mares (perquè no tenen un pare i una mare, sinó dues mares), les coses es comencen a complicar fins a posar-se en qüestió la seva pròpia relació.

Una de les gràcies de la pel·lícula és que ens mostra els mateixos problemes que podria tenir una família formada per un pare i una mare: la preocupació pels estudis, pels amics que els poden portar pel mal camí, la por que tinguin un accident de moto… fins al punt que amb tant control, els dos adolescents viuen controladíssims. I Paul representa una alenada d’aire fresc.

La problemàtica de l’aparició del pare biològic dins la vida de la parella es tracta amb tota la normalitat, com és, perquè al marge de les diverses estructures que pot tenir una família, els problemes són els mateixos. I la parella haurà de lluitar per la seva pròpia continuïtat.

Pel·lícula en clau d’humor, tot i els tocs dramàtics, àgil, fresca, amb bona música (Carter Burwell) i el magnífic treball d’Annette Bening i Julianne Moore, amb Mark Ruffalo en el paper de Paul. La directora, Lisa Cholodenko, ja havia tractat temàtiques similars, però amb 4 nominacions als Òscars 2011, es va quedar sense cap.

Dins de Cinema | 1 comentari »

The reader

Enviat per mesogio el dia 27th February 2011

lector

Situada a Alemanya, explica la història d’un noi, el Michael, que s’enamora d’una dona més gran, Hanna. Sovint, ella li demana que li llegeixi fragments de llibres i ell, a qui li encanta, li parla amb passió de textos com L’Odissea d’Homer, Les aventures de Huckleberry Finn, La dama del gosset i d’altres. Un dia, ella desapareix i anys després, ell la retroba en un judici on assisteix com a estudiant de Dret. Llavors descobreix el seu passat com a guardiana a Auschwitz i la seva participació en la mort de més de 200 jueus. Tot allò el trastoca.

Havia estimat una dona amb un passat de complicitat amb el nazisme. Durant el judici, ella es fa responsable dels fets, ja que confessa haver escrit l’informe; les seves companyes queden així quasi exculpades. Però Michael sap que ella no l’ha pogut escriure perquè tampoc sap llegir. Aquest és el seu altre gran secret. Amb sentiments contradictoris, deixa passar el temps. Què sent per Hanna? L’estima, encara? Li repugna?

Decideix enregistrar en cintes de casset una pila de llibres que li va enviant a la presó. Ella les rep amb il·lusió i s’anima a començar a aprendre a llegir i escriure; llavors li envia alguna nota, però Michael no n’hi contesta cap. Quan, després de complir condemna, responsables de la presó connecten amb ell per demanar-li suport perquè ella tingui casa i feina, ell fa les gestions des de la fredor i la distància. Per això ella pensa que fora, res ja no val la pena.

Al fons, el dilema entre comprendre i jutjar, odiar i estimar. Oblidar? Perdonar? el drama col·lectiu del poble alemany després del nazisme: aprendre a conviure amb els crims de la generació anterior.

Basada en la novel·la del mateix nom de Bernhard Schlink, un jueu alemany nascut el 1944, la pel·lícula va ser dirigida per Stephen Daldry (director, també, de Les hores i Billy Elliot). Gran treball de Kate Winslet i de David Kross, es va estrenar al nostre país el 2009, però nosaltres no l’hem vista fins ara. I ens ha colpit.

Dins de Cinema | 2 comentaris »

El discurs del rei

Enviat per mesogio el dia 16th January 2011

En l’era on la ràdio comença a ser un mitjà de comunicació necessari i imprescindible, el rei d’Anglaterra, Jordi VI, és tartamut. Tampoc està gaire convençut de ser un bon rei (el seu germà ha abdicat). La seva dona, de manera discreta, troba un logopeda perquè l’ajudi, un home a qui li hauria encantat interpretar personatges de Shakespeare a l’escenari, però ha acabat ajudant a parlar a gent amb dificultats. I mentre Hitler es posa davant dels micròfons i parla i crida i intenta menjar-se el món, Bertie, el rei britànic, fa esforços titànics per parlar seguit. El poder de la paraula dita i no escrita.

colin firth

Lluita personal d’un home per superar una dificultat greu, que regnà des de finals de 1936 al 1956) i lluita d’un altre, que, superant alts i baixos, acaba sent el seu amic, a més d’ajudar-lo a parlar millor. Enmig, una dona, la reina Isabel, que dóna tot el seu suport al seu home. El film, centrat en el problema del rei, acaba amb el discurs final on anuncia la participació britànica a la guerra contra Hitler, on el context polític és només l’excusa per plantejar la lluita d’aquest home contra una limitació seva. Pel·lícula impecable, amb una direcció de Tom Hooper perfecta i la interpretació brillant de dos actors de pes, Colin Firth (l’havíem vist fa poc en una interpretació genial en A single man) i Geoffred Rush (El sastre de Panamá, Pirates del Carib) en els papers de rei i de logopeda. Molt digna també la interpretació de reina Isabel d’Helena Bonham Carter.

kings speech

Ens ha fet pensar en “The Queen”, una altra brillant anàlisi de la monarquia britànica. I sumant-les totes dues, potser cada cop tenim més clar que preferim haver nascut plebeus. Això de regnar porta molts problemes! Ah, i si podeu, vegeu-la en versió original.

Dins de Cinema | 1 comentari »

Tamara Drewe

Enviat per mesogio el dia 13th November 2010

Una granja al comtat de Dorset, al Regne Unit, on poden anar escriptors i escriptores a escriure en pau, entre gallines i vaques. Una noia periodista, Tamara, que retorna al poble després de molts anys, canviada, atractiva i que revoluciona el seu entorn.

tamara ella

Comèdia àcida, amb personatges molt ben dibuixats. El d’un escriptor de best-sellers, faldiller, casat amb una dona que li fa de secretària i l’adora. Un granger guapo que sempre ha estat enamorat de Tamara, un escriptor que fa estada a la granja intel·ligent i amable, a qui li falla el procés creatiu. Unes adolescents avorrides que munten un embolic terrible i un músic pretensiós i patètic. Tots plegats giren al voltant de Tamara, que es deixa estimar sense plantejar-se gaires coses més. Desitjos, sexe, gelosia, enveges i frustracions.

Dirigida per Stephen Frears. L’última pel·lícula que li havíem vist va ser The Queen i ha plogut molt des de My beautiful Laundrette, el 1985. Amb guió adaptat de la novel·la gràfica de Posy Simmonds, inspirada alhora en Lejos del mundanal ruido, de Thomans Hardy, conduïda amb mà ferma i subtil per Frears, té una fotografia imponent. Podria ser un drama, però l’hem vista i hem disfrutat.

tamara tots

Dins de Cinema | Sense comentaris »

El concert

Enviat per mesogio el dia 14th August 2010

Andrei Filipov era director d’orquestra en el teatre Bolshoi de Moscou, però 30 anys enrera, a l’època de Brezhnev, el van fer fora, per negar-se a desprendre’s dels músics jueus. Ara treballa netejant aquell mateix teatre. Un dia, netejant el despatx del director, veu que arriba per fax una invitació perquè l’orquestra del Bolshoi  actuï a París. Aleshores, Filipov amaga el fax, recompon l’orquestra i se’n van a París a fer el concert per a violí i orquestra de Txaikovski, un dels més difícils de tocar per a un violí, que va quedar interromput un dia fa 30 anys.

el concert

També hi ha una trama sentimental al voltant de la identitat d’una jove violinista que actuarà amb l’orquestra com a solista.

Pel·lícula dirigida pel romanès Radu Mihaileanu i protagonitzada per Alexei Guskov i Mélany Laurent, amb la repressió comunista a la Unió Soviètica de fons i inspirada en un cas real, és una comèdia, a estones una mica passada de rosca i inversemblant, però que posa sobre la taula el paper dels artistes a la societat i la força dels sentiments d’amistat dins un col·lectiu. Quedi clar, però, que la peli no vol ser transcendent.

Moment, potser també, d’escoltar Txaikovski.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/kFaq9kTlcaY" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Dins de Cinema | Sense comentaris »

Crazy heart

Enviat per mesogio el dia 14th March 2010

 cra

Un cantant de música country recorre el país fent bolos. Té 57 anys i en plena decadència, pel camí ha deixat matrimonis, un fill i moltes ampolles buides de whiski. És dura, la soledat del cantant que viatja constantment, sol. Un dia coneix una noia i s’enamoren, però són molts anys de viure d’una manera determinada i costa. Al final, la redempció de l’alcoholisme no li serveix per recuperar-la, però és capaç de fer front a la vida.

A estones em semblava sentir la pudor del tabac i de l’alcohol. Una mica lenta i un tema força vist, però ben treballat. Extraordinària la feina dels dos actors, Jeff Bridges (Oscar al millor actor 2010) i Maggie Gyullenhall (també nominada però es va quedar sense) i bona també la música, d’Stephen Bruton i T. Bone Burnet, guanyadora d’un Oscar.

crazy 2

Dins de Cinema | 1 comentari »

Lemon tree

Enviat per mesogio el dia 6th March 2010

Dirigida pel director israelià Eran Riklis i basada en un fet real, aquesta pel·lícula ens mostra la bogeria d’un estat on, uns llimoners situats a Cisjordània i propietat d’una dona palestina, es converteixen en una amenaça a la seguretat nacional perquè el ministre de Defensa s’acaba de construir una casa al costat, i, segons el criteris dels serveis secrets, s’hi poden amagar terroristes que atemptin contra ell i la seva dona. Així doncs, s’han de tallar.

Lemon tree

Salma Zidane, vídua, defensa la terra dels seus avantpassats amb l’ajuda d’un avi que l’estima com una filla. A l’altra banda de la reixa que han construït, la magnífica casa del ministre i la seva dona, Mira Navon. Salma demana ajuda a un advocat, Ziad Daoud, i emprenen les accions legals que els portaran fins al tribunal suprem israelià (el testimoni de l’avi és d’una tendresa que emociona). Mentrestant, pel camí, Salma s’ha sentit atreta per l’advocat, però no es decideix a tirar endavant i aquest tampoc juga net. Els guardians de la seva moral, l’avisen que no faci bestieses. Per la seva banda, Mira, presonera dins casa seva, veu la injustícia que li estan fent, però no sap com relacionar-s’hi. En el fons, dues dones sota el patriarcat, soles i controlades.

cartell lemon tree

El final és força previsible, però amb una certa esperança. Han tallat una part dels arbres però no tots, i hi queden brots que tornaran a florir. Mentre Salma es passeja entremig, Mira fa la maleta per deixar el seu marit. Totes dues esperen un futur millor.

La música, de Habib Shehadeh Hanna, preciosa, i el treball de les dues actrius, molt bo.

Dins de Cinema | Sense comentaris »

Nacidas para sufrir

Enviat per mesogio el dia 23rd February 2010

Nacidas para sufrir

Una dona de 72 anys que s’ha passat la vida cuidant els altres, té por que la portin a una residència; per això decideix fer una proposta a la noia que l’ajuda des de fa anys; després que un advocat li expliqui les possibilitats, decideix casar-me amb ella, perquè és la millor manera i la més barata, que la cuidi i, un cop morta, hereti la casa. Escàndol al poble i quan sembla que tot anirà bé, apareix la mare de la noia i tot es complica.

Pel·lícula de Miquel Albadalejo, el mateix de Manolito Gafotas, que fa un retrat negre i masclista de la Espanya profunda, en una reivindicació dels treballs d’ Azcona i de Berlanga. No és cap comèdia, sinó un drama que parla de la soledat i la vellesa. Quan acusen la iaia de fer un matrimoni de conveniència, respon: “quasi tots ho són. Alguns es casen per diners, altres per feina i altres per la família”. Sempre hi ha interessos. Les relacions de les dues dones (Petra Martínez en el paper de Flora i Adriana Ozores -genial- en el de Purita) no són de sexe, però s’estimen. Una depèn de l’altra, com en tants matrimonis. Hi ha algunes seqüències com les de la falç, o el gest d’acostar-se per darrera i tremolar-li la barbeta, que demostren que encara que no hi ha sexe, hi ha amor. Les actrius afirmen: “Elles estan enamorades, però no ho saben”. Potser sí.

nadicdas

Dins de Cinema | Sense comentaris »