Us imagineu els personatges de Simbad, Alí Babà i Aladí a l’Iraq actual? L’any 2002 l’autora va anar a l’Iraq en el marc d’una campanya en solidaritat amb les escoles. Va estar a Bagdad i a Bàssora i va conèixer molts nois i noies a escoles i hospitals. Arran d’aquesta experiència van sorgir les seves preguntes. Què farien, què pensarien, com viurien aquests personatges? El resultat són tres narracions amenes i didàctiques que s’adrecen a joves a partir de 12 anys, però també a persones de cursos de català, escoles d’adults, etc. La seva experiència en el camp de l’ensenyament en català durant molts anys li ha donat eines per poder elaborar material de suport, que es trobarà penjat a l’editorial http//www.marge.es/, útil per al professorat que el vulgui utilitzar, amb vocabulari, frases fetes, tradicions i valors per discutir a classe, webs per obtenir més informació, etc
El llibre és una eina útil per a l’ensenyament, però també per a la gent compromesa, solidària i que lluita per la justícia i la pau. Igual que als relats de Les mil i una nits, la paraula hauria de ser l’única arma que hauríem de fer servir per debatre les nostres diferències.
El llibre està a la venda a totes les llibreries i per internet a l’editorial, MARGE BOOKS. El preu és de 9 euros. Un euro de cada exemplar es destinarà a la compra de medicaments i material mèdic per a l’Hospital Sant Raphael de Bagdad. Més informació: http://www.compromesos.cat

Les noves tecnologies de la comunicació estan canviant moltes coses als països àrabs. Abans, els retrògads, de les parabòliques en deien “diabòliques” perquè hi havia el dimoni, però ara s’han adonat que tenen un espai, que valoren molt. Tant progressistes com fonamentalistes i terroristes n’han vist els avantatges. Dos grans mitjans: www.english.aljazeera.net  i www.islamonline.net.  Les notícies polítiques del propi país estan censurades, però si la gent entra en diaris de països veïns, s’assabenta del que passa a casa seva.Daout Kuttab, periodista palestí, de Jerusalem i Jean Pierre Filiu (Institut d’Estudis Polítics de París), van parlar d’aquest tema a la conferència sobre L’Islam al segle XXI, de l’Institut d’Europeu de la Mediterrània www.iemed.org A l’Iran, les imatges difoses per Internet d’una dona al carrer que no es deixava posar un vel per part d’un comitè de la moral, mentre la gent del voltant li donava suport, han donat la volta al món. A Kuwait, amb una població molt jove en una societat conservadora, parlen de sexe amb persones de l’altre gènere. Han aparegut molts blocs a l’Iraq, on la gent explica què passa amb  paraules i imatges. També el fan servir assassins, com una pàgina on es veuen imatges d’un franctirador matant un soldat americà, censurat pel govern dels EUA, perquè no es desanimin els seus. Al programa de TV “Star Academy” (aquí, “Operación triunfo”) una noia iraquiana tenia el suport de totes les comunitats dels seu país per guanyar. Això havia unit totes les ideologies. Al Iemen, dues dones reben diàriament 3 MSM al dia d’una agència de notícies, que ells reenvien a més; així, centenars de dones s’assabenten del que passa.Aquest procés no té aturador, tot i el control i censura que intenten alguns governs. 

L’Alcorà només parla del “vel” en el sentit d’una cortina que separa estances, mai com una peça que s’han de posar les dones, va afirmar Dolors Bramon en el context dels Debats sobre l’Islam al segle XXI (www.iemed.org). L’Alcorà, al segle VII, representa un gran avenç dels drets de les dones. Per exemple, la dona té ànima, mentre que l’escolàstica cristiana, molts segles després, encara discutia si en tenia o no. L’Alcorà utilitza un llenguatge respectuós amb el gènere; per exemple, l’ús de l’article els/les, o quan diu: “qui obri bé, mascle o femella…”. O: “Déu va crear els humans…” (no l’home). Una altra cosa són les interpretacions posteriors que se’n van fer, restrictives, i les traduccions que no han respectat l’original. Un web interessant: http://www.karamah.org d’advocades musulmanes pels drets humans, que treballa per fomentar l’educació, el diàleg i l’acció contra els efectes de la ignorància, el silenci i les prejudicis. 

“No hi ha progrés sense mirar l’altre”, diu Mustapha Cherif, l’home que va demanar una entrevista amb el Papa Benet després de les polèmiques declaracions sobre l’Islam. Li va plantejar que caminessin junts per progressar i per eliminar els fonamentalismes i integrismes dins de les religions. “S’ha utilitzat el nom de l’Islam com a cobertura a actes terroristes”. Els instruments fonamentals per progressar, diu, són: la secularització (separació religió-públic), l’assumpció de l’existència del mercat (no hi ha alternativa al capitalisme), i la primacia de la tècnica i la ciència. “La fe és un tema privat, i sempre és millor un ateu obert a un creient tancat”. Aquest filòsof i professor de la Universitat d’Alger, ha publicat el llibre L’Islam i l’Occident, editat per Odile Jacob en francès (no hi ha traduccions al català ni al castellà). El 2006 en va editar un altre titulat L’Islam, tolerant o intolerant? i un dels més coneguts potser és Islam i modernitat (Alger, 2000). El 17 de maig de 2007 va donar una conferència a l’Institut Europeu de la Mediterrània (http://www.iemed.org/), en el context dels Debats L’Islam al segle XXI. Més informació sobre l’autor a:http://www.mustapha-cherif.com/ 

Ens presenta el microcosmos dels habitants d’un vell edifici del Caire: la recerca de l’espai físic en una ciutat on, ja fa molts anys, els més miserables van decidir ocupar fins i tot un cementiri, la Ciutat dels Morts, tot buscant uns metres quadrats on poder viure. La corrupció que domina el país, l’augment de l’islamisme, l’assetjament de les dones per part d’homes de tota condició, l’homosexualitat, la guerra d’Iraq, la impunitat de la policia… Sentiments i denúncia. Llibre dolç i agre, cru i tendre.

Amb 10 edicions de l’àrab i una pel·lícula que es va presentar al festival de Berlín, ha estat traduït al català per Pius Alibeck i publicat per Edicions de 1984. Recomanable per als qui vulguin acostar-se a l’actual Egipte i, per extensió, a les contradiccions d’un país àrab.