Una dona sahrauí, Haminatu, que des de fa anys lluita pel dret de viure al seu país, ha guanyat aquesta partida. El Sàhara primer va ser colònia espanyola. Després, ocupat pel Marroc. Fa 34 anys que hi va haver la Marxa Verda. Els sahrauís es van haver de retirar al desert del sud d’Algèria, al voltant de Tindouf, on malviuen sense cap esperança. Els interessos d’Europa i del Nord no coincideixen amb els seus. Han tingut mala sort. Segons les Nacions Unides, ocupació il·legal. Un tema innegociable per als marroquins -no només el govern- encara que siguin d’esquerres. Una vergonya per a la gent que defensem que tots els pobles tenen el dret de tenir el seu estat. Amb un problema final: els sahrauís esperen amb paciència infinita que el món els recordi. No posen bombes a gratacels ni fan esclatar vehicles als mercats. Per això se’ls deixa podrir en la sorra. Aquest afer ha acabt bé, però un altre dia potser perdran la paciència.

Triplement discriminades? Djaouida Moualhi, una sociòloga originària de Blida (nord d’Algèria) i nacionalitzada espanyola, durant dos anys ha fet un centenar d’entrevistes (48 dones que viuen a Catalunya i 52 a Llombardia, Itàlia) per elaborar la seva tesi. En les conclusions, diu que cada vegada més, l’autodeterminació femenina, la llibertat i la independència se sumen a les raons econòmiques per emigrar. Però no vol que la seva feina quedi en la teoria, sinó que voldria que el seu treball fos una eina útil per a la nostra feina, ja que aporta un bon coneixement de la realitat d’aquestes dones (estudis, situació familiar, aspiracions…) i pot ajudar en el disseny de polítiques d’immigració més eficaces. Djaouida creu que hi ha una sèrie de tòpics sobre l’islam, que enterboleixen la nostra visió. Còmics com Tintin, El Cortó Maltés, El Guerrero del antifaz o pel·lícules com No sin mi hija… distorsionen la realitat. Sota els vels, hi ha situacions - positives- que mai ens imaginaríem. Quan ella treballava en un institut algerià, es va donar una situació de crisi i van proposar que les mestres tornessin a la llar. Les professores que portaven vel van ser les primeres de dir que no, que allò era el seu lloc de treball i que no volien tornar. “L’hàbit no fa el monjo”, conclou. “Els problemes de les dones tenen la mateixa arrel i ens cal ser solidàries.”

Explica que durant la colonització d’Algèria, al seu poble hi havia una mestra molt maca que es deia Djaouira i l’àvia va voler que es digués com ella; de l’àvia va aprendre la força i l’autonomia. El pare li deia que estudiés, que havia de separar la religió de la tradició i que si estudiava, mai hauria de dependre de cap home.

Djaouida treballa en temes relacionats amb la immigració de les dones i els seus drets i ha guanyat el II Premi Jordi Solé Tura amb el treball “Les immigrants magrebines a Espanya i Itàlia”.

Més informació

http://www.molletvalles.net/index.php?id=1627

http://www.webislam.com/?idt=5649

http://www.islamyal-andalus.org/publicaciones/mujeres/mujer_islam21_5.htm

http://psoe-ospc.blogspot.com/2007/01/djaouida-moualhi-uab-mujeres-musulmanas.html

http://www.un-instraw.org/es/7.html

Té 31 anys. Va fugir al Pakistan amb la família l’any 1982 i va retornar a Afganistan el 1998, quan els soviètics van caure. El 2005 va ser elegida diputada al Parlament afganès, però el maig de 2007 en fou expulsada per denunciar el protagonisme dels senyors de la guerra i els narcotraficants. Està amenaçada de mort, però no calla. Amb motiu de les recents eleccions, denuncia que han estat una pantomima; diu que amb aquest sistema mafiós és impossible aturar la corrupció, la inseguretat i les plantacions d’opi i recorda que el mateix germà del president Karzai és un famós narcotraficant.”Després de la caiguda dels talibans fa vuit anys, diu que s’han traïcionat les esperances de les dones. La situació continua sent tan dolenta com sempre”.

Demana als aliats que no segueixin els Estats Units en el suport als criminals que governen el seu país i que Obama acabi, com més aviat millor, amb l’ocupació; com més duri, pitjor serà la guerra civil, diu.

La seva tasca i el seu valor han estat reconegudes en diferents països, entre d’altres, Espanya. Però el govern espanyol, la Unió Europa i els Estats Units d’Amèrica s’entesten en una estratègia que no té sortida: més tropes, més despesa militar i el camí de la pau, ben lluny. La guerra de l’Afganistan és un guerra il·legal.

Martí Olivella, director de NOVA, va presentar la conferència que es va fer a l’auditori del MACBA, des de la voluntat de promoure la reflexió sobre el nou escenari d’aquell país i sobre com es poden obrir noves vies de cooperació de Catalunya amb la societat iraquiana.

El professor Ignacio Álvarez Ossorio va sintetitzar la situació: el proper mes d’abril farà 6 anys que l’exèrcit dels EUA va envair el país. El cost de la guerra ha estat, fins ara, de 500.000 milions de dòlars, una xifra que en l’actual situació de crisi, els EUA no poden mantenir. Caldrà veure l’estratègia de reducció militar d’Obama fins, segurament, deixar-hi bases, com a d’altres països àrabs. Amb l’ocupació es va fomentar la divisió entre ètnies i religions. Iran ha enfortit el seu paper a la zona i la seva influència entre el xiisme més radical a l’interior d’Iraq. Caldrà veure el paper de Síria i si Al Qaeda voldrà convertir el país en un segon Afganistan.

Zaid Al Wardy, professor a la Universitat de Bagdad i cofundador de l’organització iraquiana Al-Mesalla pensa que les lluites entre ètnies responen més a l’enfrontament entre líders polítics que entre les pròpies bases, perquè no hi ha cap odi genuí. Des de l’any 2006, petits grups estan treballant en el camí de la noviolència, però no és una alternativa fàcil, tot i que van augmentant les accions i influència cada dia una mica més.

Es van projectar extractes del documental Pacifistes a Iraq, dirigit per Alberto Arce i centrat en les activitats d’Al-Mesalla i diferents representants del món de la cooperació, parlamentari i de les administracions catalanes van plantejar la necessitat de definir estratègies de suport a la pau per al poble iraquià.

Per als que es pensen que tot està inventat els darrers 50 anys

Novel·la situada a l’Afganistan, amb dues protagonistes principals: Mariam, filla il·legítima d’un home ric que viu a Herat, i Laila, una noia de Kabul de família intel·lectual, que queda orfe després d’un bombardeig. Per atzars de la vida, acaben vivint sota el mateix sostre i sota el mateix jou, l’home que les maltracta.

De fons, l’ocupació des de fa dècades d’Afganistan, les eternes rivalitats entre clans, el fonamentalisme religiós. De nou, les misèries, el dolor i la mort. I després dels talibans, els americans i els seus interesso. Però per damunt de tot, el llibre ens parla de la immensa capacitat de dues dones de generacions diferents que lluiten per viure, per donar-se suport, per sortir-se’n i per continuar vivint en un país on ja fa massa anys que no saben què és la pau.

Autor: Jaled Hosseini

Ed. Amsterdam-Salamandra, pàg. 366

Organitzacions afganes de suport a les dones:

http://www.hawca.og

http://www.rawa.org

Fins al 19 d’octubre de 2008. Una crida a la raó, a la pau, a la resistència No violenta.

Encara que us sembli que no pot ser, hi ha a l’Iraq, molta gent que està per la fi de la violència, l’ocupació i la corrupció. Agrupats en una xarxa la ONF, www.laonf.net grups i gent de diferents posicions ideològiques i polítiques, s’han unit per promoure la no violència com l’opció més efectiva per lluitar per un Iraq independent, democràtic i en pau.

Durant aquests  es preveuen accions en les 18 províncies del país i s’organitzen accions als carrers, escoles, teatres, hospitals, places i qualsevol altre espai públic d’Iraq, amb l’objectiu de promoure la no violència i teixir una xarxa per construir ponts entre associacions civils que no creuen en enfrontaments sectaris.  L’objectiu és pressionar els partits polítics que es presenten a les eleccions locals previstes per a finals d’any, perquè es comprometin a acabar amb el conflicte i promoure la cultura de la pau al país, així com promoure el vot responsable perquè donin suport a aquells candidats que realment demostrin el compromís necessari i el coratge suficient per enfrontar-se als ocupants i els senyors de la guerra que segueixen avui alimentat un conflicte que té com a objectiu els civils del país.

Més informació

http://translate.google.com/translate?hl=ca&sl=es&tl=ca&u=http://iraqnoviolencia.wordpress.com/ 

Novel·la situada a Pèrsia, a la dècada del 1620, durant el regnat del xa Abbas el Gran, que havia traslladat la capital del país a Esfahan.

La protagonista és una noia de 14 anys que viu en un petit poble; en morir el seu pare, ella i sa mare es posen sota la protecció d’un oncle llunyà, a Esfahan, dissenyador de catifes de la cort del xa, una de les arts que va promoure aquest rei. La noia demostra que sap nuar i dissenyar molt bé, però els esdeveniments a ca l’oncle l’obliguen a casar-se en secret amb un home ric, amb un contracte temporal de matrimoni, el sigheh, encara vigent avui dia. Dins la novel·la hi ha set contes intercalats, una tècnica literària emprada per autors iranians i que segons l’autora s’assembla a la superposició de motius a les catifes iranianes.

En acabar la novel·la encara no sabem el nom de la protagonista, fet expressament per l’autora, en homenatge a totes les dones artesanes anònimes que durant segles han fet catifes a l’Iran.

Molt ben documentat en el context històric i en el teixit de catifes, és un relat que a estones ens ha angoixat, per tantes desgràcies i tristeses, però alhora és un exemple de lluita per la supervivència d’una dona –d’unes dones- que no ho tenien gens fàcil.

Anita Amirrezvani, La Magrana, març 2008, 390 pàgines

Film dirigit per Hana Makhmalbaf, una jove iraniana de 19 anys, presentat al festival de Cinema de Sant Sebastià el 2007.
Situat a l’Afganistan, a les muntanyes on hi havia el buda de Bamian que els talibans van fer volar. Allà hi havia coves on vivia gent en situació molt precària. Encara hi viuen. 

La protagonista és una nena de 6 anys, Baktay, amb una obsessió: anar a escola. Un nen, veí seu, hi va, i ella també vol aprendre a llegir i saber històries divertides.
Per anar-hi cal comprar un quadern, un llapis i una maquineta de fer puntes. Per això agafa quatre ous del galliner de la seva mare i els pretén vendre al mercat del poble; amunt i avall sense aconseguir res, n’hi fan caure dos, però tampoc aconsegueix vendre els altres dos; finalment els canvia per pa, que revèn a un home. Torna al quiosc, però amb el que té només pot comprar el quadern. Va amb el veí a l’escola, però el mestre li diu que només és per a nens, que la de les nenes és a l’altra banda del poble. Pel camí, es troba un grup de nens que juguen a l’únic joc que saben: fer la guerra.

Li estripen les pàgines del quadern que tant li ha costat comprar. L’agafen, la volen lapidar, després la segresten en una cova. A dins, hi ha tres nenes més; ella els proposa escapar-se; tenen por i ho fa ella sola. De nou a fora, torna a intentar arribar a l’escola de nenes, al costat del riu. Quan hi arriba, entra en una aula; cap nena la deixa seure al seu costat, la mestra, escrivint a la pissarra, no s’adona de res; a canvi d’unes pàgines del seu preuat i cada cop més prim quadern, una nena la deixa seure al seu costat, però a l’hora d’escriure, com que no té llapis i treu el pintallavis de sa mare, aquesta nena li vol prendre; al final, acaben pintant-se els llavis i la cara; ara sí que la mestra ho veu i la fa fora. Troba el seu amic, que li explica que el mestre l’ha fet fora i tornen a trobar els nens que fan la guerra: els detenen i els disparen amb les branques d’arbre que simulen rifles; el nen fa veure que l’han tocat i cau a terra; ella no, ella repeteix que no li agrada jugar a guerres, fuig corrent i arriba a un camp on uns homes estan ventant blat. Els nens l’encerclen; el seu amic li repeteix: “Cau a terra i et deixaran en pau. More’t, només així podràs ser lliure!” Al final, li fa cas. Cau a terra i el buda explota de nou.
La realitat narrada per nens i nenes que són els protagonistes en la vida real. Cap discurs. Només una càmera com a testimoni de què fan els nens en un país on només han viscut la violència dels talibans o dels occidentals, tant és. Els nens poden ser molt cruels. Els adults són el seu mirall.

Un relat sobre l’esperança, el valor i la dignitat d’un grup d’activistes iraquians que, lluny del rancor o la venjança i escapant de les divisions artificials que pretenen enfrontar-los, persegueixen un somni: la reconciliació i la reconstrucció de la societat civil a Iraq a través de la resistència noviolenta.

Durant l’any 2007, el director, Pedro Arce, va estar a Erbil, Suleimanya, Halabja i Kirkuk al costat d’aquests iraquians que a diari es juguen la vida per la pau.

Més informació a

http://becauseofthesituation.blogspot.com/ i  http://almesalla.blip.tv