Pelagos

viatges, cultura i solidaritat

Arxius per 'Llibres' Categoria

Llibres que hem llegit

Viatge a Itàlia

Enviat per mesogio el dia 25th August 2011

 goethe a italia

Viatjar en el s. XVIII no era el mateix que ara. No hi havia Ryanair. S’estalviaven els odiosos controls als aeroports, però calia desplaçar-se amb vaixell -de Nàpols a Sicília eren 4 dies- o per terra, a cavall o en diligència, fent canvis en hostals de mala mort. A canvi, tenien mal de mar durant dies o mal de ronyons per culpa dels bots dels carros.

Goethe va estar-se a Itàlia del setembre de 1786 al juny de 1788. Va conèixer Verona, Venècia, Roma, Nàpols i Sicília. Va entrar en contacte amb un gran nombre d’artistes, artesans, escriptors, músics i altres personalitats. Itàlia, per molt que Goethe pertanyés al moviment Sturm und Drang del Romanticisme, era la mare dels ous. I allà reneix a la cultura grega i romana, aprèn i treballa.

Amb aquest llibre hem descobert en Goethe el pensador, l’expert en geologia i en botànica, a més del literat, l’ànsia permanent de conèixer i aprendre. Un savi amb capacitat d’observació i descripció de la natura, les persones i les coses (com per exemple, la llarga explicació dels carnavals romans).

Goethe va viure i morir a Weimar. Havia escandalitzat tota la ciutat perquè hi vivia amb una dona i van tenir 5 fills, sense casar-se. La seva capacitat d’enamorar-se era gran i se li van conèixer, al llarg de la seva vida, moltes relacions. Tot i això, en el Viatge a Itàlia, en més d’una ocasió esmenta les seves limitacions físiques o anímiques per culpa de l’edat. Només tenia 39 anys.

Viatge a Itàlia, J.W. Goethe, traducció de Rafael Bofill. Ed. Columna, 1996, 593 pàg.

Dins de Llibres | 1 comentari »

La mà de Fàtima

Enviat per mesogio el dia 6th August 2011

panoramica calpujarras

L’expulsió dels moriscos d’Espanya fa 4 segles és el context on Ildefonso Falcones situa la seva segona novel·la. La mà de Fàtima explica la història d’un jove morisc, Hernando, que oscil·la entre dues religions, la cristiana i la musulmana. Les seves peripècies comencen el s. XV amb la revolta de les Alpujarras i acaben amb l’expulsió dels moriscos el XVI.

Alpujarras 1

Al llarg del llibre vivim situacions d’extrema violència (potser massa) a causa de la guerra, barrejades amb l’amor i la lluita del protagonista. Es narren fets que van passar a pobles de les Alpujarras com Ugíjar, un enclau fort del àrabs, Valor, pàtria de Ben Humeya, assassinat a Laujar o Juviles, dalt de la vall.

Alpujarras 2

Quan acaba la guerra, Hernando se’n va a Córdova, on, al segle X havien conviscut les cultures jueva, àrab i cristiana. Capital d’Al Andalus l’any 716, tingué el màxim esplendor el 929, amb el califat. Hi vivien 250.000 persones i s’hi publicaven 60.000 llibres l’any. A la biblioteca d’Al-Hakam II hi havia 400.000 llibres; Abderraman I començà la construcció de la mesquita el 780. Només l’exercici metòdic de la crueltat i del recel el va mantenir en el poder, però fundà una ciutat que es convertí en la capital d’Occident. Abderraman II preferia l’amor i la literatura: entre el 828 i el 858 engrandí la mesquita (hi cabien 16.000 fidels). Després, els cristians hi van construir la catedral, la gran pifia.

guadalquivir

La lectura ens permet fer un repàs històric d’aquests fets. La rendició de Granada respectava molts drets, però 8 anys després, el cardenal Cisneros imposà la cristianització forçosa i violenta. Hernando intenta buscar els elements comuns a les dues religions per trobar la pau, però no ho aconsegueix.

mesquita cordova

No hem entès, però, que el malvat de la trama, Brahim, aguanti fins a la pàgina 676, perquè les 2 persones més properes, Hernando i Fàtima, tenien motius i ocasions per fer-lo desaparèixer molt abans. És difícil entendre com podien suportar tanta violència, que arriba a afartar, i no fer res.

fatima ma

La mà de Fàtima o Hamsa és un amulet protector que fan servir musulmans i jueus. Té forma d’una mà plana simètrica i 5 dits. A l’Alhambra de Granada, a la porta de la Justícia, a la porta de clau del primer arc hi ha cisellada a la pedra una mà de Fàtima, del 1348. La coprotagonista del llibre en duia una penjada del coll, que conserva Hernando fins al final.

Per situar-se en els antecedents del context d’aquesta novel·la, val la pena llegir un llibre d’Antonio Muñoz Molina, La Córdoba de los omeyas, Planeta, 1998

La mà de Fàtima, Ildefonso Falcones. Rosa dels vents, Barcelona, 2009. 923 pàg.

Dins de Llibres, Món àrab | Sense comentaris »

El tiempo entre costuras

Enviat per mesogio el dia 26th July 2011

el tiempo entre costuras

El meu pare era sastre. La protagonista de El tiempo entre costuras és una modista. Viu a Madrid als anys trenta i ajuda en el taller on treballa la seva mare. Està promesa amb un xicot que com a màxima aspiració ser funcionari. L’anima a comprar-se una màquina d’escriure, aprendre’n i fer el mateix que ell. A partir d’aquí, tot canvia de pressa. Deixa el promès i se’n va amb un altre home. Però mentrestant, un altre home també ha aparegut a la seva vida, el pare, un home benestant que s’havia enamorat de la minyona, la seva mare.tanger

 Se’n va amb el segon promès a Tànger, però la història acaba malament i marxa a Tetuan, capital del protectorat espanyol a Marroc. Allà, de mica en mica, va refent la seva vida. Torna a cosir i acaba coneixent personatges que mouen els fils de la ciutat. La veritat és que a partir d’aquí, mai ens hauríem imaginat que s’acabés dedicant al que es dedica, sobretot perquè ha aconseguit traslladar la mare, que ha passat la guerra a Madrid, a Tetuan.tetuan

Retorna al Madrid de la postguerra, la de la fam, la pobresa, el racionament, la repressió i la censura. Però ella viu en un altre món, el de la gent a prop del poder. I s’acaba embolicant en una vida que al final, fer de modista és la tapadora.La novel·la és ficció, és clar, però molts dels personatges que hi retrata són autèntics: el cunyat i ministre de Franco, Serrano Suñer, Alan Hillgarth. Rosalinda Fox, Marcus Logan… i el context de postguerra espanyol i els pródoms de la Segona Guerra Mundial. Interessant saber com es movien els alemanys entre l’Espanya franquista, amb els seus privilegis i com intentaven contrarestar els britànics.

Hem trobat poc creïble en moments el personatge protagonista, Sira Quiroga, i ens hem quedat amb ganes de saber més de Rosalinda Fox. En conjunt, la novel·la (la primera de l’autora), és bona i és de bon llegir. Hem sentit a dir que una cadena de TV, Antena 3, n’està preparant un serial. Veurem.

Ah, i el meu pare no va tenir una vida tan agitada…

Maria Dueñas, Ed. Planeta, Madrid, 2009, 638 pàg.

Dins de Llibres | Sense comentaris »

Inés y la alegria

Enviat per mesogio el dia 15th July 2011

inesPrimer llibre d’un projecte narratiu anomenat Episodios de una guerra interminable, sobre la guerra civil que constarà de 6 novel·les independents, en record dels Episodios nacionales de Galdós. Aquest llibre explica la invasió de la Vall d’Aran l’any 1944 per part de la Unión Nacional Española, un exèrcit de republicans que tenen com a centre d’operacions Bosost. Al llarg de la narració, a estones explicada per la protagonista principal, Inés, i a estones per Galan, l’home de qui s’enamora, a més de la narradora omniscient, explica les vides d’uns quants personatges ficticis en el context dels anys posteriors a la victòria de Franco. Hi desfilen una sèries de personatges històrics, alguns coneguts, com Pasionaria, Azcárate, Carrillo… i d’altres no tant, com Jesús Monzón, el responsable directe del fracàs, Carmen de Pedro, Antón, etc.

Novel·la que enganxa, perquè Almudena Grandes traça uns personatges creïbles, autèntics, amb les seves contradiccions, il·lusions, misèries i pors. Situa, per a la gent que no en té ni idea, la vida en la clandestinitat; ens ha agradat, especialment, la part final, quan estan com a refugiats a la ciutat de Tolosa, la Inés munta un restaurant, i com se’n van sortint, amb l’ajuda i la complicitat de les altres dones.

Els fets d’aquesta invasió, desconeguts per a molts, són ben certs. Des del setembre de 1944, 4.000 homes havien anat creuant els Pirineus per diferents llocs, per despistar l’exèrcit franquista. El 19 d’octubre, 4.000 homes més van envair la vall d’Aran. Però els dirigents es van fer enrera i la invasió va fracassar. Arran d’aquests fets, Franco va fer construir una línia de búnquers de banda a banda del Pirineu, tal com explicàvem després de visitar els de Martinet.

Dins de Llibres | Sense comentaris »

Crist s’aturà a Èboli

Enviat per mesogio el dia 2nd July 2011

llibre cristo se paro en evoliCarlo Levi va estar desterrat al sud d’Itàlia per Mussolini, els anys 1935 i 1936. A la província de Lucània, va estar a Grassano i després a Gagliano, i va conèixer els pobles dels voltants, com Matera. Uns anys després, entre el 1943 i 1944, amagat a Florència durant l’ocupació nazi, va escriure aquest llibre. El 1979 van fer-ne una pel·lícula.

La Lucània (ara la Basilicata), era el cul del món. No calien presons. Allà hi anaven a parar tots els que lluitaven per la democràcia i contra el feixisme. Levi, metge de professió, però sense exercir, aprofita per pintar, una de les seves afeccions preferides, tot i que els miserables habitants dels pobles on viu, insisteixen que faci de metge, i ho fa.

Levi explica que els joves que podien, abandonaven el poble per anar a Nàpols o a Roma, i els que podien, a Amèrica. Molts. Una frase seva resumeix la tristesa, la soledat i l’avorriment que experimenta aleshores: “Em semblava que era un cuc tancat dins una nou seca”. Però ningú com ell havia retratat la vida de les classes més miserables de la Itàlia profunda. Llegiu-ne alguns fragments:

“Matera. Al fons hi havia un petit torrent, el Gravina, amb una mica d’aigua bruta i embassada. El riu i la muntanya tenien un aspecte tenebrós i nociu, que feia encongir el cor. La forma d’aquell barranc era estranya, com la de dos mig embuts junts i separats per un petit esperó i reunits avall en una punta comú, on es veia, des d’allà dalt, una església blanca, Sta. Maria d’Idris, que semblava clavada a la terra. Aquests cons invertits, aquests embuts, es diuen sassi: tenen la forma amb què a l’escola imaginàvem l’infern de Dant.

matera-torrent

Vaig començar a baixar per un camí com de ferradura, de revolt en revolt, cap al fons. El carreró, estretíssim, que baixava serpentejant, passava per sobre de les teulades de les cases, si es que es pot anomenar així. Són grutes excavades a la paret d’argila endurida del barranc: cadascuna d’elles té al davant una façana, algunes són boniques fins i tot, amb aquest modest ornament del segle XVII. Amb la inclinació del pendent, aquestes falses façanes s’alcen per baix seguint la línia de la muntanya i per dalt sobresurten una mica: en aquest estret espai entre les façanes i el declivi passen els carrers, que són, al seu torn, terres que mirava en passar i veia l’interior de les grutes, que només reben llum i aire per la porta. Algunes ni tan sols tenen això: s’entra per dalt, a través de trampes i graons. Dins d’aquests forats negres, de parets de terra, veia els llits, els miserables adorns, els parracs esteses. A terra hi havia estirats els gossos, les cabres, els porcs. En general, cada família té una sola d’aquestes grutes i dormen tots junts: homes, dones, nens i animals. Així viuen vint mil persones.

matera-coves

Els nens, una infinitat, amb aquella calor, enmig de les mosques, entre la pols, apareixien per tot arreu, totalment nus o coberts de parracs. Vaig veure nens asseguts a la porta de les cases, entre la brutícia, amb un sol que cremava, amb els ulls aclucats i les parpelles vermelles i inflades: les mosques se’ls posaven en els ulls i hi romanien immòbils i ni tan sols les treien amb les mans. Mentrestant, havíem arribat al fons del forat, a Sta. Maria d’dris, que és una bella església barroca i, en alçar la vista, vaig veure per fi aparèixer, com un mur oblic, tota Matera. Des d’allà té l’aspecte d’una ciutat de veritat. Era com si les façanes de totes les grutes, que semblen cases, blanques i alineades, em miressin, amb els forats de la porta, com ulls negres.”

matera idris

“La sala estava gairebé tota ocupada per un llit enorme, bastant més gran que un  matrimonial habitual, on dormia tota la família: el pare, la mare i tots els fills, llevat dels més petits, que ocupaven uns bressols o cistells de vímet penjats del sostre amb cordes. Sota el llit hi havia els animals. Així, l’espai estava dividit en tres estrats: a terra, els animals, al llit els adults i en l’aire els lactants.”

matera generañ

Pel que fa a la política i el sud:

“Per als camperols, l’Estat era més llunyà que el cel i més malvat, perquè sempre estava a l’altra banda. Tant hi feia quines fossin les fórmules polítiques, l’estructura, els programes. Los camperol no ho entenien perquè era un llenguatge diferent al seu i no hi havia cap raó perquè el volguessin entendre’l. L’única defensa possible, contra l’Estat i contra la propaganda, era la resignació, la mateixa resignació sorda, sense esperança de paradís, que corbava les seves esquenes sota els mals de la natura.”

“No hi havia raó ni causes i efectes, sinó només un mal destí, una voluntat que volia el mal, que era el poder màgic de las coses. L’Estat era una de las formes d’aquest destí, com el vent que cremava les collites i la febre que ens rosegava la sang. La vida no podia ser, en relació amb la sort, altra cosa que paciència i silenci. ¿De què servien les paraules? ¿Y què es podia fer? Res.”

“Si els de Roma tenen diners per gastar a la guerra, per què no arreglen primer el pont sobre el riu que va caure fa 4 anys i ningú pensa en refer? També podrien canalitzar el riu, fer-nos alguna nova font, plantar arbres als boscos, en lloc de talar els pocs que queden. Terra en tenim aquí, el que falta és tota la resta”.

Sobre el “problema” del Sud, Levi creu que coexisteixen dues civilitzacions molt diferents, cap de les quals està en condicions d’assimilar l’altra. La civilització camperola pot ser vençuda, però no arrasada del tot. El bandidatge i la guerra camperola en són la prova. Mentre Roma governi el Sud, conclou, serà anàrquic i desesperat, i Roma desesperada i tirànica. El segon problema és el de la misèria. El tercer, el vessant social, la petita burgesia dels pobles, que fa molt mal. La via de solució -conclou- es diu autonomia “

Crist s’aturà a Èboli, que al mapa es troba més amunt que Matera. Per sort, les coses han canviat.

Carlo Levi, trad. Carlos Manzano, GADIR,  Madrid, 2005, 318 pàgines

Dins de Llibres | 5 comentaris »

L’estimava

Enviat per mesogio el dia 10th April 2011

estimavaPierre és el pare d’Adrien, casat amb Chloé. El matrimoni té dos fills. Un dia, Adrien abandona Chloé per una altra dona. Llavors el seu sogre la convida a passar uns dies en una casa de camp. I cap allà va ella, feta pols, i els dos fills. Aleshores, l’home de 65 anys explica a la seva jove tot el que no li havia explicat mai i que ella no s’havia imaginat, rera aquell home d’aspecte gris i posat capsigrany.

Així passen alguns dies, i sobretot nits, parlant, callant i bevent, obrint-se els cors, plorant i rient. I a partir de la seva experiència, confia que, a diferència d’ell, ella sí, se’n sortirà.

Amb diàlegs curts, fluïd i fàcil de llegir, Anna Gavalda construeix aquesta primera novel·la, a la qual n’han seguides d’altres, molt ben rebudes pel públic i per la crítica. Era el primer que llegíem i ara tenim ganes de conèixer-la més

 Ed. 62, El Balancí, Barcelona 2003

Dins de Llibres | 3 comentaris »

Un sombrero lleno de cerezas

Enviat per mesogio el dia 2nd March 2011

capell de cireres renoirLlibre ambientat entre l’any 1773 i el 1889, intenta gratar en el passat familiar d’Oriana Fallaci, la periodista i escriptora florentina que va morir el 2006. Aprofundeix en quatre branques familiars, els Fallaci, els Launaro, els Cantini, i, finalment, els Ferrier.A partir dels documents i les recerques que va fer els darrers deu anys de la seva vida, Fallaci es capbussa en històries d’avantpassats seus, sublims, disbauxades, tendres, doloroses i emocionants, que ens permeten, alhora, fer un recorregut de la difícil construcció de la nació italiana. I posa especial èmfasi en algunes dones, com Caterina, una dona analfabeta que es casa, té fills i aprèn a llegir, o la darrera, Anastasia, que deixa una filla en l’anonimat d’un orfenat, se’n va a Amèrica on viu singulars aventures, retorna a Itàlia a recuperar la filla i continua vivint situacions paradoxals.Escrit, com sempre, amb agilitat i passió, entrant en els personatges, és una lliçó d’història des de les persones que la fan i la pateixen.Oriana Fallaci, coneguda per les seves entrevistes a personatges mundialment famosos, corresponsal de guerra i autora de nombroses novel·les i assaigs, no és una persona que deixi indiferent. Només va tenir un amor conegut, el grec Alexandros Panagoulis amb qui va conviure tres anys, fins que el van assassinar en un carrer d’Atenes, l’any 1976. Arran d’aquest fet, escriu la novel·la Un home. A Carta a un niño que no llegó a nacer planteja el tema de la maternitat no desitjada, amb totes les contradiccions. Els darrers anys vivia a Manhattan i va viure de molt a prop l’atemptat de les Torres Bessones. Va escriure molt sobre el tema i la seva posició davant del terrorisme islamista va provocar nombroses crítiques de racisme. No estem pas gens d’acord amb els seves posicions  en aquest tema, però no treu que fos una dona valenta, una periodista exemplar i una gran escriptora.

Un sombrero lleno de cerezas, La esfera de los libros, 2010, 1036 pàgines

Dins de Llibres | 1 comentari »

Alexandria, una visió particular

Enviat per mesogio el dia 20th January 2011

historia i guia alexandria

Història d’una ciutat, vista per un escriptor excepcional: E. M. Foster, que hi va viure 3 anys, del 1915 al 1918. Hi treballava per a la Creu Roja, cercant soldats ferits i morts i es va plantejar escriure’n una guia. Però en una ciutat on la majoria dels edificis i monuments havien desaparegut i no es podien visitar gaires coses, hi havia més feina en explicar el passat, on eren, com i per què havien caigut. Així, escriu una història, perquè, diu, explicar el passat és llarg i complex; en canvi, el present és ras i curt. I aquí hi situa la Guia. La darrera part, que en anglès titulava “Pharos and Pharillons”, recull 13 relats irònics i precisos sobre la ciutat, publicats a la premsa.

Les virtuts d’una guia publicada l’any 1922 i reeditada amb correccions el 1938, no poden ser gaire útils, atès el temps passat. Però les explicacions sobre la vida, els fets, els antecedents històrics i els personatges alexandrins, són una font de coneixement bàsic. La seva empremta en les interpretacions dels fets són d’un valor excepcional. I amb l’ajuda dels mapes, ens situen en l’actual ciutat, per somiar com era durant el passat esplendorós. De la seva mà arribem a personatges de tot tipus pertanyents al passat (Alexandre, Cleopatra i Marc Antoni, Arri, Sant Atanasi, Hipatia…) i al present, com el poeta Kavafis, que va donar a conèixer al món. Llocs, gent, amics, amors.

E. M. Foster, relacionat amb Leonard i Virgínia Woolf i altres membres del Grup de Bloomsbury, és conegut per novel·les seves que s’han portat al cinema, com Habitació amb vistes, Howard’s end, Passatge a l’Índia i Maurice.

Alejandria, historia i guia. Faros y farallón, ALMED,2009, 538 pàg.

Dins de Llibres | 2 comentaris »

Dos llibres sobre Grècia

Enviat per mesogio el dia 12th December 2010

El primer, Las islas griegas, de Lawrence Durrell. El segon, un recull de relats curts d’escriptors del segle XX, Antologia del cuento griego.

durrell.JPGLawrence Durrell, l’autor del Quartet d’Alexandria i germà del naturalista Gerald Durrell, va viure molts anys a Grècia i va escriure aquest llibre el 1977. La 1a edició en espanyol es va publicar el 1983 (ed. Serval, 286 pàg.). No és una guia de viatge, tampoc una novel·la, potser més aviat és un assaig sobre bastants illes gregues escrit des de la vivència i la saviesa. Ens parla de les festes, la música, els mites i la història de les illes Jòniques, de l’Egeu, de les Esporades, les Cíclades, o el Dodecanès, sempre passat pel sedàs de la seva experiència, sobretot durant la Segona Guerra Mundial. Qui busqui actualitat, que ho deixi córrer. Qui busqui aprofundir, saber més sobre illes visitades o maneres de ser del poble grec, pot passar-s’ho bé.

El segon llibre, coordinat per Natividad Gálvez, recull les narracions de 35 autors i autores grecs del segle XX, que reflecteixen la vida de la gent i la seva geografia. Destaquem, per exemple, l’autor Stratis Mirivilis, de Lesbos, de qui havíem llegit La verge sirena, una novel·la tendra sobre el dolorós intercanvi grecoturc de la dècada dels anys vint. Ens han agradat sobretot, els següent relats: “Las gaviotas” d’Ilías Venesis, sobre un avi i la soledat, “Agua de lluvia” de M. Karagatsis, de com una dona reacciona davant la infidelitat del marit, “El río” d’Antonis Samarakis, on planteja què fan dos soldats de bàndols antologiacontraris si es troben cara a cara, “Simela”, de Pródromos J. Márklogu, amb la violència contra una dona en temps de postguerra, “El yoyó del amor” d’Andonis Surunis que va de l’amor, “Después de oir la señal” d’Ajileas Kyriakidis, tendre relat sobre un error, “Memoria humana, olvido humano”  de Rhea Galanaki sobre els refugiats kurds, “Sobre una historia que no ocurrió” de Sirana Satelli, un potent relat sobre una dona perduda, i  “En un santiamén” de Ioanna Karystiana, amb la fina ironia de la vida d’una dona casada. (Alfaguara 2005, 436 pàg.)

Dins de Llibres, Viatges per Grècia | 1 comentari »

Maletes perdudes

Enviat per mesogio el dia 3rd November 2010

punti a mollet

Hem tingut el plaer de parlar-ne amb l’autor, Jordi Puntí, a la Biblioteca Can Mulà de Mollet, amb l’avantatge que quasi tothom havia llegit el llibre. Coincidències en l’originalitat i “europeïtzació” del tema, en la multiplicitat d’històries dins la Història. Ell deia que li agrada conèixer els temes de prop: per exemple, quan va haver de fer una mudança d’Alemanya a Barcelona, va convidar a sopar els tres obrers i li van explicar moltes coses. Es va documentar a fons sobre la Casa de la Caritat, les ciutats on viuen les mares, els ferris; la descripció de les cases de l’estranger són llocs on ell ha estat.

En el llibre, que va trigar 7 anys en acabar, hi ha històries realistes i fantasia. A ell li agrada pensar que el protagonista, en Gabriel, és una mena de cavaller que recorre el món a la recerca d’aventures dalt del seu “pegaso”. Quatre germans amb el mateix nom que s’acaben de conèixer a la recerca d’un pare desaparegut en un final que, segons Puntí, podia haver estat tràgic o fins i tot, com a autor, haver decidit que no el trobarien, però no va voler fer aquesta putada a la gent lectora. I sí, el troben i el rescaten.

maletes perdudes

Premi Llibreter 2010, s’ha traduït al francès, italià, alemany, holandès, portuguès i coreà. Jordi Puntí ara està treballant en un recull d’articles que va publicar a la revista Avenç i en el recull de notes per preparar un llibre sobre la vida de Xavier Cugat. 

Empúries narrativa, Barcelona, 2010

Dins de Llibres | Sense comentaris »