Primer llibre d’una trilogia escrita pel periodista suec Stieg Larsson (1954-2004), ens parla d’un personatge, periodista com ell, que investiga una trama d’espionatge industrial, intrigues de família i corrupció política.

Al seu costat, un personatge que se’ns fa proper a mesura que anem llegint, la Salander, una noia inadaptada i asocial, amb grans dots per a la investigació propera i llunyana (informàtica).

Llibre de lectura àgil i apassionant, crònica negra però molt més, perquè ens dona una lliçó de feminisme sense fer-ne apologia. En molts moments de la lectura, desassossec. Misteri, intriga i un final sorprenent (o no tant?).

Columna, 2008, 625 pàg.

Novel·la situada a Pèrsia, a la dècada del 1620, durant el regnat del xa Abbas el Gran, que havia traslladat la capital del país a Esfahan.

La protagonista és una noia de 14 anys que viu en un petit poble; en morir el seu pare, ella i sa mare es posen sota la protecció d’un oncle llunyà, a Esfahan, dissenyador de catifes de la cort del xa, una de les arts que va promoure aquest rei. La noia demostra que sap nuar i dissenyar molt bé, però els esdeveniments a ca l’oncle l’obliguen a casar-se en secret amb un home ric, amb un contracte temporal de matrimoni, el sigheh, encara vigent avui dia. Dins la novel·la hi ha set contes intercalats, una tècnica literària emprada per autors iranians i que segons l’autora s’assembla a la superposició de motius a les catifes iranianes.

En acabar la novel·la encara no sabem el nom de la protagonista, fet expressament per l’autora, en homenatge a totes les dones artesanes anònimes que durant segles han fet catifes a l’Iran.

Molt ben documentat en el context històric i en el teixit de catifes, és un relat que a estones ens ha angoixat, per tantes desgràcies i tristeses, però alhora és un exemple de lluita per la supervivència d’una dona –d’unes dones- que no ho tenien gens fàcil.

Anita Amirrezvani, La Magrana, març 2008, 390 pàgines

D’aquest llibre, sorprenen unes quantes coses: el narrador és un personatge especial: la Mort. Te n’adones al cap d’una estona de llegir-lo. També la manera de narrar, amb petits capítols i una introducció centrada; després, dins del capítol, més ampliacions-explicacions. Preguntes que inciten a la reflexió com: què penses que va fer el personatge? Això? Allò? Els dibuixos que apareixen al llibre, o un llibre dins del llibre… en resum: no és un llibre gens “habitual”.

La protagonista és una nena situada a l’Alemanya de Hitler, en plena guerra. Un pare adoptiu molt especial que toca l’acordió, treballa poc i se l’estima tendrament. Una mare que treballa molt i sempre rondina, però també se l’estima. Els amics, sobretot el Rudy. El carrer. La casa de l’alcalde, al cim del turó. La dona de l’alcalde i la seva biblioteca. Un jueu. La por. La solidaritat.

El llibre és un homenatge a les paraules, al poder de les paraules. Al poder de la lectura. A la gent que llegeix i a la complicitat que es pot crear entre persones molt diferents. Tendre. Trist. Fàcil de llegir malgrat les seves 562 pàgines.

La lladre de llibres, Markus Zusak, La Campana, BCN 2007

Canyella, cigrons, sucre, vainilla, festucs, blat, pinyons, peles de taronja, ametlles, albercocs secs, grans de magrana, figues seques, panses daurades, aigua de roses, arròs blanc, cianur de potassi. Cada capítol del llibre s’inicia amb un d’aquests noms, lligat al seu contingut.

Dues noies. L’Asya viu a Istanbul, envoltada de ties, la mare i l’àvia. Tot dones. L’Armanoush viu als Estats Units, és americana-armènia. Totes dues cerquen els seus orígens i la seva identitat. Situat a la Turquia actual i amb el rerefons del genocidi armeni, el llibre desfà tòpics de la vida quotidiana turca, moderna i contradictòria. El mateix capítol inicial, ja és molt potent. En el darrer, l’imprevist. Subtilment, i al llarg de tot el llibre, hi perdura un humor irònic i suau en un text àgil i intens. La gastronomia hi ocupa un paper important, amb sabors, colors i olors.

L’autora, Elif Shafak, viu entre Istanbul i Tucson (Arizona) on treballa a la Universitat i escriu a la premsa. Amb motiu del Dia Internacional de la Dona i la crida del govern turc a què les dones tinguin més fills, les feministes turques s’hi van oposar i ella (que va haver d’anar a judici a Turquia a causa d’aquest llibre) va intervenir en el debat per manifestar això: “ El cos i la imatge de la dona s’han convertit en camps de batalla ideològics”.
No us avorrireu llegint-lo!

Publicat per Amsterdam llibres, Barcelona, el setembre de 2007

L’autor de “The road”, Cormac McCarthy, un veterà escriptor nord-americà nascut el 1933, és el mateix autor del llibre No country for old men, en el qual es basa la pel·lícula dels germans Coen i que compta amb l’exitosa participació de Javier Bardem.

Les 236 pàgines del llibre que ha fet Edicions 62 narren amb senzillesa un viatge per carretera d’un pare i el seu fill. Al cap de poques pàgines d’haver-lo iniciat, ens adonem que allò no és una excursió a peu per paisatges coneguts, sinó un recorregut que amb prou feines sabem on comença i, això sí, no sabem on acaba, ni quan. Un viatge des de les muntanyes del nord fins a les platges del sud a través d’un país sense color i sense olor. Paisatges cremats, ressecs, erms. Fred, pluges i neus. Poca gent, i sempre amb por que apareguin i els facin mal. Un únic objectiu, cobrir les necessitats vitals: menjar i dormir.

El dia a dia d’un home que ho fa tot per un fill i d’un fill que no ha conegut res més que el profund amor del seu pare. Poques explicacions del desastre sobrevingut. Una catàtrofe natural, un cataclisme provocat pels éssers humans… tant se val. Enmig d’un món on els pocs que queden lluiten per sobreviure, la recerca d’altres, “els homes del foc”, que, com ells, encara creguin en l’esperança.

M’ha fet pensat en una novel·la de ciència ficció que vaig llegir l’any 2000, en anglès, The stand, d’Stephen King, de 1141 pàgines (!). Una grip sortida involuntàriament d’uns laboratoris americans mata el 95% de la població mundial i els supervivents que queden, intenten sobreviure. La diferència, però, és clara: aquí és petit format i perceps els sentiments a flor de pell.

Com en d’altres llibres d’Auster, el protagonista és un personatge solitari, Marc Stanley Fogg, en una ciutat gran (Nova York de nou), que, en un punt determinat, la vida se li torça i comença a anar avall. Orfe, educat per un oncle molt especial que l’estima, es queda sol i se’n va a viure en un pis del carrer 112, a Harlem. Estudiant universitari i sense feina, el fan fora del pis i acaba sent un sense sostre al Central Park. Un amic, un amor, un suport… i va a parar a casa d’un vell cec a qui treu a passeig i aguanta totes les impertinències. Però l’amor es complica, el vell mor, apareix un personatge estrafolari, Barber, fill del vell, amb qui comparteix recerques i casualitats, fins al desenllaç. Marc torna a quedar sol i se’n va a la recerca d’un altre món, a les costes del Pacífic dels Estats Units. Tres generacions amb el rerafons de la història del seu país. Drama tendre, ple dels personatges habituals d’Auster, sols, anònims i fràgils. 

Llibre publicat per Paul Auster el 1989 (“Moon palace”). L’edició catalana que hem llegit és d’Edicions 62.

Fa poc s’ha presentat el llibre Humanitarisme militar, militarisme humanitari, del Centre d’Estudis per a la pau J.M. Delàs, de Justícia i Pau, que recull les ponències de les jornades que sobre aquest tema es van fer l’any 2006.
Hi podem trobar preguntes i reflexions com aquestes: Els exèrcits, poden ser humanitaris? Com afecta la seva presència al treball de les ONG?

Els exèrcits són instruments de la política exterior dels estats. L’humanitarisme s’està utilitzat per millorar la seva imatge; així passen a ser una mena de diplomàcia substitutòria del què no s’ha fet en l’àmbit polític i militar. Segons un estudi fet per Alejandro Pozo, del pressupost militar del 2004, l’Exèrcit espanyol, només va destinar un 0,006% a accions humanitàries. Quin sentit té, per exemple, que el rei o el president del govern visitin els soldats espanyols a l’estranger i lloien la seva “tasca humanitària”?

Un estudi de les Nacions Unides arriba a la conclusió que perquè els exèrcits poguessin dur a terme totes les accions de pau al món, caldrien entre 400.000 i 500.000 soldats. Actualment, els soldats de tots els exèrcits sumen uns 26 milions. En sobren uns quants, doncs.

Les grans potències només intervenen on hi ha interessos en joc. No ho fan en països poderosos sinó en llocs que no són aliats seus. Xabier Agirre cita Bertolt Brecht quan diu: “Hi ha moltes maneres de matar algú, però només algunes són il·legals”. José Luis Gordillo recorda que la majoria d’accions humanitàries són necessàries com a conseqüència d’accions bèl·liques que els exèrcits han protagonitzat.

Es dóna una imatge de la realitat de la guerra que la infantilitza (l’anomenat efecte Walt Disney): dels morts civils ara en diuen danys col·laterals; del camp de batalla, zona d’acció; de l’assalt, intervenció especial; del tiroteig, contacte; dels morts pel propi exèrcit, baixa per foc amic; d’una situació caòtica, situació fluïda, d’assassinar, neutralitzar. Pel que fa a aquest tema, vegeu http://www.jordi-raich.com

La majoria dels experts estan d’acord que cal una força per actuar en casos de crisis humanitàries, però no caldria que fos una força militar, sinó civil, el més independent possible i sotmesa al secretari de les Nacions Unides.

www.justiciaipau.org/centredelas

Quan la Glòria Arimon em va comunicar que havia conclòs una obra de contes i que tenien com a protagonistes a tres dels més coneguts personatges de Les mil i una nits, vaig pensar que la decisió era tot un risc. Els personatges portaven tot el llast del temps, se n ‘havien fet segones versions i, a més, els havia portat al cinema la mateixa factoria Disney, donant-los una imatge tòpica i esllanguida. ¿Per què, doncs, fer ressorgir el Simbad, l’Alí Baba o l’Aladí de nou davant les nostres mirades?

Llavors, vaig recordar que una vegada, M. Aurèlia Campmany va visitar l’escriptora Virginia Woolf a Londres i li va confessar que estava escrivint Quim-Quima que s’inspirava totalment en l’argument d’una de les novel·les emblemàtiques de Virgínia, Orlando. La Virgínia, en lloc d’ofendre’s, li va etzibar “Imita, imita sense escrúpols perquè no ho aconseguiràs mai. Com més fidel siguis al model que estimes, més seràs tu mateixa”. Sens dubte, aquell dia, la Virgínia li va capgirar la mirada. Així passa en el llibre de la Glòria, on també se’ns capgira la mirada.

En la introducció del llibre, la Glòria ens explica que darrera les cares dels personatges hem de cercar-hi els trets dels nens que llustraven sabates, que jugaven al pati de les mesquites o jeien als llits dels hospitals, quan els va conèixer l’any 2002. Així, són els joves de Bagdad qui estimen, pateixen, lluiten i cerquen la felicitat en cada ratlla d’aquests contes.

I és l’Iraq, les mítiques terres entre el Tigris i l’Eufrates, l’escenari on Simbad es fa a la mar. Adelerat per gaudir de la vida, conèixer pobles i estimar i aprendre … fins que la guerra contra el país veí li canvia el rumb. El vaixell de l’Iraq salpa per la mar de la destrucció primer, per la mar de l’embargament després i, finalment, per la mar de la invasió i de la revolta.

Si l’Iraq del Simbad és l’escenari de la vida, l’Iraq de l’Alí Baba i de la seva dona, la Morgana, és l’enginy per sobreviure dins la teranyina invasora, la recerca d’una sortida i l’abocament inevitable a l’exil·li.

Però hi ha un altre Iraq encara. El de les petites coses, el de la vida solidària. De la ma de l’Aladí, Iraq passeja de nou per la riba del Tigris, conrea l’amistat i s’enamora. És l’Iraq que estudia, que no vol perdre la memòria. L’Iraq del desig possible. Aquell que estén més allà la mirada: cap un futur incert, però segur, on l’amor com tantes vegades n’haurà de ser la salvaguarda.

I si al final arribem a port, ¿quin ha estat el motiu del viatge? Com la meravellosa Xahrazad de Les mil i una nits, la Glòria ha cabdellat els mots justos amb el desig roent de conjurar la destrucció i la barbàrie. Sempre a la recerca d’un món on la raó i la paraula siguin les úniques armes.

Extracte de la presentació feta pel professor Martí Fuentes a la llibreria El Pla de la Calma a Cardedeu, el 15 de desembre de 2007. 

Editades en versió original per James Fenton, el volum recull les narracions curtes dels primers anys, publicades en vida de Hemingway, des del 1923, a l’època entre el 1925 i 1930 (In our time), 1927 (Men without women), del 1933 (Winner take nothing) i algunes del 1938. La segona part del volum comprèn narracions del 1938 a 1985.
Hemingway na néixer el 1899 i fou Premi Nobel de Literatura l’any 1954. A principis de 1918 va marxar a Itàlia per participar en la Primera Guerra Mundial, com a conductor d’ambulàncies; retornà als EUA el 1919. El 1929 va escriure “Adéu a les armes” i durant la guerra civil d’Espanya va fer de corresponsal a Madrid. Arran de la seva experiència, va escriure “Per qui repiquen les campanes” el 1940. El 1952 publicà “El vell i el mar” pel qual obtingué el Premi Pulitzer. Amant del vi, les dones i malalt de càncer, es va matar el 3 de juliol de 1961.
Per mi, un dels seus grans valors és la capacitat de descripció de les coses, els sentiments i els paisatges. Uns quants exemples del llibre que recomano: A big two hearted river, la descripció d’un viatge amb tren, l’acampada al costat del riu, la pesca de les truites… juntament amb tots els altres relats que tenen el personatge de Nick com a protagonista. O Undefeated (Invicte), on retrata el món dels toros a Espanya i el món de la boxa a Fifty grand. A Wine of Wyoming fa una barreja lingüística de francès i anglès, que al final, si tens la sort d’entendre ambdues llengües, acabes llegint-t’ho sense fixar-te com va canviant. The gambler, the nun and the radio, una divertida narració on l’intèrpret va per la seva, el policia per una altra el jugador de cartes ferit, fa el que pot, mentre la monja infermera prega Déu perquè guanyi el seu equip i al final et preguntis què és l’opi del poble: la religió, la droga, el sexe, la música o la guerra… Hi ha relats vius i directes que retraten la guerra civil espanyola, producte del compromís polític de l’escriptor. El conte del Bon lleó és una petita i deliciosa narració sobre el lleó de la plaça de Sant Marc de Venècia. A On writting planteja idees bàsiques del seu concepte d’escriptor i afirma que voldria escriure com pintava Cezanne…

En resum, llegir Hemingway és gaudir de la lectura.
“The collected stories”, Everyman’s Library
Més informació sobre l’autor a: http://www.timelesshemingway.com

El llibre Contes de Bagdad es presenta a Girona el proper dimarts 4, a dues biblioteques de la ciutat. La primera, la Biblioteca Municipal Ernest Lluch, a les 5 de la tarda. La segona, la Biblioteca Municipal Just M. Casero, a les 18.30 h.

El llibre de Glòria Arimon presenta els personatges de Simbad, Alí Babà i Aladí a l’Iraq actual. Es ven al preu de 9 euros i un euro de cada exemplar es destina a un projecte de suport a l’Hospital Saint Raphael de Bagdad, a través de COMPROMESOS AMB EL MÓN.

Més informació:
http://www.compromesos.cat

http://www.marge.es

Si voleu saber on són aquestes biblioteques, cliqueu
http://www.bibliotequesgirona.org/biblioteques.php