Pelagos

viatges, cultura i solidaritat

Arxius per 'Exposicions' Categoria

Orgosolo

Enviat per mesogio el dia 11th October 2011

Orgósolo és un poble sard, a les muntanyes del Gennargentu. Hi anem un matí gris, però aviat retrobem el color. Abans d’entrar al poble, a tall de salutació, un mural fet sobre unes roques, que representa un pastor que escruta l’horitzó i un altre amb la paraula “Orgo Solo” imitant el logotip de “Coca Cola”.

orgosolo-1.jpg

A principis de l’any 1969 va aparèixer un mural al poble on es veia Itàlia i un interrogant en lloc de l’illa de Sardenya, feta per joves per denunciar l’abandonament de l’illa per part de la Itàlia central. Més endavant, el 1975, Francesco Casino, un professor de dibuix del poble, va proposar els alumnes fer murals a les parets basant-se en els murals mexicans que representaven el món camperol i les reivindicacions socials.

orgosolo-2.jpg

Cal caminar pels carrers d’Orgósolo amb calma, per veure representat el drama de l’emigració, el racisme, el feminisme i el 8 de març, la crítica al capitalisme i al consumisme, el pacifisme (guerra civil espanyola, Iraq, el cop d’estat contra Allende…) el medi ambient (les nuclears, la militarització, etc.). Molts són murals d’inspiració dadaista i cubista.

orgosolo-3.jpg

“Feliç el poble que no té necessitat d’herois”, diu un dels murals.

orgosolo-4.jpg

Parets lliures encara n’hi ha. Temes, també. Els murals es van multiplicant com la pluja que aquell dia queia quan els anàvem contemplant.

orgosolo-5.jpg

orgosolo-6.jpg

Dins de Exposicions, Viatges per Europa | 1 comentari »

Marco, l’artista

Enviat per mesogio el dia 4th December 2008

serie

Res és el que sembla, va dir algú fa segles i repeteix l’artista.

D’orígens mestissos, Marco viu a Catalunya però sembla que pugui ser de molts llocs. Tota la vida —i el conec de fa molts anys– li ha agradat pintar. Ho va començar a fer en papers aprofitats a casa, en revistes de barri (encara vivia el dictador), en murals reivindicant coses bàsiques però tan difícils llavors com escoles o hospitals. Sempre li ha agradat pintar però mai no podia: la feina, la lluita, les filles… potser per això a la primera nena li va posar Amanda, per recordar el cop d’estat contra Allende, a Chile, i l’altra es diu Celeste, per l’assignatura pendent que ell tenia al davant d’una tela.

serie marcoEn Marco de vegades pinta un cel on sovint fa sol i tot brilla; també hi ha núvols, aigua, un arbre, una dona, una muntanya… Però després, quan ho tornes a mirar, veus que no. Resulta  que l’arbre és només l’ombra d’una estaca, la dona és la silueta retallada en una fusta. Al desert hi pot néixer una flor i dins del cor d’una dona en pot sorgir un ocell. La fusta és l’element comú, càlid, seductor i modelable que agermana somnis, desitjos, pors i ombres. Fill natural dels còmics i del pop, no veu la vida de color de rosa, però tampoc negra. De vegades cal saber donar la volta a l’objecte, passar-lo per l’adreçador de l’esperança, reciclar-lo podríem dir en llenguatge actual, perquè essent ell mateix, esdevingui una altra cosa. Ho diu el mateix artista: “D’aquí un temps, ja veureu com Obama no és tan negre com sembla”. I així tornem als vells filòsofs grecs: “res és, tot canvia”.

marco ombra

Marco Pérez Oliván

Exposició al Kursaal, c/Masia, 39, Montcada Can Sant Joan, tel. 93 445 18 88

Fins a l’11 de gener de 2009

Dins de Exposicions | 1 comentari »

Bagdad, ciutat del miratge

Enviat per mesogio el dia 26th July 2008

exposicio bagdad

Durant els anys cinquanta, quan regnava el rei Faisal II, a l’Iraq es va crear una Oficina per al Desenvolupament que projectà infraestructures i equipaments encarregats a arquitectes occidentals: Wright, Le Corbussier, Gropius, Sert, Doxiadis… L’assassinat de Faisal el 1958 tallà alguns d’aquests projectes i no va ser fins a finals dels vuitanta que Saddam Hussein va reprendre aquesta política: cridà Bofill i Venturi, entre d’altres, per projectar barris residencials i comercials i per participar en la construcció de la gran mesquita nacional. Amb les guerres, però, tornà a quedar aturat. Què en queda, de tot això?

L’exposició consta de maquetes de Bagdad i de projectes fets o no arribats a construir, alhora que es complementa amb un vídeo on participen entitats i persones de Barcelona i de Bagdad que han tingut relació entre les dues ciutats. Un pont, en resum, per unir una i altra ciutat per llaços d’història i de solidaritat.

Col·legi d’Arquitectes de Barcelona fins al 13 de setembre http://www.coac.net/Barcelona/

Produïda per l’Agència Esp. de Cooperació Internacional, la Casa Árabe
i l’Ajuntament de Barcelona, amb la col·laboració de la UPC de Barcelona
i la Universitat de Bagdad.

Dins de Exposicions, Solidaritat | 2 comentaris »

Chagall i la ceràmica

Enviat per mesogio el dia 27th April 2008

expo ceret

Marc Chagall (1887-1895). Nascut a Rússia, participà activament en la revolució russa (fou ministre de Cultura), però després s’allunyà del nou règim i emigrà a París.

marc chagallEl 1922, a Berlín, Chagal aprén la tècnica dels aiguaforts. Més endavant, als Estats units, treballa la litografia en color i els decorats per al teatre… Llavors, la ceràmica s’havia començat a valorar (després de la Segona Guerra mundial, Matisse exposava a Nova York peces realitzades per Miró i Artigas).

 pot chagallEntre el 1949 i el 1972, a les Antibes realitza més de 220 peces; les primeres produccions s’adapten a les formes tradicionals de la ceràmica culinària però de seguida tria altres formes on juga amb colors, llum i profunditat i explora les possibilitats de la matèria. Després treballa el volum en gerros, plates… La seva reflexió sobre les oposicions entre espais interiors i exteriors el duu a innovar en la ceràmica com ho faria un escultor.

la fopntaineA partir de 1950 treballa en una sèrie basada en les faules de la Fontaine , amb clares referències a la Bíblia. En aquest mateix període s’endinsa en la recerca de la ceràmica mural: com engrandir la imatge sense destruir la unitat visual. Totes les temàtiques són abordades des de la seva habitual temàtica: parelles, religions, circ, faules, monuments, nus, mitologia, natures mortes…

ruc chagallL’exposició es pot veure fins al 25 de maig de 2008 al Museu de Ceret www.musee-ceret.com.  El poble, petit i coquetó, mereix una visita. I si es té temps, es pot anar fins a Cotlliure a visitar la tomba de Machado, fer un volt i menjar ostres o musclos en un dels restaurants que donen al mar. Nosaltres hi vam anar amb una colla d’amics de l’ànima, i entre l’art, el mar i les ostres, vam ser profundament feliços.

Dins de Exposicions | Sense comentaris »

Babilonia al Louvre

Enviat per mesogio el dia 29th March 2008

manuscritsestela sumeria

Museu del Louvre mini-site.louvre.fr/babylone/FR/index.html

“Bab” vol dir porta i “ilo” déu. La ciutat ja era famosa des dels temps dels amorites, al segle XVIII aC, fins als caldeus, 1.200 anys després, havia caigut i s’havia alçat desenes de vegades. Assolí el màxim esplendor al segle  VI aC, amb Nabucodonosor (Nabu era el déu de la sabiduria, per això tots els noms dels reis comencen per Nabu). Va construir murs gruixuts per protegir-la i hi va fer grans temples i palaus. Els alemanys es van emportar la porta d’Ishtar amb representacions simbòliques de déus animals (el déu Marduk té un cap de dragó, el coll i tronc de serp, la cua d’escorpí, les potes de davant de lleó i les de darrera d’àliga) i Sadam Hussein en va fer reconstruir una rèplica l’any 1960.  A Babilònia hi va haver dues cultures fonamentals: la del rei Hammurabi, que elaborà el famós codi, que no té res a envejar a les nostres constitucions.  Va viure del  1792 al 1750 aC i fou un gran reformista i legislador. El segon gran sobirà va ser Nabucodonosor, (605-563 aC), que reformà la ciutat. Més tard hi arribaren els perses, Alexandre Magne, els romans, els otomans i finalment, els àrabs. Travessada per l’Èufrates de nord a sud, la muralla exterior tenia 16 Km de llarg i la interior, 8 Km. El palau gran tenia 52.000 m2. A prop de l’Èufrates hi havia els jardins penjats construïts per Nabucco, que Cir va desviar 20 Km. més avall, i dels quals ara no queda ni rastre. A prop del temple d’Esagila hi havia la torre escalonada, de 91 m d’alçada i a dalt  un santuari i un laboratori astronòmic, que sembla que va caure a conseqüència d’un atac persa. L’exposició del Louvre mostra alguns dels dibuixos de terra cuita i ceràmica de la porta d’Isthar,  l’estela de basalt negre on hi ha esculpit el codi d’Hammurabi, estatuetes, joies i nombroses taules de fang amb textos de temes diversos, tot traduït perquè ens puguem fer càrrec exacte de què deien i com, amb les bossetes on els guardaven. Per exemple, hi ha la conversa entre un home i Déu: “… et trauré el pes del fardell però tu hauràs d’ajudar els pobres”, o un altre que ens explica que Marduk va néixer de la conjunció del déu de les aigües dolces i del de les aigües salades. O el d’un cuc que no volia que el posessin a treballar al camp i demanava un lloc més original; així, el van posar dins la boca dels éssers humans, i foradava els queixals. Llavors s’explicava que havien de posar una agulla pel forat i treure el cuc per curar el pobre afectat.  

Una part de l’exposició està dedicada a mostrar com els occidentals han explicat la història de la torre i de la ciutat, tal com fan els iraquians al Museu de Babilònia. Les diferents civilitzacions i religions n’han fet múltiples i variades explicacions, sempre per justificar els seus objectius i han escombrat cap a casa.

Porta d’Ishtar. Babilònia (Iraq)
babilonia

Dins de Exposicions | 2 comentaris »

Louise Bourgeois

Enviat per mesogio el dia 28th March 2008

louise 2louise 1  www.centrepompidou.fr 

Si heu anat al Guggenheim de Bilbao haureu vist una aranya enorme: és seva. El Centre Pompidou de París ens mostra ara els treballs d’aquesta escultora de 96 anys nascuda a París i afincada a  Nova York. Segons Bourgeois, l’aranya representa la seva mare, la teixidora ideal, treballadora, que té cura dels seus. (De petita va quedar marcada per la infidelitat del pare, que introduí la seva amant a la llar, com a mainadera dels fills).A nosaltres, les escultures no ens han agradat; en canvi, la mostra de disseny i grafisme seva ens ha semblat molt interessant. Per exemple, “L’Oda a la Bievre”, un espai on va viure de petita, plasmada en 25 quadrets de roba i litografies de colors, en record de la casa i del paisatge. També la sèrie “10 am is when you come to me”, del 2007, on ens parla de la figura d’una persona tot dient: “Jo era dins d’un pou i tu em vas llençar la corda on jo em vaig agafar per sortir-me’n”. Sobre un fons blanc rectangular, la majoria amb pentagrames, Louise dibuixa mans i braços de color roig encès, amb alguna frase com: “j’ai besoin de ta main” o “Extreme tension”. En una altra sala, una petita nina de pelfa rosa i un text: “I have been to hell and back. And let me tell you it was wonderful”.

L’obra de Louise Bourgeois és una lluita constant contra la depressió, l’angoixa, la por de no ser estimada… per això ella mateixa diu: “L’art és una garantia de salut mental”.

    

Dins de Exposicions | Sense comentaris »

Vidas minadas

Enviat per mesogio el dia 10th December 2007

Vidas minadasHem vist l’exposició “Vidas minadas diez años después” al Palau Robert de Barcelona. Les víctimes i el seu context en blanc i negre. Set mutilats originaris d’alguns dels països més afectats pel problema: Angola, Moçambic, Afganistan, Cambodja, Nicaragua, El Salvador, Bòsnia i Hercegovina, posaven el 1997 rostre a aquest drama. A l’edició de 2007 tots set tornen a aparèixer en companyia de més testimonis de l’Iraq i de Colòmbia, l’Afganistan, i Cambodja.

Nascut a Còrdova l’agost de 1959, Gervasio Sánchez és periodista des de 1984. Publica a l’Heraldo de Aragón i La Vanguardia i col·labora amb la Cadena Ser i la BBC. Ha recorregut molts i diversos països i ha retratat el que ha vist en: “El cerco de Sarajevo” (1995), “Kosovo, crónica de la deportación” (1999), “Niños de la guerra” (2000), “La Caravana de la muerte. Las víctimas de Pinochet” (2002), “Latidos del Tiempo” (2004) i “Sierra Leona, guerra y paz” (2005). El 2001, juntament amb Manuel Leguineche, va coordinar el llibre “Los ojos de la guerra” (Homenaje a Miguel Gil) i el 2004 va publicar el llibre “Salvar a los niños soldados”.

El projecte fotogràfic de Gervasio Sánchez sobre les mines antipersona es plasma en diversos llibres de fotografies de víctimes de les mines, editats per Blume : “Vidas minadas” (1997), “Cinco años después” (2002) i “Vidas minadas diez años después”, publicat ara.

El seu objectiu és conscienciar la població i els mitjans de comunicació, però també la classe política i les institucions, sobre els estralls que produeixen les mines, un problema que encara és lluny de ser resolt, malgrat que l’any 1997 es va signar el Tractat d’Otawa que les prohibia. Països com els Estats Units, Xina i Rússia no l’han signat mai. Tot i els avenços, es calcula que cada any hi ha de 15.000 a 20.000 noves víctimes. Desactivar cada mina costa 770 euros. Fabricar-la i col·locar-la, no arriba a tres euros.

Fotografies impactants que a nosaltres no ens han transmès violència, sinó tot el contrari: mirades de bona gent, de gent com nosaltres, que pateix, estima i té il·lusions. El llibre, editat per Blume, amb la col·laboració d’Intermon, Manos Unidas i Médicos sin Fronteras és una petita joia per tenir a casa i recordar-nos, cada vegada que el mirem, que més enllà hi ha persones que, per un atzar de la vida, van topar amb una mina i els va destrossar una part del seu cos, però que intenten sobreviure malgrat tot.

No patiu si no heu tingut temps de veure-la. Tornarà a Barcelona, al Centre de Cultura Contemporània del 12 de febrer al 13 d’abril de 2008. Després anirà a Girona, etc. Tota la informació a:

www.vidasminadas.com

Dins de Exposicions, Solidaritat | Sense comentaris »

Anselm Kiefer, un artista al Guggenheim

Enviat per mesogio el dia 19th June 2007

kieferEntres al vestíbul del museu i et trobes un quadre d’Anselm Kiefer de 15 metres d’alçada que representa  un paisatge d’hivern. De cop, sents fred, solitud i un temor que no saps definir.  Kiefer comparteix inquietuds i preocupacions amb el poeta romanès Paul Celan, com el sentiment de pèrdua i malenconia, i la convicció que la memòria ha de preservar-se com única manera d’assimilar els traumes de la història dels éssers humans. Marcat per la vivència de la segona Guerra Mundial, aquest alemany fill de pares morts en un cap de concentració va néixer el 1945. Conscient de pertànyer a una nació dividida, no creu que hi hagi una única veritat, sinó interpretacions diferents. Genial la sèrie de pintures de camps nevats, grisos, amb branques i una perspectiva tan definida que a mesura que camines cap a la tela, et sembla que entraràs en el camp que tens al davant i passaràs fred, por i et sentiràs sol.  L’obra de Kiefer gira al voltant de la mitologia, la història, la religió i la simbologia com a mitjà per evitar l’oblit de les brutalitats i tragèdies de la Segona Guerra Mundial. Fa servir colors grisosos i materials com el plom, filferro, palla, guix, fang, cendra o pols. Para Khlebnikov, una sèrie de pintures dedicades al visionari poeta rus, tracta del convenciment que les catàstrofes bèl·liques navals es produeixen cada 317 anys i reprodueix vaixells que floten a  l’aire. La ciència i el destí són el tema principal d’una altra sèrie inspirada en l’observatori que el Maharajá indi Sawai Jai Singh II, matemàtic i astrònom, construí per contemplar el firmament; a les obres apareixen constel·lacions esquitxades d’instruments de medició, com rellotges de sol.  A Dones de la Revolució  aprofundeix en la identitat i l’experiència de la dona en dos períodes històrics diferents, inspirades en un llibre de Jules Michelet. En una immensa sala, et trobes desenes de llits de plom amb fotografies i textos escrits a la paret que recorden les dones oblidades de la Revolució Francesa. Impressionant. A Dones de l’Antiguitat trobem maniquís de dona sense cap, amb vestits de crinolina blanca, que representen personatges mitològics i històrics, heroïnes o malvades, però totes fortes. Per exemple, Berenice, una princesa egípcia del segle III aC, amb una llarga cabellera que, segons la llegenda, es convertí en una constel·lació. La vida secreta de les plantes és un fresc de 28 pintures amb branques, plom i filferro, a partir d’una idea de Peter Tomkins i Christopher Bird, que analitzaven la natura sensible de les plantes i com podien donar resposta als misteris del nostre món.  

Des de 1993, Kiefer viu en un poble a prop d’Avinyó, on treballa.   www.guggenheim-bilbao.es

Dins de Exposicions | Sense comentaris »