Deixem el cotxe a Sant Martí del Montnegre i comencem a caminar en direcció a can Ginestar fins al coll de Basses. Continuem fins al Turó Gros amb una torre de guaites i contra incendis, també anomenada torre Telefonista. Estem a 773 metres i veiem el mar.

Arribem a Sta. Maria Montnegre. La petita ermita, destruïda durant la guerra civil, es va restaurar el 2009 per l’Associació d’Amics Sta. Maria de Montnegre, presidida per l’enginyer calellenc Francesc Vivas, que van col·locar-hi la teulada, finestrals i la rèplica en pasta de fusta de la figura de la mare de Déu, a més de recuperar la porta original del 1888. Al davant hi ha el que queda del roure gegant de més de 300 anys, que va caure el gener de 2010 (van bufar vents molt forts de més de 100 km durant 11 hores seguides), es va partir i esberlar.

Continuem i des del sender, estem entre muntanya i mar: al fons, els cims de les Agudes i el Turó de l’Home. A l’altre, la mar (terme Sant Iscle), entre Sant Pol de Mar i Calella. Arribem a can Benet Vives, un centre de relaxament, amb vistes de nou al Montseny i tornem per una variant del GR 92, on veiem alguns caus o forns, i més endavant  una alzina gegant amb crosses. Passem per Can Preses, antiga masia que ara és una casa rural, ja molt a prop de Sant Martí i passades les dues seiem al restaurant de Sant Martí, el punt d’on hem sortit. El millor és demanar un arròs Montnegre. Sortint, anem una estona a l’ermita, de nou amb vistes.

Pel camí hem trobat cotxes, motos i quads, un desastre. Mentre baixàvem, una amiga recordava que dos dies abans, havia “intuït” que s’acosta la primavera. Mentre treballava, de la finestra estant, veia el magnolier d’una casa propera, on cantaven una mellerenga i una merla. La mestressa, diu, estava apagant un incendi (no de foc real, sinó d’aquests de feina) i s’ho va perdre. Per això ho hem compartit i hem sabut que potser sí, la primavera no trigarà a arribar.

Hem fet el camí que ajunta dos pics emblemàtics i de similar alçada del Montseny: les Agudes i el Turó de l’Home, a 1.703 i 1.706 m. Comencem la caminada al pla de l’Espinal. Pugem la fageda, ara ben pelada, només amb alguna taca verda de les mates de boix grèvol. Fa fred i trobem algunes clapes de neu, però poques. En canvi, la boira ens envolta i tenim poca visibilitat. Arribem a la font del Briançó, on neix la riera de Gualba. Continuem pujant amunt fins que arribem al punt on s’ataquen els últims metres cap al cim de les Agudes. Aquí la neu ja és ben visible. Dalt del cim, visibilitat cero i molt fred. El termòmetre de sol avui no serveix de res. Encara hi ha tres pessebres que no han anat a recollir.

Baixem vorejant el coll de Sesbasses en direcció al Turó de l’Home. Ara sí que estem envoltades de neu. Des del Turó tampoc veiem res ni ningú, però a la que baixem pel camí en direcció a l’avetosa, ja comença a semblar la rambla: caminants, gossos, canalla… fa una estona que neva; arribem a la font de Passavets i creuem el riuet per pujar cap amunt fins on hem deixat el cotxe. A Santa Fe, abans de dinar, encara donem un volt i trobem lliris de neu, fràgils, sota la neu, primer pocs, després formant petits grups. Després, al voltant d’una taula, amb un bon foc i un bon vi, compartim alegries i preocupacions. Al sortir i baixant, petites volves de neu, cada cop més, deixen prats i carretera coberts de neu. Dia ple de fred i ple d’escalfor.

La muntanya d’en Sala és un contrafort del Matagalls que rep aquest nom a partir del coll de la Font Pomereta. Des de Collformic, i després de xocolata i melindros oferts pel Club Muntanyenc, pugem pel sender del GR 5-2 direcció Matagalls i de seguida que som a dalt, ens aturem a respirar. Fa un dia assolellat, fred i net, i això ens permet veure dues petites barques solcant la mar, al fons. Tirem a l’esquerra en direcció Sant Segimon i anem carenant. Ens aturem a esmorzar en una petita plana des d’on veiem l’ermita de Sant Segimon, al davant nostre, i la pista per pujar al Matagalls, així com Viladrau i, més a prop, can Gat i els boscos de castanyers. Pel camí trobem mates de farigola amb una olor intensa. Dins el bosc de pins i alguns grèvol-boix florits trobem aigua glaçada en zona obaga. Tornem a pujar i ja veiem una bandera en un petit turó, el del Pou d’en Sala, que es diu així per un pou de neu proper. D’aquí podem veure el santuari de Sant Segimon i el torrent de Rentadors. Al fons, el Canigó a l’est i els Pirineus nevats. A l’altra banda, les muntanyes de Montserrat i en terra, tota la plana de Vic i els pobles.

Foto: Joan Plana

Posem el nostre pessebre, cantem nadales amb l’acordió, mengem neules acompanyades de moscatell, celebrem la sort de tenir aquest bon dia i baixem avall. Érem un centenar de persones de totes les edats i colors.

Més fotos:http://www.cmmollet.cat/album.php?id=96

Els nostres pares i avis hi van lluitar; alguns encara ho recorden amb emoció. Nosaltres hem dedicat quatre dies a resseguir els espais que recorden aquesta batalla. Ens vam allotjar als apartaments rurals de Vins Piñol, a Batea, que inclouen un visita guiada pel seu celler, amb una cata, altament recomanada. En el poble hi ha un espai per visitar, Hospitals de sang, que explica molt bé, com es va estructurar l’assistència sanitària als ferits, però per començar, el millor espai és Corbera; primer és útil anar a veure l’exposició 115 dies, per situar-se en l’inici de la batalla, el 25 de juliol de 1938, fins al 16 de novembre, quan va acabar.

En un altre espai privat, al poble nou, hi ha l’exposició La trinxera amb objectes, documents, fotos, armes, vestits… relacionats amb la guerra. Després, es puja al poble vell, tal com va quedar després dels bombardejos franquistes. Convé recórrer els carrers sense pressa, llegint els poemes i veient les escultures de l’alfabet, parar-se davant l’església, veure el que veien des del mirador, intentar sentir el que sentien…

A la Fatarella feien la Fira de l’Oli i ens vam apuntar a l’esmorzar de clotxa, genial. A prop hi ha les Devees, on vam veure un refugi i part de la línia de trinxera en forma de ziga-zaga. A Caseres hi ha restes d’un complex defensiu, però quan vam arribar-hi ja era fosc; en canvi, vam trobar la Fira del Tocino i vam aprofitar per visitar-la. Unes quantes vegades durant aquests dies vam passar amunt i avall pel coll del Moro, un espai estratègic en la batalla, a una alçada de 470 m, des d’on es veu Corbera, Horta de Sant Joan, i les serres de Pàndols i de Cavalls. Un altre espai estratègic és Pinell de Brai, situat en un turó on queden les cases caigudes de la guerra, des d’on es controlen les serres i el pla. A Benifallet no vam poder entrar al refugi de la font perquè estava tancat.

Vistes des dels castells de Miravet, a dalt, i de Móra d’Ebre, a baix

Vam visitar el castell de Miravet i el de Móra d’Ebre, espais també de control estratègic del territori i del riu, frontera natural. Vam creuar l’Ebre pel pas de barca, una tornada al passat, barata i no contaminant, i vam anar al poble de Garcia a dinar al restaurant l’Embarcador, tocant al riu, molt bé. Els productes de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre van ajudar-nos a alleugerir el record dels morts, ferits, presoners i tot el patiment dels que hi van participar.

Des de can Draper, una masia del 1860, es veu l’inici de la vall, al vessant oest del Montnegre. Pins, roures, alzines i sureres de grans dimensions, que ara tenen despullada la part inferior, roja. Un pou de glaç, del 1771, amb cúpula semiesfèrica de totxo, de 12 m d’alçada (6 excavats al sòl). A l’alçada de can Valls, on hi ha un pi, la font de la Pega i enfilem amunt direcció Vallgorguina. Passem pel Veïnat de la Poca Farina, per les masies de cal Mestret, cal Tacó, cal Nanas, cal Xic Nanas, Cal Xarpa, cal Darma… Seiem una estona a esmorzar, voltades de cirerers d’arboç amb els fruits color de sang. Arribem a dalt de ca  l’Agustí i el jardí botànic. Més endavant, una colla d’arbres formidables com el roure del Quintà, que creix sobre un antic rec envoltat d’alzines, roures i arços blancs. El cedre de Can Valls i de seguida el conjunt de la bassa de l’Aranyal, on hi ha alineats 26 plàtans enormes, el pont de l’Aranyal, del s XIX i el conjunt de plàtans acompanyats d’un faig. Finfalment, l’Aladern fals de can Valls, envoltat de roures, alzines, plàtans, alzines i avellaners que li fan ombra. Aquest estiuet de sant Martí ens regala molta calor.

Ens endinsem pel sot de les Mines i fent zigues-zagues arribem a Quatre Camins. Una mica més enllà, el sot de Bocs i després el sot de la Remor, que recull les aigües de la petita conca creada dels turons propers. El camí baixa fent algunes esses i deixem anar els cossos avall, impulsades per la inèrcia; després, els camps i les plantacions de la part baixa de la vall d’Olzinelles, travessem el torrent del sot de la Remor i arribem a can Draper.

Pugem al cotxe, recollim uns amics a Sant Celoni i anem a Vallgorguina a dinar, al restaurant de la Font, de la masia de Can Moreu, enmig del bosc. La bona companyia no té preu!

Calculem que hem fet uns 10 km en 4 hores.
Informació: http://www.diba.es/parcsn/parcs/index.asp?Parc=5

Galícia. Regió amb un ecosistema variat i ric, té paisatges espectaculars de boscos i canons que encaixonen el Miño i el Sil. El Miño té 340 Km i juntament amb el Sil formen la conca hidrogràfica més aprofitada de Galícia. La fauna i la flora d’aquesta zona és riquísima.

A Peroxa vam visitar un castell, no gaire lluny del poble, entre boscos de roures, castanyers, pins, cirerers d’arboç i moreres.

Ens va sorprendre, per bonic, Os Peares on es troben els rius Búbal i Sil. Hi ha un molí i una antiga fàbrica de xocolata, al costat d’un restaurant, a baix del riu mentre que a dalt, un pont de ferro tot pintat de blau permet creuar d’una banda a l’altra. Recorrem el canó del Sil per una carretera privada, sinuosa, mentre les aigües corren uns 500 metres avall. Hi ha camins per fer a peu, cap amunt, als  nombrosos monestirs.

Un altre dia, des de Monforte anem per l’altra banda, en direcció a Castro Caldelas. A Doade ens aturem a dinar a “O Castelo”, on també hi ha uns cellers de vi, de les Bodegas Algueira. Regió coneguda per la qualitat dels vins amb el nom genèric de “mencía“, perquè s’elaboren sobretot amb la variant del raïm “mencía” (negre) tot i que també es fa servir la variant “godello” (blanc). Les vinyes es troben seguint el curs del riu, conreades en escales de pedra anomenades “socalcos”, al llarg de la riba, i daten de l’època romana.

Més endavant hi ha un club nàutic amb barques i catamarans que fan excursions pel riu. A Castro Caldelas visitem el castell, ben conservat (la majoria del XVI) amb doble muralla, una torre del rellotge que conserva el mecanisme a l’interior i una altra torre d’homenatge. Aquelles pedres guarden molts secrets.

Dormim a pocs quilòmetres, a Sta. Tecla. A prop hi ha l’antic monestir de San Paio. Després de la desamortització va quedar abandonat, fins que el va comprar la Casa de Alba (van fer moltes compres, allà), que no va fer-hi res. Ara tot està abandonat i ruïnós. Encara es pot veure la portada amb un ar, del romànic tardà. Una pena.

A Chantada ens vam allotgar a l’Hotel Mogay, on Espinàs va dormir, segons explica al seu llibre A peu per Galícia. Alguns carrers tenen noms feixistes, com en altres pobles de Galícia. Al nord de Chantada hi ha la Serra do Farelo i la Val de Cambra.

Val la pena anar amb calma per la Ribeira Sacra, caminar, pujar als monestirs i aprofitar de veure bons vins i visitar alguna bodega.

El 5 d’abril de 1938 Agramunt va patir el primer bombardeig de la guerra civil. Hi van morir 19 persones; per això decidiren construir refugis, un d’ells sota l’església de Santa Maria, aprofitant la cripta que hi havia. També van protegir la façana amb la construcció d’una paret amb sacs. El desembre del mateix any va ser bombardejada quatre cops i el gener del 39, molts més. Justament el dia 6, hi ha constància documental i fotogràfica del bombardeig fet per l’aviació feixista italiana. Van llençar 4.000 Kg de bombes des de 4.300 metres d’alçada; la patrulla que bombardejava el sud de Guissona era comandada pel coronel Mario Vetrella, el mateix que va bombardejar Mollet del Vallès el 25 de gener del 1939.

L’any 2005 van fer obres de restauració al temple i vista la situació del refugi, decidiren restaurat-lo i obrir-lo al públic. Nosaltres el vam visitar i el vam trobar molt interessant, ben explicat i útil. Sortint, vam donar una volta pel carrer Sió, la plaça, el museu… i poca cosa més. Pels carrers no hi havia ni una ànima. Era diumenge al migdia i un termòmetre marcava 41 graus.

Més informació: http://www.agramunt.cat/layout_historia.php?seccio=Cultura&id_seccio=693

El monestir ja està documentat l’any 1024 i el 1098 s’hi estableix una canònica augustiniana. L’any 1931 es va declarar Monument Nacional, tot i el mal estat i gràcies al suport popular des del 1975, s’ha anat restaurant. S’hi pot pujar amb cotxe per una bona pista o a peu, des de Ponts. La vista de la plana és maca, envoltada d’alzines.

Quan nosaltres hi vam pujar no hi havia ningú més i els ocells ens van oferir un concert de cant preciós. L’edifici ens va deixar sorpreses, gran, restaurat, allà al mig; de campanar octogonal, en un dels laterals hi ha un sepulcre amb quatre escuts i a prop, restes d’altres enterraments. Una mica més amunt hi ha les restes del castell.

A Ponts hi feia una calor difícil d’aguantar, al voltant dels 40 graus. No era la millor època per pujar-hi. Ho vam fer des del poble, però després, des de la C 14 vam veure que també hi ha una indicació per pujar-hi.

A pocs quilòmetres hi ha Gualter, que forma part del municipi de la Baronia de Rialb. Tant Ponts com Gualter estan envoltats de castells, esglésies i conreus. Les terres van ser propietat del comte Guifré el Pilós abans del 890. El monestir de Santa Maria de Gualter es consagrà el 1207. Era un priorat  que depenia de Ripoll, afavorit pels comtes d’Urgell, però el 1593 el papa Climent VIII suprimí el cenobi i l’edifici passà a ser església parroquial; llavors s’anà deteriorant. Durant els últims dies de la guerra civil va ser destruït per l’explosió d’un polvorí. Ara en queden les ruïnes, però encara s’hi endevina l’església de planta basilical amb estructura romànica i un recinte claustral. Després de fer un petit tomb pel poble, vam anar a casa d’uns familiars, molt a prop del riu; amb ells vam seure a l’ombra d’uns arbres, sota un gran tendal del seu pati i vam fer una llarga xerrada amb un cafè al davant.

Un centenar de persones del Muntanyenc sortim d’Alpens (Osona) entremig de boscos de faig, pi roig, roure i alzina. Esmorzem davant del graner del Graell i l’ermita de Sant Joan. Al cel pinten bastos i poc després es posa a ploure. Estava anunciat. Continuem caminant cap al mas Perotet i la Coma. La tempesta continua, amb pedra afegida. Sort que en arribar a Sta. Eulàlia de Puig-Oriol ens obren el pavelló esportiu per aixoplugar-nos i canviar-nos de roba, qui porta recanvi. Aquesta és una antiga ruta de la transhumància

Arribem a Lluçà, un poble de qui es té constància ja l’any 879. Dominant l’extensió, el castell dels senyors de Lluçà. Entrem a l’església, amb un claustre en forma de paral·lelogram irregular, de capitells bellíssims, amb motius vegetals i animals, no religiosos, obra d’artistes àrabs. Al terra, algunes tombes.

La col·lecció de pintures al fresc, entre el romànic i el gòtic, abans al Museu del Prado de Madrid, van retornar al final als seus orígens. I són allà per a goig de qui les vol veure. Un pantòcrator, un sant Jordi matant el drac…

Al davant mateix, un bar-restaurant i casa rural. Dinem al restaurant La Mola, a prop, molt bé! I és que ja semblem iaios!!!

En una escapada a un balneari de Caldes de Montbui, hem aprofitat per fer algunes rutes per la comarca. Parlem de dos petits pobles del Vallès Oriental.

Granera, la població més petita, amb 70 habitants, té dos nuclis, el de l’església de sant Martí, que després d’una reconversió a fons els segles XVI i XVII, passà de ser romànica al que és ara, una pena! Al costat hi ha la rectoria i l’ajuntament. L’altre nucli és el del castell, esmentat per primer cop el 971. La pujada és una caminada fàcil, fins assolir els 824 m. Hi feia vent, molt, però el cel era net i clar i es podia veure tot el que abastaven les nostres mirades miops: Montserrat, la Mola, el Puigsacalm, els Pirineus, el Montseny… Baixant, ens vam quedar a dinar al restaurant l’Esclopet, propietat de Pere Genescà, conegut motorista i ara alcalde del poble. Després vam caminar per la pista cap a Monistrol de Calders i a 2 Km vam agafar el GR que puja amunt fins al dolmen del Pla d’en Trullàs, molt ben conservat, i amb vistes als 4 punts cardinals. Tornant, ens vam aturar un moment a l’ermita romànica de Santa Cecília.

Gallifa, un altre poblet petit, amb poc més de 200 habitants, està situat a 500 m d’alçada, en una vall entre la muntanya de sant Sadurní al nord (que culmina en una ermita) i el turó del castell, pel sud. Hem anat fins a l’església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu, del s. XII i després a Sta. Maria del castell, una fortificació del s. XIV que el 1986 es va restaurar i es dedicà a la Mare de Déu de l’Ecologia (no havíem sentit mai que hi hagués una verge com aquesta!).

Al poble hi ha la Fundació Llorenç Artigas perquè l’artista hi va viure i treballar durant molts anys. Josep Llorens i Artigas, nascut el 1892, ceramista i crític d’art i mort el 1980 va fer, amb Joan Miró, grans murals ceràmics, com els de la seu de la UNESCO de París, la universitat de Harvard, la Fundació Maeght i el de l’aeroport de Barcelona.