El Montsenc és una serralada que s’estén entre les comarques de la Noguera i el Pallars Jussà. A partir d’Artesa de Segre, es poden conèixer indrets molt interessants i plens de pau.
El poble de Foradada està situat sota una penya; si es puja al cim es té una bona vista de la vall i de la resta de pobles propers. A prop hi ha Montsonís, amb l’impressionant castell i el santuari de Santa Maria de Salgar. S’hi arriba per un camí que surt de darrera el castell  en direcció al riu. El recinte es troba sota una balma i està protegit per un mur de pedra. Hi destaca l’església, un claustre renaixentista i un gran edifici.  Diuen que el nom ve de l’àrab algar, que significa cova. Inicialment era un santuari marià, on es venerava una imatge romànica de la Verge. El 1783 hi consta una comunitat de cinc membres a més d’un matrimoni que s’encarregava de feines diverses: ella a la cuina i ell al pas de barca. El convent no va resultar afectat per la Guerra del Francès i s’hi van refugiar frares de l’orde carmelità. La imatge gòtica que va substituir la romànica va desaparèixer el 1936. Nosaltres hi vam anar amb motiu d’una comunió familiar i tant el recinte com els voltants ens van agradar molt. Es pot entrar a l’antic convent i pujar unes escales i passarel·les fins arribar a unes coves, dalt de tot, on hi ha una capella. La vista és excepcional.

http://www.monestirs.cat/monst/nogue/no15salg.htm
També ens vam acostar fins al poble abandonat de Rubió de Baix, que es troba després d’un càmping abandonat tocant al riu, en un turó. Hi resta l’ermita, els murs i parets, antigues canalitzacions i, dalt de tot, les torres.

Vam dinar en una casa de colònies, cal Petit, a Vilanova de Meià, que queda a l’altra banda del Segre. Un indret agradable, amb un petit bosc, mates oloroses de timó i un caminet que acaba en un penya-segat sobre el riu.

Hem fet una escapada des de Barcelona a Saragossa amb l’AVE. No és tan ràpid ni barat com pintava: el trajecte de Sants a l’estació de Delícias dura 1 h 45 minuts i cada bitllet ens va costar, per internet, uns 80 euros anar i tornar. Després de veure la Seu, el Pilar (i pujar a dalt de la torre), el museu de Caesar Agusta (el passat romà de la ciutat), i de dinar en un dels múltiples llocs del “tubo” (zona de bars i tapes al nucli antic), volem destacar un espai que ens va encantar i no és gaire conegut: el palau de l’Alfajeria. Onze segles de construccions i destruccions superposats, des del segle XI d’esplendor àrab fins arribar a ser la seu de les Corts d’Aragó, passant per l’epoca medieval, els Reis Catòlics i les diferents reformes.

La torre del Trovador s’inspira en la història de l’escriptor romàntic Antonio Garcia Gutierrez, que parla d’un trobador enamorat d’una dama de la reina, que és tancat a la presó de la torre pel comte Luna, perquè també volia la noia. L’executa i la noia quan ho sap, es mata. Una gitana explica al comte que el trobador era, de fet, el seu germà. Verdi es va inspirar en aquest drama per compondre la seva òpera Il Trovatore.

El s. XV els Reis Catòlics volien recordar la victòria sobre els àrabs i així ho diuen les inscripcions gòtiques dels salons, però resulta que el mestre d’obres era Faraig Gali, un mudèjar que va fusionar estils àrabs i cristians. Així, el palau acaba recordant més la Granada àrab que un castell cristià. Declarat patrimoni de la Humanitat, només per això, paga la pena una visita a Saragossa.

Deixem el cotxe uns quilòmetres després de Cabezuela, al costat del riu Jerte (Extremadura) i ens endinsem per aquest parc natural. Comencem a pujar per un camí entre castanyers i roures molt joves, cosa que ens sorprèn molt perquè no n’havíem vist mai tants i tan tendres. Al sotabosc dels roures hi ha diferents espècies de falgueres i orquídies. Sentim molts ocells (hi ha gaigs, puputs, oriols…) i cap al final, trobem senyals evidents de vaques. Arribem a la Gorja, una mena de piscines naturals que fa el riu, on viuen truites i amfibis. Les roques són de granit i gneis. Al fons, la serra de Gredos ben nevada. Fa sol però alhora fa fred, una constant que es repetirà la resta dels dies (és Setmana Santa). El pont que passa per damunt de la gorja és el de Carles V, d’origen romà. Les màximes alçades es troben a la Cuerda de los Infiernillos (2.281 m.) i al Cerro del Estecillo (2.290 m.) que envolten la Garganta de la Serrá, antiga vall glacera que es va modelar pel pas dels gels quaternaris. Els boscos del costat de l’aigua, de ribera, són verns, freixes i salzes. També hi ha algun bedoll i teix, però està prohibit collir-ne els fruits. Hi ha força gent i a l’estiu aprofiten per refrescar-se en aquestes piscines naturals.
Visitem el poble de Jerte, que durant la invasió napoleònica va cremar gairebé tot, però va quedar alguna part que no, com el campanar, separat de l’església, que hi té incorporat una mena de bunyol a dalt, amb rellotge, que li mata tota la gràcia. Les cases antigues del barri de “los bueyes” són de travessers de fusta i adob. A prop de l’Hostal hi ha l’ermita del Crist del Amparo. Mengem en un bar de tapes, a la carretera, el Bar 23, un pernil de gla que se’t desfà a la boca (a més de pop gallec, calamars i patates escabetxades). Sort que hem fet la caminada al matí.

Més informació: http://www.elvalledeljerte.com  

Vam allotjar-nos en una casa rural, la Caseria, http://www.lacaseria.net

Des del monestir de Sant Miquel de Cuixà, on ens allotgem, anem amb cotxe  cap a Villerac; allà comença una pista de 30 Km fins al refugi de Cortalets, amb un desnivell de 634 metres. Passem per un paisatge impressionant de boscos d’alzines, sureres i castanyers, amb mates de romaní i farigola. Després arriben les rouredes i els castanyers.  A partir dels mil metres, trobem faigs, avets i pins. Al refugi hi ha pi negre, i quan comencem a pujar, prats de festuques, neret i nabius. Els Cortalets es troba a 2.150 metres d’altitud. Aparquem, ens calcem les botes; no hem esmorzat, estem fora de temporada i no hi ha bar ni restaurant. Així doncs, sense ni cafè ni te ni entrepà ni croissant, —el dia abans no havíem sopat— comencem la caminada. Trobem l’Estanyol i continuem el camí, entre mates i en camí de ziga-zaga, cap al pic de Jofre, a 2.362. A baix, la vall de les Conques;  al fons, Vernet. Continuem en direcció al sud fins a la Portella, amb molta roca. Cal descansar sovint, cada cop més i mirar amunt; llavors, quan veus el cim, penses que és molt lluny. Segons l’estona, ens traiem i ens posem l’anorac. Fa fresca, però alhora el sol escalfa. Ens trobem molta gent que fa el mateix trajecte que nosaltres. A la fi, després de dues hores i mitja, arribem al cim, tan punxegut, que gairebé no pot allotjar la gent que hi estem arribant. Són 2.784 metres. Una taula de ceràmica indica els pics i els principals punts. Més enllà, una creu de ferro amb una senyera. Hi seiem a contemplar la vista, esplèndida tot i que no es veu la mar, i mengem cacauets, panís i bevem aigua. És el que hi ha. La baixada no té cap problema i arribem al refugi en una hora i mitja. Cotxe i avall. Al vespre anem a Prada a sopar bé, que avui ens toca.

Tornem a dubtar però continua pujant gent pel camí. Si plou, ja ens ajudarem els uns als altres. Trobem una estació meteorològica. Ja falta poc, però encara no. Triguem unes dues hores a arribar a dalt, a 2.300 m. Hem pagat els moments d’entretenir-nos i dubtar. És igual. Uns pescadors. Alguns pins negres. Una mica de gent, poca. Fem una ullada al refugi, a vessar de gent. Es barregen olors de sopa de sobre, mitjons acabats de rentar i estesos a prop de la llar de foc i pudors diverses. No ens entretenim gaire i baixem. Passem de llarg dels apartaments, hotels, botigues i herbes similars. A la que baixes de les muntanyes i llacs, Andorra es converteix en un paisatge de grues. La febre del totxo sembla que és universal.

Còrsega, juliol 2007. A Corti prenem la carretera de la vall de la Restonica fins a l’aparcament del refugi de Grotelle, a 1.370 m. Agafem les botes, els pals, els barrets, les cremes del sol i una mica de menjar; ens hem oblidat l’aigua però ens diuen que una mica més amunt hi ha una “bergeria” on en podem comprar. Comencem l’ascensió als llacs. El sol és fort i la pujada agradable i ben senyalitzada, que es va complicant a mesura que passa el temps; al final, cadenes i unes escales. Després, allà mateix, el llac de Mellu, a 1.711 metres. Tot silenci, una persona aquí, una altra molt més enllà. Mosquits, formigues i altres insectes. Esquelles de vaques. Continuem camí amunt, amb una pujada forta, seguint el curs del torrent d’aigua que baixa del llac de dalt. A estones els pals no serveixen de res, perquè calen les dues mans per agafar-se. Darrers metres, grimpada… i el llac de Capitellu, a 1.930 metres. Alguna gent. A diferència de l’anterior, queda ensota i no pots acostar-t’hi. Si Mellu tenia 15 metres de profunditat, aquest molt més. Algunes clapes de neu. Molts corbs petits, anellats, que no tenen por de la gent i s’hi acosten. Mengem torrades amb sardines i els corbs venen a menjar-se les engrunes. Passada una bona estona, baixem avall. Si des del refugi hem pujat en una hora i tres quarts, arribem al llac inferior en uns vint minuts, vigilant bé de no relliscar; ens instal·lem a la riba i ens hi remullem. L’aigua està freda. Ara hi ha força gent, se senten crits, canalla, molts estan dinant… i l’esquella de la vaca no para. Després d’un bon repòs, baixem avall. Quan arribem al refugi de l’aparcament, seiem en una taula. Una cervesa, en aquesta situació, és el millor que pots tenir a la boca. Si són dues, el cel! Una “Serena” i una “Pietra”. Se’ns han cremat les orelles…

Hem estat uns dies en una casa rural d’Amezketa, a sota mateix del Txindoki (monte Aralar), a prop de Tolosa (Guipúscoa).

Pau, calma, silenci, ovelles en època d’esquilar, pujada al Txindoki en un dia boirós, cavalls i vaques que pasten… i la gent de les botigues, del carrer, de tot arreu, amable.

Ple de catalans, ens deien. La imatge que ens volen vendre, com tantes vegades, de país en violència contínua, d’encaputxats i crits… no és certa. Tan sols, en molts pobles, una corrua de gent amb una pancarta i penjats de molts balcons, pancartes que reclamen en retorn dels presos bascos al seu país, condició que no sembla tan difícil sobretot si es pensa en rebaixar la tensió política.

Ens ha semblat que, com sempre, els polítics van per una banda i els pobles, per una altra més amistosa, menys violenta, més de compartir txikitos i formatges d’Idiazabal.

Ens hem allotjat en aquesta casa rural: http://www.haundikoa.com