Pelagos

viatges, cultura i solidaritat

Arxius per 'Excursions' Categoria

Llocs on hem estat. Caminades.

Avencs de la Febró

Enviat per mesogio el dia 13th October 2011

Des de Prades s’ha de passar per Maspujols i Vilaplana fins arribar al poble abandonat de la Mussara a 963 m, excel·lent mirador del Camp de Tarragona, amb els pobles, camps i muntanyes. Mentre fèiem un mos abans de començar la caminada, hem pogut contemplar la costa des de Tarragona i Salou al delta de l’Ebre.

Prades esglesia

Sortim a peu del davant de l’església de Sant Salvador de Vilaplana, en estat de “consolidació”, per un sender fins trobar la carretera de Reus a la Febró. Després de creuar-la, s’enfila una pista ampla que es va fent més estreta. Passem per l’esplanada del pla de l’Agustenc i continuem en direcció nord, fins a trobar l’avenc. Abans, però, observem la profunditat de primera esquerda en una roca punxeguda que permet passar a l’altra banda.

avenc-febro.jpg

Els avencs de la Febró, a 977 m, són unes esquerdes obertes al cingle de la Mussara, dins el terme de la Febró. La que visitem és la més allunyada del cingle, amb una galeria principal de gairebé 300 metres de llargada, uns 30 de fondària, i de 6 a 8 d’amplada. Al seu interior es troben la cova Gran, la cova Petita i tres avencs. La cova Gran té un recorregut de 254 metres i 39 de fondària i hi havia moltes estalactites, que es van arrancar per construir el mas de Macià Vilà, a Reus. Aquesta esquerda comunica amb la segona i uns trams laberíntics i tot el conjunt supera els 1.800 metres. Si surts de la gran i et fiques per alguns laterals, en alguns moments el pas és tan estret que és bo estar a dieta.

febro-de-dins.jpg

En aquests avencs s’hi van amagar contrabandistes i, segons la tradició, el general Joan Prim el 1843.

pedro-febro.jpg

 Plànol des de la Mussara als avencs de la Fedró

planol-febro.jpg

Dins de Excursions | 3 comentaris »

Supramonte i Gennargentu

Enviat per mesogio el dia 8th October 2011

Els cims més importants del Gennargentu, a Sardenya, són la Punta La Marmora (1.834 m) i el Bruncu Spina (1.829). Roures verds, arbustos, castanyers, nogueres, bens, llebres, senglars, guineus, àguiles reials… Pobles com Desulo, Aritzo, Fonni, Gavoi… I al costat, el Supramonte, un massís de pedra calcària nascut fa 300 milions d’anys, d’origen càrstic. Camins entre dolines, cims escarpats, roques i coves, restes de nurags, plantes endèmiques, muflons… i pobles com Orgosolo, Dorgali, Urzulai, Baunei…

supramonte i Gennargentu

Com que no t’ho acabes d’una sola vegada, vam fer servir dos punts, el primer, l’Ostello Bellavista, a Sta. M. Navarrese (Baunei). Des d’aquí vam fer una caminada fins a la Pedra Longa per un camí de ronda, amb vistes espectaculars. Des de l’altiplà del Golgo, una àrea recoberta d’alzines, ginebrons i màquia , vam baixar per la Codule de Sisine, un torrent, fins a la cala del mateix nom. Un altre dia vam fer la vall Goloritzé fins a la punta Caroddi, on hi havia alguns escaladors pujant, tocant a la cala Goloritzè. Al Golgo també visitem un poblat nuràgic bastant ruïnós, Co’e Serra, unes piscines naturals i una cavitat vertical, Su Sterru, de 270 m de profunditat.

Pedra Longa, Baunei

cala goloritze

Pujant carretera amunt, al coll Genna Silana, a 1.017 m, hi ha una visió fantàstica de les valls i els cims. Des del segon allotjament, B&B Valverde, a Dorgali, vam anar a les fonts càrstiques Su Cologone (poca aigua), al Bosc de Montes, amb la caserna forestal i el camí cap a la Funtana Nova i el Monte Nuovo de S. Giovani: a 1.316 m, es pot veure des del riu Flumineddu fins a la gola de Gorropu, els vessants de Gennargentu i més, però quan nosaltres hi vam pujar, també hi pujava la boira, i ens vam trobar tots a dalt. L’Anannario, el forestal que està al cim, ens va dir: “Visibilità, niente”! i a continuació ens va convidar a un got de vi.

monte novo san giovanni

Des de Dorgali, vam anar a les Goles del Gorropu, entre el mont Odoleu i la punta Cucultas, el canó més profund d’Itàlia, amb parets verticals de més de 400 m, plantes i fauna endèmica. Un cop a baix, vam anar entrant cap endins, intentant sortejar les enormes boles calcàries. I a fe que ho vam fer fins que es podia. En tornar, les nostres mans estaven fines i blanques.

Gorges Gorropu

Un altre dia anem al poblat de Tiscali. És un dia que no ha sortit el sol i tirem amunt fins un punt que cal grimpar una mica i seguir el sender. Comença l’últim assalt a la muntanya, fort, entre pedres calcàries blanques i trencades. Al cap d’1 h 45′ arribem a l’antic poblar nuràgic construït a l’interior d’una enorme dolina; el sostre de la capa superior va caure i va ser cobert per la vegetació. A dins hi ha les cabanes. Tot el massís del Supramonte està format de pedres calcàries d’origen orgànic, d’una antiguitat de 160 a 180 milions d’anys (Juràssic).

Mont Tiscali

Quan comencem a baixar es posa a ploure, i no de broma. Cal vigilar molt les roques perquè rellisquen. Baixem a poc a poc i triguem un parell d’hores en arribar a l’aparcament, veritable campament hippy, amb un panorama de gent en calces, calçotets i sostenidors, escorrent la roba mullada. Un cop dutxades i polides, anem a sopar al restaurant Il Colibrí de Dorgali i ens mengem un porquet a la brasa amb un vi canonau. Sortint, ja ens sentim recuperades.

Mont Tiscali interior

Marxem, però deixem molts camins per fer, molts cims per pujar, molta gent per conèixer.

Dins de Excursions, Viatges per Europa | 1 comentari »

El cigalot

Enviat per mesogio el dia 16th July 2011

Al Montseny, a prop de Sta. Fe, hi ha una roca no gaire coneguda, anomenada així, per la seva forma.

El cigalot

Deixem el cotxe a l’aparcament proper a l’Hostal Sta. Fe, a 1.120 m i baixem al pantà; el voregem i d’allà pugem a l’empedrat de Morou, a 1.200 m. entre fagedes i grèvols. Grans roques de granit ens envolten. D’allà pugem al turó de Morou i esqueis del Morou, a 1.305 m, màxima alçada del recorregut; aprofitem per fer una ullada al que tenim al davant: les Guilleries, Arbúcies… el Turó de l’Home, les Agudes i els Castellets ens queden al darrera. A prop hi creixen narcisos, però ara no n’és l’època. Veiem papallones, grans forats de talps, sargantanes… i corprèn el silenci que ens envolta a estones.

Agudes

Passem pel Pla Gran de la Cornera (1.284m) i Collada Alta (1.100 m) fins a les fites que indiquen Turó de Morou en una direcció i Coll de la Mosquera per l’altra; just allà hi ha un caminet, amb alguns senyals vermells que cal seguir sempre que es vegin, perquè indiquen el camí fins al Cigalot. Trobem un pou de glaç i hi ha moments que sembla que ens perdem, perquè no veiem el camí, tapat per falgueres i ortigues. Caminem trepitjant les fulles dels faigs, que a estones s’enfonsen.

tremol

Entre els faigs hem trobat alguna papallona i arbres trèmol, de la família dels pollancres, que s’anomenen així perquè les petites fulles tenen un llarg pecíol que les va voleiar contínuament. Del tronc, abans en feien bigues pera les cases.

papallona

Anem baixant per un pendent força pronunciat i finalment trobem el cigalot, formós, de bones mides i dominant les vistes, de nou cap al mateix vessant que des del turó de Morou, però més baix, a 1.055 m. Ara veiem perfectament el castell de Montsorís, mentre que Arbúcies queda quasi tapat. Al nostre darrera, les Agudes. Després només és qüestió de tornar a pujar. fins al pla de Mulladius, a 1.193 m; ens fixem en els boixos-grèvols, joves i amb les fulles que ja comencen a mostrar les incipients punxes i les boletes, ara verdes. De seguida arribem a cal Lleonart i d’allà anem a l’Hotel Sta. Fe, on dinem. Hem trigat unes tres hores. Després del cafè, traiem el nas a l’ermita, amb entrada des del vestíbul del mateix Hotel. Del 1201, ens fa gràcia una escultura de S. Jordi matant el drac. Sembla senzilla, però l’estètica es de fa molts anys.

De record, tornant cap a casa, la picor de les ortigues, que, grans i ufanoses, fins i tot ens ha travessat els pantalons, per deixar-nos la marca i la picor.

Dins de Excursions | 3 comentaris »

Parc del Pollino

Enviat per mesogio el dia 17th June 2011

metaponto

Hi arribem després de passar per Metaponto, fundada pels aqueus el s. VI aC, un lloc estratègic important, on visqué Pitàgores, que avui conserva importants ruïnes, especialment les Tavole Palatine, 15 columnes en 2 línies, de les 36 inicials del temple.

Entrem a la regió de la Basilicata i ens allotgem al Bed and Breakfast Terrazze sul Frido..

El Parc del Pollino és el grup muntanyós més elevat dels Apenins meridionals i té 5 valls: Mercure, Frido, Sarmento, Serrapotamo i Sinni. Nosaltres som a la Vall del Frido, al cor del Pollino, envoltades dels cims del Dolcedorme (2.267 m), Pollino (2.248 m), Serra del Prete (2.181 m), Serra de Ciavolo (2.127 m) i Serra Crispo (2.053 m).

parc pollino

Hi ha un tipus de pi, el pi loricato (Pinus leucodermis) que només creix aquí i als Balcans; una relíquia de l’última glaciació. Ara només es troba en zones rocoses força inaccessibles. De fauna es pot trobar la lutra lutra, un nútria en perill d’extinció.

pla gaudolino

Visitem petits pobles, com Laino Borgo; a prop hi ha Laino Castillo, abandonat després d’un terratrèmol el 1982. Hi passa el riu Lao, amb unes gorges maques. Pugem al Santuari de les capelles, un lloc estrany, on hi ha mini-capelles, algunes t’has d’ajupir per entrar-hi i només hi cap una persona o un gos, i hi ha pintures religioses a la paret. Visitem Mormanno, ja a Regio Calabria, penjat en un turó i amb una catedral barroca: Sta. Maria del Colle. El principal poble del Parc és Rotonda, on hi ha la seu del parc; tant el poble com la seu ens deceben força. En canvi, ens encanta Viggianello, penjat entre verds i amb un castell de cirereta. La muntanya de baix és rica en faigs i roures seculars. El poble que tenim més a prop de casa és S. Severino Lucano. A tots plegats, però, hem trobat poca gent, la majoria de comerços i restaurants tancats i ni un turista.

madona pollino

S’hi poden fer moltes excursions, adaptades a les possibilitats de cadascú i al temps, segons comprovem durament. Perquè cada dia, a partir del migdia, comença a ploure fort i no pots fer res. Però alguna cosa hem fet. La primera, pujar al Santuari de la Madona del Pollino per un bosc de faigs i un riu que hi serpenteja, fins arribar-hi, a 1.550 m. Una altra excursió que hem fet és des del Colle dell’Impiso, a 1.573 m, anar entre prats i boscos de faigs, fins al prat del Gaudolino, a 1.700 m. Des del refugi de Gasperi, es poden fer altres caminades, així com des del refugi Fasanelli, on trobes allotjament i restautant en un lloc privilegiat.

Un lloc on es poden fer moltes coses si tens dies i bon temps per davant.

rifugio fasanelli

Dins de Excursions, Viatges per Europa | 1 comentari »

Gorges de Carançà i estanys Bulloses

Enviat per mesogio el dia 23rd May 2011

Prenent com a punt partida la casa de pagès de Cal Marrufès, a Age (3 km Puigcerdà), anem fins al petit poble de Toès i Entrevalls, a 850 m d’alçada. La carretera 116 va gairebé paral·lela per la via del  tren groc, un tren de via estreta que fa un recorregut de 62 km entre la Tour de Querol i Vilafranca de Conflent, tot passant per petits pobles, ponts i viaductes com els de Sejourné i de Gisclard.viaducte TetDeixem els vehicles a l’aparcament del poble i comencem a caminar. Poc després, creuem un pont i pugem per un sender molt costerut fins a un encreuament, on prenem el camí de la dreta que ens porta a admirar des de molt amunt, la vall de la Tet, el poble, les gorges i la carretera.

gorges caransa 1

Reculem fins a l’encreuament i continuem el camí cap a les Cornises, sender construït per accedir a la central hidroelèctrica. Passem per ponts i passeres fins arribar a la petita resclosa a 930 m, amb un petit saltant i un potent raig d’aigua que ens faria un bon massatge. Observem les roques que s’han tallat per penjar-hi les passarel·les per circular-hi; n’hi ha que són calcària i n’hi ha que són gneis (roques molt antigues i dures, que l’aigua va gastant). Ens envolten roures molt joves i avellaners. Pel terra, campanetes blanques i liles, i flors grogues. Veiem alguns pescadors i ens creuem amb gent. Anem fent ponts i passeres fins arribar a uns 1.200 m. Allà seiem al costat del torrent, mengem pa i formatges que hem comprat i després reculem i tornem.gorges caransa 2

No és una caminada de gaires km, però cal estar amatent, sobretot per anar saltant les roques que voregen el riu. I si teniu vertigen, millor que no hi aneu!Baixant, passem per Montlluís (1.613 m), ciutadella feta construir pel rei Lluís XIV, després del Tractat dels Pirineus, s XVII (les muralles es conserven molt bé), obra de l’enginyer Vauban, artífex de fortificacions modèliques.  Prenem la carretera a Font-romeu i poc després continuem cap a l’estany de les Bulloses per un immens bosc de pi negre i arribem al refugi del Carlit. Tenim al davant els pics del Peric (2.810 m) i el Peric petit i més a l’oest, el Carlit (2.923 m). Aquí estem a 2.017 m. Creuem la presa fins al punt d’informació i baixem avall.llac bullosesCaminem a prop de l’estany del Racó, que de fet és  una zona d’aiguamolls, fins arribar a l’estany Llarg (o Llong), entre bosc i roques. Continuem fins a l’estany Negre, a 1.966 m, envoltat de vegetació. Però de la banda dels Perics el cel s’està posant negre com una gola de llop i se senten trons. Voldríem fer tot el circuit dels llacs, però tenim por que ens enganxi la tempesta (i passar entre roques no és fàcil). Així, decidim tornar.Baixant, en passar per Font-romeu, veiem el gran forn solar d’Odelló, que es posà en servei el 1969 i té més de 2.750 hores de sol a l’any. Sopem a Llívia, a la pizzeria de Llívia, al c/ Raval, unes pizzes curioses (el preu màxim és de 14 €), amb noms com Farmàcia Esteva, Tractat dels Pirineus, Castell de Llívia, Torre Bernat de so, Sant Guillem i Julia Lybica. Les demanem totes i així les compartim.

Dins de Excursions | Sense comentaris »

Els búnquers dels Pirineus

Enviat per mesogio el dia 22nd May 2011

Durant els anys quaranta s’hi va construir una impressionant línia de defensa que durant molt temps ha estat envoltada pel secret militar (un secret molt ben guardat i després oblidat). Ara, el Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà, al cor de la Cerdanya, ens permet visitar algunes d’aquestes fortificacions de ciment armat -veritables fortaleses del segle XX-.

bunquer cabiscol

Tot i que des de l’acabament de la Guerra Civil s’inicien els primers estudis per fortificar els Pirineus, l’evolució de la II Guerra Mundial i una possible invasió del territori espanyol per part d’algun dels bàndols enfrontats fa intensificar els preparatius per construir una línea fortificada des del cap de Creus fins al País Basc.

El projecte preveia gairebé deu mil búnquers, però se’n van construir entre 4.500 i 5.000, bàsicament entre el 1945 i el 1947; a partir de 1948 el pressupost es redueix i molts no s’arriben a fer. Van arribar a la Cerdanya molts soldats i oficials de l’Exèrcit espanyol per fer aquesta feina i alguns s’hi van quedar.

bunquer roca mel

La visita comença al Centre de Visitants, un antic paller rehabilitat. A través d’un muntatge audiovisual, es recrea l’atmosfera que envoltava el món d’aquestes construccions i dóna les claus per entendre el context històric que va portar a construir aquesta colossal línia fortificada. El búnquer del Cabiscol, el més gran i complex, format per diferents galeries, era el punt de combat del centre de resistència 53. El de la Roca de la Mel, sobre el riu Segre, és el dels darrers que van fer en aquesta zona.

bunquer roca mel vistes

La Cerdanya es considerava un punt altament estratègic i per aquest motiu n’hi ha molts. Malgrat la seva importància estratègica, la Línea P no va ser mai armada i no s’hi va destinar cap unitat.

Dins de Excursions | 1 comentari »

Torrent de la Cabana

Enviat per mesogio el dia 8th May 2011

Som una vuitantena de persones del Club Muntanyenc, que anem a celebrar el dia del Soci a Campdevànol (Ripollès), per fer l’itinerari que ressegueix el torrent d’Estiula. Comencem a caminar a partir dels afores del poble, passem per una camí paral·lel al torrent, la font de l’Eudald, la masia de cal Paraire, el gorg de la Cabana, a l’altra banda del riu i arribem a una esplanada, l’àrea de Querol, amb taules i bancs de pedra i llocs per fer carn a la brasa, on esmorzem. Hi ha núvols i no sabem si plourà.

gorgs-2.jpg

Pugem muntanya amunt pel collet de Daguí fins que arribem al gorg de la Tosca. Aigües netes i transparents, amb centenars de cap grossos i altres peixos. Hi ha blauet, un insecte de potes i ales que mai havíem sentit anomenar i barbs; a dins del riu s’hi fan larves de gripaus. En èpoques de sequera, la mica d’aigua que hi ha serveix de refugi a tota aquesta fauna. Pel que fa a les comunitats vegetals, tenim el bosc de ribera, format sobretot per verns que hi ha a la llera del riu Merdàs; la pineda de pi roig, plantada amb finalitats productives va substituir les rouredes i els boscos caducifolis originaris que ocupen la major part de la vall d’Estiula.Hi ha boixos, esbarzers, també ortigues (ull!) i petites violes damunt la verda gespa.

gorg tosca

Anem fent la resta de gorgs: el de l’Olla, el de la Bauma, el del Forat, el petit del Colomer i el del Colomer.També hi ha zones obertes, formades per feixes amb prats i matollars, que ens recorden que totes aquelles valls s’havien conreat i que ara resten abandonades o tan sols aprofitades com a terrenys de pastura per al bestiar. La presència de l’activitat humana és present en les restes d’una antiga teuleria i d’un possible antic molí sota el mas del Colomer, en alguns masos encara avui dia actius, com cal Paraire, on fan formatges i iogurts artesans. Vaques i cavalls deixen les seves restes pel camí. Al punt més alt de l’itinerari gaudim de la vista del serrat de Montgrony i Serra Cavallera, les dues grans serralades del Prepirineu del Ripollès.gorgs colomer

Cal baixar amb molt de compte El terra està relliscós i l’explotació dels boscos propers ha obert amples i fangosos camins, amb alguns clars. Travessem una gran avellaneda que aprofiten esquirols, ratolins, picots i mallerengues. Sentim les merles i els pit-roigs. També hi ha arç blancs heures i fetgeres.

 El mas de Bussacs marca que estem arribant a la fi del nostre camí. Ens trobem de nou a l’àrea de Querol i d’aquí anem a dinar al pavelló cobert municipal, tocant al riu. L’Ajuntament de Campdevànol ens l’ha deixat, això sí, després d’abonar 300 euros.

mapa

Dins de Excursions | Sense comentaris »

Continuant per la Selva

Enviat per mesogio el dia 14th March 2011

Hem fet un parell més de caminades per aquesta comarca gironina: una de Tossa a Lloret de Mar, que no recomanem. Vam començar a partir de la cala d’es Codolar fins al mirador d’es Cards, amb vistes espectaculars de Tossa i les cales properes. Però quan el GR 92 ens portà cap a la carretera, es feia pesat. I no és veritat que després es pugui tornar a fer ronda, perquè un estranger que ha comprat uns terrenys a Lloret no deixa passar la gent pel camí. Total: més carretera. Sí que es pot anar a cala Canyelles, després de baixar per la urbanització… però ens vam perdre, de nou vam trobar asfalt i tot plegat se’ns va fer pesat; els 13 km i escaig es van convertir en molt més. Un cop a Lloret i després de fer un mos, vam esperar un bus i vam tornar a Tossa per carretera.

tossa

Diferent va ser el dia que vam anar a Sils. La idea inicial era fer l’itinerari més llarg que proposen al centre d’informació al voltant de l’estany, però el dia abans havia plogut molt i hi havia moltes zones inundades amb els camins tallats. A canvi, vam deixar el cotxe a les Mallorquines, a la GI 555 (políg. industrial on hi ha Nutrexpa) i d’allà vam fer un tros de carretera asfaltada, seguint la ruta dels Segadors, fins arribar a Riudarenes.

sils

Vam continuar seguint les marques blaves i blanques en direcció Sta. Coloma de Farners, un tros per asfalt per la crta. de l’Esparra i després per una pista amb molts vivers i pollancres. Poc abans d’arribar a Sta. Coloma vam trobar un edifici força imponent, la Casa Xifra, actual escola forestal  i al costat, el centre termal Magma – Termes Orion. El camí va seguint paral·lel a la riera fins arribar al poble. A la plaça de l’església hi havia molt ambient: iaies que sortien de missa, parelles que venien de la pastisseria de comprar el tortell de postres i joves fent el vermut a les taules de la plaça. Al carrer Major ens havíem aturat en una botiga de grans, que tenien l’aparador amb mostres de mongetes de molts tipus, soja, llenties i pèsols, tot sec. A l’altre costa de l’aparador, les galetes típiques. Vam dinar a la fonda Pinxo (els peus de porc amb salsifins, genials). La tornada no va ser gens pesada i la vam fer amb ganes, content el cos d’haver-li donat menjar i beure (ni massa poc ni un poc de massa). Uns 18 km plans i assolellats, comentant el que tenim entre mans i amb complicitats compartides, com sempre.

Queda pendent l’estany de Sils.

Dins de Excursions | Sense comentaris »

Ermita de l’Erola, Montseny

Enviat per mesogio el dia 20th February 2011

casa serrallongaSortim des del Club de Polo de Viladrau pel camí que va amunt, creuem el pont per sobre de la riera, que indica “perill”. A les ribes, una estesa de lliris de campanetes blanques. Pel camí amunt, petjades de toixons. Arribem a la masia fortificada del Sala, on va néixer el bandoler Joan Sala, àlies Serrallonga. La masovera ens diu que no podem fer fotos, que allò és de la Diputació (?). Bé, ja estan fetes.

Anem pujant amunt fins arribar a cal Gat, una edificació potent, amb una torre. Anem pujant suaument enmig de boscos d’alzines i castanyers fins que, a 900 metres, trobem l’ermita de l’Erola, amb porxos, documentada el 1571 i reconstruïda el 1641. Hi ha un rellotge de sol a la cantonada dels arcs de l’entrada, amb la inscripció: “Volat aetas” (el temps vola).

erola

A la casa hi vivien els ermitans de Sant Segimon (l’ermita que queda més amunt), a l’hivern. Durant la guerra civil la imatge de la Verge fou amagada a la soca d’un castanyer per preservar-la de la destrucció; es va trobar anys més tard en molt mal estat i se’m va fer una còpia. Al darrera hi ha una esplanada on seiem per fer un mos. Al davant, a l’altra banda del vessant, veiem la creu del turó del pou d’en Sala, a uns 1.250 m, on vam caminar un altre dia des de Collformic.

ALZINA

A la tornada, ens fixem amb els cavalls del club de polo: porten abric, estan quiets i gairebé no es mouen, com si fos un retrat fix. Ens fan llàstima, pobrets…

LLIRIS

Dinem a la Coromina de Viladrau i després fem una volta pel poble: plaça, església parroquial de Sant Martí, austera, amb un parell d’arcs d’estil romànic i dues claus de volta amb imatges, a les naus laterals, una d’elles, de Sant Sebastià. Amunt, els cims nevats del Matagalls. Caminem fins a l’hostal de la Glòria i retornem a Sant Celoni per la carretera d’Arbúcies, així tenim la perspectiva de les Agudes, potent com sempre.

ESGLESIA VILADRAU

Dins de Excursions | Sense comentaris »

Coneixent la Selva (catalana)

Enviat per mesogio el dia 8th February 2011

 vichy

El punt de partida és Caldes de Malavella, en una plana entre la depressió de la Selva i la serralada litoral, envoltada d’aigua i de boscos (roures, alzines i pins).

casa rosa

Comencem a la mateixa ciutat, amb el balneari Vichy, iniciat el 1898, la construcció modernista més important, però no l’única. Al voltant de l’església hi ha edificis modernistes, neoclàssics i eclèctics, com la Casa Quintana, la Casa Perxachs i el Casino (obres de Deulofeu) o la casa del poeta Francesc Matheu. La rambla Recolons, promoguda per un barceloní, amb les cases modernistes i noucentistes dels estiuejants que anaven a prendre les aigües, al final té torres com la de Bell-Estar, vil·la Rosario i la de can Sala. Sense oblidar els orígens, les termes romanes i el seu entorn d’edificis, com el castell, l’ermita, la casa Rosa i les fonts. El Camp dels Ninots, a on no hi ha indicacions, és ple de pedres d’òpal i guarda un jaciment arqueològic dels més importants de Catalunya i la península ibèrica, que certifiquen la presència d’homínids fa més d’un milió d’anys. Quan hem preguntat a un veí per arribar-hi, ens ha dit: “Ah, sí, aquello de los pajarracos!” Tocant a la urbanització del Llac del Cigne hi ha l’ermita de S. Sebastià, petita, oberta, davant d’una casa pairal gran i al costat d’un pou.

sant sebastia

Un dia vam enfilar l’antiga via Augusta cap al sud i vam caminar fins al santuari de S. Maurici i el castell de la Malavella (llegenda que dóna origen el nom del poble). Documentat ja el 1057, les pedres negres que queden del castell del XII, són del basalt d’una antiga xemeneia volcànica.
sant maurici

Retornades a la via Augusta, anem cap a Vidreres, entre boscos de roures, sureres i pins,  algunes masies de tant en tant i el pantà de can Llop.

panta

A Vidreres era mercat i vam comprar faves seques (feia temps hi anàvem al darrera, per cuinar una bissara) en una parada a la pl. de l’Església. Traiem el cap al casino La Unió, del 1891, que agrupava sobretot els tapers i passem per davant de la Casa de la Vila, del 1894 (i encara hi continuen!). En un rètol, llegim això: “El que escolta és savi, el que s’escolta és neci”. Retornem sense problemes. El camí està ben senyalitzat i hem fet uns 15 km.

riudellots

Un altre dia anem a Riudellots. Sortim de Caldes pel c/Girona i tornem a seguir la via Augusta, aquest cop cap al nord. Entre camps, bosquets i masies, arribem al poble després de travessar el riu Onyar. L’església, la placeta, alguns carrers tranquils (en una casa, una placa de ceràmica mostra el punt on va arribar l’aigua a la riuada del 1962)  i l’edifici del nou Ajuntament, tocant a la carretera.

bosc selva

Tornant, es desviem fins a l’església de S. Mateu de Franciac, del XIII però molt remodelada el XVIII. Una esplanada al davant convida a estirar-se al terra. Retornem a la via Augusta i arribem a Caldes. Hem fet 18 km.

franciac

Una altra caminada és la ruta per la riera Benaula, però no la recomanem per la mala senyalització i l’estat dels camins. Es tracta d’arribar a la urbanització d’Aigües Bones, travessar la crta. de Llagostera, passar per un bosc, ple de bassals (hem quedat enfangades fins als genolls!) i retornar. A can Xiberta, ens reben una desena de gossos i l’amo ens diu que és un camí privat i que el bosc proper estava impracticable. Ens ha calgut travessar de nou la riera i amb la companyia d’un dels seus gossos que ens ha anat indicant el camí, hem arribat de nou a la crta, i d’allà hem creuat Aigües Bones i hem arribat a Caldes, amb mal gust de boca.

Dins de Excursions | 2 comentaris »