Pelagos

viatges, cultura i solidaritat

Arxius per 'Viatges per Europa' Categoria

Excepte Grècia, que té capítol a part

Orgosolo

Enviat per mesogio el dia 11th October 2011

Orgósolo és un poble sard, a les muntanyes del Gennargentu. Hi anem un matí gris, però aviat retrobem el color. Abans d’entrar al poble, a tall de salutació, un mural fet sobre unes roques, que representa un pastor que escruta l’horitzó i un altre amb la paraula “Orgo Solo” imitant el logotip de “Coca Cola”.

orgosolo-1.jpg

A principis de l’any 1969 va aparèixer un mural al poble on es veia Itàlia i un interrogant en lloc de l’illa de Sardenya, feta per joves per denunciar l’abandonament de l’illa per part de la Itàlia central. Més endavant, el 1975, Francesco Casino, un professor de dibuix del poble, va proposar els alumnes fer murals a les parets basant-se en els murals mexicans que representaven el món camperol i les reivindicacions socials.

orgosolo-2.jpg

Cal caminar pels carrers d’Orgósolo amb calma, per veure representat el drama de l’emigració, el racisme, el feminisme i el 8 de març, la crítica al capitalisme i al consumisme, el pacifisme (guerra civil espanyola, Iraq, el cop d’estat contra Allende…) el medi ambient (les nuclears, la militarització, etc.). Molts són murals d’inspiració dadaista i cubista.

orgosolo-3.jpg

“Feliç el poble que no té necessitat d’herois”, diu un dels murals.

orgosolo-4.jpg

Parets lliures encara n’hi ha. Temes, també. Els murals es van multiplicant com la pluja que aquell dia queia quan els anàvem contemplant.

orgosolo-5.jpg

orgosolo-6.jpg

Dins de Exposicions, Viatges per Europa | 1 comentari »

Supramonte i Gennargentu

Enviat per mesogio el dia 8th October 2011

Els cims més importants del Gennargentu, a Sardenya, són la Punta La Marmora (1.834 m) i el Bruncu Spina (1.829). Roures verds, arbustos, castanyers, nogueres, bens, llebres, senglars, guineus, àguiles reials… Pobles com Desulo, Aritzo, Fonni, Gavoi… I al costat, el Supramonte, un massís de pedra calcària nascut fa 300 milions d’anys, d’origen càrstic. Camins entre dolines, cims escarpats, roques i coves, restes de nurags, plantes endèmiques, muflons… i pobles com Orgosolo, Dorgali, Urzulai, Baunei…

supramonte i Gennargentu

Com que no t’ho acabes d’una sola vegada, vam fer servir dos punts, el primer, l’Ostello Bellavista, a Sta. M. Navarrese (Baunei). Des d’aquí vam fer una caminada fins a la Pedra Longa per un camí de ronda, amb vistes espectaculars. Des de l’altiplà del Golgo, una àrea recoberta d’alzines, ginebrons i màquia , vam baixar per la Codule de Sisine, un torrent, fins a la cala del mateix nom. Un altre dia vam fer la vall Goloritzé fins a la punta Caroddi, on hi havia alguns escaladors pujant, tocant a la cala Goloritzè. Al Golgo també visitem un poblat nuràgic bastant ruïnós, Co’e Serra, unes piscines naturals i una cavitat vertical, Su Sterru, de 270 m de profunditat.

Pedra Longa, Baunei

cala goloritze

Pujant carretera amunt, al coll Genna Silana, a 1.017 m, hi ha una visió fantàstica de les valls i els cims. Des del segon allotjament, B&B Valverde, a Dorgali, vam anar a les fonts càrstiques Su Cologone (poca aigua), al Bosc de Montes, amb la caserna forestal i el camí cap a la Funtana Nova i el Monte Nuovo de S. Giovani: a 1.316 m, es pot veure des del riu Flumineddu fins a la gola de Gorropu, els vessants de Gennargentu i més, però quan nosaltres hi vam pujar, també hi pujava la boira, i ens vam trobar tots a dalt. L’Anannario, el forestal que està al cim, ens va dir: “Visibilità, niente”! i a continuació ens va convidar a un got de vi.

monte novo san giovanni

Des de Dorgali, vam anar a les Goles del Gorropu, entre el mont Odoleu i la punta Cucultas, el canó més profund d’Itàlia, amb parets verticals de més de 400 m, plantes i fauna endèmica. Un cop a baix, vam anar entrant cap endins, intentant sortejar les enormes boles calcàries. I a fe que ho vam fer fins que es podia. En tornar, les nostres mans estaven fines i blanques.

Gorges Gorropu

Un altre dia anem al poblat de Tiscali. És un dia que no ha sortit el sol i tirem amunt fins un punt que cal grimpar una mica i seguir el sender. Comença l’últim assalt a la muntanya, fort, entre pedres calcàries blanques i trencades. Al cap d’1 h 45′ arribem a l’antic poblar nuràgic construït a l’interior d’una enorme dolina; el sostre de la capa superior va caure i va ser cobert per la vegetació. A dins hi ha les cabanes. Tot el massís del Supramonte està format de pedres calcàries d’origen orgànic, d’una antiguitat de 160 a 180 milions d’anys (Juràssic).

Mont Tiscali

Quan comencem a baixar es posa a ploure, i no de broma. Cal vigilar molt les roques perquè rellisquen. Baixem a poc a poc i triguem un parell d’hores en arribar a l’aparcament, veritable campament hippy, amb un panorama de gent en calces, calçotets i sostenidors, escorrent la roba mullada. Un cop dutxades i polides, anem a sopar al restaurant Il Colibrí de Dorgali i ens mengem un porquet a la brasa amb un vi canonau. Sortint, ja ens sentim recuperades.

Mont Tiscali interior

Marxem, però deixem molts camins per fer, molts cims per pujar, molta gent per conèixer.

Dins de Excursions, Viatges per Europa | 1 comentari »

La Pulla

Enviat per mesogio el dia 29th June 2011

Regió del sud-est d’Itàlia, entre l’Adriàtic i el Jònic, té 4 comarques naturals: el Gargano, promontori calcari aplanat i recobert localment de bauxita, amb l’arxipèlag de les Tremiti, al sud del qual hi ha la plana de Foggia. Le Murge, un altiplà calcari, amb abundància de fenòmens càrstics. I, finalment, el Salent,  una terra baixa, amb cadenes de pujols calcaris vorejats de zones pantanoses, avui seques (més una 5a comarca, la plana Messapica, formada per la plana de Metapont i la de Foggia).

Lecce tenutta lita

Lloc de tradició migratòria, d’economia rural, primera regió productora de vi i d’oli d’Itàlia, a més de la pesca. Les indústries es concentren en el triangle Bari-Bríndisi-Tàrent. Té una extensió de 19.348 km2 i una població que passa dels quatre milions.Sortim de Bríndisi (una columna al port recorda que era el final de la via Àpia) cap a la península Salentina (el taló de la bóta) i a partir de Lecce (ciutat amb un nucli antic potent -teatre romà, catedral i esglésies, columna S. Orozco, edificis i jardins). Ens vam allotjar al B&B Tenuta Litta, una casa de camp molt recomanable.

Gallipoli

Vam vorejar la costa des de Gallipoli (ciutadella i font hel·lenística) fins a Otranto (nucli antic, catedral, castell, platges…), passant per Leuca (santuari de Sta. Maria, far i vistes excepcionals) i Sta. Cesarea Terme (balnearis i termes amb arquitectura arabitzant).

sta cesarea terme

Costa amunt, vam visitar Ostuni (la ciutat blanca, pel nucli antic sobre un turó), Bari, la capital de la regió, amb castell, teatres, catedral, placetes i la magnífica església de S. Nicola, Trani (una meravellosa catedral tocant a mar) i Barletta (nucli antic amb tots els ingredients).

Bari

peschici

Ja a la península del Gargano, (l’esperó), a partir de Manfredonia vam pujar cap a Vieste, Rodi, Peschici (on hi vam fes estada, el lloc més encantador de tots, penjat dalt d’un turó, nucli antic preciós) i un dels ports d’on surten barques a l’arxipèlag de les Tremiti, amb 2 illes habitades, S. Domino (aigües turqueses, boscos, hotels…) i S. Nicola (castell, abadia, cementiri libi…)

san domino - tremiti

Tornant, vam travessar l’interior del parc, la Foresta Umbria, i vam visitar el poble de S. Angelo.

castelo di monte

A l’interior de la regió vam visitar el Castel del Monte (Andria), un castell immens enmig un camp d’oliveres, construït per Frederic II, i Canne di Batalla (on es van enfrontar els exèrcits cartaginès, amb Hanníbal al capdavant i el romà, que va perdre) i la vall dels Trulli: edificacions amb sostre cònic que es poden trobar, sobretot, a Alberobello (ens vam allotjar a l’hotel Colle del Sole, molt bé).

Alberobello

Sumant els dies que vam estar al Parc del Pollino i a Matera, han estat 2 setmanes. Ens han encantat els pobles i ciutats, i la gent, que és oberta i propera. Hem compartit amb tots la mateixa preocupació per la crisi i per les actuacions dels polítics. Hem menjat i begut bé i ens han quedat moltes coses per fer. Finalment, hem vist que, per molt sud que sigui, en molts aspectes és més nord que aquí.

O dit d’una altra manera, a tot arreu hi ha un nord i un sud.


Dins de Viatges per Europa | Sense comentaris »

Matera

Enviat per mesogio el dia 28th June 2011

Hem trepitjat Matera a fons, impregnades de la ciutat troglodita i les vistes dels sassi, sempre canviants segons des d’on les miris. No ens cansaríem mai de passejar-hi. I menys, de nit, quan la ciutat batega de vida i la imaginació vola entre coves blanques, llangardaixos que travessen els carrers i aus negres que xisclen sorolloses rera uns núvols negres.

Matera dia

Mussolini hi enviava els opositors. Cases sòrdides, malària… fins que el 1950 un polític ho va “descobrir”; ara és Patrimoni de la Humanitat. Els sassi són els 2 barris al voltant del barranc Gravina: el Barisano, al nord, i el Caveoso al sud. Entre el VIII i el XIII grups de monjos van habitar les coves; després, camperols pobres. Seguint la Llei de Gasperi, de 1952, els habitants van abandonar les grutes per ocupar els nous barris construïts pels arquitectes de renom. Podem veure alguns dels llocs on va rodar Mel Gibson La Passió de Crist. Carlo Levi va descriure la vida dels camperols en el seu llibre Crist es va aturar a Eboli (1946), on la compara a l’Infern de Dant.

Matera nit

De les esglésies rupestres, destaquem Sta. Lucia alle Malve, Sta Maria d’Idris i S. Joan de Monterrone, tallades en pedra calcària, amb frescos del XII, S. Nicola del Greci i de la Madonna delle Virtú, on el Cercle Cultural La Scaletta hi té la seu i hi fan mostres. Finalment, el Convicinio de S. Antoni, excavat a la roca el XIV i XV, amb 4 esglésies rupestres amb un únic atri: S. Antonio, S. Donato, S. Eligi i S. Primo o “tempe cadute” com era coneguda popularment.El Duomo és d’estil romànic de la regió. A prop, la plaça del Sedile (d’aquí sentim els instruments de vent i de corda de l’Escola de Música propera).  A la plaça Veneto, el cor de la ciutat, hi ha l’església S. Domenico, del s. XIII, amb un rosetó amb quatre figures, una a cada quart. Però l’església que ens ha agradat més, i amb diferència és la de S. Giovanni, del 1233, originalment anomenada Sta. Maria la Nuova, un dels exemples més interessants del romànic de Matera. L’interior té 8 pilars, amb una estructura rectangular amb tres naus. L’església del Purgatori és curiosa, amb interior barroc-rococó i per fora, calaveres. Està dedicada a la mort, és clar. Som a la via Ridolta i al fons, tocant al mirador de la placeta Pascoli, amb genials vistes al Caveoso, hi ha el Palau Lanfranchi, seu de la Fundació Carlo Levi i del Museu d’Art Medieval i Modern de Basilicata, amb obres d’art contemporani i sagrat.

mario cresci mollet

Ara hi ha anunciada una exposició de Mario Cresci, que s’inaugura després de marxar-ne nosaltres, una llàstima. Perquè a Matera, el novembre de 1990 es va fer una exposició de cartells d’ell, que hi viu des de fa 20 anys. L’Ajuntament li va encarregar la representació en imatges de les realitzacions dutes a terme; després, aquesta exposició va anar a Can Mulà, a Mollet. Al catàleg hi ha els escrits dels dos alcaldes, Francesco Saverino i Montserrat Tura. Matera i Mollet, units per un fil d’estenedor.

(Ens hem allotjat a l’Hotel San Pietro Barisano tocant a l’església del mateix nom, en una habitació-cova anomenava Uranía -cel-. Deu ser que ens el mereixem).

Dins de Viatges per Europa | 2 comentaris »

Parc del Pollino

Enviat per mesogio el dia 17th June 2011

metaponto

Hi arribem després de passar per Metaponto, fundada pels aqueus el s. VI aC, un lloc estratègic important, on visqué Pitàgores, que avui conserva importants ruïnes, especialment les Tavole Palatine, 15 columnes en 2 línies, de les 36 inicials del temple.

Entrem a la regió de la Basilicata i ens allotgem al Bed and Breakfast Terrazze sul Frido..

El Parc del Pollino és el grup muntanyós més elevat dels Apenins meridionals i té 5 valls: Mercure, Frido, Sarmento, Serrapotamo i Sinni. Nosaltres som a la Vall del Frido, al cor del Pollino, envoltades dels cims del Dolcedorme (2.267 m), Pollino (2.248 m), Serra del Prete (2.181 m), Serra de Ciavolo (2.127 m) i Serra Crispo (2.053 m).

parc pollino

Hi ha un tipus de pi, el pi loricato (Pinus leucodermis) que només creix aquí i als Balcans; una relíquia de l’última glaciació. Ara només es troba en zones rocoses força inaccessibles. De fauna es pot trobar la lutra lutra, un nútria en perill d’extinció.

pla gaudolino

Visitem petits pobles, com Laino Borgo; a prop hi ha Laino Castillo, abandonat després d’un terratrèmol el 1982. Hi passa el riu Lao, amb unes gorges maques. Pugem al Santuari de les capelles, un lloc estrany, on hi ha mini-capelles, algunes t’has d’ajupir per entrar-hi i només hi cap una persona o un gos, i hi ha pintures religioses a la paret. Visitem Mormanno, ja a Regio Calabria, penjat en un turó i amb una catedral barroca: Sta. Maria del Colle. El principal poble del Parc és Rotonda, on hi ha la seu del parc; tant el poble com la seu ens deceben força. En canvi, ens encanta Viggianello, penjat entre verds i amb un castell de cirereta. La muntanya de baix és rica en faigs i roures seculars. El poble que tenim més a prop de casa és S. Severino Lucano. A tots plegats, però, hem trobat poca gent, la majoria de comerços i restaurants tancats i ni un turista.

madona pollino

S’hi poden fer moltes excursions, adaptades a les possibilitats de cadascú i al temps, segons comprovem durament. Perquè cada dia, a partir del migdia, comença a ploure fort i no pots fer res. Però alguna cosa hem fet. La primera, pujar al Santuari de la Madona del Pollino per un bosc de faigs i un riu que hi serpenteja, fins arribar-hi, a 1.550 m. Una altra excursió que hem fet és des del Colle dell’Impiso, a 1.573 m, anar entre prats i boscos de faigs, fins al prat del Gaudolino, a 1.700 m. Des del refugi de Gasperi, es poden fer altres caminades, així com des del refugi Fasanelli, on trobes allotjament i restautant en un lloc privilegiat.

Un lloc on es poden fer moltes coses si tens dies i bon temps per davant.

rifugio fasanelli

Dins de Excursions, Viatges per Europa | 1 comentari »

Llombardia: 5 ciutats, 5 places

Enviat per mesogio el dia 6th January 2011

Bèrgam, Brescia, Milà, Cremona i Piacenza (tot i que ja aquesta ciutat pertany a l’Emilia). Cinc dies per a cinc ciutats plenes d’història, d’edificis i d’art. Cinc ciutats amb cinc places, el rovell de l’ou de cadascuna, que pot ser el motiu principal per visitar-les.

bergam

La joia de la corona de Bèrgam està dalt d’un turó, la plaça Vecchia, juntament amb la plaça contigua, del Duomo. En poc espai hi trobem monuments com el palau da Raggione, la torre cívica, i l’església de Sta. Maria la Major, la capella Colleoni, el Baptisteri i el Duomo. Pastisseries, cafès, pizzes al tall delicioses… i la ciutat baixa, que no desmereix.

brescia catedral vella

Brescia també té la seva plaça especial, la de la Loggia, amb un rellotge astronòmic i dalt de tot, dos autòmats que colpegen les campanes a les hores. A terra, una placa en record dels obrers assassinats en una manifestació contra el feixisme l’any 1974. A prop, la plaça de Pau VI, amb la catedral. Però el millor és al costat, la catedral vella, un edifici romànic circular. Dalt de tot, en un turó, el castell, imponent i grandiós. Esglésies i palaus, així com els porxos del carrer dels Deu dies. Però no hem pogut visitar el monestir de Sta. Giuglia, on hi ha els museus de la ciutat, que estava tancat.

Cremona

Cremona és el bressol de l’Stradivarius. Nosaltres vam anar a la plaça del Comune, amb una catedral començada romànica i acabada gòtica, un baptisteri separat, un campanar (torrazzo) espectacular, que vam pujar fins dalt a peu i a bon ritme. A l’altra banda de la plaça, els edificis civils: el palau Comunal i la Loggia dels Milliti.

mila catedral

Vam anar a Milà amb tren (tot ho hem fet així; n’hi ha molts i són barats. Per contra, són molt vells i en alguns no hi havia calefacció). El rovell de l’ou de la ciutat és la plaça del Duomo i, sobretot, el terrat. Pujar allà dalt i veure agulles, estàtues i tots els detalls que des de baix no es poden captar, t’ajuda a veure la complexitat d’una obra com aquella. A la mateixa plaça, les galeries V. Emanuelle, i a poca distància, el Quadrilàter d’Or, la zona de botigues bones i cares (per exemple, un abric, 19.000 €, una bossa de mà, 700). Vam anar fins a la fortalesa Sforzesco, on hi ha concentrats una bona part de museus.

Piacenza

Piacenza té el cor a la plaça dels Cavalli. Al seu voltant, el palau gòtic, el palau dels Mercanti (l’Ajuntament), el palau del governador… A poca distància, la plaça del Duomo, amb la catedral, del XII-XIII, austera i maca. A prop, l’església de S. Antonino, edificada sobre una antiga església paleocristiana, amb un campanar octogonal. I al seu darrera, el teatre municipal, una joia (n’hi ha un altre, amb més de mil butaques. Volem viure aquí!). Als afores, el santuari  de Sta. Maria de Campagna, i a prop de l’estació, l’església de S. Savino, austera i amb una cripta al mig de la nau major.

Un poble o una ciutat ha de tenir una plaça, amb una església i un cafè. Si no, no té cor.

Dins de Viatges per Europa | 2 comentaris »

Una setmana a l’Alguer

Enviat per mesogio el dia 5th January 2010

Cap Caça

Cap de Caça

Estem a Agriturismo Agave. De l’Alguer cal recórrer carrerons, esglésies i palaus. Més enllà, el Cap de Caça, amb el petit port de Tramariglio i la cala Dragonera, una caseta-bar tocant a l’aigua que ha posat sacs per protegir-se de l’onatge. Caminem fins a la torre del Bollo entre savines i llentiscles. Més endavant, una elevació amb vistes, muntanyes i roques tallades en perfil. Al final, les escales del Cabirol per baixar a la gruta de Neptú, al nivell del mar, però avui no pot ser, fa mal temps.

Cap d’Any. Al port la gent espera, però l’espectacle musical comença tard. Porten ampolles de cava. Naltros, pendents de les campanades, mirem el rellotge, veiem que la gent del voltant comença a destapar ampolles, a cridar Auguri!, a fer-se petons i abraçades. Són les 12 però no hi ha hagut campanades ni raïm! Llavors comencen els focs, de més colors que els que  acostumades a veure, cercles i anelles com si fossin planetes… A mesura que passen els minuts, però, els surten petits competidors; la gent tira els seus petards i coets de colors i ja no sabem on mirar; altres sembla que es cansin i comencen a xerrar entre ells, a riure, a repetir auguris. Les parelles es besen, alguns grups es fan fotos mentre el cantant continua com si res -no ha parat en tota l’estona- i les seguidores més fidels coregen les cançons amb un ull desviat al cel de colors. Els focs duren mitja hora però els que han vingut pel concert encara en tenen per una bona estona. Nosaltres marxem.

Castelsardo

Castelsardo

Al Nord de Sardenya hi ha les antigues mines d’Argentiera, ara hi estan fent un museu. Més amunt Stintino, poble pescador de tradició tonyinaire; enllà, la platja de la Pelosa i el cap Falcone i al davant, l’illa d’Asinara, on hi ha muflons, porc senglars i el burro albí (una mena de ruc català, però d’allà). Avall, el llac Baratz i la cala Porto Ferro amb dunes i torres. Al nord-est, Castelsardo, en un turó damunt la costa, després de passar valls verdes tacades de bens blancs, turons i petits pobles. El campanar de l’església toca les 12 i sembla que les campanes s’hagin tornat boges. A prop, Valledoria amb grans extensions de carxofes, que aquí són espinoses, petites i liloses; i la desembocadura del riu Coghinas, on trobem ànecs de coll verd, oques blanques i un gat que se’ns afegeix pel camí que voreja el càmping. Canyes, dunes i barques amarrades.

Nurag

Nuragh

D’esglésies, la de Sta.Trinità de Saccargia i  la de San Giovanni, a la península Sinis; a prop, les ruïnes de Tharrus, els vestigis fenicis més importants de l’illa; al golf d’Oristany, aus, reflexos del sol i canyes. Aquest petit estat, el s. XIV va estar comandat per una dona llesta i enèrgica, Eleonora d’Arborea, que va promoure la “Carta de Logu”, una de les primeres constitucions.

El complex nuràgic S. Antine ens sorprèn (el nurag és una torre troncocònica prehistòrica). A l’entrada ens diuen que ens donem pressa, que fosqueja. Entrem al pati i veiem portes i finestres; a dins, passadissos. Pugem a dalt de tot. El cel es va enfosquint i la lluna es va fent plena. A pocs km, San Pietro di Sorres, un monestir benedictí del XII dalt d’un turó. Al poble de Thiesi, entrem en una botiga de queviures. L’home que ens atén ens pregunta si som espanyoles. “Catalanes”. “Oh, així no sou espanyoles, perquè vosaltres no voleu els espanyols!”. Naltros: “Els espanyols no ens volen a nosaltres, només als nostres diners”. Ah, sí. “Nosaltres tampoc som italians, som sards”, acaba. Més pedres: Palmavera i la Necròpoli d’Anghelu Rúiu (38 tombes del 3500 al 1800 aC tocant a l’aeroport).

ANguelu Ruiu

Necrópoli d’Anghelu Rúiu

Anem al’Arxipèlag de la Maddalena i visitem aquesta illa i la de Caprera (va pertànyer a Garibaldi i ara és parc nacional). Cales, roques, aigües blau-verdes i molts camins per fer. Tornant, parem a Tempio Pausania, entre paisatges de granit, alzines, roures, pins i turons. Al nucli antic visitem una exposició d’artesania a la casa de Nino de Gallura: les dones, mans d’àngel. Tornant, posta de sol llarga i espectacular: els vents han dibuixat núvols de tota mena i el sol ha jugat a tenyir de roig encès esglésies, prats i boscos; també tres xemeneies d’una fàbrica de ciment. Sang, però no fetge.

Maddalena

Illa de la Maddalena

Sasser,pintada

Sàsser. Pintada al carrer

Anem a Bosa per la costa, passant pel cap Marargiu i pugem al castell de Malaspina: a la capella, el 1970 van trobar-hi pintures murals de l’escola italiana (1450-55). El poble té carrers empedrats amb casetes llargues i estretes i façanes pintades de colors. Al riu, barques i ormeigs de pesca, un pont vell i un de nou. A l’altra banda, antics magatzems, abandonats la majoria.

Bossa vista

carrer 1 bosa

carrer 2 bosa

Tres vistes de Bosa

Dins de Viatges per Europa | 3 comentaris »

Escapada flamenca

Enviat per mesogio el dia 26th November 2009

lovaina 1

Lovaina

Lovaina, ciutat universitària, amb una Grand Place preciosa i una de petita, la Oude Market, encantadora. Als voltants, parades de fruites, verdures, fruits secs i dolços. No podem entrar a l’exposició sobre un flamenc universal, Rogier van der Weyden, (ja sabíem per Internet que les entrades estaven exhaurides). Ens va sorprendre l’església de Sant Miquel, que ja no funciona com a tal però que conserva els confessionaris i una trona de fusta, barrocs, impressionants i l’edifici de la biblioteca central.

lovaina 2

Lovaina

També hi ha la casa del Pare Damià on va néixer i està enterrat l’home que cuidà leprosos a l’illa hawaiana de Molokai, canonitzat aquest any 2009. I la primera constatació de la implantació de la llengua neerlandesa o flamenca. Es parla i s’escriu arreu i com a única opció. N’hauríem d’aprendre!

bruges 1

Bruges

Bruges, a 90 km de la capital. Passeig amb barca pels canals en un matí fred. De fons, el carilló de 47 campanes de la torre. L’antic hospital, el beateri, el llac de l’amor… i a peu, el mercat del peix (que per ser diumenge canviava peixos per dibuixos i aquarel·les), la Grand Place, com sempre, el cor d’aquestes ciutats, la propera del Burg… Carrerons, llambordes, ponts i placetes.

bruges 2

Bruges

gant 1

Gant

A Gant es troben els rius Leie i Escalda. Des del pont de S. Miquel es veu l’antic moll dels herboristes, Greslei, i el dels graners, Korenlei, amb els edificis gremials. Punt privilegiat, també per veure tres torres: Belfort, el campanar de S. Nicolau i el de la catedral de S. Bavó. Per cert, el carrer per on hi anem s’anomena Catalonia. La joia de la catedral és el políptic de l’Anyell Místic dels germans Van Eyck, obra màxima de l’Escola Flamenca del XV. Darrera l’altar major, un arpista, Marc Hebbelink està interpretant peces seves en una capella. Unes quantes persones ens aturem a escoltar-lo. Moment màgic. Sortint, ens cau al damunt una tempesta de pluja i vent. A la plaça de l’estació, centenars de bicis aparcades.

gant 2

gant 3

Gant

De Brussel·les no parlem de la Grand Place ni del nin pixaner; destaquem les Galeries cobertes S. Hubert, el cafè modernista Falstaff (que cau de vell), l’hotel Metropole (val la pena anar-hi a fer un cafè o una cervesa), la zona de carrers davant de la Borsa i S. Gery (per exemple, l’antic mercat reconvertit en centre cultural). Si us agrada el món de la cervesa, aneu a la fàbrica de cerveses Cantillon, un viatge al passat artesanal amb tast inclòs (gueuze, kriek) en un petit espai de taules i estufa acollidor. Ens va encantar el barri de Sablon, amb la gran i la petita plaça i l’església. Vam sopar una nit al restaurant L’entrée des artistes, un menús d’uns 25 euros, genial. Lloc íntim, acollidor i d’una qualitat exxel·lent.

Hem trobat la ciutat força bruta i incívica, sense respecte als passos zebra i amb bastant vagabunds pels carrer, però això no treu que ens hagi agradat.

brusels 1

Hotel Metropole – Brussel·les

brusels 2

Cerveseria Cantillon – Brussel·les

Dins de Viatges per Europa | 2 comentaris »

Porto

Enviat per mesogio el dia 20th September 2009

riu duero oporto

Anar de l’aeroport al centre amb metro és un privilegi que la gent de Catalunya encara trigarem a tenir.

Ens allotgem a l’hotel Sao Joao, a la rua de l’Alegria, molt a prop del Cafè Majestic. Segona ciutat de Portugal, Porto està encaixonada entre els turons de Sé i Victoria.. El 1350 van prohibir que les classes passives s’hi establissin, per això hi ha pocs palaus. Ciutat industrial, hi ha una dita molt significativa: “Lisboa es diverteix, Coimbra canta, Braga resa i Porto treballa”. El nom de Portugal prové d’aquí, quan s’uniren dues ciutats de cada banda del Duero: Porto a la dreta i Cale a l’esquerra.

porto escultura

El riu Duero és la raó de ser de Porto, la seva sang i les seves venes. És la “baixa” de la ciutat, on els pescadors hi han pescat, hi han amarrat les barques i els vinaters hi han fet lliscar els ravelos, embarcacions de vela quadrada per transportar el vi, fins als racons més allunyats del món. És el món de les olors i els colors, de la gent senzilla i la roba estesa als balcons, dels carrers estrets i foscos, de les sardines i el bacallà. De les portes i finestres de colors vius. Més amunt, pujant escales o funiculars, hi ha l’altra ciutat, la catedral i les desenes d’esglésies de rajoles blanques i blaves, dels edificis nobles -pocs-, de les places i els carrers que pugen i baixen, dels teatres i els cafès. Carrers de llambordes. Botigues com les que teníem nosaltres de petits. Cabines de telèfon vermelles, com les de Londres

A prop de l’hotel també tenim el mercat de Bolhao, decadent i encantador, amb dos nivells i parades de peix, carns, flors i verdures, més una merceria, una farmàcia… i un parell de restaurants bons i barats. Rètols a la paret que diuen això: “Somos parceiros, temnos projecto, existem fundos. E Bolhao é de Porto. Nao o deixem destruir”. Tan de bo sobrevisqui!

llibreria lello

Rua dos Clérigos i la torre de 75 m. Tenim la sort que era el migdia i el carrilló tocava. Té 49 campanes que en total pesen 9.978 Kg. A la rua dos Carmelitas hi ha la llibreria Lello, un espai emblemàtic inaugurat el 1906, on es van rodar algunes escenes de Harry Potter.  De conte.

Un dia anem amb metro a Matosinhos, al nord de la ciutat. Platges, escultures de colors al passeig marítim i el Castillo Queijo, un fort supervivent de les incursions dels pirates.

casa oriental porto

Contrastos, bona gent, monuments, riu i ponts, roba estesa als balcons, rajoles,  bon menjar i beure.

Dins de Viatges per Europa | 1 comentari »

Vil·la Adriana

Enviat per mesogio el dia 9th March 2009

vila adriana 1

Una superfície de 120 hectàrees cobertes de verd, aigua i restes de pedres, que es pot visitar des de Roma amb bus, direcció Tívoli.

Per mi, l’emperador Adrià és un dels personatges més fascinants de la història (amb la contribució, per fer-se’l estimar, de Marguerite Yourcenar, Memòries d’Adrià). Fou proclamat emperador l’any 117 dC, quan morí Trajano, el seu tutor. Tenia 42 anys, i la seva estratègia fou de contenció dels confins territorials, organització de l’estat i promoció d’activitats culturals. La vil·la fou feta durant els primers deu anys del seu  mandat, als peus del turó de Tívoli i es va acabar només quatre anys abans de la seva mort, el 138. Ell va participar directament en el disseny arquitectònic i escultòric.

Hi entro, amb un plànol a les mans. Intento treballar el record i la imaginació, traslladar-me al segle I, tan lluny… Recorro la gran piscina, les termes petites, les grans, l’acadèmia… arribo al Canopo, un conjunt format en una depressió natural on hi ha una piscina rectangular i reproduccions d’estàtues que li havien agradat, com les de les Cariàtides de l’Acròpolis. El sector anomenat la plaça d’Or té molta importància arquitectònica, per les formes fins llavors mai assajades (asonometria, en diuen). M’encanta especialment el teatre marítim, un edifici circular amb un estany a dins i al centre, una petita vil·la, un lloc especialment agradable per a Adrià. Una innovació important és que va fer construir edificacions individuals per preservar la intimitat però després es podien comunicar per passadissos coberts. Intento imaginar-lo a la biblioteca, llegint, instruint-se, volent saber més del que no coneix. El veig contemplant les còpies de les estàtues, recordant els paisatges llunyans que a mesura que coneixia, estimava. El reflex de la cara d’Antinoo a les aigües de l’estany… No hi ha gairebé ningú.

vila adriana general

Visita imprescindible si sou fans d’Adrià. 

D’allà m’arribo a Tívoli (castell, vil·la Gregoriana, vil·la de l’Est…) que val la pena.

Dins de Llibres, Viatges per Europa | Sense comentaris »