Pelagos

viatges, cultura i solidaritat

Arxius per 'Viatges per Àsia' Categoria

Síria, un itinerari cristià

Enviat per mesogio el dia 7th February 2008

A Damasc, des del turó de Salihija es veuen els campanars de les esglésies que conviuen amb els minarets de les mesquites. A la mesquita dels Omeies hi ha la tomba de Joan Baptista (de fet, només el cap) i el minaret on diuen que apareixerà Jesús el dia del judici final; inicialment hi havia el temple de Júpiter i després l’església cristiana de sant Pau. L’harmonia entre les diferents creences (un 15% població cristiana) ha fet que, sovint, tots preguessin junts a dins. Segons la tradició, Pau es va convertir al cristianisme quan arribava a Damasc des d’Antiòquia. Passem per un barri de majoria cristiana, davant d’una de les set portes antigues, la de Bab Touma, per on diuen que Pau escapà. A 50 Km, a les muntanyes de Qalamun, hi ha Maalula, que significa entrada en arameu, un dialecte semític que es remunta al s X aC que avui parlen unes 18.000 persones. El color blau domina el poble. Al convent de santa Tecla, de monges ortodoxes, hi ha enterrada aquesta santa, deixeble de Pau. El convent de sant Sergi es féu en honor de Sergi i Bacus, dos soldats romans de Russafa que es convertiren al cristianisme. A prop, a Sidnaya, un gran convent acull en un racó, un altar envoltat d’exvots on es guarda un llenç de la Verge que suposadament pintà l’evangelista Lluc.   russafa - siria

Russafa, una antiga parada de caravanes del desert, ja surt als textos assiris. Al terra hi ha moltes pedres de quars que brillen amb la llum del sol; des de lluny, semblen neu. En temps bizantins era coneguda com a Sergiopolis perquè sant Sergi era d’aquí i hi portaren el seu cos. L’emperador Justinià hi construí un mur fortificat. Aquí va néixer Abderraman I, fill predilecte del califa Hisham i hi va viure fins als 19 anys, però els abbasies destronaren el pare i el noi fugí fins arribar a les terres d’on era sa mare, una esclava amazí raptada pels àrabs, molt a prop de Ceuta. De les seves costes va albirar l’altra banda, Espanya, i decidí travessar-les. Així conquerí Còrdova i en va fer la ciutat més important d’Occident. 
A Crac dels cavallers  fortalesa construïda dalt d’un turó, amb vistes a la vall de Bukaya i la mar Mediterrània, ens situem a les Creuades. El 1099 s’hi refugiaren camperols, per por als francesos, que s’acostaven; intentaren enganyar-los i capturar el seu cap, sant Gilles; aprofitant la foscor de la nit, s’escaparen i quan els assaltants els atacaren, trobaren la fortalesa buida. Com a mínim, salvaren la vida.
 Homs és la ciutat més gran del país i gran centre industrial, pel petroli. La seva gent té fama de ser curta de gambals, però quan els mongols envaïren la ciutat, es van fer el ximple i no els van tocar. O sigui, que tontos del tot, no eren. A la catedral de Santa Maria hi ha un tros del cinturó de la Verge que, segons diuen, hi va arribar quan es traslladaren les restes de sant Tomàs des de l’Índia.  Sant Simeó, a la zona kurda, a prop de la frontera turca està situat en un turó privilegiat i era un temple cristià. Hi ha una església de planta grega, amb absis inclinat (diu que representa el cap inclinat de Crist a la creu). El sant vivia dalt d’una columna de 20 m sobre la qual, diuen, passà 37 anys! 

Llegiu: Les croisades vues par les Arabes, d’Amin Maalouf, Viaje a la luz del Cham, de Rosa Regás, Al Rassafa (Metropolis of the Euphrates desert), Damasc, 1994 i Córdoba de los omeyas, d’Antonio Muñoz Molina.

Dins de Viatges per Àsia | 1 comentari »

Karakorum

Enviat per mesogio el dia 11th May 2007

2.jpg

Som vuit persones que viatgem a Islamabad per travessar la Karakorum i arribar a Kasghar (Xina). La construcció d’aquesta carretera que passa per una bona part de la ruta de la seda s’inicià l’any 1965; hi van treballar uns 25.000 homes i hi moriren uns 3.000. Es va inaugurar el 1978 i té 800 Km. Els continus esllavissaments i la poca força dels murs de contenció han fet que l’asfaltat desaparegués en poc temps i, una i altra vegada, la carretera es talla per la caiguda de roques i sorra. Ens avisen que ara mateix, el pas està tallat per inundacions, però iniciem el camí. Passem per Koghozi, per Rashun i Kurach i ens aturem a prop de Mastuj, a uns 2.100 metres, en un prat d’una família on acampem; és net, té una caseta amb porta que fa de lavabo, amb el terra de ciment, forat i una galleda amb aigua. Instal·lem la cuina al porxo, muntem les tendes i anem al riu, que queda lluny, a rentar-nos o fer-hi bugada. Quan tornem al campament, una nena de la casa em demana les ulleres de sol; li dic que les necessito i llavors em demana sabó. Faig una recollida de sabonets d’hotel entre la gent del grup i els hi dono. Està molt contenta i em dóna la mà. La té ben negra de brutícia. Els necessitava.

L’endemà voregem rius i muntanyes. A les petites valls veiem cases, gent, camps, arbres… tot és molt petit, com si faltessin vitamines als rucs, pollastres, bens, blats de moro, pomes, raïms… Veiem edificis d’escoles i nens. Arribem al coll de Shandur, a 3.734 m. Uns quants jaks passen a prop nostre. Finalment acampem a Phandur al costat del riu, sota uns arbres. Se’ns acosten nens i nenes.

Continuem creuant controls cada vegada que passem d’una regió a una altra. Són veritables fronteres. Un policia ens demana els passaports, inscriuen les dades en un llibre… i cobren. Arribem a Gilgit: el pas del Kunjerab encara està tancat i va per llarg. L’home de l’estació de busos ens diu que no hi ha problema, que esperem i mentrestant, anem a casa seva. Que som vuit? No hi fa res! L’alternativa de l’agència és continuar amb jeep fins on està tallada la Karakorum, fer a peu els trossos tallats (n’hi ha més d’un) i tornar a pujar en altres jeeps per continuar cap Kasghar, a la Xina, però ens volen fer signar un document on s’eximeixen de tota responsabilitat en cas d’alguna desgràcia (una turista italiana va morir ahir en un despreniment). La majoria del nostre grup opina que fer això seria una imprudència temerària. Jo dec ser poc temorosa, però sóc democràtica. Així que tornen a Islamabad.  Kasghar queda per a un altre viatge.

Dins de Viatges per Àsia | 2 comentaris »

Les valls perdudes del Pakistan

Enviat per mesogio el dia 9th May 2007

valls-kalash.jpgLa Vall de Chitral té una extensió de 300 Km. Al fons, el cim nevat del Tirich Mir (7.708 m). Són valls cultivades, al costat de poblats d’afganesos que ens expliquen que a molts llocs els fan fora perquè no els volen. El 1898 l’emir d’Afganistà declarà la guerra als pobles que habitaven les valls kalash habitades pels kafirs, de tradició independent i religió no musulmana i els obligà a acceptar la religió islàmica. La frontera estava traçada sobre el paper i els que van quedar en aquesta banda van continuar amb les formes de vida tradicionals. Són uns 3.000 habitants repartits en tres petites valls: Birir, Bumburet i Rambur.

Cal un permís de la policia per anar-hi. Des del poble d’Ayun s’agafa un camí a l’esquerra per entrar a l’estreta vall de Birir, plena de blat de moro i mongetes plantades en el mateix pal (així la mongetera s’enfila pel blat de moro). Quan baixem del jeep ens rep el cap de la tribu que ens fa pagar una quota de visita i a continuació ens acompanya per tot el poble.

Les cases estan penjades del vessant de la muntanya i cal travessar el riu per sobre d’un tauló. Els habitatges són de fusta, amb un pis superior i a baix una habitació. Un gran forat al sostre fa de xemeneia. Fan vida al balcó. Els gravats geomètrics a les portes i als estris casolans són senyal de bona posició social. Són gent bruta i força lletja. Les dones (que no duen la cara tapada), es deixen fotografiar, van negres, porten collarets de petxines, guarniments vermells, una gorra i cinturons i algunes es pinten la cara. La majoria duen llargues trenes. La divisió social del treball coincideix amb l’econòmica, combinació d’agricultura i transhumància: les dones teixeixen, filen i cuinen. Són animistes i al llarg de l’any celebren festes on es reuneixen per cantar i dansar. El govern ha construït una mesquita perquè diu que alguns s’han convertit a l’islamisme. Mentida.

La vall de Bumburet és més oberta. Primer dinem i després pugem cap amunt a veure les cases del poblat; abans passem per un prat ple de caixes de morts, en una mena de cementiri a l’aire lliure. Els kalash tenen els morts dos dies al santuari i després els porten en lliteres o caixes de fusta al camp i els deixen al descobert. Quan la caixa esclata per vella, pel mal temps o altres causes, es queda així, oberta, i es poden veure els esquelets. Una dona està pelant nous i em fixo en els dits de la mà completament negres, de bruts. Quan acaba de pelar-ne una, me la dóna. Faig veure que me la menjo i me l’amago a la butxaca. Si em morís enverinada aquí, em deixarien destapada al mig del prat i no em fa gràcia!

Dins de Viatges per Àsia | Sense comentaris »

La ruta de les armes

Enviat per mesogio el dia 7th May 2007

pAKISTAN, jeepArribem a Peshawar; en una mesquita coneixem un comerciant que ens convida sopar i conversem amb ell llargues hores. De manera tranquil·la, anem intercanviant punts de vista diferents. Però acabem d’hora, perquè l’endemà anem al Khyber Pass, la porta d’entrada amb Afganistan; cal un permís especial de la policia, que aconseguim, però imposen un militar a la nostra furgoneta. Pel camí, a Fort Jambut, construït l’any 1823 pels sijs, hi ha botigues de venda d’armes. Controls constants. Passem per Ali Mashjid i arribem al punt límit. Es veuen tres turons amb un gran número dibuixat en cadascun: és la frontera real amb Afganistan. La raça que viu en aquestes terres són patans, de cabell ros, ulls verds-blaus i de pell bruna, un poble independent que amb la partició de fronteres quedà dividit entre els dos països. Dos soldats, amb el fusell a l’esquena, contemplen l’horitzó amb les mans agafades. A la tornada, demanem aturar-nos en un mercat i ens costa bastant que cedeixin. Ho fem sota estricte control del guia i el militar. No hi ha cap dona: tot homes. Aquí s’hi fa canvi de diner negre, venda d’armes, d’haixix i mercaderies similars, però també venen alguna cosa més normal, com blat de moro. Som les úniques dones en tot aquest allau de gent i no ens podem separar ni un metre perquè els nostres guardians ens tenen ben controlades.

cartell venda armesL’endemà, des de Peshawar, anem a Darra. Diuen que aquesta zona és el lloc de naixement del moviment talibà. No permeten que la policia hi entri i les lleis i el control de la gent i els negocis depenen dels líders tribals. Viuen de la droga i de les armes. Els anys vuitanta les guerrilles afganeses van capturar armes russes com l’AK-47 i RPG, que es poden comprar allà, on també fan còpies d’altres conegudes armes. La majoria de les armes de Darra van a parar a l’Afganistan. Això és un món a part, incontrolat.

Dins de Viatges per Àsia | 1 comentari »

L’ascens al Sinaí

Enviat per mesogio el dia 3rd May 2007

sinai-sortida-sol.jpgLa península té 56.000 Km2. A les 22 h marxem en cotxe des de Xarm el Xeik cap a Numeiba. Passada mitjanit arribem al poble de Santa Caterina; més endavant hi ha l’entrada al recinte de la muntanya, on ens adjudiquen un guia beduí, segons ordres del govern. A Egipte n’hi ha 1.300.000. Sense dir ni un sol mot, el jove comença a caminar davant nostre. Són la una tocades. Hi ha dos camins per pujar amunt; un que van fer els monjos, més curt però més difícil i el que anem nosaltres, més llarg però més fàcil. La primera part és sorrenca, cosa que cansa molt. Passem per davant del monestir, situat a 1.570 metres, i després el camí es va fent pedregós. Hi ha quart creixent. Puja molta gent. Sovint trobem, en un revolt de la pujada, una caseta on fan te, cafè i venen aigües, ganyips i derivats. Es beduí ens explica que fa el camí unes quantes vegades a la setmana. S’estima el desert, viure sota els estels, de nit, i mirar-los, fer un foc, menjar i beure te, pujar a camell i cavalcar… Milers d’estels damunt nostre. Si mirem enrera, un sender de cuques de llum va pujant lentament pels revolts. Arriba un punt que el camí es fa més estret, amb més pendent, i una mena de graons (uns 700, diuen que hi ha). Cap a quarts de cinc arribem a l’última estació; entrem dins d’una jaima amb jarapes i taules llargues i fem un te ben calent que ens reconforta. A fora fa un fred que pela. Encara queda estona perquè surti el sol. Passades les cinc del matí sortim. Centenars de persones venen aigües, pedres, lloguen mantes i matalassos. Costa trobar un lloc tranquil des d’on poder veure la sortida del sol. Va fent-se clar. Les muntanyes de granit del voltants, impressionants, van canviant de colors i nosaltres som l’eix. Només ens guanya, al fons, la muntanya de Santa Caterina, que és més alta (2.600 metres). Nosaltres som a 2.285. A la fi, el sol surt de sota els núvols i puja de pressa. Falten vint minuts per les sis del matí. Manca silenci i intimitat, i cal interioritzar i tancar-se per viure l’instant. Minuts després, la gent comença a baixar i llavors nosaltres pugem fins a la capella de la Santíssima Trinitat, uns metres més amunt. Encara hi ha molta gent, alguns dormint en sacs o embolicats en mantes i els venedors van de bòlit per fer les últimes vendes del dia. Contemplem tranquil·lament el paisatge en un angle de 360 graus. Soledat. Majestuositat. Matisos de llums. Formes i ombres. monestir sta caterinaRelleus.Passades les sis comencem el descens, lentament, en fila índia, perquè en aquest tros del camí estret la munió de gent no permet anar més de pressa. Arribem a baix de tot cap a quarts de nou i visitem el monestir de Santa Caterina. Quan retornem a l’hotel són les 12.45 del migdia. Anem a la platja i després ens enfonsem al llit i ens despertem cap a les sis de la tarda, anem a sopar a les set i tornem a l’habitació a dormir. L’endemà ens llevem fresques com una rosa.

Dins de Viatges per Àsia | Sense comentaris »

Petra (Jordània)

Enviat per mesogio el dia 3rd May 2007

Ens allotgem en un hotelet a Wadi Musa, el poblet que viu a l’ombra de Petra. El carrer és ple de vida, com sempre en el món àrab: botigues, taxis, molts hotelets, alguns cafès, una botiga on anuncien serveis de fax i d’Internet, alguna escopinada que cau d’algun lloc… Sopem amb l’Ahmed, a prop d’un grup de turistes israelians que ell mira de reüll, amb protecció policial. Abans els beduïns vivien a Petra dins les coves i temples; quan el govern ho convertí en patrimoni històric, construí un poble a un parell de Km d’allà on els allotjà; tota la feina que es deriva de Petra és seva: cavalls, camells, bars, venda de productes… Petra és una ciutat perduda des del segle VII en què quedà deshabitada fins que el 1810 fou retrobada per Burckhardt, ciutat de pas que els nabateus, nòmades procedents d’Aràbia, havien construït en la ruta de les caravanes. Va arribar a tenir uns 20.000 habitants. L’emperador Pompeu intentà vèncer-los però no va poder i pactaren un acord semblant a Palmira.

Entrem per una gorja de parets altes i recorrem 1 Km. Encara es conserva el canal, tallat sobre la roca per on passava l’aigua des de l’entrada i recorria totes les parets de la ciutat. A la dreta, l’altra canalització que van fer els romans, amb teules. Trobem, de tant en tant, inscripcions o relleus, com el d’uns camells i un home que els arrossega. Pel gest, diuen, és estranger, perquè els àrabs no posen mai els braços en forma de gerra (si no és dona o marica, aclareix Ahmed). Al terra hi queden restes en bon estat de la calçada romana, amb les marques dels carros. Petits absis o capelletes tallats a la roca, algun arbret, més inscripcions… i al final, una façana intuïda: unes columnes, un color rosat intens, una porta, unes figures. PetraCamines a poc a poc, per por que l’orgasme sigui massa ràpid, i tu el vols molt lent. Vas enrera, t’aguantes, et gires, mires al terra, intentes despistar, però l’emoció hi pot més: alces el cap i continues caminant. Ho veus a venir, tens la imatge vista prèviament, tems continuar. I si no et sorprèn? I si no respon a les expectatives formades? Vas caminant lentament. El cor et batega cada cop amb més força. Et falta aire. Ja no pots fer-te enrera perquè és aquí, no pots impedir-ho: la façana del temple d’Al Jazneh apareix en tot el seu esplendor: el Tresor, no pel que conté sinó pel que és. Després d’una estona, entrem a l’interior: una gran sala, sense res més. Petra, la ciutat rosa, que canvia de color segons la llum del sol, amb franges, rius, camins i estels de misteris. La ciutat de tons ocres, marrons, verds, blaus, vermellosos. La ciutat de roca tova, suau i mal·leable, que ha resistit els terratrèmols i les guerres, no perquè hagi estat dura sinó perquè ha estat flexible.

Anem al teatre i després pugem cap a les tombes reials. Més amunt, el mausoleu de Sextius Florentinus. Baixem cap al riu i anem a l’altra banda de la vall. Ningú, a part de bens i beduïns a camell. Pugem a un turó per veure els mosaics d’una església bizantina que hi ha en restauració i baixem fins a la calçada romana. Acabem al castell de Bint Firaun, conegut com temple Dushara i dinem al restaurant del recinte. Es fa tard i li diem a l’Ahmed que ens quedem una estona més; se’n va amb recança. Contemplem a pleret la façana del Tresor i tornem a endinsar-nos en la ciutat. Rucs, camells, tartanes… que ja van de tornada. Els venedors d’ampolles de sorra estan a punt de plegar. El sol està molt baix. Se’ns acosta una nena que vol vendre’ns unes pedres de coloraines. Parlem una bona estona. S’acosta una altra, i un nen i un altre i un altre. Xerrem: de l’escola, del poble… Al final ja no ens volen vendre les pedres, ens les donen.

L’endemà hi tornem i pugem amunt per unes escales. Fa sol i molt vent. El terra és de sorra rogenca. Passem per petits barrancs. Hi ha mates, ginebrons -alguns florits amb boletes vermelles- ocells no identificats, corbs.. Cap ser humà. Arribem al lloc del sacrifici. Som a 1035 metres d’altitud i veiem Petra quasi des del cel. Baixem per un barranc fins a la tomba del lleó. Hi ha una petita vall amb molt verd, aigua, bens pasturant i dues dones grans vestides de negre, fumant, amb uns gots de te al davant, xerrant i mirant l’infinit. Veiem la tomba del soldat romà. Som al Wadi Farasa, l’altra vall de Petra. La llera del riu també és seca; després, pugem en direcció al monestir. Diu que hi ha 800 graons, sense comptar els trossos que no n’hi ha però camines igualment. Ens ofereixen un ruc però diem que no, molt dignes. Hi arribem. Una esplanada i quan gires, a la dreta et trobes una façana bestial: la de el Deir, del III aC. Després anem al mirador, des d’on es veu el poble de Wadi Musa; el poblet beduí i el mont Or amb la tomba blanca d’Aaron, que destaca sobre el fons negre de les muntanyes properes; més enllà se situa Aqaba i al davant la vall de Sabra amb Israel al fons. Als nostres peus, un profund precipici. A la baixada, dinem al mateix lloc d’ahir i quan acabem trobem la quitxalla i ens saluden com si ens coneguéssim de tota la vida. Darreres mirades, el gust a poc. De nit, a l’hotel, els israelians i la música. Sona una flauta i un timbal, comencen a cantar i s’inicia la dansa. El ballador es mou al compàs de la música, tot el cos seguint, malucs, braços, cara. El llenguatge dels gestos. Fa sortir a la gent a ballar. També ens toca a nosaltres i acabem en una rotllana de germanor catalana-àrabo-israeliana. El miratge de la música.

Dins de Viatges per Àsia | 1 comentari »

Palmira (Síria)

Enviat per mesogio el dia 3rd May 2007

palmira.jpgEls orígens de la ciutat es remunten al 7.000 aC. A partir d’aquí, comença una llarga història: l’any 41 aC Marc Aureli l’intentà conquerir, sense èxit. L’emperador Adrià la declarà ciutat lliure. Les bones relacions amb els romans continuaren ja que Odenat salvà l’emperador Valerià dels perses, però morí assassinat i la seva esposa Zenòbia, amb una personalitat excepcional, amb ànsies independentistes i imperialistes conquerí Antioquia i Alexandria. Dona intel·ligent, jugà les cartes entre els perses i els romans, segons li convenia. Va tenir un fill amb Odenat, fou amant de Zabdas i altres homes i dones. Pretenia deslliurar-se totalment dels romans i proclamar un imperi propi, però l’emperador Aurelià no ho admeté i emprengué la lluita contra els palmirencs. Els destruí l’any 273 i ella fou feta presonera i portada a Roma. Hi ha diferents versions sobre la seva fi: morta amb honor o casada amb un senador romà sense tant honor, però viva. Un terratrèmol l’any 1089 acabà de deixar la ciutat feta pols.

En un matí de molt sol visitem primer la vall de les tombes però la boira ho ha envaït tot. Les construccions funeràries més habituals són les torres i les mastabes. Cal baixar per unes escales fins al soterrani on una àmplia sala guarda l’obra d’art funerària de la tomba dels tres germans, amb frescos a les parets i un sostre treballat, encara amb força bon estat. Anem al temple de Bel, situat en una gran esplanada i vorejat de columnes corínties, amb el santuari al mig, on es duien a terme els sacrificis. Inicialment tenia els capitells revestits d’or. Les columnes són totes d’una sola peça, de granit egipci. A l’altra banda del temple trobem l’arc de triomf, amb columnes a banda i banda i plataformes on posaven els bustos dels ciutadans nobles. A Palmira hi hagué un moment que hi havia 120.000 habitants. Ara, a la ciutat de Tadmor (adjunta a les ruïnes) n’hi viuen 40.000. No podem admirar gaire la vida de la ciutat actual perquè és divendres, festa, i tot està tancat. Després de l’arc de triomf trobem el temple de Nebó, déu de l’escriptura i la saviesa. Hi ha també el teatre, amb unes grades de pedra molt deteriorades, però sencer; els banys, grans, amb forats per desaiguar l’aigua bruta; l’agora; el tetrapiló, quatre grups de quatre pilars on conflueixen dues vies: el decumanus i el cardus maximus. Des de l’antiga ciutat podem veure un petit turó que la domina, amb un castell àrab: Ibn Maan.

A l’actual Tadmor, plana, fangosa, amb les cases sense acabar mai (perquè així no es donen d’alta i no paguen impostos), tens la sensació d’estar en un lloc fantasmal, passat per una pel·lícula cimentosa només alterada a la carretera que porta a les ruïnes de Palmira, plena de parades de dàtils de tota mena i color. A la nit, a l’hotel, aprofito que hi ha un piano de cua i faig un concert, gratis, és clar.

Dins de Viatges per Àsia | Sense comentaris »

Baalbeck (Líban)

Enviat per mesogio el dia 3rd May 2007

balbeek.jpgÉs desembre i fa fred. Hi anem des de Damasc (Síria) per una carretera asfaltada. Triguem mitja hora en arribar al primer control. En Seïf baixa amb els papers. Els policies juguen enmig de la neu a tirar-se boles i els ha d’anar a buscar. Pocs metres més endavant passem un altre control, després passem per la duana i finalment arribem a la frontera libanesa. Muntanyes pelades, pins i roures. Al pas definitiu libanès no ens estalviem de baixar en persona. Un marrec s’ofereix a colar-nos a la llarga cua. N’està ple fent aquesta feina. La burocràcia és terrible.
Passem per la ciutat de Barilias, a 70 Km de Beirut, entrem a la vall de la Bekaa i arribem a la ciutat de Baalbeck, envoltada de turons nevats i molta gent al carrer. Les ruïnes són immenses. A l’esquerra de l’entrada hi ha el temple dedicat a Venus i a la dreta els de Júpiter i Baco. Es puja per una gran escalinata, al final de la qual es troben tres portes d’entrada i s’arriba a una gran plaça amb dues fonts i un altar per als sacrificis. Més endavant s’hi construí un temple cristià però gairebé no en queda res, un terratrèmol al s. XVIII ho va esbotzar quasi tot. Destaquen unes grans columnes de granit, només en tres peces, portades d’Egipte. També hi ha grans blocs de pedra, sencers, on després hi tallaven els graons de les escales. Més avall hi ha el temple de Bacus, més petit, i que trobaren posteriorment a partir d’indicis. Tot el conjunt és impressionant. Les úniques visitants som nosaltres. Neu als boscos propers, neu al terra, cel clar amb núvols ben definits i els rosers amb roses acabades d’assecar pel fred i alhora amb poncelles roges naixent. Els contrastos de la vida.

De tornada, en Seïf aprofita per fer uns quants encàrrecs de la seva dona: gots, pa i medecines. Per als sirians, anar al Líban és com per als catalans anar a Andorra. Un gran rètol a peu de carretera té un soldat dibuixat, amb molt mala cara i escrit en lletres, a sota, Israel must be destroyed. Se’ns fa fosc per moments. Són quarts de cinc de la tarda. Comencen a caure gotes i es formen grans nuvolots grisos. El pas pels innombrables controls fronterers aquest cop és més curt. Per cert, diu en Seïf que quan li han preguntat quina professió teníem ha dit: mestresses de casa, perquè li ha semblat més fàcil de justificar (!). A prop de Damasc, algun clar entre els núvols permet imaginar-se la posta de sol. La lluna, mentrestant, està creixent amb les banyes cap amunt. De Baalbeck a Damasc hi ha 140 Kms.

Dins de Viatges per Àsia | Sense comentaris »