Pelagos

viatges, cultura i solidaritat

Arxius per 'Viatges per Amèrica' Categoria

L’Havana

Enviat per mesogio el dia 22nd June 2007

L’Havana

Ens allotgem a l’hotel Plaza, al nucli antic. A la plaça de la catedral hi ha parades d’artesans i comprem dos cocos tendres. La plaza de Armas té un petit brollador al mig, amb ombres i parades de llibres vells. Carrer dels Oficis. Trobem una farmàcia antiga, de fusta, amb els prestatges buits, el restaurant Floridita, al costat el Farnés, al carrer Monserrate… establiments alimentaris de gran tradició. La influència catalana es nota, com també la castellana. Cuba era la garita ianqui fins que el 1959 un grup de guerrillers a les ordres de Castro van prendre el poder. Els EUA s’hi van girar de cul i temps després, la URSS els va brindar suport. D’aleshores ençà aguanten un embargament molt dur; ara viuen del passat i són incapaços d’avançar políticament; és l’excusa ideal perquè els ianquis els putegin mentre qui pateix, com sempre, és el poble.  Passa un autobús llarg, de color rosa, amb gepa, anomenat camello. Tenen greus problemes de transport. Hi ha molta quitxalla al carrer, jugant al hula-hop, a baldufes i a pilota. La plaza Vieja no té esglésies ni palaus; uns avis juguen al dòmino sota un porxo. Anem a l’hotel Anglaterra i a la fàbrica Partagás, la del gloriós cigar Cohiba. Als magatzems Galiano, sensació d’escassetat, amb els vidres dels aparadors bruts i la majoria de prestatges buits. Al carrer, edificis a punt de caure, botigues buides, gent que neteja les sabates o carrega encenedors. Anem a la Bodeguita a beure un mojito, sempre ple de gent. Entrem al Palacio de Segundo Cabo seu de l’Institut del Llibre; el sol es dibuixa en una paret de color taronja i amb raigs blaus. El vidre de la finestra li ha deixat la seva ànima. Al c/O’Relly traiem el nas a una escola de primària; una mestra ens explica que són 170 nens i nenes de 5 a 9 anys, amb 15 mestres. L’horari és de 8 a 16.30 h però alguns es queden més estona perquè els pares treballen i paguen una petita quantitat. Els ensenyen llengua, matemàtiques i “coses de la vida” (Socials, Naturals, etc.), música i anglès. Un altre dia ens trobem amb l’encarregada de la direcció pedagògica de les escoles de música de Cuba i el seu company, un fotògraf que com que té un germà a Florida, no pot treballar en res estatal, de càstig. Els convidem a sopar a un paladar (restaurant clandestí tolerat), i xerrem durant hores. Que dur, resistir…  

Passeig pel Malecón, amb edificis davant del mar que cauen de vells; un grup de quitxalla ens demanen dòlars, caramels i bolígrafs; quan veuen que així no aconseguiran res, ja podem parlar amb ells. Uns quants homes pesquen des de les roques. Val la pena passar unes hores al castell, a l’altra banda, que té una vista genial de la ciutat. Tothom té ganes de parlar. Cita amb el coordinador dels cicles de concerts; mentre esperem, parlem amb dos nens petits que surten de l’escola i ens ensenyen les llibretes: fan potències, arrels quadrades, parlen de la revolució francesa, de marxisme… El R. apareix; està nerviós perquè s’ha d’anul·lar el concert d’ara, ja que el cotxe que havia de dur la pianista s’ha quedat sense benzina (!) Li donem el paquet de medicaments que portàvem per al seu pare malalt. Un altre dia visitem una escola de música. Només fan mig dia classe de matèries generals i l’altra meitat el dediquen a la música. Una nena plora perquè se li ha trencat l’arquet del cel·lo. Si no el poden arreglar, se li ha acabat la carrera. No hi ha recanvis. 

L’ultima nit fem un daiquiri al Floridita. Em sembla que ens calia.

Dins de Viatges per Amèrica | 3 comentaris »

Nova York

Enviat per mesogio el dia 25th May 2007

Sortidor de l’àngel, Central park 

A la meva companya li entusiasmava anar-hi; a mi em feia una mica de mandra, per allò de la burocràcia per entrar-hi i tot el que ens separa de la mentalitat dels nord-americans… però un cop allà, ens en vam enamorar.
Ens va encantar l’oferta cultural (música, art…), la diversitat lingüística i ètnica (no patiu si no sabeu anglès, es parla molt espanyol!), l’arquitectura, el com combinen els gratacels, que gairebé t’impedeixen veure el cel, amb les zones verdes, sobretot Central Park, una mena d’oasi al bell mig de la ciutat, que tan bé retrata Carme Martin Gaite, quan parla de Manhattan com un pernil amb un tros de pastís d’espinacs al mig. Allà cadascú fa el que vol i sembla que ningú es preocupi de xafardejar què fan els altres. Per exemple, al teatre, a la nit, no cal mudar-se, com encara se sol fer massa per aquí. Ens va impressionar la Zona Zero, pensant com devien patir i tot el que va suposar per milers de persones aquell atac tan bèstia, però també vam pensar en els milers de morts i ferits dels atacs nord-americans a l’Iraq, que sumen més gent però se’n parla menys, perquè sembla que els morts, segons han nascut o on moren, tenen categories diferents.
Ens va encantar la manera de menjar perquè hi ha possibilitats de fer-ho sa i barat; no tots mengen hamburgueses tot el dia. Vam menjar fruiters i amanides genials per pocs diners. Era el juny de 2006.

Brooklyn
Coses pràctiques:
Allotjament: Manhattan, és car; vam estar a l’hotel Milford, a Broadway, al costat de Times Square. No el recomanem: habitació petita, humida, fosca, sorolls i pocs serveis.
Menjar: barats als deli i molts self-service amb amanides, pastes, carns, verdures, peix i fruites, a pes, a bon preu (al voltant de 10 $). Cafès Starburcks, cafè decent i WC. Un lloc especial, pels famosos: Carnegie Delicatesen, demaneu hot pastrami sandwich. Les propines, obligatòries! A Brooklyn, sota el pont, tocant l’aigua, caseta blanca, gelats molt bons; al costat, un restaurant car, el River Cafè.
Transports: Caminar o targeta de metro-bus il·limitada, preu segons dies. Ferri gratuït a State Island que passa per davant l’illa Ellis i l’estàtua de la Llibertat. També es pot anar en taxi o limusines si es té pressupost
Llibreries:Barnes & Noble (moltes sucursals) i Strand (llibres de segona mà).
Museus: recomanats, MOMA, MET, Guggenheim i Frick Colecction
Música: musicals genials i cars (aneu a les taquilles el mateix dia: TKTS (http://www.tdf.org), al C/46, hi ha oportunitats!). Al teatre Jacobs vam veure Júlia Roberts quan sortia. Guapíssima! Més llocs:Lincoln center i Carnegie Hall
Compres(o per xafardejar: “Just a look”!): edifici Singer, gran papereria. Dean & deLuca, queviures d’alta qualitat. Rockefeller center, botigues, restaurants… es pot pujar a dalt de tot de l’edifici. Tiffany’s , joies. Tower records, música de tot tipus. Pearl, roba, al 474 de Broadway, barat. Prada, al 575 de Broadway, roba. Ralph Laurent, a Madison/72, preciós i car! Tirat de preu: a Canal, moltes parades al carrer, tot Chinatown…
Llocs: església de Trinity, just al davant, Wall Street; Zona zero; capella de Sant Paul, edifici Woolworth, vell Ajuntament, Cort de Justícia, mercat de peix Fulton fins a la matinada. Empire State, vista de Manhattan esplèndida. Edifici Flatiron, estret estret. Edifici NY Life Insurance. Catedral de San Patrick; torre Trump: cadascun dels 230 apartaments té vistes en tres direccions. Edifici Chrysler. Gran estació central.Jefferson Market Courthose, ara biblioteca, abans mercat i després presó de dones.
Passejar: Central Park (al 72, edifici Dakota). Dins el parc, Strawery fields, un nus al coll. Parc verd, silenciós, esquirols, racons per perdre’s. Pont de Brooklyn, amb pas exclusiu per als vianants i vista genial del skyline.
Barris: Chinatown,un altre món. A prop, Little Italy, però els xinesos l’engoleixen. Greenwich village, d’antic passat rural. Seaport, una mena de Maremàgnum, amb botigues i restaurants a prop de l’aigua. Tribeca i Soho: galeries d’art, botigues d’última moda, lofts… ambient intel·lectual, bohemi i artesà: cafè Le Figaro, lloc de trobada d’escriptors i antic lloc de trobada beat (Kerouac…). Harlem: canvi radical; no hi ha taxis grocs. El carrer 125 bull de gent. Teatre Apolo on van debutar les grans figures del jazz. Gospel gratuït a qualsevol capella on no hi hagi turistes. Restaurant Silvia’s, menjars del sud; catedral de Sant Joan el Diví, han ajudat molts malalts de SIDA:al davant, cafè Bulgarian, freqüentat per estudiants.

Els carrers sempre són plens. A NY no es dorm mai i cal anar amb els ulls oberts. Ciutat multicultural, oberta, sorprenent, única. http://guiadenuevayork.com.Llibres recomanats: Caperucita en Manhattan, Carmen Martín Gaite; Trilogia de Nova York, de Paul Auster i la resta de llibres seus, Leaves of grass, (Hojas de hierba) Walt Whitman.

Dins de Viatges per Amèrica | 1 comentari »

Navegant pel riu Negre (Amazones)

Enviat per mesogio el dia 6th May 2007

amazones1.jpgSis dones i la tripulació viatgem en una barca des de Manaus a Barcelos, durant 10 dies. La màgia de les nits al riu era sentir-nos part de la natura, com si les lianes i les branques dels arbres de la selva s’haguessin perllongat a través dels nostres cabells i les puntes dels dits. Nits de pau, de silencis trencats de tant en tant pels crits dels animals de la selva, de gestos continguts per por de bellugar-nos massa i fer tombar la canoa. Nits màgiques amb llunes torçades plenes de bellesa i amb desig que el temps s’aturés.
Per anar a pescar i poder ficar-se pertot arreu, calia fer-ho en petites canoes molt planes, que són les que fan servir habitualment els habitants del riu per desplaçar-se d’un lloc a un altre en èpoques d’inundació. A cada canoa hi anàvem 3 persones. El cel, aquelles nits, era clar. La lluna ens il·luminava, però quan ens endinsàvem cap a terres inundades, l’espessor dels arbres deixava filtrar tan sols alguns dels seus raigs. La nit, aleshores, era més nit. Els sons dels ocells i dels cocodrils trencaven l’immens silenci del moment. La canoa es mou amb precisió entre arbres i lianes. Sovint hem d’apartar fulles i branques dels costats i del davant. L’home, amb saviesa, guaita tots els racons amb el seu llum casolà, per veure si pot pescar algun peix endormiscat. Passem a prop d’un arbre grossíssim d’un diàmetre de dos o tres metres. Amunt, no es veu el final. Dalt de tot s’endevina la lluna. Tornem a ser a riu obert, buscant noves entrades. De sobte, l’home s’atura i enfoca. Ha vist un peix. Amb moviments suaus i silenciosos, agafa la forca; d’un cop certer l’enforquilla, el colpeja i el deixa estabornit.

Desig de fondre’ns. Desig de solitud total en aquesta selva que, lluny de ser salvatge, ens acarona i ens dóna escalfor. Ja és hora de plegar, diuen. Des de la finestreta de la cabina es veu la lluna. No tinc son.

Era el juliol de 1989. Han passat anys, però ho tinc present a la pell. “Alguns ocells són flames”, va escriure Margarite Youcernar.

Dins de Viatges per Amèrica | Sense comentaris »

La Cordillera Blanca (Perú)

Enviat per mesogio el dia 3rd May 2007

serralada-blanca.jpgSom a Huaraz. En poques hores hem passat del nivell del mar a 3.091 m i em sento fatal. Sort d’uns gots d’infusió de coca… El dia següent marxem cap a Chavin. Paisatge d’alta muntanya. Sol amic. Cims nevats dels voltants. Rius, prats i vaques. Fem una parada per veure la perspectiva de tres cims, el Huandoy, de 6.360 metres, el Huascaran, de 6.678 i el Chopicalqui, de 6.056. La gent viu del camp, del bestiar i de mines d’antracita (que contaminen molt). El riu erosiona de manera habitual el terreny i canvia el curs. Han volgut edificar cases o ponts, que després han anat a l’aigua. Per què entestar-nos en canviar la natura? Ens aturem per veure de prop un grup d’alpaques. Les vaques no donen gaire llet perquè els prats on pasten són molt secs. Ens estem movent entre els 3.500 i els 4.000 metres. Passem pel llac de Querococha; es veuen els nevats del fons i l’erosió de la pluja. A 4.200 metres hi ha el tunel de Cahuish; un cop passat, ja som a l’altre costat de la serralada Blanca, el callejón de Concuchas. Les muntanyes dels voltants estan aprofitades al màxim, conreades fins gairebé el cim. Catifa de teixits vius i acolorits. Passem pel poble de Machac. Després d’unes cinc hores, arribem a Chavin de Huantar, a 3.145 metres d’altitud, on hi ha les ruïnes de la civilització Chavín, màxim exponent del poder del 850 al 350 aC. La tornada és més dificultosa, pel trànsit. El sol es pon entre núvols. De nou, el meravellós color del capvespre. Miro la puna, típica de la regió, de l’arbust “ichu”. Al fons, un llac. Més endavant, els cims del Pucaraju, de 5.322 metres i el Yanamaray, de 5.237

L’endemà anem al nevado Pastorury. Pel camí observem les mates de ginesta. Arribem a l’entrada del Parc nacional de Huascaran. Passem per una zona plena de “puyas”, que pot arribar a 20 m d’alçada, viu uns cent anys i floreix cada cinc. Més endavant ens tornem a aturar en una font d’aigües gasificades de ferro i sals, el Pumapacupa. Del terra brolla un doll d’aigua fangosa. Ens aturem en una esplanada. Al fons, veiem el glacial Pastorury. En la direcció oposada, el cim de Muru Raju. Un rètol indica l’alçada: 5.000 metres. Qualsevol acte significa un esforç titànic. Caminem lentament i quan arribem al gel, parem, fotografia i volta enrera. No portem equip adequat i no podem més! Un grup agosarat enfila cap amunt. El cim és a 400 metres. Vaig baixant lentament, guaitant el nevat del Muru Raju, els rierols d’aigua gelada que baixen del glacial, les muntanyes pelades, la gent amb qui em creuo pel camí… No sé per què, em ve la imatge d’un entrepà de xoriço i quan arribo a l’esplanada de baix és el que voldria menjar. Però no. Vaig a una paradeta i demano un “choclo”, que és una espiga de blat de moro amb formatge calent. Me’l menjo asseguda en una banc i una taula de fusta, que tenen al davant com si fos un bar. El disfruto assaborint, alhora, el paisatge. Mai havia arribat tan amunt.

Dins de Viatges per Amèrica | Sense comentaris »

El llac Titicaca

Enviat per mesogio el dia 3rd May 2007

titicaca.jpgSituat a 3.820 metres d’altitud. Hi anem des de Puno. Llueix un bon solet damunt les teulades blanques. El llac té una superfície de 8.200 Km2 (fa 170 Km de llarg i el fons pot arribar a uns 250 metres.) La meitat pertany al Perú i l’altra a Bolívia. El nom ve de titi, que vol dir el déu puma i caca, la chinchilla. Naveguem amb una barca dels nadius de Taquile, vella, a velocitat mínima. El guia ens dóna un bon grapat de fulles de coca per mastegar. A la riba hi ha moltes algues verdes, anomenades llentilles, que utilitzen d’abonament. Parem en una illa artificial flotant, dels Uros, reduïda i construïda damunt d’arrels de totora, una mena de palla. La primera sensació en trepitjar-la és de fals moviment. Hi han construït unes quantes cabanes; unes dones estan preparant el dinar; el combustible que fan servir també és totora. Viuen dels tubèrculs i de la pesca i per fer-se el sobresou, venen teixits. Compro uns dibuixos fets per nens; el pare em diu: el meu fill, el meu fill n’és l’autor. No parlen castellà sinó aymarí. Continuem viatge cap a Taquile, una illa natural. El camí és llarg. Quan hi arribem, desembarquem per la part del darrera. La pujada fins a dalt, on hi ha el poblet, és cansada però ens han dit que si el desembarcament és pel davant, és molt pitjor. Qui més qui menys mastega coca. Pel camí, el guia arrenca d’una mata una herba de fulles verdes i petites, molt olorosa. Diu que l’aspirem profundament i que ens ajudarà a respirar, i és veritat. Es diu muño i és una mena de menta que t’obre els narius. Les cases, d’adob, tenen el sostre d’uralita blava. Estem a 3.900 metres. A Taquile tenen un alcalde molt actiu. L’any 1983 va anar, amb un grup, a París, convidats pel govern francès. És difícil imaginar aquells homes i dones, vestits d’aquella manera, passejant pels Camps Elisis. Més endavant l’home va aconseguir que el seu govern fes un centre de salut i una escola; els han promès plaques solars. Pels carrerons, veus els homes amb quatre agulles de fer mitja penjades del coll, teixint tranquil·lament. Només els homes. Fan mitjons, guants, bufandes, bosses i jerseis. S’han organitzat en cooperativa i a la placeta del poble han obert dues botigues on cadascú porta els objectes fabricats i es venen al preu acordat per tots; després es reparteixen els guanys. Els 1.700 habitants parlen quechua. Els homes van vestits amb pantalons negres, una faixa ampla, una camisa i una armilla curta. Duen un barret al cap. Les dones porten faldilla pompom (les casades, més discretes; les solteres de més coloraines i amb boles). Hi ha algunes cases que serveixen menjars. Funcionen amb alguns generadors. Els taquilenys accepten gent a dormir, amb el sistema de “B&B”. Ara estan construint un alberg.

Després de dinar marxem. No és bo sortir tard perquè la temperatura pot baixar molt quan el sol s’amaga i creixen ones més altes que les de qualsevol mar. Baixem ràpidament els 530 graons fins arribar a l’embarcador del davant. M’hauria agradat quedar-me més a l’illa, parlar amb la gent, passejar-hi, dormir-hi… Les ones comencen a empènyer la barca. Hi ha moltes més illes, com la d’Amantaní, però no arribem a tot. Fa sol però el vent és fred. L’indi Francisco, l’alcalde, aprofita el viatge per venir amb nosaltres i ens ensenya orgullós els àlbums de fotografies durant el trajecte. Quatre flamencs roses ens fan una exhibició de dansa contemporània. Quan entrem a la badia, després de les penínsules, les onades són més païdores. Hi ha alguns ànecs, algun de coll llarg. Cap a quarts de sis de la tarda arribem de nou a Puno. Una garsa volta per les branques de totora que creixen als voltants del llac. El sol s’acaba de pondre.

Dins de Viatges per Amèrica | 1 comentari »

El Machu Pichu

Enviat per mesogio el dia 3rd May 2007

Machu Pichu Agafem el tren a l’estació de Cuzco. Com que la pujada és molt forta i la via no podria tenir tant pendent, puja en forma de zigues-zagues. Va uns quilòmetres endavant, s’atura i de cop, el que era el cap és la cua i a l’inrevés. Així anem fent fins a l’estació d’Ollaytamtambo. Multitud de venedors ofereixen begudes, fruites i productes fets amb llana. Passem per una ampla vall solcada pel riu. Centenars de mates de ginesta groguegen el paisatge. Es pot veure el cim Verònica,nevat. Al Km. 88 el tren s’atura i baixen excursionistes. Aquí comença el camí de l’inca pels que volen arribar al Machu Pichu a peu. Seran quatre dies durant els quals hauran de recórrer uns 80 Km. Finalment, arribem a l’estació de Puente Ruinas i pugem a un bus que comença a enfilar una carretera polsosa plena de revolts, fins que arribem a l’entrada del Machu Pichu.

Per moltes fotografies que s’hagin vist, la vista inicial supera tots els audiovisuals. De pell de gallina. Lloc inaccessible. Paisatge superb d’una extensió grandiosa de ruïnes envoltades per cims nevats. Som a 2.400 metres d’altitud i el sol escalfa de valent. Comencem el recorregut per la immensa ciutat. Tot el recinte, que fa 5 Km2, té forma de puma. Calculen que hi devien viure un miler de persones, la majoria dones, pels esquelets que hi han trobat. Els inques arriben de Bolívia l’any 1100 dC. És una civilització breu: duren uns 120 anys. Són dèbils a causa de les permanents guerres civils i l’arribada dels espanyols; l’últim inca rebel va ser Tupac Amaru, assassinat el 1572. Pugem fins a dalt de tot, a la caseta de control, i anem baixant cap avall tenint en compte la gran divisió entre la part alta, destinada al culte i als sacerdots i la baixa, destinada als artesans. Està edificat en roca granítica. Anem al Temple de la lluna, que té finestres obertes i tapades. S’hi pot fer el so de l’om, que ressona. Veiem el santuari amb la pedra de ritual de transmissió d’energia. Anem al Temple del sol (tants anys després d’haver llegit el llibre de Tintin…) que té dos cercles d’aigua que el reflecteixen. Veiem la casa del sacerdot, inclòs el bany i tombes inques en la roca… És interessant el sistema de recollida de l’aigua, les cases dels artesans, la gran explanada central… Fem un descans per menjar els entrepans que hem comprat i després continuem cap al Pont de l’Inca. Té una pujada dura, per escales, fins que es divisa una altra vall, superba. Després ja és més pla. Al fons es divisa el riu i un poble, Aguas Calientes, on pernoctarem a la nit. El paisatge és una mica tropical però empolsegat: bromèlies, orquídies, flors de pasqua, falgueres… tot fa olor d’herba humida. Arribem al pont però no es pot passar més enllà. De nou al recinte, l’acústica és genial. Agafem l’últim autobús cap a Aguas Calientes. Dormim en un hostal i l’endemà ens desperten a les 4 per tornar al Machu Pichu a veure la sortida del sol. El camí se’m fa llarg i se’m tanquen els ulls. És ben fosc. Al cap de mitja hora arribem a l’entrada. Clareja. No hi ha gent. Pugem de dret al Temple del sol i la pedra de l’energia. Els cims nevats de l’oest, Sant Miquel, reflecteixen el sol que comença a sortir però nosaltres encara no el veiem per l’alçada dels pics de l’est. Fred. Emoció intensa. Tinc el privilegi de ser aquí, gairebé a les portes del cel, voltada de pics (al nord el Huayna Picchu i el Uña Picchu i al sud el Machu Picchu). Surten els raigs de llum de l’est. Silenci. Sensació de grandiositat. Solemnitat. El pic de l’oest, el Putucusi, cada vegada reflecteix més llum, que es va estenent a les muntanyes properes. Tot va canviant de color. Del rosa passen al blanc de la neu, del gris al verd. A la fi, apareix el sol. Ha nascut un nou dia i amb ell un fet que no es repetirà més: veure-ho al Machu Pichu. Uns quants del grup pugen al cim del Huayna Pichu i un altre grupet pugem pel camí de l’inca fins a la Porta del sol, el Inti Puku. A mesura que pujo vaig veient la gran esplanada del recinte. Tot el conjunt es va fent petit mentre el cor bombeja la sang necessària que li cal al cos per continuar respirant. A mig camí trobem unes ruïnes. Parada obligada per agafar aire. Arribem a dalt de tot. Des d’allà es divisa una altra vall per on transcorre el camí de l’inca. Arbres, plantes… vegetació intensa. La gent que fa tot el recorregut ve per aquí. Passen uns portadors, carregats com burros i a velocitats siderals. Quan baixem, em quedo una bona estona sola, ajaguda damunt la gespa, en un racó. El sol crema. És l’hora dels records, dels buits i les tendreses.

Dins de Viatges per Amèrica | Sense comentaris »