Pelagos

viatges, cultura i solidaritat

Arxius per 'Viatges per Àfrica' Categoria

Marroc, la costa atlàntica

Enviat per mesogio el dia 28th April 2011

Vam allotjar-nos dins la medina d’El Jadida a la casa d’hostes Dar Mare, un museu vivent. La medina és petita i de fàcil recorregut; les muralles estan fetes pols. En una porta de reixa tocant a mar hi ha la cala per on van fugir els portuguesos després d’ocupar la ciutat durant 270 anys.cisterna jadida

El més interessant són les cisternes: columnes, voltes i un pou al centre. Aigua, ombres, llums i reflexos. El minaret de la mesquita no és quadrat, sinó pentagonal.

Baixant per la costa ens aturem a dinar a la platja d’Ualidia, una graellada de peix i marisc. Tota la gent era del país i nosaltres ens afartem de llamàntol, garoines, gambes, musclos, petxines, peix blanc… i vi, per uns 20 € cadascú. Caminem per la platja, per pair.

ualidia

Més avall, a Safi, pugem al turó dels terrissaires, que treballen el fang. El Castell del Mar, de l’època portuguesa, està fet pols. Essauira, també amb empremta portuguesa, té molt per donar. Allotjats a l’hotel Emeraude, dins la medina, arribem fàcilment al soc i a partir de l’eix Oqba ibn Nafica- Istiqal, es pot recórrer la ciutat. Cap al nord i fora muralles, hi ha el cementiri cristià i el jueu, vora mar.

essauira

Entrant dins al mellah, les clavegueres són a cel obert, la muralla cau, les velles cases ja fa temps que són a terra, els gats són prims… Al port arriben les barques de pescadors, amb minisubhasta automàtica envoltada de desenes de gavines.

De nou dins la ciutat per Bab el Marsa, als jardins propers, els amos dels restaurants a l’aire lliure es barallen per aconseguir clients. Fugim. Pugem als baluards de l’Skala, amb canons i la vista de les illes Purpurines al mig de la badia. A sota, les casamates de la fortificació ara convertides en botigues d’artesans de fusta de tuia. Passeig a mitja tarda per la llarga platja, amb joves jugant a futbol (sempre n’hi ha algun amb samarreta del Barça), parelles, famílies senceres, avis… Caminem pel passeig marítim fins al far i tornem després de travessar una gran duna per la platja. El sol es va amagant i la silueta de tres camells al fons ens fa pensar que els reis mags ja tornen, potser a dur una mica de pau, que ja convé.argan

Al Parc nacional del Souss Massa, parada al poblat pescador de Tifnit, amb catifes de petxines trencades i musclos al rocam. Amb una encalada a les casetes seria el paisatge ideal, però la pintura blava i blanca s’ha despintat i sentim pudor d’escombraries.

tifnit

Més avall, ens aturem a Sidi Rbat, amb cales cap al nord amb escars per guardar els ormeigs de pesca i alguns pescadors de canya. Més avall hi ha la desembocadura del riu Massa, frontera sud del parc. Aquí hi ha l’ibis calva i altres aus. Baixem fins a Tiznit, ciutat gran i cuidada, amb jardins, parc i soc nou i vell a la medina, famosa per les joies berbers. Té una cisterna, Lalla Blava. A prop, poblets maquets, com el d’Aglú, a la costa, net i polit. En tota la regió, la llengua berber conviu amb l’àrab i el francès.

sidi ifni 1

Sidi Ifni, de records d’infantesa i batalles que explicaven els xicots que els tocava fer-hi la mili, dominada pels colors blanc i blau, encara conserva restes de l’ocupació espanyola: l’edifici de govern amb l’escut de l’àliga, abandonat, i les immenses casernes als afores, també abandonades, però amb discreta vigilància.

arcs

Passant un petit coll arribem a Güelmin i d’allà trenquem cap a la costa per arribar a la Platja Blanca, que s’estén 50 km entre les desembocadures dels rius Assaka i Draa. Dunes grans, onades llargues i vent. caserna sidi ifni

Records que vénen a la memòria de la gent expulsada que ara viu al desert de Tinduf, esperant poder-hi tornar un dia, la majoria dels quals, el màxim d’aigua que ha vist en la seva vida és la que cap en un dipòsit de la wilaya del campament de refugiats.

platja blanca

Quatre dies després de ser a casa, hi ha un gru atemptat a Marràqueix. Mala cosa.

Dins de Viatges per Àfrica | Sense comentaris »

Marroc: tres paisatges de l’Atlas

Enviat per mesogio el dia 27th April 2011

Al vessant sud i a l’Anti-Atlas: les cascades de Timouzen ou Tanane, la vall d’Ammelne i la ciutat de Tarudant. La llengua berber comparteix espai dins el tripartit lingüístic amb àrab i francès.

vall paradis

Anem a les cascades des de la costa, pujant per la Vall del Paradís, per una carretera de revolts pronunciats envoltada d’ametllers, argànies, oliveres, baladres i ruscos de mel. Allotjades a l’Hotel des Cascades a Imuzzer, baixem a Timouzen ou Tanane. Com que són massissos porosos i terrenys secs, la vegetació aprofita punts d’aigua per créixer. Quan plou, l’aigua s’infiltra per les roques de carboni i es fa carbonatada. Amb els canvis de temperatura es converteix en quelcom sòlid i es va fent una mena de crosta arrebossada de calci. El que veiem té milers d’anys. Estan bé, però per entendre’ns, les de S. Miquel del Fai, si ha plogut, són més ufanoses.

cascades Timouzen Tanane

A prop de Tafraut hi ha la Vall d’Ammelne. Ens allotgem a l’hotel càmping L’Arganier, un lloc senzill, net i acollidor que porta Majid Bouruch. Hi arribem de nit i en fer-se de dia veiem com el sol va il·luminant les muntanyes, els ocells es desperten i som en un petit pati ple de flors i fruiters presidit per un pou.

vall ammelne

Anem a les gorges d’Aït Mansur i recorrem els pobles i paisatges dels voltants, les muntanyes de granit rosa, les boles, les mil formes i colors del granit, que canvia tal com avança el dia…

Tafraoute boles

La següent etapa és Tarudant. Allotjades al Riad Tafilag, un luxe dins la medina, la ciutat té muralles interessants, una part restaurades. A l’interior, el més interessant són els socs, tant l’àrab com el berber. Comprem alguna joia, babutxes (diferents de les àrabs, sense punxa, grogues o vermelles) i safrà. Als afores hi ha una senzilla pelleria. Poc turisme i un restaurant on NO anar: L’agence; la noia que serveix és malcarada i hipòcrita.

Taroudant

Dins de Viatges per Àfrica | Sense comentaris »

Madagascar

Enviat per mesogio el dia 14th July 2010

baobabs

Els infants i els adolescents no tenen problemes d’obesitat. Com tothom allà, la majoria menja arròs, i si pot ser, alguna altra cosa, només si pot ser. Caminen molt per anar a l’escola, a treballar o a qualsevol lloc. Són un país jove, només té 50 anys, els francesos no els deixaven escapar. A la Segona Guerra Mundial, molts malgaixos van morir per una pàtria que no era seva, amb la promesa d’una independència que no es va complir. En la lluita per obtenir-la, van morir 40.000 malgaixos. França se’n va anar, a la fi, i des de llavors, no s’ha invertit en quasi res. Els dirigents polítics, en democràcia o en dictadura, només s’han preocupat d’omplir-se les butxaques pròpies.

bus

La deforestació va esborrant boscos del mapa, per dues causes: la que causen els mateixos malgaixos quan cremen terres per conrear, per al bestiar o com a combustible, i la dels que talen boscos sencers per vendre’ls com a fusta a fora, la Xina sobretot. La primera causa podria esmenar-se si hi hagués alternatives, però el preu del gas, la gasolina, l’energia solar o eòlica són inaccessibles. Com cuinen i s’escalfen si no és amb llenya i carbó?

carrohuma

Només un 4% de les cases tenen aigua corrent i electricitat. I si sumem a la seva crisi, la dels països del Nord (el turisme ha caigut en picat), ja ho tenim tot. El país va caient i, tanmateix, ells somriuen, canten, treballen quan poden, estudien… i et miren molt, sense parlar (la quitxalla amb aquells ulls grossos i rodons). Ètnies diverses, il·lusions múltiples.

especies

Un punt d’amargor quan els deixem, sols, abandonats a la seva mala sort. I, un cop més, s’acompleix la dita: “`Conèixer és estimar”

finestra isalo

Finestra d’Isalo

lemur

Lèmur

tana

Tananarivo, la capital

Dins de Viatges per Àfrica | 2 comentaris »

Ruta per la N 7 (de Tana a Tulear)

Enviat per mesogio el dia 13th July 2010

Una manera fàcil i barata de conèixer una part de Madagascar és fer aquesta ruta; si més no, hi ha bus o taxi-brousse. Partim de Tana, la capital, fundada el segle XVII amb el nom de Tananarive, al centre de l’illa, amb més d’1.500.000 habitants. A la part alta hi ha el Rova, ciutadella fortificada; més lluny, quatre torres de pedra vermella del palau de Ranavalona I. El palau de la reina, construït al lloc més alt, l’estan reconstruint. Val la pena aturar-se una estona al mirador, per veure el Llac Anosy, l’estadi d’esports, el centre cultural al davant finançat pels xinesos que els ha obert les portes a altres negocis… La part baixa, més viva, amb el mercat (Zoma) entre pavellons amb teulades. Als afores, el mercat d’artesans de la Dingue.

n7 1

Sortim per les Terres Altes malgaixes passant per poblets petits i camps de cultius; cases petites orientades a l’oest, sense xemeneia (el fum queda dins i moren tots els mosquits). A peu de carretera, venen productes artesans de fusta: camions, timbals i instruments de corda. Entreming, un conill, dos enciams, cinc tomàquets, sacs de carbó. Passem per Behenjy, on fan foie-gras, i per Ambatolampy, amb un mercat molt famós i arribem a la ciutat colonial d’Antsirabe, envoltada de muntanyes. Fred de nit i calor de dia. Color, caos, sorra i pobresa, amb restes del passat colonial. Visitem un parell de llacs, el negre Tritiva a l’interior d’un tronc d’un volcà, que circumvalem caminant. Tornant, fem el lac Andraikiba, quasi circular, on molta gent hi passa el dia. Abans es podien banyar, però ara les aigües estan contaminades. Al vespre treiem el cap a la catedral catòlica. Val la pena entrar-hi i participar en una missa, encara que se sigui ateu. D’aquí a Tana, els busos triguen unes 9 hores.

N7 2

Arribem a Fianarantsoa (o Fianar), la segona ciutat de l’illa, gran, amb quitxalla que demana de tot i pobresa evident. Val la pena pujar a la part alta, amb carrerons, escoles, cases tradicionals i moltes esglésies, la principal, la catedral d’Ambozontany. Després es pot pujar al turó de Kianjasoa (1.374 m), amb vistes de tota la ciutat.

N7 3

Ranomafana, a uns 60 km, està situada en una fondalada envoltada de muntanyes. El Parc Nacional de Ranomafana, a 7 km, toca als turons del riu Namorana, un bosc tropical humit on viuen 29 espècies de mamífers entre els quals n’hi ha 12 de lèmurs, un centenar d’espècies d’aus, rèptils i papallones. Plou, com passa la majoria dels 365 dies de l’any i cal anar preparat. La nostra expedició va a la recerca de lèmurs i no sempre és fàcil, fins que ho aconseguim, per suposat, amb algunes esgarrinxades i relliscades entre el fang.

Abans d’arribar a Ambalavao, vistes de la vall i de l’arc de Sant Martí. Aquí es fabrica el paper d’Antaimoro. Tenen un mercat de zebús els dimecres i dijous, el més gran i espectacular de l’illa. Visitem la fàbrica de paper, que val la pena i continuem la ruta fins a la reserva de lèmurs Ny Anja. En un bosquet proper, veiem maki-maki, de cua llarga amb anelles blanques i negres, alguns camaleons i un tomba betsileo. D’aquí ens desviem per anar a la vall del Tsaranoro. Ens allotgem al Tsara Camp al Parc Nacional d’Andringitra al peu del cim del Tsaranoro (1.910 m), del pic Dondy (2.600 m) i Le Camaleon (1.540 m), el pic que fem l’endemà. I de nou a la N-7, baixem cap a Ranohira per una paisatge cada cop més sec. Som en terres del bara, una ètnia que domina el mercat dels zebús; hi ha famílies que en tenen més de mil caps. Ho cremen tot perquè hi hagi pastura per al bestiar. Passem per Ihosy, la capital de la regió, amb dos mercats setmanals importants, el primer de coses diverses, el segon, de les noies que es prostitueixen, empeses per la pròpia família, que baixen amb la llista del que necessiten: 1 kg d’arròs, 1 de tomàquets, 3 espelmes, llumins, 1 litre d’oli… i amb el que paga el client (uns 10.000 aris) tornen a casa amb la compra feta.

N7 4

A 700 km de la capital, el Parc Nacional del Isalo, té profunds canons, tombes bara, prats i massissos d’arenisca (gres), erosionada pel vent i per l’aigua. Es poden fer diferents rutes, nosaltres fem el bucle de la piscina natural i les cascades de les Nimfes, uns 13 km.

Baixem iper Ilakaka, un llogarret on s’aconsella passar de llarg i amb els seguros del cotxe posats. Crescut a l’ombra de les troballes de zèfirs, ara hi corren personatges mafiosos, lladres, buscadors i prostitutes; a prop del riu hem vist gent que no rentava roba, sinó homes i criatures garbellant pedres i sorra, com els buscadors d’or del Far-West. Després hem passsat per Manombo. Hi ha molts controls de policia i han demanat diners al xófer, però els ha dit que no en tenia. Passem pel mig del parc nacional de Zombitse-Vohibasia, una mica de verd entre aquest desert cada vegada més gran i encara dins la ruta del zèfir, pel poblat de Sakaraha. La carretera és asfaltada i força recta. Per fi, veiem el mar, darrera un turó pla. Amb el nom genèric d’Ifaty, hi ha diferents poblats de pescadors. Ifaty és molt turístic, però nosaltres ens situem a Tulear, antiga ciutat colonial, quasi tocant al tròpic de Capricorn, una ciutat de carrerons acolorits i restes d’arquitectura colonial que cau. D’aquí anem amb barca al poblat d’Anakao, lluny de la civilització, amb platges genials i llagostes a 6 euros. No hi ha telèfon ni cobertura de mòbil ni Internet. El Paradís!

N7 5

Dins de Viatges per Àfrica | Sense comentaris »

El pic Camaleó

Enviat per mesogio el dia 12th July 2010

Arribem al capvespre a Tsara Camp, al Parc Nacional d’Andringitra al peu del cim del Tsaranoro (1.910 m), del pic Dondy (2.100 m) i el Camaleó (1.540 m). La nostra tenda, de lona, és gran, té dos llits i al darrera, en un afegit, una dutxa. No hi ha llum ni aigua i tenen un petit generador que dóna llum a la cuina i al menjador, amb tres petites bombetes. Fa un fred que pela, portem posat tot el que tenim…

camaleo 1

L’endemà al matí marxem amb el nostre guia, que es diu Roger. Caminem un tros per la pista, passem un poblat, ens creuem amb alguna gent adulta i quitxalla, entrem en un bosquet on trobem uns quants lèmurs catta, passem pels rierols que vam a parar al riu del costat del càmping. En Roger (encara que té un nom molt nostre, entén molt poc el francès, i per tant, hi ha poca conversa) ens ensenya una au, una serp, travessem la riera de roques granítiques i anem pujant pel costat d’un canaló per on baixa aigua. Amunt amunt, cada cop més sec, trobem un indicador que marca la direcció cap al Tsaranoro i cap al Camaeló, el nostre. El Tsaranoro té una paret de 800 metres i segons els escaladors, és una de les més desafiants del món.

camaleo 2

Fem una parada en un lloc on creixen uns aloés immensos, de flors grogues, grans. S’ha d’anar en compte per no trepitjar cap tifa de zebú (fins aquí arriben a la recerca d’herba fresca, com les nostrades vaques del Pirineu). Comencem a pujar per un sender estret fins que arribem en un punt on també veiem l’altra banda de la vall, una meravella: casetes, rierols, camps, roques… un espectacle superb. El tram que queda és cosa fina, els pals ens serveixen de poc i és millor agafar-se a les roques i no mirar gaire avall. El cim, estret, està ocupat per 4 excursionistes, però no hi ha problema, el Roger tira encara més fins a la punta i nosaltres al darrera, arribem fins al tall de roca i allà ens aposentem. Més amunt, impossible. Són les 12 del migdia.

camaleo 3

Contemplem i girem el coll a dreta i esquerra quasi tant com aquests lèmurs tan intel·ligents que poden giravoltar el cap per veure si algú els ataca per darrera. Sensacions indescriptibles. En Roger treu de la motxilla una cassola per a sis persones i l’obre: a dins hi ha fideus, amb trossets de pebrot i pastanaga i trossos de truita. De postres, taronges i plàtans. Ben païdes, marxem per un altre camí, més directe, per l’altra banda del cim, fins que anem a raure al poble de baix i d’allà cap al càmping. Són quarts de tres. Anem a la nostra magnífica tenda, ens dutxem i reposem. Quan anem a dormir, els estels emplenen el cel, sembla que no n’hi càpiguen més. El firmament vist des de l’Àfrica, és molt diferent del que es veu des d’Europa. És una altra dimensió, com si el tinguéssim a tocar, encara que sapiguem que és tan lluny.

camaleo 4

Dins de Excursions, Viatges per Àfrica | 2 comentaris »

Amb tren a Manakara

Enviat per mesogio el dia 9th July 2010

treb4

tren 1

Sortim de l’estació de Fianarantsoa amb bitllets de primera, on van tots els vazaha -vazá- (turistes com diuen ells); tots seiem a la banda esquerra, la que té més vistes, mentre els pocs locals que hi viatgen, ho fan a la dreta. Sortim a les 7.40 a través dels països Betsileo i Tanala, enmig de palmeres ravinala, bambús, arrossars, plàtans, canya de sucre, cafè i te, com a Sahambavy. A cada estació, de les 17 que hi ha, munions de gent, venedors de menjar, càrrega i descàrrega de paquets (des d’un TV a gallines). Plovisqueja i en alguns moments, plou fort, amb boires intenses. En una estació, un grup de nens i nenes juguen a futbol en un descampat; aquests tenen pilota, però n’hem vistes fabricades amb trossos de roba i cordills.

tren 2

En altres, de tant fang que hi ha, no baixem. I arreu, un fenomen que es repeteix: observem i som observats alhora. Uns estranys miren uns altres estranys.

Manakara és coneguda per la línia fèrria que uneix Fianar i la costa est del país. El nom ve de l’any 1930. La ciutat va ser un centre econòmic actiu en l’època colonial gràcies al port i a la via fèrria, que permetien exportar els recursos agrícoles de la regió. Ara té 31.000 habitants, el port ha tancat i tot cau. Quan hi arribem són les 4.20 (hem trigat 9 h). Plou i les ones de l’oceà Índic estan braves. A l’hotel hi ha dues parelles més. La piscina és buida i quan anem a caminar per la platja, se’ns acosta un nombrós grup de noies i noies que surten d’escola. Intuim que el sol s’està ponent rera uns núvols immensos.

tren3

Dins de Viatges per Àfrica | Sense comentaris »

El canal de Pangalanes

Enviat per mesogio el dia 6th July 2010

Un canal fet pels francesos, que tot el que queda aquí, constituït per llacunes i cursos d’aigua que envolten la costa. Com tot el que queda, va ser fet pels francesos; fa 650 km de llarg i caldrien 10 dies per recórre’l tot. Té poca profunditat i com que no hi ha manteniment, en alguns trossos hi ha bancs de sorra. Només és navegable de Toamasina a Farafangana.

CAN

Anem en una piragua gran amb un guia i quatre remers més. Aquí no hi ha res a motor. Al canal recullen gambes, crancs, salmons i peixos, mentre que per les llagostes posen trampes al mar. Les dones recullen els crustacis amb l’aigua fins a la cintura. Se’ls veu, tristes, serioses, conformades. De tant en tant, a les mates o a les branques d’algun arbre, un martí pescador de color blau fort, brillant, preciós. Una mica de color davant tanta grisor. Recorrem el canal cap al nord i tornem enrera per desviar-nos cap a la sortida a mar. Un noiet passa cantant en una canoa: la seva feina és travessar gent d’una riba a l’altra. Ens creuen amb unes canoes que vénen del mar. Han sortit a les 2 de la matinada per anar a mar a pescar tonyina i altres peixos; de vegades hi ha tempestes fortes, perquè el temps canvia de forma sobtada. A mesura que ens acostem al mar, la nostra canoa es balanceja perillosament, les ones travessen el dic que va fer els francesos i llencen escuma com si el mar ens volgués engolir. Girem cua.

ESCOLA

Ens endinsem pel riu Manakara i arribem a un poblat de pescadors. Té 427 habitants. Anem a veure l’escola, un edifici construït amb ajuda de l’ong italiana (el govern no fa res) i parlem amb el mestre i la mestra, que s’encarreguem de les dues aules que hi ha. A cadascuna, una pissarra i petits pupitres de fusta amb seients. Algunes nenes i nens que hi ha ens canten unes cançonetes, ens ensenyen els quaderns que treballen… i els mestres ens expliquen que l’ensenyament es fa en malgaix i en francès. Més amunt hi ha la casa del rei, la millor del poblat, amb TV que funciona amb generador. El rei no hi és, potser estan supervisant les seves possessions, però la dona del rei sí, està netejant uns plats. L’alcalde és l’altre que també té televisor i ràdio. Si la gent del poble vol veure futbol, van allà (suposem que no tots el mateix dia, perquè sinó, no hi cabrien). Dinem allà llagostes i peixos plans, enormes.

CAFRNIVORA

En una altra banda del riu, baixem a veure plantes, com el nepentes (Nepenthe Madagascariensis), una planta carnívora; també trobem mates de vincapervinca de Madagascar (Atharanthus roseaus G. Don), una planta medicinal única en el món, que es fa servir eficaçment en teràpies contra el càncer.

PIRAGUES

Tornem a Manakara enmig dels cants dels remers. No diuen res, sinó que són cants que ajuden a portar el ritme dels rems. Ja en terra ferma, de camí a l’hotel, passem per l’avinguda on hi ha els bancs. Li comentem al guia que ens crida l’atenció tanta vigilància policial i ens explica que fa uns anys, un director de banc germà d’un ministre, va fer un desfalc molt important i va fugir fora amb els diners. Els policies -acaba el xicot- haurien de ser dins, on hi ha els lladres, no fora.

Dins de Viatges per Àfrica | 1 comentari »

Els grans Tsingys

Enviat per mesogio el dia 24th June 2010

xinguis1

El Parc Nacional dels Tsingy fa 100 km de llarg per 17 d’ample. Hi viuen 90 espècies d’ocells, 8 espècies de rèptils i una dotzena de lèmurs. Els tsingy són pinacles dentats de pedra calcària formats al llarg dels segles pels moviments del vent i de l’aigua, amb forma d’agulles o espines acerades, que els malgaixos anomenen tsingys.

Hi anem des de Morondava, en un dia de viatge (més de 10 hores, travessant el riu Tsiribihina i després el Manambolo), per una pista -carretera nacional 1, diuen- que faria feliç qualsevol amant del París-Dakar.

Ja allotjades dins del parc, l’endemà anem amb piragua fins a les gorges del Manambolo just quan el sol comença a sortir; després anem als grans tsingys, 17 km al nord, per una pista molt difícil que travessa un paisatge sec. Els homes vazimba es refugiaven en les coves i encara s’hi poden trobar restes de ceràmica. Deixem el vehicle sota uns arbres i comencem el tresc, primer per un caminet de camp, després entrem en el bosc i finalment iniciem les vies ferrades, assegurades amb arnesos. És un principi dur, amb laberints de pedra, congostos i grutes fins arribar al primer mirador; allà dinem i després continuem, sembla que més situades, passant per coves on cal ajupir-se i treure’s la motxilla, i escletxes on has de respirar endins, també sense motxilla (però es pot), per alguna cosa som gent del Muntanyenc! Arribem al segon mirador i passem un pont, fàcil, la veritat. Entrem a la catedral, una cova profunda i ens surt una mangosta que va de forat en forat i sembla que no s’espanta dels humans. I així continuem fins que, fent un cercle, tornem a ser al bosquet i en poca estona arribem a l’aparcament. En total hem estat unes 3 hores, un no res. El guia, en Telesfore, molt mesurat, de poques paraules i menys gestos, es gira i diu: esteu en forma, ho heu fet! (potser al principi no ho tenia gaire clar).

El premi, una cervesa en arribar a l’hotel. De Madagascar, és clar!

riu

xinguis2

pontet

Dins de Excursions, Viatges per Àfrica | 4 comentaris »

Marroc, casbes i desert

Enviat per mesogio el dia 11th April 2010

teluet

Uarzazat és la ciutat del cinema sense cinema. Ens deia Fàtima (Le Petit Riad) que els artistes famosos es pensen que els calen guardaespatlles perquè  tothom els coneix, però aquí el cinema que hi havia va tancar i la gent no sap ni qui són, tota una cura d’humiliat per a la seva supèrbia. Abans d’arribar-hi, visitem l’alcassaba de Teluet de la poderosa família Glaui, que controlava el pas de les caravanes subsaharianes cap a la costa atlàntica.

ait benhadu

Més endavant, l’alcassaba d’Aït Benhadu, del s. XI, imponent.

A la ciutat, hi ha un súper on venen alcohol (la gent del país que hi compra, surt amb una bossa negra d’escombraries, perquè no es vegi). Tenen l‘alcassaba de Taurirt, un laberint interessant. Continuem la crta. N-9 cap a Zagora per la Vall del Draa.

caid ali

Parem a Tamougalt i aparquem davant d’una petita escola, al costat d’un pou; les mestres ens espien de la porta estant (l’únic lloc on hem vist una escola funcionant). Els serveis d’informació funcionen a la perfecció; quan tanquem el cotxe tenim 3 joves que ens ofereixen els seus serveis. Després, en lloc de tornar a la crta. principal continuem per una pista, a estones en bastant mal estat. Carreguem 2 dones, en un lloc perdut, que ens ho demanen: són l’Amina i la Hemma i quan baixen, agraïdes, ens fan petons i abraçades.

erg chegaga

A pocs km de Zagora, de nou a la N-9, anem a l’alcassaba de Tissergat museu de les tradicions (“els únics espanyols que veniu aquí sou bascos i catalans”, diu el berber que ens l’ensenya). Palmerar d’Amezru, franja verda entre el riu i la terra seca; l’endemà, dunes de Chegaga.

dades

Anem a trobar, passant per Alnif, la N-10, a prop de Tinherir i els propers dies fem la vall del Todra (massificació absoluta), les gorges del Dades (casbes Aït Mout, Aït Larbi, Imdiazem, fòssils de braquiòpodes i el millor restaurant de la vall, Chez Pierre). L’endemà, la vall de les roses des de Kelaat M’Gouna.

skura

A Skura ens allotgem a Chez Talout, un lloc excepcional, tot i que car. Des de la terrassa, vistes al palmeral; anem caminant fins a la casba d’Imarhidil, en molt bon estat (reproduïda als bitllets de 50 dirhams). Al capvespre, posta de sol: els ocells han embogit, els núvols provoquen que el sol també ho faci i es torni vermell de passió, de desig i d’odi contra tanta injustícia que té a prop, retallant la neu de les muntanyes de l’Atlas.

alt atlas

Retornem a Marràqueix via Demnat, passant per l’Alt Atlas, a través de ports i valls precioses: reserva d’Iguernan, Vall Tassaut… A cada poble, la quitxalla assalta la furgoneta al crit de “Stylo” i nosaltres acabem traient el cap per saludar-los cridant el mateix.

Dins de Viatges per Àfrica | 1 comentari »

Casablanca i Rabat

Enviat per mesogio el dia 28th October 2009

A Csablanca, l’art deco dels anys trenta hi ha deixat la seva empremta. Els barris s’organitzen al voltant de la plaça de les Nacions Unides i la de Mohammed V. Arreu, molta gent, sigui dia feiner o festiu; tens la sensació que falta feina i sobren mans. Entrem al mercat, fa goig. Al jutjats, un edifici magnífic al costat de l’Ajuntament, han de jutjar un caricaturista marroquí acusat d’ofendre la monarquia; li demanen presó i una multa de 255.000 euros. La medina no té res d’especial però ens entretenim una estona a la placeta de Sidi Bu Smara (home dels claus) que demanà aigua per purificar-se però com estaven de sequera, se’n van riure; llavors ell colpejà el terra i sortí una font. Des d’aleshores la gent clavar claus al tronc de l’arbre per demanar-li ajuda.

mestuia cas

El més espectacular de Casablanca és la mesquita de Hassan II, inaugurada el 1993, tot luxe, tot marbre. La quitxalla juga, les dones enraonen, les parelles es miren. A la petita cala de sota, hi ha xicots que es banyen i d’altres juguen a futbol. La marea va pujant i el sol baixant. El capvespre és aquí. Passen unes noietes i una diu: “C’est magnifique, n’est-ce pas? Li diem que sí; insisteix, somrient: C’est genial, n’est-ce pas? Sí. I continua: C’est une merveille!” La gent seu en el pedrís que envolta la mesquita. Miren el mar, mengen crispetes, alguns pesquen. La barreja dels colors dels seus vestits crida l’atenció: blaus, vermells, grocs, blancs, roses, negres… ulls foscos i profunds de les nenes que encara es poden permetre el luxe de fer voleiar els cabells a l’aire. El sol ha tacat de vermell el blau del mar i del cel. Per uns moments, sembla que la gent calla i el jocs s’aturen, però és un miratge passatger. El venedor que ven crispetes crida, una onada avança més del previst i mulla una colla de noies que criden i riuen. La mesquita es comença a il·luminar. Serà fosc, però es podrà veure de lluny. La mirada d’Al·là arriba a tot arreu. Anem caminant fins a un restaurant de la corniche d’Aïn-Diab a sopar. La nit és jove.

mesquita casa gent

Rabat, la capital del país, és a 80 km. Hi anem un matí amb un tren modern i ràpid. Protegida per les muralles, està entre el riu Bu Regreg i l’Atlàntic. Visitem l’esplanada de la torre de Hassan i el mausoleu on hi ha el sarcòfag de Mohammed, de granit blanc; al racó, la tomba de Hassan II i el príncep. Una fila de banderes envolta la sala; són les que van portar a la Marxa Verda per ocupar el Sahara. Justament aquests dies organitzacions de drets humans denunciaven les tortures fetes per la policia marroquina a l’activista saharaui Sultana Jaia.

A la medina, el c/ Cònsols té velles cases dissimulades al fons de patis agradables, assolellats i silenciosos; darrera hi ha venedors de catifes i teixits, esperant sense atabalar-te ni atabalar-se. A l’alcassaba dels Uddaies, jardins, galeries d’art, carrers estrets, hi domina el blanc i el blau. No és Xauen, però és maca. Des de diferents espais de la ciutat es veu Salé, el poble a l’altra banda del riu. També visitem la necròpolis de Shellah, fora muralles; el s. XIV era cementiri dels merinis i fou destruïda en el terratrèmol del 1755; ara és un espai de vegetació exuberant i salvatge, amb ruïnes romanes descobertes fa poc.

Rabat. Uddaies

De nou a Casablanca, sopem a la brasseria Le petit poucet, un edifici d’art nouveau; a les parets interiors hi ha quadres emmarcats amb dibuixos de Saint Exupery, on lloa l’establiment. Fem una copa al Cafè Rick’s, al bulevard dels Almohades. La pel·lícula no té res a veure amb la ciutat. Es va rodar en decorats i estava inspirada en Tànger, però no hem resistit la temptació de veure la recreació del famós cafè i les imatges d’Ingrid Bergman i Bogart.

Nota final: hi vam anar amb Jet4you, una companyia de baix cost, però ull, ens van deixar penjades a la tornada! Tampoc va arribar al mínim l’Hotel Central que havíem reservat per internet.

Dins de Viatges per Àfrica | Sense comentaris »