A Csablanca, l’art deco dels anys trenta hi ha deixat la seva empremta. Els barris s’organitzen al voltant de la plaça de les Nacions Unides i la de Mohammed V. Arreu, molta gent, sigui dia feiner o festiu; tens la sensació que falta feina i sobren mans. Entrem al mercat, fa goig. Al jutjats, un edifici magnífic al costat de l’Ajuntament, han de jutjar un caricaturista marroquí acusat d’ofendre la monarquia; li demanen presó i una multa de 255.000 euros. La medina no té res d’especial però ens entretenim una estona a la placeta de Sidi Bu Smara (home dels claus) que demanà aigua per purificar-se però com estaven de sequera, se’n van riure; llavors ell colpejà el terra i sortí una font. Des d’aleshores la gent clavar claus al tronc de l’arbre per demanar-li ajuda.

El més espectacular de Casablanca és la mesquita de Hassan II, inaugurada el 1993, tot luxe, tot marbre. La quitxalla juga, les dones enraonen, les parelles es miren. A la petita cala de sota, hi ha xicots que es banyen i d’altres juguen a futbol. La marea va pujant i el sol baixant. El capvespre és aquí. Passen unes noietes i una diu: “C’est magnifique, n’est-ce pas? Li diem que sí; insisteix, somrient: C’est genial, n’est-ce pas? Sí. I continua: C’est une merveille!” La gent seu en el pedrís que envolta la mesquita. Miren el mar, mengen crispetes, alguns pesquen. La barreja dels colors dels seus vestits crida l’atenció: blaus, vermells, grocs, blancs, roses, negres… ulls foscos i profunds de les nenes que encara es poden permetre el luxe de fer voleiar els cabells a l’aire. El sol ha tacat de vermell el blau del mar i del cel. Per uns moments, sembla que la gent calla i el jocs s’aturen, però és un miratge passatger. El venedor que ven crispetes crida, una onada avança més del previst i mulla una colla de noies que criden i riuen. La mesquita es comença a il·luminar. Serà fosc, però es podrà veure de lluny. La mirada d’Al·là arriba a tot arreu. Anem caminant fins a un restaurant de la corniche d’Aïn-Diab a sopar. La nit és jove.

Rabat, la capital del país, és a 80 km. Hi anem un matí amb un tren modern i ràpid. Protegida per les muralles, està entre el riu Bu Regreg i l’Atlàntic. Visitem l’esplanada de la torre de Hassan i el mausoleu on hi ha el sarcòfag de Mohammed, de granit blanc; al racó, la tomba de Hassan II i el príncep. Una fila de banderes envolta la sala; són les que van portar a la Marxa Verda per ocupar el Sahara. Justament aquests dies organitzacions de drets humans denunciaven les tortures fetes per la policia marroquina a l’activista saharaui Sultana Jaia.

A la medina, el c/ Cònsols té velles cases dissimulades al fons de patis agradables, assolellats i silenciosos; darrera hi ha venedors de catifes i teixits, esperant sense atabalar-te ni atabalar-se. A l’alcassaba dels Uddaies, jardins, galeries d’art, carrers estrets, hi domina el blanc i el blau. No és Xauen, però és maca. Des de diferents espais de la ciutat es veu Salé, el poble a l’altra banda del riu. També visitem la necròpolis de Shellah, fora muralles; el s. XIV era cementiri dels merinis i fou destruïda en el terratrèmol del 1755; ara és un espai de vegetació exuberant i salvatge, amb ruïnes romanes descobertes fa poc.

De nou a Casablanca, sopem a la brasseria Le petit poucet, un edifici d’art nouveau; a les parets interiors hi ha quadres emmarcats amb dibuixos de Saint Exupery, on lloa l’establiment. Fem una copa al Cafè Rick’s, al bulevard dels Almohades. La pel·lícula no té res a veure amb la ciutat. Es va rodar en decorats i estava inspirada en Tànger, però no hem resistit la temptació de veure la recreació del famós cafè i les imatges d’Ingrid Bergman i Bogart.

Nota final: hi vam anar amb Jet4you, una companyia de baix cost, però ull, ens van deixar penjades a la tornada! Tampoc va arribar al mínim l’Hotel Central que havíem reservat per internet.

Havíem dormit a Assilah i vam anar a l’estació per agafar el tren a Meknés. Era un semidirecte que sortia a les 11.45 i hi arribava en 3 hores i 10 minuts. No podem agafar bitllets de 1a perquè s’havien exhaurit; per tant, viatgem com la resta de mortals. El bitllet val 66 dirhams (uns 6 euros per recórrer uns 310 km) i som els únics estrangers. L’andana és plena de gent amb maletes i paquets; quan arriba el tren va ple de gom a gom. Hi pugem com poden i ens quedem entre un passadís i una entrada, mig penjades, però al cap de 10 minuts, sembla mentida, ens anem fent lloc en els pocs cm quadrats que tenim. A l’estació següent la història torna a començar: semblava que no hi cabia ningú més, però els de baix a l’andana empenyen amb força cap amunt i tots tornem a trontollar i a suar. I de nou ens tornem a conformar amb la ració de cm quadrats (ara menys que abans). Un home ha pujat amb un paquet enorme:  un televisor i no precisament de pantalla plana. La dona que seu al davant del WC, envoltada de paquets, es nega a moure’s davant els intents frustrats de viatgers amb ganes de buidar la bufeta. Les dones, ho constatem, són les grans lluitadores per un tros d’espai.

El paisatge és pla, amb petits relleus, ondulacions, cultius i aigua. La carretera també hi circula paral·lela. Però a mesura que anem baixant, el relleu es fa més evident, hi ha alguns bosquets i ens anem apartant de la mar. Nens joves circulen amunt i avall del comboi venent llaminadures, gairebé penjats entre els caps de la gent. Cau aigua del sostre, segurament de la cisterna del WC, com una pluja fina i suau.

Moments de confusió en arribar a Sidi Kacem; alguns ens diuen que baixem,  altres que no… i és que no. Aquí baixa molta gent per transbordar a trens direcció Rabat. Queda poca estona però algunes de nosaltres seiem, treiem pa, olives, formatges, dàtils i fruita i fem un mos. Mitja hora més tard del previst arribem a Meknés, aclaparades per munions de parents que anaven a esperar la família. Prova superada. Ens espera una nova aventura.

Venim de Ketama, la capital del kif (hachís). Hi hem passat de llarg, espaordits de por. I ara arribem a la blanca i blava Xaouen, a 600 m d’alçada i 45.000 habitants. Ens allotgem a Dar Meziana.

Anem a caminar al parc nacional Talassemtane. Des d’Akchour caminem paral·leles al riu El Kelaa, enmig de salts d’aigua, romaní, espígol, mates de llentiscle, cants d’ocells.

Ha plogut molt i part del camí està inundat. Ens fixem en el travertí, les estepes, i de sobte, callem. Rera unes branques, s’enfila un mico de Berberia; no l’hem vist tots, només alguns privilegiats.

Passem per un antic molí de farina que s’alimenta del rec, al costat de la casa abandonada. Plovisqueja.

Cal creuar l’oued (riu), que fa anys no baixava tan ple. Però les aigües són gèlides i no arribem al final. L’objectiu d’arribar a les últimes cascades no s’ha acomplert…

… però n’hem vist de molt boniques. A més, decidim baixar paral·lels a un altre riu, el Laou, a través d’una gorja preciosa (dones rentant al riu, quitxalla jugant a futbol), fins a baix a mar, la nostra Mediterrània.

No és una visita turística usual. Som 4 solidaris que venim dels campaments sahrauis de Tinduf, al sud d‘Algèria. És novembre. Estem mig malalts i demanem a l’home del Polisario que ens ve a recollir a l’aeroport, que ens acompanyi a un bon hotel. La circulació pel mig de la ciutat està fatal: és divendres, festa. Carrers i places plens de gent que passeja. El port, que ocupa una part important del litoral, quasi no té platja i les onades són fortes. Edificis colonials, blancs, amb portes i finestres blaves. Pugem a la part alta de la ciutat i arribem a l’hotel el Aurassi, en un edifici imponent. Després d’un bany reconfortant ens ve a buscar el nostre home per sopar fora. Anem a Sidi Deij, una mena de Maremàgnum però quasi tot està tancat, pel Ramadà. Provem en un poblet de prop, però tampoc. Tornem a la capital, enmig dels brogits dels seguidors del partit de futbol. Ens aturem en un parell de llocs, amb resultat negatiu. Fem una aturada forçada, el temps just perquè un company evacuï. Donem unes quantes voltes més i res. El partit de futbol s’ha acabat. Algèria 4 - Senegal 0. Eufòria pels carrers. A mitjanit tornem a l’hotel amb la panxa buida i aconseguim menjar una sopa de llegums i uns espaguettis.
L’endemà esmorzem en un menjador amb vistes i baixem a peu cap a la part antiga. Alger està construïda damunt de turons. Som en un antic barri de pieds-noirs. Carrers plens de parades ambulants a banda i banda, on venen roba, calçat, verdures i fruites, llaunes… escales, una escola, una mesquita. Arribem a la plaça dels màrtirs, voltada d’edificis blancs, amb balconades blaves; al mig hi ha una glorieta i al fons, el mar. Una gran marea de gent amunt i avall. Veiem una furgoneta que porta un taüt molt senzill, destapat, amb un mort dins. Continuem per l’avinguda que va paral·lela al mar i en una placeta, entrem en un banc a canviar diners; és obert però quan som a dins ens diuen que és tancat (!). A fora, preguntem a uns policies si ens poden ajudar; un d’ells va a buscar un canvista del carrer i ens el porta. Un company i jo aprofitem per anar a uns lavabos públics que hi ha sota la plaça; buf… Continuem paral·lels al mar; en molts carrers i places tenen penjades bombetes de colors que quan les encenen al vespre, fan bonic. Passem pel davant d’edificis oficials fins arribar a la plaça del Primer de Maig, construïda aprofitant el pendent del terreny; parades d’artesans, jardins, escales i dalt de tot, com si fos un gran monument, el nostre hotel, un atemptat contra l’estètica. L’edifici de Correus és una joia: entrem a dins, amb una gran activitat total: columnes i al centre, una gran cúpula d’on penja una làmpada de cristall. Pel carrer, dones molt tapades (poques), amb un vel pel cap (força) o sense res (no tantes). Ni un turista. Passem per una botiga de música, hi entrem a escoltar i comprem uns quants CD, baratíssims! La plaça de l’emir Abd el Kader, petita, té una gran estàtua eqüestre al mig, i és plena de nens. En una de les cantonades, la llibreria “Tercer Món”. Hi ha moltes pastisseries, com a tots els països àrabs, i tenen uns dolços amb molt bona pinta. Si no fos per la panxeta…
El darrer dia esmorzo pastís de poma amb te negre, veient tota la badia d’Alger, un privilegi fantàstic. Esperem que ens vingui a buscar l’home del Polisario, que ens porta al monument als caiguts a les guerres d’alliberament. Des del mirador hi ha una gran vista de la ciutat: molts vaixells que estan arribant, edificis, jardins, fàbriques, el nostre hotel… Entrem al Museu d’història que hi ha a l’interior del monument, un recorregut des que vivien en tribus fins a la colonització francesa i la lluita per la independència. Lliçó apresa. Sortim i marxem a l’aeroport.

L’Okavango té 1.300 Km de llarg. Neix a Angola, passa per Namíbia i arriba a Botswana, on mor al desert de Kalahari. Riu rebel, doncs, perquè no desemboca al mar. El delta combina àrees seques, de sorra, amb humides i verdes. A Moremi, on acampen al principi, hi ha aiguamolls i moltes acàcies. Trobem rinoceronts i elefants. El dia ha estat clar però hi ha alguns núvols, l’element essencial per fer d’una posta de sol un quadre de bellesa excepcional. Veiem lleons menjant-se un antílop. Centenars d’aus. Continuem camí via Xakanaxa. Calor forta. Arribem a Third Bridge, a l’illa de Mboma, però no ens banyem per por dels cocodrils. El guia, ajagut sota del camió per protegir-se del sol, para l’orella i ens diu que els sons que sentim són de lleons. Sortim cap al sud, en direcció a Maun, vorejant el delta. Veiem guineus, estruços… Sol matador i camí ple de sots. Ja força avall, passem per Shorobe, amb cases disseminades, de forma circular amb sostre de palla en punta. els primer humans que trobem. Algunes estan dins d’una tancat. De tant en tant hi ha una cabana de llauna, amb una tassa de WC, que és comunitari. Arribem a Maun, on viuen grups dels herero, yei, mbukushu… i blancs. Força gent penjada. Algunes dones de rostre trist i seriós, seuen a terra mig ajagudes exposant la seva minsa mercaderia: tres plàtans, unes quantes polseres de plàstic, dos coixins; sembla que no tinguin esperança que ningú els compri. Un 80% de la població es dedica a l’agricultura, però jo no he vist res cultivat. El carrer és una olla de colors i soroll que bull. Cartells adverteixen dels perills de la SIDA. Anem cap a una altra banda del delta, amb canoes. Nenúfars blancs i liles enmig de fulles verdes. El pal dels remers s’endinsa plàcidament dins l’aigua. Uns ànecs xipollegen per l’aigua. Uns corriols neden a prop. Dalt del cel, una àguila rapaç. Hi ha zones molt baixes, d’uns 20 cm i les canoes s’hi encallen. Anem cap a la part del Inner Delta i voltarem per tota la zona de l’illa del Chief. Arribem en una clariana i acampem. Apareixen dues serps considerables entre les cadires. Cada nit la lluna ens visita. Creix a poc a poc. És l’hora que molts animals es retiren i només queden els que no temen res. Els lleons, els rinoceronts, els elefants. Amos de la nit sota un cel ple d’estrelles. Alguns dies, de tant en tant, en cau alguna. Miro amunt. El món deu anar girant. Vaig tan bruta que la pell, que sembla morena, està tenyida de ronya. Anem a sobrevolar el delta: el pilot treu de cada ala una corda amb una galleda pesant que hi ha al terra, una mena de fre perquè el vent no faci córrer l’avioneta quan està parada. Som quatre dones. Ens enlairem. Algunes cabanes escampades. Acàcies. Braços d’aigua. Estanys. Un ramat de búfals. El riu que serpenteja. Zebres. Un elefant solitari. Centenars d’aus. Un racó per a Karen Blixen i les seves memòries d’Àfrica. Això s’acaba. A uns quilòmetres, se sent música occidental, molt alta, dels negres. La civilització deu ser a prop.

Rabuni és el quarter general del POLISARIO; a mi em recorda el “Fort Rusty” de l’oest americà. Els campaments de refugiats són en territori d’Algèria i tenen els noms dels antics pobles que van haver d’abandonar. Només una petita part és alliberada, Tifariti,. La primera destinació és Dajla, on donem suport a una escola de disminuïts; ens hi dirigim sota les estrelles i premuts al jeep com sardines de llauna. Em miro el xofer, amb el turbant negre al voltant del cap, que li tapa la cara i li deixa veure només uns ulls grans i foscos. La pista s’acaba aviat i comencen els bots. És fosc i li pregunto com s’orienta. Allarga un braç i senyalant el cel, em diu: “Em guio per les estrelles”. A partir d’aquí, sé que he viatjat al passat.

Arribem a Dajla a les 4 de la matinada, deixem el material a l’escola i ens quedem a dormir a casa d’una de les noies que han vingut amb nosaltres, que ens l’han ofert. L’hospitalitat, la dignitat de la pobresa i el respecte per als visitants són els punts forts de la gent del desert. Arribem a una casa d’adob amb forma de rectangle. Al terra, una estora que ho cobreix tot; en un pany de paret, un moble amb roba i estris i a sobre, mantes grans i acolorides, plegades circulars. A sota, un fogonet i alguns estris de cuina. En una altra banda, una palangana. Passem a Dajla uns dies, treballant a l’escola.

La següent destinació és Smara. El xofer ens ofereix la possibilitat de dormir a casa seva; així ell estarà unes hores amb la família i nosaltres coneixerem la dona i el fill, una casa d’adob ben ordenada, amb mantes i un televisor en blanc i negre, un petit bany a fora (un forat i un cubell gran ple d’aigua). L’endemà, després de les tasques solidàries, ens proposen anar a una duna, a menjar pinxitos de camell. El sol ja ha caigut força i des de la cresta, miro l’infinit. La lluna va sortint, per l’altre cantó.

El tercer campament que visitem és El Aaiun i ens costa una mica trobar la casa de la noia on anem perquè no hi ha carrers ni numeració. Les unitats territorials són la wilaya, la daira i el barri. A partir d’aquí, a córrer i preguntar. Senyalitzar o posar noms? Per a què? Aquesta noia, soltera, té una haima gran i maca.

Les salutacions són molt especials. Ens pregunten com estem i contestem que bé. Passen uns segons i hi tornen. I tornem a contestar que bé. “Així, la família està bé, vostès estan bé?” Se’ns escapa el somriure i repetim que sí. Callen una estona, beuen un altre glop de te. “El pare, la mare, els seus fills… doncs, estan bé?”. Com allò de dir-nos: “Sou de Catalunya? Coneixeu el Toni?” Llavors els diem que Catalunya és molt gran i no ens coneixem tots. Entristeixen el rostre i tornen a repetir: “Però així, no coneixeu el Toni?”.

A Auserd no trobem la casa on anem. En aquesta zona hi ha molt moviment de dunes, que avancen i colguen cases i haimas. Llavors han de fer la casa en un altre lloc. Preguntem i acabem trobant-los. La família té molta relació amb un del grup. En l’altra casa li van regalar una “habitació” i li van donar una clau: “això és casa teva; vine sempre que vulguis”. I així ho ha/hem fet. Casa nova, però la clau continua obrint portes.

Hem dut diners, roba, materials a tot arreu, hem parlat amb molta gent. Pocs dirigents i molts de la base. És difícil aguantar dret en aquestes condicions. Però això no és una anàlisi política. Només són uns apunts d’una estada que ens va provocar uns problemes intestinals grans per culpa dels camells, que no passen cap control sanitari i tenien un virus.

Els sahrauís esperen amb paciència infinita que el món els recordi.

És desembre i a Zimbabwe estem entre 20 i 25º. Al bar del càmping, un grup de xicots negres està cantant música seva. M’adormo amb el goteig de la pluja sobre la tenda i la remor de fons, profunda, sorda, aclaparadora, de les Victòria, a un parell de quilòmetres. L’endemà me n’hi vaig sola, caminant. Dues noies negres van davant meu, agafades. Porten un paraigua molt gran, de colors vius; després, esperen davant la via del ferrocarril, sota la pluja, que passi el tren.

Les Victòria tenen una longitud de 1.708 metres i cau una mitjana de 550.000 metres cúbics d’aigua cada minut. La llegenda explica que el riu Zambezi era una de les entrades a Ofir, la terra de l’or i el marfil, les mines del rei Salomó. El ferrocarril hi arribà el 1904 i el pont que creua el riu i uneix Zimbabwe i Zàmbia es construí el 1905. Començo la visita pel Salt del dimoni i després trobo el Main Falls, la caiguda d’aigua més ampla perquè fa 800 metres i es pot observar des de diferents punts. A la seva dreta hi ha l’illa de Livingstone. Una fissura entre els illots fa que un raig d’aigua estret caigui avall; és la Cua de cavall i al seu costat hi ha el que anomenen Arc de sant Martí.

La pluja és torrencial. Ningú a la vista. Vaig al vestíbul. El marketing no és el seu fort: demano si tenen plànols, llibres, postals per vendre… Res. De nou al càmping, música reggae de fons. Ni un blanc. Xicots que seuen al voltant de les taules xerrant, fumant… em miren. Sec i em trec el cangur. Em diuen, rient, si m’agrada la pluja. Faig un gest de resignació. Em trec les sabates i en surt un munt d’aigua de cadascuna. Em trec els mitjons i els escorro. Espero. Els xicots em diuen que estan contents que plogui. Feia molt temps que no ho feia, els camps estaven secs i el blat de moro no creixia. Diuen que hauria de ploure més. Entre glop i glop de cervesa, recordo unes paraules de Mendiluce: “… he anat a països on el diferent era jo”. Ara sona la Barbra Streisand, més propera. La internacionalització de la música. El poder de trencar barreres… Un xicot m’observa mentre escric i em pregunta si estic escrivint sobre la pluja. Li dic que sí. Somriu. Sona més música americana. Passa molta estona i, finalment, torno a les cascades. Està parant de ploure i gairebé no hi ha ningú. Repeteixo el que havia fet abans, tranquil·lament. Ho mastego. M’ho empasso. El terra és xop. Se senten ocells. Totes les Victòria per a mi! Arribo al Danger point, a l’est. Una mica perillós, ho és. El riu es desvia cap una gorja avall, a l’anomenat Boiling point. Un pont enorme el travessa. Torno enrera, a poc a poc. Repasso. Fixo. Arxivo. Ordeno. Fotografio. El cel està tranquil. M’assec. Recordo Iguazú. Diferent. Passejo fins al primer punt del matí, el Salt del diable. Pel camí em trobo uns quants micos. Després, una mena d’antílops. Me’ls miro. Em miren. No s’espanten. Els tinc a quatre metres. Mengen herba. Després, a la porta, pregunto quins animals són. “Bushbuck”, em diuen, femelles, perquè són marrons i el mascle és gris i duu banyes. Marxo. Sensació de pau.

L’endemà vaig a l’històric hotel Victòria. Havia llegit que des de la part del darrera té una bona vista a les cascades. Travesso el vestíbul com si fos la turista més important que hi tenen allotjada, amb seguretat i fermesa. Vambes plenes de fang. Motxilla a l’espatlla. Passo la sala, el bar i arribo a un jardí. Continuo endavant. Ni un pas vacil·lant. El cel torna a estar tapat. Sento la remor de l’aigua caient, a distància. Camino per un bosquet i … veig les Victòria. L’hotel està situat estratègicament entre la segona i la tercera gorja. Per una estona envejo els seus estadants. Ja no em queda cap perspectiva des d’on veure i sentir les cascades. Pujo amunt i sec a la sala. Se m’acosta un cambrer i em diu què vull. Doncs una cervesa (que costa el doble del que val al pub, però m’és igual). Trec un llibre, trec la llibreta i faig durar la “Zambezi” una hora i mitja. Amortitzada.

Anem al mercat a Korba. Ni un turista. Pantalons, faldilles, abrics, roba interior, xandalls, sabates, quincalleria, plats i olles… i també verdures, fruites, espècies, pans de xapata… A l’edifici del mercat hi ha parades de peix i carn, i de fruites i verdures altre cop. Els venedors no criden. Continuant per la carretera trobem aiguamolls, aturem el nostre cotxe i ens hi aproximem. Mosquits i altres insectes. Ens acostem a la platja de dunes a l’entrada de la qual pasten quatre vaques i arribem a la platja solitària, amb ones braves. El cel, tapat mentre una escletxa de llum pugna per sortir. Després trobem Menzel Temine, amb un petit cementiri púnic. Paisatge de camps cultivats, cereals, arbres fruiters. I les aus, de pas. Arribem a Kelibia, un important port pesquer, amb una fortalesa bizantina a dalt del turó. Als peus s’estén una llarga badia amb una platja de sorra blanca. Al davant, torres i cases d’estiuejants. Algun hotel. Els pescadors estan cosint xarxes. Altres netegen les barques. Hi ha molta activitat i centenars de barques. Al carrer de dalt la carretera, hi ha moltes botigues de mobles. Estan especialitzats en fusteria. Kerkuane és la següent parada, on hi ha el jaciment de l’única ciutat púnica descoberta fins ara, del segle V aC. a pocs metres de les dunes. Es pot veure perfectament com eren les cases, els carrers, els banys, els desaigües… Es distribuïen per zones d’artesans i oficis i tenien un alt nivell de civilització. Envoltant-t’ho tot, una gran muralla, de la qual queden algunes restes. Petit i cuidat museu. Arribem a la punta més al nord del cap. Ara som a 140 Km de les costes de Sicília. La població, situada ja a la banda de l’oest, es diu El Haouaria. Travessem el carrer principal i arribem al restaurant Les Grottes, amb vistes superbes. La carretera davalla un parell de Km fins arribar a les coves. Al fons, dues illes: Zembra i Zembretta. Visitem les pedreres de Char-el-Kebir. Quan els romans hi arribaren, 3.500 presoners van treballar per ells, arrancant pedra per construir edificis com l’amfiteatre de El Djem o les termes de Cartago. Ara n’han quedat unes coves, algunes força profundes, de formes curioses. El dia comença a caure. Més endavant hi ha el poble de Sidi Daoud, un petit port de pesca famós per com cacen tonyines en pla bèstia (col·loquen trampes i els disparen arpons fins que moren dessagnades). El mar es tenyeix de roig. Mala cosa. Bandegem la possibilitat d’acabar de donar la volta per l’altra banda de costa, més escarpada i sinuosa i comencem la marxa enrera. A les cinc de la tarda, a l’abril ja és fosc.

Alexandria no forma part dels circuits habituals turístics. A nosaltres ens interessava i hi vam anar pel nostre compte. Cal agafar el tren a l’estació de Ramsés, a El Caire. No s’atura enlloc fins que arribem a la primera estació però no baixem fins a la segona, al centre. Tot perfecte.

Alexandria ha estat de sempre una ciutat oberta i multicultural. Grecs, francesos, siris, armenis, italians, jueus, coptes… hi han viscut en perfecta harmonia. Des de l’any 1997 s’està renovant profundament, tot i se li nota vellesa i decrepitud portada amb dignitat. Alexandria és un referent literari: la biblioteca que hi havia arribà a tenir mig milió de llibres i manuscrits. Kavafis hi va viure i morir; visitem casa seva. Ell està enterrat en el cementiri grec d’Alexandria.

L’antic far feia 141 metres, uns tres metres més que la piràmide de Keops. Ens l’imaginem. Passegem fins a la biblioteca nova. Un perímetre cobert per 4.200 blocs de granit d’Assuan gravat amb alfabets de tot el món. Un gran cúpula. Set nivells de pisos diferents que poden guardar fins a cinc milions de llibres (ara n’hi ha uns 200.000). Entrem a la sala de lectura, on caben 2.000 usuaris alhora, pel nivell tres o quatre. Taules i cadires nobles. Hi ha estudiants treballant, inclosa una noia amb burka.

Alexandra fou també la pàtria Hypatia, filla de Teó, el responsable del Museion. Matemàtica, astrònoma i filòsofa. Guapa i llesta. L’acusaren d’heretge i bruixa. A la primavera del 415 una banda de monjos cristians la van segrestar, torturar i mutilar i van llençar els trossos del seu cos al foc

Dinem al restaurant la Baguette, del Centre cultural francès, al carrer Nabi Daniel, una magnífica troballa. Veiem les ruïnes romanes i passegem pels carrers; m’encanta el concepte de vida al carrer, de comprar i vendre, de badar… Coneixem el propietari del cafè Saïd, al carrer Lasahafa, molt a prop de l’hotel Marhaba, un home encantador. Tornem per la cornisa. Ja fosc, anem a l’estació a agafar el tren. Moment de tancar els ulls i de pensar en una altra dona lligada a Alexandria, Justine, de Lawrence Durrell del Quartet d’Alexandria. O en George Moustaki, un altre lluitador de la llibertat. A la vora del Mediterrani, gent molt diferent s’havien explicat els seus descobriments i déus, fins que arribà algú que els negà, dient, a més, que només n’hi havia un de bo, el seu.

Que continuï viu l’esperit obert d’Alexandria!