Pelagos

Al Montseny, a prop de Sta. Fe, hi ha una roca no gaire coneguda, anomenada així, per la seva forma.

Deixem el cotxe a l’aparcament proper a l’Hostal Sta. Fe, a 1.120 m i baixem al pantà; el voregem i d’allà pugem a l’empedrat de Morou, a 1.200 m. entre fagedes i grèvols. Grans roques de granit ens envolten. D’allà pugem al turó de Morou i esqueis del Morou, a 1.305 m, màxima alçada del recorregut; aprofitem per fer una ullada al que tenim al davant: les Guilleries, Arbúcies… el Turó de l’Home, les Agudes i els Castellets ens queden al darrera. A prop hi creixen narcisos, però ara no n’és l’època. Veiem papallones, grans forats de talps, sargantanes… i corprèn el silenci que ens envolta a estones.

Passem pel Pla Gran de la Cornera (1.284m) i Collada Alta (1.100 m) fins a les fites que indiquen Turó de Morou en una direcció i Coll de la Mosquera per l’altra; just allà hi ha un caminet, amb alguns senyals vermells que cal seguir sempre que es vegin, perquè indiquen el camí fins al Cigalot. Trobem un pou de glaç i hi ha moments que sembla que ens perdem, perquè no veiem el camí, tapat per falgueres i ortigues. Caminem trepitjant les fulles dels faigs, que a estones s’enfonsen.

Entre els faigs hem trobat alguna papallona i arbres trèmol, de la família dels pollancres, que s’anomenen així perquè les petites fulles tenen un llarg pecíol que les va voleiar contínuament. Del tronc, abans en feien bigues pera les cases.

Anem baixant per un pendent força pronunciat i finalment trobem el cigalot, formós, de bones mides i dominant les vistes, de nou cap al mateix vessant que des del turó de Morou, però més baix, a 1.055 m. Ara veiem perfectament el castell de Montsorís, mentre que Arbúcies queda quasi tapat. Al nostre darrera, les Agudes. Després només és qüestió de tornar a pujar. fins al pla de Mulladius, a 1.193 m; ens fixem en els boixos-grèvols, joves i amb les fulles que ja comencen a mostrar les incipients punxes i les boletes, ara verdes. De seguida arribem a cal Lleonart i d’allà anem a l’Hotel Sta. Fe, on dinem. Hem trigat unes tres hores. Després del cafè, traiem el nas a l’ermita, amb entrada des del vestíbul del mateix Hotel. Del 1201, ens fa gràcia una escultura de S. Jordi matant el drac. Sembla senzilla, però l’estètica es de fa molts anys.

De record, tornant cap a casa, la picor de les ortigues, que, grans i ufanoses, fins i tot ens ha travessat els pantalons, per deixar-nos la marca i la picor.