Pelagos

Venim de Ketama, la capital del kif (hachís). Hi hem passat de llarg, espaordits de por. I ara arribem a la blanca i blava Xaouen, a 600 m d’alçada i 45.000 habitants. Ens allotgem a Dar Meziana.

Anem a caminar al parc nacional Talassemtane. Des d’Akchour caminem paral·leles al riu El Kelaa, enmig de salts d’aigua, romaní, espígol, mates de llentiscle, cants d’ocells.

Ha plogut molt i part del camí està inundat. Ens fixem en el travertí, les estepes, i de sobte, callem. Rera unes branques, s’enfila un mico de Berberia; no l’hem vist tots, només alguns privilegiats.

Passem per un antic molí de farina que s’alimenta del rec, al costat de la casa abandonada. Plovisqueja.

Cal creuar l’oued (riu), que fa anys no baixava tan ple. Però les aigües són gèlides i no arribem al final. L’objectiu d’arribar a les últimes cascades no s’ha acomplert…

… però n’hem vist de molt boniques. A més, decidim baixar paral·lels a un altre riu, el Laou, a través d’una gorja preciosa (dones rentant al riu, quitxalla jugant a futbol), fins a baix a mar, la nostra Mediterrània.