pelagos

Siros fa 22 Km de llarg i 9 d’ample. Va ser el port més important de Grècia fins que s’obrí el canal de Corint; llavors el Pireu passà a ser el primer.

Arribem amb un cotxe llogat a Posidònia i anem fins a Agazopes, a la badia de Finikas. Ens agrada i ens quedem als apartaments Krinakia (la mestressa té un fill casat amb una madrilenya), just davant de la platja. Al pati, lliris blancs. La mestressa ens explica que al matí n’ha collit per a la Verge. És catòlica, diu. Només en cullen aquí, i alguns a Kiní, no es fan enlloc més. I continua: “Si l’haguéssiu vist a l’agost, tot el jardí era blanc!”

La capital és Ermúpoli i per nosaltres el més interessant de l’illa. Té 2 turons: Anastasi i Ano Siros; al cim hi ha l’església catòlica de Sant Jordi i el monestir de les clarisses; a prop, un petit museu dedicat al cantant Markos Vambrakis. Els carrerons costeruts, una delícia. El cor de la ciutat és a baix, a la plaça Miaulis amb cafès i l’Ajuntament neoclàssic, segons els grecs, el més bonic de Grècia, obra de l’arquitecte Chiller. Carrerons estrets, tavernes, buguenvíl·lees, botigues de regals… tot endreçat i coquetó. Al port, monument de l’àngel en honor als morts del 1941-45 que van lluitar contra els feixistes italians i alemanys. Anem a la catedral, al Museu arqueològic petit i gratuït, amb objectes de les Cíclades i tot el que s’ha trobat a les excavacions de Xalandrianí. El Teatre Apol·lo és una rèplica en petit de l’Scala de Milà, inaugurat el 1864. Hi fan teatre habitualment. El barri de Vaporia té les cases construïdes sobre les roques i a l’església de l’Assumpció de la Verge hi ha una icona del Greco.

A l’illa les distàncies són curtes, no hi ha centre i tot s’acaba aviat. La meitat nord està pràcticament deshabitada, és més muntanyosa, hi ha pocs pobles i les carreteres són pitjors.

Llocs: destaquem les següents platges, en general totes en badies tancades, molt planes i de sorra. Kómito, Ambela, Vari, Kiní i a prop, cala Delfini, solitària i bé. Gálissas, Azólimnos (al final de la platja, una capella des d’on es veu l’illa de Tinos).

Interior: muntanya de Nítes, amb vistes fantàstiques, Adiáta, Xrússa i Episcopio (pins, algunes mansions, l’església del profeta Elies i vista sobre la capital).

Dediquem un dia a les ruïnes: anem a Xalandriàni, caminem, seguim les fletxes, baixem, quan som a baix el camí continua per una vall, torna a pujar l’altra carena… i no es veu el final; no hem arribat al kastro, però hem vist unes flors precioses, un pastor amb cabres i un ruc. Tornant amb el cotxe, ens aturem per anar a la cova de Ferekidis, el mestre de Pitágoras, però no val la pena.