pelagos

viatges, solidaritats, llibres, pel·lis…

Arxius per Agost, 2007

Pujada als estanys de Juclar

Enviat per mesogio el dia 31st Agost 2007

llac juclar

Andorra. Direcció Escaldes-Engordany, Encamp, Canillo, després del Tarter i abans de Soldeu, fins a la vall d’Incles. Cel molt ennuvolat. Seguim una petita carretera asfaltada que penetra per la vall fins a un aparcament. Un policia que trobem ens recomana que no pugem, pel mal temps. Dubtem, però no hi volem renunciar. L’Estany de Juclar és el més gran d’Andorra i tenim ganes de pujar-hi. Sortim des del pont de Baladosa a 1.840 m i seguim el curs del riu Juclar amunt. No hi ha pèrdua. Pel camí, bedolls, falgueres, molsa, orquídies… Anem trobant gent que no té por dels mals presagis i ens sentim més acompanyades. La por que esclati la tempesta ens fa anar de pressa. Trobem una parella valenciana que ens diuen que no hi ha arribat i, tal com està el cel, giren cua.

Tornem a dubtar però continua pujant gent pel camí. Si plou, ja ens ajudarem els uns als altres. Trobem una estació meteorològica. Ja falta poc, però encara no. Triguem unes dues hores a arribar a dalt, a 2.300 m. Hem pagat els moments d’entretenir-nos i dubtar. És igual. Uns pescadors. Alguns pins negres. Una mica de gent, poca. Fem una ullada al refugi, a vessar de gent. Es barregen olors de sopa de sobre, mitjons acabats de rentar i estesos a prop de la llar de foc i pudors diverses. No ens entretenim gaire i baixem. Passem de llarg dels apartaments, hotels, botigues i herbes similars. A la que baixes de les muntanyes i llacs, Andorra es converteix en un paisatge de grues. La febre del totxo sembla que és universal.

cami Juclar

 

Dins de Excursions | Sense comentaris »

Finlàndia, els llacs de la calma

Enviat per mesogio el dia 27th Agost 2007

finlandia llac

Vam llogar una cabana a la zona dels llacs, a prop de Mikeli. El poble més proper és Ristiina, a 7 Km, on se’m trenca el concepte d’espai, carrers i centre. Tot és un immens prat, amb cases disseminades; no hi ha tanques de separació entre elles, ni allò que en diem centre amb la plaça del poble, l’església,  l’ajuntament i el cafè. Som quatre persones en un espai gran, amb totes les comoditats. Tenim sauna i una barqueta. En la primera incursió, els rems llisquen suaus entre les aigües; a l’hivern el llac no es glaça perquè ho impedeixen els corrents d’aigua interns. La vegetació és de bedolls, avets i pi roig i al llac hi ha petits nenúfars, alguns en flor. Al bosc, trobem tots els ceps que volem, a més de siurenys, rossinyols, rovellons… Tenim assegurada la supervivència..Algunes escapades. La primera per visitar Savolinna. Parades de flors, verdures i fruites i artesania en una placeta. Un home gran toca l’acordió. Visitem el castell d’Olavinlinna, una fortalesa medieval que va jugar un paper bàsic en la defensa dels països nòrdics. Passen vaixells que transporten grans troncs. Després pugem a una golondrina. Una altre ciutat, Lappeenranta, d’uns 50.000 habitants. D’aquest port del llac Saimaa surten vaixells i creuers que recorren l’arxipèlag o baixen pel canal del Saimaa fins a Viborg (Rússia) i el golf de Finlàndia. Gràcies als corrents d’aquest golf, Finlàndia té una temperatura molt més càlida que regions de la mateixa latitud. Visitem la fortalesa, amb antigues casernes i magatzems convertits en tallers d’artesans, habitatges on viu gent, sense tanques, amb patis, un hortet, un coffe-shop amb botigues adossades de roba, pintura, aquarel·les, joies…

  llac finlandia

 Un altre dia anem a Imatra, per la mateixa carretera que en un trencant marca 200 Km per Sant Petesburg. Cascades, els ràpids d’Imatrankoski i un hotel, l’Scandic d’art nouveau,Finlàndia, que fa servir l’euro, no és excessivament cara. Helsinki, la capital, és bonica i val la pena reservar alguns dies per visitar-la. La catedral ortodoxa d’Uspensk, la catedral luterana i altres edificis importants a la mateixa plaça, com la seu del govern finès, l’edifici principal de la Universitat, i cases de comerciants importants; a prop, un monument d’Eduardo Chillida donat a la Universitat. Al mig de la plaça, l’estàtua del tsar Alexandre II. A poques passes, el museu Sofiankatu,  obert 24 hores al dia. El parc de Sibellius, va la pena, amb un monument escultura en honor seu, davant del mar, una mena de tubs com si simulés un orgue. L’església de Tempeliakku, és un temple excavat en una roca el 1969. Quan hi entrem, una noia està tocant al piano peces de Chopin. Fem un te en un quiosc preciós a la rambla, el Kappeli i sopem molt bé al restaurant Lasipalatsi. Si es té temps, es pot agafar una barca cap a la fortalesa de Suomenlinna, declarada per la UNESCO patrimoni de la humanitat.  un arxipèlag d’illes unit per ponts. Hi ha cafès, museus, galeries, natura… Tot verd, molt verd. Per nosaltres, els llacs de Finlàndia són sinònim de pau, de calma i de solitud compartida.

Hi vam anar a través de: www.villasyvacaciones.com

Dins de Viatges | 1 comentari »

La padrina de Sedó

Enviat per mesogio el dia 13th Agost 2007

sedo 

La meva mare, quan es va casar, va anar a viure a Castellserà; la seva germana, més jove, encara era soltera i venia sovint a casa a ajudar-la, perquè va tenir set fills, l’un darrera l’altre.

Més endavant, ella es va casar, com la majoria de les dones d’aquell temps i va començar una nova vida a Sedó, a prop de Cervera, on hi havia un cafè que era propietat de la seva família. Quan jo hi anava m’agradava veure-la treballar allà, preparant vermuts i servint la clientela. A mi no em donaven vermut, és clar, però sí un refresc acompanyat d’unes olives, unes “almejas” o patates fregides.

La gent vivia del camp i del bestiar; ara continua igual, però hi ha coses que s’han perdut. El cafè ha tancat i de botigues només n’hi ha una; la majoria de la gent compra fora, però cal mantenir ni que sigui una sola botiga perquè la gent gran pugui anar a comprar. No hi ha servei de neteja del poble, però un cop l’any –en ple mes d’agost- els homes s’apleguen per escombrar tots els carrers i placetes; després, al vespre, ben dinats i feta la necessària migdiada, fan una sessió de cinema a la fresca on el més important no és tant la pel·lícula que fan sinó estar junts; després fan una sardinada on tenen dret a ració no només els que han escombrat, sinó la resta de veïns.

No és fàcil mantenir un petit poble. La vida social gairebé ha desaparegut; ara la gent es tanca a casa, veu televisió o es connecta a Internet. Els únics punts on es troben és l’església (cada cop amb menys clientela) i la petita botiga. L’esperit d’uns quants veïns és tenir espais de trobada i punts de confluència. Per exemple, un dia d’estiu hi ha havaneres a les piscines, un moment dolç de la vesprada per escoltar vells sons dels avis que van marxar a Cuba a la recerca d’una vida millor. Ara ja no cal; la nostra qualitat de vida ha millorat, és veritat, però amb un punt d’enyorança d’aquelles petites coses, com els vermuts de la meva tia, que a més és padrina meva, i que encara té el cap clar i les mateixes ganes de viure de fa gairebé cent anys.

Dins de Vivències | 1 comentari »

Pujada als llacs de Mellu i Capitellu

Enviat per mesogio el dia 8th Agost 2007

mellu

Còrsega, juliol 2007. A Corti prenem la carretera de la vall de la Restonica fins a l’aparcament del refugi de Grotelle, a 1.370 m. Agafem les botes, els pals, els barrets, les cremes del sol i una mica de menjar; ens hem oblidat l’aigua però ens diuen que una mica més amunt hi ha una “bergeria” on en podem comprar. Comencem l’ascensió als llacs. El sol és fort i la pujada agradable i ben senyalitzada, que es va complicant a mesura que passa el temps; al final, cadenes i unes escales. Després, allà mateix, el llac de Mellu, a 1.711 metres. Tot silenci, una persona aquí, una altra molt més enllà. Mosquits, formigues i altres insectes. Esquelles de vaques. Continuem camí amunt, amb una pujada forta, seguint el curs del torrent d’aigua que baixa del llac de dalt. A estones els pals no serveixen de res, perquè calen les dues mans per agafar-se. Darrers metres, grimpada… i el llac de Capitellu, a 1.930 metres. Alguna gent. A diferència de l’anterior, queda ensota i no pots acostar-t’hi. Si Mellu tenia 15 metres de profunditat, aquest molt més. Algunes clapes de neu. Molts corbs petits, anellats, que no tenen por de la gent i s’hi acosten. Mengem torrades amb sardines i els corbs venen a menjar-se les engrunes. Passada una bona estona, baixem avall. Si des del refugi hem pujat en una hora i tres quarts, arribem al llac inferior en uns vint minuts, vigilant bé de no relliscar; ens instal·lem a la riba i ens hi remullem. L’aigua està freda. Ara hi ha força gent, se senten crits, canalla, molts estan dinant… i l’esquella de la vaca no para. Després d’un bon repòs, baixem avall. Quan arribem al refugi de l’aparcament, seiem en una taula. Una cervesa, en aquesta situació, és el millor que pots tenir a la boca. Si són dues, el cel! Una “Serena” i una “Pietra”. Se’ns han cremat les orelles…

capitellu

Dins de Excursions | 2 comentaris »

Els petits ànecs

Enviat per mesogio el dia 6th Agost 2007

aneguet2.jpg

Va ser una matança bestial, en el sentit més propi del terme; jo no n’era conscient, perquè era tan menuda que encara gatejava, però allò va ser un assassinat en sèrie dels més grans ocorreguts mai a la comarca. Jo no ho recordo però la família m’ho ha explicat tantes vegades, que ho tinc ben gravat.Els pares m’havien enviat uns dies a casa dels meus oncles, al mas, perquè la mare tenia el tifus. Jo, allà, era feliç. Un dia, la tia va haver d’anar fora unes hores i em va deixar allà sola, dient-me que fes bondat, que ella tornaria aviat. Perquè no em fes mal, em va deixar en una habitació tancada del corral on havien nascut desenes d’aneguets. A mi allò em va semblar una joguina fantàstica: enmig de tots ells, els parlava, me’ls posava a la falda i els acaronava. Quan vaig estar cansada, em va semblar que ells també ho devien estar, i per fer-los dormir, els vaig anar agafant, un per un, els vaig torçar el coll, i tot dient: “a mumí!” els deixava a terra i agafava el següent; així fins al darrer. Quan la tia va arribar jo estava acabant la feina. Diu que en obrir la porta i veure la matança que havia fet, es va quedar glaçada. No em va quedar gravat si em va renyar o no, perquè la pobra dona tenia tot el dret de fer el que fos. En tot cas, em va quedar clar que per fer dormir un ànec, no se li havia de retorçar el coll, perquè, els punyeters… no es desperten!

Dins de Vivències | 1 comentari »