pelagos

viatges, solidaritats, llibres, pel·lis…

Arxius per Juny, 2007

L’Havana, entre la història i la malenconia

Enviat per mesogio el dia 22nd Juny 2007

L’Havana

 

Ens allotgem a l’hotel Plaza, al nucli antic. A la plaça de la catedral hi ha parades d’artesans i comprem dos cocos tendres. La plaza de Armas té un petit brollador al mig, amb ombres i parades de llibres vells. Carrer dels Oficis. Trobem una farmàcia antiga, de fusta, amb els prestatges buits, el restaurant Floridita, al costat el Farnés, al carrer Monserrate… establiments alimentaris de gran tradició. La influència catalana es nota, com també la castellana. Cuba era la garita ianqui fins que el 1959 un grup de guerrillers a les ordres de Castro van prendre el poder. Els EUA s’hi van girar de cul i temps després, la URSS els va brindar suport. D’aleshores ençà aguanten un embargament molt dur; ara viuen del passat i són incapaços d’avançar políticament; és l’excusa ideal perquè els ianquis els putegin mentre qui pateix, com sempre, és el poble.  

Passa un autobús llarg, de color rosa, amb gepa, anomenat camello. Tenen greus problemes de transport. Hi ha molta quitxalla al carrer, jugant al hula-hop, a baldufes i a pilota. La plaza Vieja no té esglésies ni palaus; uns avis juguen al dòmino sota un porxo. Anem a l’hotel Anglaterra i a la fàbrica Partagás, la del gloriós cigar Cohiba. Als magatzems Galiano, sensació d’escassetat, amb els vidres dels aparadors bruts i la majoria de prestatges buits. Al carrer, edificis a punt de caure, botigues buides, gent que neteja les sabates o carrega encenedors. Anem a la Bodeguita a beure un mojito, sempre ple de gent. Entrem al Palacio de Segundo Cabo seu de l’Institut del Llibre; el sol es dibuixa en una paret de color taronja i amb raigs blaus. El vidre de la finestra li ha deixat la seva ànima. Al c/O’Relly traiem el nas a una escola de primària; una mestra ens explica que són 170 nens i nenes de 5 a 9 anys, amb 15 mestres. L’horari és de 8 a 16.30 h però alguns es queden més estona perquè els pares treballen i paguen una petita quantitat. Els ensenyen llengua, matemàtiques i “coses de la vida” (Socials, Naturals, etc.), música i anglès. Un altre dia ens trobem amb l’encarregada de la direcció pedagògica de les escoles de música de Cuba i el seu company, un fotògraf que com que té un germà a Florida, no pot treballar en res estatal, de càstig. Els convidem a sopar a un paladar (restaurant clandestí tolerat), i xerrem durant hores. Que dur, resistir…  

Passeig pel Malecón, amb edificis davant del mar que cauen de vells; un grup de quitxalla ens demanen dòlars, caramels i bolígrafs; quan veuen que així no aconseguiran res, ja podem parlar amb ells. Uns quants homes pesquen des de les roques. Val la pena passar unes hores al castell, a l’altra banda, que té una vista genial de la ciutat. Tothom té ganes de parlar. 

Cita amb el coordinador dels cicles de concerts; mentre esperem, parlem amb dos nens petits que surten de l’escola i ens ensenyen les llibretes: fan potències, arrels quadrades, parlen de la revolució francesa, de marxisme… El R. apareix; està nerviós perquè s’ha d’anul·lar el concert d’ara, ja que el cotxe que havia de dur la pianista s’ha quedat sense benzina (!) Li donem el paquet de medicaments que portàvem per al seu pare malalt. Un altre dia visitem una escola de música. Només fan mig dia classe de matèries generals i l’altra meitat el dediquen a la música. Una nena plora perquè se li ha trencat l’arquet del cel·lo. Si no el poden arreglar, se li ha acabat la carrera. No hi ha recanvis. 

L’ultima nit fem un daiquiri al Floridita. Em sembla que ens calia.

Dins de Viatges | 2 comentaris »

Anselm Kiefer, un artista al Guggenheim

Enviat per mesogio el dia 19th Juny 2007

kiefer 

Entres al vestíbul del museu i et trobes un quadre d’Anselm Kiefer de 15 metres d’alçada que representa  un paisatge d’hivern. De cop, sents fred, solitud i un temor que no saps definir.  Kiefer comparteix inquietuds i preocupacions amb el poeta romanès Paul Celan, com el sentiment de pèrdua i malenconia, i la convicció que la memòria ha de preservar-se com única manera d’assimilar els traumes de la història dels éssers humans. Marcat per la vivència de la segona Guerra Mundial, aquest alemany fill de pares morts en un cap de concentració va néixer el 1945. Conscient de pertànyer a una nació dividida, no creu que hi hagi una única veritat, sinó interpretacions diferents. Genial la sèrie de pintures de camps nevats, grisos, amb branques i una perspectiva tan definida que a mesura que camines cap a la tela, et sembla que entraràs en el camp que tens al davant i passaràs fred, por i et sentiràs sol. 

L’obra de Kiefer gira al voltant de la mitologia, la història, la religió i la simbologia com a mitjà per evitar l’oblit de les brutalitats i tragèdies de la Segona Guerra Mundial. Fa servir colors grisosos i materials com el plom, filferro, palla, guix, fang, cendra o pols. Para Khlebnikov, una sèrie de pintures dedicades al visionari poeta rus, tracta del convenciment que les catàstrofes bèl·liques navals es produeixen cada 317 anys i reprodueix vaixells que floten a  l’aire. La ciència i el destí són el tema principal d’una altra sèrie inspirada en l’observatori que el Maharajá indi Sawai Jai Singh II, matemàtic i astrònom, construí per contemplar el firmament; a les obres apareixen constel·lacions esquitxades d’instruments de medició, com rellotges de sol.  A Dones de la Revolució  aprofundeix en la identitat i l’experiència de la dona en dos períodes històrics diferents, inspirades en un llibre de Jules Michelet. En una immensa sala, et trobes desenes de llits de plom amb fotografies i textos escrits a la paret que recorden les dones oblidades de la Revolució Francesa. Impressionant. A Dones de l’Antiguitat trobem maniquís de dona sense cap, amb vestits de crinolina blanca, que representen personatges mitològics i històrics, heroïnes o malvades, però totes fortes. Per exemple, Berenice, una princesa egípcia del segle III aC, amb una llarga cabellera que, segons la llegenda, es convertí en una constel·lació. La vida secreta de les plantes és un fresc de 28 pintures amb branques, plom i filferro, a partir d’una idea de Peter Tomkins i Christopher Bird, que analitzaven la natura sensible de les plantes i com podien donar resposta als misteris del nostre món.  

Des de 1993, Kiefer viu en un poble a prop d’Avinyó, on treballa.   www.guggenheim-bilbao.es

Dins de Exposicions | Sense comentaris »

L’Okavango, el riu rebel

Enviat per mesogio el dia 15th Juny 2007

delta-okavango1.jpg

L’Okavango té 1.300 Km de llarg. Neix a Angola, passa per Namíbia i arriba a Botswana, on mor al desert de Kalahari. Riu rebel, doncs, perquè no desemboca al mar. El delta combina àrees seques, de sorra, amb humides i verdes. A Moremi, on acampen al principi, hi ha aiguamolls i moltes acàcies. Trobem rinoceronts i elefants. El dia ha estat clar però hi ha alguns núvols, l’element essencial per fer d’una posta de sol un quadre de bellesa excepcional. Veiem lleons menjant-se un antílop. Centenars d’aus. Continuem camí via Xakanaxa. Calor forta. Arribem a Third Bridge, a l’illa de Mboma, però no ens banyem per por dels cocodrils. El guia, ajagut sota del camió per protegir-se del sol, para l’orella i ens diu que els sons que sentim són de lleons. Sortim cap al sud, en direcció a Maun, vorejant el delta. Veiem guineus, estruços… Sol matador i camí ple de sots. Ja força avall, passem per Shorobe, amb cases disseminades, de forma circular amb sostre de palla en punta. els primer humans que trobem. Algunes estan dins d’una tancat. De tant en tant hi ha una cabana de llauna, amb una tassa de WC, que és comunitari. Arribem a Maun, on viuen grups dels herero, yei, mbukushu… i blancs. Força gent penjada. Algunes dones de rostre trist i seriós, seuen a terra mig ajagudes exposant la seva minsa mercaderia: tres plàtans, unes quantes polseres de plàstic, dos coixins; sembla que no tinguin esperança que ningú els compri. Un 80% de la població es dedica a l’agricultura, però jo no he vist res cultivat. El carrer és una olla de colors i soroll que bull. Cartells adverteixen dels perills de la SIDA. Anem cap a una altra banda del delta, amb canoes. Nenúfars blancs i liles enmig de fulles verdes. El pal dels remers s’endinsa plàcidament dins l’aigua. Uns ànecs xipollegen per l’aigua. Uns corriols neden a prop. Dalt del cel, una àguila rapaç. Hi ha zones molt baixes, d’uns 20 cm i les canoes s’hi encallen. Anem cap a la part del Inner Delta i voltarem per tota la zona de l’illa del Chief. Arribem en una clariana i acampem. Apareixen dues serps considerables entre les cadires. Cada nit la lluna ens visita. Creix a poc a poc. És l’hora que molts animals es retiren i només queden els que no temen res. Els lleons, els rinoceronts, els elefants. Amos de la nit sota un cel ple d’estrelles. Alguns dies, de tant en tant, en cau alguna. Miro amunt. El món deu anar girant. Vaig tan bruta que la pell, que sembla morena, està tenyida de ronya. Anem a sobrevolar el delta: el pilot treu de cada ala una corda amb una galleda pesant que hi ha al terra, una mena de fre perquè el vent no faci córrer l’avioneta quan està parada. Som quatre dones. Ens enlairem. Algunes cabanes escampades. Acàcies. Braços d’aigua. Estanys. Un ramat de búfals. El riu que serpenteja. Zebres. Un elefant solitari. Centenars d’aus. Un racó per a Karen Blixen i les seves memòries d’Àfrica. Això s’acaba. A uns quilòmetres, se sent música occidental, molt alta, dels negres. La civilització deu ser a prop.

Dins de Viatges | Sense comentaris »

Iraq: vaga dels treballadors del petroli i assassinats de docents

Enviat per mesogio el dia 14th Juny 2007

Durant la primera setmana de juny de 2007, el fort malestar pels sous de misèria i pel robatori de petroli, va esclatar. Els treballadors dels oleoductes que transporten el petroli des de les torres de perforació del sud d’Iraq fins a la gran refineria de Bagdad van deixar de treballar. Nuri al-Maliki, el primer ministre iraquià, va respondre enviant l’exèrcit. Després, el govern va ordenar la detenció dels dirigents del sindicat. Iraq té una llarga història obrera. Els sindicalistes, empresonats durant el protectorat britànic i la monarquia titella, van organitzar un moviment obrer que va ser l’admiració del món àrab quan Iraq va aconseguir la independència després de 1958. Posteriorment, Sadam Husein obligà els dirigents a la clandestinitat i assassinar i empresona els que va poder capturar. Quan Sadam caigué, els sindicalistes van sortir de la presó i de la clandestinitat i van tornar de l’exili decidits a reconstruir el movimient obrer. La Federació Iraquiana de Sindicats del Petroli del sud és ara una de les organitzacions més grans del país, amb milers de membres a les torres de perforació, als oleoductes i a les refineries. Per la seva part, el Sindicat dels Treballadors de l’Energia Elèctrica és la primera organització obrera nacional dirigida per una dona, Hashmeya Muhsin Husein.

Quatre professors universitaris i el calígraf més prestigiós d’Iraq, assassinats en les últimes setmanes a Bagdad i Bàssora. El nombre documentat de docents iraquians assassinats des de l’inici de l’ocupació és de 268.

 Font: www.iraqsolidaridad.org

Dins de Solidaritat | 1 comentari »

Illes Lípari

Enviat per mesogio el dia 4th Juny 2007

Ha plogut tota la nit i a l’obrir la porta de l’habitació, una olor dolça i perfumada ho envaeix tot; els gessamins no han resistit l’aiguat i han caigut a terra formant una catifa blanca; les buguenvíl•lees i les fulles de canya les acompanyen. Algunes llimones tampoc han resistit el vent i s’han esclafat al terra. La combinació d’olors és insuperable. Lípari, l’illa més gran, té carrers amb encant. Del port estant, veiem les altres illes. El sol s’està amagant i la mar s’adorm entre dos colors aiguabarreig. Pugem a Quatrocchi, amb vistes per deixar-te bocabadada; a prop s’endevina un cràter de la nostra illa, el de monte Giardina; més enllà, l’illa de Vulcano i al fons, Sicília i l’Etna. Quattropani, també amb vistes genials. Canneto té una platja llarga i negra, plena d’obsidiana. A Acquacalda les pedres no són negres, sinó grosses i de diferents colors.

L’arxipèlag té 7 illes:Strómboli,Panarea,Salina,Lípari, Vulcano, Alicudi i Filicudi. Cràter Vulcano

Salina té un perfil que recorda 2 volcans separats per una vall. És verda, amb oliveres i arbres fruiters i elaboren malvasia; hi van filmar la pel•lícula El cartero y Pablo Neruda. Panarea, la més petita, té només 300 habitants. Anem a cala Junco, un tros de mar gairebé tancat entre roques de lava; l’aigua és de color turquesa i hi neden grups de peixos.

Strómboli Quan ens hi acostem, veiem que cada 5 minuts hi ha una explosió i una fumera que surt del cim. Arribem al port i desembarquem en una platja de sorra i pedres negres, amb barques amarrades. Carrers blancs, nets, estrets, amb cases grans amb jardí. Quan tornem al iot, ja fosqueja. Ens apropem a l’illot d’Strombolicchio i després encarem el vessant Sciara del Fuoco, una immensa llengua que es perllonga 700 metres dins del mar, com un tobogan l per on baixa la lava incandescent entre les parets de lava sòlida que canalitzen el magma fins al mar. La flama, que de dia no es veia, amb la foscor es fa present. Silenci, fins que veiem la primera explosió: laves i pedres de foc cap amunt (poden arribar entre 100 i 200 metres) a una velocitat de 20-120 metres per segon. Quan l’explosió és molt gran, el volcà deixa anar fragments de lava de dimensions considerables. Espectacle terrible i magnífic alhora. Vulcano Forta olor de sofre, com d’ous podrits. 700 habitants. Plou. Pugem al cràter fins arribar a una zona fangosa; cal anar amb compte per no relliscar; després torna el camí de cendres i de seguida ets dalt del segon cràter: 500 metres sobre el mar. Tot és fum que es mou de pressa a causa del vent. La pudor del sofre barrejada amb el gas que es desprèn resulta bastant intoxicant però el que es veu reconforta de tot: la vista de l’illa, amb el port, la platgeta, la bassa, els camps verds i camins. Després, Lípari, Salina, Panarea i Strómboli. Ha parat de ploure i estem com gallines remullades. El cràter és fondíssim i l’embut fa uns 500 m de diàmetre; has de mirar molt bé on poses els peus per no cremar-te’ls. Seiem damunt d’una roca calenta i ens mengem una poma per celebrar que hem fet el cim. Quan arribem al port, passem pel costat del Vulcanello, un petit volcà que també fumeja, unit al port per un estret istme. A l’altra banda hi ha una bassa de fang amb poders terapèutics. La temperatura no convida gaire al bany però ens submergim en un tros molt tranquil; del fons de l’aigua brollen bombolles d’aigua bullent! De fet, és el mateix Vulcanello submergit. La temperatura de l’aigua és de 80º. Es tracta d’estirar-se i deixar que les bombolles t’acaronin el cos. La sensació de sentir la sorra negra sota el cos, l’escalfor de l’aigua…és com la unió entre el meu jo, la terra i el mar, una mena de santíssima Trinitat que formen un sol cos. Som. Existim. Serem.

Dins de Viatges | Sense comentaris »