pelagos

viatges, solidaritats, llibres, pel·lis…

Arxius per Maig, 2007

Internet ha revolucionat el món àrab

Enviat per mesogio el dia 31st Maig 2007

Les noves tecnologies de la comunicació estan canviant moltes coses als països àrabs. Abans, els retrògads, de les parabòliques en deien “diabòliques” perquè hi havia el dimoni, però ara s’han adonat que tenen un espai, que valoren molt. Tant progressistes com fonamentalistes i terroristes n’han vist els avantatges. Dos grans mitjans: www.english.aljazeera.net  i www.islamonline.net.  Les notícies polítiques del propi país estan censurades, però si la gent entra en diaris de països veïns, s’assabenta del que passa a casa seva.Daout Kuttab, periodista palestí, de Jerusalem i Jean Pierre Filiu (Institut d’Estudis Polítics de París), van parlar d’aquest tema a la conferència sobre L’Islam al segle XXI, de l’Institut d’Europeu de la Mediterrània www.iemed.org A l’Iran, les imatges difoses per Internet d’una dona al carrer que no es deixava posar un vel per part d’un comitè de la moral, mentre la gent del voltant li donava suport, han donat la volta al món. A Kuwait, amb una població molt jove en una societat conservadora, parlen de sexe amb persones de l’altre gènere. Han aparegut molts blocs a l’Iraq, on la gent explica què passa amb  paraules i imatges. També el fan servir assassins, com una pàgina on es veuen imatges d’un franctirador matant un soldat americà, censurat pel govern dels EUA, perquè no es desanimin els seus. Al programa de TV “Star Academy” (aquí, “Operación triunfo”) una noia iraquiana tenia el suport de totes les comunitats dels seu país per guanyar. Això havia unit totes les ideologies. Al Iemen, dues dones reben diàriament 3 MSM al dia d’una agència de notícies, que ells reenvien a més; així, centenars de dones s’assabenten del que passa.Aquest procés no té aturador, tot i el control i censura que intenten alguns governs. 

Dins de Actualitat | Sense comentaris »

Nova York, sensacions

Enviat per mesogio el dia 25th Maig 2007

Sortidor de l’àngel, Central park 

A la meva companya li entusiasmava anar-hi; a mi em feia una mica de mandra, per allò de la burocràcia per entrar-hi i tot el que ens separa de la mentalitat dels nord-americans… però un cop allà, ens en vam enamorar.
Ens va encantar l’oferta cultural (música, art…), la diversitat lingüística i ètnica (no patiu si no sabeu anglès, es parla molt espanyol!), l’arquitectura, el com combinen els gratacels, que gairebé t’impedeixen veure el cel, amb les zones verdes, sobretot Central Park, una mena d’oasi al bell mig de la ciutat, que tan bé retrata Carme Martin Gaite, quan parla de Manhattan com un pernil amb un tros de pastís d’espinacs al mig. Allà cadascú fa el que vol i sembla que ningú es preocupi de xafardejar què fan els altres. Per exemple, al teatre, a la nit, no cal mudar-se, com encara se sol fer massa per aquí. Ens va impressionar la Zona Zero, pensant com devien patir i tot el que va suposar per milers de persones aquell atac tan bèstia, però també vam pensar en els milers de morts i ferits dels atacs nord-americans a l’Iraq, que sumen més gent però se’n parla menys, perquè sembla que els morts, segons han nascut o on moren, tenen categories diferents.
Ens va encantar la manera de menjar perquè hi ha possibilitats de fer-ho sa i barat; no tots mengen hamburgueses tot el dia. Vam menjar fruiters i amanides genials per pocs diners. Era el juny de 2006.

Brooklyn
Coses pràctiques:
Allotjament: Manhattan, és car; vam estar a l’hotel Milford, a Broadway, al costat de Times Square. No el recomanem: habitació petita, humida, fosca, sorolls i pocs serveis.
Menjar: barats als deli i molts self-service amb amanides, pastes, carns, verdures, peix i fruites, a pes, a bon preu (al voltant de 10 $). Cafès Starburcks, cafè decent i WC. Un lloc especial, pels famosos: Carnegie Delicatesen, demaneu hot pastrami sandwich. Les propines, obligatòries! A Brooklyn, sota el pont, tocant l’aigua, caseta blanca, gelats molt bons; al costat, un restaurant car, el River Cafè.
Transports: Caminar o targeta de metro-bus il·limitada, preu segons dies. Ferri gratuït a State Island que passa per davant l’illa Ellis i l’estàtua de la Llibertat. També es pot anar en taxi o limusines si es té pressupost
Llibreries:Barnes & Noble (moltes sucursals) i Strand (llibres de segona mà).
Museus: recomanats, MOMA, MET, Guggenheim i Frick Colecction
Música: musicals genials i cars (aneu a les taquilles el mateix dia: TKTS (http://www.tdf.org), al C/46, hi ha oportunitats!). Al teatre Jacobs vam veure Júlia Roberts quan sortia. Guapíssima! Més llocs:Lincoln center i Carnegie Hall
Compres(o per xafardejar: “Just a look”!): edifici Singer, gran papereria. Dean & deLuca, queviures d’alta qualitat. Rockefeller center, botigues, restaurants… es pot pujar a dalt de tot de l’edifici. Tiffany’s , joies. Tower records, música de tot tipus. Pearl, roba, al 474 de Broadway, barat. Prada, al 575 de Broadway, roba. Ralph Laurent, a Madison/72, preciós i car! Tirat de preu: a Canal, moltes parades al carrer, tot Chinatown…
Llocs: església de Trinity, just al davant, Wall Street; Zona zero; capella de Sant Paul, edifici Woolworth, vell Ajuntament, Cort de Justícia, mercat de peix Fulton fins a la matinada. Empire State, vista de Manhattan esplèndida. Edifici Flatiron, estret estret. Edifici NY Life Insurance. Catedral de San Patrick; torre Trump: cadascun dels 230 apartaments té vistes en tres direccions. Edifici Chrysler. Gran estació central.Jefferson Market Courthose, ara biblioteca, abans mercat i després presó de dones.
Passejar: Central Park (al 72, edifici Dakota). Dins el parc, Strawery fields, un nus al coll. Parc verd, silenciós, esquirols, racons per perdre’s. Pont de Brooklyn, amb pas exclusiu per als vianants i vista genial del skyline.
Barris: Chinatown,un altre món. A prop, Little Italy, però els xinesos l’engoleixen. Greenwich village, d’antic passat rural. Seaport, una mena de Maremàgnum, amb botigues i restaurants a prop de l’aigua. Tribeca i Soho: galeries d’art, botigues d’última moda, lofts… ambient intel·lectual, bohemi i artesà: cafè Le Figaro, lloc de trobada d’escriptors i antic lloc de trobada beat (Kerouac…). Harlem: canvi radical; no hi ha taxis grocs. El carrer 125 bull de gent. Teatre Apolo on van debutar les grans figures del jazz. Gospel gratuït a qualsevol capella on no hi hagi turistes. Restaurant Silvia’s, menjars del sud; catedral de Sant Joan el Diví, han ajudat molts malalts de SIDA:al davant, cafè Bulgarian, freqüentat per estudiants.

Els carrers sempre són plens. A NY no es dorm mai i cal anar amb els ulls oberts. Ciutat multicultural, oberta, sorprenent, única. http://guiadenuevayork.com.Llibres recomanats: Caperucita en Manhattan, Carmen Martín Gaite; Trilogia de Nova York, de Paul Auster i la resta de llibres seus, Leaves of grass, (Hojas de hierba) Walt Whitman.

Dins de Viatges | 1 comentari »

L’Alcorà no parla del vel de les dones

Enviat per mesogio el dia 24th Maig 2007

L’Alcorà només parla del “vel” en el sentit d’una cortina que separa estances, mai com una peça que s’han de posar les dones, va afirmar Dolors Bramon en el context dels Debats sobre l’Islam al segle XXI (www.iemed.org). L’Alcorà, al segle VII, representa un gran avenç dels drets de les dones. Per exemple, la dona té ànima, mentre que l’escolàstica cristiana, molts segles després, encara discutia si en tenia o no. L’Alcorà utilitza un llenguatge respectuós amb el gènere; per exemple, l’ús de l’article els/les, o quan diu: “qui obri bé, mascle o femella…”. O: “Déu va crear els humans…” (no l’home). Una altra cosa són les interpretacions posteriors que se’n van fer, restrictives, i les traduccions que no han respectat l’original. Un web interessant: http://www.karamah.org d’advocades musulmanes pels drets humans, que treballa per fomentar l’educació, el diàleg i l’acció contra els efectes de la ignorància, el silenci i les prejudicis. 

Dins de Actualitat | 2 comentaris »

L’Islam et l’Occident, de Mustapha Cherif

Enviat per mesogio el dia 18th Maig 2007

“No hi ha progrés sense mirar l’altre”, diu Cherif, l’home que va demanar una entrevista amb el Papa Benet després de les polèmiques declaracions sobre l’Islam. Li va plantejar que caminessin junts per progressar i per eliminar els fonamentalismes i integrismes dins de les religions. “S’ha utilitzat el nom de l’Islam com a cobertura a actes terroristes”. Els instruments fonamentals per progressar, diu, són: la secularització (separació religió-públic), l’assumpció de l’existència del mercat (no hi ha alternativa al capitalisme), i la primacia de la tècnica i la ciència. “La fe és un tema privat, i sempre és millor un ateu obert a un creient tancat”. Aquest és el darrer llibre del filòsof i professor de la Universitat d’Alger, editat per Odile Jacob en francès (no hi ha traduccions al català ni al castellà). El 2006 en va editar un altre titulat L’Islam, tolerant o intolerant? i un dels més coneguts potser és Islam i modernitat (Alger, 2000). El 17 de maig de 2007 va donar una conferència a l’Institut Europeu de la Mediterrània (http://www.iemed.org/), en el context dels Debats L’Islam al segle XXI. Més informació sobre l’autor a:http://www.mustapha-cherif.com/ 

Dins de Llibres | Sense comentaris »

Karakorum

Enviat per mesogio el dia 11th Maig 2007

2.jpg

Som vuit persones que viatgem a Islamabad per travessar la Karakorum i arribar a Samarkanda (Xina). La construcció d’aquesta carretera que passa per una bona part de la ruta de la seda s’inicià l’any 1965; hi van treballar uns 25.000 homes i hi moriren uns 3.000. Es va inaugurar el 1978 i té 800 Km. Els continus esllavissaments i la poca força dels murs de contenció han fet que l’asfaltat desaparegués en poc temps i, una i altra vegada, la carretera es talla per la caiguda de roques i sorra. Ens avisen que ara mateix, el pas està tallat per inundacions, però iniciem el camí. Passem per Koghozi, per Rashun i Kurach i ens aturem a prop de Mastuj, a uns 2.100 metres, en un prat d’una família on acampem; és net, té una caseta amb porta que fa de lavabo, amb el terra de ciment, forat i una galleda amb aigua. Instal·lem la cuina al porxo, muntem les tendes i anem al riu, que queda lluny, a rentar-nos o fer-hi bugada. Quan tornem al campament, una nena de la casa em demana les ulleres de sol; li dic que les necessito i llavors em demana sabó. Faig una recollida de sabonets d’hotel entre la gent del grup i els hi dono. Està molt contenta i em dóna la mà. La té ben negra de brutícia. Els necessitava.

L’endemà voregem rius i muntanyes. A les petites valls veiem cases, gent, camps, arbres… tot és molt petit, com si faltessin vitamines als rucs, pollastres, bens, blats de moro, pomes, raïms… Veiem edificis d’escoles i nens. Arribem al coll de Shandur, a 3.734 m. Uns quants jaks passen a prop nostre. Finalment acampem a Phandur al costat del riu, sota uns arbres. Se’ns acosten nens i nenes.

Continuem creuant controls cada vegada que passem d’una regió a una altra. Són veritables fronteres. Un policia ens demana els passaports, inscriuen les dades en un llibre… i cobren. Arribem a Gilgit: el pas del Kunjerab encara està tancat i va per llarg. L’home de l’estació de busos ens diu que no hi ha problema, que esperem i mentrestant, anem a casa seva. Que som vuit? No hi fa res! L’alternativa de l’agència és continuar amb jeep fins on està tallada la Karakorum, fer a peu els trossos tallats (n’hi ha més d’un) i tornar a pujar en altres jeeps per continuar cap a la Xina, però ens volen fer signar un document on s’eximeixen de tota responsabilitat en cas d’alguna desgràcia (una turista italiana va morir ahir en un despreniment). La majoria del nostre grup opina que fer això seria una imprudència temerària. Jo dec ser poc temorosa, però sóc democràtica. Així que tornen a Islamabad.  Samarkanda queda per a un altre viatge,

Dins de Viatges | 2 comentaris »

Les valls perdudes del Pakistan

Enviat per mesogio el dia 9th Maig 2007

valls-kalash.jpg 

La Vall de Chitral té una extensió de 300 Km. Al fons, el cim nevat del Tirich Mir (7.708 m). Són valls cultivades, al costat de poblats d’afganesos que ens expliquen que a molts llocs els fan fora perquè no els volen. El 1898 l’emir d’Afganistà declarà la guerra als pobles que habitaven les valls kalash habitades pels kafirs, de tradició independent i religió no musulmana i els obligà a acceptar la religió islàmica. La frontera estava traçada sobre el paper i els que van quedar en aquesta banda van continuar amb les formes de vida tradicionals. Són uns 3.000 habitants repartits en tres petites valls: Birir, Bumburet i Rambur.

Cal un permís de la policia per anar-hi. Des del poble d’Ayun s’agafa un camí a l’esquerra per entrar a l’estreta vall de Birir, plena de blat de moro i mongetes plantades en el mateix pal (així la mongetera s’enfila pel blat de moro). Quan baixem del jeep ens rep el cap de la tribu que ens fa pagar una quota de visita i a continuació ens acompanya per tot el poble.

Les cases estan penjades del vessant de la muntanya i cal travessar el riu per sobre d’un tauló. Els habitatges són de fusta, amb un pis superior i a baix una habitació. Un gran forat al sostre fa de xemeneia. Fan vida al balcó. Els gravats geomètrics a les portes i als estris casolans són senyal de bona posició social. Són gent bruta i força lletja. Les dones (que no duen la cara tapada), es deixen fotografiar, van negres, porten collarets de petxines, guarniments vermells, una gorra i cinturons i algunes es pinten la cara. La majoria duen llargues trenes. La divisió social del treball coincideix amb l’econòmica, combinació d’agricultura i transhumància: les dones teixeixen, filen i cuinen. Són animistes i al llarg de l’any celebren festes on es reuneixen per cantar i dansar. El govern ha construït una mesquita perquè diu que alguns s’han convertit a l’islamisme. Mentida.

La vall de Bumburet és més oberta. Primer dinem i després pugem cap amunt a veure les cases del poblat; abans passem per un prat ple de caixes de morts, en una mena de cementiri a l’aire lliure. Els kalash tenen els morts dos dies al santuari i després els porten en lliteres o caixes de fusta al camp i els deixen al descobert. Quan la caixa esclata per vella, pel mal temps o altres causes, es queda així, oberta, i es poden veure els esquelets. Una dona està pelant nous i em fixo en els dits de la mà completament negres, de bruts. Quan acaba de pelar-ne una, me la dóna. Faig veure que me la menjo i me l’amago a la butxaca. Si em morís enverinada aquí, em deixarien destapada al mig del prat i no em fa gràcia!

Dins de Viatges | Sense comentaris »

La ruta de les armes

Enviat per mesogio el dia 7th Maig 2007

Arribem a Peshawar; un home que coneixem a la mesquita ens convida sopar i conversem amb ell llargues hores. Per anar al Khyber Pass, fronterer amb Afganistan, cal un permís especial de la policia, que aconseguim, però imposen un militar a la nostra furgoneta. Pel camí, a Fort Jambut, construït l’any 1823 pels sijs, hi ha botigues de venda d’armes. Controls constants. Passem per Ali Mashjid i arribem al punt límit. Es veuen tres turons amb un gran número dibuixat en cadascun: és la frontera real amb Afganistan. La raça que viu en aquestes terres són patans, de cabell ros, ulls verds-blaus i de pell bruna, un poble independent que amb la partició de fronteres quedà dividit entre els dos països. Dos soldats, amb el fusell a l’esquena, contemplen l’horitzó amb les mans agafades. A la tornada, demanem aturar-nos en un mercat i ens costa bastant que cedeixin. Ho fem sota estricte control del guia i el militar. No hi ha cap dona: tot homes. Aquí s’hi fa canvi de diner negre, venda d’armes, d’haixix i mercaderies similars, però també venen alguna cosa més normal, com blat de moro. Som les úniques dones en tot aquest allau de gent i no ens podem separar ni un metre perquè els nostres guardians ens tenen ben controlades. L’endemà, des de Peshawar, anem a Darra, un poble on fabriquen armes artesanals. Això és el que diuen, però el nostre concepte d’artesania és bastant diferent.

Dins de Viatges | 1 comentari »

“L’edifici Iaqubian”, d’Alaa Al Aswani

Enviat per mesogio el dia 7th Maig 2007

Ens presenta el microcosmos dels habitants d’un vell edifici del Caire: la recerca de l’espai físic en una ciutat on, ja fa molts anys, els més miserables van decidir ocupar fins i tot un cementiri, la Ciutat dels Morts, tot buscant uns metres quadrats on poder viure. La corrupció que domina el país, l’augment de l’islamisme, l’assetjament de les dones per part d’homes de tota condició, l’homosexualitat, la guerra d’Iraq, la impunitat de la policia… Sentiments i denúncia. Llibre dolç i agre, cru i tendre.
Amb 10 edicions de l’àrab i una pel·lícula que es va presentar al festival de Berlín, ha estat traduït al català i publicat per Edicions de 1984. Recomanable per als qui vulguin acostar-se a l’actual Egipte i, per extensió, a les contradiccions d’un país àrab.

Dins de Llibres | Sense comentaris »

Soldados de Salamina

Enviat per mesogio el dia 6th Maig 2007

A les guerres, els soldats es maten. Llavors, per què un soldat, quan va tenir un enemic al davant, el va deixar escapar? La novel·la de Javier Cercas planteja un tema històric, el de com el falangista Sanchez Mazas es va salvar de miracle un dia de la guerra civil espanyola, a prop del santuari del Colell.
Joan Ollé ha portat una adaptació de l’obra al teatre i la representen al Romea. L’inici ens va espantar una mica, perquè comença amb 5 personatges de negre, davant dels micròfons, parlant i situant el tema, però després l’obra va agafant ritme: el monòleg de Lluís Marco, genial i ja el desenvolupament de l’obra, fins al final, el personatge de Miralles a la residència i els pas-dobles de fons.
No havíem vist la pel·lícula però en teatre ens ha agradat. Ara que es parla de la memòria històrica, és una bona aportació. Si tots els soldats fossin com Miralles, potser no hi haurien guerres.

Dins de teatre | Sense comentaris »

Navegant pel riu Negre (Amazones)

Enviat per mesogio el dia 6th Maig 2007

amazones1.jpg 

Sis dones i la tripulació viatgem en una barca des de Manaus a Barcelos, durant 10 dies. La màgia de les nits al riu era sentir-nos part de la natura, com si les lianes i les branques dels arbres de la selva s’haguessin perllongat a través dels nostres cabells i les puntes dels dits. Nits de pau, de silencis trencats de tant en tant pels crits dels animals de la selva, de gestos continguts per por de bellugar-nos massa i fer tombar la canoa. Nits màgiques amb llunes torçades plenes de bellesa i amb desig que el temps s’aturés.
Per anar a pescar i poder ficar-se pertot arreu, calia fer-ho en petites canoes molt planes, que són les que fan servir habitualment els habitants del riu per desplaçar-se d’un lloc a un altre en èpoques d’inundació. A cada canoa hi anàvem 3 persones. El cel, aquelles nits, era clar. La lluna ens il·luminava, però quan ens endinsàvem cap a terres inundades, l’espessor dels arbres deixava filtrar tan sols alguns dels seus raigs. La nit, aleshores, era més nit. Els sons dels ocells i dels cocodrils trencaven l’immens silenci del moment. La canoa es mou amb precisió entre arbres i lianes. Sovint hem d’apartar fulles i branques dels costats i del davant. L’home, amb saviesa, guaita tots els racons amb el seu llum casolà, per veure si pot pescar algun peix endormiscat. Passem a prop d’un arbre grossíssim d’un diàmetre de dos o tres metres. Amunt, no es veu el final. Dalt de tot s’endevina la lluna. Tornem a ser a riu obert, buscant noves entrades. De sobte, l’home s’atura i enfoca. Ha vist un peix. Amb moviments suaus i silenciosos, agafa la forca; d’un cop certer l’enforquilla, el colpeja i el deixa estabornit.

Desig de fondre’ns. Desig de solitud total en aquesta selva que, lluny de ser salvatge, ens acarona i ens dóna escalfor. Ja és hora de plegar, diuen. Des de la finestreta de la cabina es veu la lluna. No tinc son.

Era el juliol de 1989. Han passat anys, però ho tinc present a la pell. “Alguns ocells són flames”, va escriure Margarite Youcernar.

Dins de Viatges | Sense comentaris »