pelagos

El rei Carles III tenia el pla de fer una gran ciutat al delta de l’Ebre. Per ordre seva, l’arquitecte italià Andrea Roselli visita Sant Petesburg, la ciutat ideal aleshores per aprendre l’urbanisme més innovador. Entremig, trobem l’estada del pintor italià Tiepolo a la cort reial de Madrid i l’amistat entre aquest arquitecte i una dona. Passats 200 anys, el manuscrit que aquest escriu on va explicant tot això, arriba a mans d’un jove de Sant Carles de la Ràpita, orfe de pare, Emili Rosell, per a qui des de petit, les restes de la ciutat invisible havien esdevingut una obsessió. Tenim, doncs, dues històries d’amors perduts, el transvasament de l’Ebre, les contradiccions dels polítics, el tràfec de droga, l’art i la recerca d’un quadre perdut de Tiepolo… fins que els esdeveniments es precipiten, es creuen i es barregen. Al final i sense voler, es troba una identitat.

Ben escrit, poètic, amb una bona recreació de les corts vuitcentistes, va ser Premi Sant Jordi 2004, però no l’havíem llegit fins ara.

Emili Rosales, edicions Proa, Barcelona, març 2005

Nascut el 1912, sempre deia que moriria als 98 anys. Doncs bé, el 2010 seria quan els faria, si no hagués mort als 71 anys. Fem-li, doncs, l’homenatge que es mereix.

No fa gaire vam rellegir la versió sencera d’Incerta glòria, la primera novel·la catalana que parla de la guerra del 36 publicada en temps del franquisme, tot i que censurada. Ara hem llegit Cartes a Màrius Torres, amb la inclusió dels poemes de Viatge d’un moribund. Entre tot, tenim una visió aproximada de l’escriptor i de com el veiem.

Va estudiar Dret i en començar la guerra del 36 es va apuntar a l’Escola de Guerra de Barcelona per formar-se i poder anar al front. Nacionalista convençut i home religiós, havia militat al Partit Comunista i considerava nefasta l’acció de la FAI, propera a la Falange, (els mateixos colors de banderes), segons deia. Tot i les contradiccions, creu que s’ha de comprometre amb la lluita contra el feixisme; per això, després del període de formació és destinat a la columna Durruti, cosa que a ell no li fa gens de gràcia (explica que hi ha bona gent, però la majoria i els que la dirigeixen, no ho són). Critica el govern català perquè és dèbil i no els ha sabut parar. Finalment, aconsegueix que el destinin a una columna d’infanteria dins la divisió de l’anomenat Exèrcit de l’Est (i no de Catalunya), al front d’Aragó. Gens sectari, està convençut que de bons n’hi ha a totes dues bandes. En les cartes a la Mercè, una noia malalta en un sanatori, hi llegim, a més, les cartes a Màrius Torres, també malalt de tuberculosi. Així, trobem una detallada explicació de la guerra civil al front i a la reraguarda, i les reflexions sobre la poesia i l’art, l’exili… a més d’una fina ironia i un humor valent, llevat dels moments més durs. La veritat és que, moltes reflexions seves sobre el nacionalisme, són plenament vigents.

Incerta glòria beu de les vivències de la guerra. Els protagonistes són en Lluís, que escriu cartes al seu germà religiós des del front, la Trini, la seva dona, que escriu a en Soleràs, un company seu i en Cruells, un capellà que també ha viscut al front. Contradiccions i angoixes, lluita per saber quin sentit tenen les seves vides, recerca de la felicitat, en especial Soleràs, un jove cínic i estrany, que a voltes sembla boig.

El Viatge d’un moribund, amb poemes relatius a les vivències de la guerra i de l’exili (Sales és l’ànima dels Quaderns d’exili, 1943-47), tanca aquesta incursió en el seu pensament i obra.

D’aquest llibre de poemes, hem triat aquest per compartir, escrit el 1940 a l’illa d’Haití, on van fugir de l’ocupació nazi a França

Beatus ille

Feliç qui, sense angoixa, sent la veu d’un rellotge 

en la pau d’una cambra que dóna sobre  el mar

i a l’hivern pot llegir, prop d’una antiga llar,

una bíblia molt vella on un non corc s’allotja.

- Amb naturalitat, davant el temps que el sotja

per sembrar arran del mar una llavor a l’atzar

i guaitar sense horror, quan cau el capaltard,

l’ull sense pietat i l’univers ferotge.

-He perdut els meus dies i errat els meus camins.

Em fugí de les mans l’ocell dels clars matins.

Ara vola molt lluny ¿cap a on? Ampla i freda,

- la meva golfa dóna a un abís sense fons.

Com un que dins un mur ell mateix s’empareda,

així els meus pensaments separant-me dels mons.

Alguns webs on podeu trobar més informació:

http://www.joanducros.net/corpus/Joan%20Sales.html

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/joan-sales

http://www.lletres.net/sales/js_index.html

Andrei Filipov era director d’orquestra en el teatre Bolshoi de Moscou, però 30 anys enrera, a l’època de Brezhnev, el van fer fora, per negar-se a desprendre’s dels músics jueus. Ara treballa netejant aquell mateix teatre. Un dia, netejant el despatx del director, veu que arriba per fax una invitació perquè l’orquestra del Bolshoi  actuï a París. Aleshores, Filipov amaga el fax, recompon l’orquestra i se’n van a París a fer el concert per a violí i orquestra de Txaikovski, un dels més difícils de tocar per a un violí, que va quedar interromput un dia fa 30 anys.

També hi ha una trama sentimental al voltant de la identitat d’una jove violinista que actuarà amb l’orquestra com a solista.

Pel·lícula dirigida pel romanès Radu Mihaileanu i protagonitzada per Alexei Guskov i Mélany Laurent, amb la repressió comunista a la Unió Soviètica de fons i inspirada en un cas real, és una comèdia, a estones una mica passada de rosca i inversemblant, però que posa sobre la taula el paper dels artistes a la societat i la força dels sentiments d’amistat dins un col·lectiu. Quedi clar, però, que la peli no vol ser transcendent.

Moment, potser també, d’escoltar Txaikovski.

Els infants i els adolescents no tenen problemes d’obesitat. Com tothom allà, la majoria menja arròs, i si pot ser, alguna altra cosa, només si pot ser. Caminen molt per anar a l’escola, a treballar o a qualsevol lloc. Són un país jove, només té 50 anys, els francesos no els deixaven escapar. A la Segona Guerra Mundial, molts malgaixos van morir per una pàtria que no era seva, amb la promesa d’una independència que no es va complir. En la lluita per obtenir-la, van morir 40.000 malgaixos. França se’n va anar, a la fi, i des de llavors, no s’ha invertit en quasi res. Els dirigents polítics, en democràcia o en dictadura, només s’han preocupat d’omplir-se les butxaques pròpies.

La deforestació va esborrant boscos del mapa, per dues causes: la que causen els mateixos malgaixos quan cremen terres per conrear, per al bestiar o com a combustible, i la dels que talen boscos sencers per vendre’ls com a fusta a fora, la Xina sobretot. La primera causa podria esmenar-se si hi hagués alternatives, però el preu del gas, la gasolina, l’energia solar o eòlica són inaccessibles. Com cuinen i s’escalfen si no és amb llenya i carbó?

Només un 4% de les cases tenen aigua corrent i electricitat. I si sumem a la seva crisi, la dels països del Nord (el turisme ha caigut en picat), ja ho tenim tot. El país va caient i, tanmateix, ells somriuen, canten, treballen quan poden, estudien… i et miren molt, sense parlar (la quitxalla amb aquells ulls grossos i rodons). Ètnies diverses, il·lusions múltiples.

Un punt d’amargor quan els deixem, sols, abandonats a la seva mala sort. I, un cop més, s’acompleix la dita: “`Conèixer és estimar”

Finestra d’Isalo

Lèmur

Tananarivo, la capital

Una manera fàcil i barata de conèixer una part de Madagascar és fer aquesta ruta; si més no, hi ha bus o taxi-brousse. Partim de Tana, la capital, fundada el segle XVII amb el nom de Tananarive, al centre de l’illa, amb més d’1.500.000 habitants. A la part alta hi ha el Rova, ciutadella fortificada; més lluny, quatre torres de pedra vermella del palau de Ranavalona I. El palau de la reina, construït al lloc més alt, l’estan reconstruint. Val la pena aturar-se una estona al mirador, per veure el Llac Anosy, l’estadi d’esports, el centre cultural al davant finançat pels xinesos que els ha obert les portes a altres negocis… La part baixa, més viva, amb el mercat (Zoma) entre pavellons amb teulades. Als afores, el mercat d’artesans de la Dingue.

Sortim per les Terres Altes malgaixes passant per poblets petits i camps de cultius; cases petites orientades a l’oest, sense xemeneia (el fum queda dins i moren tots els mosquits). A peu de carretera, venen productes artesans de fusta: camions, timbals i instruments de corda. Entreming, un conill, dos enciams, cinc tomàquets, sacs de carbó. Passem per Behenjy, on fan foie-gras, i per Ambatolampy, amb un mercat molt famós i arribem a la ciutat colonial d’Antsirabe, envoltada de muntanyes. Fred de nit i calor de dia. Color, caos, sorra i pobresa, amb restes del passat colonial. Visitem un parell de llacs, el negre Tritiva a l’interior d’un tronc d’un volcà, que circumvalem caminant. Tornant, fem el lac Andraikiba, quasi circular, on molta gent hi passa el dia. Abans es podien banyar, però ara les aigües estan contaminades. Al vespre treiem el cap a la catedral catòlica. Val la pena entrar-hi i participar en una missa, encara que se sigui ateu. D’aquí a Tana, els busos triguen unes 9 hores.

Arribem a Fianarantsoa (o Fianar), la segona ciutat de l’illa, gran, amb quitxalla que demana de tot i pobresa evident. Val la pena pujar a la part alta, amb carrerons, escoles, cases tradicionals i moltes esglésies, la principal, la catedral d’Ambozontany. Després es pot pujar al turó de Kianjasoa (1.374 m), amb vistes de tota la ciutat.

Ranomafana, a uns 60 km, està situada en una fondalada envoltada de muntanyes. El Parc Nacional de Ranomafana, a 7 km, toca als turons del riu Namorana, un bosc tropical humit on viuen 29 espècies de mamífers entre els quals n’hi ha 12 de lèmurs, un centenar d’espècies d’aus, rèptils i papallones. Plou, com passa la majoria dels 365 dies de l’any i cal anar preparat. La nostra expedició va a la recerca de lèmurs i no sempre és fàcil, fins que ho aconseguim, per suposat, amb algunes esgarrinxades i relliscades entre el fang.

Abans d’arribar a Ambalavao, vistes de la vall i de l’arc de Sant Martí. Aquí es fabrica el paper d’Antaimoro. Tenen un mercat de zebús els dimecres i dijous, el més gran i espectacular de l’illa. Visitem la fàbrica de paper, que val la pena i continuem la ruta fins a la reserva de lèmurs Ny Anja. En un bosquet proper, veiem maki-maki, de cua llarga amb anelles blanques i negres, alguns camaleons i un tomba betsileo. D’aquí ens desviem per anar a la vall del Tsaranoro. Ens allotgem al Tsara Camp al Parc Nacional d’Andringitra al peu del cim del Tsaranoro (1.910 m), del pic Dondy (2.600 m) i Le Camaleon (1.540 m), el pic que fem l’endemà. I de nou a la N-7, baixem cap a Ranohira per una paisatge cada cop més sec. Som en terres del bara, una ètnia que domina el mercat dels zebús; hi ha famílies que en tenen més de mil caps. Ho cremen tot perquè hi hagi pastura per al bestiar. Passem per Ihosy, la capital de la regió, amb dos mercats setmanals importants, el primer de coses diverses, el segon, de les noies que es prostitueixen, empeses per la pròpia família, que baixen amb la llista del que necessiten: 1 kg d’arròs, 1 de tomàquets, 3 espelmes, llumins, 1 litre d’oli… i amb el que paga el client (uns 10.000 aris) tornen a casa amb la compra feta.

A 700 km de la capital, el Parc Nacional del Isalo, té profunds canons, tombes bara, prats i massissos d’arenisca (gres), erosionada pel vent i per l’aigua. Es poden fer diferents rutes, nosaltres fem el bucle de la piscina natural i les cascades de les Nimfes, uns 13 km.

Baixem iper Ilakaka, un llogarret on s’aconsella passar de llarg i amb els seguros del cotxe posats. Crescut a l’ombra de les troballes de zèfirs, ara hi corren personatges mafiosos, lladres, buscadors i prostitutes; a prop del riu hem vist gent que no rentava roba, sinó homes i criatures garbellant pedres i sorra, com els buscadors d’or del Far-West. Després hem passsat per Manombo. Hi ha molts controls de policia i han demanat diners al xófer, però els ha dit que no en tenia. Passem pel mig del parc nacional de Zombitse-Vohibasia, una mica de verd entre aquest desert cada vegada més gran i encara dins la ruta del zèfir, pel poblat de Sakaraha. La carretera és asfaltada i força recta. Per fi, veiem el mar, darrera un turó pla. Amb el nom genèric d’Ifaty, hi ha diferents poblats de pescadors. Ifaty és molt turístic, però nosaltres ens situem a Tulear, antiga ciutat colonial, quasi tocant al tròpic de Capricorn, una ciutat de carrerons acolorits i restes d’arquitectura colonial que cau. D’aquí anem amb barca al poblat d’Anakao, lluny de la civilització, amb platges genials i llagostes a 6 euros. No hi ha telèfon ni cobertura de mòbil ni Internet. El Paradís!

Arribem al capvespre a Tsara Camp, al Parc Nacional d’Andringitra al peu del cim del Tsaranoro (1.910 m), del pic Dondy (2.100 m) i el Camaleó (1.540 m). La nostra tenda, de lona, és gran, té dos llits i al darrera, en un afegit, una dutxa. No hi ha llum ni aigua i tenen un petit generador que dóna llum a la cuina i al menjador, amb tres petites bombetes. Fa un fred que pela, portem posat tot el que tenim…

L’endemà al matí marxem amb el nostre guia, que es diu Roger. Caminem un tros per la pista, passem un poblat, ens creuem amb alguna gent adulta i quitxalla, entrem en un bosquet on trobem uns quants lèmurs catta, passem pels rierols que vam a parar al riu del costat del càmping. En Roger (encara que té un nom molt nostre, entén molt poc el francès, i per tant, hi ha poca conversa) ens ensenya una au, una serp, travessem la riera de roques granítiques i anem pujant pel costat d’un canaló per on baixa aigua. Amunt amunt, cada cop més sec, trobem un indicador que marca la direcció cap al Tsaranoro i cap al Camaeló, el nostre. El Tsaranoro té una paret de 800 metres i segons els escaladors, és una de les més desafiants del món.

Fem una parada en un lloc on creixen uns aloés immensos, de flors grogues, grans. S’ha d’anar en compte per no trepitjar cap tifa de zebú (fins aquí arriben a la recerca d’herba fresca, com les nostrades vaques del Pirineu). Comencem a pujar per un sender estret fins que arribem en un punt on també veiem l’altra banda de la vall, una meravella: casetes, rierols, camps, roques… un espectacle superb. El tram que queda és cosa fina, els pals ens serveixen de poc i és millor agafar-se a les roques i no mirar gaire avall. El cim, estret, està ocupat per 4 excursionistes, però no hi ha problema, el Roger tira encara més fins a la punta i nosaltres al darrera, arribem fins al tall de roca i allà ens aposentem. Més amunt, impossible. Són les 12 del migdia.

Contemplem i girem el coll a dreta i esquerra quasi tant com aquests lèmurs tan intel·ligents que poden giravoltar el cap per veure si algú els ataca per darrera. Sensacions indescriptibles. En Roger treu de la motxilla una cassola per a sis persones i l’obre: a dins hi ha fideus, amb trossets de pebrot i pastanaga i trossos de truita. De postres, taronges i plàtans. Ben païdes, marxem per un altre camí, més directe, per l’altra banda del cim, fins que anem a raure al poble de baix i d’allà cap al càmping. Són quarts de tres. Anem a la nostra magnífica tenda, ens dutxem i reposem. Quan anem a dormir, els estels emplenen el cel, sembla que no n’hi càpiguen més. El firmament vist des de l’Àfrica, és molt diferent del que es veu des d’Europa. És una altra dimensió, com si el tinguéssim a tocar, encara que sapiguem que és tan lluny.

Sortim de l’estació de Fianarantsoa amb bitllets de primera, on van tots els vazaha -vazá- (turistes com diuen ells); tots seiem a la banda esquerra, la que té més vistes, mentre els pocs locals que hi viatgen, ho fan a la dreta. Sortim a les 7.40 a través dels països Betsileo i Tanala, enmig de palmeres ravinala, bambús, arrossars, plàtans, canya de sucre, cafè i te, com a Sahambavy. A cada estació, de les 17 que hi ha, munions de gent, venedors de menjar, càrrega i descàrrega de paquets (des d’un TV a gallines). Plovisqueja i en alguns moments, plou fort, amb boires intenses. En una estació, un grup de nens i nenes juguen a futbol en un descampat; aquests tenen pilota, però n’hem vistes fabricades amb trossos de roba i cordills.

En altres, de tant fang que hi ha, no baixem. I arreu, un fenomen que es repeteix: observem i som observats alhora. Uns estranys miren uns altres estranys.

Manakara és coneguda per la línia fèrria que uneix Fianar i la costa est del país. El nom ve de l’any 1930. La ciutat va ser un centre econòmic actiu en l’època colonial gràcies al port i a la via fèrria, que permetien exportar els recursos agrícoles de la regió. Ara té 31.000 habitants, el port ha tancat i tot cau. Quan hi arribem són les 4.20 (hem trigat 9 h). Plou i les ones de l’oceà Índic estan braves. A l’hotel hi ha dues parelles més. La piscina és buida i quan anem a caminar per la platja, se’ns acosta un nombrós grup de noies i noies que surten d’escola. Intuim que el sol s’està ponent rera uns núvols immensos.

Un canal fet pels francesos, que tot el que queda aquí, constituït per llacunes i cursos d’aigua que envolten la costa. Com tot el que queda, va ser fet pels francesos; fa 650 km de llarg i caldrien 10 dies per recórre’l tot. Té poca profunditat i com que no hi ha manteniment, en alguns trossos hi ha bancs de sorra. Només és navegable de Toamasina a Farafangana.

Anem en una piragua gran amb un guia i quatre remers més. Aquí no hi ha res a motor. Al canal recullen gambes, crancs, salmons i peixos, mentre que per les llagostes posen trampes al mar. Les dones recullen els crustacis amb l’aigua fins a la cintura. Se’ls veu, tristes, serioses, conformades. De tant en tant, a les mates o a les branques d’algun arbre, un martí pescador de color blau fort, brillant, preciós. Una mica de color davant tanta grisor. Recorrem el canal cap al nord i tornem enrera per desviar-nos cap a la sortida a mar. Un noiet passa cantant en una canoa: la seva feina és travessar gent d’una riba a l’altra. Ens creuen amb unes canoes que vénen del mar. Han sortit a les 2 de la matinada per anar a mar a pescar tonyina i altres peixos; de vegades hi ha tempestes fortes, perquè el temps canvia de forma sobtada. A mesura que ens acostem al mar, la nostra canoa es balanceja perillosament, les ones travessen el dic que va fer els francesos i llencen escuma com si el mar ens volgués engolir. Girem cua.

Ens endinsem pel riu Manakara i arribem a un poblat de pescadors. Té 427 habitants. Anem a veure l’escola, un edifici construït amb ajuda de l’ong italiana (el govern no fa res) i parlem amb el mestre i la mestra, que s’encarreguem de les dues aules que hi ha. A cadascuna, una pissarra i petits pupitres de fusta amb seients. Algunes nenes i nens que hi ha ens canten unes cançonetes, ens ensenyen els quaderns que treballen… i els mestres ens expliquen que l’ensenyament es fa en malgaix i en francès. Més amunt hi ha la casa del rei, la millor del poblat, amb TV que funciona amb generador. El rei no hi és, potser estan supervisant les seves possessions, però la dona del rei sí, està netejant uns plats. L’alcalde és l’altre que també té televisor i ràdio. Si la gent del poble vol veure futbol, van allà (suposem que no tots el mateix dia, perquè sinó, no hi cabrien). Dinem allà llagostes i peixos plans, enormes.

En una altra banda del riu, baixem a veure plantes, com el nepentes (Nepenthe Madagascariensis), una planta carnívora; també trobem mates de vincapervinca de Madagascar (Atharanthus roseaus G. Don), una planta medicinal única en el món, que es fa servir eficaçment en teràpies contra el càncer.

Tornem a Manakara enmig dels cants dels remers. No diuen res, sinó que són cants que ajuden a portar el ritme dels rems. Ja en terra ferma, de camí a l’hotel, passem per l’avinguda on hi ha els bancs. Li comentem al guia que ens crida l’atenció tanta vigilància policial i ens explica que fa uns anys, un director de banc germà d’un ministre, va fer un desfalc molt important i va fugir fora amb els diners. Els policies -acaba el xicot- haurien de ser dins, on hi ha els lladres, no fora.

El Parc Nacional dels Tsingy fa 100 km de llarg per 17 d’ample. Hi viuen 90 espècies d’ocells, 8 espècies de rèptils i una dotzena de lèmurs. Els tsingy són pinacles dentats de pedra calcària formats al llarg dels segles pels moviments del vent i de l’aigua, amb forma d’agulles o espines acerades, que els malgaixos anomenen tsingys.

Hi anem des de Morondava, en un dia de viatge (més de 10 hores, travessant el riu Tsiribihina i després el Manambolo), per una pista -carretera nacional 1, diuen- que faria feliç qualsevol amant del París-Dakar.

Ja allotjades dins del parc, l’endemà anem amb piragua fins a les gorges del Manambolo just quan el sol comença a sortir; després anem als grans tsingys, 17 km al nord, per una pista molt difícil que travessa un paisatge sec. Els homes vazimba es refugiaven en les coves i encara s’hi poden trobar restes de ceràmica. Deixem el vehicle sota uns arbres i comencem el tresc, primer per un caminet de camp, després entrem en el bosc i finalment iniciem les vies ferrades, assegurades amb arnesos. És un principi dur, amb laberints de pedra, congostos i grutes fins arribar al primer mirador; allà dinem i després continuem, sembla que més situades, passant per coves on cal ajupir-se i treure’s la motxilla, i escletxes on has de respirar endins, també sense motxilla (però es pot), per alguna cosa som gent del Muntanyenc! Arribem al segon mirador i passem un pont, fàcil, la veritat. Entrem a la catedral, una cova profunda i ens surt una mangosta que va de forat en forat i sembla que no s’espanta dels humans. I així continuem fins que, fent un cercle, tornem a ser al bosquet i en poca estona arribem a l’aparcament. En total hem estat unes 3 hores, un no res. El guia, en Telesfore, molt mesurat, de poques paraules i menys gestos, es gira i diu: esteu en forma, ho heu fet! (potser al principi no ho tenia gaire clar).

El premi, una cervesa en arribar a l’hotel. De Madagascar, és clar!

Entre boires superades en pocs km, arribem a Rupit i d’allà pugem pel sender del GR 2 entre faigs i roures fins a la masia de Rajols, del 1281, que van traslladar 200 m més avall, pedra a pedra, a finals del segle XVII. D’aquell serrat seguim el camí fins arribar al mirador de la senyera: a sota tenim Rupit, al fons el Pirineu nevat i al davant, el Collsacabra i la petita ermita de Sta. Anna entre boscos de roures.

Veiem voltors que es refugien als cingles propers i més endavant, gralles. Passem pel mas de l’Avenc entre pastures de cavalls i vaques. Al peu de la masia hi ha els torrents de l’Avellanosa i de l’Abeurador, que formen un salt sobre la vall de Sau amb 200 m de caiguda.

Ja a prop de Tavertet (Osona), ens aturem al mirador amb vistes al pantà i anem fins al mirador del Castell: 400 m avall, el pantà, el Club Nàutic i un pam del campanar a la vista. Al davant i a l’esquerra, els cims de les Agudes i el Matagalls; més avall, Vilanova de Sau i la presa, on vam estar a la darrera excursió, i el Far; a la dreta, el parador de Vic (Sant Pere Caserres queda tapat).

Tornem a Rupit i passem pel pont penjat, del 1945. Encara és viu, com tantes coses del franquisme. Hem fet uns 22 km mentre disfrutàvem del paisatge i parlàvem de la ineficiència dels polítics, amb un present que no sabem gens cap on va. Sort que les pluges recents han fet brollar petites flors, fruiters, vegetals, insectes… i la vida reneix del sotabosc. Sort en tenim, d’aquestes petites meravelles.