pelagos

Primer llibre d’una trilogia escrita pel periodista suec Stieg Larsson (1954-2004), ens parla d’un personatge, periodista com ell, que investiga una trama d’espionatge industrial, intrigues de família i corrupció política.

Al seu costat, un personatge que se’ns fa proper a mesura que anem llegint, la Salander, una noia inadaptada i asocial, amb grans dots per a la investigació propera i llunyana (informàtica).

Llibre de lectura àgil i apassionant, crònica negra però molt més, perquè ens dona una lliçó de feminisme sense fer-ne apologia. En molts moments de la lectura, desassossec. Misteri, intriga i un final sorprenent (o no tant?).

Columna, 2008, 625 pàg.

Atenes
Acrópolis Cal llevar-se d’hora, anar amb metro fins a l’estació d’Akrópolis i pujar l’ampla avinguda; els soldats que fan la guàrdia nocturna es retiren a les 8 del matí. El Partenó sempre està en obres; als anys setanta deixaven pujar per dintre; ho vam fer i ens van caldre 10 persones per envoltar una columna. A l’Erecteion vam contemplar la bellesa de les Cariàtides, aquelles dones que, convertides en columnes, aguanten el sostre d’un temple. Les dones sostenen el món. Algú en dubta? Però allà dalt hi ha moltes més coses i val la pena passejar-hi amb calma (si fa calor, amb barret i aigua). A baix, s’ha d’anar al Museu Arqueològic: hi ha molta cosa i s’ha de triar les peces que es volen veure; l’art de les Cíclades és una de les sales que més ens agraden.

El barri de Plaka és molt turístic però encantador: tavernes, música, ruïnes, placetes… A la pl. Sintagma hi ha el Parlament i la Tomba del Soldat desconegut. Al c/Lisiou hi ha el cafè de Melina Mercouri, amb quadres i fotos d’aquella dona extraordinària; a la carta hi ha escrita la frase Mai en diumenge, el títol de la pel·lícula que potser la va fer més famosa. Va morir sense haver aconseguit el retorn dels marbres que hi ha fora del país.

El circuit per la Grècia clàssica hauria d’incloure visites a Corint, Epidaure, Olímpia, Micenes i Delfos.

D’aquí es pot baixar a mar per l’ampla vall d’oliveres i acostar-se al petit poble costaner de Galaxidi.

He estat a Creta 3 cops: el 1r, 2 dies; el 2n, 1 setmana; el 3r, 2 mesos. Hi ha tantes possibilitats com Km i dies es tinguin. Si teniu 1 dia, aneu a Cnossos (d’Heraklion només val la pena el museu arqueològic). Hanià, la capital, té empremtes del seu passat històric arreu. Val la pena. D’allà es pot anar a Omalos, a 1.227 m, per baixar per la gorja de Samarià fins al mar, a 18 Km i d’allà tornes amb barca. Impressionant.

El sud m’encanta: per això cal conduir per revolts entre oliveres, vinyes i pobles blancs. Estada a Paleóxora, a Rooms Blue Sky, amb la Sra Maria; als vespres prohibeixen la circulació al carrer major; els cafès s’omplen de taules i cadires i la gent seu, beu i bada. Anidri, 5 Km cap a l’interior, és el poble de la senyora Maria: un mirador amb una gran olivera acull mitja dotzena de taules i cadires, al fons, la mar; s’hi pot baixar pel torrent fins arribar a una cala solitària i meravellosa.  De Paleóxora vaig anar amb barca a la platja de Súgia i a les ruïnes de Lissós, una bona caminada; també a Elafónisos, una cala d’aigües turqueses, ideal per canalla; a 5 km, el monestir de Chrisoskalítzas. Rétimno, a 72 Km de Hanià, té molts rastres del passat venecià i otomà; la Fortétza, deteriorada, domina la ciutat. Potser és la millor ciutat de Creta. D’aquí vam anar al monestir de Préveli; a sota, una platja deliciosa on desemboca el riu Megapótamos. La visió des de dalt és espectacular. Molta gent

A 20 Km a l’interior de Rétimno hi ha Sellí. Vaig estar 1 setmana amb la Sofia i família en un poble on viuen un centenar de persones, a més de les ovelles, sense cobertura de mòbil. Allà vaig conèixer com viuen i pensen la bona gent. Em van adoptar. I jo els vaig estimar per sempre.

Anóia a la serralada del Psilorítis, és conegut per l’artesania (tapetes, catifes…); els restaurants fan carn de cabra; hi ha poc turisme i de poques hores. Estar-s’hi 1 setmana va ser una experiència, sent dona i sola. Un dia vaig intentar fer el cim del Psilorítis, de 2.456 m, el més alt de Creta. No hi vaig arribar però em vaig fer amiga d’una cabra.

La costa des d’Iraklion fins a Agios Nikolaos està molt explotada. Sitiá el port més oriental de Creta, és més tranquil. D’allà vaig anar a Vai, a 28 Km, amb 5.000 palmeres davant d’una platja. Ierápetra, avall, és la ciutat més al sud d’Europa; Kato Zakros, magnífica cala amb tavernes, habitacions i internet. Un lloc per perdre’s.

Situat entre Ikària i Samos, l’arxipèlag de Fourní té 40 Km2; l’illa més gran és Furní o Korseon; no hi ha aeroport, és muntanyosa i té ajuntament (hi treballen 3 o 4 funcionaris), caixer automàtic, correus, súpers, perruqueries i farmàcia. Ens allotgem a l’hotel Kosta Reli. El nucli del poble és un carrer central empedrat, amb arbres a cada banda, que acaba amunt, en una plaça, amb plataners i cafès, com toca. Arreu domina el blau i algun verd pàl·lid. És un lloc molt agradable i la gent maca; millor llogar moto o que sigui temporada molt alta per poder agafar una barca. Si no, caminar, amb calor, és una mica dur, pels desnivells.

A tocar del port hi ha la platja de Psili Ammos. La badia de Kampi (de fet són 2 badies), té alguna taverna i habitacions; s’hi baixa per una llarga escala. La platja d’Elidaki és tancada, neta, amb barreja de sorra i pedretes i algunes algues. La cala de Petrokopió és preciosa; abans hi ha restes arqueològiques i és la que ens agrada més de l’illa. Més platges: Agia Ioannis i Vitsilia, a 1.30 h a peu del port. La trobem deserta; l’únic visitant és un ramat de cabres que s’acosten perillosament a l’únic arbre on hem penjat el menjar i la roba. Més tard, d’un Toyota en baixen una dona amb bata i un home; ella entra al mar i ell comença a pintar una barca petita. Xerrem una bona estona de malalties; cada cop que han d’anar al metge s’han de traslladar a Samos. A l’altra banda de l’illa, Balí és bruta i plena d’algues, Koumarà està força millor, amb pins i cirerers d’arboç. Al fons a l’esquerra, el poble de Xrisomília, al principi de l’illa, on es pot arribar-hi per carretera.

El millor sopar, a la plaça del final del carrer gran, on rosteixen el pollastre, preparat en forma de conill i enforquillat pel mig, amb herbes i espècies… boníssim. El més car, però molt més barat que aquí, una llagosta al port.

Rodes és gran i lloguem cotxe per una setmana. Lindos, a 56 Km de la capital, és una cala poblada amb ramats de turistes, església bizantina, cases antigues, portals de pedra, botigues i bars. L’Acrópolis, a 114 m d’altitud, maca, però la calor és asfixiant. El poble, a baix, blanc i net.

Busquem habitació a Genadi on ens instal·lem. Anem a la platja de Plimiri i a la punta de Prassonissi per un camí dolent, una llengua de terra voltada de mar; a la banda est les onades piquen fort; força brutícia. Un altre dia anem a Katavia i continuem cap a l’oest, llargues platges de dunes, a tocar de carretera. Ningú. A prop de Monolitos ens endinsem per camins de carro buscant una cala maca i la trobem, de pedres petites. Aquí no hi arriba ni déu. Visitem a Siana i continuem cap a Kritinia i Kamiros (aquesta ciutat, juntament amb Lindos i Ialissos es van unir per fundar la ciutat-estat de Rodes). Situació geogràfica privilegiada, al vessant d’un turó, dominant la mar i la terra. Una tarda anem a la vall de les papallones amb riuets, bosc de pins i aladerns-aurons, amb milers de papallones tigre, de color taronja i negre, en un paratge deliciós, ombrívol i fresc.

Un capvespre anem a Messanagros, a 17 Km de Genadi, un poble rural on no es pot passar desapercebut, sense turistes. Encara que volguéssim no podríem endinsar-nos-hi: els carrers són tan estrets que només hi passen els rucs i les motos. Arribem a l’església, amb centenars de coloms al campanar. La vall dorm, quieta, als nostres peus i el sol es pon. Cases pintades de blanc. Forns casolans a fora. Velletes negres, tapades. Una dona jove, pel carrer, ens ofereix pa. Poc després un home surt d’una casa i ens convida a entrar-hi; la muller ens porta refrescos (potser caducats perquè després tenim mal de panxa). L’avi, d’origen italià, ens parla de Mussolini i el feixisme, quina desgràcia. Ens ofereixen una coca de llimona, beneïda i ens donen un ram d’herbes. Quan marxem, els preguntem si els hem de donar res: doncs sí, ves! Sortint, caminem uns metres i ens topem amb la taverna de Mikis, que ens fa seure. Els homes del poble xerren i fan la partida; com arreu, ni una dona.

La ciutat de Rodes és una obra d’art i cal comptar que hi ha molt turisme. Sempre que hi hem anat, ens hem allotjat a l’hotel Hermes. La ciutadella fou el lloc de residència dels cavallers de Rodes i té doble muralla. El carrer dels cavallers segueix l’antiga via que conduïa des del port a l’acròpoli, amb les cases de l’Edat Mitjana. Dalt de tot, el palau dels grans mestres, del XIV, que imita el palau d’Avinyó. Utilitzat com a presó pels turcs i destruït per una explosió del dipòsit de municions el 1856. Reconstruït pels italians com a casa d’estiueig per a Mussolini i Victor Manuel III. El marbre de l’interior és de Kos. A la ciutat hi ha mesquites, com la de Mustafà i la de Soliman, petites esglésies, carrerons estrets amb façanes pintades de blanc, groc, blau… portetes, botigues, tavernes i botigues al carrer de Sócrates. Com a cosa especial, el carrer de les pastisseries, el paradís de la dolçor, que no es pot perdre.

Illa de muntanyes altes, verda i interessant, amb cases pintades de colors pàl·lids i voravius blancs. Famosa pels vins, té bon servei de busos i una xarxa de senders per caminar. Ens allotgem als afores de Pitagorion, a Potokaki (Estudis Silena), a prop de l’aeroport. La ciutat més interessant és Pitagorion: Túnel d’Efpalino Orygma, un aqüeducte de 1.040 m dels anys 529 i 425 aC; els càlculs eren tan precisos que els forats que van fer a banda i banda de la muntanya es van trobar perfectament. Els de l’AVE, que n’aprenguin! A prop, el monestir de Panagia Spiliani; tocant a la carretera, a baix els aiguamolls de Glyfada i els banys romans. Dins la ciutat, el castell de Lykurgos Logozetis i l’església de la Metamorfosis. La capital, Samos o Vazí té un museu que s’ha de veure. Karlovassi és una ciutat en decadència, important en el passat però no la recomanem per estar-s’hi. Gairebé no els queden platges i us pot agafar depre.

Illa gran, amb pobles de muntanyes, cales maques i monestirs. Vam caminar a Potami: gorja del riu voltada de pins, oliveres, xiprers, plataners; a prop, 2 platges amb colònies de foca monja. Una altra caminada ens du al monestir de l’Assumpció de la Verge (a partir d’aquí es pot anar a la gorja de Kakoperato). Des de Marazokampos (carrers amb túnels entre cases i catedral) vam anar a la cova de Pitágoras.

Les ruïnes més importants són a Herèon (temple d’Hera), però han patit moltes destruccions. A tocar, una platja bonica.

Kumaradei i Pirgos són famosos pel vi, pomes, mel, ceràmica i catifes. Drakí, penjat al cul del món, és un poble amb 3 tavernes que es disputen la clientela perquè hi prenguis alguna cosa; també hi lloguen habitacions. El monestir més bonic és el de Megali Panagia, pintat de blanc, rosa pàl·lid i granat, amb un gust exquisit i al de Pigí trobem monges que canten vespres, amb sons entre orient i occident. De les moltes platges, destaquem Tsópela, la badia d’Ormos Marazokampos, Mikali, amb tamarius i algunes tavernes, com la Mirto, portada per la Maria, que lloga habitacions, Murtià amb barquetes amarrades i arbres fins a la mateixa aigua i uns quants alocs (les costes de Turquia són a 1 Km) i Posidoni (record tangible d’orades, tsatziki i vi blanc).

A Mitiliní (plaça, plataner, cafès i església) descobrim el museu, amb una vitrina amb una pantera que va arribar nedant de les costes d’Àsia Menor. Aquest fet originà un conte El tigre de la vitrina, un relat preciós situat a l’inici de la dictadura dels coronels i la guerra civil espanyola.

Ikària té 100 Km de costes i uns 9.000 habitants. Pel mig hi ha una cadena de muntanyes que compliquen circular de nord a sud. Les distàncies es fan eternes.

Arribem amb ferri des del Pireu a Evdilos, antiga capital, amb velles mansions, carrers estrets i flors. D’allà anem amb bus a Armenistis on tenim previst allotjar-nos; llogar cotxe és difícil, però trobem el Sr. Xristos i la Sra. Irene, que després de parlar una estona, ens conviden a prendre cafè i ens proposen llogar el seu cotxe, un vell panda (el transport públic és mínim i sense un cotxe és molt difícil moure’s per l’illa).

Dos genials llocs per dormir en aquesta zona: Dimitris i Kyma dalt d’un penya-segat, amb habitacions que donen a la mar, vista impressionant. A pocs Km, la cala de Nas, amb la gorja del riu Xalari, un lloc feréstec amb àlbers, canyes, figueres, plataners, una cascada i restes del temple d’Artemisa. Posta de sol fantàstica. La costa de Gialiskari (amb un riu que no arriba al mar, canyes i tortugues) a Armenistis és plena de gent i cotxes.

Pobles i monestirs com Agios Polikarpos, el monestir de Mundé, Kastaniés, Xristos Raxés (molta vida, aquí, la vida comença a partir del capvespre, un costum dels temps que vivien en la clandestinitat per protegir-se dels pirates). Profitias Ilias, Pezi, Kálamos, un poble abandonat; Karkinagros i un pèl més enllà Trapolu on s’acaba el camí. Anem a la capital, Agios Kirikos, per la costa, un lloc boniquet. Al costat, Terma, platja i balneari. Més enllà Nifí, i Keramé, una de les millors cales de l’illa, Faros, platja llarga i tavernes. Katafigui cases entre verds. a la costa, Karavostamo, un poble amb horts de cases blanques cap al mar. Poble i platja de Kampos. Monestir d’Evangelismos, Glaredo, monestir de Zeoktisis, Márazo amb pins, eucaliptus, figueres, vinyes… i al fons la mar.Caminada al castell de Kóskina, que custodiava el pas cap a l’antiga capital d’Inoe. En direcció a Manganitis hi ha túnel primitiu i just sortint un camí –difícil- per baixar a la genial platja de Seixelles. Manganitis, el darrer poble d’aquesta carretera, és dispers, tot carrers avall, amb petit port i taverna. Maco.

Plagià, Xrisóstomos, Xilosirtis, un poble entre albercocs i a prop, font d’Azánato Neró, aigua miraculosa. Busquem Lefkáda a la costa, una mena de piscina natural quasi tancada per roques d’on ragen rajolins d’aigua bullent. Els banys van bé per la psoriasis, malalties de circulació i més. Tots els que trobem són iaios!

Illa molt recomanable i poc turística.

Kárpazos, a l’est de Creta i a tocar de les costes turques, s’incorporà a Grècia el 1948. Té poques carreteres i vam llogar cotxe un dia; la resta, amb bus i barca. Ens allotgem a Pigádia, la capital. Illa de terratrèmols, un dia tenim un ensurt a l’hotel, quan tot trontolla; la mestressa es comença a senyar i nosaltres sortim corrents a fora. No passa res.

Platges: Amopi petites caletes, a prop de l’aeroport. Arkasa, amb algunes ruïnes i 2 platges: Agia Sofia i la Agios Nicolaos. Cales d’Axata, Kira Panagia, Apella, Agios Nikolaos, Finikí, Lefkós, platja de lliris blancs i ruïnes amb petit port, un encant.

Interior: Aperi, capital de l’illa fins al 1892, sota la muntanya de Kali Limni. Spóa, poble agrícola amb safareigs públics, carrers estrets i blancs per on només circulen persones i rucs, ruïnes d’una torre de l’Edat Mitjana, un cafè i una taverna. Menetés, Volada, Ozos (el poble més alt de l’illa). Arkása, Mesoxóri (cases tradicionals, torres i un santuari dedicat a la Verge).

Anem amb barca al fins a Diáfani, passant per tota la costa est. Els seus habitants es traslladen a la capital per mar, més fàcil. Pujant, una desviació condueix a Avlóna; continuant camí, s’arriba a Olimpos, aïllat de la resta de l’illa molts anys, amb dialecte propi i tradicions ancestrals. Tot són escales. Imprescindible veure’l i si es pot, menjar una “macarounada”. Una altra excursió amb barca: illa de Sària: torrent amunt, un poble abandonat, però okupat aquell dia per veïns que celebraven Sant Zacaries; ens conviden a frapés, i força més tard, una dona, amb tota naturalitat, ens posa a taula gots d’ouzo, keftedes (mandonguilles) i pa negre amb un formatge. Però ens cal marxar. “Si això només era l’aperitiu!” protesta…

Una festa a Larnotiósisa, amb centenars de gent; primer resen, després mengen i finalment canten i ballen, i nosaltres amb ells.

De comiat, el dia de la partida, la mestressa ens dóna pa beneït i raïm.

Siros fa 22 Km de llarg i 9 d’ample. Va ser el port més important de Grècia fins que s’obrí el canal de Corint; llavors el Pireu passà a ser el primer.

Arribem amb un cotxe llogat a Posidònia i anem fins a Agazopes, a la badia de Finikas. Ens agrada i ens quedem als apartaments Krinakia (la mestressa té un fill casat amb una madrilenya), just davant de la platja. Al pati, lliris blancs. La mestressa ens explica que al matí n’ha collit per a la Verge. És catòlica, diu. Només en cullen aquí, i alguns a Kiní, no es fan enlloc més. I continua: “Si l’haguéssiu vist a l’agost, tot el jardí era blanc!”

La capital és Ermúpoli i per nosaltres el més interessant de l’illa. Té 2 turons: Anastasi i Ano Siros; al cim hi ha l’església catòlica de Sant Jordi i el monestir de les clarisses; a prop, un petit museu dedicat al cantant Markos Vambrakis. Els carrerons costeruts, una delícia. El cor de la ciutat és a baix, a la plaça Miaulis amb cafès i l’Ajuntament neoclàssic, segons els grecs, el més bonic de Grècia, obra de l’arquitecte Chiller. Carrerons estrets, tavernes, buguenvíl·lees, botigues de regals… tot endreçat i coquetó. Al port, monument de l’àngel en honor als morts del 1941-45 que van lluitar contra els feixistes italians i alemanys. Anem a la catedral, al Museu arqueològic petit i gratuït, amb objectes de les Cíclades i tot el que s’ha trobat a les excavacions de Xalandrianí. El Teatre Apol·lo és una rèplica en petit de l’Scala de Milà, inaugurat el 1864. Hi fan teatre habitualment. El barri de Vaporia té les cases construïdes sobre les roques i a l’església de l’Assumpció de la Verge hi ha una icona del Greco.

A l’illa les distàncies són curtes, no hi ha centre i tot s’acaba aviat. La meitat nord està pràcticament deshabitada, és més muntanyosa, hi ha pocs pobles i les carreteres són pitjors.

Llocs: destaquem les següents platges, en general totes en badies tancades, molt planes i de sorra. Kómito, Ambela, Vari, Kiní i a prop, cala Delfini, solitària i bé. Gálissas, Azólimnos (al final de la platja, una capella des d’on es veu l’illa de Tinos).

Interior: muntanya de Nítes, amb vistes fantàstiques, Adiáta, Xrússa i Episcopio (pins, algunes mansions, l’església del profeta Elies i vista sobre la capital).

Dediquem un dia a les ruïnes: anem a Xalandriàni, caminem, seguim les fletxes, baixem, quan som a baix el camí continua per una vall, torna a pujar l’altra carena… i no es veu el final; no hem arribat al kastro, però hem vist unes flors precioses, un pastor amb cabres i un ruc. Tornant amb el cotxe, ens aturem per anar a la cova de Ferekidis, el mestre de Pitágoras, però no val la pena.

Santorini és l’illa dels volcans. És verda i hi ha conreus de tomàquets, albergínies i altres hortalisses, així com vinyes. També veiem eucaliptus. El port queda a sota d’un penya-segat i una carretera serpenteja 15 Km fins a dalt on hi ha Thira, la capital. L’illa té forma de croissant i al centre es troben les illetes del volcà i de l’aigua calenta. Ens allotgem a Messaria, a uns 10 Km. Aquí ens passen un parell de coses curioses: un capvespre pels carrerons, traiem el nas per la porta mig oberta d’un pati on hi ha gent que canta i balla. Surt un home gran que ens convida a seure, treuen gots i menjar i ens hi passem més de 4 hores, xerrant i ballant! Un altre dia, després de sopar a la taverna habitual, se’ns acosta una noia que ens explica que l’endemà es casa amb el seu company, un xicot negre que els seus pares no accepten; són nord-americans. S’han fixat en el vestit blanc que porta una de nosaltres i ella ens el demana per celebrar la cerimònia. Així ho fem i l’endemà ens el tornen. Ja són marit i muller.

A Thira descobrim els carrerons de botigues, la immensa vista al mar des del penya-segat i l’illa volcànica. Aquí toca veure una posta de sol, envoltada de casetes blanques, però hi ha molta gent i massa càmeres de fotos i vídeos.

Una de les platges més conegudes és la de Kamari, de sorra negra, que ens agrada molt, i la Vermella. Al museu de Thira es poden veure les restes de frescos d’Akrotiri. Oia és un poble penjat a la punta nord de l’illa, amb unes escales com les de Thira que arriben al mar, al fons, però quan hi anem, fa tanta calor que amb prou feines podem moure els cossos. Record boirós i calitxós de carrerons blancs i solitaris i un bar bonic amb vistes al mar, amb les parets pintades de blanc i les portes de lila clar; a dins, fotografies antigues de famílies i taules de marbre amb potes de màquina de cosir. Restes d’una fortalesa veneciana, església blanca i cúpula blava.

Val la pena fer una excursió amb barca a Nea Kameni l’illa formada per lava de les diverses erupcions. No pugem a peu fins al cràter perquè la calor és inaguantable; després, la barca continua fins a l’illa de Palea Kameni, una caleta petitona amb una ermita pintada de blanc, tocant a l’aigua. Ens arriba de sota un xup-xup de l’aigua calenta que puja i es fan petites bombolles. L’aigua té un color fosc i fastigós per la gran quantitat de llot però cal untar-se’l per les seves propietats guaridores. Quan retornem al port, decidim pujar en mula fins a dalt. Hi ha uns 580 graons d’una amplada d’un metre i ho fem dues persones a dalt de cada mula, pobra! L’endemà, l’entrecuix em fa un mal terrible i al cap de dos dies em surten dos blaus com pomes, un a cada costat. L’altra opció és el telefèric.