pelagos

Hem fet una escapada a Londres i hem vist el musical al Victoria Palace, un teatre antic i bufó, en un bon lloc  i amb la sorpresa que deixaven entrar a la sala la gent que anava amb begudes, cacauets i bosses de patates fregides. Res no és el que era!

Poques hores abans ens havíem trobat en Josep M. Pou a Picadilly i ens havia dit que l’última vegada que el va veure a Londres, el va decebre; fa temps que el feien (més de 4 anys), havien canviat molts actors i s’havien “deixat anar”, cap avall, s’entenia. Però naltros ja teníem l’entrada i cap a dintre falta gent. I diguem-ho ja: ens va agradar molt. No sé si som públic poc entès o poc exigent, però vam disfrutar i estar-ne pendents fins que va caure el teló per darrera vegada.

La història la coneix tothom, la d’un noi a qui el pare voldria veure boxejant però ell el que vol és ballar. El context, un poble miner del nord d’Anglaterra durant una vaga entre els anys 84 i 85. Punts de lluita de classes, punts de tendresa. La música la devem a Elton John i el guió és de Lee Hall. El protagonista a Londres, ara és Ollie Gardner, de 12 any, justet de veu, però que treballa bé i molt.

Fa poc, el musical va obtenir 10 premis Tony a Nova York. Nosaltres la recomanem als qui vagin a Londres.

El cor de les Tenebres, de Joseph Conrad. Publicat el 1902. Il·lustracions d’aquesta edició d’Àngel Mateo Charris

Una història sobre el viatge del mariner Marlow per les aigües d’un gran riu africà, el Congo, a la recerca d’un agent europeu, Kurtz, traficant de marfil que havia embogit enmig de la jungla, on coneix les misèries del colonialisme i la zona més fosca del cor humà. La narració s’enquadra en els relats de viatges romàntics de l’època que s’endinsen en móns llunyans i exòtics i ha inspirat nombrosos artistes, com Francis F. Coppola, que en va fer la pel·lícula Apocalypse Now.

Kurtz, home déu o home dimoni, líder de masses eloqüent, hauria pogut ser un Hitler o un Stalin i la narració planteja molts interrogants, que no resol. Quan Marlow coneix Kurtz, aquest és a punt de morir; just llavors, crida “l’horror, l’horror” en el que es pot interpretar com el reconeixement de la seva catàstrofe.

Rellegir el llibre, com hem fet nosaltres, és viatjar a les fonts del colonialisme global. “Tot Europa havia contribuït a fer Kurtz”, diu Conrad, que parla d’homes blancs que s’enfronten a les incongruències dels seus propis mètodes. El colonialisme va provocar en Àfrica corrupció, espoli i guerres, i encara en paguem les conseqüències. Les ONG han substituït els missioners i nosaltres continuem consumint cacau i cafè i hem canviat el marfil pel coltan dels mòbils.

“No eren colonitzadors, i temo que la seva administració era tan sols una forma de repressió i res més. Eren conqueridors, i per a això només es necessita força; la força només és un accident que es fa palès davant de la debilitat dels altres. Abasseguen tot el que poden només per l’ànsia de possessió. Era un robatori a mà armada, un assassinat a gran escala, i actuaven a cegues, com és propi d’aquells qui afronten la tenebra. La conquesta de la terra, que més que res consisteix a sostreure-la a aquells qui tenen un color de pell diferent o el nas més pla que nosaltres, no és un fet gaire atractiu quan es coneix de prop”.

“El seu desig era arrabassar les riqueses de les entranyes de la terra, sense cap més propòsit darrera que el que poden tenir uns lladres que forcegen una caixa forta. … podíem haver-nos imaginat que érem els primers homes que preníem possessió d’una gerència maleïda per sotmetre-la a costa d’una profunda angoixa i un esforç excessiu”.  “(Els esclaus) morien lentament. No eren enemics, no eren criminals, en aquell moment no eren res terrenal, només negres ombres de malaltia i de fam.”

Als nadius que treballaven al vaixell que s’enfilava pel riu els donaven de pagament 3 trossos de filferro cada setmana. Menjaven carn d’hipopòtam podrida. “Eren 35 contra 5 i no ens van atacar mai”, diu el narrador.

Galàxia Gutemberg. Traducció: Montserrat Vancells

Un centenar de persones del Muntanyenc sortim d’Alpens (Osona) entremig de boscos de faig, pi roig, roure i alzina. Esmorzem davant del graner del Graell i l’ermita de Sant Joan. Al cel pinten bastos i poc després es posa a ploure. Estava anunciat. Continuem caminant cap al mas Perotet i la Coma. La tempesta continua, amb pedra afegida. Sort que en arribar a Sta. Eulàlia de Puig-Oriol ens obren el pavelló esportiu per aixoplugar-nos i canviar-nos de roba, qui porta recanvi. Aquesta és una antiga ruta de la transhumància

Arribem a Lluçà, un poble de qui es té constància ja l’any 879. Dominant l’extensió, el castell dels senyors de Lluçà. Entrem a l’església, amb un claustre en forma de paral·lelogram irregular, de capitells bellíssims, amb motius vegetals i animals, no religiosos, obra d’artistes àrabs. Al terra, algunes tombes.

La col·lecció de pintures al fresc, entre el romànic i el gòtic, abans al Museu del Prado de Madrid, van retornar al final als seus orígens. I són allà per a goig de qui les vol veure. Un pantòcrator, un sant Jordi matant el drac…

Al davant mateix, un bar-restaurant i casa rural. Dinem al restaurant La Mola, a prop, molt bé! I és que ja semblem iaios!!!

 

Havíem dormit a Assilah i vam anar a l’estació per agafar el tren a Meknés. Era un semidirecte que sortia a les 11.45 i hi arribava en 3 hores i 10 minuts. No podem agafar bitllets de 1a perquè s’havien exhaurit; per tant, viatgem com la resta de mortals. El bitllet val 66 dirhams (uns 6 euros per recórrer uns 310 km) i som els únics estrangers. L’andana és plena de gent amb maletes i paquets; quan arriba el tren va ple de gom a gom. Hi pugem com poden i ens quedem entre un passadís i una entrada, mig penjades, però al cap de 10 minuts, sembla mentida, ens anem fent lloc en els pocs cm quadrats que tenim. A l’estació següent la història torna a començar: semblava que no hi cabia ningú més, però els de baix a l’andana empenyen amb força cap amunt i tots tornem a trontollar i a suar. I de nou ens tornem a conformar amb la ració de cm quadrats (ara menys que abans). Un home ha pujat amb un paquet enorme:  un televisor i no precisament de pantalla plana. La dona que seu al davant del WC, envoltada de paquets, es nega a moure’s davant els intents frustrats de viatgers amb ganes de buidar la bufeta. Les dones, ho constatem, són les grans lluitadores per un tros d’espai.

El paisatge és pla, amb petits relleus, ondulacions, cultius i aigua. La carretera també hi circula paral·lela. Però a mesura que anem baixant, el relleu es fa més evident, hi ha alguns bosquets i ens anem apartant de la mar. Nens joves circulen amunt i avall del comboi venent llaminadures, gairebé penjats entre els caps de la gent. Cau aigua del sostre, segurament de la cisterna del WC, com una pluja fina i suau.

Moments de confusió en arribar a Sidi Kacem; alguns ens diuen que baixem,  altres que no… i és que no. Aquí baixa molta gent per transbordar a trens direcció Rabat. Queda poca estona però algunes de nosaltres seiem, treiem pa, olives, formatges, dàtils i fruita i fem un mos. Mitja hora més tard del previst arribem a Meknés, aclaparades per munions de parents que anaven a esperar la família. Prova superada. Ens espera una nova aventura.

Venim de Ketama, la capital del kif (hachís). Hi hem passat de llarg, espaordits de por. I ara arribem a la blanca i blava Xaouen, a 600 m d’alçada i 45.000 habitants. Ens allotgem a Dar Meziana.

Anem a caminar al parc nacional Talassemtane. Des d’Akchour caminem paral·leles al riu El Kelaa, enmig de salts d’aigua, romaní, espígol, mates de llentiscle, cants d’ocells.

Ha plogut molt i part del camí està inundat. Ens fixem en el travertí, les estepes, i de sobte, callem. Rera unes branques, s’enfila un mico de Berberia; no l’hem vist tots, només alguns privilegiats.

Passem per un antic molí de farina que s’alimenta del rec, al costat de la casa abandonada. Plovisqueja.

Cal creuar l’oued (riu), que fa anys no baixava tan ple. Però les aigües són gèlides i no arribem al final. L’objectiu d’arribar a les últimes cascades no s’ha acomplert…

… però n’hem vist de molt boniques. A més, decidim baixar paral·lels a un altre riu, el Laou, a través d’una gorja preciosa (dones rentant al riu, quitxalla jugant a futbol), fins a baix a mar, la nostra Mediterrània.

Després de la foscor, d’Haruki Murakami, és un llibre inquietant. L’acció passa en una nit, des que es fa fosc fins que es fa de dia. Són unes hores intenses on coneixem uns quants personatges. El narrador no n’és cap, ni és omniscient (que ho sap tot). Aquí trobem una narració explicada des del punt de vista d’una càmera cinematogràfica. Veu el que enfoca i fins on arriba. La música és un element important; aquest narrador ens explica en cada moment quina música està sonant. Quan es fa de dia, sabem algunes coses més dels sentiments i inquietuds de la gent que hem conegut, però no esperem cap final. La seva vida continua i nosaltres no sabem què passarà. Soledats, misteris, pors, petites solidaritats. Això és el que trobem en algunes hores d’algunes vides. 

Ed. Empúries, 175 pàg. En català.

http://www.tusquets-editores.es/murakami/

Roma, any 1945. Un periodista compromès amb la lluita per la democràcia i contra el feixisme, intenta tirar endavant un diari, amb totes les limitacions de la postguerra. La preocupació per un rellotge a les primeres pàgines del llibre lliga amb el final, quan n’hi regalen un altre. Entremig, tenim un retrat d’imatges de la gent, els edificis i els carrers, els suburbis, les misèries i les il·lusions de la gent que omple la ciutat. Entre les imatges impactants, hi ha la visita a un casa d’inquilins envaïda per les rates o la trobada d’un vell mort en la seva escala, amb un gos que udola de tristesa i de por.

 

M’ha fet pensar en un llibre molt diferent, Mrs. Dalloway, de Virgínia Woolf, on trobem un fluir mental de tot el que va passant pel cap de la protagonista. Aquí la tècnica és el fluir de les imatges, la descripció minuciosa i rica dels colors, els  moviments, les olors i els sons. El pas del temps és físic, es palpa i se sent. El resultat és una pintura a l’oli.

La reflexió sobre el pas dels anys i la mort (pàg. 419) queda sintetitzada en aquests paràgrafs, per mi, l’essència del llibre i del títol. L’he acabat de llegir amb la sensació que estava molt ben escrit i traduït, cosa que no em passava fa bastant temps.

La mort 

“En determinado momento, cuando tenemos la muerte en la espalda, parece que caminamos por un mundo compuesto, por todas partes, de verdades infinitas. Para la mentalidad analítica, esas verdades son, en efecto, infinitas. Sin fin y en vano nos esforzamos por buscarlas todas, un tras otra, como una multitud variopinta, cuya lengua y naturaleza humana comunes desconozcamos, y, aun así, con una visión inconexa y parcial, todos los hechos, todas las personas, ¡que hermosos y llenos de vida!. Pero al acercarnos a la muerte aprendemos a discernir, en la simultaneidad de los tiempos, en el bosque del mundo, la naturaleza común y el gran círculo que vincula y circunscribe los fenómenos infinitos, las infinitas clases individuales. El pensamiento, en lugar de estrecharse en un punto, en un objeto particular, parte del objeto y se expande en ondas sin limites. Es como si subiéramos  por un monte y el horizonte, a cada paso, se ampliara por debajo de nosotros. Tal vez, cuando se llegue a la cima, el horizonte sea tan vasto y lejano que se confunda enteramente con el cielo, tal vez eso sea la muerte. Si es así, vivimos para morir“.

Carlo Levi, El reloj, traducció de Carlos Manzano, Gadir ediciones, 455 pàg.

Una superfície de 120 hectàrees cobertes de verd, aigua i restes de pedres, que es pot visitar des de Roma amb bus, direcció Tívoli.

Per mi, l’emperador Adrià és un dels personatges més fascinants de la història (amb la contribució, per fer-se’l estimar, de Marguerite Yourcenar, Memòries d’Adrià). Fou proclamat emperador l’any 117 dC, quan morí Trajano, el seu tutor. Tenia 42 anys, i la seva estratègia fou de contenció dels confins territorials, organització de l’estat i promoció d’activitats culturals. La vil·la fou feta durant els primers deu anys del seu  mandat, als peus del turó de Tívoli i es va acabar només quatre anys abans de la seva mort, el 138. Ell va participar directament en el disseny arquitectònic i escultòric.

Hi entro, amb un plànol a les mans. Intento treballar el record i la imaginació, traslladar-me al segle I, tan lluny… Recorro la gran piscina, les termes petites, les grans, l’acadèmia… arribo al Canopo, un conjunt format en una depressió natural on hi ha una piscina rectangular i reproduccions d’estàtues que li havien agradat, com les de les Cariàtides de l’Acròpolis. El sector anomenat la plaça d’Or té molta importància arquitectònica, per les formes fins llavors mai assajades (asonometria, en diuen). M’encanta especialment el teatre marítim, un edifici circular amb un estany a dins i al centre, una petita vil·la, un lloc especialment agradable per a Adrià. Una innovació important és que va fer construir edificacions individuals per preservar la intimitat però després es podien comunicar per passadissos coberts. Intento imaginar-lo a la biblioteca, llegint, instruint-se, volent saber més del que no coneix. El veig contemplant les còpies de les estàtues, recordant els paisatges llunyans que a mesura que coneixia, estimava. El reflex de la cara d’Antinoo a les aigües de l’estany… No hi ha gairebé ningú.

Visita imprescindible si sou fans d’Adrià. 

D’allà m’arribo a Tívoli (castell, vil·la Gregoriana, vil·la de l’Est…) que val la pena.

Martí Olivella, director de NOVA, va presentar la conferència que es va fer a l’auditori del MACBA, des de la voluntat de promoure la reflexió sobre el nou escenari d’aquell país i sobre com es poden obrir noves vies de cooperació de Catalunya amb la societat iraquiana.

El professor Ignacio Álvarez Ossorio va sintetitzar la situació: el proper mes d’abril farà 6 anys que l’exèrcit dels EUA va envair el país. El cost de la guerra ha estat, fins ara, de 500.000 milions de dòlars, una xifra que en l’actual situació de crisi, els EUA no poden mantenir. Caldrà veure l’estratègia de reducció militar d’Obama fins, segurament, deixar-hi bases, com a d’altres països àrabs. Amb l’ocupació es va fomentar la divisió entre ètnies i religions. Iran ha enfortit el seu paper a la zona i la seva influència entre el xiisme més radical a l’interior d’Iraq. Caldrà veure el paper de Síria i si Al Qaeda voldrà convertir el país en un segon Afganistan.

Zaid Al Wardy, professor a la Universitat de Bagdad i cofundador de l’organització iraquiana Al-Mesalla pensa que les lluites entre ètnies responen més a l’enfrontament entre líders polítics que entre les pròpies bases, perquè no hi ha cap odi genuí. Des de l’any 2006, petits grups estan treballant en el camí de la noviolència, però no és una alternativa fàcil, tot i que van augmentant les accions i influència cada dia una mica més.

Es van projectar extractes del documental Pacifistes a Iraq, dirigit per Alberto Arce i centrat en les activitats d’Al-Mesalla i diferents representants del món de la cooperació, parlamentari i de les administracions catalanes van plantejar la necessitat de definir estratègies de suport a la pau per al poble iraquià.

Qui no ha vist mai al televisor el concurs ¿Quien quiere ser millonario? presentat per Carlos Sobera? Doncs aquest concurs va començar al Regne Unit l’any 1998 i actualment hi ha 55 països on es fa. A l’Índia també. D’aquí arranca l’oscaritzada  pel·lícula de Danny Boyle.

Un “slumdog”, que textualment vol dir “gos de suburbi”, es presenta a aquest concurs a Bombai i va guanyant totes les preguntes. Quan s’acaba l’horari d’aquell dia, només li queda una pregunta per guanyar els 20 milions de rúpies; la policia el deté perquè creu que és un trampós. Només a partir d’explicar-los, una a una, per què coneixia les respostes, se’l creuen. L’endemà retorna al concurs, disposat a jugar-s’ho tot per la darrera pregunta.
La pel·lícula ens va tenir en tensió les dues hores que dura. No és cap comèdia, sinó un retrat fragmentat d’una ciutat de 22 milions d’habitants, amb suburbis d’un milió, on viuen moltes persones riques i milions de pobres, on hi ha màfies, corrupció, odis religiosos i milers de persones de totes les edats que lluiten per sobreviure-hi. Ens ha fet recordar el llibre que havíem llegit fa poc, Shantaran (trobareu el comentari a la nostra secció de “Llibres”, que fa un retrat profund de Bombai).

L’hem vista en versió anglesa i hindi (subtitulada a l’anglès). Ens ha encantat com treballen els petits actors i actrius que retraten la vida del suburbi i Dev Patel que fa el paper de Jamal, el protagonista. I aquell final a l’estació, un picada d’ullet al cinema de Bollywood.