pelagos

Costa arribar-hi. Gairebé 24 hores viatjant, amb 12 hores de diferència. Tres vols diferents des de Barcelona, amb les humiliacions permanents dels controls de seguretat (no sin zapatos!).
Vam anar a dues illes del Pacífic, pel nostre compte: Big Island, la més nova i situada al sud i Kauai, la més vella i situada al nord (volgudament, vam esquivar Honolulú).Varietat de microclimes amb boires sempre presents. Pluges intenses o cels tapats dies seguits. Flora i fauna espectacular (90% endèmica). Volcans encara en activitat i quilòmetres de terra coberts de lava.

Pesca, fruits, cultius, indústria de transformació (alimentària, fusteria…). Turisme nord-americà i japonès. Grans complexos hotelers en llocs puntuals i minoritaris on el sol està assegurat i les platges són de postal (palmeres i sorra blanca), però també possibilitats de càmping i d’allotjaments més modestos, com motels i B&B. Gent que sembla feliç, poc agressiva, neta, que viu en cases de fusta envoltades de gespa i els agrada anar de picnic a la muntanya o a la platja. Una llengua minoritària en recessió que s’ensenya en algunes escoles. Tothom té cotxe. Pots jeure en una platja i trobar-te una foca monja de veïna. Pots entrar a la mar i trobar-te una tortuga gegant. Pots veure falgueres que sobrepassen l’alçada de les cases. Un aeroport, el de Kona, sense edifici (costa imaginar, oi?). Mangos, papaies, cocos i plàtans en una platja deserta de sorra negra. Un altre món.

L’últim any  els preus dels cereals i el gra bàsic han pujat més d’un 50%. Anuncien que l’escalada afectarà directament 850 milions d’éssers humans i que caldrà la mobilització de recursos internacionals que puguin pal·liar aquesta situació, amb especial atenció a la població infantil. Però el fenomen de l’alça de preus no és conjuntural. Fa anys que les polítiques internacionals de producció d’aliments van optar per privilegiar un model de producció basat en l’ús intensiu de terres i químics orientat a l’exportació. Les institucions internacionals han privilegiat el suport a la indústria de l’agronegoci amb reduccions aranzelàries als seus productes i amb la prohibició als governs dels països empobrits de protegir i subvencionar les seves produccions.

Hem vist créixer els beneficis de les multinacionals del sector alimentari, alhora que els productes locals desapareixien progressivament dels mercats i milions de camperols eren expulsats dels circuits productius. El 75% de les persones més empobrides del planeta, que sobreviuen amb menys d’un dòlar diari, són més de 980 milions, viuen directament del seu treball en el sector alimentari. I les polítiques públiques estan condicionades per acords comercials dictats pels lobbies de les multinacionals i imposats pels governs dels països industrialitzats.
Les polítiques agrícoles i ramaderes dels EUA i la UE segueixen la mateixa lògica, malgrat les denúncies fetes contra aquest tipus de subvencions que arruïnen les oportunitats de producció local. Els últims anys, la comunitat internacional no pren decisions per aturar el malbaratament energètic, sinó que promou i subvenciona les mateixes companyies perquè destinin una part dels seus cultius a la fabricació de combustible. L’última de les causes que s’uneixen a aquesta escalada, és el predomini de les inversions financeres en el sector agroalimentari, que han contribuït a elevar els preus finals dels seus productes.
La Cimera de la FAO a Roma tan sols ha estat capaç d’acordar que els programes de les institucions internacionals comprin, a preu d’or, la producció excedent que les companyies ja tenen emmagatzemades per oferir-la, al mateix temps que eviten que baixin els preus en el mercat internacional. Els països tenen dret de protegir les seves produccions i mercats alimentaris. Calen polítiques fiscals en el mercat financer global, que puguin gravar les especulacions financeres. Davan l’actual crisi alimentària ens preguntem quines són les societats que estan obtenint guanys. Exigim dels nostres governs mesures inequívoques que penalitzin aquests negocis i legislacions que protegeixin la producció alimentària mitjançant la protecció de la pagesia, els circuits curts de comercialització i les necessitats dels mercats locals.

Federació catalana d’ONGD (extret de l’Aliança Espanyola contra la Pobresa)
Aquest és el bàner que sortia fa uns dies a la pàgina del correu de yahoo.

L’antic hospital de la Santa Creu construït en temps de Martí l’Humà i acabat el 1414, es converteix en espai teatral. Els malalts i les monges que en tenien cura han desaparegut per col·locar-hi els protagonistes d’una tragèdia grega que manté la seva actualitat: la lluita per la dignitat, la dona enfront les lleis i les normes, les guerres i el poder. L’ espai on es fa aquesta representació especial és una nau gòtica, preparada en dues fileres per a 140 persones, una davant de l’altra, on els actors i actrius actuen al mig, a pocs pams dels espectadors, com si fossin membres de l’assemblea del poble.

És difícil posar a l’abast de l’espectador actual l’Antígona de Sófocles, escrita cap el 442 aC, perquè molta gent no coneix els complexos entramats de les tragèdies gregues i d’Èdip, el malaurat rei que va fugir de Tebes i deixà els seus fills Eteocles i Polínices en el tron perquè el succeïssin. Però el primer, quan li toca cedir el pas al seu germà, no ho vol; aquest fuig a Argos, aconsegueix l’ajuda del rei d’allà i retorna per aconseguir-lo. En la batalla, els dos germans moren. El nou rei, Creont, fa enterrar amb tots els honors el primer, i prohibeix l’enterrament del segon. Llavors, la seva germana Antígona, desobeint totes les ordres, l’enterra i Creont la condemna a mort. Aquesta és la història, que ens arriba en un guió mol assequible –potser una simplificació discutible-, dirigida per Oriol Broggi. Els actors, encapçalats per Pep Cruz i Clara Segura estan molt bé. Magnífic i de pell de gallina el cant final, amb música de “Sto Perigiali” (A la riba del mar) de Theodorakis, que podeu escoltar en la versió cantada per Maria Farandouri si cliqueu aquí a sota:

http://www.youtube.com/watch?v=vRN0D8QbNxQ&feature=related

Primer era l’espectacle de veure les flors que s’anaven fent visibles. Després esperàvem amb ànsia veure-hi les primeres cireres; llavors ens posàvem en moviment. A casa teníem cirerers, però per descomptat, a mi m’agradaven més les dels veïns, com a les meves amigues els agradaven més les de casa. Així, els pares i mares no deien res, en una mena d’acord tàcit de: “avui per mi, demà per tu”.

M’encantava pujar als arbres, enfilar-me a les branques i anar descobrint les cireres més vermelles rera les fulles verdes i llençar-les al cistell; les nenes jugàvem amb les nenes, com ho feien els nens amb els nens, i demanàvem pantalons dels germans, perquè no se’ns veiés res des de baix. És clar que, de les que collia, la meitat no hi arribaven al cistell perquè anaven a parar directament a la meva boca. Entre altres coses, repenjades a les branques, planejàvem escriure cartes a pretendents de les nostres germanes fent-nos passar per elles; els enviàvem una carta i els citàvem en un lloc del poble. No es presentava ningú, és clar, i el pobre pretendent se n’anava amb la cua entre cames!

Ara he tornat a pujar a un cirerer, a casa d’un germà, amb la mateixa emoció. He fet el cabàs ple, però n’he collides moltes més que he menjat directament. Hi ha records, ni que siguin molt antics, que poden retornar a la ment com si pel mig no hi haguessin passat els anys, ni els naixements ni les malalties ni les morts. Com si hagués estat ahir que jo pujava als cirerers del poble. I aquest record, viu, ha traspassat més de cinquanta anys i se m’ha fet present, avui i aquí, en aquesta vesprada en què el sol s’anava amagant rera els camps i la terra adquiria els colors suaus d’una primavera acabada d’arribar.

Film dirigit per Hana Makhmalbaf, una jove iraniana de 19 anys, presentat al festival de Cinema de Sant Sebastià el 2007.
Situat a l’Afganistan, a les muntanyes on hi havia el buda de Bamian que els talibans van fer volar. Allà hi havia coves on vivia gent en situació molt precària. Encara hi viuen. 

La protagonista és una nena de 6 anys, Baktay, amb una obsessió: anar a escola. Un nen, veí seu, hi va, i ella també vol aprendre a llegir i saber històries divertides.
Per anar-hi cal comprar un quadern, un llapis i una maquineta de fer puntes. Per això agafa quatre ous del galliner de la seva mare i els pretén vendre al mercat del poble; amunt i avall sense aconseguir res, n’hi fan caure dos, però tampoc aconsegueix vendre els altres dos; finalment els canvia per pa, que revèn a un home. Torna al quiosc, però amb el que té només pot comprar el quadern. Va amb el veí a l’escola, però el mestre li diu que només és per a nens, que la de les nenes és a l’altra banda del poble. Pel camí, es troba un grup de nens que juguen a l’únic joc que saben: fer la guerra.

Li estripen les pàgines del quadern que tant li ha costat comprar. L’agafen, la volen lapidar, després la segresten en una cova. A dins, hi ha tres nenes més; ella els proposa escapar-se; tenen por i ho fa ella sola. De nou a fora, torna a intentar arribar a l’escola de nenes, al costat del riu. Quan hi arriba, entra en una aula; cap nena la deixa seure al seu costat, la mestra, escrivint a la pissarra, no s’adona de res; a canvi d’unes pàgines del seu preuat i cada cop més prim quadern, una nena la deixa seure al seu costat, però a l’hora d’escriure, com que no té llapis i treu el pintallavis de sa mare, aquesta nena li vol prendre; al final, acaben pintant-se els llavis i la cara; ara sí que la mestra ho veu i la fa fora. Troba el seu amic, que li explica que el mestre l’ha fet fora i tornen a trobar els nens que fan la guerra: els detenen i els disparen amb les branques d’arbre que simulen rifles; el nen fa veure que l’han tocat i cau a terra; ella no, ella repeteix que no li agrada jugar a guerres, fuig corrent i arriba a un camp on uns homes estan ventant blat. Els nens l’encerclen; el seu amic li repeteix: “Cau a terra i et deixaran en pau. More’t, només així podràs ser lliure!” Al final, li fa cas. Cau a terra i el buda explota de nou.
La realitat narrada per nens i nenes que són els protagonistes en la vida real. Cap discurs. Només una càmera com a testimoni de què fan els nens en un país on només han viscut la violència dels talibans o dels occidentals, tant és. Els nens poden ser molt cruels. Els adults són el seu mirall.

Dirigida per Denys Arcand, del Quebec. El títol original és L’âge des tenebres (no sé per què aquí ho han canviat).

És l’últim lliurament després de El declivi de l’imperi americà i Les invasions bàrbares. Retrat mordaç, irònic i tendre de la nostra societat. Un home, Jean Marc, es refugia en els somnis per sortir de la mediocritat que l’envolta dins la família i la feina. Funcionari del govern del Quebec, engoleix diàriament el trànsit, el tren i el metro per arribar a la feina. Està fart d’atendre persones amb problemes per a qui no té solucions. Fa uns cursos que l’empresa ofereix, per cert, clavats als que ofereix la Diputació als funcionaris catalans! La seva dona només viu per la feina d’agent immobiliària i promocionar-se. Les filles no l’escolten. Té la mare en una residència d’avis on va a veure-la habitualment, sense cap esperança… Llavors fuig. S’imagina un brillant cavaller, una estrella dels escenaris, un escriptor d’èxit… que sempre té les dones als seus peus.

Al final peta, és clar. Però hi ha una altra vida més enllà d’aquella mediocritat. S’acaben els somnis. Cal trencar. Cal canviar de manera radical. Més enllà hi ha un racó de mar, gent tranquil·la, la pau i la solitud. Un altre món és possible.

L’actor protagonista, Marc Labreche, broda el paper, acompanyat de Diane Kruger.

El Montsenc és una serralada que s’estén entre les comarques de la Noguera i el Pallars Jussà. A partir d’Artesa de Segre, es poden conèixer indrets molt interessants i plens de pau.
El poble de Foradada està situat sota una penya; si es puja al cim es té una bona vista de la vall i de la resta de pobles propers. A prop hi ha Montsonís, amb l’impressionant castell i el santuari de Santa Maria de Salgar. S’hi arriba per un camí que surt de darrera el castell  en direcció al riu. El recinte es troba sota una balma i està protegit per un mur de pedra. Hi destaca l’església, un claustre renaixentista i un gran edifici.  Diuen que el nom ve de l’àrab algar, que significa cova. Inicialment era un santuari marià, on es venerava una imatge romànica de la Verge. El 1783 hi consta una comunitat de cinc membres a més d’un matrimoni que s’encarregava de feines diverses: ella a la cuina i ell al pas de barca. El convent no va resultar afectat per la Guerra del Francès i s’hi van refugiar frares de l’orde carmelità. La imatge gòtica que va substituir la romànica va desaparèixer el 1936. Nosaltres hi vam anar amb motiu d’una comunió familiar i tant el recinte com els voltants ens van agradar molt. Es pot entrar a l’antic convent i pujar unes escales i passarel·les fins arribar a unes coves, dalt de tot, on hi ha una capella. La vista és excepcional.

http://www.monestirs.cat/monst/nogue/no15salg.htm
També ens vam acostar fins al poble abandonat de Rubió de Baix, que es troba després d’un càmping abandonat tocant al riu, en un turó. Hi resta l’ermita, els murs i parets, antigues canalitzacions i, dalt de tot, les torres.

Vam dinar en una casa de colònies, cal Petit, a Vilanova de Meià, que queda a l’altra banda del Segre. Un indret agradable, amb un petit bosc, mates oloroses de timó i un caminet que acaba en un penya-segat sobre el riu.

Marc Chagall (1887-1895). Nascut a Rússia, participà activament en la revolució russa (fou ministre de Cultura), però després s’allunyà del nou règim i emigrà a París.

El 1922, a Berlín, Chagal aprén la tècnica dels aiguaforts. Més endavant, als Estats units, treballa la litografia en color i els decorats per al teatre… Llavors, la ceràmica s’havia començat a valorar (després de la Segona Guerra mundial, Matisse exposava a Nova York peces realitzades per Miró i Artigas).

 Entre el 1949 i el 1972, a les Antibes realitza més de 220 peces; les primeres produccions s’adapten a les formes tradicionals de la ceràmica culinària però de seguida tria altres formes on juga amb colors, llum i profunditat i explora les possibilitats de la matèria. Després treballa el volum en gerros, plates… La seva reflexió sobre les oposicions entre espais interiors i exteriors el duu a innovar en la ceràmica com ho faria un escultor.

A partir de 1950 treballa en una sèrie basada en les faules de la Fontaine , amb clares referències a la Bíblia. En aquest mateix període s’endinsa en la recerca de la ceràmica mural: com engrandir la imatge sense destruir la unitat visual. Totes les temàtiques són abordades des de la seva habitual temàtica: parelles, religions, circ, faules, monuments, nus, mitologia, natures mortes…

L’exposició es pot veure fins al 25 de maig de 2008 al Museu de Ceret www.musee-ceret.com.  El poble, petit i coquetó, mereix una visita. I si es té temps, es pot anar fins a Cotlliure a visitar la tomba de Machado, fer un volt i menjar ostres o musclos en un dels restaurants que donen al mar. Nosaltres hi vam anar amb una colla d’amics de l’ànima, i entre l’art, el mar i les ostres, vam ser profundament feliços.

Un relat sobre l’esperança, el valor i la dignitat d’un grup d’activistes iraquians que, lluny del rancor o la venjança i escapant de les divisions artificials que pretenen enfrontar-los, persegueixen un somni: la reconciliació i la reconstrucció de la societat civil a Iraq a través de la resistència noviolenta.

Durant l’any 2007, el director, Pedro Arce, va estar a Erbil, Suleimanya, Halabja i Kirkuk al costat d’aquests iraquians que a diari es juguen la vida per la pau.

Més informació a

http://becauseofthesituation.blogspot.com/ i  http://almesalla.blip.tv

D’aquest llibre, sorprenen unes quantes coses: el narrador és un personatge especial: la Mort. Te n’adones al cap d’una estona de llegir-lo. També la manera de narrar, amb petits capítols i una introducció centrada; després, dins del capítol, més ampliacions-explicacions. Preguntes que inciten a la reflexió com: què penses que va fer el personatge? Això? Allò? Els dibuixos que apareixen al llibre, o un llibre dins del llibre… en resum: no és un llibre gens “habitual”.

La protagonista és una nena situada a l’Alemanya de Hitler, en plena guerra. Un pare adoptiu molt especial que toca l’acordió, treballa poc i se l’estima tendrament. Una mare que treballa molt i sempre rondina, però també se l’estima. Els amics, sobretot el Rudy. El carrer. La casa de l’alcalde, al cim del turó. La dona de l’alcalde i la seva biblioteca. Un jueu. La por. La solidaritat.

El llibre és un homenatge a les paraules, al poder de les paraules. Al poder de la lectura. A la gent que llegeix i a la complicitat que es pot crear entre persones molt diferents. Tendre. Trist. Fàcil de llegir malgrat les seves 562 pàgines.

La lladre de llibres, Markus Zusak, La Campana, BCN 2007