Durant els segles XVI i XVII va començar una forta crisi del català, doncs, com la cort es va traslladar al centre del país tots els documents burocràtics van començar a reconstruir-se, per tant, els documents ja no s’escrivien en català sinó en castellà, encara que la gent continués parlant català en l’àmbit popular. També l’aristocràcia es castellanitzava pels lligams que establien el nobles catalans amb els nobles castellans. Encara que va aparèixer la impremta i els impressors catalans van produir molts documents en català i llatí. La consciència lingüística del català en el escriptors es va anar perdent irremeiablement perquè al escriure en castellà l’obra arribava a tenir més lectors que no pas en català. D’altra banda, el català va incorporar molts dialectes del català.

Durant el segle XVIII es van promulgar els decrets de Nova Planta en la qual, treia els drets de Catalunya a favor d’una constitució i s’establia l’organització política pròpia de Castella. Així, el català deixa de ser llengua oficial i s’en prohibeix l’ús en la justícia i en l’educació. A mitjans de segle els il·lustrats utilitzaven preferiblement la llengua castellana per escriure i altres que per a ells el català només es una curiositat lingüística i era menyspreat. A través d’estudis, s’ha observat que hi havia escriptors que mostren la seva preocupació per la situació del català, durant aquesta època el català era llengua només en el sector popular de la població i la diferencia que hi havia entre la cultura castellana que era molt més superior a la catalana comença un procés de catalanització, un fet que acabaria consumint-se durant el segle XIX.