Sempre hi ha hagut una cultura que m’ha interessat i l’estudio detingudament fa ja temps. La cultura japonesa va entrar en contacte amb mi pels ulls, per la televisió i còmics, des de ben petit. Al principi només m’entusiasmava les seves històries i estil de dibuix que veia a les sèries “manga”, que va tindre una gran repercussió a Catalunya ja fa molts anys i ha anat creixent amb el temps. Creaven històries, personatges, llegendes i móns molt diferents dels que estava acostumat. Amb el temps em vaig anar fent més detallista, i em vaig fixar en altres coses, per exemple, com era la música que hi havia a les sèries o pel·lícules. Aleshores va ser quan vaig començar a escoltar música japonesa, el grup The Pillows principalment. També vaig començar a imitar els seus estils de dibuix, i immediatament vaig enganxar-me a la seva gastronomia, anava molt sovint a un restaurant al que havies d’agafar reserva si volies entrar, però el primer cop que hi vaig anar, vaig proposar-me no tornar a menjar ni beure res més per no perdre el sabor de boca. Enseguida vaig posar-me a estudiar pel meu compte tot el que vaig poder de la cultura japonesa: religió, política, història i fins hi tot vaig aprendre a escriure en una de les dues dialectologies més comuns, el hiragana. Ara, per fi, he aconseguit un bitllet obert per anar a Tokio el dia que tingui vacances. Porto esperant-ho molt temps, ja quan em quedava nits sense dormir enganxat a un còmic pel dibuix i argument, esperava el dia en que en tingués l’oportunitat.

El gènere narratiu es basa en transmetre una sèrie de fets a un o més receptors, organitzant-lo en forma de prosa. No és necessari que aquests fets hagin succeït a la vida real, és a dir, que siguin producte de d’imaginació del autor.

Tot i això, fins i tot els textos més surrealistes solen tenir mols cops relació o inspiració amb alguns fets reals que hagi viscut directa o indirectament l’autor. Per exemple, jo com autor, puc escriure una novel·la sobre essers que mai han existit, amb tradicions que mai han existit i amb un llenguatge inexistent; però totes aquestes idees que no semblen tenir cap relació ni una amb la realitat, puc haver-les creat a partir d’un reportatge real sobre certa criatura que hagués existit, o d’una teoria que es basa en fets científics. Només amb això ja té detalls basats en fets reals.

Com a tipus de textos narratius n’hi ha dos: La la novel·la i el conte. Procediré a explicar breument cadascun:. La novel·la es caracteritza, principalment, per ser més extensa que el conte. Normalment van destinades a lectors adults i poden tindre tot tipus de temàtiques: ciència ficció, terror, comèdia, eròtica, èpica… En canvi, el conte és un text narratiu prou curt. Pot tindre també tot tipus de temàtiques però el tipus de conte més estès és el infantil o popular. No són molt freqüents els contes per adults. Molts cops els contes contenen un missatge de rerefons, molt explícit en els infantils, que sol ser una moralitat.

Exercicis 1

Des dels inicis de la nostra existència nosaltres ens hem formulat preguntes que hem anat solucionant, o com a mínim ens hem conformat definint-ho, a poc a poc amb la ciència. Com a ciència no vull dir només la química o las matemàtiques, sinó també la filosofia i la psicologia. Per tant que podríem formular qüestions sobre fets quotidians, siguin accions (per física), preguntes existencials (filosofia) o estats d’ànim (psicologia), i podem saber com funciona amb exactitud amb uns quants càlculs o consultes. A part de tot això, es podria dir que la vem vam crear per millorar la nostra qualitat de vida, i així ha estat. Actualment tenim moltíssimes més qualitats i una comoditat i producció de vida infinitament més gran que fa un milió d’anys. La nostra vida és molt millor gràcies a la ciència.

Haig de reconèixer però, que hi ha una altre car en aquesta moneda. De la mateixa manera que la ciència ha permès descobrir grans avenços, ha portat a descobrir grans perills, desgracies i en part ha creat en nosaltres un aire de superioritat que no sempre ens convé. Si no fos per la ciència no haguessin mort tantes persones a Hiroshima, ni hi hauria tanta contaminació, ni s’haurien extingit moltes espècies; però així és.

Igualment, opino que això no deixa de ser culpa dels homes que fan un mal us de la ciència, així que considero que igualment la ciència és la base central de la nostra vida actual.

El conte com a gènere literari és semblant a la novel·la en quant a estructura i a objectiu. És, com la novel·la i els textos periodístics, un text narratiu. Aquests descriuen fets reals o imaginàris i pretenen informar o entretindre al lector. En el cas del conte, és comú que relatin fets imaginaris o històries basades en llegendes populars, tot i que també poden basar-se en fets reals, experiències del autor… El objectiu dels contes és bàsicament entretindre i ensenyar en el cas dels infantils, peró com ja he dit no són els únics. En quant a extensió, que és la principal diferéncia entre el conte i la novel·la, els contes són molt més curts i solen tenir un llenguatge simple i concís, amb oracions curtes.

És obvi que no hi ha cap persona igual a un altre una altra en aquest món nostre. Però si que hi ha models i factors a l’hora de pensar, actuar i parlar comuns entre nosaltres. Personalment, jo si que crec que tothom té un preu, en certa mesura. És cert que hi haurà gent que no vengui la seva vida o la d’algú estimat a cap preu (tot i que també hi ha gent que si que ho faria, com és el cas dels fanàtics musulmans).

Amb això vull dir que tothom, com a mínim, té un preu per el qual accepta fer alguna cosa que no voldria per si mateix. Tot es qüestió de trobar el punt feble i de necessitat de la persona a comprar. Únicament algú més poderós que tu, pot arribar a comprar-te; i a més, ha de tenir alguna cosa que tu no tinguis i ell si. A un multimilionari, no el compraràs mai amb diners; però si, per exemple, també fos col·leccionista fanàtic i tu li poguessis oferir una peça única, és possible aconseguir-ho.  

Per aconseguir comprar a algú, has d’aconseguir una recompensa que li desperti al subjecte un sentiment de necessitat i satisfacció més gran que la llei moral interna per la qual es negaria a actuar de la manera que t’interessa. Fins i tot als més poderosos s’els pot comprar, perquè ningú pot ser poderós en tot, per tant sempre hi haurà quelcom que ell no tingui.