Aquest document un reconeixement a una sortida de la crisi diferent a la plantejada pel neoliberalisme i pel social-liberalisme, les ideologies dominants a la Unió Europea malgrat que des de molts àmbits (estudiantils, sindicals, polítics i socials) de l’esquerra europea creiem que sense el capitalisme podem viure millor.

Als Països Catalans la campanya “Que la crisi la paguin els rics” ha impulsat una proposta unitària de vaga general per mostrar el malestar de la classe treballadora davant d’aquesta crisi que ens haurem de plantejar tots i totes com portar-la a terme.

Una vaga, segons el Diccionari de la Llengua Catalana, és una cessació voluntària en el treball per part dels/les empleats/des assalariats/des amb vista a obtenir de l’empresa algun avantatge relatiu a millores de les condicions de treball: millores del poder adquisitiu real, millores del temps de treball, millores en beneficis socials, etc.

I si a aquesta cessació voluntària del treball, estan convocats/des tots/es els/les assalariats/des de les empreses d’un territori, indiferentment de la seva activitat (indústria, administració pública i serveis) i amb un objectiu sociolaboral: modificar la legislació laboral i social aplicable en tots els sectors econòmics i en benefici d’un suficient Salari Mínim Interprofessional, d’una distribució del temps de treball igualitari entre tothom (35 hores), d’una millor i més amplia protecció social (de l’atur i de la jubilació per exemple), per una política econòmica que persegueixi una creació d’ocupació de valor afegit i neta ecològicament, etc., és quan diem que és una vaga general.

En aquesta situació, de vaga general, ens la juguem tots i totes. I tots els centres de treball són importants. Els polígons industrials, les àrees de negoci, els eixos comercials, etc. són camps de batalla en les que els/les treballadors/es han de plantar-se i afegir-se en aquesta mobilització de millora i canvi en la legislació laboral i social, una millora i canvi que és per ell/a i per tots/es nosaltres, sense distinció.

La convocatòria d’una vaga general és un pols de la classe treballadora davant els atacs que des del món econòmic i polític es realitzen contra ella. La darrera vaga general, el 20 de juny de 2002 va ser un èxit. No es va moure ni un mitjà de transport, els centres de treball van estar tancats i els piquets de vaga van prendre el carrer tot el dia. Però els de sempre, al final, van signar un pacte amb el PP que va maquillar el decret de reforma del mercat de treball d’aquell any.

S’imposa novament una crida a una demostració col•lectiva de la classe treballadora aturant l’activitat econòmica als Països Catalans. Perquè sense nosaltres aquest sistema no funciona i és hora de reivindicar el nostre paper pel seu funcionament. Potser estem lluny de posar data a la convocatòria de vaga general però, el convenciment no ens ha de faltar per portar-la a terme.

Però per fer-ho necessitem inajornablement que la classe treballadora dels Països Catalans s’afegeixi i participi en el sindicalisme nacional i de classe. Sense organització no hi ha mobilització possible, no hi ha espontàniament sense l’espurna que encengui aquesta necessària vaga general. Com deia Karl Marx al Congrés de la I Internacional: “L’alliberament de la classe treballadora serà obra de la mateixa classe treballadora”.

“N’hi ha que neixen amb estrella i n’hi ha que neixen estrellats”, diu la dita, i no erra pas. Els i les que posseïm mala estrella, i aquests dies la premsa en va plena d’exemples, som la classe treballadora.

Qui diu que és de classe treballadora quan se li pregunta per la seva classe social?  Ningú ho diu i es refusa ser-ne. Classe mitjana i tots els sinònims que hom pugui pensar. Per ser part d’una cosa has de tenir la idea que n’ets part. Si els i les benpensants d’aquest país, i del món, han certificat la defunció de la classe treballadora, no puc ser part d’una classe social morta.

(more…)

Manifest d’Endavant (OSAN)

Any rere any, als Països Catalans celebrem les nostres diades nacionals: 11 de setembre al Principat, 9 d’octubre al País Valencià, 7 de novembre a la Catalunya Nord, i 31 de desembre a Mallorca. Unes diades que per a tots i totes els que desitgem un futur de llibertat no són moments de festivitat sinó de lluita i compromís. (more…)

Comptarem amb companyes vingudes d’arreu per descriure’ns l’ús
real del català en els diferents territoris així com les polítiques engegades
per a promoure’n el coneixement i ús… o bé les polítiques per afavorir-ne la
desaparició.

Des de Perpinyà (Joana Serra, de Maulets), de la Franja (Josep
Miquel Garcia, de l’AC Matarranya), del País Valencià (Xavi Sarrià, vocalista
d’Obrint Pas) i de les Illes (Toni Trobat, de Joves de Mallorca per la
Llengua).

En acabat, farem un sopar amb els ponents. Els guanys del sopar
serviran per promoure nous actes i reactivar així la consciència política activa
entre el veïnat de Les Corts.

DILLUNS, 8 DE SETEMBRE, A LES 20 HORES, AL CASAL POPULAR DE LES
CORTS (C. Entença, núm. 237).

L’Audiència espanyola ha condemnat en Jaume Roura i n’Enric Stern a una pena de presó de quinze mesos substituïble per una multa de 2.700 euros per a cada un d’ells, per injúries a la corona espanyola.

És la mateixa pena a què se’ls va condemnar al novembre, en el judici que s’anul·là perquè els joves no havien pogut declarar en català. En aquest sentit, la sentència ha estat la mateixa que en el judici anterior, fet que mostra la manca de rigor i la total politització d’aquest cas.

Vint-i-dos antimonàrquics més a l’espera

Les portes resten obertes ara a continuar endavant amb la repressió selectiva en la que els Mossos d’Esquadra s’han destacat en la delació mitjançant fitxers polítics il·legals que els senyors Delort, Boada i Saura neguen que existeixin.

Alerta Solidària denuncia el caràcter polític de tot el cas, especialment greu si es té en compte que ha estat promogut des del primer dia per un interès mediàtic que pretenia reforçar la simbologia espanyola a casa nostra i que, amb complicitat absoluta del govern de la Generalitat de Catalunya, està comportant la persecució i càstig contra catalans compromesos amb la llibertat dels Països Catalans.

Insistim finalment en la crida a la societat catalana a solidaritzar-se amb els represaliats i les represaliades a respondre activament a les crides a la mobilització que des de la campanya de suport i des d’Alerta Solidària es faran properament si l’onada repressiva no s’atura.

Els catalans i les catalanes no tenim rei,

Independència! Socialisme! Països Catalans!

Tot poble te els seus símbols, i el nostre evidentment també. Els símbols són imatges, himnes o banderes que prenen un significat més enllà de la fotografia, les notes musicals o la peça de roba acolorida.

Cada persona, li dona un conjunt de valors a cada símbol, i és el conjunt de valors i sentiments que hi donem, el que fa que a la llarga esdevinguin referents col·lectius que ens vinculen amb ells.

I de banderes… tantes com pobles, i per cada poble tants matisos per sentir-la. El poble català som massa vegades hostatges de la mitologia del seny, que ens fa ser porucs alhora de fer-nos veure. Cal desmitificar el seny, i fer créixer la rauxa, i mostrar-nos tal com som, i fer veure al nostre veïnat, que als Països Catalans, en els dies de festa major i diades de commemoració és la senyera estelada la que simbolitza la nostra manera de fer i viure.

Que darrera de cada finestra o balcó quatribarrat, hi ha molt més que una simple fotografia, notes musicals, o un tros de roba hi ha l’anhel d’un poble que decideix la seva independència.

El 24 de juny penja l’estelada teu balcó!

www.endavant.org 

 Cada vegada més podem descriure l’abast de l’atenció social com un negoci rodó.

Els conceptes de pobresa, exclusió, immigració, gènere, infància, joventut, dependència o discapacitat, entre d’altres, han estat sempre en els programes electorals de la socialdemocràcia que s’ha dotat d’una política assistencial que el liberalisme sempre ha situat en la beneficència.

 I segurament la realitat de la situació ens hauria de convèncer que la política social d’una i altra ha estat igual de perversa per a la gent que lucrativa per a les empreses.

(more…)

Com cada any la Intersindical-CSC commemora el Dia Internacional del Treball en record de la lluita incansable, fins la mort, que els treballadors i les treballadores de Xicago van dur a terme per aconseguir les seves reivindicacions laborals (vuit hores de jornada de treball, reconeixement del dret d’associació i de vaga, etc.).

I és que malauradament en el món del treball actual ens veiem molts cops immersos en lluites sindicals i socials per reconquerir drets i llibertats que amb la imposició del liberalisme econòmic i les subsidiàries reformes laborals hem anat perdent la classe treballadora.

En comptes d’avançar cap a quotes més grans d’autodeterminació (nacional, social i personal), les condicions de treball i vida de la classe treballadora d’avui semblen estar més properes a les reivindicacions  d’aquell llunyà primer 1 de Maig de 1886.

(more…)