N’hi ha que naixem estrellats December 4, 2008
Posted by marc12 in : Treball , trackbackArticle publicat a www.llibertat.cat el desembre de 2008
“N’hi ha que neixen amb estrella i n’hi ha que neixen estrellats”, diu la dita, i no erra pas. Els i les que posseïm mala estrella, i aquests dies la premsa en va plena d’exemples, som la classe treballadora.
Qui diu que és de classe treballadora quan se li pregunta per la seva classe social? Ningú ho diu i es refusa ser-ne. Classe mitjana i tots els sinònims que hom pugui pensar. Per ser part d’una cosa has de tenir la idea que n’ets part. Si els i les benpensants d’aquest país, i del món, han certificat la defunció de la classe treballadora, no puc ser part d’una classe social morta.
Bé, el certificat l’han fet però no tothom hem acceptat aquesta mort. Des d’organitzacions i àmbits diferents, alguns/nes ens hi referim. Tenim consciència i per tant existim com a classe treballadora. Una existència minoritària i sense el ressò necessari per contradir els mitjans de comunicació. Però de tant en tant ens fem sentir.
Em pregunto quin sentit té aprovar una directiva europea que permet ampliar el temps de treball fins a 65 hores setmanals quan patim una onada d’expedients de regulació d’ocupació que pot deixar, segons experts en economia, un terç de la població catalana a l’atur.
I els efectes de l’atur són un cop molt dur si no estàs preparat/da. Les conseqüències en la capacitat adquisitiva i com fer front a l’endeutament al que ens hem acostumat pot derivar en drames personals que poden tenir com a efecte més evident la generalització de la pobresa. I la pobresa al nostre país no s’ha d’entendre únicament en situacions d’exclusió o de marginació, sinó també en situacions de subsistència, quan estirem de tarjeta bancària o d’ajudes familiars per arribar a final de mes.
Es fa evident que l’objectiu de la classe capitalista és aconseguir que la classe treballadora cada dia sigui més dòcil en el món del treball. Qui gosarà aixecar la veu davant l’imposició de les 65 hores, que no és la única, si pot veure el seu lloc de treball amenaçat? La por, i en els pitjor dels casos la coacció, ataca la dèbil resistència que hem de tenir per creure que podem capgirar la situació.
El sindicalisme, com a moviment, tenim molts reptes plantejats en les crisis capitalistes i en vull destacar dos.
El primer és el d’aixecar la moral a la gent i de fer veure, i fer creure, que la resistència és un acte que ens beneficia més que ens perjudica. El que ens perjudica és quedar-nos quiets/es impassiblement davant l’ofensiva capitalista.
El segon, proposar alternatives democràtiques al món en què vivim. L’activitat sindical ha de tenir com a únic objectiu l’eliminació de tota situació d’opressió d’unes persones sobre d’altres i la consecució d’una estructura social que tingui com a finalitat el ple desenvolupament i l’assoliment de respostes adequades a les nostres justes necessitats.
El sindicalisme que ens proposi refundar el capitalisme no és el nostre sindicalisme. El nostre sindicalisme és el que proposa superar, una vegada per totes, el capitalisme i posar rumb a una societat on les classes socials desapareguin en la humanitat.
Comments»
no comments yet - be the first?