El blog del Marc

Avui a les 11 del matí ja estava al camp de futbol del poble, tot i que jugo a dos quarts de cinc (les 4:30, vaja), perquè havia de provar, juntament amb unamic meu, una cosa que encara no sabia com es podia fer: emetre un programa de ràdio des del teu ordinador gràcies a internet. Jo, avui (cosa raríssima, us ho asseguro), m’he limitat a moure trastos, aparells i cables sense tocar res dels ordinadors.

Al costat del camp de futbol hi ha unes oficines (les de l’Escola de Futbol, és clar), on hi ha internet i molts enddolls. Allà hem connectat el primer portàtil. Llavors, mitjançant un lío de cables de xarxa, d’electricitat i cel·lo, hem aconseguit fer arribar la xarxa fins a la teulada de les oficines, on hi hen arribat gràciea a una escala de mà extensible. Hem pujat una taula, un altre portàtil, una càmera digital i uns quants cables més. Jo he portat un micròfon senzill de casa (que, per cert, em sembla que s’ha quedat allà… u_u’) i també l’hem connectat. Llavors, el pare del meu amic ha configurat el programa degudament, i ha començat la retransmissió del partit. Però no ha servit de res, perquè, per culpa de tants cables, algun s’ha desconnectat i llavors internet no anava. La pròxima pregunta seria: nen, saps que existeixen les connexions Wi-Fi? Doncs sí, sé que existeixen (¬¬’), però no anava (vés a saber per què).

Total, que molta mandanga per res, tu. Un dia que podria haver dormit… Bé, l’únic avantatge és que des de la teulada es veu tot molt bé, o sigui que hem gaudit de la victòria dels alevins contra el Vacarisses per 6-2, durant el qual l’entrenador visitant ha amenaçat a l’àrbitre i s’ha hagut de cridar a la policia i tot.

Deixo estar el matí, que ja no ha donat més de sí, per explicar-vos molt resumidament el meu partit. Jugàvem contra el Sant Llorenç, un equip terrassenc d’aquells de barriada en el qual tots els jugadors o bé són gordos, amb grenyes i arracades o bé són extrangers (moros, àrabs… ja m’enteneu. La primera part no anava gaire bé quan, a menys de tres minuts pel final del partit, ens han marcat un gol. Durant la mitja part hem tingut la típica bronca de l’entrenador sobre motivació, actitut i aptitud (aquestes dues no són el mateix, tot i la semblança) i coses així. Bé, comencem la segona part i, pam!, un altre golet seu. 0-2. El món se’ns cau a sobre, però l’Adrià ens salva, per sort. És lliure (pels que no hi entenguin, un defensa que es dedica a treure pilotes), però xuta bastant bé les faltes. Doncs bé, aquella falta l’ha tirat pel mig. Facilíssima pel porter, en teoria. Però no. El porter s’ha motivat moltíssim i s’ha volgut lluir, amb la mala sort que la pilota, franca, ha entrat dins. 1-2, i el món ja sembla més bonic. Continua el partit, que tenim mig dominadet, i llavors l’Eric marca un golet. 2-2!!! Hem remuntat, sí senyor! Vinga, Vila, vinga, que podem!!! I altres crits d’aquest estil sortien de la meva boca. M’he quedat mig afònic. I llavors, el Pau, que quan no s’està queixant tot el partit juga bé, marca el golet de la victòria. Continuem sent els millors, però el Sant Llorenç no ho suporta, i ho dóna a entendre amb dos cops de punys a la cara. El primer ha encertat a la boca d’un noi que porta ferros, i calr, tot ple de seng (els llavis rebentats). El segon, un cop de puny a la cara, que no ha acabat pitjor perquè algú no ho ha volgut. A més, un expulsat per ells que ha acabat rabiant i insultant a tot déu (menys Al·là, que és molt gran).

Doncs bé, resumint la parrafada: hem guanyat 3-2 després de patir com putes, amb paraules de l’entrenador.

PD per l’Adriatip: ho sento, tio, però com que ho ha configurat aquell pare, ara no et puc explicar com es configura el programa per què se senti des d’internet… Et juro que ho preguntaré, i si m’acalaro, ho posaré aquí.