Les notes de Braddock

Repte acceptat… (2) 26 Novembre 2007

Publicat per lewis a: General , afegeix un comentari

Vale… ara em toca a mi La veritat és que mola contestar aquests questionaris I faré cas de la Jordana: actualitzo dates, ok?

1. Jo, fa 10 anys enrera:
Va ser quan vaig començar a intentar prendre’m en serio tot lo del cine. Vaig contactar amb una productora independent de NY i els vaig enredar perquè em fessin cas i em donèssin una oportunitat. I ho vaig aconseguir; tot i que no la oportunitat que jo tenía en ment… però d’alguna manera va obrir la porta a començar a fer curtmetratjes i aquestes coses… mentre encara estudiava Art Gràfic a Barcelona i començava a sortir amb el meu primer gran amor. (Qué cursi, eh! :p)

2. Jo, 5 anys enrera:
El 2002 va ser quan em vaig profesionalitzar… o ho vaig intentar, al menys. També va ser quan vaig dirigir el meu primer llargmetratge, que va fer que l’any seguent em concedissin l’unic premi dins el mon del cine que he rebut mai (ha!). Feia un any que el meu primer gran amor havia decidit deixar-ho estar i encara faltava un any perquè les coses a nivell professional començèssin a rutllar.

3. Jo, fa un any:
Estava escrivint el guió d’una nova peli que s’hauria de rodar justament a principis del 2007 però que mai es va arribar a materialitzar… i a l’horitzó començava a despuntar el que sería el meu pitjor any en molt de temps. Al menys, ara ja està gairebé mort.

4. Ahir, (25 de novembre):
Vaig passar gairebé tot el día penjant quadres i arreglant coses al meu pis nou, al que em traslladaré d’aqui a una setmana o així. Ja té el gas, la llum i l’aigua, però encara no hi ha telèfon… santa paciència…

5. Avui, (26 de novembre):
M’he quedat a casa a fer feina de disseny que tenía pendent. He començat a fer coses però tot d’una m’ha donat per a veure l’email i al final he acabat al YouTube veient ‘Day of the Animals’, una peli de terror ecològic de serie B dels anys 70. Hauría de tornar al photoshop i al freehand… ho haig d’entregar al dimecres, així que…. justillo, justillo…

6. Cançons:
Bueno, jo sóc dels que pensa que hi ha una cançó per a cada moment, així que… hmmm… ‘Getaway’, de la Rossington-Collins Band (per a viatjar); ‘That Smell’ i ‘I know a Little’, de Lynyrd Skynyrd (per sortir a la nit); ‘Jessica’ de la Allman Brothers Band; ‘Piano Man’ de Billy Joel; coses de Meat Loaf, coses de Blackfoot, coses de AC/DC… però si es tracta de dir cançons més personals, hmm… que tal ‘Moments Aren’t Moments’ de Dionne Warwick seguida de ‘Let’s Just’, de Larry Gittens & Ben Bridges (amb la pausa corresponent entre les dues) durant un sopar vora el mar + una nit romàntica i apassionada?
…i la única cançó (de veritat, la única) que em fa plorar (bueno, es poden desvetllar intimitats en un blog, no? )… si algun día algu em vol veure plorar només m’ha de cantar aquesta cançó molt dolçament i jo… hmm… em sembla que serà millor que no la digui

7. Cinc llocs per visitar?:
Fàcil: Rússia, Australia, Canadà, Las Vegas i Alaska. Per aquest ordre.

8. Cinc joguines preferides!:
Woah…per on començo? les meves rèpliques de dinosaures estàn en primer lloc, és clar i les viciades de Pac-Man… el joc de química amb el que vaig fer els meus primers explosius …el tren elèctric de la Jordana em va tocar a mí… i no s’ho creurà, però vaig muntar-lo al pati de casa reproduïnt el del Richard Dreyfuss amb la muntanya escapçada i tot

9. Cinc coses que m’agrada menjar:
Vale, els calçots en son una, també per a mí pizza, menjar mexicà (el de veritat), carn a la brasa i donuts. A qualsevol que em veiés li costaría de creure, oi?? :p

10. Cinc distribucions de GNU/Linux preferides??!!:
uh…

11. Pel·lícula preferida:
Només una? No en puc dir una de cada gènere??? Bé, el meu blog –les meves normes comèdia gruixuda: ‘Desmadre a la Americana’ (home!). Comèdia “elegant” (és un dir): ‘La Mujer de Rojo’. Clàssica: ‘12 Hombres sin piedad’. 60s: ‘El Graduado’. Terror 70s: ‘La Matanza de Texas’ (la original, clar). Terror 80s: mases per a dir-ne només una, però va… ‘La Cosa’ del Carpenter. Western: ‘El Bueno, El Feo y el Malo’. Sci-fi: ok, ‘Encuentros en la Tercera Fase’. No hi ha discusió possible Drama: buff…. em costa, em costa… però vaig als anys 70… d’aquí pràcticament no em moc en res, així que deixe-m’ho estar…

…Seguent?

Cat Stevens 12 Novembre 2007

Publicat per lewis a: General , afegeix un comentari

Aquest cap de setmana he estat a la fira del disc de Barcelona, i ha estat bé. Res d'especial. Ja havia estat treballant en altres convencions anteriorment, i de fet no canvia gran cosa d'una a l'altre. Diferents productes, però pràcticament res més. De totes maneres, la fira del disc m’ha sentat bé. Per una banda, he conegut gent força interessant, com el John; un londinenc afincat a Badajoz que es dedica a comprar i revendre vinils i a cultivar olives amb la seva dona vasca. Però sobretot m’ha sentat bé perquè d’alguna manera (potser ingènua, potser consumista), m’ha fet recuperar algunes sensacions que havia perdut en els últims anys. He tornat a casa amb un bon feix de vinils setenteros. Desde Dr. Hook a Meat Loaf, Allman Brothers, Simon & Garfunkel, Billy Joel, Eagles o Cat Stevens, que estic escoltant en aquest precís moment (’Father & Son’. Qui no sàpiga apreciar aquesta cançó és que té orxata en comptes de sang):

Però rebuscar entre els milers de discs de la fira, regatejar els preus i aconseguir joies com un disc de Geordie (el grup de Brian Johnson pre-AC/DC), m'ha fet tornar per un temps a la meva época de l'institut, quan anar a la fira del disc, comprar vinils i viure les 24 hores del día rodejat de bona música, descobrint coses i coneixent a gent interessant era lo normal. No és que no hagi conegut a gent interessant en els últims anys, però és quelcom més… potser més personal.

Ja fa temps que penso que els últims anys de la meva vida han estat una pèrdua de temps. Potser en el fons, i mirat amb calma, no ho han estat tant, perque de fet m'han servit per a mostrar-me com no vull ser o que no vull fer amb la meva vida. Els últims dos anys, just abans del rodatje de Lake Weir (una altre peli frustrada a la taula d'edició), he estat treballant a una coneguda llibrería de Granollers. Mai m'ha caigut bé la gent de Granollers, i la gent d'aquesta llibrería no n'era una excepció, però pel sigui (per necessitat, suposo) vaig acabar treballant-hi dos anys. El cas és que els últims mesos, quan ja estava decidit a plegar, cada cop estava més segur que treballar allà m'afectava. Que m'estava destrossant els nervis, em destrossava el cervell i em feia tornar-me com ells a marxes forçades. Aquest últim any, el 2007, havent deixat la feina a la llibrería a l’estiu del 2006 m’he adonat que no estava gens equivocat. Suposo que el fet d’estar 9 hores al día amb les mateixes persones 5 díes a la setmana, t’acava passant factura. Però me n’alegro d’haver despertat, o d’estar despertant de tota aquesta ‘destrossa interior’ (i exterior, també…). Per dir-ho d’alguna manera. I pel que sigui, tinc aquesta idea de que l’any que ve serà antològic. Que a partir de gener tornaré al meus origens (per a dir-ho també d’una manera ), i tot tornarà al seu lloc. No sé si em repeteixo; algo així ja ho vaig posar a l’anterior post, però suposo que encara m’estic auto-convencent (hmm… és correcte ‘auto-convencent’? ) i segueixo tenint la idea de que un blog no és res més que una porta oberta als pensaments, sentiments i desitjos d’un mateix.

He titulat aquest post Cat Stevens perque potser és el disc que mes m'ha agradat de tots els que he comprat a la fira del disc. I no te res d'especial. Un simple Greatest Hits d'un cantautor del que encara no tenía cap treball, però del que en coneixía moltes cançons. Va haver-hi una época; justament a l'institut, que lo que més escoltava era Simon & Garfunkel (sí, ja sé que molts teniu la idea de que els meus gustos musicals han de ser més propers a Sepultura que a una altra cosa, però us equivoqueu. La veritat és que odio Sepultura. Ja ho veieu: les aparençes enganyen). Recordo que estava obsesionat amb The Sounds of Silence. Per aquella época vaig escriure una novel·la sobre una hipotètica revolta social on la gent prenía els Ritmes del Silenci com a nova Internacional. Avui aquesta novel·la em fa vergonya, però aleshores creia realment que sería un treball influent.

Per aquella época, durant un treball en grup a casa d'un company de clase vaig descobrir que els seus pares teníen l'edició en vinil del Concert in Central park de Simon & Garfunkel i vaig demanar-li que m'en fes una copia en K7. Aquell K7 (de fet n'eren dos, perque el disc era doble) el vaig gastar tant que la cinta es va descolorir, i recordo com aquest company de classe em va dir que la seva mare li havia comentat que jo 'debía ser molt romàntic'. Fa gracia, no? però suposo que sí que ho era, aleshores. I ara ho estic intentant tornar a ser, mica en mica. Sense arribar a ser un pipiolo, però sense ser tampoc el neandertal en el que m’he estat convertint els últims anys. I suposo que aquest blog ajuda (i hi ha algu a qui li hauria de donar les gràcies per haver-me animat a fer-lo).

...I potser també he titulat aquest post Cat Stevens perquè ell també va canviar. Ja fa anys va abandonar la música, es va convertir a l'islam i es va canviar el nom pel de Yussuf Islam. Segurament va evolucionar; interiorment. Ell ho debía interpretar així, i no seré jo qui li discuteixi, tot i que no comparteixi el seu mateix interés per l'islam. Sigui com sigui, fa poc va tornar a gravar un disc de pop. No s'ha canviat el nom. Es segueix dient Yussuf Islam, però ha tornat als seus origens. Suposo que sería estúpid o prepotent comparar-me. Cat Stevens ja forma part de la historia i jo només tinc un número de 8 xifres i una lletra, però és el concepte. Tots canviem al llarg de la vida. Aprenem, ens equivoquem, tornem enrera, avançem, ens tornem a equivocar, i seguim. És el cercle de la vida. És el que hi ha. Però es faci el que es faci s’ha de ser feliç i sentir-se bé i a gust amb un mateix. Les coses sempre van bé quan un se sent bé amb ell mateix. No hi ha res més més fort que la pròpia seguretat. I això és quelcom que depén única i exclusivament de cadascú.

Va, i ara una de més animada per acabar! (...i aquest disc també el vaig treure de la fira :P)

La meva musa està de vacances… (i 2) 6 Novembre 2007

Publicat per lewis a: General , 1 comentari fins ara

Bueno… bueno, va, intentaré seguir la cadena de la Jordana (http://cat.bloctum.com/jordanayontney) :P ei, i me fa ilu, no et pensis però la veritat és que no sé que dir potser és això de que la musa està de vacançes, i no només la teva! en fí… la vida és complicada (i ara ve allò de ‘ja començem!’). Doncs sí, ja començem… fa temps que no escric res important al blog però és que… què és lo important en un blog? perquè els tenim els blogs? per auto-bombo? per a pensar en veu alta? per a intentar buscar comprensió rera la pantalla de l’ordinador? Ua… potser tot una mica. En el fons els que ens dediquem a escriure no ho podem evitar: ens agrada que ens llegeixin. I ens agrada sentir les opinions que generem (fins i tot les més cruels i dolentes, de vegades), o sigui que potser tot es redueix a una simple falta d’auto-estima (petita, petita).
Això no hauria d’escandalitzar a ningú. Al cap i a la fí tots volem encaixar dins dels nostres propis cànons… o no? bé, potser no… o potser, sí: tots volem encaixar, encara que de diferentes maneres. Un escriptor odiat també encaixa. I hi ha gent que se sent important quan és odiada. Al cap i la fí, ja ho diuen: tota publicitat és bona; fins hi tot la dolenta. O allò de: un no és important fins que no té enemics.
Jo en tinc d’enemics, clar que sí; però sincerament… qui no en té? Amb els anys t’en fas, encara que no ho vulguis. A vegades per simples enveges o malsentesos, altres per haver actuat malament. Les persones ho tenim això: no som perfectes i a vegades la caguem. És una pena quan la ofuscació o els problemes o el que sigui no et permeten adonar-te que l’has cagat fins que ja és massa tard, fins que per molt que intentis arreglar les coses i et repeteixis lo estúpid que has arribat a ser, ja sigui tard. Quan el mal ja està fet. És una pena; però això passa… lo que em porta a recuperar el fil de la història que vaig penjar el 24 de Setembre, ‘Mitjanit a Sant Petersburg’. Hi ha novetats, sí, però no sé com agafar-les ni com narrar-les ni com res…
Ahir a la nit vaig estar parlant amb ella… no va ser una conversa gaire agradable, però no ens vam barallar ni res. A vegades no sé perque insisteixo en parlar-hi amb ella, quan sé que parlant no arreglaré res ni faré que les coses canviïn, però coi, és que ja feia molts dies que no parlàvem i tot d’una (quan ja semblava que no parlaríem mai més) m’envia un sms amb el seu nou numero de telèfon. En fí… hem anat parlant per sms, res de l’altre món, però ahir ens vam trobar per casualitat al messenger. Suposo que ella és complicada… i jo també, perquè negar-ho? Alguns dels que em llegiu em coneixeu prou per a saber que no dic això per a fer-me l’interessant… el cas és que una de les últimes coses que em diu, va i és ‘tu no em necessites a mi i jo no et necessito a tu’. ‘I què?’, li dic jo, ’si fes servir aquest mateix plantejament amb totes les persones que conec, em quedaría amb un 80% menys de coneguts!’. ‘És igual’, diu ella. ‘Què vol dir “és igual”? T’és igual? Et som igual tu i jo?’, pregunto jo. ‘Sí’, em conesta. I tot seguit: ‘Adéu’, i es desconecta. Em quedo encantat davant la pantalla de l’ordinador, sense reaccionar, pensant que aquest cop sí; que aquest cop és el definitiu, que mai més sabré res d’ella, i gairebé una hora més tard rebo un sms seu: ‘No pots saber fins a quin punt n’estic, de decepcionada’, em diu.

Ja dic que la vida no és fàcil… a vegades t’equivoques tant que fins que l’altre no està disposat a cedir una mica i a veure més enllà, és inutil fer o dir. No servirà de res. Jo espero que algun día pugui fer o dir, de veritat. Però mentrestant intentaré ser més positiu. Aquest any ja s’acaba i demà mateix faig 28 anys. El 7 de Novembre. I tornant a allò de l’ego que tenim els que escrivim, fa dies que em pregunto qui em trucarà o em felicitarà. Més que res perque aquest any l’he cagat molt… he fet mal a algunes persones sense jo saber-ho i m’he portat de manera injusta amb altre gent. I ho sé; i em sap molt de greu. I per això vull que s’acabi d’una vegada i començi el 2008. No ha estat un bon any per a mi de cap de les maneres i en cap aspecte, i tampoc ho ha estat per molta gent que m’ha envoltat perque sovint jo no m’he portat bé. I ei, no ho dic perque em tingueu pena o compasió… potser, en el fons, només ho dic perque m’agrada que em llegeixin. Però és la veritat.
Estic tentat a escriure una llista amb els noms de les persones amb les que crec que m’he portat malament i a demanar-els-hi perdó públicament, però no sé si estaría bé. De fet, alguns de vosaltres ja sabeu qui sou. D’altres potser no… d’altres potser només és paranoia meva que, pel que sigui, tinc un cuc a dins meu que em diu que no he estat del tot just. Potser una d’aquestes persones és la instigadora d’aquest blog I dic lo de ‘instigadora’, amb carinyo, eh! En fí… encara tenim pendent un sopar, malgrat tot, però prefereixo deixar-lo per l’any que ve. Si Deu vol, tornaré a ser el que era.

Ei! 17 Octubre 2007

Publicat per lewis a: General , afegeix un comentari

Una mica d’auto-bombo, va…

· M’han fet una entrevista a La Factoria del Ritmo sobre el llibre de Maná que vaig escriure a principis d’any i que va publicar Quarentena Ediciones el passat mes de juliol. La podeu llegir aquí: http://www.lafactoriadelritmo.com/fact23/entrevis/articulo.php?articulo=91

· A la revista Rock Estatal nº2 (que sortirà a la venda al novembre) hi apareixaràn dues entrevistes que vaig fer la setmana passada a Lilith i a Jesus Freak. http://www.rockestatal.com/_numeros/

· “Baño Nocturno” és el conte que he escrit i que sortirà al nº32 d’Easyriders (a la venda l’última setmana d’octubre), dins dels ‘Relatos de la Carretera’. N’estic força orgullós, així que… el de desembre també està força bé… http://www.mcediciones.net/PRINCIPAL/LAYOUT/SECCIONS/PUBLICACIONS/publicacions.aspx

…I de moment no hi ha cap llibre nou a la vista. No hi ha dates de publicació de res més, però les coses poden canviar en qualsevol moment. Espero aconseguir convèncer al meu editor de Quarentena perquè tregui una de les meves novel·les d’una vegada (per Sant Jordi del 2008, al menys)… a veure…

Northern Exposure 27 Setembre 2007

Publicat per lewis a: General , 2comentaris

Fa molts anys… ben bé 10 o 15, recordo haver parlat amb el meu oncle sobre Alaska. Quan ell era jove (i jo tindría uns 3 o 4 anys), va tenir un desengany amorós molt gran i es va dedicar els seguents dos anys de la seva vida a donar la volta al món. Va anar a Sudamérica, a la India, a Australia, a Estats Units… i a Alaska.
Forçes anys més tard, a la TV2 feien una serie a la matinada, sempre mal programada, repetint capítols, emetent-los amb l’ordre barrejat, que un temps després vaig averiguar que es deia ‘Doctor en Alaska’. Jo era l’únic a casa que per aquell temps acostumava a anar a dormir ben entrada la matinada (algo que segueixo fent), i em vaig enganxar a la serie d’una manera bestial. Mica en mica també em vaig enamorar d’Alaska (tot i que després vaig descobrir que la serie no la rodaven verdaderament a Cicely, Alaska, sinó a Roslyn, Washington), i sovint treia el tema de que tard o d’hora me n’hi aniría a viure. ‘Si tot és gel!’, em deien; però jo sabía que no (o pensava que no, tal com ho veia a la serie). El meu oncle, que hi havia estat durant uns 4 díes molts anys abans, em va donar la raó.
Desde llavors, un dels meus desitjos més grans ha estat anar-hi a viure. Amb el temps, vaig canviar l’objectiu d’Alaska pel de Canadà, i després pel d’Australia. Però d’un temps cap aquí torno a pensar-hi, en Alaska. Els últims dos anys també he pensat en Rússia, en la Rússia més freda (no pas Siberia)… però ha estat per altres motius…
Ahir a la nit vaig veure dos capítols de ‘Doctor en Alaska’ a la tele. Crec que era a 8tv; i sense voler-ho vaig tornar a tenir aquella mateixa sensació que havia tingut anys enrera.

‘Doctor en Alaska’ és una serie genial, sense cap dubte. Una serie que per aquella época era rara i que avui en día algú podría trobar políticament incorrecte. Sovint amb detalls psicodèlics però amables, sense la depresió de la psicodèlia que tenía Twin Peaks (de la que, sincerament, només m’agradava la música i la presentació).
Un projecte perfecte, en la meva opinió. Retratar cada estament social, cada manera de pensar, cada tendencia amb un sol personatje. Desde el ‘tendre’ conservadorisme de Maurice, al pijerío del Dr. Fleischman, el simplisme aparent de la Shelly, la franquesa de l’Ed, la serietat de la Maggie, el ‘llibertinatje’ del Chris… no acabaría mai, però està clar que la serie tenia uns personatjes completament definits, marcats i tremendament ben distribuïts. La democracia i la camaradería general que representava el poble de Cicely (fundat, per cert, per una parella de lesbianes), en un paratje perdut al mig d’Alaska, és quelcom digne d’experimentar… si fos real.

Inconscientment, sempre he pensat que els pobles d’Alaska han de ser així. Sé que al cap i a la fi, als pobles (com a les ciutats) hi ha persones. Bones, dolentes… de totes classes. I és això el que els fa diferents. Granollers mateix, on jo visc en aquests moments, és un poble de mala mort amb mentalitat de ciutat. Dic de mala mort perque la gent de les botigues i la majoría de veïns son escoria maleducada i prepotent amb uns fums que no tenen cap raó de ser. Fa més de 10 anys que hi visc, i no hi tinc cap amic de veritat. Fa més de 10 anys que vaig a comprar a les botigues de Granollers i ni em saluden quan entro o quan m’els trobo pel carrer. No tinc cap interés en viure en un poble carregat de raons i que tot el que fa és omplir els carrers de zones blaves i on la gent està a la que salta per trucar a la policía o liar-te un pollo quan pares el cotxe davant de casa un parell de minuts per a descarregar el que portes al maletero.
Aquesta és també una de les raons per les que el que mes que ve em mudo de casa (no l’única, clar).

Segueixo buscant la meva Cicely particular. I qui sap? Potser finalment només es tracta, simplement, d’anar a Alaska. O el que és el mateix: anar ben lluny. Marxar i començar de nou a un lloc on realment es pugui començar de zero.
No ho sé… però el que tinc clar és que no tinc cap intenció de quedar-me la resta de la meva vida per aquí… si ho puc evitar. No només per la gent (sé que a tot arreu hi ha bones persones i males persones. A Granollers, a Alaska i a Tumbuctú), sino també per ‘l’environment’.
‘Doctor en Alaska’ m’agradava per les histories, pels personatjes, pel que transmetía i pel que representava, però també pels paisatges. Pels arbres, per les muntanyes, pels llacs i els rius, pel fred i la neu a l’hivern i per una temperatura agradable a l’estiu. Pel fet d’estar, o de sentir-se, en un ambient salvatge que, de totes maneres, no renunciava a les comoditats de la societat totalment industrialitzada. Un lloc on no hi hagi crits, no hi hagi stress, no hi hagi presses… un lloc on puguis fer la teva feina sense presions. I podent disfrutar de la vida.

Mitjanit a Sant Petersburg 24 Setembre 2007

Publicat per lewis a: General , 5comentaris

Ja fa dos anys que estic visquent una historia d’amor algo psicodèlica. Tot va començar a finals d’octubre del 2005. Navegant per internet vaig conèixer una noia russa, de Sant Petersburg, que deseguida em va guanyar. Era una noia tremendament elegant i molt guapa, així que vaig començar a xatejar amb ella i a intercanviar e-mails. Els mesos van anar passant i encara que ella no semblava gaire interessada en mi, em vaig proposar que intentaría enamorar-la, tot i que no sabía com aniría allò… però el cas és que ho vaig aconseguir. Desde mitjan del 2006 fins a mitjan del 2007, la Mira (aquest és el seu nick, no pas el seu nom real) i jo vam compartir una tremenda historia d’amor online que mai no ha traspassat les barreres d’internet per culpa meva.
En tot aquest temps, diverses vegades vam planejar tant el meu viatge cap a Rússia com el seu viatge cap a Catalunya, però sempre per motius de força major mai hem pogut conèixer-nos en persona. Després de dos anys de relacions online, ella se n’ha cansat. No puc criticar-la per això. De fet, lo estrany és que no se’n cansés abans…

Últimament hi penso molt en tot això. Ella ha estat una persona molt important en la meva vida aquests anys i no sé si vull que s’acabi. És més: el que voldría realment és que ens coneguessim en persona i descobríssim més coses l’un de l’altre i que potser ella tornés a sentir el que sentía fa uns mesos enrera i poguèssim intentar-ho.
Després de tant de temps, puc dir que la conec força. Sé quins son els seus punts flacs. Conec la seva part bona i la seva part fosca; i evidentment a ella li passa el mateix amb mi. Però ara està desenganyada. Sigui per feina, sigui per temes familiars, sigui per… propia inseguretat, mai he lluitat lo suficient com per estar amb ella. Tot i que de plans n’he fet molts, i he intentat moltíssimes propostes per a poder (per exemple) anar a viure a Rússia, amb ella, sense deixar de guanyar-me la vida a Catalunya. Una d’aquestes propostes em va semblar realment interessant i tenía confiança que sortiría endavant. Va ser una proposta feta a la XAL: una serie de programes sobre Rússia fets desde l’optica d’un estranger (en aquest cas, jo) en un país estrany (Rússia) d’on ni tan sols en sabía l’idioma; i sempre buscant els paralelismes que podía tenir això amb les situacions propies que viuen cada día molts inmigrants al nostre país. No era una mala idea, però interiorment sabía que el motiu principal meu no era pas fer un servei ciutadà, sino egoístament buscar una solució per a poder estar amb la Mira. Sigui com sigui, és una projecte que no va prosperar.
A hores d’ara ja fa ben bé un mes que la Mira va decidir que no m’esperaría mes. Pot semblar estúpid… o potser massa romàntic, el fer plans com anar a viure allà o fins hi tot liar-me a comprar un pis aquí per a poder viure junts (sí, ho he fet)… sobretot sense haver-nos vist mai en persona, encara. Però quan estàs enamorat fas moltes coses on la lògica no hi entra. En fí…

Avui m’he despertat amb una idea al cap: agafar la meva moto, prendre’m un mes de vacançes i anar cap a Sant Petersburg tot xino xano. Potser ho acabo fent… però ara mateix no puc; feina, diners, familia… els mateixos temes que en certa manera han impossibilitat tot aquest temps que no pogués conèixer a la Mira en persona. Així que deixo la idea aparcada (mai tant ben dit) per més endavant.
La Mira em diu que ja l’he perduda. Ahir mateix a la nit m’ho va dir. Suposo que hi ha part de raó en les seves paraules, però em nego a acceptar que està tot perdut. Sobretot perque mai hem arribat a fer l’últim pas. Mai ens hem arribat a conèixer en persona i a conviure uns díes. No puc creure que després de tant de temps sigui capaç de renunciar a tot, quan ara ja estavem a punt de conèixer-nos.
De fet, és igual. Coneixen’t-la, és capaç de demà dir-me que vol passar el Nadal amb mí; i passat demà dir-me que ho ha pensat millor i que prefereix que no la truqui mai més. No és que no sàpiga el que vol, és que després de tot, l’he fet dubtar tant que ja no sap per on tirar. Mea culpa. Ella també n’ha fet de les seves, clar, però la culpa principal és meva.

Així que… fet i fotut, suposo que faré una ‘última intentona’ i aniré a Rússia per a conèixer-la en persona, parlar amb ella i veure què passa. No vull retirar-me d’una guerra quan encara queden batalles per combatre. Però no puc anar-hi ara… no puc… potser l’any q ve; a la primavera. Em presentaré allà per sorpresa, me la trobaré accidentalment i intentaré conquistar-la. Com va fer en Benjamin Braddock en aquella pel·lícula.

La Diada Oficial 11 Setembre 2007

Publicat per lewis a: General , 3comentaris

Pfff… cada any, pitjor; i qui digui el contrari és que no s’entera de res o directament és idiota integral. Aquesta vegada m’he quedat a casa i ho he vist per la tele. M’estic referint als actes oficials, és clar, que desde el Parc de la Ciutadella de Barcelona han demostrat un cop més la falta de dignitat de la classe dirigent.

Aquest any, a més de ser algo sense sentiment ni empenta, va i em foten a la Maria del Mar Bonet amb un cantaor flamenc que no sé qui és (ho sento, però el flamenc no és lo meu), fent una espècie de cante jondo que el tio de la TV3 presentava com una conjunció de cultures i no sé qué més.
De veritat: no tinc res en contra del cante jondo (tot i que no m’agrada gens), però no crec que l’onze de setembre sigui el millor marc per a fer-ne.
Fan sardanes o castellers a Andalusia en la seva diada nacional? Oi que no? Perquè nosaltres hem de ser, doncs, TANT integradors, TANT políticament correctes i TANT plurals? Ja n’hi ha prou, home! Avui és la diada nacional de Catalunya, no pas la festa de la diversitat!
Ara que, venint d’una gent que posa flors als peus de l’estatua d’un covard (sí, senyores i senyors: d’heroi en Rafael de Casanova no en té res, perquè en veure el percal el 1714, el primer que va fer va ser còrrer cames ajudeu-me a amagar-se amb tanta mala sort que no va arribar temps i el van ferir en la fugida. Si s’ha d’homenatjar a algú és a en Moragues, coi!), no és pot esperar altre cosa…

Si no reaccionem, estem perduts. Ja n’hi ha prou de que ens menjin el coco amb lo ‘correcte’, lo ‘civic’, lo ‘integrador’ i aquestes coses… el primer és Catalunya, el primer som nosaltres. Tot lo altre ja arribarà un cop ens haguem alliberat. Lliurar dues o tres guerres a l’hora porta a la derrota segura; i si no, només cal fer un cop d’ull a l’any 34, quan tots ens les fotiem entre tots en comptes de derrotar primer a l’enemic comú.

En fi… la lluita l’hem de fer desde les nostres propies conviccions i prescindint de la classe oficial. Un cop més, ha quedat demostrat que tota aquesta parafernàlia és simplement això mateix: una camama. Al menys, la orquestra i la coral eren prou bons.

Pavarotti 10 Setembre 2007

Publicat per lewis a: General , afegeix un comentari

Acabo de veure el concert dels Tres Tenors al Plus. Ja l’havia vist, fa anys, però avui l’han tornat a fer per a recordar a Pavarotti, que ha mort aquesta setmana.

Crec que va ser a principis d’aquest any que em va donar per escoltar sense parar el Nessun Dorma de Turandot una vegada i una altra. I encara no l’he aburrida. És una peça excel·lent; però síncerament l’únic que li ha fet justícia desde sempre ha estat Luciano Pavarotti. No és que sigui un expert en ópera; de fet no en tinc ni idea, però com han dit aquests dies als diaris, Pavarotti va acostar la ópera a la gent del carrer i jo en vaig ser un d’ells. Des de fa anys he aconseguit apreciar les cançons napolitanes i algunes composicions que si no hagués estat per Pavarotti mai hagués escoltat, així que la noticia de la seva mort m’ha sentat molt malament.

Quan fa un parell d’anys vaig escriure el primer borrador del que després sería ‘Lake Weir’, tenía en ment el Nessun Dorma en versió Pavarotti; i una de les idees inicials era acabar la película amb una enorme massacre, terriblement crua i gore però sense efectes sonors. Potser càmara lenta… amb el Nessun Dorma com a banda sonora acompanyant les imatges. Només va ser una idea, però ara que visto lo visto (http://lakeweir.blogspot.com/) és imprescindible gravar material nou si volem que ‘Lake Weir’ s’acabi, potser la recopero… ho haig de pensar…

En fi… en quant a Pavarotti potser el millor és comprovar-ho personalment… realment emociona: