Cat Stevens 12 Novembre 2007
Publicat per lewis a: General , trackbackAquest cap de setmana he estat a la fira del disc de Barcelona, i ha estat bé. Res d'especial. Ja havia estat treballant en altres convencions anteriorment, i de fet no canvia gran cosa d'una a l'altre. Diferents productes, però pràcticament res més.
De totes maneres, la fira del disc m’ha sentat bé. Per una banda, he conegut gent força interessant, com el John; un londinenc afincat a Badajoz que es dedica a comprar i revendre vinils i a cultivar olives amb la seva dona vasca. Però sobretot m’ha sentat bé perquè d’alguna manera (potser ingènua, potser consumista), m’ha fet recuperar algunes sensacions que havia perdut en els últims anys. He tornat a casa amb un bon feix de vinils setenteros. Desde Dr. Hook a Meat Loaf, Allman Brothers, Simon & Garfunkel, Billy Joel, Eagles o Cat Stevens, que estic escoltant en aquest precís moment (’Father & Son’. Qui no sàpiga apreciar aquesta cançó és que té orxata en comptes de sang):
Però rebuscar entre els milers de discs de la fira, regatejar els preus i aconseguir joies com un disc de Geordie (el grup de Brian Johnson pre-AC/DC), m'ha fet tornar per un temps a la meva época de l'institut, quan anar a la fira del disc, comprar vinils i viure les 24 hores del día rodejat de bona música, descobrint coses i coneixent a gent interessant era lo normal.
No és que no hagi conegut a gent interessant en els últims anys, però és quelcom més… potser més personal.
Ja fa temps que penso que els últims anys de la meva vida han estat una pèrdua de temps. Potser en el fons, i mirat amb calma, no ho han estat tant, perque de fet m'han servit per a mostrar-me com no vull ser o que no vull fer amb la meva vida. Els últims dos anys, just abans del rodatje de Lake Weir (una altre peli frustrada a la taula d'edició), he estat treballant a una coneguda llibrería de Granollers. Mai m'ha caigut bé la gent de Granollers, i la gent d'aquesta llibrería no n'era una excepció, però pel sigui (per necessitat, suposo) vaig acabar treballant-hi dos anys. El cas és que els últims mesos, quan ja estava decidit a plegar, cada cop estava més segur que treballar allà m'afectava. Que m'estava destrossant els nervis, em destrossava el cervell i em feia tornar-me com ells a marxes forçades.
Aquest últim any, el 2007, havent deixat la feina a la llibrería a l’estiu del 2006 m’he adonat que no estava gens equivocat. Suposo que el fet d’estar 9 hores al día amb les mateixes persones 5 díes a la setmana, t’acava passant factura. Però me n’alegro d’haver despertat, o d’estar despertant de tota aquesta ‘destrossa interior’ (i exterior, també…). Per dir-ho d’alguna manera. I pel que sigui, tinc aquesta idea de que l’any que ve serà antològic. Que a partir de gener tornaré al meus origens (per a dir-ho també d’una manera 
), i tot tornarà al seu lloc. No sé si em repeteixo; algo així ja ho vaig posar a l’anterior post, però suposo que encara m’estic auto-convencent (hmm… és correcte ‘auto-convencent’? 
) i segueixo tenint la idea de que un blog no és res més que una porta oberta als pensaments, sentiments i desitjos d’un mateix.
He titulat aquest post Cat Stevens perque potser és el disc que mes m'ha agradat de tots els que he comprat a la fira del disc. I no te res d'especial. Un simple Greatest Hits d'un cantautor del que encara no tenía cap treball, però del que en coneixía moltes cançons. Va haver-hi una época; justament a l'institut, que lo que més escoltava era Simon & Garfunkel (sí, ja sé que molts teniu la idea de que els meus gustos musicals han de ser més propers a Sepultura que a una altra cosa, però us equivoqueu. La veritat és que odio Sepultura. Ja ho veieu: les aparençes enganyen). Recordo que estava obsesionat amb The Sounds of Silence. Per aquella época vaig escriure una novel·la sobre una hipotètica revolta social on la gent prenía els Ritmes del Silenci com a nova Internacional. Avui aquesta novel·la em fa vergonya, però aleshores creia realment que sería un treball influent.
Per aquella época, durant un treball en grup a casa d'un company de clase vaig descobrir que els seus pares teníen l'edició en vinil del Concert in Central park de Simon & Garfunkel i vaig demanar-li que m'en fes una copia en K7. Aquell K7 (de fet n'eren dos, perque el disc era doble) el vaig gastar tant que la cinta es va descolorir, i recordo com aquest company de classe em va dir que la seva mare li havia comentat que jo 'debía ser molt romàntic'. Fa gracia, no? però suposo que sí que ho era, aleshores. I ara ho estic intentant tornar a ser, mica en mica. Sense arribar a ser un pipiolo, però sense ser tampoc el neandertal en el que m’he estat convertint els últims anys. I suposo que aquest blog ajuda (i hi ha algu a qui li hauria de donar les gràcies per haver-me animat a fer-lo).
...I potser també he titulat aquest post Cat Stevens perquè ell també va canviar. Ja fa anys va abandonar la música, es va convertir a l'islam i es va canviar el nom pel de Yussuf Islam. Segurament va evolucionar; interiorment. Ell ho debía interpretar així, i no seré jo qui li discuteixi, tot i que no comparteixi el seu mateix interés per l'islam. Sigui com sigui, fa poc va tornar a gravar un disc de pop. No s'ha canviat el nom. Es segueix dient Yussuf Islam, però ha tornat als seus origens.
Suposo que sería estúpid o prepotent comparar-me. Cat Stevens ja forma part de la historia i jo només tinc un número de 8 xifres i una lletra, però és el concepte. Tots canviem al llarg de la vida. Aprenem, ens equivoquem, tornem enrera, avançem, ens tornem a equivocar, i seguim. És el cercle de la vida. És el que hi ha. Però es faci el que es faci s’ha de ser feliç i sentir-se bé i a gust amb un mateix. Les coses sempre van bé quan un se sent bé amb ell mateix. No hi ha res més més fort que la pròpia seguretat. I això és quelcom que depén única i exclusivament de cadascú.
Va, i ara una de més animada per acabar! (...i aquest disc també el vaig treure de la fira :P)
Comentaris»
encara no hi ha cap comentari, vols ser el primer?