La meva musa està de vacances… (i 2) 6 Novembre 2007
Publicat per lewis a: General , trackbackBueno… bueno, va, intentaré seguir la cadena de la Jordana (http://cat.bloctum.com/jordanayontney) :P ei, i me fa ilu, no et pensis 
però la veritat és que no sé que dir 
potser és això de que la musa està de vacançes, i no només la teva! en fí… la vida és complicada (i ara ve allò de ‘ja començem!’). Doncs sí, ja començem… fa temps que no escric res important al blog però és que… què és lo important en un blog? perquè els tenim els blogs? per auto-bombo? per a pensar en veu alta? per a intentar buscar comprensió rera la pantalla de l’ordinador? Ua… potser tot una mica. En el fons els que ens dediquem a escriure no ho podem evitar: ens agrada que ens llegeixin. I ens agrada sentir les opinions que generem (fins i tot les més cruels i dolentes, de vegades), o sigui que potser tot es redueix a una simple falta d’auto-estima (petita, petita).
Això no hauria d’escandalitzar a ningú. Al cap i a la fí tots volem encaixar dins dels nostres propis cànons… o no? bé, potser no… o potser, sí: tots volem encaixar, encara que de diferentes maneres. Un escriptor odiat també encaixa. I hi ha gent que se sent important quan és odiada. Al cap i la fí, ja ho diuen: tota publicitat és bona; fins hi tot la dolenta. O allò de: un no és important fins que no té enemics.
Jo en tinc d’enemics, clar que sí; però sincerament… qui no en té? Amb els anys t’en fas, encara que no ho vulguis. A vegades per simples enveges o malsentesos, altres per haver actuat malament. Les persones ho tenim això: no som perfectes i a vegades la caguem. És una pena quan la ofuscació o els problemes o el que sigui no et permeten adonar-te que l’has cagat fins que ja és massa tard, fins que per molt que intentis arreglar les coses i et repeteixis lo estúpid que has arribat a ser, ja sigui tard. Quan el mal ja està fet. És una pena; però això passa… lo que em porta a recuperar el fil de la història que vaig penjar el 24 de Setembre, ‘Mitjanit a Sant Petersburg’. Hi ha novetats, sí, però no sé com agafar-les ni com narrar-les ni com res…
Ahir a la nit vaig estar parlant amb ella… no va ser una conversa gaire agradable, però no ens vam barallar ni res. A vegades no sé perque insisteixo en parlar-hi amb ella, quan sé que parlant no arreglaré res ni faré que les coses canviïn, però coi, és que ja feia molts dies que no parlàvem i tot d’una (quan ja semblava que no parlaríem mai més) m’envia un sms amb el seu nou numero de telèfon. En fí… hem anat parlant per sms, res de l’altre món, però ahir ens vam trobar per casualitat al messenger. Suposo que ella és complicada… i jo també, perquè negar-ho? Alguns dels que em llegiu em coneixeu prou per a saber que no dic això per a fer-me l’interessant… el cas és que una de les últimes coses que em diu, va i és ‘tu no em necessites a mi i jo no et necessito a tu’. ‘I què?’, li dic jo, ’si fes servir aquest mateix plantejament amb totes les persones que conec, em quedaría amb un 80% menys de coneguts!’. ‘És igual’, diu ella. ‘Què vol dir “és igual”? T’és igual? Et som igual tu i jo?’, pregunto jo. ‘Sí’, em conesta. I tot seguit: ‘Adéu’, i es desconecta. Em quedo encantat davant la pantalla de l’ordinador, sense reaccionar, pensant que aquest cop sí; que aquest cop és el definitiu, que mai més sabré res d’ella, i gairebé una hora més tard rebo un sms seu: ‘No pots saber fins a quin punt n’estic, de decepcionada’, em diu.
Ja dic que la vida no és fàcil… a vegades t’equivoques tant que fins que l’altre no està disposat a cedir una mica i a veure més enllà, és inutil fer o dir. No servirà de res. Jo espero que algun día pugui fer o dir, de veritat. Però mentrestant intentaré ser més positiu. Aquest any ja s’acaba i demà mateix faig 28 anys. El 7 de Novembre. I tornant a allò de l’ego que tenim els que escrivim, fa dies que em pregunto qui em trucarà o em felicitarà. Més que res perque aquest any l’he cagat molt… he fet mal a algunes persones sense jo saber-ho i m’he portat de manera injusta amb altre gent. I ho sé; i em sap molt de greu. I per això vull que s’acabi d’una vegada i començi el 2008. No ha estat un bon any per a mi de cap de les maneres i en cap aspecte, i tampoc ho ha estat per molta gent que m’ha envoltat perque sovint jo no m’he portat bé. I ei, no ho dic perque em tingueu pena o compasió… potser, en el fons, només ho dic perque m’agrada que em llegeixin. Però és la veritat.
Estic tentat a escriure una llista amb els noms de les persones amb les que crec que m’he portat malament i a demanar-els-hi perdó públicament, però no sé si estaría bé. De fet, alguns de vosaltres ja sabeu qui sou. D’altres potser no… d’altres potser només és paranoia meva que, pel que sigui, tinc un cuc a dins meu que em diu que no he estat del tot just. Potser una d’aquestes persones és la instigadora d’aquest blog I dic lo de ‘instigadora’, amb carinyo, eh! En fí… encara tenim pendent un sopar, malgrat tot, però prefereixo deixar-lo per l’any que ve. Si Deu vol, tornaré a ser el que era.
Comentaris»
Ei!!
Jo crec que els teus amics hem de donar les gràcies i celebrar que fa 28 anys que trepitges terres terrícoles. ;-p. I per molts més.
I vaja…no se amb qui tens el sopar ;-p (jijijiji) però jo cap problema m’esper al 2008……d’això….segueix en peu la mariscada no?.
Parlem dissabte. I m’expliques què et diu aquest cuquet…que em sembla que a voltes et fa males passades.
Crec que has definit molt i molt bé l’objectiu d’un blog.
FELICITATS!!!!! FELICITATS!!!! FELICITATS!!!! FELICITATS!!! (1…2…3….4…..uix….et fa res que no arribi fins a 28?….;p)
FE LI CI TATS!!!!
PD: Només puc parlar per mi….però crec que quan sents i et dol haver fet o fer mal a algú encara que sigui a contra voluntat i saps demanar disculpes és pq tens un cor com un campanar de gros!! I vaja….que I’m ok with that. ;-D