Northern Exposure 27 Setembre 2007
Publicat per lewis a: General , trackbackFa molts anys… ben bé 10 o 15, recordo haver parlat amb el meu oncle sobre Alaska. Quan ell era jove (i jo tindría uns 3 o 4 anys), va tenir un desengany amorós molt gran i es va dedicar els seguents dos anys de la seva vida a donar la volta al món. Va anar a Sudamérica, a la India, a Australia, a Estats Units… i a Alaska.
Forçes anys més tard, a la TV2 feien una serie a la matinada, sempre mal programada, repetint capítols, emetent-los amb l’ordre barrejat, que un temps després vaig averiguar que es deia ‘Doctor en Alaska’. Jo era l’únic a casa que per aquell temps acostumava a anar a dormir ben entrada la matinada (algo que segueixo fent), i em vaig enganxar a la serie d’una manera bestial. Mica en mica també em vaig enamorar d’Alaska (tot i que després vaig descobrir que la serie no la rodaven verdaderament a Cicely, Alaska, sinó a Roslyn, Washington), i sovint treia el tema de que tard o d’hora me n’hi aniría a viure. ‘Si tot és gel!’, em deien; però jo sabía que no (o pensava que no, tal com ho veia a la serie). El meu oncle, que hi havia estat durant uns 4 díes molts anys abans, em va donar la raó.
Desde llavors, un dels meus desitjos més grans ha estat anar-hi a viure. Amb el temps, vaig canviar l’objectiu d’Alaska pel de Canadà, i després pel d’Australia. Però d’un temps cap aquí torno a pensar-hi, en Alaska. Els últims dos anys també he pensat en Rússia, en la Rússia més freda (no pas Siberia)… però ha estat per altres motius…
Ahir a la nit vaig veure dos capítols de ‘Doctor en Alaska’ a la tele. Crec que era a 8tv; i sense voler-ho vaig tornar a tenir aquella mateixa sensació que havia tingut anys enrera.
‘Doctor en Alaska’ és una serie genial, sense cap dubte. Una serie que per aquella época era rara i que avui en día algú podría trobar políticament incorrecte. Sovint amb detalls psicodèlics però amables, sense la depresió de la psicodèlia que tenía Twin Peaks (de la que, sincerament, només m’agradava la música i la presentació).
Un projecte perfecte, en la meva opinió. Retratar cada estament social, cada manera de pensar, cada tendencia amb un sol personatje. Desde el ‘tendre’ conservadorisme de Maurice, al pijerío del Dr. Fleischman, el simplisme aparent de la Shelly, la franquesa de l’Ed, la serietat de la Maggie, el ‘llibertinatje’ del Chris… no acabaría mai, però està clar que la serie tenia uns personatjes completament definits, marcats i tremendament ben distribuïts. La democracia i la camaradería general que representava el poble de Cicely (fundat, per cert, per una parella de lesbianes), en un paratje perdut al mig d’Alaska, és quelcom digne d’experimentar… si fos real.
Inconscientment, sempre he pensat que els pobles d’Alaska han de ser així. Sé que al cap i a la fi, als pobles (com a les ciutats) hi ha persones. Bones, dolentes… de totes classes. I és això el que els fa diferents. Granollers mateix, on jo visc en aquests moments, és un poble de mala mort amb mentalitat de ciutat. Dic de mala mort perque la gent de les botigues i la majoría de veïns son escoria maleducada i prepotent amb uns fums que no tenen cap raó de ser. Fa més de 10 anys que hi visc, i no hi tinc cap amic de veritat. Fa més de 10 anys que vaig a comprar a les botigues de Granollers i ni em saluden quan entro o quan m’els trobo pel carrer. No tinc cap interés en viure en un poble carregat de raons i que tot el que fa és omplir els carrers de zones blaves i on la gent està a la que salta per trucar a la policía o liar-te un pollo quan pares el cotxe davant de casa un parell de minuts per a descarregar el que portes al maletero.
Aquesta és també una de les raons per les que el que mes que ve em mudo de casa (no l’única, clar).
Segueixo buscant la meva Cicely particular. I qui sap? Potser finalment només es tracta, simplement, d’anar a Alaska. O el que és el mateix: anar ben lluny. Marxar i començar de nou a un lloc on realment es pugui començar de zero.
No ho sé… però el que tinc clar és que no tinc cap intenció de quedar-me la resta de la meva vida per aquí… si ho puc evitar. No només per la gent (sé que a tot arreu hi ha bones persones i males persones. A Granollers, a Alaska i a Tumbuctú), sino també per ‘l’environment’.
‘Doctor en Alaska’ m’agradava per les histories, pels personatjes, pel que transmetía i pel que representava, però també pels paisatges. Pels arbres, per les muntanyes, pels llacs i els rius, pel fred i la neu a l’hivern i per una temperatura agradable a l’estiu. Pel fet d’estar, o de sentir-se, en un ambient salvatge que, de totes maneres, no renunciava a les comoditats de la societat totalment industrialitzada. Un lloc on no hi hagi crits, no hi hagi stress, no hi hagi presses… un lloc on puguis fer la teva feina sense presions. I podent disfrutar de la vida.
Comentaris»
Ara em sap greu no haver vist mai la sèrie, segur que m’hagués agradat. Viure a Alaska pot ser bastant dur, però.
Deu tenir un encant especial, però un clima terrible i aquí estem tant ben acostumats al bon temps! El fred et crida Oi? Alaska, Sant Petesburg… Abriga’t bé!
Jo no se pas on és aquest lloc geogràficament però si que se que durant un temps el vaig trobar….i existeix…..i és a dins nostre.
De totes formes i per experiència t´ ho dic no es pot tenir tot en el paradís. A l´ edèn no arriba mai Internet de banda ample (ho se de bona font). Això sí…les figues, els préssecs, les patates i les verdures són de primera qualitat. I com això no hi ha res. Qui vol internet en un lloc així?
He de dir que jo aquesta sèrie la veia per casualitat…..sempre enganxava un capítol a mig començar… I mai no vaig saber al 100% de què anàva però si que és cert que si veies començar un capitol l´acabaves. ;-D
Qui pogués fugir per un temps al algun paradís terrenal!. ;-D
Salut xiquet!!