Mitjanit a Sant Petersburg 24 Setembre 2007
Publicat per lewis a: General , trackbackJa fa dos anys que estic visquent una historia d’amor algo psicodèlica. Tot va començar a finals d’octubre del 2005. Navegant per internet vaig conèixer una noia russa, de Sant Petersburg, que deseguida em va guanyar. Era una noia tremendament elegant i molt guapa, així que vaig començar a xatejar amb ella i a intercanviar e-mails. Els mesos van anar passant i encara que ella no semblava gaire interessada en mi, em vaig proposar que intentaría enamorar-la, tot i que no sabía com aniría allò… però el cas és que ho vaig aconseguir. Desde mitjan del 2006 fins a mitjan del 2007, la Mira (aquest és el seu nick, no pas el seu nom real) i jo vam compartir una tremenda historia d’amor online que mai no ha traspassat les barreres d’internet per culpa meva.
En tot aquest temps, diverses vegades vam planejar tant el meu viatge cap a Rússia com el seu viatge cap a Catalunya, però sempre per motius de força major mai hem pogut conèixer-nos en persona. Després de dos anys de relacions online, ella se n’ha cansat. No puc criticar-la per això. De fet, lo estrany és que no se’n cansés abans…
Últimament hi penso molt en tot això. Ella ha estat una persona molt important en la meva vida aquests anys i no sé si vull que s’acabi. És més: el que voldría realment és que ens coneguessim en persona i descobríssim més coses l’un de l’altre i que potser ella tornés a sentir el que sentía fa uns mesos enrera i poguèssim intentar-ho.
Després de tant de temps, puc dir que la conec força. Sé quins son els seus punts flacs. Conec la seva part bona i la seva part fosca; i evidentment a ella li passa el mateix amb mi. Però ara està desenganyada. Sigui per feina, sigui per temes familiars, sigui per… propia inseguretat, mai he lluitat lo suficient com per estar amb ella. Tot i que de plans n’he fet molts, i he intentat moltíssimes propostes per a poder (per exemple) anar a viure a Rússia, amb ella, sense deixar de guanyar-me la vida a Catalunya. Una d’aquestes propostes em va semblar realment interessant i tenía confiança que sortiría endavant. Va ser una proposta feta a la XAL: una serie de programes sobre Rússia fets desde l’optica d’un estranger (en aquest cas, jo) en un país estrany (Rússia) d’on ni tan sols en sabía l’idioma; i sempre buscant els paralelismes que podía tenir això amb les situacions propies que viuen cada día molts inmigrants al nostre país. No era una mala idea, però interiorment sabía que el motiu principal meu no era pas fer un servei ciutadà, sino egoístament buscar una solució per a poder estar amb la Mira. Sigui com sigui, és una projecte que no va prosperar.
A hores d’ara ja fa ben bé un mes que la Mira va decidir que no m’esperaría mes. Pot semblar estúpid… o potser massa romàntic, el fer plans com anar a viure allà o fins hi tot liar-me a comprar un pis aquí per a poder viure junts (sí, ho he fet)… sobretot sense haver-nos vist mai en persona, encara. Però quan estàs enamorat fas moltes coses on la lògica no hi entra. En fí…
Avui m’he despertat amb una idea al cap: agafar la meva moto, prendre’m un mes de vacançes i anar cap a Sant Petersburg tot xino xano. Potser ho acabo fent… però ara mateix no puc; feina, diners, familia… els mateixos temes que en certa manera han impossibilitat tot aquest temps que no pogués conèixer a la Mira en persona. Així que deixo la idea aparcada (mai tant ben dit) per més endavant.
La Mira em diu que ja l’he perduda. Ahir mateix a la nit m’ho va dir. Suposo que hi ha part de raó en les seves paraules, però em nego a acceptar que està tot perdut. Sobretot perque mai hem arribat a fer l’últim pas. Mai ens hem arribat a conèixer en persona i a conviure uns díes. No puc creure que després de tant de temps sigui capaç de renunciar a tot, quan ara ja estavem a punt de conèixer-nos.
De fet, és igual. Coneixen’t-la, és capaç de demà dir-me que vol passar el Nadal amb mí; i passat demà dir-me que ho ha pensat millor i que prefereix que no la truqui mai més. No és que no sàpiga el que vol, és que després de tot, l’he fet dubtar tant que ja no sap per on tirar. Mea culpa. Ella també n’ha fet de les seves, clar, però la culpa principal és meva.
Així que… fet i fotut, suposo que faré una ‘última intentona’ i aniré a Rússia per a conèixer-la en persona, parlar amb ella i veure què passa. No vull retirar-me d’una guerra quan encara queden batalles per combatre. Però no puc anar-hi ara… no puc… potser l’any q ve; a la primavera. Em presentaré allà per sorpresa, me la trobaré accidentalment i intentaré conquistar-la. Com va fer en Benjamin Braddock en aquella pel·lícula.
Comentaris»
Intenta-ho. Vés-hi, ara o en ple hivern o una mitjanit primaveral! Fés-ho quan sentis que ho has de fer, sense pensar en totes les coses que ens ho impedeixen, que a vegades val la pena!
Absolutament d’acord! Intenta-ho. Hi ha una frase que a mi m’agrada molt (i és que sóc una adicta a les cites) “Que l’amor és tot el que tenim, és tot el que sabem de l’amor” Crec que és de Comté-Sponville, però sóc tan adicta a les cites que sovint no puc recordat totes de qui són.
L’altra carme
Are you serious? I que fas aquí? A veure…no no no…..la família no et pot tallar les ales…..la feina no et pot tallar les ales….No! La vida no et pot tallar les ales!! Merda si
que pot…però collons si l´ estimes……has de lluitar contra les circumstàncies. Si sents que ho has de fer ara…..fes-ho. Què tal un cap de setmana? Què tal un pont llarg? Què tal les vacances de Nadal? Però dona-.li la oportunitat de mirar-te aquest ulls castanys teus i llavors que decideixi….de res no serveixen les inseguretats. I si d´ allò en resultés quelcom de més bonic encara?
Mira jo per ser sincera en aquestes coses ni hi confio ni hi crec però quan és recíproc, quan dues persones senten el mateix l´ una per l´ altre crec que val la pena intentar-ho…sempre tens una oportunitat més. I si ella sent el mateix…..Tu sents el mateix que ella? ….a vegades les excuses que busquem són per que ens menystenim o perquè no ho tenim del tot clar….però si no és aixina….perdre l´ oportunitat d´ estar amb algú que desitja estar amb tu i sent el mateix que tu…..Carai….qui ho pogués viure aixina!!
La vida no és una pel•lícula, per desgràcia i cal acceptar i aprofitar les oportunitats quan arriben si realment ho desitgem, no?
Imagina la seqüència: tu en la hartley cap a Russia per aquelles autopistes (pq serà que les veig a l´estil Yanqui?). dies més tard….tu aturat a la cuneta de la autopista a l´estil Yanqui sobre la moto mirant enllà del camp de blat (oooh! Senyor tb hi ha blat a Cat!) i ella que torna amb una amapola a les mans. Tu que li treus una espiga del cabell….us somrireu. Puja a la moto i torneu a la autopista. Molt holliwoodià..però què vols? són massa anys d´influència ;-D. (el que passi pel mig t´ho deix a la teva mà).
En serio em sembla molt, molt bonic tot això que et passa i molt intens. Sobretot ha de ser quelcom que no et faci patir…ha de ser quelcom que flueixi sol…saps que te vull dir?
Per cert….ets un pou de sorpreses!!! . (crec que em deus cinc cèntims de tota la història complerta senyoret)
Salut, ànims i molta sort!!
Si marxes esper que avisis als amics eh? Ehem. ;-D
Fins aviat.
Una abraçada!
Ei, gracies per tots els comentaris
animen molt, de veritat 
Estic decidit a anar a Sant Petersburg, però no vull anar-hi a la desesperada. Vull preparar-ho tot molt bé: l’estrategia, el viatge i a mi mateix. No em ve gens de gust anar allí nerviós i desesperat per por a que tot s’acabi definitivament, perque això representaría un fracàs absolut. No… aquesta vegada vull fer-ho bé. Vull que si finalment tot s’en va a n’orris no sigui pas perque jo no hagi fet tot el que podía fer… sino per simple mala sort.
I tant que no has d’anar nerviós i desesperat!
Prepara-ho bé. Pensa que tot el que has tingut (millor heu tingut) ningú no t’ho pot prendre.
Que si no hi vas és molt més fàcil de perdre-ho que si hi vas.
I crec que sempre hauríem hem de fer el camí que ens augmenti les opcions que tenim, que ens permeti d’escollir millor, no pas el camí que ens limiti d’entrada.
Però prepara’t i pensa bé. No has d’anar a la desesperada. No has de forçar res. Has d’anar a ser com ets i a veure com és ella i si funciona meravellós i si no funcionés sempre et quedaran totes les coses boniques que haureu viscut. I segurament a més a més un viatge inolvidable.
Prepara’t bé, però no vulguis tenir-ho tot massa programat. No tinguis unes expectatives massa concretes. Deixa fluir els sentiments, les sensacions, les emocions…
Una mica rotllo, però és que m’agraden les històries d’amor i sobretot que tinguin final feliç.
Carme