Les notes de Braddock

Northern Exposure 27 Setembre 2007

Publicat per lewis a: General , 2comentaris

Fa molts anys… ben bé 10 o 15, recordo haver parlat amb el meu oncle sobre Alaska. Quan ell era jove (i jo tindría uns 3 o 4 anys), va tenir un desengany amorós molt gran i es va dedicar els seguents dos anys de la seva vida a donar la volta al món. Va anar a Sudamérica, a la India, a Australia, a Estats Units… i a Alaska.
Forçes anys més tard, a la TV2 feien una serie a la matinada, sempre mal programada, repetint capítols, emetent-los amb l’ordre barrejat, que un temps després vaig averiguar que es deia ‘Doctor en Alaska’. Jo era l’únic a casa que per aquell temps acostumava a anar a dormir ben entrada la matinada (algo que segueixo fent), i em vaig enganxar a la serie d’una manera bestial. Mica en mica també em vaig enamorar d’Alaska (tot i que després vaig descobrir que la serie no la rodaven verdaderament a Cicely, Alaska, sinó a Roslyn, Washington), i sovint treia el tema de que tard o d’hora me n’hi aniría a viure. ‘Si tot és gel!’, em deien; però jo sabía que no (o pensava que no, tal com ho veia a la serie). El meu oncle, que hi havia estat durant uns 4 díes molts anys abans, em va donar la raó.
Desde llavors, un dels meus desitjos més grans ha estat anar-hi a viure. Amb el temps, vaig canviar l’objectiu d’Alaska pel de Canadà, i després pel d’Australia. Però d’un temps cap aquí torno a pensar-hi, en Alaska. Els últims dos anys també he pensat en Rússia, en la Rússia més freda (no pas Siberia)… però ha estat per altres motius…
Ahir a la nit vaig veure dos capítols de ‘Doctor en Alaska’ a la tele. Crec que era a 8tv; i sense voler-ho vaig tornar a tenir aquella mateixa sensació que havia tingut anys enrera.

‘Doctor en Alaska’ és una serie genial, sense cap dubte. Una serie que per aquella época era rara i que avui en día algú podría trobar políticament incorrecte. Sovint amb detalls psicodèlics però amables, sense la depresió de la psicodèlia que tenía Twin Peaks (de la que, sincerament, només m’agradava la música i la presentació).
Un projecte perfecte, en la meva opinió. Retratar cada estament social, cada manera de pensar, cada tendencia amb un sol personatje. Desde el ‘tendre’ conservadorisme de Maurice, al pijerío del Dr. Fleischman, el simplisme aparent de la Shelly, la franquesa de l’Ed, la serietat de la Maggie, el ‘llibertinatje’ del Chris… no acabaría mai, però està clar que la serie tenia uns personatjes completament definits, marcats i tremendament ben distribuïts. La democracia i la camaradería general que representava el poble de Cicely (fundat, per cert, per una parella de lesbianes), en un paratje perdut al mig d’Alaska, és quelcom digne d’experimentar… si fos real.

Inconscientment, sempre he pensat que els pobles d’Alaska han de ser així. Sé que al cap i a la fi, als pobles (com a les ciutats) hi ha persones. Bones, dolentes… de totes classes. I és això el que els fa diferents. Granollers mateix, on jo visc en aquests moments, és un poble de mala mort amb mentalitat de ciutat. Dic de mala mort perque la gent de les botigues i la majoría de veïns son escoria maleducada i prepotent amb uns fums que no tenen cap raó de ser. Fa més de 10 anys que hi visc, i no hi tinc cap amic de veritat. Fa més de 10 anys que vaig a comprar a les botigues de Granollers i ni em saluden quan entro o quan m’els trobo pel carrer. No tinc cap interés en viure en un poble carregat de raons i que tot el que fa és omplir els carrers de zones blaves i on la gent està a la que salta per trucar a la policía o liar-te un pollo quan pares el cotxe davant de casa un parell de minuts per a descarregar el que portes al maletero.
Aquesta és també una de les raons per les que el que mes que ve em mudo de casa (no l’única, clar).

Segueixo buscant la meva Cicely particular. I qui sap? Potser finalment només es tracta, simplement, d’anar a Alaska. O el que és el mateix: anar ben lluny. Marxar i començar de nou a un lloc on realment es pugui començar de zero.
No ho sé… però el que tinc clar és que no tinc cap intenció de quedar-me la resta de la meva vida per aquí… si ho puc evitar. No només per la gent (sé que a tot arreu hi ha bones persones i males persones. A Granollers, a Alaska i a Tumbuctú), sino també per ‘l’environment’.
‘Doctor en Alaska’ m’agradava per les histories, pels personatjes, pel que transmetía i pel que representava, però també pels paisatges. Pels arbres, per les muntanyes, pels llacs i els rius, pel fred i la neu a l’hivern i per una temperatura agradable a l’estiu. Pel fet d’estar, o de sentir-se, en un ambient salvatge que, de totes maneres, no renunciava a les comoditats de la societat totalment industrialitzada. Un lloc on no hi hagi crits, no hi hagi stress, no hi hagi presses… un lloc on puguis fer la teva feina sense presions. I podent disfrutar de la vida.

Mitjanit a Sant Petersburg 24 Setembre 2007

Publicat per lewis a: General , 5comentaris

Ja fa dos anys que estic visquent una historia d’amor algo psicodèlica. Tot va començar a finals d’octubre del 2005. Navegant per internet vaig conèixer una noia russa, de Sant Petersburg, que deseguida em va guanyar. Era una noia tremendament elegant i molt guapa, així que vaig començar a xatejar amb ella i a intercanviar e-mails. Els mesos van anar passant i encara que ella no semblava gaire interessada en mi, em vaig proposar que intentaría enamorar-la, tot i que no sabía com aniría allò… però el cas és que ho vaig aconseguir. Desde mitjan del 2006 fins a mitjan del 2007, la Mira (aquest és el seu nick, no pas el seu nom real) i jo vam compartir una tremenda historia d’amor online que mai no ha traspassat les barreres d’internet per culpa meva.
En tot aquest temps, diverses vegades vam planejar tant el meu viatge cap a Rússia com el seu viatge cap a Catalunya, però sempre per motius de força major mai hem pogut conèixer-nos en persona. Després de dos anys de relacions online, ella se n’ha cansat. No puc criticar-la per això. De fet, lo estrany és que no se’n cansés abans…

Últimament hi penso molt en tot això. Ella ha estat una persona molt important en la meva vida aquests anys i no sé si vull que s’acabi. És més: el que voldría realment és que ens coneguessim en persona i descobríssim més coses l’un de l’altre i que potser ella tornés a sentir el que sentía fa uns mesos enrera i poguèssim intentar-ho.
Després de tant de temps, puc dir que la conec força. Sé quins son els seus punts flacs. Conec la seva part bona i la seva part fosca; i evidentment a ella li passa el mateix amb mi. Però ara està desenganyada. Sigui per feina, sigui per temes familiars, sigui per… propia inseguretat, mai he lluitat lo suficient com per estar amb ella. Tot i que de plans n’he fet molts, i he intentat moltíssimes propostes per a poder (per exemple) anar a viure a Rússia, amb ella, sense deixar de guanyar-me la vida a Catalunya. Una d’aquestes propostes em va semblar realment interessant i tenía confiança que sortiría endavant. Va ser una proposta feta a la XAL: una serie de programes sobre Rússia fets desde l’optica d’un estranger (en aquest cas, jo) en un país estrany (Rússia) d’on ni tan sols en sabía l’idioma; i sempre buscant els paralelismes que podía tenir això amb les situacions propies que viuen cada día molts inmigrants al nostre país. No era una mala idea, però interiorment sabía que el motiu principal meu no era pas fer un servei ciutadà, sino egoístament buscar una solució per a poder estar amb la Mira. Sigui com sigui, és una projecte que no va prosperar.
A hores d’ara ja fa ben bé un mes que la Mira va decidir que no m’esperaría mes. Pot semblar estúpid… o potser massa romàntic, el fer plans com anar a viure allà o fins hi tot liar-me a comprar un pis aquí per a poder viure junts (sí, ho he fet)… sobretot sense haver-nos vist mai en persona, encara. Però quan estàs enamorat fas moltes coses on la lògica no hi entra. En fí…

Avui m’he despertat amb una idea al cap: agafar la meva moto, prendre’m un mes de vacançes i anar cap a Sant Petersburg tot xino xano. Potser ho acabo fent… però ara mateix no puc; feina, diners, familia… els mateixos temes que en certa manera han impossibilitat tot aquest temps que no pogués conèixer a la Mira en persona. Així que deixo la idea aparcada (mai tant ben dit) per més endavant.
La Mira em diu que ja l’he perduda. Ahir mateix a la nit m’ho va dir. Suposo que hi ha part de raó en les seves paraules, però em nego a acceptar que està tot perdut. Sobretot perque mai hem arribat a fer l’últim pas. Mai ens hem arribat a conèixer en persona i a conviure uns díes. No puc creure que després de tant de temps sigui capaç de renunciar a tot, quan ara ja estavem a punt de conèixer-nos.
De fet, és igual. Coneixen’t-la, és capaç de demà dir-me que vol passar el Nadal amb mí; i passat demà dir-me que ho ha pensat millor i que prefereix que no la truqui mai més. No és que no sàpiga el que vol, és que després de tot, l’he fet dubtar tant que ja no sap per on tirar. Mea culpa. Ella també n’ha fet de les seves, clar, però la culpa principal és meva.

Així que… fet i fotut, suposo que faré una ‘última intentona’ i aniré a Rússia per a conèixer-la en persona, parlar amb ella i veure què passa. No vull retirar-me d’una guerra quan encara queden batalles per combatre. Però no puc anar-hi ara… no puc… potser l’any q ve; a la primavera. Em presentaré allà per sorpresa, me la trobaré accidentalment i intentaré conquistar-la. Com va fer en Benjamin Braddock en aquella pel·lícula.

La Diada Oficial 11 Setembre 2007

Publicat per lewis a: General , 3comentaris

Pfff… cada any, pitjor; i qui digui el contrari és que no s’entera de res o directament és idiota integral. Aquesta vegada m’he quedat a casa i ho he vist per la tele. M’estic referint als actes oficials, és clar, que desde el Parc de la Ciutadella de Barcelona han demostrat un cop més la falta de dignitat de la classe dirigent.

Aquest any, a més de ser algo sense sentiment ni empenta, va i em foten a la Maria del Mar Bonet amb un cantaor flamenc que no sé qui és (ho sento, però el flamenc no és lo meu), fent una espècie de cante jondo que el tio de la TV3 presentava com una conjunció de cultures i no sé qué més.
De veritat: no tinc res en contra del cante jondo (tot i que no m’agrada gens), però no crec que l’onze de setembre sigui el millor marc per a fer-ne.
Fan sardanes o castellers a Andalusia en la seva diada nacional? Oi que no? Perquè nosaltres hem de ser, doncs, TANT integradors, TANT políticament correctes i TANT plurals? Ja n’hi ha prou, home! Avui és la diada nacional de Catalunya, no pas la festa de la diversitat!
Ara que, venint d’una gent que posa flors als peus de l’estatua d’un covard (sí, senyores i senyors: d’heroi en Rafael de Casanova no en té res, perquè en veure el percal el 1714, el primer que va fer va ser còrrer cames ajudeu-me a amagar-se amb tanta mala sort que no va arribar temps i el van ferir en la fugida. Si s’ha d’homenatjar a algú és a en Moragues, coi!), no és pot esperar altre cosa…

Si no reaccionem, estem perduts. Ja n’hi ha prou de que ens menjin el coco amb lo ‘correcte’, lo ‘civic’, lo ‘integrador’ i aquestes coses… el primer és Catalunya, el primer som nosaltres. Tot lo altre ja arribarà un cop ens haguem alliberat. Lliurar dues o tres guerres a l’hora porta a la derrota segura; i si no, només cal fer un cop d’ull a l’any 34, quan tots ens les fotiem entre tots en comptes de derrotar primer a l’enemic comú.

En fi… la lluita l’hem de fer desde les nostres propies conviccions i prescindint de la classe oficial. Un cop més, ha quedat demostrat que tota aquesta parafernàlia és simplement això mateix: una camama. Al menys, la orquestra i la coral eren prou bons.

Pavarotti 10 Setembre 2007

Publicat per lewis a: General , afegeix un comentari

Acabo de veure el concert dels Tres Tenors al Plus. Ja l’havia vist, fa anys, però avui l’han tornat a fer per a recordar a Pavarotti, que ha mort aquesta setmana.

Crec que va ser a principis d’aquest any que em va donar per escoltar sense parar el Nessun Dorma de Turandot una vegada i una altra. I encara no l’he aburrida. És una peça excel·lent; però síncerament l’únic que li ha fet justícia desde sempre ha estat Luciano Pavarotti. No és que sigui un expert en ópera; de fet no en tinc ni idea, però com han dit aquests dies als diaris, Pavarotti va acostar la ópera a la gent del carrer i jo en vaig ser un d’ells. Des de fa anys he aconseguit apreciar les cançons napolitanes i algunes composicions que si no hagués estat per Pavarotti mai hagués escoltat, així que la noticia de la seva mort m’ha sentat molt malament.

Quan fa un parell d’anys vaig escriure el primer borrador del que després sería ‘Lake Weir’, tenía en ment el Nessun Dorma en versió Pavarotti; i una de les idees inicials era acabar la película amb una enorme massacre, terriblement crua i gore però sense efectes sonors. Potser càmara lenta… amb el Nessun Dorma com a banda sonora acompanyant les imatges. Només va ser una idea, però ara que visto lo visto (http://lakeweir.blogspot.com/) és imprescindible gravar material nou si volem que ‘Lake Weir’ s’acabi, potser la recopero… ho haig de pensar…

En fi… en quant a Pavarotti potser el millor és comprovar-ho personalment… realment emociona: