BUFANT NUVOLS

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, -la veu d’un fill

que et parla en llengua- no castellana;

parlo en la llengua -que m’ha donat

la terra aspra:

en aquesta llengua- pocs t’han parlat;

en l’altre, massa.

T’han parlat massa -dels saguntins

i dels que per la pàtria moren:

les teves glòries -i els teus records,

records i glòries -només de morts:

has viscut trista.

Jo vull parlar-te -molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes -la vida és la sang,

vida pels d’ara -i pels que vindran:

vessada és morta.

Massa pensaves -en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies -a mort els fills,

te satisfeies -d’honres mortals,

i eren tes festes -els funerals,

oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos -marxar replens

dels fills que duies -a que morissin:

somrients marxaven -cap a l’atzar;

i tu cantaves -vora del mar

com una folla.

On són els barcos? -On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:

tot ho perderes, -no tens ningú.

Espanya, Espanya -retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh! salva’t -de tant de mal:

que el plor et torni fecunda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? -No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua -que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre en els teus fills?

Adéu Espanya!

L’ametller

A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!
Ets la pau que s’anuncia
entre el sol, núvols i vents…
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l’alegria.

JOAN MARAGALL

                          1898

El Prisionero

Carcelera, toma la llave

que salga el preso a la calle.

Que vean sus ojos los campos

y,tras los campos ,los mares

el sol ,la luna y el aire.

Que vean su dulce amiga,

delgada y descolorida,

sin voz de tanto llamarle.

Que salga el preso a la calle

RAFAEL ALBERTI

Quién pudiera vivir siempre

en los días del verano,

cuando el mar es la piel

que amamos y el sol tiñe

de arenisca cosas y palabras.

Nada apenas se necesita:

en un jilguero se encierra

todo el esplendor de Pompeya.

Entonces el aceite es oro líquido

y el pan ocre y la sal blanca

se encienden bajo la lámpara china

de unos tomates.

El hinojo perfuma

la casa y la cesta de pescado

le otorga colores de alfombra

submarina. El agua tapiza el vaso

con perlas frías hechas de niebla.

Sólo las cosas esenciales cuentan.

Porque en los otros días, aquéllos

en que las sombras nos visitan

y nos calienta una luz resignada,

la vida no es más que el recuerdo

de esa otra vida que no tenemos.

José Carlos Llop ( Palma 1956 )

Sa Marina de Valldemossa, costa nord de l’illa de mallorca ( Serra de Tramuntana )

Sin que nadie se las haya dicho, el indio sabe

muchas cosas.

El indio lee con sus ojos tristes lo que escriben

las estrellas que pasan volando, lo que está

escondido en el agua muerta del fondo de las

grutas, lo que está grabado sobre el polvo húmedo

de la sabana en el dibujo de la pezuña del ciervo

fugitivo.

El oído del indio escucha lo que dicen los

pájaros sabios cuando se apaga el sol, y oye

hablar a los árboles en el silencio de la noche,

y a las piedras doradas por la luz del amanecer.

Nadie le ha enseñado a ver ni a oír ni a entender

estas cosas misteriosas y grandes, pero él sabe.

Sabe, y no dice nada.

El indio habla solamente con las sombras.

Cuando el indio duerme su fatiga, está hablando

con aquellos que le escuchan y está escuchando a

aquellos que le hablan.

Cuando despierta, sabe más que antes y calla más

que antes.

Antonio Mediz Bolio

 Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d’un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar.

Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s’ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d’angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d’un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l’enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l’espai d’història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la.

Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

Fa uns anys, amb ocasió d’una trobada de juristes hispanoalemanys que va tenir lloc a Girona, vaig acompanyar els que llavors eren els meus col·legues en una visita guiada per l’antic call jueu de la ciutat. Ja llavors, mentre com un turista més passejava per indrets que m’eren prou coneguts mentre un guia ens en explicava els detalls del que anàvem veient, vaig experimentar una sensació força curiosa. Me’n vaig adonar de la quantitat de coses que no coneixia d’aquells carrers tants cops trepitjats. La mateixa sensació he experimentat aquest darrer cap de setmana, quan em vaig afegir a les visites guiades que l’Ajuntament ha organitzat enguany, i que m’han permès visualitzar part del magnífic patrimoni arquitectònic i cultural de la vila.

Soc persona curiosa de mena, i des que ara farà prop de deu anys que vaig venir a viure a la Bisbal, he procurat assabentar-me d’allò que són, i han estat els seus trets més característics. N’he aprés molt dels magnífic treballs de gent tan preparada, i que estima el seu entorn com per exemple, i per parlar només d’alguns dels nostres contemporanis, Jordi Frigola, Xavier Cortadellas, Pep Matas i l’Ignasi Corney.

El que és clar però, és que no és el mateix llegir o veure els gravats en qualsevol mitjà audiovisual, que visualitzar-los en viu mentre n’escoltes la descripció. A més, en aquests temps tan atrafegats que corren, el comú dels mortals no acostumem a badar massa mentre caminem, i menys encara a fer-ho mirant cap amunt. Això fa que, a no ser que siguis un estudiós del tema, se t’escapin moltes coses.

Gràcies doncs a aquesta feliç iniciativa municipal, he pogut descobrir escuts i inscripcions a les façanes, detalls en les portalades i esplèndides baranes de balcons que fins ara m’havien passat per alt. No els descriuré tècnicament perquè no en soc ni molt menys un expert, i hi ha gent molt més preparada que jo per fer-ho. Però a tall d’exemple, força vegades havia passat pel pont vell sense reparar en la pedra que marca la fita de l’antic terme municipal, i encara menys n’havia mirat l’escut de la base del pont.

En entrar al casc antic pròpiament dir, m’ha anat força bé que em recordessin que ho feia per una de les tres portes del recinte antany emmurallat. Que tot i haver entrat a comprar sovint a can Farreny desconeixia que aquest és el comerç més antic de la vila. També havia passat per sota del xai que adorna la façana que hi ha damunt de la botiga de enfront sense reparar-hi. Tampoc sabia que la sensació d’amplitud de la actual plaça Major cal agrair-la a la iniciativa dels que van ser els seus veïns, de comprar l’edifici que l’atapeïa per tal de cedir-lo a l’Ajuntament perquè l’enderroqués.

Han estat una novetat per a mi els antecedents afrancesats de la magnífica mansió dels marquesos de Púbol a la mateixa plaça, saber que el call jueu bisbalenc es dels pocs que se’n conserven els dos accessos, i que el deliciós Castell-Palau és un dels més ben conservats de Catalunya.

Ha estat igualment una bona excusa per contemplar amb més deteniment l’edifici de l’antic Ajuntament, i que encara i afortunadament ja por poc temps, allotja els Jutjats. Aquí ens contaren que davant de la seva façana principal va tenir lloc una de les batalles més acarnissades de l’anomenat foc de la Bisbal, l’aixecament federalista del 1869. Després, tot i pujant pel carrer del Raval guanyat en exclusiva per als vianants passàrem per la acurada restauració que s’ha dut a terme a l’antiga casa Salamó, avui seu del Consell Comarcal.

Deixo pel final el que per a mi a estat la sorpresa més agradable que no dubto en considerar un dels tresors ocults de la Bisbal, i pel que tinc entès, una de les poques esglésies de propietat municipal de Catalunya. Em refereixo al temple de la Pietat, un esplèndid monument barroc encara en fase de restauració. Uns treballs endegats fa dos anys, i que un cop hagin finalitzat sens dubte faran d’aquest indret un dels punts més visitats del municipi.

Puc donar testimoni que al menys la meitat dels participants del dos recorreguts en que vaig participar eren bisbalencs, la qual cosa demostra al meu entendre que a la gent li agrada conèixer el seu entorn i l’interès per la cultura quan aquesta es posa realment a l’abast popular.

Estic convençut que la Bisbal disposa d’un notable patrimoni, estimat pels seus usuaris i que ha estat administrat amb força saviesa els darrers anys. Gaudeix d’un amb un tarannà que si se sap mantenir amb cura, el diferencia dels pobles i ciutat de l’entorn, li augura un magnífic futur dins del camp del turisme cultural i de qualitat els propers anys.

Per aconseguir-ho però, no n’hi ha prou amb la iniciativa dels nostres polítics, força encertada tot sigui dit, tant pel que toca a l’antic equip de govern com al d’ara. Cal sobre tot que societat civil s’hi involucri seriosament, i sobre tot que la majoria dels bisbalencs s’ho creguin de debò!

En el silencio estrellado la Luna daba a la rosa y el aroma de la noche le henchía -sedienta boca- el paladar del espíritu, que durmiendo su congoja se abría al cielo nocturno de Dios y su Madre toda… Toda cabellos tranquilos, la Luna, tranquila y sola, acariciaba a la Tierra con sus cabellos de rosa silvestre, blanca, escondida… La Tierra, desde sus rocas, exhalaba sus entrañas fundidas de amor, su aroma … Entre las zarzas, su nido, era otra luna la rosa, toda cabellos cuajados en la cuna, su corola; las cabelleras mejidas de la Luna y de la rosa y en el crisol de la noche fundidas en una sola… En el silencio estrellado la Luna daba a la rosa mientras la rosa se daba a la Luna, quieta y sola.

Miguel de Unamuno

De la nostalgia

Vana memoria que no puede traerte desde lejos,

que no te vuelve carne, risa gentil o canto.

Vana memoria mía incapaz de abrazar lo más mío,

incapaz de acariciar tu piel distante,

vana y obsesiva memoria que sólo alcanza a repetirme por quién vivo,

que respiro por este amor invulnerable y sin rutinas.

También ausente eres mi presencia más cálida,

mi más pura nostalgia.

Darío Jaramillo Agudelo

Agnès Agboton es originaria de Benin Àfrica del Golf de Guinea) Té un llibre que es el relat de la seva vida que es titula“Més enllà del mar de sorra“,ed. Rosa dels vents. Es també poeta amb un llenguatge sincer i directe i , curiosament ,ha escrit un llibre de cuina, i ensenya cuina.

Nunkuntohuélè dé to zèguè-zèguè dji

Non tron nunkikomé bonon djè avivimè.

Yénon konu boka só nogó kpodo sin aviviton

Yénon viavi to tchintchinmè nunkikoton

Bo énonpko tègbè tenmè

Kpèvi

Nan obuton

Nunkuntohuélè dé to zègu`4e-zèguè dji

Non tron nunkikomè bonon djè avivimè

Yénon tron avivimè bonódjè nunkikomè

Bo yénon hun yédé na obu

Nunkuntohuélè dé to zèguè-zèguè dji.

Vovuum yuyuu

Nunkiko pkodó avivi

Tus ojos en el columpio

Van de la sonrisa al llanto

Sonríen llenos de lágrimas

Lloran entre carcajadas

Y siempre queda un pequeño

Resquicio

Para el espanto

Tus ojos en el columpio

Van de sonrisa al llanto

Van del llanto a la sonrisa

Y se abren al espanto

Tus ojos en el columpio

Flores negras

Risa y llanto.

(traducción de la propia autora)

Agnès Agboton - Benin

Quan viatjo pel món i em pregunten per la realitat política del meu país, sempre explico que vivim en un país europeu molt plural, i pel que fa a les nostres aspiracions com a nació, que la majoria dels catalans ja seria absolutament feliç amb el tracte i les mateixes competències que té a Alemanya l’estat lliure associat de Baviera.

També els hi aclareixo que a Catalunya la majoria és catalanista i que els independentistes no es mengen els nens crus. Tampoc deixo mai d’esmentar amb just orgull que el PP només és la quarta força política i que en el meu poble, el seu nacionalisme espanyol de dretes no té ni tan sols representació a l’ajuntament.

A la majoria els sorprenen força els meus comentaris. No és estrany si pensem que tota la informació sobre Espanya i Catalunya que els hi arriba ho fa mediatitzada, a través d’agències de notícies amb seu a Madrid, i dels corresponsals dels grans diaris que també escriuen de d’allà les seves cròniques. Són molts els que acaben felicitant-me pel fet de poder viure en aquesta mena d’oasi de pau política.

El que no explico fora, és que a vegades tinc la sensació que passem de massa coses, i tenim una certa tendència en mirar-nos el melic en excés. Per exemple ara que a tot l’Estat hi ha eleccions per dictaminar qui serà el proper president de govern, tinc la impressió que a la Bisbal, a excepció d’una minoria, la resta s’ho mira de força lluny. Com si aquesta història no anés amb nosaltres.

No negaré que tots aquells que pensen que ens estan prenent el pèl tenen part de raó, ni que el comportament de l’anomenada classe política, catalana i espanyola, no sigui per tirar coets. Però malgrat tot això crec que algú s’ha de cuidar de gestionar el poc espai que permet la globalització, i no crec que “passar del tema” sigui la solució.

Tot el nostre sistema jurídic consagra els partits com l’eix vertebrador de la vida política i, com saben massa bé a l’anomenat Tercer Món, fora de la llei, per imperfecta que sigui, només hi ha el caos.

Es força evident que fora del Principat, a uns partits els interessem poc, i als altres gens. Però no és menys cert que n’hi ha uns que són  infinitament més perillós que els altres, al menys pels desitjos dels que, amb tots els matisos que es vulgui, aspirem a una Catalunya més rica i plena, com diu l’ himne. En aquest context, les dos Espanyes de Machado segueixen vigents, i una de les dues també a nosaltres ens podria glaçar el cor si les coses anessin mal dades.

Per això, i sobre tot perquè cap dels dos grans podrà governar sol, em sembla important anar a votar, si més no, per tal d’obligar als “menys dolents” a tenir en compte els nostres interessos. I sobretot, per esvair qualsevol intenció de gran coalició en clau espanyola, que si es produís, sens dubte enviaria el catalanisme a les cavernes.

No m’identifico plenament amb cap dels programes que es presenten a les properes eleccions generals espanyoles, però tampoc conec ningú que passats els primers els primers fogots, només vegi virtuts en la seva parella sentimental. Ni que, per fanàtic que sigui, comparteixi al 100% les excel·lències dels seu equip de futbol preferit, o comparteixi les bondats de totes les obligacions que l’imposa la seva religió o sistema de valors.

Em pregunto doncs, quin sentit té mesurar els grups polítics i els seus representants amb un criteri diferent al que fem servir en altres aspectes de la vida.

Malgrat que les respecto quan s’expressen democràticament, no crec en la utilitat de les teories “antisistema”, i crec fermament que l’abstenció sempre ha estat un arma utilitzada pels dictadors. El vot en blanc és una opció que considero força responsable i exemplar com a forma de protesta, però no puc deixar de pensar en on es ficarien les paperetes determinats personatges de tots coneguts si guanyessin.

Per tot això aniré a votar el dia 9, i no ho faré en blanc, malgrat que ganes no me’n faltin. Ho sento pels seus escassos simpatitzants bisbalencs, però tampoc em sap gens de greu confessar que ho faré contra el PP, per la barreja del fàstic i por, que em provoca la deriva actual d’aquest partit. Votaré sense il·lusió, però pensant que és el mal menor, i  recolzaré la opció política que consideri menys roïna pels interessos dels catalans.

Aniré a votar doncs, encara que sigui amb una pinça al nas per tal de no percebre la ferum…!

Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me n’adonés

d’aquest donar-me: com si ho fes

un jo de mi que m’ignorés.

Jo em donaria a qui es donés

a canvi meu per sempre més:

que res de meu no me’n quedés

en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,

per un de sol, però que besés

i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me n’adonés:

com una almoina que se’m fes.

Poeta- Narcís

Vers: sigues igual a mi.

Jo em veig en tu si em veus.

Som una o dues veus?

Quina, però és de qui?

Verso .se igual que yo

Yo me veo en ti si me ves.

¿Somos una o dos voces?

¿Cuál es de quien?

Josep Palau i Fabre