Oda a Espanya

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 2 July 2010

 Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana;
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’ aquesta llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per que vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos? – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc,
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre a els teus fills?
Adéu, Espanya! “

JOAN MARAGALL

  Escucha, España, la voz de un hijo
que te habla en lengua no castellana;
hablo en la lengua que me ha legado
la tierra áspera;
en esta lengua pocos te hablaron;
en la otra, demasiado.

Demasiado de los saguntinos
y de los que mueren por la patria;
y por tus glorias y tus recuerdos,
recuerdo y gloria de cosas muertas,
triste has vivido.

De distinta manera quiero hablarte.
¿Por qué derramar la sangre inútil?
La sangre es vida, si está en las venas,
vida hoy, vida para los que vengan;
vertida, es muerte.

Demasiado pensaste en tu honor
y escasamente en tu vida:
tus hijos, trágica, diste a la muerte.
Mortales honras te satisfacían;
tus fiestas eran tus funerales,
¡oh triste España!

Yo vi barcos zarpar repletos
de hijos que a la muerte entregabas:
sonriendo iban hacia el azar,
y tú cantabas junto a la mar
como una loca.

¿Dónde tus barcos? ¿Dónde tus hijos?
Pregúntalo al Poniente, a la ola brava:
perdiste todo, a nadie tienes.
¡España, España, vuelve en ti,
rompe el llanto de madre!

Sálvate, sálvate de tantos males;
que el llanto te haga alegre, fecunda y viva;
piensa en la vida que te rodea;
alza la frente,
sonríe ante los siete colores del iris.

¿Dónde estás España, dónde que no te veo?
¿No oyes mi voz atronadora?
¿No comprendes esta lengua que entre peligros te habla?
¿A tus hijos no sabes ya entender?
¡Adiós, España!

Quan del cel plouen llances

manelmagrinya | General | Thursday 1 July 2010

Fa pocs dies, la Vanguardia publicava un article del bisbalenc Antoni Puigverd titulat “La tentación del atajo”. Escrit en castellà, com sembla obligatori al diari del Sr. Comte, i amb la clarividència que a l’autor li és habitual, feia un lluminós elogi de la paciència com antídot contra els excessos de tota mena i les preses de la vida moderna.

Al moment de llegir-la, ja em va semblar una reflexió molt oportuna pels temps que corren i això que va veure la llum quan encara no coneixíem la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya -i escric “contra” amb plena consciència-.

En efecte, perfectament sintonitzat amb la corrent majoritària a les Espanyes -de dretes i d’esquerres- el TC ha dit que fins aquí ha arribat l’autonomia de Catalunya, i s’ha passat per l’entrecuix constitucional bona part de les resolucions del Parlament català, del mateix Congrés dels Diputats, la ratificació del Rei, i per suposat la veu del poble català expressada en referèndum.

Una traïció en tota regla al pacte constitucional de 1978 i un insult a la majoria dels catalans que tan sols ens deixa un camí que sembla inevitable si no canvien molt les coses. Un camí però, que serà llarg i feixuc, i al que l’experiència de tràgics esdeveniments passats recomana no cercar-hi dreceres.

Les circumstàncies actuals no ens poden fer oblidar que Espanya és un estat essencialment tràgic i de poques bromes. Només cal una mica de perspectiva històrica, preguntar als pares i recordar el que ha estat la nostra història els darrers segles. Per això, i malgrat el que demana el cos, s’imposa la prudència

Al nostre petit país ja fa temps que bufen mals vents per la lírica, com diria el poeta. La corrupció s’ha consolidat i la política no n’ha sortit indemne. Tampoc ha sigut precisament un exemple d’unitat davant les circumstàncies difícils, encara que vull creure que la garrotada rebuda i la gravetat del moment remouran consciències i aplanarà camins

Arreu de l’Estat, l’atavisme anticatalà i la pervivència d’unes castes d’alts funcionaris i elits econòmiques i financeres establertes a Madrid que no volen cedir poder, amenacen de mort l’encaix pacífic de Catalunya a Espanya i es serveixen com instrument d’un tribunal polític i sense legitimitat. És una provocació que exigeix resposta, però ha de ser serena i meditada per tal de que pugui gaudir d’efectivitat.

Per pitjors tràngols ha passat històricament Catalunya, i malgrat la duresa de la situació, no em cap el menor dubte que finalment també d’aquesta ens en sortirem. No m’imagino però l’eixida sense retornar al plaer de pensar per nosaltres mateixos i l’exercici d’una profunda catarsis col·lectiva.

No tota la culpa és d’aquesta púrria que tant a gust es mou per Madrid, ni dels polítics d’enllà ni d’aquí. Aquests no són més que un fidel reflex de la societat en la que vivim, i hem de reconèixer d’una vegada per totes que és aquesta la que està malalta. Tant, que seria realment miraculós que d’ella no en sortissin un grapat de corruptes o “trepas” a la recerca de millors condicions de vida que les que tenien abans d’accedir a la funció pública.

Convido a que reflexionem sobre les nostres mancances i endrecem la casa pròpia abans de voler netejar la dels veïns. Al mateix temps, i ara que ja sabem el pa que s’hi dona a les Espanyes amb les nostres aspiracions, tenim que trobar la paciència necessària per anar construint el nostre propi camí, sense tacticismes de vol gallinaci que avorreixen profundament al personal, ni radicalismes arrauxats que els espanta.

Catalunya serà el que al menys el 51% dels seus ciutadans vulguin, i cal ser conscient que ara per ara el dret a decidir no assoleix aquesta majoria ni de lluny. Per tant, abans d’adoptar decisions d’alta volada urgeix il·lusionar una societat profundament incrèdula i desencantada davant la munió de venedors de fum i mags de festa major que s’ha hagut d’empassar darrerament. I és que ara per ara només detecto un cabreig monumental que cal que arreli profundament en la ciutadania abans no se l’endugui el vent.

Manel Magrinyà i Ros al totbisbal, 29/06/2010

Justícia o venjança…?

manelmagrinya | General | Thursday 24 June 2010

A quin món viuen els nostres juristes? Cap on va la judicatura? És pot creure racionalment en la justícia amb la que està caient? Aquestes i d’altres preguntes al voltant de la problemàtica de l’estat actual de la justícia se les fan cada dia moltes persones de bona fe que no poden entendre gairebé rés del que llegeixen als mitjans sobre una institució cabdal pel funcionament del sistema.

Veja’m alguns casos al meu parer simptomàtics:

El jutge Garzón ha comés un munt d’irregularitats al llarg de la seva estel·lar carrera professional. Els seus sumaris han estat un tip de riure. Va passar de la vida judicial al món de la política i quan no li van donar el ministeri que volia va tornar a fer-se jutge per empresonar els seus antics companys de viatge. Durant anys i panys va fer i desfer creient-se la justícia personificada sense que ningú l’aturés.

Paradoxalment i per vergonya dels demòcrates, ha estat l’acció promoguda per un sindicat feixista amb la repressió franquista de rerefons, la que ha provocat que els seus companys de professió passessin comptes i l’enviessin a casa.

Fèlix Millet i Jordi Montull, il·lustres habitants de l’oasi català i estafadors confessos, fa temps que deurien ser entre reixes, encara que només fos per l’alarma social provocada per les seves malifetes. Però el jutge competent per entendre dels fets més que provats amb els que s’han omplert les butxaques els hi ha permès restar lliures fins ara. En canvi una altra companya de la judicatura els empresona a les primeres de canvi per un presumpte delicte aparentment menor.

El nou Estatut de Catalunya ha passat per un munt de controls jurídics abans de ser votat per dos parlaments democràtics i avalat per un referèndum popular. Tanmateix fa quatre anys que el Tribunal Constitucional el té en quarantena i tot sembla indicar que el deixarà en paper mullat.

Com tothom sap el Constitucional és un Tribunal seleccionat en funció de les afinitats polítiques dels seus membres, i uns quants tenen el mandat caducat precisament perquè els partits polítics que els designen no es posen d’acord amb els noms dels qui els han de substituir. Una altra de les seves peculiaritats és que entre els seus actuals dotze membres només hi ha dos especialistes en la matèria sobre la que jutgen -Dret Constitucional- i a més inri, un està recusat i apartat de les deliberacions…

Són tan sols uns pocs exemples de la deriva del món jurídic espanyol. Incomprensible fins i tot per part de persones que en teoria i per raó de la nostra trajectòria vital, hi tindríem que entendre un xic més que el comú dels mortals.

No resulta gens estrany doncs, que cada dia que passa creixi la perplexitat entre la ciutadania, així com la sensació de que vivim regits per un sistema de castes entre les que la dels juristes és la més inamovible de totes.

És com si els membres de determinades elits visquin en una mena de llim, a l’aguait del moment propici per passar comptes entre ells, oblidant que amb les coses de menjar no s’hi juga i que si seguim per aquest camí acabarem prenent mal tots plegats.

Una societat que permet que la revenja suplanti l’equanimitat i els jutges es tirin les lleis pel cap en funció de la seva ideologia o cercant medalles corporativistes, està greument malalta.

Em sembla força legítim plantejar-se seriosament la precarietat en la que sembla instal·lat el nostre estat de dret, i és que parafrasejant el príncep més famós de la història del teatre, quan la justícia deriva en venjança quelcom put al regne.

Manel Magrinyà,  totbisbal  24/06/2010

Catalunya y el concierto

manelmagrinya | Articles variats | Thursday 24 June 2010

El sistema concertado es posible porque el País Vasco y Navarra no representan ni la mitad de lo que es Catalunya en el conjunto del Estado.

Sorprende que cuando amplios sectores catalanes están aún absorbiendo la frustración de un Estatut que, poco o mucho, será rebajado por el TC, Artur Mas plantee en la arena política preelectoral la consecución del concierto económico para Catalunya. El líder de CiU sabe que el sistema de financiación de los territorios forales –los que conforman Euskadi y Navarra– constituye una excepción que viene avalada por la Constitución en su disposición adicional primera y por el Estatuto del País Vasco y la ley de Amejoramiento del Fuero de Navarra. En otras palabras: Catalunya, ni en el anterior ni en el actual Estatut, jugó la baza del sistema concertado como en su momento lo hicieron vascos y navarros.

Por otra parte, no es ni jurídica ni políticamente cierto que se pudiera establecer un concierto económico entre Catalunya y el Estado mediante un acuerdo que se tradujese en una ley: carecería de habilitación constitucional y estatutaria. Así que encelar al electorado con la posibilidad de disfrutar de un régimen de financiación tan beneficioso como el concertado constituye una irresponsabilidad que se suma a la de Zapatero cuando prometió lo que no estaba en su mano sobre el autogobierno estatutario catalán.

El concierto vasco y el convenio navarro fueron opciones constitucionales y estatutarias que se decantaron en 1978, coyuntura en la que la representación catalana en la elaboración de la Constitución, y luego en el Estatut de Sau, decidió no tener en cuenta. El sistema concertado, además, no se ajusta a la tradición de Catalunya porque convierte a las diputaciones forales en haciendas autónomas cuya demarcación es la provincial. Euskadi es, de hecho, una comunidad internamente confederal. Son las diputaciones forales las que pagan un doble cupo: al Estado, a través del Gobierno vasco, y a las instituciones comunes de la autonomía. Todo ello después de no siempre fáciles negociaciones. De ahí también que cada uno de los territorios vascos disponga en el Parlamento de Vitoria, al margen de su demografía, de igual número de escaños: 25 por cada uno de los tres, evidencia de lo que significa un régimen de confederación.

Pero la sostenibilidad del concierto vasco y del convenio navarro no se basa sólo ni en lo jurídico ni en lo político, sino en su impacto real en el conjunto de las cuentas públicas del Estado. El sistema concertado es posible porque el País Vasco y Navarra no representan ni la mitad de lo que es Catalunya en el conjunto del Estado, sea por demografía, sea por territorio, sea por PIB. Si se aplicase a Catalunya –hipótesis que ahora plantea Mas–, el Estado en su actual conformación no podría soportarlo desde el punto de vista financiero.

La cuestión medular es que Catalunya debe disponer de una financiación suficiente pero conforme a metodologías que no podrán ser las propias del siglo XIX –como los sistemas concertados– cuya viabilidad en el plazo medio es más que problemática. No hay que suscitar, pues, expectativas que generen frustración. Bastantes se han alentado ya.

Eguiguren

PSE y PSOE están irritados con Jesús Eguiguren, muñidor de conversaciones constantes –e inútiles– con Batasuna y protagonista del fracasado proceso de paz. Su insistencia en que la izquierda abertzale va en la buena dirección –alejándose de ETA– es más un voluntarismo que una constatación. Ferraz le ha exigido, terminantemente, que se calle.

Crisis
Desde la Moncloa se ha pedido a medios de comunicación próximos un desmentido rotundo a una posible e inmediata remodelación del Gobierno. La operación mediática ha provocado incredulidad: casi nadie se explica cómo podría llegar Zapatero a negociar los presupuestos del 2011 con un Gabinete como el actual. “Sería suicida”, comenta un ex ministro veterano.

Piratería
El mundo de la edición, de la música y de los medios de comunicación, azotados por la piratería digital, reprochan agriamente al Gobierno que no impulse la normativa antidescargas prevista en el proyecto de ley de Economía Sostenible, que, de gran hito legislativo, ha pasado a constituirse en el mayor fiasco del programa legislativo gubernamental. Duerme el sueño de los justos en el Congreso. Y decían que era urgente.

José Antonio Zarzalejos, La Vanguardia Digital de 24/06/2010

Sin título

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 18 June 2010

Viene y va,

mi barca

viene y va

como un aire en el olvido,

como un suspiro

de libertad.

Viene y va,

de entre su madera vieja

sale una queja

de ancianidad

y vino y fue tantas veces

del grito del pescador

al silencio de los peces,

que no sé si va,

mi barca,

no sé si viene.

Viene o va.

Mi barca

viene o va

por un rumbo sin destino,

por un camino

que borra el mar.

Y deja sobre la arena

como una pena

mi soledad.

Màrius Miró

Llévame contigo

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 11 June 2010

Y no quiero que vuelvas,

Pues en el volver hay un haberse ido,

Y entre marchar y haber venido,

Hay versos aún no escritos

.

Sujeto con pausas y puntos

aquellos instantes ,aquellos momentos,

miento a la soledad y a la añoranza con recuerdos,

mas te pido que no vuelvas, tan solo llévame contigo.

 

 Enric de Ribot i Saurina, (18 anys Girona)

Paraules d’amor

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 4 June 2010

Ella em va estimar tant…
Jo me l’estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada.

Ella, com us ho podré dir,
era tot el meu món llavors
quan en la llar cremàvem
només paraules d’amor…

Paraules d’amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre’n,
tot just despertàvem del son dels infants.

En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d’antics comediants.
D’històries d’amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys…

Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.

Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m’arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d’amor

 

Joan Manuel Serrat

Un terrorista anomenat Wallander

manelmagrinya | General | Thursday 3 June 2010

Una suposada – o no tant? – fitxa policial

NOM: Henning Mankell

EDAT: 62 anys

NACIONALITAT: Sueca

OFICI (a més de conegut terrorista internacional)): Escriptor i director de teatre.

CIRCUMSTÀNCIES FAMILIARS: Perilloses. Ni més ni menys que casat amb una filla de Ingman Bergman.

ANTECEDENTS POLICIALS:

U: Ser un dels autors més celebrats de la novel·la negra contemporània, amb onze títols protagonitzats pel comissari Kurt Wallander, altres novel·les traduïdes a un munt d’idiomes, i una excepcional sèrie africana sobre les dificultats dels infants i la dona a l’Àfrica.

NOTA DE L’INVESTIGADOR: Són aquests uns treballs que sens cap mena de dubte passaran als anals de la moderna literatura europea per la seva sensibilitat, i per tant extremadament perillosos per la supervivència del nostre règim.

DOS: Haver publicat “La lleona blanca” i a més, haver-la convertit en un gran Best Seller mundial

NOTA DE L’INVESTIGADOR: Parlem d’una novel·la en la que s’ataca despietadament la supremacia de la raça blanca sobre la negra, i en la que la Sud-àfrica de l’Apartheid, que havia estat la gran aliada d’Israel al continent africà, queda molt mal parada

TRES: Exercir des de fa un grapat d’anys com a director del Teatre Nacional de Moçambic i col·laborar activament en la defensa dels drets humans de totes les races del món.

NOTA DE L’INVESTIGADOR: Perillossísim pel que comporta de negació del predomini de la nostra raça sobre tots els seus veïns evidentment inferiors.

DELICTES QUE S’IMPUTEN AL DETINGUT:

U: Terrorisme per haver gosat formar part d’un convoi humanitari que volia portar menjar al poble de Gaza, bloquejat fa anys pel molt democràtic Estat d’Israel.

DOS: Resistència – encara que aquesta hagi estat passiva – a la suprema autoritat bíblica que va decidir atacar el vaixell en el que viatjava quan encara era en aigües internacionals.

TRES: Associació criminal en connivència amb ONG’s humanitàries, membres del Parlament Europeu i d’altres associacions terroristes internacionals.

CIRCUMSTÀNCIES AGREUJANTS:

U: No haver-se fet matar com els seus altres deu companys, el que ens hauria estalviat feina i problemes davant l’opinió pública de gairebé tot el món – excepte la part d’influència hebrea, per descomptat -, encara que això evidentment se’ns en fot.

DOS: Que la seva conducta pugui influir en la propagació d’opinions contràries a l’exèrcit israelià. Particularment perillosa pel nostre Estat és la subversiva teoria de que Israel està malmetent el crèdit que l’horror de l’holocaust nazi va causar en la opinió pública, i que avui el seu exèrcit s’està comportant amb el poble palestí de manera similar a com las SS ho van fer amb el poble hebreu.

I ja només faltaria que per la influència de personatges com aquest es qüestionés el dret d’Israel a la possessió de la bomba atòmica.

I ara…!

Manel Magrinyà i Ros, Tot Bisbal

Un pam de net…?

manelmagrinya | General | Saturday 29 May 2010

Tot plegat fa feredat. Entre Gürtels, Palaus i Pretòries, el magma de la corrupció sembla haver arribat al moll de l’os de la classe política. Ni tan sols l’anomenat oasi català n’ha sortit indemne i el virus també afecta personatges destacats dels dos partits majoritaris a casa nostra.

L’origen incert de determinats patrimonis així com algunes connivències i amistats perilloses són a l’ull de l’huracà, i no dubto que acabaran per passar factura.

La política estatal és un drama. El govern exhibeix un guió econòmic que sembla extret d’un capítol de “Polònia”, i la dreta nacionalista espanyola que representa el PP s’apunta sense manies al “quan pitjor, millor…”

Els “hooligans populars”estant a un pas de l’atac de feridura, i de la demagògia de la resta, amb la única excepció de CiU, més m’estimo no parlar-ne.

Diuen que el sentit comú és el menys comú dels sentits, i aquesta asseveració sembla plenament certa al menys pel que fa al món de la política. En un moment crucial en el que el país està endeutat fins les celles i calia prendre decisions, tan sols la dreta nacionalista catalana ha fet un exercici de responsabilitat i ens ha estalviat la fallida i el ridícul internacional.

Aquest panorama genera també efectes col·laterals en el món de la comunicació. Titulars apocalíptics que poc tenen a veure amb els continguts de la informació que encapçalen, i comentaris d’una grolleria còsmica, són el pa de cada dia a molts mitjans fins ara considerats seriosos. La qualitat i el rigor contrastat han perdut pistonada, i les teories més estrafolàries i la demagògia fàcil caminen del bracet pel camí de la bajanada.

Però la vida estreny però no sempre ofega, i l’autèntic raig d’esperança pels que com jo preferim veure el got mig ple, son petits gestos com el d’aquesta funcionaria habilitada com interventora municipal de Santa Coloma, que va ser capaç d’enfrontar-se als polítics locals per acabar convertint-se en element determinant per que es conegués el cas Pretòria.

Certament li va costar el càrrec, i això hauria de fer caure la cara de vergonya a qui la va destituir un cop desvetllada la trama, però el servei que aquesta senyora ha fet a la debilitada autoestima de la nostra societat és impagable. Tothom qui creu que de l’atzucac on estem immersos només ens en sortirem a base de retornar a l’exercici de la responsabilitat personal, té un enorme deute amb la ex interventora de Santa Coloma.

Com sempre ha passat, tard o d’hora se sabrà tot i la vida política acabarà regenerant-se. Les presons ingressaran nous clients i la història oblidarà els xorisos que avui són notícia. El temps convertirà aquests moments que ara ens semblen apocalíptics en anècdotes llunyanes i finalment n’hauran estat els petits gestos els responsables.

Es per això que, en moments com els actuals en els que sembla imposar-se la teoria de que tots són iguals, em sembla més necessari que mai separar el gra de la palla i reivindicar la feina de milers de modestos funcionaris i polítics honrats amb vocació de servei a la comunitat dels que mai ningú parla malgrat ser majoria. I és que, malgrat la que està caient, afortunadament encara queden pams de net en la nostra societat.

Per acabar, i com antídot contra moltes malalties però en especial la del populisme, em permeto recomanar aprendre’s de memòria una oració que malgrat el meu agnosticisme em va commoure profundament quan la vaig llegir. Era la “Serenity Prayer” del nord-americà Reinhold Niebuhrr, i la preferida de Helmut Schmidt tal i com ell mateix explica en el seu esplèndid llibre de memòries “Fuera de servicio”.

“Senyor, done’m la serenitat per acceptar les coses que no puc canviar, el valor per canviar les que si puc, i la saviesa per distingir entre les dugues”.

Manel Magrinyà al TotBisbal.cat el 29/05/2010

Arte poética

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 21 May 2010

Mirar el río hecho de tiempo y agua
y recordar que el tiempo es otro río,
saber que nos perdemos como el río
y que los rostros pasan como el agua.

 

Sentir que la vigilia es otro sueño
que sueña no soñar y que la muerte
que teme nuestra carne es esa muerte
de cada noche, que se llama sueño.

 

Ver en el día o en el año un símbolo
de los días del hombre y de sus años,
convertir el ultraje de los años
en una música, un rumor, y un símbolo,

Ver en la muerte el sueño, en el ocaso
un triste oro, tal es la poesía
que es inmortal y pobre. La poesía
vuelve como la aurora y el ocaso.

 

A veces en las tardes una cara
nos mira desde el fondo de un espejo;
el arte debe ser como ese espejo
que nos revela nuestra propia cara.

También es como el río interminable
que pasa y queda y es cristal de un mismo
Heráclito inconstante, que es el mismo
y es otro, como el río interminable.

 

Jose Luis Borges

« Previous Page | Next Page »

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck