Johannesburg o els perills de la falsa solidaritat
Aquest dies Johannesburg és notícia per la virulència amb que han estat atacats els immigrants pels pobres autòctons, que els acusen de roba’ls-hi les engrunes. Com sempre, els paries de la terra es maten entre ells.
La realitat dels assentaments sud-africans és esgarrifosa, però l’autèntic infern el constitueixen els guetos on es refugien els immigrants il·legals. Procedents la majoria de les veïnes i encara més pobres Zimbabwe, Gàmbia i Moçambic, malviuen en barraques de cartró i sostre de xapa, assentades directament damunt del terra. Els rodegen de tanques de fil ferro per tal d’intentar aïllar-los de la resta de la població.
Aquest passat mes d’octubre, i en el transcurs d’un viatge per l’Àfrica Oriental, romanguérem un parell de dies a Johannesburg. De primera mà vaig poder copsar la terrible situació de la major part de la població d’un país amb un índex d’atur del 40% i on cada dia moren sis-centes persones infectats per la SIDA. Johannesburg és una mena de polvorí on viuen amuntegats vuit milions i mig de persones que en la seva immensa majoria depenen dels subsidis socials del govern per sobreviure.
La història d’aquest racó de món és força sagnant i complexa com perquè no es puguin simplificar les causes dels seus problemes actuals. No hi ha cap dubte però, que una de les més recents està representada, al meu entendre per la excessiva permissivitat amb que el govern ha enfrontat el tema de la immigració il·legal, sense haver muntat prèviament cap mena d’infraestructura que els garantís una mínima subsistència.
Sud-àfrica és certament una de les locomotores del continent, però aviat podria deixar-ho de ser si la l’ofega i es trenca la precària pau social que hi regna. Llavors la locomotora deixaria de funcionar i es convertiria en una altra repartidora de misèria com tantes d’altres n’hi ha arreu. La situació és certament preocupant, i caldrà veure si no surt de mare.
Però Sud-àfrica no està tan lluny com sembla, els pobres del món ho són cada dia més i estan més a prop. Aquesta gent no té res a perdre, i no es poden posar portes al camp de la desesperació. Cal estar amatent perquè el nostre primer món, a cops malat d’autisme no està vacunat contra aquest virus d’abast planetari. Fer demagògia o electoralisme amb la immigració acostuma a ser una mena de bomba de rellotgeria per a qualsevol comunitat. Tant se val que vingui de la mà d’un cert racisme encobert que s’amaga darrera l’anomenada “ma dura”, com de la falsa solidaritat que en nom de la mala consciència històrica, advoca per obrir de bat a bat les portes, sense posar les bases per acollir la gent en condicions.
Les administracions s’haurien de posar les piles i actuar, cadascuna dins el seu àmbit de competència, i amb tota celeritat abans no sigui massa tard. No es tracta de bones paraules, només, ni una estricta adequació de la entrada d’immigrants a la demanda de ma d’obra. Cal una legislació acurada i amb els medis necessaris per poder-la fer complir, una dotació suficient als serveis socials que sempre són els primers en patir l’allau, i un control exhaustiu perquè no es creen ghetos urbans i els espavilats de torn no hi facin l’agost.
D’altra manera només caldrà una lleugera crisi econòmica perquè pobres i menys pobres s’esbatussin entre ells, mentre els qui han muntat el “xiringuito” i s’han beneficiat de l’època de les vaques grasses s’ho miren des de la barrera del seu estatus intocable. Cal actuar ja, començant pel primer nivell de la administració que són els ajuntaments, doncs en cas contrari després tot seran plors i lamentacions.
