Mirabas siempre hacia adelante
como si allí estuviese el mar. Creabas
de esta manera un movimiento de olas
ajeno y mítico en alguna playa.
Nos unía la fuerza peligrosa
que da al amor la soledad.
Aún hace temblar entre mis dedos,
de forma imperceptible este papel.
Camino abandonado entre tú y yo,
cubierto por las cartas, hojas muertas.
Pero sé que el camino persiste.
Si abandono la mano sobre el pequeño fajo,
la siento descansar sobre tu espalda.
Solías escuchar hacia adelante
como si allí estuviese el mar, ya transformado
en una voz cansada, ronca y cálida.
Poco nos une aún: sólo el temblor
de este papel tan fino entre los dedos.

Joan Margarit, poeta , escritor i Catedrático de Arquitectura acaba de ser galardonado con el Premio nacional de literatura.Escribe indistintamente en catalan y castellano.

” Ja hi dormia, d’infant, sota aquest cel
que du als ulls, un cel de nit
amb estrelles immòbils com icones.
Aquest dia que encara no comença
es un tresor d’instants que, en escampar-se,
ningú mai més ja no podrà ajuntar.
Mira l’eixida fosca
on tantes fulles d’heura són callades,
com en suspens davant de la imminència
d’un demà que és present al negre cel.
Encén els llums i les finestres semblen
quadres d’or exposats a la façana,
un preludi del fil blau cel i rosa
que tallarà la fosca com una arma
damunt d’aquest silenci impenetrable
de les cases dempeus en el carrer.
Aurora a aurora fa la seva mort,
la seva veu als murs i, absort, escolta
l’auster silenci de la fosca als vidres
els primers crits de garsa en el terrat.
La semblança de l’alba amb el no-res
li porta el fred als ulls, i un grat record
d’un altre temps s’apuja dintre seu
quan, un cop esvanides les estrelles,
les heures tremoloses es desvetllen
i tanca els llums, igual que va fer ahir,
i com farà demà fins que, una albada,
el seu esguard també s’hagi esvanit. ”

Joan Margarit , poeta , escriptor i Catedràtic d’Arquitectura acaba d’esser guardonat amb el Premio Nacional de literatura. Escriu indistintament amb castellà i català i tradueix els seus poemes.

Sinopsi: Comentaris sobre la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre el polígon A1 de l’Aigüeta, i valoració de la reacció pública que aquesta va suscitar en l’exalcalde de la Bisbal, Sr. Ramon Romaguera.

El tema ha estat molt de temps a l’aparador de la política bisbalenca. El seu punt i gairebé final, i el rebombori que va provocar en el darrer ple municipal, penso que justifica amb escreix que avui intenti aportar una certa llum sobre una qüestió certament molt àrida pels no iniciats en dret, i aprofundir en algunes de les seves repercussions públiques.

Al meu entendre, el text legal consagra la absoluta escrupolositat del procés reparcel·latori jutjat, en quan a que confirma la legalitat del planejament del sector (Modificació del Pla General i Pla Especial de l’Aigüeta), el còmput de superfície de les parcel·les, aprofitaments anterior i posterior, i la determinació dels bens de domini públic hidràulic.

En definitiva, certifica que fins l’aprovació inicial, inclosa aquesta, el procés urbanístic va ser impecable, i que havent estat rubricat per una administració diferent a l’ajuntament de la Bisbal, en aquest cas la Generalitat de Catalunya a través de la Comissió Territorial d’Urbanisme, no està afectat per cap mena d’incompatibilitat.

Declara provat que un cop aprovada la fase inicial, va existir incompatibilitat en la signatura de dos decrets per part del llavors alcalde Sr. Ramon Romaguera, ja que la reparcel·lació afectava terrenys de dos cosins germans seus. Es tractava dels decrets de l’aprovació final, i el de la denegació del recurs de reposició que contra ella hi van interposar els demandants.

Per aquest motiu, tot i declarant expressament que totes les operacions urbanístiques de fons s’ajustaven a la legalitat, el tribunal anul·la l’aprovació definitiva de la reparcel·lació.

Pels mal pensats, que sempre n’hi ha, s’ha de subratllar que la sentència esvaeix qualsevol ombra que algú poguera haver vist en la honorabilitat personal de l’exalcalde, ja que es declara expressament que tot i la incompatibilitat en que va incórrer en signar els decrets, la resolució va ser plenament ajustada a dret. Punt aquest darrer, que entenc que serà definitiu per deslliurar-lo també de tota responsabilitat personal en altres procediments instats pels mateixos demandants, i oberts pel idèntic tema en via penal, doncs entenc que si no hi ha resolució injusta no pot haver-hi mai prevaricació.

La sentència només anul·la doncs l’aprovació definitiva del procediment reparcel·latori, i el mes greu que podria succeir, posats a fer cas a la interpretació més negativa, és que s’hagués de repetir a partir de l’aprovació inicial, però això en cap cas hauria de comportar cap canvi en el projecte original, doncs el Tribunal ha entrat a conèixer, i ha rebutjat totes les al·legacions dels demandants en aquest sentit.

Així, posant-nos en la pitjor situació possible, entenc que la resolució únicament comportaria una pèrdua de temps, si s’hagués de tornar a treure a exposició pública abans de l’aprovació definitiva, i en cas de recurs només serien admissibles els arguments no emprats fins ara.

Fins aquí la estricta interpretació de la sentència i les que jo considero que poden ser les seves conseqüències, però anant una mica més enllà, i mentre no es faci pública alguna cosa que ara mateix se m’escapa, en l’ambient sura la impressió que tot aquest enrenou era fàcilment evitable.

Pel que tinc entès, abans d’arribar al punt final del procediment ja s’havien expressat públicament algunes reticències pel parentiu de Ramon Romaguera amb els dos propietaris afectats. La cautela i la experiència semblaven demandar per tant l’abstenció de la seva signatura, màxim quan aquesta no era imprescindible.

La pregunta del milió és doncs, perquè va signar els decrets posant en risc el que tant esforç havia comportat?

En desconec la resposta, però sembla fora de dubte que les signatures van estar un error, i en aquest sentit es ben cert que el contingut de la sentència és una molt bona notícia pel municipi, però també pel seu exalcalde.

És perfectament normal que un polític s’equivoqui de tant en tant, com li passa al comú dels mortals, i això ho entén tothom. Per aquest motiu, em consta que molta gent, que com jo mateix li té afecte personal i li admira la gestió duta a terme a la Bisbal els darrers anys, haguera desitjat que Ramon Romaguera acceptés el fet amb tota normalitat, assumint la seva quota part de responsabilitat, i celebrant la resolució judicial com un mal menor.

Malauradament no va ser així, i la seva reacció va ser la d’esbroncar públicament a demandants, polítics que llavors estaven en la oposició, i a un periodista.

La veritat és que en llegir-lo a la premsa, l’episodi em va semblar francament deplorable, siguin quines siguin les raons de fons que el van provocar. En tot cas, sempre i quan no es tinguin proves que com a mínim justifiquin l’escalfament verbal, la sortida més raonable per tornar les coses al seu lloc em semblaria ser la de demanar disculpes als afectats, i a continuació posar-se a disposició de l’equip de govern de l’Ajuntament de manera incondicional, per tal de concloure el tema lo més ràpidament possible pel bé de la vila.

los delfines los osos

los elefantes los mandriles

la foca fraile el bontebok

los bosques la amazonia

corren peligro de extinguirse

también enfrentan ese riesgo

las promesas / los himnos

la palabra de honor / la carta magna

los jubilados / los sin techo

los juramentos mano en biblia

la ética primaria / la autocrítica

los escrúpulos simples

el rechazo al soborno

la cándida vergüenza de haber sido

y el tímido dolor de ya no ser

habría por lo tanto que tapar

con buena voluntad y con premura

el agujero cada vez más grande

en la capa de ozono / y además

el infame boquete en la conciencia

de los decididores / así sea

Mario Benedetti

Hi ha molt moviment a la Bisbal dins l’àmbit jurídic vinculat a la política, i això gairebé mai acostuma a ser una bona notícia.

La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ha fallat en contra de l’Ajuntament per una actuació jurídica produïda durant l’anterior etapa de Ramon Romaguera, ve a enterbolir la imatge de la seva gestió urbanística, que era un dels vaixells insígnia de l’anterior alcalde.

A més, la informació de l’afer ha recordat l’existència d’un altre possible plet contenciós administratiu contra l’Ajuntament, i que en aquest cas si que obeeix a una actuació de l’actual equip de govern a propòsit de l’adjudicació de les obres del Terracota Museu.

Per últim, encara cueja la polèmica contractació del nou funcionari designat gairebé a dit per fer les funcions de secretari interí de l’Ajuntament.

Es tracta de la coincidència en el temps de situacions diferents i no equiparables, però amb elements en comú, doncs d’una o altra manera tenen a veure amb la seguretat jurídica.

Dins l’àmbit de les relacions entre el ciutadà i el seu ajuntament, aquest té com a primera obligació la de garantir que els drets de tothom seran salvaguardats amb la màxima imparcialitat i independència.

Es tracta de limitar la discrecionalitat política, a la que cal oposar sempre la puresa del procediment administratiu, reforçant els mecanismes de protecció del ciutadà individual contra els excessos del poder.

A falta d’un anàlisi detallat de la sentència en el cas del polígon A1 de l’Aigüeta, i a l’espera de més informació pel que fa a les obres del Terracota Museu, m’estendré una mica en el comentari sobre el nou secretari interí de l’Ajuntament i la seva contractació.

El Secretari és el principal garant de la puresa del procediment administratiu, que al capdavall garanteix la igualtat del ciutadà davant l’administració en primera instància. És un càrrec que comporta l’exercici de la fe pública i l’assessorament legal preceptiu per tots els actes de l’Ajuntament, amb la obligació d’advertir-lo en cas de detectar possibles il·legalitats jurídiques.

Cal recordar que únicament pot exercir de manera permanent com a secretari, un funcionari de carrera amb habilitació estatal, i que només el pot anomenar la Generalitat. Quan la plaça d’un funcionari d’aquestes característiques està vacant, un ajuntament pot sol·licitar l’habilitació d’un treballador que ja disposi d’una determinada qualificació, nivell TAG se li diu dins l’argot administratiu, i aquesta ha de ser atorgada per la Direcció General de l’Administració Local.

A l’Ajuntament no hi havia cap treballador amb aquestes característiques, i els funcionaris interins de nivell TAG també els pot nomenar l’alcalde, però no de qualsevol manera. Normalment té que haver-hi un procediment selectiu i en són principis rectors, com tots els d’accés a un lloc de treball públic, entre d’altres la publicitat, transparència, imparcialitat i independència per tal de proveir-los.

Però l’equip de govern de l’Ajuntament de la Bisbal, per decret d’Alcaldia, va contractar a un funcionari interí sense concurs oposició ni procediment selectiu de cap mena. A continuació, i també per decret, proposà a la Generalitat l’habilitació com a Secretari interí d’aquest mateix funcionari.

Un procediment que des del meu modest punt de vista ha estat excessivament precipitat i força opac, i que no ha respectat criteris que com la publicitat, igualtat i mèrit, n’haurien de ser inherents.

La designació ha recaigut a més sobre la persona d’un jurista que ja havia elaborat informes per compte de l’equip de govern, contractat com a professional extern, i força immers dins el món de la política partidista, ja que estem parlant del cap de llista i primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de l’Escala per Esquerra Republicana .

La qual cosa de cap dels maneres vol dir, ni de lluny, que en qüestioni la seva capacitat professional, però si la idoneïtat personal i la independència política al estar fortament vinculat al mateix partit que governa en minoria a la Bisbal.

La polseguera està doncs més que justificada, també en aquest cas, si més no per raó de pura estètica política.

Davant de temes com els tres que ens han ocupat, semble lògic recordar als nostres representants polítics, govern i oposició cadascú des del lloc que l’hi pertoca, que tenen com a primera obligació la de vetllar per un respecte absolut a la llei, la independència de criteri i a les normes del procediment.

Es tracta d’intentar evitar actuacions que acabin per repercutir negativament en la butxaca del ciutadà, que és qui en definitiva acaba pagant els plats trencats de la gestió deficient de la cosa pública.

Cal doncs un toc d’atenció a uns i altres per tal que afinin els controls sense descuidar les formes, i perquè en definitiva, tinguin ben clar que amb les coses de menjar no s’hi juga.

El Dr. Broggi, es un eminent cirurgià, persona molt culta, enciclopedista  i un extraordinari ciutadà que, durant aquesta darrera centúria ha treballat quotidianament contra la malaltia i a favor de la pau al món, de tots i per a tots.

“Naturalment que tot això no vol dir que s’hagi de passar a una concepció unilateral del món, irracional i mitològica. La ciència experimental constitueix la mateixa aventura de l’home en la seva lluita incessant contra les dures inclemències i les adversitats que li deparen la naturalesa i el seu propi destí i ha de seguir essent la nostra guia, sempre que sigui conscient dels seus límits i servituds, per a què l’home pugui seguir laborant per a fer la realitat més perceptible i més comprensible i, per damunt de tot, per a ordenar-la en benefici de les necessitats i dels valors humans. Sense oblidar mai l’imprudent i perillós que resulta el fet de manipular i influir coses que la ciència ens dona a conèixer però que no comprenem i que, en molts punts, la comprensió humana no arriba a interpretar el sentit ni la essència de les coses observades.

Per altra part, l’aplicació dels coneixements depèn de la voluntat de l’home, i aquesta tant pot inclinar-se cap el bé, col·laborant amb el procés de la creació, com en el sentit del mal, convertint-se en el major instrument de la destrucció. De tal forma, que el futur de la civilització, de la humanitat i possiblement de la vida sobre la terra depèn de les aplicacions de la ciència i de la tècnica i per tant i en darrer terme, de la conducta de l’home.

El mateix esforç que s’ha posat en el coneixement del món que ens envolta,  hauríem de posar-lo en el coneixement de nosaltres mateixos, dominant els nostres vicis i passions i fer possible la convivència i un món millor.”

El Dr. Broggi es un Cirujano eminente, al que le tocó vivir en el frente  en la guerra civil como médico al cuidado de las Brigadas Internacionales. Es una persona muy culta y ejemplar, que ha dedicado su vida  a la lucha contra la enfermedad y en  favor de la paz. Es en definitiva, un gran ciudadano de nuestro tiempo.

La lectura, en catalán, de  este epilogo de una conferencia de 1996  no es difícil y, por ello, me atrevo a traducir, solo, los dos últimos párrafos

“Por otra parte, la aplicación de los conocimientos depende de la voluntad del hombre, la cual puede inclinarse hacia el bien, colaborando en el proceso de la creación, como en el sentido del mal, convirtiéndose en el mayor instrumento de destrucción. De tal forma que el futuro de la civilización, de la humanidad y posiblemente de la vida sobre la Tierra depende de las aplicaciones de la ciencia y de la técnica, y por lo tanto y en último término, de la conducta del hombre.

El mismo esfuerzo que se ha puesto en el conocimiento del mundo que nos envuelve, deberíamos de ponerlo en el conocimiento de nosotros mismos, dominando vicios y pasiones ,haciendo posible la convivencia y un mundo mejor”

Moises Broggi i Vallés

                                             el dia

                                 el vent              la pluja

                        el mar                                la lluna

                     el foc                                       l’onada

                    el temps                                     la terra

                         el silenci                          la fusta

                               el desig               la flama

                                              la nit

                                     em transporten a tu.

( La corteza y la miel )

                                          (Caligrama inicial)

                                                A veces

                                                  el dia

                                  el viento                  la lluvia

                         el mar                                       la luna

                    el fuego                                               la ola

                        el tiempo                                    la tierra

                            el silencio                        la madera

                                    el deseo          la llama          

                                           me llevan a ti.

Jordi Carulla Ruiz

No, no me basta, no.

Ni ese azul en delirio

celeste sobre mí,

cúspide de lo azul.

Ni esa reiteración

cantante de la ola,

espumas afirmando,

síes, síes sin fin.

Ni tantos irisados

primeros de las nubes

- ópalo, blanco y rosa-,

tan cansadas de cielo

que duermen en las conchas.

No, no me bastan, no.

Colmo, tensión extrema,

suma de la belleza

el mundo, ya no más.

Y yo más.

Más azul que el azul

alto. Más afirmar

amor, querer, que el sí

y el sí y el sí.

La tarde, ya en el límite

de dar, de ser,

agota sus reservas:

gozos, colores, triunfos;

me descubre los fondos

de mares y de glorias,

se estira, vibra, tiembla,

no puede más.

Lo sé, se va a romper

si yo le grito esto

que ya le estoy gritando

irremisiblemente

a golpes:

“ Tú, ya no más; yo, más.”

Pedro Salinas

]]> http://cat.bloctum.com/manelmagrinya/2008/06/06/afan/feed/ http://cat.bloctum.com/manelmagrinya/2008/05/30/no-es-aixo-sr-alcalde/ http://cat.bloctum.com/manelmagrinya/2008/05/30/no-es-aixo-sr-alcalde/#comments Fri, 30 May 2008 09:40:28 +0000 manelmagrinya http://cat.bloctum.com/manelmagrinya/2008/05/30/no-es-aixo-sr-alcalde/ Benvolgut Sr. Alcalde,

Amb tot el respecte que la seva persona em mereix, sumat al que li dec pel seu càrrec, haig de manifestar-li que m’he sentit sorprès, primer, i profundament dolgut desprès, per les seves desqualificacions personals en contra de la persona del regidor socialista i jurista en exercici, Sr. Oscar Aparicio. Manifestacions fetes en aquest mateix mitjà de comunicació des del que ara em dirigeixo a vostè.

Ni com amic personal del Sr. Aparicio, ni com a antic company seu de professió, puc admetre en silenci que s’hagi hagi ultrapassat amb la seva persona el terreny del debat de les idees, per entrar en el de la desqualificació professional, i l’insult personal, pur i dur. Es per aquest motiu que avui aixeco la meva veu.

Em sap greu, però no trobo cap altra manera d’expressar el que sento quan algú diu d’altri al qui aprecio i respecto que “té poca ètica i està mancat de categoria humana, personal i professional”. Expressions aquestes que han estat extretes de forma gairebé literal, del que li va etzibar vostè a l’Oscar Aparicio en la entrevista que va veure la llum ahir divendres.

Al meu parer, unes paraules fora de lloc; extraordinàriament injustes a més quan van dirigides contra algú del tarannà de l’afectat, persona del que em consta personalment que sempre ha estat en contra de la utilització de l’atac personal en el debat polític. Curiosament és paradoxal que ell que sempre s’ha manifestat en contra de la utilització d’aquesta mena d’arguments en resulti ara damnificat.

En el calor d’una discussió, i en un plenari es debat a fons i hi ha tensió, es fins a cert punt comprensible que es pugui produir una sortida de to. Són discussions enceses on és poden dir coses més o menys afortunades, però l’improperi en fred i fora del context directe no em sembla admissible, i encara menys si com en aquest cas provenen de qui com a primera autoritat de la vila, hauria de ser el primer en donar exemple.

Qualsevol persona que conegui el Sr. Aparicio, sigui quina sigui la seva ideologia política, coneix el seu alt nivell de preparació política, sap de la seva ponderació i extraordinària dimensió humana, i en coneix la integritat personal i professional. En tot cas, tots sabem que ell no faria mai unes declaracions com aquestes.

La situació política de l’ajuntament de la Bisbal és força complicada, i es de domini públic que la seva estabilitat penja d’un fil molt prim. En conseqüència hi ha massa nervis a flor de pell, però aquest fet no por servir de justificant per a sortides de to com aquesta ni per pretendre treure’s del damunt l’adversari polític directe amb mètodes més que discutibles.

Vull creure que tot ha estat producte d’un mal moment del Sr. Alcalde, que tots el podem tenir, i unes declaracions fetes amb massa precipitació, de les que de ben segur ja en deu estar penedit a hores d’ara.

En tot cas corregir-se és de savis, i no dubto que el Sr. Sais ho sabrà fer, conscient com ha de ser que la manca de respecte cap a la persona d’un adversari polític forma part d’una determinada manera de fer política que sempre acaba per passar factura, girant-se en contra de qui les utilitza.

Rectifiqui si us plau Sr. Alcalde, que la vila i tots els que dins d’ella creiem en el joc net i la honestedat de la vida política local, li agrairem sens dubte.

]]> http://cat.bloctum.com/manelmagrinya/2008/05/30/no-es-aixo-sr-alcalde/feed/ http://cat.bloctum.com/manelmagrinya/2008/05/30/soneto-de-la-dulce-queja/ http://cat.bloctum.com/manelmagrinya/2008/05/30/soneto-de-la-dulce-queja/#comments Fri, 30 May 2008 09:36:58 +0000 manelmagrinya http://cat.bloctum.com/manelmagrinya/2008/05/30/soneto-de-la-dulce-queja/ Tengo miedo a perder la maravilla
de tus ojos de estatua y el acento
que de noche me pone en la mejilla
la solitaria rosa de tu aliento.

Tengo pena de ser en esta orilla
tronco sin ramas; y lo que más siento
es no tener la flor, pulpa o arcilla,
para el gusano de mi sufrimiento.

Si tú eres el tesoro oculto mío,
si eres mi cruz y mi dolor mojado,
si soy el perro de tu señorío,

no me dejes perder lo que he ganado
y decora las aguas de tu río
con hojas de mi otoño enajenado.

Federico García Lorca