Sud-est asiàtic, quaderns de viatge

manelmagrinya | Viatjant pel món | Sunday 19 June 2011

I- Cambotja

 Siem Reap, la vila més turística de Cambotja, no debades a pocs centenars de metres s’hi troba un dels monuments que la UNESCO ha declarat patrimoni de la Humanitat: el complex d’Angkor.

Aquí es trobava la capital de l’imperi Khmer, una civilització que va dominar tot el sud-est asiàtic entre els segles IX i XIV. Mitjançant revolucionàries tècniques agrícoles van donar als seus habitants una extraordinària prosperitat.

Els khmer van absorbir les creences religioses de la Índia, que van adaptar al seu propi univers. Finalment van ser sotmesos per cultures més aguerrides com les thai i cham encara que no anorreats doncs encara avui es conserva l’alfabet, llengua i tradicions khmer, i l’orgull d’un passat que saben gloriós.

El país és una meravella, i la gent d’una amabilitat extrema, malgrat el que els hi ha caigut damunt. Fins fa poc va ser escenari d’una cruel guerra civil que al llarg de 30 anys ha martiritzat un país pobre i petit, màrtir del que encara no s’anomenava globalització, però que va esdevenir una peça més de la partida d’escacs llavors anomenada guerra freda.

La història es simple. El mur no havia caigut encara i la comunista Xina recolzava una de les faccions que lluitaven pel poder en aquest racó de món, els Khemers rojos, que van anorrear una quarta part de la població -2.000.000 i mig de persones que formaven la elit intel·lectual i artística del país- en una mena de reedició de la Revolució Cultural de Mao Zhe Dong.

Rússia, també, comunista encara que d’una altra corrent d’opinió com ara l’anomenarien, començava a disputar-se el sud est asiàtic amb Xina l’Orient mitjà. La veïna Vietnam acabava de lliurar una terrible guerra amb l’imperi americà, una contesa ferotge que havia estat bàsicament finançada pels xinesos. Unes despeses enormes que hipotecaven el futur de moltes generacions de supervivents de la catàstrofe. Va ser llavors que van decidir no pagar i fer costat a la URRS enfront de la emergent Xina.

El resultat va ser una guerra atroç entre germans en la que van morir un munt de persones que, el que és més trist de tot, no ha servit absolutament de rés als cambotjans, ans el contrari. La corrupció avui regna al país, l’exercit, les classes dominants són les de sempre i els khmers rojos i els seus enemics d’abans comparteixen poder i control absolut . Simplement s’han repartit el pastís sota la mirada còmplice dels EU i la Unió Europea…
El país encara està sembrat de mines unipersonals -fabricades moltes d’elles a Espanya- i cada dia en pateixen les conseqüències uns quants camperols innocents i analfabets.

Que em dispensin els que potser esperaven una crònica de viatge light. Potser és el que hauria estat, però la casualitat va ser que ahir, mentre esperàvem per accedir a un dels temples més impressionants d’Angkor, concretament el de Banteay Srei -sensacional, per cert- vam tenir que esperar doncs s’havia prohibit l’accés temporalment ja que el coreà Ban Ki-moon, actual Secretari General de les Nacions Unides i Hillary Clinton, Secretària d’Estat dels EU, l’estaven visitant…

Potser algú dirà que no te rés a veure una cosa amb l’altre, però jo crec que parlem del mateix. Com que a casa nostra estan en plena campanya electoral, i cap polític perd l’oportunitat de vendre el seu producte en tots els escenaris que li són abastables, no m’he pogut sostreure a posar de relleu les misèries de la política en majúscules si aquesta s’allunya del que són els interessos reials dels qui els han de votar.

La gent de Cambotja no voldria més que treball i poder menjar cada dia. Un respecte per la seva cultura ancestral, llengua i tradicions i que els polítics no s’enriquiren a costa d’ells.

Vist des d’aquí em sembla gairebé utòpic, però …

 II Cambotja

Després de la visita al magnífic complex d’Angkor, continuem en barca pel riu Stueng Sangkae fins Battambang, la segona ciutat de Cambotja. Hi accedim creuant el Tonle Sap, un llac que ara té 12 quilòmetres quadrats i que en època seca no n’abasta més de tres.

A banda i banda de la riba es visualitzen les típiques i més que precàries construccions de fusta, palafits suspesos per damunt de les aigües i generalment d’una sola habitació que comparteix tota la família. No hi ha llum ni aigua corrent i els seus moradors viuen del que els hi dona el riu, peix per nodrir-se i explotació de cocodrils. Aquesta bèstia apart de la pell que comercialitzen, els hi proporciona carn per menjar.

Es veuen criatures a pertot. Algunes van a escola. D’altres fan tota mena de feines. El paisatge és esplèndid i desolador a l’hora. Les condicions de vida d’aquesta gent són durísimes, amb una esperança de vida que en prou feines arriba a la cinquantena d’anys.

Battambang és una vila amb llarga tradició cultural, motiu pel que va ser durament castigada durant el genocidi dels Jèmers rojos. El centre urbà és curull d’edificis d’estil colonial, herència dels colonitzadors francesos. Hi ha un parell d’universitats, molts col·legis i un eixam de criatures que hi estudien.

La ciutat, que compta amb uns dos milions d’habitants està envoltada de construccions rurals amb aspecte força pròsper. La terra és fèrtil i els jardins són plens d’hortes amb tota mena de verdures per consum propi, però també per vendre a mercat. Envoltades les cases de camps, aquí tothom viu de la agricultura, en particular de l’arrós. Quan aquest ha completat el seu cicle, el mateix camp acull el conreu del cacauet i per la qual cosa sempre està produint.

Des de Battambang continuarem el viatge en cotxe fins a la capital, Phnom Penh, situada a uns 300 quilòmetres de distància, tota una experiència…!

Famílies senceres es desplacen per tal d’anar a vendre els seus productes en vehicles aprofitats al mil·límetre i on les gallines vives van penjades de la part exterior de les plataformes en una visió a cops apocalíptica.

Per les carreteres del país, força precàries encara que n’hem vist de molt pitjors, hi circulen tota mena de vehicles sense cap ordre ni concert: bicicletes, tuk-tuks -tricicles motoritzats que es dediquen al transport de viatgers-, automòbils, camions i autobusos sense el més mínim respecte a cap norma de tràfic. Regeix, com tot en aquest país, la llei del més fort.

De tant en tant algun vehicle es detingut per un policia desvagat que s’embotxa sense contemplacions l’import d’alguna infracció suposada o reial. També són força freqüents els controls militars, o “check points” com en diuen aquí, i que no són altra cosa que excuses per arreplegar diners de cada vehicle que aturen.

Cambotja és una mena de democràcia d’aquestes que tant agraden als UE, Xina, Rússia i la Unió Europea. Només fa política aquell que té la benedicció del poder, i amb la condició que respecti els interessos adquirits de la elit governant i no molesti els interessos econòmics dels amos del mercat globalitzat que ja se’ls han repartit prèviament.

És possiblement el país més corrupte que he conegut fins ara, i a mida que ens acostem a la capital aquesta circumstància es fa del tot evident. Un cop a Phonm Penh la evidència ja es total. No hi ha hotel, industria o negoci important en que el Primer Ministre o la seva família no hi tingui la grapa ficada. El que aquests deixen ho aprofiten la resta de membres del gabinet. Tot sota la mirada complaent de l’actual rei, el fill del tristament cèlebre Norodom Sihanuk encara viu i resident a Beijing.

Des del punt de vista turístic, Phom Penm és un ciutat gran i força desmanegada, encara que que te racons interessants com el temple reial d’Oudong, el de Wat Ouknalom i un esplèndid passeig a la riba del Mekong.

Una impagable posta de sol de la que gaudim des de una de les barques que solquen el riu ens serveix per acomiadar-nos d’aquest país força digne de ser visitat. L’endemà volarem fins a Bangkok i d’enllà a la frontera de Laos, propera etapa del nostre tour asiàtic d’enguany.

 III. Laos i el riu Mekong

 

Som al rovell de l’ou del Triangle d’Or, així anomenat per l’intens tràfic comercial que s’hi produeix, però també pel contraban d’opi, molt actiu en aquesta cruïlla on hi conflueixen Tailàndia, Myanmar i Laos.

La localitat tailandesa de Maesai fa frontera amb Myanmar. En horari diürn quan resta oberta, una riada de gent carregada de mercaderies la travessa constantment en una i altra direcció. És la típica ciutat fronterera amb un mercat gegantí on s’hi pot trobar gairebé de tot. A pocs quilòmetres hi ha també Laos.

Encara a Tailàndia i des del port de Chiang Khong comencem la travessia de deu dies, que solcant les aigües del mític riu Mekong, ens durà a traves de Laos. De 4.900 quilòmetres de llargada, el riu Mekong neix al Tibet i s’aboca a la mar al Vietnam. Escenari de nombrosos conflictes bèl·lics al llarg dels segles, el XX va veure la lluita d’Indoxina contra el colonialisme, que primer va ser francès -recordem l’antiga denominació de la Contxintxina, sinònim de terra llunyana- mes tard els colonitzadors van ser nord-americans i ara finalment els xinesos.

Precisament Xina s’ha convertit en la principal amenaça per l’ecosistema del Mekong doncs amb la seva ingent necessitat de recursos materials per mantenir el seu brutal nivell d’industrialització, esta consumint una part molt important del caudal d’aigua que baixa cap els altres països als que irriga. Això tard o d’hora pot significar un greu conflicte donada la importància del riu per la supervivència de la zona.

Va ser la guerra del Vietnam, i en particular la pel·lícula per excel·lència que la va recrear, “Apocalipse Now” de Francis Ford Coppola, la que va constituir la seva definitiva mitificació del riu a l’Occident. Un maridatge genial entre el realitzador nord-americà, la imprescindible novel·la de Joseph Conrad “En el cor de les tenebres” i un escenari natural senzillament aclaparador magníficament realçat.

Certament un viatge per les corrents del Mekong esdevé màgic i no s’oblida mai més. Les tonalitats i la màgia dels seus paisatges sorprenen una i altra vegada al viatger. Planes curulles d’arrossars, cultivats de manera artesana, i turons d’un verd intens, s’alternen amb selves d’impenetrable aparença. De tant en tant, les típiques construccions de fusta de la zona i els inevitables temples destaquen en el panorama selvàtic.

Les aturades del vaixell ens donen l’oportunitat de visitar petits llogarrets a la vora del riu, cadascú amb la seva particularitat, tanmateix però amb un denominador comú, la presència de desenes d’infants als qui la mare natura sembla haver dotat d’una expressivitat forà del comú. Mai en el transcurs dels meus viatges havia enregistrat tantes imatges d’infants com en aquest…

El Mekong ens diposita a Luang Prabang, una ciutat declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco i dominada pel turó de Phu Si. De 100 metres d’alçada, resta ubicat al bell mig de la ciutat. Dalt de tot, l’inevitable temple i un estupa daurat que apunta directament al cel. Mirant cap a baix, es divisa la ciutat sencera i la confluència dels dos rius que la banyen: el Mekong i el seu tributari Nam Khan.

El millor moment per apreciar Luang Prabang des de la privilegiada talaia del Phu Si és l’hora baixa, quan la llum lleugerament rovellada del capvespre banya de biaix la vila i la immensitat de la selva que la envolta, un mar de vegetació del que esporàdicament emergeix la agulla d’algun estupa.

El reclam de la Unesco ha fet de Luang Prabang una vila molt turística, però aquest fet no desmereix en absolut els seus encants. Impensable sense el poderós factor budista que tot ho amara, hi ha ni més ni menys que 66 temples repartits per aquesta ciutat de poc més de vint i cinc mil habitants. En molts d’aquest recintes regna una pau tan antiga com la creença que els hi dona sentit. La presència de centenars de monjos resulta indefugible ja que te’ls trobes per tots els racons. Cada matí pels volts de las sis se’ls pot veure tots junts en fila recollint amb cassoles els aliments que un grapat de ciutadans els hi ofereixen.

Laos és un dels pocs països del món que encara es declara formalment comunista, amb una forta influència de Xina. És força més impenetrable que Cambotja i a primera vista sembla molt menys desenvolupat i pobre. Les estadístiques també el situen a molta més distància de Tailàndia pel que fa al nivell de vida de la població.

No és gens fàcil interpretar la mentalitat local, però n’hem tret la impressió que la corrupció no es aquí tan estesa com entre els seus veïns, i en tot cas és força menys evident. Des de fa cinc anys ha començat la obertura d’un règim fins llavors hermètic, i s’ha iniciat la progressiva liberalització de la economia seguint el model xinés. Ens ha sobtat també l’aparent sintonia i entre els monjos budistes i el regim comunista que semblen conviure en total normalitat. De tota manera i malgrat l’exuberància del seu paisatge i la seva aparent pau social, la impressió que n’hem tret és la d’un país més aviat trist i profundament melangiós.

Finalment el nostre recorregut per Laos a traves del Mekong conclou a Vientiane, la capital que amb uns 600.000 habitants te en els temples budistes el seu màxima atractiu. L’estètica comú als països comunistes i la seva megalomana concepció urbanística hi és també molt present, en forma d’immenses avingudes, parcs monumentals i desproporcionats edificis oficials.

La nostra visita coincideix amb les festes d’aniversari dels 450 anys d’existència del país. També el Partit Comunista celebra els seus trenta-cinc anys des de que és al poder al front de la República Democràtica Laosiana, i la capital es plena de dirigents polítics de tot el món als que s’ha convidat a donar fe de la aparent fortalesa del règim autocràtic.

Serà la darrera ullada a Laos. Han estat gairebé 1000 quilòmetres de recorregut a través del riu Mekong. Si tot va bé, d’aquí una estona marxarem cap a la veïna Tailàndia, II

 

 IV. Bangkok

Ja fa molts anys que les grans aglomeracions urbanes m’interessen tan sols com a turista. A més, les prediccions que fan els experts no es corresponen en absolut al meu ideal de qualitat de vida. He llegit per exemple que prestigiosos urbanistes afirmen que en el futur totes les ciutats seran com Bangkok, i en conèixer personalment aquest suposat model de futur se m’han posat els pèls de punta.

Parlem d’una capital on s’amunteguen ni més ni menys que onze milions de persones i urbanitzada a batzegades, sense ordre ni concert. Si mires cap amunt, veus un dens bosc de gratacels que s’alça sota un cel de plom, permanentment enfosquit per la contaminació. Entre ells, es distribueixen tota mena d’escalèctrics que transporten, autopistes, metro i monorail en ferotge competència per esborrar tota mena d’harmonia natural del cel de la capital de Tailàndia.

A ran de terra, l’espai que deixen lliure les vies ràpides resta permanentment ocupat per allaus de vehicles de tota mena, que protagonitzen espectaculars embussos. Caminar pels seus carrers és perdre’s de forma inevitable per un laberint de carrerons estrets i passatges sense sortida.

Tota la ciutat esdevé una barreja de colors, olors i llengües que se’ns dubte resultarien molt atractives en un entorn més amable, però que en aquest no llueixen. Interessants mercats on s’exposen tota mena de productes artesans i menges inversemblants, conviuen amb futuristes centres comercials, gegantins, excessius, i d’una lletjor superlativa.

Bangkok és també la capital mundial del sexe de lloguer on hi ha censats dos milions de professionals de la prostitució i dels que prop de 800.000 són adolescents. Un paradís pels pedòfils de tot el planeta. Una mena de Sodoma i Gomorra asiàtica, en versió descarnadament “BladeRunniana” on les màfies es mouen còmodament pels milers de tuguris oberts dia i nit.

Tanmateix, i malgrat els aspectes negatius -sota el meu punt de vista, naturalment- ja descrits, la capital de Tailàndia també reserva agradables sorpreses al viatger. La antiga ciutat reial és una absoluta meravella, amb joies com el Wat Phra Kaeo i el Gran Palau. Del desori urbà emergeixen elements d’un curiós exotisme, com els mercats flotants, els barris xinés i indi, o la casa museu Jim Thompson, un oasi de pau enmig del brogit d’un tràfic impossible.

També es força recomanable un passeig en barca pel riu Chao Phraya. Endinsar-se pels seus canals permet gaudir de la visió dels barris de cases flotants, indrets molt tranquils i relaxants que permeten esvair-se per una estona del de la parafernàlia del centre. Navegar pel riu es gaudir de les zones més agradables de la vila, l’exterior del Palau Reial, i algun dels millors hotels del món, com ara el Mandarin Oriental. Sopar en alguna de les múltiples terrasses a la vora del riu a la llum de la espectacular il·luminació, mentre es veuen passar els creuers turístics, el transbordador públic i les barcasses que transporten els clients als hotels de luxe, és una experiència que igualment recomano.

No ho hem passar gens malament, i venint com veníem de Laos, aquest brindis a la “modernitat” no ha vingut malament. A més estic convençut que el model que representa aquesta ciutat compte amb aferrissats defensors, i sens dubte ha de tenir un encant especial, tant pels urbanites recalcitrants com pels amants de les emocions fortes. També pels enginyers, generalment -i excepte molt honorables excepcions- sempre predisposats a la lloança del ciment en estat pur. Ara be, en no pertànyer a cap d’aquestes dos categories, a nosaltres dos dies d’estada a Bangkok ens han semblat més que suficients…

V. Tailàndia, punt i final

 

Tailàndia no ha estat mai colonitzada, és un país molt més ric que els seus veïns i històricament ha gaudit de més estabilitat política. Nogensmenys tampoc es lliure de la corrupció que sembla omnipresent al Sud-est Asiàtic i que explicaria en part el desori urbanístic de la seva capital.

La sortida de Bangkok cap el nord es fa feixuga, malgrat que siguin les set del matí. El tràfic no perdona i ens costa molt sortir de la ciutat. Passara molta estona abans no tinguem la percepció que la deixem enrere, doncs al llarg de desenes de quilòmetres el ciment es perllonga sense solució de continuïtat malgrat que els cartells ens indiquen que passem per diferents pobles i ciutats.

A les dos hores de viatge ens aturem per visitar Ayutthaya, la primera capital del regne de Siam, crescuda a la confluència de tres rius -Lopburi, Pasak i Chao Phrayasense. De l’antic esplendor n’han quedat dos temples preciosos, el Wat Chay Battanaram i el Wat Phra Si Sanphet, aixecat al segle XIV. Més endavant trobem Lopburi on hi ha un magnífic temple Kmer que ha estat envaït per un exercit de monos que fan les delícies dels turistes. Ja a mitja tarda arribem a la antiga ciutat de Sukhothai.

Va ser la primera capital de primer regne tailandès i alberga el complex arqueològic millor conservat del país, declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Les ruïnes d’un grapat de magnífics temples, envoltats d’estanys on suren harmonioses flors de lotus; les inevitables imatges de Buda a pertot, són els principals atractius dels seus quasi cinc quilòmetres de superfície.

El budisme és una religió arrelada fins el moll de l’os del poble tailandès. Els monjos estan a pertot i els temples sempre plens a vessar, sobretot els dies de festa. Precisament la nostra visita es produeix mentre es celebra la festa de l’aigua, la més important de l’any pels creients; tots els temples i recintes sagrats acullen una gentada impressionant. Famílies senceres de tota edat i condició s’hi apleguen per oferir les seves ofrenes.

El 80% de la població de Tailàndia viu del conreu de l’arròs i els arrossars s’estenen inabastables per tot el país. Chiang Mai, una de las principals ciutats del país i la nostra següent destinació, n’està completament envoltada. Fa poc que s’ha acabat l’època de les pluges, i les imatges dels camps inundats mentre els pagesos n’extreuen el preuat cereal són excepcionals. La ciutat és tranquil·la i força acollidora; a més compta amb més de tres cents temples de diferents èpoques.

Els elefants són una especie sagrada a Tailàndia per la gran ajuda que un cop ensinistrats representa per les tasques agrícoles, en especial el conreu de l’arrós. A la selva propera a Chiang Mai vam visitar una escola d’ensinistrament de la ONG “The Asian Elephant Art & Conservation Project”. Un passeig a través de la selva sobre el llom d’una d’aquestes bèsties és una experiència realment enriquidora.

La darrera etapa del nostre viatge és l’illa de Kho Lanta que banyada pel mar d’Andaman rau al sud-oest de Tailàndia. Cal anar primer en avió fins Krabi, viatjar uns 40 minuts per carretera i pujar a un vaixell. Finalment s’hi arriba sortejant petits illots rocallosos i esculls coral·lins, mentre passem a tocar de majestuosos penya-segats de parets gairebé verticals.

Un xàfec espectacular ens acompanya persistent, la qual cosa ens fa témer el pitjor, doncs havíem previst uns dies de relax a la platja abans de tornar a l’hivern bisbalenc. Afortunadament la malastrugança no es confirma doncs resulta que darrerament plou cada dia un parell d’hores abans de caure el sol, però la resta del dia un sol esplèndid ens permetrà gaudir de les magnífiques platges de l’illa durant bona part de la nostra estada.

Kho Lanta deu haver estat un autèntic paradís abans de l’arribada del turisme de masses; ara segueix essent un indret amb força encant, encara que ja bastant degradat. La població aquí és majoritàriament musulmana i gairebé tothom viu del turisme. Les conseqüències materials del terrible sutnami del 2004 ja han desaparegut, no així els seus efectes en el subconscient col·lectiu doncs tothom aquí conrea el record d’alguna persona estimada que hi va desaparèixer.

L’illa és plena de manglars, un ecosistema de ràpida recuperació després de ciclons i tsunamis, i molt efectiu contra la pujada del nivell del mar motivada pel canvi climàtic. La relativa monotonia del paisatge es trenca sovint amb l’aparició d’alguna de les artesanals barques que fan servir els pescadors o la esporàdica irrupció en escena de les habituals bandes de monos que hi sovintegen. La torna de tanta bellesa són els complexos turístics i bungalows de vacances, no sempre excessivament respectuosos amb el paisatge, i que omplen l’illa.

És l’inevitable peatge que comporta un determinat turisme que contamina i adotzena tot el que toca. Us sona l’historia…?

Cartes d’Alemanya: Dresden

manelmagrinya | Viatjant pel món | Friday 9 October 2009

 Quan un contempla amb una certa perspectiva històrica la realitat de l’Alemanya d’avui, el primer que li ve al pensament, per agnòstic que sigui, és la paraula miracle. No se m’acudeix cap altre terme que expressi amb més claredat la voluntat de superació d’unes circumstàncies terribles, que el darrer segle van fer d’aquest bell país un viu exemple del millor i pitjor de que és capaç la condició humana.

Només cal gratar una mica per copsar la mala consciència encara vigent i que perseguira a moltes generacions d’alemanys a causa d’haver-se deixat arrossegar per la bogeria col·lectiva que va tenir el Nacional Socialisme com a cara visible. La terrible industrialització de l’assassinat en massa, enmig del silenci còmplice de la major part de la societat de l’època i una guerra devastadora, els hi han passat sens dubte una factura de magnituds fins ara desconegudes en la era moderna.

Però és que un cop derrotat el nazisme i amb el país en runes, a la gent que va quedar a la banda de l’Est encara els hi va tocar patir després, i durant un grapat d’anys, la brutalitat del tràgic experiment del capitalisme d’estat, i la conseqüent misèria moral i econòmica que va representar la República Democràtica Alemanya.

El passat però, tot i surar-ne encara les conseqüències a l’ambient, avui s’ha diluït clarament en una nova realitat. La riquesa de la memòria històrica d’aquest poble es tan digna d’admiració, com la voluntat de ferro que els ha fet emprendre la gegantina tasca d’intentar netejar els efectes de tant d’horror, amb un èxit senzillament aclaparador.

En trepitjar per primer cop la meravellosa ciutat de Dresden, en prou feines un se’n pot fer a la idea de que fa tan sols seixanta anys era, com gairebé tot Alemanya un munt de runes.

Els últims dies de la II Guerra Mundial, entre el 13 i el 15 de febrer de 1945 i quan el III Reich estava ja absolutament derrotat (faltaven tan sols dotze setmanes de la capitulació), els avions de les forces aèries americana i britànica hi van descarregar prop de 4.000 tones de bombes explosives que van anorrear una de les ciutats més boniques d’Europa i que es coneixia com la Florència de l’Elbe.

No tenia cap valor estratègic, i es va tractar pura i simplement d’una operació simbòlica de càstig contra tot el poble alemany per l’empar als horrors del nazisme. Víctimes i botxins es van equiparar doncs per primer cop (més tard en vindrien altres coincidències igualment menyspreables) en la barbàrie que sacralitza la Llei del Talió. El criminal bombardeig de Dresden va constituir sense cap mena de dubte un dels episodis mes vergonyants de la història d’aquella guerra.

Després Dresden va ser ocupada pels tancs soviètics, i l’Alemanya de l’Est es va convertir en satèl·lit de la URSS. Les autoritats mal anomenades comunistes van fer molt poc per restaurar les restes dels monuments considerats símbols de l’imperi caigut, i el que les bombes aliades havien deixat dempeus, el pas del temps es va encarregar d’enderrocar.

No va ser fins la reunificació, que amb l’impuls de les autoritats federals i una immensa quantitat de milions dels antics marcs que encara avui són un llast per l’economia del país, que els alemanys es van entregar a la tasca ingent de restaurar pedra a pedra la vila monumental.

Es tractava de restituir-li l’antic esplendor, esborrant les restes de la barbàrie que li va passar pel damunt, i encara que queda molt per fer, el resultat ja es pot considerar com autènticament espectacular.

Viatgers de tot el món omplen diàriament els seus carrers, places i monuments, milimètricament reconstruïts, per tal de corroborar que Dresden torna a ser destinació obligada per a tots els amants de la bellesa.

I també, perquè no dir-ho, un escenari on es fan paleses algunes de les virtuts d’aquest poble alemany que el fan tan digne d’admiració. Treball i esforç són els seus signes d’identitat, els mateixos que una mica més de mig segle després de la desfeta, els han tornar a dur a ser capdavanters d’Europa. Pilar bàsic d’aquest ens supranacional en el que a molts ens agradaria emmirallar-nos més profundament, sense que per una raó o una altra, ho arribem a aconseguir mai del tot.

Contradiccions turques

manelmagrinya | Viatjant pel món | Friday 17 October 2008

 Sinopsi: Impressions d’un recent viatge a Istambul pocs dies abans de la inauguració de la Fira de Frankfurt de la que la turca n’és la cultura convidada rellevant a Catalunya.

12.jpg

Són encara frescos a la meva memòria els records d’una recent estada a Istambul. No debades fa menys de quinze dies que encara em passejava pels escenaris de l’obra mestra que Orhan Pamuk va dedicar a la seva ciutat i que porta el seu nom.

 

Aquest any Turquia pren el relleu de Catalunya a la Fira de Frankfurt. Va ser el mateix Pamuk, el nobel amenaçat i perseguit judicialment, qui va obrir els actes oficials amb una crida contundent a favor de les llibertats de les que el seu país encara n’està mancat.

21.jpg

La meva imaginació em porta de bell nou al Corn d’Or, centre neuràlgic de la vila, considerat el port natural més important del món i que desemboca al Bòsfor. Aquest estret que comunica la mar Negra amb la mar de Màrmara, separant la Turquia europea de la asiàtica, i que està farcit a banda i banda d’esplèndids palaus i bellíssimes mansions. Per cert que algunes d’elles són de les més cares del món.

3.jpg

La zona del Corn d’Or que hi ha al voltant de la Gran Mesquita Nova i la de Rüstempaça, menys coneguda però també força interessant, és islàmica i comercial per excel·lència; el seu exponent màxim és el Basar de les Espècies. 6.jpg

 

4.jpgTerra de ningú és el pont de Gàlata, sempre amb olor de sardines i curull a tota hora de pescadors que practiquen una de les dues grans passions d’aquest poble – l’altra és el futbol. A unes poques desenes de metres de pujada serem al selecte barri de Tünel, l’avinguda d’Istiqal, Taksim i la zona occidental, amb les seves botigues exclusives i caríssimes.

5.jpg

La gent és la gran protagonista d’aquesta enigmàtica ciutat, a cavall entre dos continents i sempre presonera de les contradiccions de les seves dos ànimes. Resulta innegable però, que per damunt de la grandiositat històrica i cultural, de les les joies de Topkapi, la Mesquita Blava i l’antiga basílica de Santa Sofia entre d’altres, planen moltes incerteses.7.jpg

 

Malgrat l’aparent bonhomia del personal, i la barreja diari amb els milers de turistes occidentals que s’hi avoquen cada dia, tan sols cal rascar un xic per detectar que aquesta societat encara està molt lluny dels paràmetres de llibertat de la Europa a la que es volen incorporar. Només cal encetar amb qualsevol estambulí la qüestió armenia o kurda per veure la incomoditat, quan no la por als ulls de l’interpel·lat.

8.jpg

El nacionalisme es mastega arreu, i vagis o vagis et perseguiran les banderes amb la mitja lluna, i els innombrables retrats del que va ser fundador de la nova Turquia, l’omnipresent Atatürk. De la mateixa manera que qualsevol ciutadà turc, un te constantment la sensació de trobar-se en una societat vigilada per milers d’ulls i oïdes de la omnipresent policia secreta, i no només per la pròpia seguretat com expliquen una i altra vegada els guies oficials.

9.jpg

Epidèrmicament no es detecta cap conflicte religiós, i la convivència sembla perfectament estabilitzada. Quan hi vaig ser-hi era temps de Ramadan, i tot i així es podia prendre una cervesa o got de vi, i menjar a qualsevol hora del dia sense cap mena de problema. De tota manera, hi havia quelcom indefinible a l’ambient que maldava per enfosquir la imatge un punt idíl·lica, molt pròpia dels turistes que no coneixem la llengua pròpia dels països i sempre anem amb poc temps pel món.

10.jpg

Amb tot, després d’haver estat a Istambul tinc la sensació de conèixer molt millor les preocupacions d’una minoria d’il·lustrats pro occidentals com Orhan Pamuk.

 

L’exèrcit sembla ser actualment la única garantia seriosa de que aquest país, musulmà en un 95% de la seva població, no acabarà adoptant la Sharia. Una possibilitat que també les dones no islamistes, per exemple, viuen amb autèntic terror. Però aquesta mateixa institució és també responsable d’un estat d’excepció permanent a través de la contínua exaltació d’un nacionalisme histèric, i una repressió com la que ha patit el mateix Pamuk i ha dut a la presó o la tomba a molts dels seus amics i companys de lluita.

111.jpg

En tot cas allò que nosaltres entenem per Europa, amb tots els seus defectes, és una altra cosa, i això Orhan Pamuk i els seus amics ho saben prou. És el drama que arrosseguen generació rere generació, i al que no se li veu altre possibilitat de final que la Comunitat Europea s’embeni els ulls i tiri pel dret.

 

Johannesburg o els perills de la falsa solidaritat

manelmagrinya | Viatjant pel món | Sunday 25 May 2008


Aquest dies Johannesburg és notícia per la virulència amb que han estat atacats els immigrants pels pobres autòctons, que els acusen de roba’ls-hi les engrunes. Com sempre, els paries de la terra es maten entre ells.

La realitat dels assentaments sud-africans és esgarrifosa, però l’autèntic infern el constitueixen els guetos on es refugien els immigrants il·legals. Procedents la majoria de les veïnes i encara més pobres Zimbabwe, Gàmbia i Moçambic, malviuen en barraques de cartró i sostre de xapa, assentades directament damunt del terra. Els rodegen de tanques de fil ferro per tal d’intentar aïllar-los de la resta de la població.

Aquest passat mes d’octubre, i en el transcurs d’un viatge per l’Àfrica Oriental, romanguérem un parell de dies a Johannesburg. De primera mà vaig poder copsar la terrible situació de la major part de la població d’un país amb un índex d’atur del 40% i on cada dia moren sis-centes persones infectats per la SIDA. Johannesburg és una mena de polvorí on viuen amuntegats vuit milions i mig de persones que en la seva immensa majoria depenen dels subsidis socials del govern per sobreviure.

La història d’aquest racó de món és força sagnant i complexa com perquè no es puguin simplificar les causes dels seus problemes actuals. No hi ha cap dubte però, que una de les més recents està representada, al meu entendre per la excessiva permissivitat amb que el govern ha enfrontat el tema de la immigració il·legal, sense haver muntat prèviament cap mena d’infraestructura que els garantís una mínima subsistència.

Sud-àfrica és certament una de les locomotores del continent, però aviat podria deixar-ho de ser si la l’ofega i es trenca la precària pau social que hi regna. Llavors la locomotora deixaria de funcionar i es convertiria en una altra repartidora de misèria com tantes d’altres n’hi ha arreu. La situació és certament preocupant, i caldrà veure si no surt de mare.

Però Sud-àfrica no està tan lluny com sembla, els pobres del món ho són cada dia més i estan més a prop. Aquesta gent no té res a perdre, i no es poden posar portes al camp de la desesperació. Cal estar amatent perquè el nostre primer món, a cops malat d’autisme no està vacunat contra aquest virus d’abast planetari. Fer demagògia o electoralisme amb la immigració acostuma a ser una mena de bomba de rellotgeria per a qualsevol comunitat. Tant se val que vingui de la mà d’un cert racisme encobert que s’amaga darrera l’anomenada “ma dura”, com de la falsa solidaritat que en nom de la mala consciència històrica, advoca per obrir de bat a bat les portes, sense posar les bases per acollir la gent en condicions.

Les administracions s’haurien de posar les piles i actuar, cadascuna dins el seu àmbit de competència, i amb tota celeritat abans no sigui massa tard. No es tracta de bones paraules, només, ni una estricta adequació de la entrada d’immigrants a la demanda de ma d’obra. Cal una legislació acurada i amb els medis necessaris per poder-la fer complir, una dotació suficient als serveis socials que sempre són els primers en patir l’allau, i un control exhaustiu perquè no es creen ghetos urbans i els espavilats de torn no hi facin l’agost.

D’altra manera només caldrà una lleugera crisi econòmica perquè pobres i menys pobres s’esbatussin entre ells, mentre els qui han muntat el “xiringuito” i s’han beneficiat de l’època de les vaques grasses s’ho miren des de la barrera del seu estatus intocable. Cal actuar ja, començant pel primer nivell de la administració que són els ajuntaments, doncs en cas contrari després tot seran plors i lamentacions.

Papua Nova Guinea

manelmagrinya | Viatjant pel món | Friday 15 February 2008

L’illa està situada a l’oceà Pacífic, a uns 250 km. al nord d’Austràlia, té una superfície de 771.900 km2, i és la tercera més gran del món. Una meitat pertany a Indonèsia, i l’altra es l’estat independent de Papua Nova Guinea, un arxipèlag format per més de 600 illes, on hi viuen uns 5.000.000 de persones.

b2.jpgc1.jpg

d1.jpg

a1.jpg

Papua Niugini és sens dubte un dels països més profunds i misteriosos que avui és possible visitar. Aquí han estat trobades restes humanes d’uns 60.000 anys d’antiguitat, i la moderna antropologia sembla relacionar els orígens concretsdels seus pobladors amb els bosquimans africans.

La xarxa de comunicacions és inexistent. Les poques carreteres que hi ha estan en un estat deplorable, i la mobilitat es limita a corriols a través de la selva i el curs d’alguns rius. Per visitar la zona, cal utilitzar petites avionetes, que aterren en plena selva en improvisades pistes.

El país és bàsicament muntanyós, i la major part de la seva superfície està ocupat per la segona selva tropical més important del planeta després de l’Amazònia. Un bon tros d’aquest indret selvàtic resta encara inexplorat.

La població de Papua Niugini es distribueix entre 700 tribus distintes, que parlen més de 800 llengües diferents. Menys de cinc milions de persones s’expressen doncs en el 45% de totes les que es parlen al planeta. La comunicació entre ells es realitza a través de l’idioma comú denominat Pidgin, una barreja entre l’anglès i les llengües vernacles.

El contrast entre la sofisticació del nostre primer món i Papua Niugini és abismal. Aquest és un dels llocs més desconeguts de la Terra, i de mica en mica anem prenent consciència real de que ens trobem al darrer esglaó de la civilització, al menys tal i com la havíem conegut fins ara.

e2.jpg

g2.jpg

El Kalawari és un dels principals afluents del Sepik, el riu més important del país. Els terrenys que s’estenen al llarg d’aquest sistema fluvial són d’una impressionant bellesa, però també un els paratges més inhòspits del planeta.

Les terres al voltant del Sepik configuren un vast conjunt d’aiguamolls i canals inundables, que esdevenen impracticables en l’època de les pluges. En ells proliferen els mosquits, i la malària es troba molt estesa, per la qual cosa la mortalitat sobre tot infantil és mol alta. Es donen nombroses diferències rituals, genealògiques i històriques entre els grups que componen la població del

Sepik, alguns dels quals són caníbals i caçadors de caps.

h.jpg

f1.jpg

En aquesta societat tan primitiva la figura del mascle es totpoderosa, i la dona no hi té cap mena de valor excepte per treballar les terres i reproduir-se. Un dels elements bàsics de la cultura del país és la iniciació dels nens que comporta nombroses pràctiques, la majoria d’elles molt doloroses.

Aquí no hi ha cap infraestructura sanitària ni d’educació públics. Aquest vuit el cobreixin les esglésies occidentals, sobre tot les cristianes. Les creences religioses de les tribus, són essencialment animistes i de culte als avantpassats combinat amb forts elements de bruixeria tradicional, molt present a la seva vida diària.

j.jpg

i.jpg

Els HIGHLANDS es troben entre les muntanyes del centre del país. És l’hàbitat dels Hulis, una de les ètnies amb més personalitat de Papua Niugini.

En tota l’illa es habitual el consum d’una mena d’avellanes, una espècie al·lucinògena d’ús quotidià i generalitzat, que s’anomena “Betelnut”.

s.jpg

l.jpg

Les danses rituals anomenades Sing-Sing són components obligatoris per a determinats esdeveniments socials o polítics importants. Totes tenen en comú els guarniments amb plomes de l’au del paradís, i les pintures blanques, grogues i roges brillants amb què es cobreixen el rostre. També s’unten el cos amb resina, i al nas solen portar adorns fabricats amb ossos de cassowary, una altra de les aus emblemàtiques de Papua Niugini.

Al centre del país la terra és molt fèrtil, i això fa que qualsevol producte de la terra creixi en abundància. La ciutat de Goroka és un gran nucli agrícola, productor i exportador de molts productes. Un exemple n’és el cafè, realment deliciós i conegut a tot el món. Les terres són molt riques però la gent és extremadament pobre. S’han vist sotmesos de sobte a un procés accelerat d’occidentalització sense temps d’assimilar-ho.

n.jpg

m.jpg

q.jpg

Al sud-oest de l’illa s’hi troba Madang, una ciutat molt acolorida coneguda la “ciutat més bonica del Pacífic del sud”, i la destinació turística més popular de Papua Nova Guinea, molt apreciada sobre tot pels submarinistes.

Port Moresby amb 250.000 habitants és la capital de Papua Nova Guinea, i la seva major aglomeració de població. La ciutat està situada en les ribes del golf de Papua, en la costa sud-est de l’illa.

r.jpg

p.jpg

La sobtada aparició de la modernitat ha regirat tota l’estructura tradicional d’aquesta societat, i ha produït un gradual desplaçament de la població rural cap a les ciutats. La inseguretat ha crescut espectacularment els últims anys, i algunes de les grans ciutats com Mt. Hagen i Port Moresby han esdevingut certament perilloses, sobretot en caure el sol, per la qual cosa no s’aconsella als europeus circular per algunes dels seus carrers, i en tot cas mai de nit.

TOT PASSEJANT PEL MÓN: LA PROVENÇA

manelmagrinya | Viatjant pel món | Sunday 4 November 2007

Vivències d’un turista o la sana enveja que en mi provoca França

En iniciar qualsevol viatge es bo carregar piles i per fer-ho rés millor per mi que un port de mar. Mirant a l’est, pocs en trobarem amb tan acusada identitat com La Seta–Sète, un territori urbà ple d’humanitat i carregat de llegenda.

A tota la vila la olor a mar és present, un perfum que de manera pausada dona pas totes les ferums típiques de qualsevol ciutat de mariners del planeta. És una Babel de races les que pul·lulen pels seus carrerons, i les tonalitats de pell, clivellades a la barca per un dels oficis més durs que existeixen, esdevenen una mena d’arc de Sant Martí de la Mediterrània.

Com mana la tradició, de primer fem cap en qualsevol dels innombrables “xiringuitos” amb taules prop del canal. I és que seria imperdonable passar per la Seta i deixar de gaudir de la obligatòria mitja dotzena de les meravelloses ostres del país, seguides per la incomparable sopa de peix de la terra. Tot ben regat per mitja ampolla de “Listel gris”, el deliciós “vin de sable” del terreny.

Són luxes exquisits i aquí força assequibles. En gaudim rodejats d’una innombrable legió de nadius, vinguts de tot l’estat per tal de practicar el tipus de turisme que més els hi agrada, el propi. Xovinismes apart no m’estranya gens. No conec cap altre poble que sàpiga viure tan bé i hagi estat capaç de crear una marca turística tan potent a partir de la seva “joie de vivre”. Són capdavanters d’aquesta industria, i tot indica que ho seran per molts anys.

Turistes apart, rés sembla haver canviat en aquesta ciutat encantadorament desballestada des de que enllà pel 1921 hi va néixer el genial Georges Brassens. M’imagino que en qualsevol moment se’ns pot aparèixer tot eixint d’algun dels caus menys recomanables per a la gent com cal . Somio la veu profunda i clara en que el deliciós llibertí, el mateix que se’n fotia permanentment del mor i de qui el vetlla. El somio interpretant “La mauvaise reputation”, o potser “Pauvre de moi, putain de toi”, davant l’astorament fingit i còmplice de les dames presents.

Més tard, carretera amunt canviem de registre. Deixem enrere la mar i poc a poc ens endinsem en la Provença, un dels paisatges més mitificats de la nostra vella Europa. Les delicioses planes de la Camargue ens dipositen pausadament en una terra més sedimentada i rendim una breu visita a la encantadora ciutat medieval d’Aigües Mortes.

Amarats de ruïnes i d’història, seguim ruta i ben avit som davant del vell cafè d’Arles, el mateix en el que un tal Van Gogh, borratxo d’absenta i de ves a saber que més, es va seccionar l’orella per més joia del personal. Hi ha molta gent però no s’esvaeix l’encant.

Prenem una deliciosa carretera comarcal. A banda i banda de la calçada arbres centenaris ens regalen la seva ombra, que en un dia xafogós com avui ens sap a glòria. N’hi havia hagut a tot arreu, abans que algun d’aquests sabuts tècnics de secà decidís que eren perilloses per la circulació. Malauradament, ara que ja sabem que el que és perillós són els cotxes i no els arbres, no hi ha rés que ens faci ombra i les carreteres han esdevingut tristes i anodines sense que per això siguin més segures.

De sobte i sense previ avís, al bell mig d’una vasta superfície arbrada, se’ns apareix un conjunt urbà que sembla extret d’un antic llibre de comptes. Apareixen les primeres cases de pedra centenària i un cartell que ens anuncia que hem arribat a Fontvieille. És una de les típiques viles turístiques de les que a la Provença n’hi ha un grapat però aquesta és la que més ens agrada a nosaltres.

Malgrat que també hi passen cotxes i per les voreres hi ha força gent, dona gust passejar-hi. El lloc respira calma com cantaria Raimon. Les magnífiques cases de pedra, unes més restaurades que d’altres, estan indefectiblement ornades amb flors a totes les finestres i balconades. Entrem en un petit supermercat on hi conviuen amb tota placidesa els nadius del poble amb els visitants. Els preus no són els de la Bisbal però déu n’hi do, per tractar-se del lloc on som.

Els comerços ofereixen articles del país d’elaboració artesanal, i un munt de petits cellers proposen la degustació i venda dels magnífics vins locals. Fins i tot un petit cinema ha estat encabit en una típica casa del poble. Hi ha hotels i “auberges” de molt diferents categories, però no se’n veu cap d’atrotinada. També hi proliferen restaurants de petit format, que rivalitzen en bon gust a l’hora de vendre el producte, i al menys en aparença tots semblen confortables. Som a finals de setembre, encara fa calor i tot es ple de gom a gom, res no trenca l’equilibri.

Passegem fins fer cap en el vell molí on va veure la llum per primer cop l’Alphons Daudet. Naturalment ara és un monument que ha estat convertit en un deliciós lloc de culte que visiten milers de persones al llarg de l’any. Poc importa que el protagonista de l’invent hagi desenvolupat tota la seva carrera literària a Paris i segurament no se n’hagi recordat mai més del llc on va néixer. Lo realment important és la venda del producte i d’això els “gabatxos” en són autèntics mestres.

Amb els darrers raigs del sol de setembre ens prenem un parell de cerveses al bell mig del poble, en un dels llocs més animats, rodejats de centreeuropeus i ianquis tranquils i respectuosos, que també n’hi ha. La sorpresa ve quan a l’hora de pagar ens en demanen quatre euros i mig. Som en un dels llocs més emblemàtics del turisme mundial i paguem menys del que ens costaria la mateixa consumició a qualsevol terrassa de la Costa Brava.

Sopem magníficament al mateix auberge on ens allotgem. Un “tiberi” francament important que no desmereix la factura, previsible sobre tot pel que fa al preu dels bons vins d’aquests país de gourmets. Tot i això estem feliços doncs ha pagat la pena, i abans d’anar a dormir la petem amb el propietari. És un negoci familiar, i com que la meva dona li ha portat una factura signada pel seu pare l’any 1978, a Monsieur “le Maître” li hem donat l’alegria de la setmana. La felicitat li sura de tots els porus del cos. Està feliç i encantat de la fidelitat dels seus clients, que “malgrait tout” es mostren agraïts pel bon servei i segur que tornaran l’any que ve, i es que el lloc, malgrat haver sofert les sempre necessàries renovacions per tal de posar-lo al dia, ha sabut mantenir el seu encant, i té tota la pinta que seguirà així per molts anys més.

La Provença és una de les destinacions pròpies d’una mena de turisme selectiu que explota a fons les particularitats del lloc. Indret representatiu d’un dels molt luxes que mai podrà ser majoritari però que, consideracions ètiques apart –i d’això hi hauria molt que parlar, és una indústria més que consolidada que dona diners i feina. Però per damunt de tot, i aquest tema esdevé per mi fonamental quan penso en la meva terra, al menys aquí on som es una industria que mima el territori. Són conscients de que es tracta de la seva particular gallina dels ous d’or i no respectar el territori és pa per avui i fam per l’endemà.

Si fem cas a les converses i les cares de satisfacció que hem vist en hotelers, botiguers i comerciants, la temporada no els hi ha anat gens malament. Si fa no fa com l’anterior i més o menys com la següent. Negoci consolidat, segell de qualitat guanyat a pols, i tothom content, clients i industrials.

Mèxic: llums i ombres d’un gran país

manelmagrinya | Viatjant pel món | Friday 7 September 2007

Les peripècies d’alguns catalans a Mèxic aquest estiu m’han fet rememorar algunes impressions recollides en un viatge d’ ara fa tres anys. Dos notícies han posat aquest immens país a l’aparador de l’actualitat les darreres setmanes, i ambdós parlaven de problemes soferts per turistes de tarannà i interessos ben diferents.

Uns cercaven sol i platja, més barata que la Costa Brava, a l’Iucatà i com és absolutament lògic en aquesta època de l’any es varen trobar amb un huracà. Els altres volien conèixer de primera ma la realitat social de Chiapas i van topar amb la brutalitat de la policia mexicana.

Són exemples força clars de que tant a un punt com a l’altre d’aquest immens territori coexisteixen dos realitats molt diferents, la que es ven als turistes i la real.

Mèxic és sens dubte una de les destinacions que qualsevol esperit viatger amb un mínim de sensibilitat desitja visitar almenys una vegada en la vida. La profunda crida de les restes de civilitzacions mil·lenàries que alberga el seu sòl, la diversitat de les ètnies que allí conviuen, els seus abruptes racons, la profunditat de les seves selves i els clarobscurs de la conquesta espanyola constitueixen raons suficient en si mateixes.

En aquests aspectes Mèxic no defrauda en absolut. Es tracta d’un país profundament atractiu, farcit de bellíssims i variats paisatges, amb un patrimoni cultural impressionant i uns contrastos vivíssims que converteixen el viatge en una experiència plàstica inoblidable. No obstant el Mèxic d’avui també és colonialisme cultural, misèria, corrupció i un desastre absolut pel que fa a la situació del seu medi ambient.

L’anomenada Riviera Maia és una mena de ghetto de luxe, protegit per milers de guardes de seguretat i separat da de la població autòctona per kilòmetres de fil ferro que aïllen els feliços turistes dels mexicans de peu.

I es que no podria ser d’altra manera doncs més enllà del turisme de sol i platja i luxe “hortera” a preu de rebaixes, el Iucatà i la seva capital Cancun són un dels punts més perillosos de Mèxic. Les seves platges són el punt d’arribada de la droga colombiana que després es canalitza cap als EUA. Els diferents càrtels conten cadascú amb la protecció d’algun dels innombrables cossos policials que coexisteixen a Mèxic i que, de tant en tant solucionen els seus conflictes a trets pels carrers.

No crec que calgui doncs aprofundir en l’univers de misèria moral, vici i perill que aquestes circumstàncies generen en la població que té que conviure diàriament en aquesta tràgica realitat.

La part central, l’anomena’t Mèxic colonial, està formada per uns nuclis urbans de proporcions gegantines, i a tall d’exemple només cal recordar que a la capital Mèxic D.F s’hi amunteguen més de vint i cinc milions de persones. Es tracta de la capital més contaminada del planeta, amb un tràfic infernal i on les famílies benestants viuen en autèntic búnkers, protegits de la misèria que els envolta per tota mena de mesures de seguretat.

Al bell mig de les poblacions, els centres urbans són autèntiques joies i estan perfectament restaurats, però més enllà dels circuits turístics hi ha barris sencers de barraques sense aigua potable, clavegueram i mancades de qualsevol servei. Es terreny abonat per la droga i la marginació, i en conseqüència els índex de violència són esfereïdors.

Al nord del país, i a tot el llarg de la frontera amb els EUA, una immensa mola de ciment i milers de policies i gossos ensinistrats divideixen ambdós móns. A la banda dels pobres, milers de mexicans esperen pacientment el dia que es jugaran la vida per creuar el mur de la vergonya, i de fet una mitjana de quatre-centes la perden cada any per aquest motiu.

Aquesta mateixa zona té el tràgic privilegi de ser notícia a tot el món pels periòdics assassinats de dones. A Ciutat Juarez han estat més de tres cents els crims d’aquesta naturalesa els darrers deu anys, amb terribles seqüeles afegides de tortures, mutilacions i crueltats sexuals inimaginables. Unes morts mai aclarides i que segons la majoria de fons solvents amaguen tot un terrible entramat de màfia i horror connectat directament am la policia i les més altes instàncies polítiques.

Al sud, a Chiapas, l’exèrcit mexicà i els rebels del EZLN (Exercit Zapatista d’Alliberament Nacional) liderats pel mític subcomandant Marcos i refugiats des de fa dècades a la selva, s’observen a cua d’ull esperant el moment de tornar a enfrontar-se. Per qui estigui interessat en el tema hi ha un llibre molt il·lustratiu de Manuel Vàzquez Montalbàn “Marcos, el señor de los espejos”, on per cert esmenta entre els cooperants internacionals dels zapatistes la presència d’un linotipista de la Bisbal anomenat Jordi.

Mentrestant la població indígena protegida pels guerrillers viu en estat de guerra freda contra els militars mexicans que recolzen als qui, en nom del progrés i la globalització els hi arrabassen les terres per extreure’n les riqueses i enviar-les als EU i també a la rica, opulenta, i també explotadora, Europa …

Aquest és el Mèxic que jo vaig veure, un autèntic univers de corrupció on emergeixen amb tota la seva brutalitat totes les contradiccions del nostre món. Una realitat que vaig poder copsar fa poc més de tres anys. Va ser l’inevitable i dur peatge d’un viatge meravellós i d’una consistència cultural incontestable, un contrast que m’ha retornat al pensament en veure les recents tribulacions d’aquests dos grups de turistes.

SANG CATALANA A L’IEMEN

manelmagrinya | Viatjant pel món | Sunday 8 July 2007

Han estat nou morts i set ferits. Hi havien cinc catalans, un d’ells una gironina. El terrorisme fa temps que ha descobert la pedra filosofal de l’horror, la bomba atòmica dels desesperats. Conscients els seus ideòlegs que resulta gairebé impossible aturar algú que està disposat a morir matant, aquesta mena de nova plaga bíblica moderna no distingeix entre persones i nacionalitats i mata allà on pot aconseguir més ressò mediàtic. Cada dia augmenten els voluntaris a perdre la vida per un ideal i la cosa, per bèstia que ens semblar i més enllà de respostes simplistes, ens hauria de fer reflexionar sobre el perquè de tot plegat.

Aquesta setmana han mort a l’iraq més de tres centenars de persones, hi ha hagut un grapat de criatures que no veuran mai més la llum mortes per un “error” de l’OTAN a l’Afganistà. Dies enrere unes quantes dones i nens palestins morien bombardejats perquè l’exèrcit israelià va decidir que calia eliminar un membre d’Hamàs que no estava a casa. El que si hi eren el nens i les dones.

El comú denominador de totes aquestes segones víctimes es que eren musulmanes i pobres. Les imatges dels cossos destrossats es passaran una i altre vegada per totes les televisions del món àrab generant desitjos de venjança i nous aspirants al martiri contra el diable occidental, sigui ianqui, alemany, anglès o català.

Estats Units i Israel són estats considerats democràtics per la comunitat occidental, a l’iraq hi ha massa petroli que es podria escapar del negoci de las corporacions occidentals i Hamàs és un moviment islàmic que acaba de guanyar les eleccions més netes que es recorden a Palestina, però que, ai las! es nega a reconèixer l’estat que el massacra cada dia.

Les contradiccions de la societat en què vivim fan que avui el terrorisme sigui una causa de mort gairebé tan quotidiana com els accidents de tràfic. Nosaltres catalans som ciutadans d’aquest món d’opulència que es diu Europa i els nostres governs tampoc fan rés per evitar tanta desigualtat, conscients com són que sense el patiment de molts, uns quant no viuríem tan bé. Vulguem o no, formem part del joc i mal que ens pesi no ens poden escapolir. De cap manera som neutrals.

M’agrada viatjar i ho faig sempre que puc doncs conèixer el món en el que vivim és per a mi un dels principals al·licients de la vida. El passat mes de maig, un mes no especialment de vacances col·lectives, vaig poder fer una escapada a Egipte i us puc ben assegurar que a determinades destinacions, i en concret a l’aeroport de Luxor se sentia parlar més català que a la Plaça Major de la Bisbal.

Egipte és un país amb característiques molt similars a l’Iemen, amic dels EUA i aliat seu en la “lluita contra el terrorisme”. Una meravella estètica que paga la pena visitar però molt pobre i desigual. Un polvorí en potència, amb un cinquanta per cent d’analfabetisme i la riquesa en mans de quatre sàtrapes, el que provoca un enorme ascens de d’integrisme. Un estat policial al bell mig d’un racó de món certament explosiu i on qualsevol dia també hi podria passar una desgràcia en forma d’atemptat.

Ho sabia, hi vaig anar i hi tornaria demà mateix. Entre desenes de milers de persones que cada van amunt i avall, un incident amb set morts es poc significatiu excepte per les persones que en pateixen directament i els seus amics i familiar.

Viure ja és un risc en si mateix i estadísticament resulta més perillós anar en cotxe a Girona que de viatge a un país islàmic. Conèixer el món en què vivim té sens dubte riscos, però també hi ha qui s’ennuega amb una salsitxa davant la caixa tonta o pateix un infart jugant a la botifarra. En tot cas trobo molt més divertit exposar-se una mica per veure món que viure cent anys tranquil però a la inòpia.

Publicat a Tot Bisbal la segona setmana de juliol

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck