BUFANT NUVOLS

Fa uns anys, amb ocasió d’una trobada de juristes hispanoalemanys que va tenir lloc a Girona, vaig acompanyar els que llavors eren els meus col·legues en una visita guiada per l’antic call jueu de la ciutat. Ja llavors, mentre com un turista més passejava per indrets que m’eren prou coneguts mentre un guia ens en explicava els detalls del que anàvem veient, vaig experimentar una sensació força curiosa. Me’n vaig adonar de la quantitat de coses que no coneixia d’aquells carrers tants cops trepitjats. La mateixa sensació he experimentat aquest darrer cap de setmana, quan em vaig afegir a les visites guiades que l’Ajuntament ha organitzat enguany, i que m’han permès visualitzar part del magnífic patrimoni arquitectònic i cultural de la vila.

Soc persona curiosa de mena, i des que ara farà prop de deu anys que vaig venir a viure a la Bisbal, he procurat assabentar-me d’allò que són, i han estat els seus trets més característics. N’he aprés molt dels magnífic treballs de gent tan preparada, i que estima el seu entorn com per exemple, i per parlar només d’alguns dels nostres contemporanis, Jordi Frigola, Xavier Cortadellas, Pep Matas i l’Ignasi Corney.

El que és clar però, és que no és el mateix llegir o veure els gravats en qualsevol mitjà audiovisual, que visualitzar-los en viu mentre n’escoltes la descripció. A més, en aquests temps tan atrafegats que corren, el comú dels mortals no acostumem a badar massa mentre caminem, i menys encara a fer-ho mirant cap amunt. Això fa que, a no ser que siguis un estudiós del tema, se t’escapin moltes coses.

Gràcies doncs a aquesta feliç iniciativa municipal, he pogut descobrir escuts i inscripcions a les façanes, detalls en les portalades i esplèndides baranes de balcons que fins ara m’havien passat per alt. No els descriuré tècnicament perquè no en soc ni molt menys un expert, i hi ha gent molt més preparada que jo per fer-ho. Però a tall d’exemple, força vegades havia passat pel pont vell sense reparar en la pedra que marca la fita de l’antic terme municipal, i encara menys n’havia mirat l’escut de la base del pont.

En entrar al casc antic pròpiament dir, m’ha anat força bé que em recordessin que ho feia per una de les tres portes del recinte antany emmurallat. Que tot i haver entrat a comprar sovint a can Farreny desconeixia que aquest és el comerç més antic de la vila. També havia passat per sota del xai que adorna la façana que hi ha damunt de la botiga de enfront sense reparar-hi. Tampoc sabia que la sensació d’amplitud de la actual plaça Major cal agrair-la a la iniciativa dels que van ser els seus veïns, de comprar l’edifici que l’atapeïa per tal de cedir-lo a l’Ajuntament perquè l’enderroqués.

Han estat una novetat per a mi els antecedents afrancesats de la magnífica mansió dels marquesos de Púbol a la mateixa plaça, saber que el call jueu bisbalenc es dels pocs que se’n conserven els dos accessos, i que el deliciós Castell-Palau és un dels més ben conservats de Catalunya.

Ha estat igualment una bona excusa per contemplar amb més deteniment l’edifici de l’antic Ajuntament, i que encara i afortunadament ja por poc temps, allotja els Jutjats. Aquí ens contaren que davant de la seva façana principal va tenir lloc una de les batalles més acarnissades de l’anomenat foc de la Bisbal, l’aixecament federalista del 1869. Després, tot i pujant pel carrer del Raval guanyat en exclusiva per als vianants passàrem per la acurada restauració que s’ha dut a terme a l’antiga casa Salamó, avui seu del Consell Comarcal.

Deixo pel final el que per a mi a estat la sorpresa més agradable que no dubto en considerar un dels tresors ocults de la Bisbal, i pel que tinc entès, una de les poques esglésies de propietat municipal de Catalunya. Em refereixo al temple de la Pietat, un esplèndid monument barroc encara en fase de restauració. Uns treballs endegats fa dos anys, i que un cop hagin finalitzat sens dubte faran d’aquest indret un dels punts més visitats del municipi.

Puc donar testimoni que al menys la meitat dels participants del dos recorreguts en que vaig participar eren bisbalencs, la qual cosa demostra al meu entendre que a la gent li agrada conèixer el seu entorn i l’interès per la cultura quan aquesta es posa realment a l’abast popular.

Estic convençut que la Bisbal disposa d’un notable patrimoni, estimat pels seus usuaris i que ha estat administrat amb força saviesa els darrers anys. Gaudeix d’un amb un tarannà que si se sap mantenir amb cura, el diferencia dels pobles i ciutat de l’entorn, li augura un magnífic futur dins del camp del turisme cultural i de qualitat els propers anys.

Per aconseguir-ho però, no n’hi ha prou amb la iniciativa dels nostres polítics, força encertada tot sigui dit, tant pel que toca a l’antic equip de govern com al d’ara. Cal sobre tot que societat civil s’hi involucri seriosament, i sobre tot que la majoria dels bisbalencs s’ho creguin de debò!

L’illa està situada a l’oceà Pacífic, a uns 250 km. al nord d’Austràlia, té una superfície de 771.900 km2, i és la tercera més gran del món. Una meitat pertany a Indonèsia, i l’altra es l’estat independent de Papua Nova Guinea, un arxipèlag format per més de 600 illes, on hi viuen uns 5.000.000 de persones.

Papua Niugini és sens dubte un dels països més profunds i misteriosos que avui és possible visitar. Aquí han estat trobades restes humanes d’uns 60.000 anys d’antiguitat, i la moderna antropologia sembla relacionar els orígens concretsdels seus pobladors amb els bosquimans africans.

La xarxa de comunicacions és inexistent. Les poques carreteres que hi ha estan en un estat deplorable, i la mobilitat es limita a corriols a través de la selva i el curs d’alguns rius. Per visitar la zona, cal utilitzar petites avionetes, que aterren en plena selva en improvisades pistes.

El país és bàsicament muntanyós, i la major part de la seva superfície està ocupat per la segona selva tropical més important del planeta després de l’Amazònia. Un bon tros d’aquest indret selvàtic resta encara inexplorat.

La població de Papua Niugini es distribueix entre 700 tribus distintes, que parlen més de 800 llengües diferents. Menys de cinc milions de persones s’expressen doncs en el 45% de totes les que es parlen al planeta. La comunicació entre ells es realitza a través de l’idioma comú denominat Pidgin, una barreja entre l’anglès i les llengües vernacles.

El contrast entre la sofisticació del nostre primer món i Papua Niugini és abismal. Aquest és un dels llocs més desconeguts de la Terra, i de mica en mica anem prenent consciència real de que ens trobem al darrer esglaó de la civilització, al menys tal i com la havíem conegut fins ara.

El Kalawari és un dels principals afluents del Sepik, el riu més important del país. Els terrenys que s’estenen al llarg d’aquest sistema fluvial són d’una impressionant bellesa, però també un els paratges més inhòspits del planeta.

Les terres al voltant del Sepik configuren un vast conjunt d’aiguamolls i canals inundables, que esdevenen impracticables en l’època de les pluges. En ells proliferen els mosquits, i la malària es troba molt estesa, per la qual cosa la mortalitat sobre tot infantil és mol alta. Es donen nombroses diferències rituals, genealògiques i històriques entre els grups que componen la població del

Sepik, alguns dels quals són caníbals i caçadors de caps.

En aquesta societat tan primitiva la figura del mascle es totpoderosa, i la dona no hi té cap mena de valor excepte per treballar les terres i reproduir-se. Un dels elements bàsics de la cultura del país és la iniciació dels nens que comporta nombroses pràctiques, la majoria d’elles molt doloroses.

Aquí no hi ha cap infraestructura sanitària ni d’educació públics. Aquest vuit el cobreixin les esglésies occidentals, sobre tot les cristianes. Les creences religioses de les tribus, són essencialment animistes i de culte als avantpassats combinat amb forts elements de bruixeria tradicional, molt present a la seva vida diària.

Els HIGHLANDS es troben entre les muntanyes del centre del país. És l’hàbitat dels Hulis, una de les ètnies amb més personalitat de Papua Niugini.

En tota l’illa es habitual el consum d’una mena d’avellanes, una espècie al·lucinògena d’ús quotidià i generalitzat, que s’anomena “Betelnut”.

Les danses rituals anomenades Sing-Sing són components obligatoris per a determinats esdeveniments socials o polítics importants. Totes tenen en comú els guarniments amb plomes de l’au del paradís, i les pintures blanques, grogues i roges brillants amb què es cobreixen el rostre. També s’unten el cos amb resina, i al nas solen portar adorns fabricats amb ossos de cassowary, una altra de les aus emblemàtiques de Papua Niugini.

Al centre del país la terra és molt fèrtil, i això fa que qualsevol producte de la terra creixi en abundància. La ciutat de Goroka és un gran nucli agrícola, productor i exportador de molts productes. Un exemple n’és el cafè, realment deliciós i conegut a tot el món. Les terres són molt riques però la gent és extremadament pobre. S’han vist sotmesos de sobte a un procés accelerat d’occidentalització sense temps d’assimilar-ho.

Al sud-oest de l’illa s’hi troba Madang, una ciutat molt acolorida coneguda la “ciutat més bonica del Pacífic del sud”, i la destinació turística més popular de Papua Nova Guinea, molt apreciada sobre tot pels submarinistes.

Port Moresby amb 250.000 habitants és la capital de Papua Nova Guinea, i la seva major aglomeració de població. La ciutat està situada en les ribes del golf de Papua, en la costa sud-est de l’illa.

La sobtada aparició de la modernitat ha regirat tota l’estructura tradicional d’aquesta societat, i ha produït un gradual desplaçament de la població rural cap a les ciutats. La inseguretat ha crescut espectacularment els últims anys, i algunes de les grans ciutats com Mt. Hagen i Port Moresby han esdevingut certament perilloses, sobretot en caure el sol, per la qual cosa no s’aconsella als europeus circular per algunes dels seus carrers, i en tot cas mai de nit.

Escric aquestes ratlles a St. Anton Am Arlberg, un deliciós poblet situat al bell mig dels Alps austríacs, a 1.300 metres d’alçada. Constitueix el centre neuràlgic de la vall de l’Alberg, una destinació turística per excel·lència i un lloc emblemàtic per als amants de l’esquí alpí, no debades s’hi va fundar la primera escola del món d’aquesta especialitat esportiva.

Tota la zona és com una mena de babel on s’hi barregen un munt de llengües i nacionalitats provinents de mig món, però no per això ha deixat perdre la seva personalitat netament tirolesa. La llengua alemanya, la més parlada a Europa, adquireix aquí unes tonalitats inèdites que la enriqueixen i diferencien de la mateixa que es parla a Frankfurt, Zurich o Viena.

El lloc és una autèntica preciositat, però abans de l’esclat de l’esquí s’hi passava molta gana. Ara, cada any es visitat per més gent i no cal dir que el turisme n’és la principal, per no dir la única font d’ingressos. En conseqüència, any rere any veiem com les construccions guanyen terreny a la muntanya i hotels, apartaments i llocs d’esbarjo proliferen com bolets. Tothom viu del turisme d’hivern, però fins quan…?

Com que aquest cop la nostra estada coincideix amb el pont de la “Puríssima Constitució”, entre els esquiadors que volen tastar les neus més primerenques de la temporada, hi ha molts espanyols i algun que altre català. Fins ara no era gens habitual escoltar parlar pel carrer qualsevol de les llengües hispàniques, però tampoc ho era veure-hi xinesos, i aquest any ja vam trobar-ne un grup fent turisme. Són símptomes evidents de la crescuda de l’afició a l’esquí a tot el món.

Mentre gaudim de la nostra estada, Internet em recorda el greu problema de sequera que afecta al nostre país. Això em porta a pensar en la quantitat ingent de recursos hídrics que genera la pràctica d’un esport que m’és tan volgut com l’esquí. La seva popularització, mal que em pesi no és certament cap bona notícia pel medi ambient del planeta.

Fins i tot aquí al Tirol, on gairebé sempre hi ha neu, no seria possible garantir mínimament la temporada sense que totes les nits d’hivern, els canons fabricaren neu artificial sense parar. El canvi climàtic obliga a unes despeses extraordinàries d’energia i sobre tot d’aigua si es volen mantenir les pistes en condicions per l’arribada cada cop més massiva d’esquiadors.

Si això passa als cims més alts d’Europa, no costa gaire d’imaginar els recursos que s’han d’esmerçar per tenir obertes les pistes dels nostres Pirineus. Al Tirol n’hi ha molta d’aigua, però són molts els nuclis urbans de casa nostra i propers als centres d’esquí, que pateixen periòdiques restriccions mentre els canons de fabricar neu artificial assequen els aqüífers.

Malauradament, aquesta és una més de les activitats humanes que fins ara ens semblaven absolutament normals, i que ara esdevenen clarament insostenibles. Totes les dades indiquen que estem tocant sostre. Els habitants del primer món portem decennis gaudint de molts plaers que més d’hora que tard harem d’abandonar si no volem acabar de carregar-nos el planeta. A més si aquests es generalitzen a la resta de la humanitat, i en especial als països emergents com ara Xina o India, el planeta terra te els dies comptats.

Si no es produeix una catàstrofe que elimini les tres quartes parts de la població de la terra, la única solució és començar a repartir els escassos recursos existents. Serem capaços de posar fil a l’agulla, abans no sigui massa tard? I si encara ho endarrerim més, amb quina autoritat moral podrem exigir a una part de la humanitat, que fins fa quatre dies es moria de fam, que renunciïn a uns privilegis dels que nosaltres portem anys i panys gaudint?

Molt em temo que la supervivència de les futures generacions dependrà en bona mesura de les respostes a preguntes tan aparentment senzilles com aquestes.

Vivències d’un turista o la sana enveja que en mi provoca França

En iniciar qualsevol viatge es bo carregar piles i per fer-ho rés millor per mi que un port de mar. Mirant a l’est, pocs en trobarem amb tan acusada identitat com La Seta–Sète, un territori urbà ple d’humanitat i carregat de llegenda.

A tota la vila la olor a mar és present, un perfum que de manera pausada dona pas totes les ferums típiques de qualsevol ciutat de mariners del planeta. És una Babel de races les que pul·lulen pels seus carrerons, i les tonalitats de pell, clivellades a la barca per un dels oficis més durs que existeixen, esdevenen una mena d’arc de Sant Martí de la Mediterrània.

Com mana la tradició, de primer fem cap en qualsevol dels innombrables “xiringuitos” amb taules prop del canal. I és que seria imperdonable passar per la Seta i deixar de gaudir de la obligatòria mitja dotzena de les meravelloses ostres del país, seguides per la incomparable sopa de peix de la terra. Tot ben regat per mitja ampolla de “Listel gris”, el deliciós “vin de sable” del terreny.

Són luxes exquisits i aquí força assequibles. En gaudim rodejats d’una innombrable legió de nadius, vinguts de tot l’estat per tal de practicar el tipus de turisme que més els hi agrada, el propi. Xovinismes apart no m’estranya gens. No conec cap altre poble que sàpiga viure tan bé i hagi estat capaç de crear una marca turística tan potent a partir de la seva “joie de vivre”. Són capdavanters d’aquesta industria, i tot indica que ho seran per molts anys.

Turistes apart, rés sembla haver canviat en aquesta ciutat encantadorament desballestada des de que enllà pel 1921 hi va néixer el genial Georges Brassens. M’imagino que en qualsevol moment se’ns pot aparèixer tot eixint d’algun dels caus menys recomanables per a la gent com cal . Somio la veu profunda i clara en que el deliciós llibertí, el mateix que se’n fotia permanentment del mor i de qui el vetlla. El somio interpretant “La mauvaise reputation”, o potser “Pauvre de moi, putain de toi”, davant l’astorament fingit i còmplice de les dames presents.

Més tard, carretera amunt canviem de registre. Deixem enrere la mar i poc a poc ens endinsem en la Provença, un dels paisatges més mitificats de la nostra vella Europa. Les delicioses planes de la Camargue ens dipositen pausadament en una terra més sedimentada i rendim una breu visita a la encantadora ciutat medieval d’Aigües Mortes.

Amarats de ruïnes i d’història, seguim ruta i ben avit som davant del vell cafè d’Arles, el mateix en el que un tal Van Gogh, borratxo d’absenta i de ves a saber que més, es va seccionar l’orella per més joia del personal. Hi ha molta gent però no s’esvaeix l’encant.

Prenem una deliciosa carretera comarcal. A banda i banda de la calçada arbres centenaris ens regalen la seva ombra, que en un dia xafogós com avui ens sap a glòria. N’hi havia hagut a tot arreu, abans que algun d’aquests sabuts tècnics de secà decidís que eren perilloses per la circulació. Malauradament, ara que ja sabem que el que és perillós són els cotxes i no els arbres, no hi ha rés que ens faci ombra i les carreteres han esdevingut tristes i anodines sense que per això siguin més segures.

De sobte i sense previ avís, al bell mig d’una vasta superfície arbrada, se’ns apareix un conjunt urbà que sembla extret d’un antic llibre de comptes. Apareixen les primeres cases de pedra centenària i un cartell que ens anuncia que hem arribat a Fontvieille. És una de les típiques viles turístiques de les que a la Provença n’hi ha un grapat però aquesta és la que més ens agrada a nosaltres.

Malgrat que també hi passen cotxes i per les voreres hi ha força gent, dona gust passejar-hi. El lloc respira calma com cantaria Raimon. Les magnífiques cases de pedra, unes més restaurades que d’altres, estan indefectiblement ornades amb flors a totes les finestres i balconades. Entrem en un petit supermercat on hi conviuen amb tota placidesa els nadius del poble amb els visitants. Els preus no són els de la Bisbal però déu n’hi do, per tractar-se del lloc on som.

Els comerços ofereixen articles del país d’elaboració artesanal, i un munt de petits cellers proposen la degustació i venda dels magnífics vins locals. Fins i tot un petit cinema ha estat encabit en una típica casa del poble. Hi ha hotels i “auberges” de molt diferents categories, però no se’n veu cap d’atrotinada. També hi proliferen restaurants de petit format, que rivalitzen en bon gust a l’hora de vendre el producte, i al menys en aparença tots semblen confortables. Som a finals de setembre, encara fa calor i tot es ple de gom a gom, res no trenca l’equilibri.

Passegem fins fer cap en el vell molí on va veure la llum per primer cop l’Alphons Daudet. Naturalment ara és un monument que ha estat convertit en un deliciós lloc de culte que visiten milers de persones al llarg de l’any. Poc importa que el protagonista de l’invent hagi desenvolupat tota la seva carrera literària a Paris i segurament no se n’hagi recordat mai més del llc on va néixer. Lo realment important és la venda del producte i d’això els “gabatxos” en són autèntics mestres.

Amb els darrers raigs del sol de setembre ens prenem un parell de cerveses al bell mig del poble, en un dels llocs més animats, rodejats de centreeuropeus i ianquis tranquils i respectuosos, que també n’hi ha. La sorpresa ve quan a l’hora de pagar ens en demanen quatre euros i mig. Som en un dels llocs més emblemàtics del turisme mundial i paguem menys del que ens costaria la mateixa consumició a qualsevol terrassa de la Costa Brava.

Sopem magníficament al mateix auberge on ens allotgem. Un “tiberi” francament important que no desmereix la factura, previsible sobre tot pel que fa al preu dels bons vins d’aquests país de gourmets. Tot i això estem feliços doncs ha pagat la pena, i abans d’anar a dormir la petem amb el propietari. És un negoci familiar, i com que la meva dona li ha portat una factura signada pel seu pare l’any 1978, a Monsieur “le Maître” li hem donat l’alegria de la setmana. La felicitat li sura de tots els porus del cos. Està feliç i encantat de la fidelitat dels seus clients, que “malgrait tout” es mostren agraïts pel bon servei i segur que tornaran l’any que ve, i es que el lloc, malgrat haver sofert les sempre necessàries renovacions per tal de posar-lo al dia, ha sabut mantenir el seu encant, i té tota la pinta que seguirà així per molts anys més.

La Provença és una de les destinacions pròpies d’una mena de turisme selectiu que explota a fons les particularitats del lloc. Indret representatiu d’un dels molt luxes que mai podrà ser majoritari però que, consideracions ètiques apart –i d’això hi hauria molt que parlar, és una indústria més que consolidada que dona diners i feina. Però per damunt de tot, i aquest tema esdevé per mi fonamental quan penso en la meva terra, al menys aquí on som es una industria que mima el territori. Són conscients de que es tracta de la seva particular gallina dels ous d’or i no respectar el territori és pa per avui i fam per l’endemà.

Si fem cas a les converses i les cares de satisfacció que hem vist en hotelers, botiguers i comerciants, la temporada no els hi ha anat gens malament. Si fa no fa com l’anterior i més o menys com la següent. Negoci consolidat, segell de qualitat guanyat a pols, i tothom content, clients i industrials.

Les peripècies d’alguns catalans a Mèxic aquest estiu m’han fet rememorar algunes impressions recollides en un viatge d’ ara fa tres anys. Dos notícies han posat aquest immens país a l’aparador de l’actualitat les darreres setmanes, i ambdós parlaven de problemes soferts per turistes de tarannà i interessos ben diferents.

Uns cercaven sol i platja, més barata que la Costa Brava, a l’Iucatà i com és absolutament lògic en aquesta època de l’any es varen trobar amb un huracà. Els altres volien conèixer de primera ma la realitat social de Chiapas i van topar amb la brutalitat de la policia mexicana.

Són exemples força clars de que tant a un punt com a l’altre d’aquest immens territori coexisteixen dos realitats molt diferents, la que es ven als turistes i la real.

Mèxic és sens dubte una de les destinacions que qualsevol esperit viatger amb un mínim de sensibilitat desitja visitar almenys una vegada en la vida. La profunda crida de les restes de civilitzacions mil·lenàries que alberga el seu sòl, la diversitat de les ètnies que allí conviuen, els seus abruptes racons, la profunditat de les seves selves i els clarobscurs de la conquesta espanyola constitueixen raons suficient en si mateixes.

En aquests aspectes Mèxic no defrauda en absolut. Es tracta d’un país profundament atractiu, farcit de bellíssims i variats paisatges, amb un patrimoni cultural impressionant i uns contrastos vivíssims que converteixen el viatge en una experiència plàstica inoblidable. No obstant el Mèxic d’avui també és colonialisme cultural, misèria, corrupció i un desastre absolut pel que fa a la situació del seu medi ambient.

L’anomenada Riviera Maia és una mena de ghetto de luxe, protegit per milers de guardes de seguretat i separat da de la població autòctona per kilòmetres de fil ferro que aïllen els feliços turistes dels mexicans de peu.

I es que no podria ser d’altra manera doncs més enllà del turisme de sol i platja i luxe “hortera” a preu de rebaixes, el Iucatà i la seva capital Cancun són un dels punts més perillosos de Mèxic. Les seves platges són el punt d’arribada de la droga colombiana que després es canalitza cap als EUA. Els diferents càrtels conten cadascú amb la protecció d’algun dels innombrables cossos policials que coexisteixen a Mèxic i que, de tant en tant solucionen els seus conflictes a trets pels carrers.

No crec que calgui doncs aprofundir en l’univers de misèria moral, vici i perill que aquestes circumstàncies generen en la població que té que conviure diàriament en aquesta tràgica realitat.

La part central, l’anomena’t Mèxic colonial, està formada per uns nuclis urbans de proporcions gegantines, i a tall d’exemple només cal recordar que a la capital Mèxic D.F s’hi amunteguen més de vint i cinc milions de persones. Es tracta de la capital més contaminada del planeta, amb un tràfic infernal i on les famílies benestants viuen en autèntic búnkers, protegits de la misèria que els envolta per tota mena de mesures de seguretat.

Al bell mig de les poblacions, els centres urbans són autèntiques joies i estan perfectament restaurats, però més enllà dels circuits turístics hi ha barris sencers de barraques sense aigua potable, clavegueram i mancades de qualsevol servei. Es terreny abonat per la droga i la marginació, i en conseqüència els índex de violència són esfereïdors.

Al nord del país, i a tot el llarg de la frontera amb els EUA, una immensa mola de ciment i milers de policies i gossos ensinistrats divideixen ambdós móns. A la banda dels pobres, milers de mexicans esperen pacientment el dia que es jugaran la vida per creuar el mur de la vergonya, i de fet una mitjana de quatre-centes la perden cada any per aquest motiu.

Aquesta mateixa zona té el tràgic privilegi de ser notícia a tot el món pels periòdics assassinats de dones. A Ciutat Juarez han estat més de tres cents els crims d’aquesta naturalesa els darrers deu anys, amb terribles seqüeles afegides de tortures, mutilacions i crueltats sexuals inimaginables. Unes morts mai aclarides i que segons la majoria de fons solvents amaguen tot un terrible entramat de màfia i horror connectat directament am la policia i les més altes instàncies polítiques.

Al sud, a Chiapas, l’exèrcit mexicà i els rebels del EZLN (Exercit Zapatista d’Alliberament Nacional) liderats pel mític subcomandant Marcos i refugiats des de fa dècades a la selva, s’observen a cua d’ull esperant el moment de tornar a enfrontar-se. Per qui estigui interessat en el tema hi ha un llibre molt il·lustratiu de Manuel Vàzquez Montalbàn “Marcos, el señor de los espejos”, on per cert esmenta entre els cooperants internacionals dels zapatistes la presència d’un linotipista de la Bisbal anomenat Jordi.

Mentrestant la població indígena protegida pels guerrillers viu en estat de guerra freda contra els militars mexicans que recolzen als qui, en nom del progrés i la globalització els hi arrabassen les terres per extreure’n les riqueses i enviar-les als EU i també a la rica, opulenta, i també explotadora, Europa …

Aquest és el Mèxic que jo vaig veure, un autèntic univers de corrupció on emergeixen amb tota la seva brutalitat totes les contradiccions del nostre món. Una realitat que vaig poder copsar fa poc més de tres anys. Va ser l’inevitable i dur peatge d’un viatge meravellós i d’una consistència cultural incontestable, un contrast que m’ha retornat al pensament en veure les recents tribulacions d’aquests dos grups de turistes.

Han estat nou morts i set ferits. Hi havien cinc catalans, un d’ells una gironina. El terrorisme fa temps que ha descobert la pedra filosofal de l’horror, la bomba atòmica dels desesperats. Conscients els seus ideòlegs que resulta gairebé impossible aturar algú que està disposat a morir matant, aquesta mena de nova plaga bíblica moderna no distingeix entre persones i nacionalitats i mata allà on pot aconseguir més ressò mediàtic. Cada dia augmenten els voluntaris a perdre la vida per un ideal i la cosa, per bèstia que ens semblar i més enllà de respostes simplistes, ens hauria de fer reflexionar sobre el perquè de tot plegat.

Aquesta setmana han mort a l’iraq més de tres centenars de persones, hi ha hagut un grapat de criatures que no veuran mai més la llum mortes per un “error” de l’OTAN a l’Afganistà. Dies enrere unes quantes dones i nens palestins morien bombardejats perquè l’exèrcit israelià va decidir que calia eliminar un membre d’Hamàs que no estava a casa. El que si hi eren el nens i les dones.

El comú denominador de totes aquestes segones víctimes es que eren musulmanes i pobres. Les imatges dels cossos destrossats es passaran una i altre vegada per totes les televisions del món àrab generant desitjos de venjança i nous aspirants al martiri contra el diable occidental, sigui ianqui, alemany, anglès o català.

Estats Units i Israel són estats considerats democràtics per la comunitat occidental, a l’iraq hi ha massa petroli que es podria escapar del negoci de las corporacions occidentals i Hamàs és un moviment islàmic que acaba de guanyar les eleccions més netes que es recorden a Palestina, però que, ai las! es nega a reconèixer l’estat que el massacra cada dia.

Les contradiccions de la societat en què vivim fan que avui el terrorisme sigui una causa de mort gairebé tan quotidiana com els accidents de tràfic. Nosaltres catalans som ciutadans d’aquest món d’opulència que es diu Europa i els nostres governs tampoc fan rés per evitar tanta desigualtat, conscients com són que sense el patiment de molts, uns quant no viuríem tan bé. Vulguem o no, formem part del joc i mal que ens pesi no ens poden escapolir. De cap manera som neutrals.

M’agrada viatjar i ho faig sempre que puc doncs conèixer el món en el que vivim és per a mi un dels principals al·licients de la vida. El passat mes de maig, un mes no especialment de vacances col·lectives, vaig poder fer una escapada a Egipte i us puc ben assegurar que a determinades destinacions, i en concret a l’aeroport de Luxor se sentia parlar més català que a la Plaça Major de la Bisbal.

Egipte és un país amb característiques molt similars a l’Iemen, amic dels EUA i aliat seu en la “lluita contra el terrorisme”. Una meravella estètica que paga la pena visitar però molt pobre i desigual. Un polvorí en potència, amb un cinquanta per cent d’analfabetisme i la riquesa en mans de quatre sàtrapes, el que provoca un enorme ascens de d’integrisme. Un estat policial al bell mig d’un racó de món certament explosiu i on qualsevol dia també hi podria passar una desgràcia en forma d’atemptat.

Ho sabia, hi vaig anar i hi tornaria demà mateix. Entre desenes de milers de persones que cada van amunt i avall, un incident amb set morts es poc significatiu excepte per les persones que en pateixen directament i els seus amics i familiar.

Viure ja és un risc en si mateix i estadísticament resulta més perillós anar en cotxe a Girona que de viatge a un país islàmic. Conèixer el món en què vivim té sens dubte riscos, però també hi ha qui s’ennuega amb una salsitxa davant la caixa tonta o pateix un infart jugant a la botifarra. En tot cas trobo molt més divertit exposar-se una mica per veure món que viure cent anys tranquil però a la inòpia.

Publicat a Tot Bisbal la segona setmana de juliol