Me siento ya tan cansado
-cansado de estarlo tanto-
como si toda mi vida
no fuese más que cansancio
Un cansancio que el camino
vuelve cada vez más largo,
que va creciendo, creciendo
conforme voy caminando
Cansado de andar y andar
es tanto ya mi cansancio
que estoy empezando a estar
cansado de estar cansado.
José Bergamín
Per la llibertat
no cal morir, cal néixer
novament, plorar del tot
les llàgrimes antigues
i ja, ben nets i anònims, fer memòria:
damunt la terra seca,
insuportable diamant, la clau perduda.
I per la llibertat,
un cop expulsats del símbol il·legible
-l’Home i la vergonya
de no haver estat culpable-,
pactar entre nosaltres
com ho fan les tenebres, sense dir-se
de quin déu venies, a quin déu anaves.
Pacto
Por la libertad
No es necesario morir, se ha de nacer
Nuevamente, llorar del todo
Las lagrimas antiguas
Y una vez, bien limpios y anónimos, recordar:
Sobre la tierra seca,
Insoportable diamante, la llave perdida.
Y por la libertad,
Una vez expulsados del símbolo ilegible
-El hombre y la vergüenza
De no haber sido culpable -,
Pactar entre nosotros
Como lo hacen las tinieblas, sin decirse
De que dios venias y hacia que dios te dirigías
Màrius Sampere i Passarell (Barcelona, 1928)
No fue tu dolor
mayor que un pinchazo
cuando te di la espalda.
Mi dolor será rojo
como una cereza madura
aplastada sobre losas blancas
cuando observe
la sonrisa de alivio
en la comisura
de tus labios
Maram al Masri (poetessa síria)
Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía.
Luego cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque era un océano
la muerte solamente
una palabra
ya cuando nos casamos
los ancianos estaban en los cincuenta
un lago era un océano
la muerte era la muerte
de los otros.
Ahora veteranos
ya le dimos alcance a la verdad
el océano es por fin el océano
pero la muerte empieza a ser
la nuestra.
Mario Benedetti
Tengo miedo a perder la maravilla
de tus ojos de estatua y el acento
que de noche me pone en la mejilla
la solitaria rosa de tu aliento.
Tengo pena de ser en esta orilla
tronco sin ramas; y lo que más siento
es no tener la flor, pulpa o arcilla,
para el gusano de mi sufrimiento.
Si tú eres el tesoro oculto mío,
si eres mi cruz y mi dolor mojado,
si soy el perro de tu señorío,
no me dejes perder lo que he ganado
y decora las aguas de tu río
con hojas de mi otoño enajenado.
Federico García-Lorca
El pare afusellat,
O, com el jutge diu,executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instancia que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triumfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fill
dins de la Casa de Misericòrdia.
El Fred del seu demà es una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però mes dura era la intempèrie.
La verdadera caritat fa por.
Es com la poesia:un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res mes. La poesia es ara
l’última casa de misericòrdia.
Joan Margarit
El padre fusilado
o. como dice el juez, ejecutado.
La madre, ahora, la miseria, el hambre,
la instancia que le escribe alguien a máquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia poder dejar mis hijos
en esta Casa de Misericordia
El frío del mañana esta en la instancia.
Hospicios y orfanatos fueron duros.
pero mas dura era la intemperie .
La verdadera caridad da miedo.
Igual que la poesía :un buen poema,
por mas bello que sea, será cruel.
No hay nada más. La poesía es hoy
la última casa de misericordia
Joan Margarit
Tenho tanto sentimento
Que é frequente persuadir-me
De que sou sentimental,
Mas reconheço, ao medir-me,
Que tudo isso é pensamento,
Que nâo senti afinal…
Fernando Pessoa
Com he de retenir jo la meva ànima per tal
que no toqui la teva? Com he d’alçar-la i dur-la
per sobre teu vers altres coses?
Ben, ai, de grat, voldria en qualsevol objecte
perdut en la foscúria arrecerar-la,
en algun lloc estrany, quiet, que no continués
vibrant quan vibren les fondàries teves.
Però tot el que ens toca a tu i a mi
ens ajunta talment un cop d’arquet
que una veu sola treu de dues cordes.
Sobre quin instrument estem tensats?
I quin violinista ens té a la mà?
Oh cançó dolça!
Rilke
Versió d’Adrian Kovacsis i Traducció de Joan Vinyoli
CANCIÓN DE AMOR (LIEBESLIED)
¿Cómo sujetar mi alma para
que no roce la tuya?
¿Cómo debo elevarla
hasta las otras cosas, sobre tuyo?
Quisiera cobijarla bajo cualquier objeto perdido,
en un rincón extraño y mudo
donde tu estremecimiento no pudiese esparcirse.
Pero todo aquello que tocamos, tú y yo,
nos une, como un golpe de arco,
que una sola voz arranca de dos cuerdas.
¿En qué instrumento nos tensaron?
¿Y qué mano nos pulsa formando ese sonido?
¡Oh, dulce canto!
Rilke
Traducción de Joan Vinyoli i versión de Adrian Kovacsics
Desenes de miratges,
cercles i més cercles,
aigua que gira vertiginosa,
sempre engolida.
Al mig, la força
d’una mirada que juga
amb la dolçor de la pell
i busca l’arrel
fonda de l’aigua.
El que tinc és
un llapis a la mà
un paper estès davant meu,
i el desig d’escriure
noms plens de tendresa.
El color és el blau:
blau fosc de la tarda, atzur
del mar a migdia, blau
-blau cel del cel- i el blau
cendrós de l’oblit.
Jo no ho voldria
i busco
el roig de la sang
pell endins.
Montserrat Abelló (Tarragona, 1918).
Luard és una pell socarrimada,
i és una llengua que no tasta gras;
clatell pelut, i la gorra enfonsada
fins al nas;
samarreta de plom, cul de cabàs.
Quatre dents que s’escapen vironeres,
d’un trosset de bigoti atapeït,
ulls amb un pam d’ulleres
i unes ungles més negres que la nit.
Luard, cos rebaixat, fortor d’esquer,
peus seguidors de totes les tesqueres,
cridaire, mentider i home de bé,
Luard el mariner!
Més sec que el boll, més pobre que una rata,
entre els xiulets i les cançons s’esmuny;
si peta la batussa i la bravata,
no correrà molt lluny;
li fan por el ganivet i el cop de puny;
més avesat a somniar i a riure,
no està per fressa el mariner Luard,
i, si li deixen una bóta lliure,
per ell no es fa mai tard.
Si el cor de les misèries se li estripa,
amb un traguet ja ha posat oli al llum;
grata amb les ungles un rebrec de pipa
que és sutja i queixalades i ferum,
i va xuclant el fum!
Tot aclofat en el seient de boga,
palpa les cartes amb els cinc sentits:
el rei, i l’as, i el cavall, i la groga
li fugen dels dits;
i dringa el coure en els taulells podrits.
Amunt, Luard! La sort és rosa i grisa;
ja en tens per una veta del calçat
o un pedaç de camisa!
Luard, ara has perdut i ara has guanyat!
I, si les peces són de migra o d’urpa
Luard sempre fa un sol entrellucar;
i, després que estossega i que xarrupa,
diu cargolant les cartes amb la mà:
«Sí, mira! Va com va!…»
Luard vinga a buidar un sac de mentides
de colors blaumarins i virolats
de cares amb cent ulls i pells humides,
i fets desllorigats;
i se l’escolten tots bocabadats.
Conta un calvari d’escorpins i penes
fonedisses del greix
i la perla del pit de les sirenes,
i aquells misteris platejats del peix.
De tot l’encís ell va tastant les vores;
per dir-ne moltes no té el bec covard,
i l’aiguardent va amorosint les hores,
i no hi ha orellafart,
per parar oïda al mariner Luard.
Quan s’ha desfet el feix de nuvolades
i encar tremola esfereït al cel
un tall de lluna amb dotze queixalades,
mig blanc d’angúnia i mig daurat de mel,
Luard, desfent el tel
de la taverna, que el sentit li esborra,
camina cap al mar un si és badoc,
s’estira com un gos damunt la sorra
i canta una tonada a poc a poc.
Diu coses dolces de Marianneta,
coses coents d’un rei i un bordegàs,
i una cançó de xiscles d’oreneta,
de rems d’argent i veles de domàs,
amb una veu de nas.
I avui, tot ple d’unes mentides vives,
per sempre s’ha adormit a dins del port;
els llavis i les dents i les genives
d’una dona de mar blanca de cor
li han endolcit les hores de la mort!
Els pescadors l’han dut sota una vela,
amb un aire sorrut i compungit
li han clos aquelles nines de mostela
i li han creuat les mans damunt del pit…
Demà tota la joia serà muda,
hi haurà una mica de llebeig covard,
i un gustet amargant a la beguda
i un plor de campaneta cap al tard
pel mariner Luard.
Josep Maria de Sagarra
