BUFANT NUVOLS

La presencia d’estrangers no comunitaris entre nosaltres ha augmentat de manera espectacular els darrers anys, i el fenomen ha passat a ocupar un lloc cada cop més destacat en les preocupacions dels ciutadans de Catalunya.

La Bisbal és un dels municipis de Catalunya on mes es nota la presència de nouvinguts. El paisatge urbà ha canviat força i els contrastos de colors, olors i costums són ja una realitat diària entre nosaltres.

Es evident que d’entrada la diferència provoca recel, i quan es tracta de temes que preocupen a la ciutadania, no hi ha rés més perillós que la ignorància, on pren fàcilment cos els verins de la demagògia i el racisme. A més, ara venen temps de vaques magres per la nostra economia, i l’augment de l’atur entre els immigrants pot ser un detonant de situacions delicades.

La Llei i el seu compliment és l’únic camí acceptable per els que creiem en l’estat de dret com a garantia de lliure exercici dels drets i obligacions de tots els ciutadans. A partir d’aquí tots som iguals i les administracions públiques han de vetllar perquè es respectin ordre drets i deures de cadascú, de cara a garantir una pacífica convivència entre tots.

Eduard Sagarra Trias és Advocat, doctor en Dret, professor d’ESADE i de la Universitat de Barcelona, i soci del conegut Bufet Roca Junyent Advocats. Amic i company de promoció, l’Eduard fa molts anys que es dedica professionalment a temes d’immigració i m’ha fet arribar un treball que m’ha semblat interesantíssim sobre l’estat actual d’aquesta qüestió. El seu esperit m’ha inspirat aquest article.

La situació legal dels estrangers no residents, pel que fa als deures és ara mateix igual que per cadascú de nosaltres. En quant als drets, l’any 1999, amb el PP governant amb minoria i amb el suport entre d’altres grups, de CiU, un ministre anomenat Manuel Pimentel va tirar endavant la Llei Orgànica 4/2000 sobre els drets i llibertats dels estrangers a Espanya.

La llei comptava amb el consens de tots els grups parlamentaris, sindicats, organitzacions empresarials i associacions d’immigrants però ai las! no agradava a un ampli sector del PP, el seu propi partit

Al cap de pocs mesos de ser aprovada la llei, van haver-hi eleccions generals que va tornar a guanyar el PP, però amb majoria absoluta. Tan sols dos mesos després, el nou govern ja havia redactar una nova Llei d’estrangeria molt més restrictiva que la vigent, i a finals d’any la llei 8/2000 entrava d’immediat en vigor. Per sorpresa de mitja Europa, en un mateix any s’havien aprovat a Espanya dos lleis orgàniques d’estrangeria!

Amb les preses però, les lluminàries jurídiques del PP, es van saltar tràmits obligatoris i la llei malgrat entrar en vigor va ser recorreguda davant el Tribunal Constitucional. Com que de tots es coneguda la paràlisi i politització que el PP ha imposat al Tribunal Constitucional, la sentència va trigar casi 8 anys en arribar.

Passat aquest temps en el que la llei recorreguda ha estat en vigor, el Tribunal n’ha declarat ara inconstitucionals uns quants articles. Vostès es preguntaran, i ara que?

Doncs la resposta, a hores d’ara ningú la coneix, i mentrestant el nombre d’estrangers regulars i irregulars frega ja el 13% o el 14% de la població de l’estat i una part important de la llei que la regula està anul•lada.

El nivell de democràcia d’un país es directament proporcional a l’estat de la seva justícia. La situació actual de la nostra deixa molt que desitjar i la seva descarada politització sovint ens fa caure la cara de vergonya a molts dels que hem accedit a determinats coneixements dins del món del dret.

Però no es pot jugar més amb la vida de tanta gent, i el marc legal on s’ha de moure la immigració es un dels temes que més preocupa a la ciutadania.

Ara que venen eleccions cal exigir als polítics que realment creuen en la justícia que parlin clar i ens expliquin si Catalunya seguirà sent part del país de la pandereta en temes com aquest.

Per suposat que als del PP els deixo fora d’aquesta categoria doncs ja ens han demostrat abastament quin és el seu tarannà en aquesta i moltes altres qüestions. A la resta els demano que es deixin de demagògia i paraules buides i cadascú ens expliqui els principis que quina mena de legislació recolzaran per tal de sortir del vuit legal que avui existeix en aquesta matèria tan important i que angoixa a tanta gent.

Se’ns ha mort Paco Candel, el català universal i la veu dels sense veu. La dels altres catalans, els immigrants dels anys 60. Descansi en pau. El seu compromís personal i polític des de les barraques del Montjuïc barceloní i les rengles de l’esquerra nacional del PSUC, ha fet més per Catalunya que tots aquests polítics de festa major que avui ens atabalen, dia si dia també, amb bajanades que només a ells interessen.

Llavors el PSUC era la bèstia negra de CiU, com ho és ara Iniciativa, el seu hereu. La gent com Candel tenien credibilitat i coherència, per això la gent els respectava. Van enriquir la terra que els acollia i la societat catalana va saber ser generosa.

Ara que és mort, els que en altre temps demonitzaven en Paco fan cua davant els medis per lloar-lo. No han canviat tantes coses al panorama polític català com semblaria en un primer cop d’ull.

Els altres catalans ja ho són de pedra picada. No han renunciat als seus orígens ni a la seva cultura originaria. Han fet el que en aparença hauria de ser més senzill. Quelcom per cert, que tampoc hauria de ser obstacle pels nous immigrants del 2007, encara que això ja són figues d’un altra paner i en tot cas, objecte d’un altra article.

Ara els catalans com Paco Candel ja no són “els altres”. Juntament amb els de soca-rel, som el mateix poble i conformem una societat més rica i plena, com diu l’ himne nacional. Un col·lectiu que malgrat les dificultats, viu prou bé si el comparem amb el món que ens envolta, i que majoritàriament no està per aventures ni per trencadisses innecessàries… si no s’hi veuen obligats.

Aquesta és una societat pacífica i tolerant. La majoria de catalans no tindria cap mena de problema identitari si se sentís correspost en el seu esforç per tirar endavant una tasca comuna. Crec honestament que una absoluta majoria apostaria per un futur comú amb una Espanya plural, solidària i justa amb la diversitat de pobles que avui la componen.

Malauradament però, la Espanya d’avui va per camins molt diferents…

Un poble, encara que com el català sigui tradicionalment tranquil i solidari, també té els seus límits, i aquí ja es comença a tocar sostre. M’agradaria que la societat espanyola en el seu conjunt mostrés la generositat, tolerància i respecte que la catalana va tenir quan tocava, amb els colectius d’origen i cultura diferent.

Malauradament no sembla que els vents que bufen del sud-oest vagin per aquí. Espanya no escolta als qui li parlen en llengua no castellana, ni en temps del poeta ni ara, i com deia Joan Fuster, el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.

La sensació d’afartada d’uns amb els altres, i dels altres amb els uns, comença a créixer a velocitat de vertigen. I això en un territori com l’ibèric, on la moderació i la tolerància mai han estat moneda d’ús corrent, és molt perillós.

Si tots els sectors anticatalans de les Espanyes es posen d’acord, no tenim rés a pelar, i l’historia podria acabar com el rosari de l’aurora. Ja coneixeu la dita: reunió de pastors, ovella morta.

Cal evitar-ho com sigui, i per això cal molt de seny i no focs d’encenalls, que no duen enlloc i podrien acabar per dur-nos pel pedregal. Més ens valdria si, en lloc de llàgrimes de cocodril davant tomba de Francisco Candel, els nostres polítics en prengueren exemple.

La casualitat m’ha dut a Frankfurt quan falten exactament deu dies perquè comenci la fira del llibre més important del món. Aquest any la cultura estrangera convidada és la catalana, un fet realment extraordinari tractant-se d’una realitat que no té darrera un Estat, i quan més aviat sembla que en tingui un en contra.

M’agrada definir-me com a català de soc arrel però poc amic dels nacionalismes, sobretot si com l’espanyol són excloents per definició. Tampoc em sap gens de greu confessar que em faria força basarda pensar en una nació catalana governada pels nostres actuals polítics. A més, no crec que cap senyera valgui la vida d’una persona i m’esveren lemes de l’estil del “todo por la patria”. Soc doncs federalista per necessitat, però el meu estat és Europa, sense altres intermediaris.

Dit això, em fa una tremenda il·lusió que la meva llengua i la cultura que aquesta representa tingui presència en un aparador de la categoria de la Fira del Llibre de Frankfurt. Penso que aquest cop si, els polítics catalans s’han guanyat el sou, començant per aquest magnífic Conseller de Cultura que ara tenim.

De tota manera, i sense voler abocar aigua al vi, cal tocar de peus a terra. Frankfurt és una capital europea seriosa i atrafegada on la gent no està per massa punyetes. Ens agradi poc o gens, la nostra Europa, també immersa en la globalització, és així. Falten menys de deu dies per l’esdeveniment i pel carrer no n’hi ha gaire presència. Algun cartel d’aquests que li han encarregat a Miquel Barceló i poc més.

Quan entres a una de les grans llibreries, res assenyala d’imminència de l’esdeveniment, excepció feta d’uns opuscles que pots recollir a l’entrada barrejats amb molts d’altres. Els llibres d’alguns dels nostres autors més preeminents es troben, això si, en els taulells de les novetats, encara que barrejats amb noms com Isabel Allende o Xose Saramago, per donar dos exemples que he pogut comprovar personalment.

És perfectament normal i ningú se n’ha d’escandalitzar. La Fira de Frankfurt està pensada i feta pels editors. Aquests, com tots els empresaris del planeta tenen per principal objectiu guanyar diners i en aquests cas el benefici consisteix en vendre llibres i promocionar els autors que cadascú té en nòmina. La cultura catalana no pot dependre dels guanys d’alguns empresaris, per bona fe que hi posin, ni del voluntarisme d’un grapat de polítics. Malgrat l’empenta espectacular d’una minoria molt combativa no n’hi ha prou perquè sobrevisqui a llarg termini

Curiosament avui mateix he llegit a Internet els titulars d’unes declaracions de Quim Monzó que comparteixo plenament. Crec que posa el dit a la nafra quan diu que la literatura catalana es defensa meravellosament però el que no aguanta és el país. L’exemple més il·lustratiu que se m’acudeix és que la immensa majoria dels qui coneixen Monzó és perquè el llegeixen a la columna que té a La Vanguardia, en castellà per suposat!

Cal tocar de peus a terra i conèixer el país que tenim, estrany i realment curiós. Dels més o menys set milions d’habitants que ara deu tenir Catalunya, cinc viuen a Barcelona o a la seva àrea d’influència, un territori on la llengua pròpia gairebé és inexistent socialment parlant. Soc perfectament conscient per exemple, que a molts dels meus amics barcelonins els hi representa un esforç seriós llegir el TotBisbal o els diaris gironins perquè estan escrits en català.

Quan truques per telèfon a qualsevol professional sempre et responen en castellà, i només quan insisteixes en parlar català et responen en la teva llengua. És potser en la única cosa que es nota la immersió lingüística, en que tots els joves coneixen la llengua encara que no la parlin gairebé mai. Em fa molt l’efecte que tants anys de peix al cove van ser, en aquest aspecte una enganyifa monumental. Van substituir la cultura per la “cultureta”, i es van quedar tan amples…

La immensa majoria dels votants dels partits anomenats nacionalistes catalans no llegeixen mai en català i en conseqüència parlen un “catanyol” que fa feredat. En prou feines veuen els informatius de TV3 i només s’informen a través de La Vanguardia. Un diari en castellà, clarament espanyolista dirigit per un aristòcrata al qui qualsevol excés catalanista o antimonàrquic el posa dels nervis i el llença a ferotges campanyes mediàtiques. Malgrat que compte amb la col·laboració dels millors escriptors catalans del moment, aquest fet queda desvirtuat perquè gairebé tots hi publiquen els seus articles en espanyol.

Tot i ser de domini públic que, parafrasejant el malaguanyat Perich, ”Quan un bosc es crema, alguna cosa seva es crema, senyor comte de Godó…” La Vanguardia segueix sent un rotatiu de culte, i els seus editorials elevats a la categoria d’articles de fe per la societat barcelonina. País, que diria aquell!

Això és el que crec que és de veritat Catalunya, un país de fireta, i aquest el pa que s’hi dona. A vegades penso que els que tenim la immensa sort de viure a les Comarques Gironines no en som massa conscients d’aquesta trista realitat. Es per això que sempre recomano a la gent que viatgi per la resta del país, i sobretot que vagi a Barcelona de tant en tant.

No n’estic massa segur que amb això solucionem rés però al menys quan ens vingui la garrotada, sabran d’un ve i perquè. El qui no es consola és perquè no vol, oi?