De banyes i de banyuts

manelmagrinya | General | Saturday 31 July 2010

Més enllà de cap reivindicació identitària, la decisió del Parlament de Catalunya de prohibir a partir del 2012 el bàrbar espectacle de les curses de braus al nostre país ha estat una magnífica notícia per a molta gent.

Personalment, i a desgrat dels disgustos que m’acostuma a donar la classe política, avui em sento orgullós de pertànyer a una nació que té el valor de dir prou a la diversió a costa del patiment dels éssers inferiors. Feia ja molts anys que milers d’amants dels animals, sospiravem per la fi d’aquesta macabra pràctica, per a més inri anomenada per alguns “fiesta nacional”.

Confesso a més, que la decisió del Parlament català m’allibera de la vergonya que fins ara sentia quan al llarg dels meus viatges pel món, molts dels meus contertulians em preguntàvem com era possible que en un país aparentment tan civilitzat com el que jo els hi dibuixava, es permetés aquesta atrocitat.

La meva cordial felicitació doncs i el més profund agraïment als grups polítics que han tingut el valor d’acabar amb aquesta salvatjada. Al mateix temps, i com no pot ser d’altra manera, haig de mostrar la més profunda repulsa als partits, que temorencs de les repercussions d’aquest noble gest podrien tenir entre els més carpetovetònics dels seus votants, han amagat el cap sota l’ala.

De la mateixa manera rebutjo amb fàstic l’actitud d’alguns coneguts saltataulells que ja ens tenen massa acostumats a les seves bajanades pseudo-intel·lectuals, i que s’han permès fins i tot justificar l’injustificable en nom de la llibertat.

Els hi tindria que caure la cara de vergonya a tots plegats, i en particular als polítics que han caigut en aquest tacticisme vergonyant, i s’han fet mereixedors d’un càstig exemplar per part de la ciutadania la propera vegada que demanin el vot.

Des del seu mateix origen, totes les espècies del planeta s’han alimentat dels més dèbils. Agradarà o no, però necessitem matar animals per tal d’alimentar-nos. Igual que utilitzar-ne com a conills d’índies per experiments científics a fi de guarir-nos d’infermetats, i també recórrer a la cacera per restablir l’equilibri natural en un món cada cop més humanitzat i en el que moltes espècies s’han quedat sense depredadors naturals.

Però el que sempre s’ha d’evitar és el patiment innecessari, i en cap cas em sembla de rebut convertir la seva mort en espectacle doncs seguint per aquest camí encara hi hauria que pagaria entrada a l’escorxador per gaudir de la mort de les bèsties en directe.

Qualsevol esperit mínimament sensible s’hi hauria de sentir violentament sacsejat per pràctiques tan barroeres.

Dit això però, cal ser més valents i anar a l’arrel del problema. El tema no s’esgota ni de bon tros amb la prohibició de les curses de braus, tot i que representa un gran pas endavant. Al meu parer ara toca ser del tot coherent, i siguin quins siguin els costos electorals que comporti, anar directament a la prohibició de tota mena d’espectacle on el públic gaudeixi del patiment d’un animal, ja siguin correbous, bous a la mar o embolats, baralles de galls, o qualsevol esdeveniment en el que es torturi un animal per a satisfacció d’un grapat d’eixerebrats.

I és que com molt sagaçment apunta l’admirat Eudald Carbonell en el seu llibre “Encara no som humans” ens queda molt de camí per estar a l’alçada de la nostra tan proclamada superioritat sobre les altres espècies, dites inferiors.

Manel Magrinyà al TOTBISBAL, 30/07/2010

Quan del cel plouen llances

manelmagrinya | General | Thursday 1 July 2010

Fa pocs dies, la Vanguardia publicava un article del bisbalenc Antoni Puigverd titulat “La tentación del atajo”. Escrit en castellà, com sembla obligatori al diari del Sr. Comte, i amb la clarividència que a l’autor li és habitual, feia un lluminós elogi de la paciència com antídot contra els excessos de tota mena i les preses de la vida moderna.

Al moment de llegir-la, ja em va semblar una reflexió molt oportuna pels temps que corren i això que va veure la llum quan encara no coneixíem la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya -i escric “contra” amb plena consciència-.

En efecte, perfectament sintonitzat amb la corrent majoritària a les Espanyes -de dretes i d’esquerres- el TC ha dit que fins aquí ha arribat l’autonomia de Catalunya, i s’ha passat per l’entrecuix constitucional bona part de les resolucions del Parlament català, del mateix Congrés dels Diputats, la ratificació del Rei, i per suposat la veu del poble català expressada en referèndum.

Una traïció en tota regla al pacte constitucional de 1978 i un insult a la majoria dels catalans que tan sols ens deixa un camí que sembla inevitable si no canvien molt les coses. Un camí però, que serà llarg i feixuc, i al que l’experiència de tràgics esdeveniments passats recomana no cercar-hi dreceres.

Les circumstàncies actuals no ens poden fer oblidar que Espanya és un estat essencialment tràgic i de poques bromes. Només cal una mica de perspectiva històrica, preguntar als pares i recordar el que ha estat la nostra història els darrers segles. Per això, i malgrat el que demana el cos, s’imposa la prudència

Al nostre petit país ja fa temps que bufen mals vents per la lírica, com diria el poeta. La corrupció s’ha consolidat i la política no n’ha sortit indemne. Tampoc ha sigut precisament un exemple d’unitat davant les circumstàncies difícils, encara que vull creure que la garrotada rebuda i la gravetat del moment remouran consciències i aplanarà camins

Arreu de l’Estat, l’atavisme anticatalà i la pervivència d’unes castes d’alts funcionaris i elits econòmiques i financeres establertes a Madrid que no volen cedir poder, amenacen de mort l’encaix pacífic de Catalunya a Espanya i es serveixen com instrument d’un tribunal polític i sense legitimitat. És una provocació que exigeix resposta, però ha de ser serena i meditada per tal de que pugui gaudir d’efectivitat.

Per pitjors tràngols ha passat històricament Catalunya, i malgrat la duresa de la situació, no em cap el menor dubte que finalment també d’aquesta ens en sortirem. No m’imagino però l’eixida sense retornar al plaer de pensar per nosaltres mateixos i l’exercici d’una profunda catarsis col·lectiva.

No tota la culpa és d’aquesta púrria que tant a gust es mou per Madrid, ni dels polítics d’enllà ni d’aquí. Aquests no són més que un fidel reflex de la societat en la que vivim, i hem de reconèixer d’una vegada per totes que és aquesta la que està malalta. Tant, que seria realment miraculós que d’ella no en sortissin un grapat de corruptes o “trepas” a la recerca de millors condicions de vida que les que tenien abans d’accedir a la funció pública.

Convido a que reflexionem sobre les nostres mancances i endrecem la casa pròpia abans de voler netejar la dels veïns. Al mateix temps, i ara que ja sabem el pa que s’hi dona a les Espanyes amb les nostres aspiracions, tenim que trobar la paciència necessària per anar construint el nostre propi camí, sense tacticismes de vol gallinaci que avorreixen profundament al personal, ni radicalismes arrauxats que els espanta.

Catalunya serà el que al menys el 51% dels seus ciutadans vulguin, i cal ser conscient que ara per ara el dret a decidir no assoleix aquesta majoria ni de lluny. Per tant, abans d’adoptar decisions d’alta volada urgeix il·lusionar una societat profundament incrèdula i desencantada davant la munió de venedors de fum i mags de festa major que s’ha hagut d’empassar darrerament. I és que ara per ara només detecto un cabreig monumental que cal que arreli profundament en la ciutadania abans no se l’endugui el vent.

Manel Magrinyà i Ros al totbisbal, 29/06/2010

Justícia o venjança…?

manelmagrinya | General | Thursday 24 June 2010

A quin món viuen els nostres juristes? Cap on va la judicatura? És pot creure racionalment en la justícia amb la que està caient? Aquestes i d’altres preguntes al voltant de la problemàtica de l’estat actual de la justícia se les fan cada dia moltes persones de bona fe que no poden entendre gairebé rés del que llegeixen als mitjans sobre una institució cabdal pel funcionament del sistema.

Veja’m alguns casos al meu parer simptomàtics:

El jutge Garzón ha comés un munt d’irregularitats al llarg de la seva estel·lar carrera professional. Els seus sumaris han estat un tip de riure. Va passar de la vida judicial al món de la política i quan no li van donar el ministeri que volia va tornar a fer-se jutge per empresonar els seus antics companys de viatge. Durant anys i panys va fer i desfer creient-se la justícia personificada sense que ningú l’aturés.

Paradoxalment i per vergonya dels demòcrates, ha estat l’acció promoguda per un sindicat feixista amb la repressió franquista de rerefons, la que ha provocat que els seus companys de professió passessin comptes i l’enviessin a casa.

Fèlix Millet i Jordi Montull, il·lustres habitants de l’oasi català i estafadors confessos, fa temps que deurien ser entre reixes, encara que només fos per l’alarma social provocada per les seves malifetes. Però el jutge competent per entendre dels fets més que provats amb els que s’han omplert les butxaques els hi ha permès restar lliures fins ara. En canvi una altra companya de la judicatura els empresona a les primeres de canvi per un presumpte delicte aparentment menor.

El nou Estatut de Catalunya ha passat per un munt de controls jurídics abans de ser votat per dos parlaments democràtics i avalat per un referèndum popular. Tanmateix fa quatre anys que el Tribunal Constitucional el té en quarantena i tot sembla indicar que el deixarà en paper mullat.

Com tothom sap el Constitucional és un Tribunal seleccionat en funció de les afinitats polítiques dels seus membres, i uns quants tenen el mandat caducat precisament perquè els partits polítics que els designen no es posen d’acord amb els noms dels qui els han de substituir. Una altra de les seves peculiaritats és que entre els seus actuals dotze membres només hi ha dos especialistes en la matèria sobre la que jutgen -Dret Constitucional- i a més inri, un està recusat i apartat de les deliberacions…

Són tan sols uns pocs exemples de la deriva del món jurídic espanyol. Incomprensible fins i tot per part de persones que en teoria i per raó de la nostra trajectòria vital, hi tindríem que entendre un xic més que el comú dels mortals.

No resulta gens estrany doncs, que cada dia que passa creixi la perplexitat entre la ciutadania, així com la sensació de que vivim regits per un sistema de castes entre les que la dels juristes és la més inamovible de totes.

És com si els membres de determinades elits visquin en una mena de llim, a l’aguait del moment propici per passar comptes entre ells, oblidant que amb les coses de menjar no s’hi juga i que si seguim per aquest camí acabarem prenent mal tots plegats.

Una societat que permet que la revenja suplanti l’equanimitat i els jutges es tirin les lleis pel cap en funció de la seva ideologia o cercant medalles corporativistes, està greument malalta.

Em sembla força legítim plantejar-se seriosament la precarietat en la que sembla instal·lat el nostre estat de dret, i és que parafrasejant el príncep més famós de la història del teatre, quan la justícia deriva en venjança quelcom put al regne.

Manel Magrinyà,  totbisbal  24/06/2010

Un terrorista anomenat Wallander

manelmagrinya | General | Thursday 3 June 2010

Una suposada – o no tant? – fitxa policial

NOM: Henning Mankell

EDAT: 62 anys

NACIONALITAT: Sueca

OFICI (a més de conegut terrorista internacional)): Escriptor i director de teatre.

CIRCUMSTÀNCIES FAMILIARS: Perilloses. Ni més ni menys que casat amb una filla de Ingman Bergman.

ANTECEDENTS POLICIALS:

U: Ser un dels autors més celebrats de la novel·la negra contemporània, amb onze títols protagonitzats pel comissari Kurt Wallander, altres novel·les traduïdes a un munt d’idiomes, i una excepcional sèrie africana sobre les dificultats dels infants i la dona a l’Àfrica.

NOTA DE L’INVESTIGADOR: Són aquests uns treballs que sens cap mena de dubte passaran als anals de la moderna literatura europea per la seva sensibilitat, i per tant extremadament perillosos per la supervivència del nostre règim.

DOS: Haver publicat “La lleona blanca” i a més, haver-la convertit en un gran Best Seller mundial

NOTA DE L’INVESTIGADOR: Parlem d’una novel·la en la que s’ataca despietadament la supremacia de la raça blanca sobre la negra, i en la que la Sud-àfrica de l’Apartheid, que havia estat la gran aliada d’Israel al continent africà, queda molt mal parada

TRES: Exercir des de fa un grapat d’anys com a director del Teatre Nacional de Moçambic i col·laborar activament en la defensa dels drets humans de totes les races del món.

NOTA DE L’INVESTIGADOR: Perillossísim pel que comporta de negació del predomini de la nostra raça sobre tots els seus veïns evidentment inferiors.

DELICTES QUE S’IMPUTEN AL DETINGUT:

U: Terrorisme per haver gosat formar part d’un convoi humanitari que volia portar menjar al poble de Gaza, bloquejat fa anys pel molt democràtic Estat d’Israel.

DOS: Resistència – encara que aquesta hagi estat passiva – a la suprema autoritat bíblica que va decidir atacar el vaixell en el que viatjava quan encara era en aigües internacionals.

TRES: Associació criminal en connivència amb ONG’s humanitàries, membres del Parlament Europeu i d’altres associacions terroristes internacionals.

CIRCUMSTÀNCIES AGREUJANTS:

U: No haver-se fet matar com els seus altres deu companys, el que ens hauria estalviat feina i problemes davant l’opinió pública de gairebé tot el món – excepte la part d’influència hebrea, per descomptat -, encara que això evidentment se’ns en fot.

DOS: Que la seva conducta pugui influir en la propagació d’opinions contràries a l’exèrcit israelià. Particularment perillosa pel nostre Estat és la subversiva teoria de que Israel està malmetent el crèdit que l’horror de l’holocaust nazi va causar en la opinió pública, i que avui el seu exèrcit s’està comportant amb el poble palestí de manera similar a com las SS ho van fer amb el poble hebreu.

I ja només faltaria que per la influència de personatges com aquest es qüestionés el dret d’Israel a la possessió de la bomba atòmica.

I ara…!

Manel Magrinyà i Ros, Tot Bisbal

Un pam de net…?

manelmagrinya | General | Saturday 29 May 2010

Tot plegat fa feredat. Entre Gürtels, Palaus i Pretòries, el magma de la corrupció sembla haver arribat al moll de l’os de la classe política. Ni tan sols l’anomenat oasi català n’ha sortit indemne i el virus també afecta personatges destacats dels dos partits majoritaris a casa nostra.

L’origen incert de determinats patrimonis així com algunes connivències i amistats perilloses són a l’ull de l’huracà, i no dubto que acabaran per passar factura.

La política estatal és un drama. El govern exhibeix un guió econòmic que sembla extret d’un capítol de “Polònia”, i la dreta nacionalista espanyola que representa el PP s’apunta sense manies al “quan pitjor, millor…”

Els “hooligans populars”estant a un pas de l’atac de feridura, i de la demagògia de la resta, amb la única excepció de CiU, més m’estimo no parlar-ne.

Diuen que el sentit comú és el menys comú dels sentits, i aquesta asseveració sembla plenament certa al menys pel que fa al món de la política. En un moment crucial en el que el país està endeutat fins les celles i calia prendre decisions, tan sols la dreta nacionalista catalana ha fet un exercici de responsabilitat i ens ha estalviat la fallida i el ridícul internacional.

Aquest panorama genera també efectes col·laterals en el món de la comunicació. Titulars apocalíptics que poc tenen a veure amb els continguts de la informació que encapçalen, i comentaris d’una grolleria còsmica, són el pa de cada dia a molts mitjans fins ara considerats seriosos. La qualitat i el rigor contrastat han perdut pistonada, i les teories més estrafolàries i la demagògia fàcil caminen del bracet pel camí de la bajanada.

Però la vida estreny però no sempre ofega, i l’autèntic raig d’esperança pels que com jo preferim veure el got mig ple, son petits gestos com el d’aquesta funcionaria habilitada com interventora municipal de Santa Coloma, que va ser capaç d’enfrontar-se als polítics locals per acabar convertint-se en element determinant per que es conegués el cas Pretòria.

Certament li va costar el càrrec, i això hauria de fer caure la cara de vergonya a qui la va destituir un cop desvetllada la trama, però el servei que aquesta senyora ha fet a la debilitada autoestima de la nostra societat és impagable. Tothom qui creu que de l’atzucac on estem immersos només ens en sortirem a base de retornar a l’exercici de la responsabilitat personal, té un enorme deute amb la ex interventora de Santa Coloma.

Com sempre ha passat, tard o d’hora se sabrà tot i la vida política acabarà regenerant-se. Les presons ingressaran nous clients i la història oblidarà els xorisos que avui són notícia. El temps convertirà aquests moments que ara ens semblen apocalíptics en anècdotes llunyanes i finalment n’hauran estat els petits gestos els responsables.

Es per això que, en moments com els actuals en els que sembla imposar-se la teoria de que tots són iguals, em sembla més necessari que mai separar el gra de la palla i reivindicar la feina de milers de modestos funcionaris i polítics honrats amb vocació de servei a la comunitat dels que mai ningú parla malgrat ser majoria. I és que, malgrat la que està caient, afortunadament encara queden pams de net en la nostra societat.

Per acabar, i com antídot contra moltes malalties però en especial la del populisme, em permeto recomanar aprendre’s de memòria una oració que malgrat el meu agnosticisme em va commoure profundament quan la vaig llegir. Era la “Serenity Prayer” del nord-americà Reinhold Niebuhrr, i la preferida de Helmut Schmidt tal i com ell mateix explica en el seu esplèndid llibre de memòries “Fuera de servicio”.

“Senyor, done’m la serenitat per acceptar les coses que no puc canviar, el valor per canviar les que si puc, i la saviesa per distingir entre les dugues”.

Manel Magrinyà al TotBisbal.cat el 29/05/2010

Gràcies Laporta

manelmagrinya | General | Tuesday 18 May 2010

El Futbol Club Barcelona és veritablement més que un club esportiu, també és un important focus d’atracció mediàtica, una gran empresa generadora de molts diners i al voltant de la qual giren interessos de tota mena. En conseqüència no resulta gens fàcil gestionar-la amb l’encert que ho ha fet aquest home els darrers set anys.

De ben nascut és ser agraït, i des de la discrepància amb algunes formes i plantejaments personals que sota el meu parer han estat extemporanis, se li ha d’agrair a l’encara president la feina feta i les alegries que ens ha donat al llarg del seu mandat.

Es pot estar d’acord o no amb el personatge, i les seves maneres agradaran més o menys. El que és absolutament indiscutible és que ha estat ell qui ha dirigit el club en el millor moment de la seva història, i com a tal passarà a tenir un lloc destacat a l’imaginari col·lectiu culé.

Durant la seva presidència, el Barça ha sigut un club més català i catalanista que mai, i ni en les millors èpoques s’havien assolit les cotes esportives d’aquests set anys, no solament en futbol, ans també en basquet, handbol i hoquei per exemple. El club ha reforçat el seu estatus que el situa entre els més prestigiosos del món, i el nom de Catalunya i el de la seva capital són, gràcies a aquest fet, força més coneguts al llarg i ample del planeta que fa set anys.

Es evident que el merit no és ni molt menys només de Jan Laporta. El projecte va nàixer en el si d’un grup de persones, moltes de les quals se n’han anat despenjant per moltes raons, no totes transparents ni idealistes. Però malgrat els entrebancs, el president i els directius que li van restar fidels van perseverar en els propòsits inicials.

L’aposta per la pedrera en lloc del talonari i per bastir un equip sobre tot amb gent feta a casa amb l’afegitó d’uns quants craks, ha esdevingut decisiva, i avui celebrem tenir el millor Barça de la història.

Les peces escollides per fer rutllar la màquina han respòs al que d’elles s’esperava, i quan han fet figa (casos de Rijkaard, Ronaldinho, Deco, Etoo…) han estat sàviament substituïdes. Tothom (cos tècnic, entrenador, directius) han estat al seu lloc, i quan algú ha desafinat a l’orquestra, el director l’ha cessat sense contemplacions, com correspon a qui li toca manar.

Certament no tot han estat flors i violes, també s’han comés errors. El mateix Laporta no sempre ha cuidat prou les formes ni ha donat la imatge que molts voldríem. No tots els fitxatges han respòs a les expectatives que havíem despertat, i en determinats moments les relacions del president amb alguns directius han resultat molt complicades (l’episodi dels espionatges no passara a la història precisament com un model de joc net).

Però dit això, quina empresa pública o privada no passa al llarg de set anys, per etapes de tensió…? I pel que fa a les formes, només cal fer un repàs a la imatge pública dels darrers presidents del Barça (penso en Núñez i Gaspart) per adonar-se’n que no eren precisament models d’elegància a seguir.

La sort també ha tingut el seu paper. Guardiola ha resultat ser un autèntic crack mediàtic molt més enllà del que es podia preveure racionalment. L’esclat de Messi com indiscutible número U del món ha estat decisiu, i de ben segur que la història haguera estat molt diferent si Iniesta no realitza el miracle d’Stamford Bridge. I és que no podem oblidar però, que encara que el Barça sigui més que un club, el futbol segueix essent un joc en el que intervenen molts factor, i si la piloteta no vol entrar no hi ha rés a fer…

En definitiva, per tot lo exposat fins ara i per que la feliç culminació de la era Laporta, aquesta s’ha produït en un moment molt difícil pel País, no em puc estar de manifestar el meu agraïment personal a qui per a mi és el màxim responsable d’haver-nos inoculat enormes dosis d’il·lussió quan més falta fan.

Quedi clar que fins aquí només he parlat de futbol. No tinc gens clar que algú que ha demostrat aquesta capacitat de gestió en un univers tan especial com el de l’esport rei sigui necessàriament capaç de repetir l’èxit en un altra camp de mines com és el de la política. En tot cas, això ens ho dirà el temps si finalment Laporta fa el pas.

De tota manera la bona gestió i la feina ben feta ha portat al Barça al cim, i ha permès que brillessin amb llum pròpia valors com la humilitat, modèstia,i elegància que han caracteritzat Pep i companyia. Han estat precisament aquests valors els que han proporcionat un important valor afegit a la gesta esportiva i han fet que siguem legió els que sentim l’èxit com propi.

Tant de bo que l’exemple que el Barça ens ha donat al llarg d’aquests set anys fos l’espill on es miressin els gestors d’altres àmbits públics i privats de la nostra societat, encara que molt em tem que això són figues d’un altra paner…

Manel Magrinyà i Ros, Tot Bisbal 17/05/2010

LA BELLESA DEL MÓN

manelmagrinya | General | Friday 11 December 2009

El món em sembla mes bell, encara mes bell

Quan soc amb tu.

L’hora de trobar-nos es tan cara i res no la supera. 

Que dolç passejar pel port

Amb les ones del mar que ens balancegen,

Que ens bressolen,

Quan soc amb tu. 

He contemplat sola aquest món,

a la meva manera l’he estimat

Però l’he gaudit molt més

Quan era amb tu  

Si un dia pogués reveure

Tota la felicitat i l’esperança

Que aquest mon m’ha donat

Quan era amb tu,

Llum dels meus ulls. 

La dolçor de la teva presencia

M’ha fascinat l’esperitI l’ha fet somriure el mar per mi,

Ha fet que els ocells em cridessin i cantessin per mi

Quan soc amb tu  

AHMAD RAMI

(El caire, 1892 -1981)

Imatges d’Oman

manelmagrinya | General | Saturday 27 June 2009

cabres1.jpgdesert1.jpgdesert2.jpgdesert3.jpgdesert5.jpgdones.jpgfortalesa-nakhal_1.jpgfortalesa-nakhal_2.jpgfortalesa-nakhal_3.jpghomes.jpgmesquita-muscat_1.jpgmuscat_capvespre.jpgmuscat_palau-reial_2.jpgmuscat_platja_1.jpgmuscat_platja_2.jpgmuscat_platja_3.jpgmuscat_roques_1.jpgruines.jpgmuscat_roques_2.jpgsur.jpgwadi.jpg

CARTA ABIERTA A DON MARIANO RAJOY

manelmagrinya | General | Tuesday 12 May 2009

 

Estimado Sr. Rajoy:

Me dirijo a Vd. en mi condición de simple de ciudadano, que dedica gran parte de  su tiempo en conseguir y mantener un clima de paz y concordia social dentro y fuera de las fronteras del Estado.

Estoy convencido que este es el mismo espíritu y divisa que preside su quehacer político, como diputado y como jefe del mayor partido de la oposición – hoy – en España. Es en base a ambas premisas que siguiendo la reflexión contenida en la editorial de La Vanguardia del 24 abril y al artículo del  Sr. Pérez Royo en El País del 25 del mismo mes, le curso mi petición.

Modestamente creo que, por el bien de España y su convivencia ciudadana, debería de retirar, hoy y ahora, el recurso que tienen interpuesto contra el Estatut de Catalunya y que, todavía, está pendiente de resolver el Tribunal Constitucional.

Mi iniciativa, a modo de legítimo derecho de petición, a un diputado, representante de la soberanía popular, que  es Vd., se funda en, los siguientes razonamientos:

a) En 2009 ante  un mundo globalizado no se deberían cuestionar  (a través de recursos jurídicos) la voluntad y las decisiones legítimas y democráticamente adoptadas por todo un pueblo. Aún más cuando han sido directamente refrendadas por un referéndum, y  por su la máxima representación de su  soberanía: El Parlament  de Catalunya y de las Cortes españolas. Cuyas decisiones, democráticamente adoptadas, vinculan a todos grupos parlamentarios.

 b) Aplicación del principio “Rebus sic stantibus” que es un principio de derecho romano y muy nuestro  que Vd.- como buen jurista que es – conoce. Las circunstancias que motivaron su recurso han variado totalmente y lo han hecho inviable. Prueba irrefutable  de este cambio ha sido , que con  posterioridad a la interposición del  recurso, su partido – el PP – ha votado y aceptado los nuevos  Estatutos de Andalucía o el Valenciano .Ambos  contienen muchos artículos idénticos y copiados  al  estatuto catalán, que Vds. impugnan .Esta contradicción en  sus acto propios les quitan la razón y toda fuerza

 c) El Derecho no elimina ni las identidades ni los sentimientos. Por mucho que el Tribunal Constitucional razone, interprete  o matice el exacto alcance de los términos del Estatut, es evidente y de Perogrullo  que-  lo que es, simplemente  es  - y que los sentimientos colectivos, y sobretodo las identidades, ni se crean ni se destruyen a través de Leyes y menos de  Sentencias.

d) Los avatares, sobresaltos e inexplicables conflictos que desde este recurso (parece una pandemia!!!) se han suscitado en nuestro mas alto Tribunal, aumentados , por  el tiempo transcurrido , en la actualidad lo cuestionan,  y relativizan el fallo y , en definitiva nos sitúa ante una incomoda convicción y  sensación de inseguridad jurídica. Esta sensación social, entiendo –con toda modestia-  esta reñida  con lo que persigue cualquier  democracia basada en un Estado de derecho.

e) La falta de confianza de un  pueblo  en las formas  plazos de resolución, recusaciones y  descalificaciones de los Magistrados , a la par que interinidad de  quienes Vds. mismos eligieron como máximos vigilantes indubitados de la Constitución, han  contaminado, la  legitimidad y eficacia de la ya trasnochada Sentencia. Todo ello por muy constitucional que, formalmente, sea dicha Sentencia.

 f) El descrédito de la Institución, cúspide del Estado de Derecho,  no afectara exclusivamente  a un partido, a una autonomía,  ni al  gobierno de turno , sino  que  esta afectando ya -y muy gravemente-  a todo el sistema, gobierne quien gobierne.

Por estas simples y quizás asistemáticas razones y, por el bien de España oso cursar  esta solicitud y promover una iniciativa pública y popular , pidiendo a los demás ciudadanos que hagan lo propio.

Un gran pedagogo catalán  Don Alexandre Gali tiene una frase  que figuraba en la mesa del  primer Sindic de Greuges de Catalunya de la democracia, y que creo es aplicable a la solicitud que le curso:El hombre tiene la libertad superior de poner limites a su libertad”.

En ejercicio de esta libertad y por el bien de España, le pido que renuncie  al recurso contra el Estatut que pende ante el TC. Como diría OBAMA  you can!

Muy cordialmente

Eduard Sagarra Trias

Machiavelo

manelmagrinya | General | Friday 27 February 2009

“Los hombres frecuentemente se comportan como las aves de rapiña. Es tan voraz su deseo de atrapar a la presa, que no se dan cuenta de que otra ave mayor está encima de ellos para matarlos”

Next Page »

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck