BUFANT NUVOLS

Aquest any circumstàncies familiars m’han dut a passar les festes en terres alemanyes, i un cop més m’ha sorprès la sensació d’enyorança, que malgrat el meu escàs o inexistent per dir-ho clar, sentit religiós, sempre em provoquen els Nadals quan soc lluny.

Afortunadament però, gràcies al Tot Bisbal me n’he anat assabentant del que els darrers dies anava passant a casa nostra i m’he sentit més a prop de casa.

M’ha colpit sobre tot la desgràcia que s’ha endut per davant la vida d’un nostre veí en la casa que es va esfondrar dies enrere. En aquests dies de consumisme i desfermada alegria, vull dedicar una espurna de pensament solidari a una família que sens dubte està patint, i molt, una absència irreparable.

També m’he hagut d’empassar aquesta mena de sainet de les Nadales del Mas Clarà, i no puc estar-me d’opinar que de tot plegat se n’està fent un gra massa. Sense voler de cap manera entrar en el fons d’una qüestió que desconec en profunditat, hi ha coses que s’han de tractar amb molta cura, serenitat i amb el cap fred.

Com a principi general crec que la roba bruta s’ha de rentar a casa, i més, si com en aquest cas, la bugada afecta a material tan sensible com és la escola. L’autoritat dels mestres n’és una peça essencial, i encara que humans i per tant subjectes d’equivocar-se com tothom, el seu qüestionament públic no contribueix en absolut a la solidesa del sistema.

Per acabar, un bon amic m’ha felicitat les festes amb unes lletres que va veure fa temps a casa d’un curiós personatge que vivia, tot sol amb el seu gos,en una caseta, prop de les ventades platges de Tarifa. M’ha semblat d’allò més oportuna per tal d’ per acomiadar l’any 2007 i desitjar-vos un millor 2008

Li demano al Senyor
que em concedeixi serenitat
per acceptar les coses que
no puc canviar

Valor
per canviar les que si
són al meu abast i

Saviesa per a distingir
la diferència

De lluny estant i mitjançant el TotBisbal me n’assabento que pinten “bastos” a l’ajuntament, i que la cohesió de l’equip de govern ha durat menys que un caramel a la porta d’un col·legi. Anys d’estabilitat a casa nostra han donat pas a un “pollastre” polític considerable en el que de moment no queda gaire clar el paper de tots els seus protagonistes.

Sembla ser que el desacord de la direcció de CiU amb els pressupostos que Esquerra havia elaborat per al proper exercici ha motivat el trencament. Francament em costa de creure però, que aquesta n’hagi estat la única raó. Més m’estimo deixar obert un interrogant sobre la qüestió, que temps s’encarregarà d’esclarir, però en tot cas aquest ha estat un pacte certament efímer

De tota manera, i si de moment donem per bo que la única causa de la trencadissa hagin estat únicament els pressupostos, el tema tampoc és menor. Darrerament s’havien anunciat projectes espectaculars que havien generat il·lusió i aplaudiment entre els partidaris del “canvi”, però que s’endevinaven força ambiciosos, i per tant cars.

Abans ja s’havia produït un important augment dels sous dels polítics del nou equip de govern i ara se n’anunciava una altra dels funcionaris municipals. Lluny del meu propòsit ni tan sols insinuar que aquests no foren de justícia, però potser es podia haver anat una mica més poc a poc per tal de no esverar al personal.

I és que malgrat no tenir els suficients coneixements tècnics per afirmar-ho rotundament, tinc entès que qualsevol despesa precisa de la corresponent assignació pressupostaria. Aquesta surt generalment, o bé dels impostos que paguem els ciutadans o de l’habilitat per obtenir subvencions. En cas que ni una ni l’altra cobreixin els costos, cal anar a l’endeutament.

Des del meu punt de vista particular, a les darreres eleccions municipals a casa nostra no tan sols hi competien els partits polítics i les filies i fòbies que generaven cadascú dels seus representants. També s’hi dirimien dos formes molt diferents d’entendre la política municipal.

En l’aspecte econòmic, un model n’era el predomini absolut del sanejament dels comptes i una gestió molt professionalitzada dels recursos públics, estrictament d’acord amb les possibilitats del municipi. Resumint molt el plantejament, aquest seria que cal fer coses però quan hi hagin diners i sempre amb molta prudència.

L’altra model era el defensat per aquells que creien que quan hi ha mancances cal resoldre-les d’immediat. Segons aquesta tendència, un Ajuntament ha d’estar endeutat per definició, i el fet que els comptes municipals presentin superàvit és una aberració. S’ha de fer sempre el que es deu malgrat que es degui el que es fa.

Ambdós conceptes són igualment respectables però cal que qui els assumeix sàpiga on te la mà esquerra i la dreta.

I és que l’un potser és gris i avorridot, no permet massa alegries, però és una garantia contra els canvis massa abruptes dels cicles econòmics. L’altra és força més il·lusionant, permet dissenyar models de ciutat més agosarats i cobrir d’immediat les mancances més evidents. Genera il·lusió, però també endeutament i en conseqüència determinats riscos de futur que no tothom es veu en cor d’assumir.

El resultat de les eleccions municipals del 2007 va ser el de gairebé un empat tècnic entre ambdues tendències. A CiU li va tocar el paper d’àrbitre, i finalment la llista més votada va perdre l’alcaldia en funció d’un pacte que no ha resistit el temps d’un part.

Esquerra i el PSC no han amagat mai les seves cartes i s’han mantingut fidels al guió. Iniciativa no ha perdut la coherència en cap moment, però CiU tindrà que donar moltes explicacions.

Amb aquesta mena de “canvi interruptus”, molta gent de bona fe ha quedat amb el cul enlaire, i crec que els ciutadans tenim tot el dret a que se’ns expliqui amb tota claredat que és el que realment ha succeït perquè ja no sigui bo allò que fa set mesos era ubèrrim.

O és que potser entre els afavorits pels resultats electorals, no tothom es creia el “canvi” i la única base sòlida d’aquell pacte era fer fora Ramon Romaguera de la alcaldia de la Bisbal?

Per fi ha aparegut una plataforma ciutadana en defensa de la opció sud de la variant de la Bisbal, i ha exposat públicament els seus arguments. Penso que és bo que així sigui perquè ja es hora que la gent n’estigui assabentada del que s’hi cou en aquesta cassola curulla de ingredients tan diversos.

En anteriors articles he vingut defensant la necessitat d’un debat seriós al que els partidaris de les diferents opcions hi aboquessin els seus arguments, i l’absència dels partidaris de l’opció sud era una anomalia. L’opinió pública necessita que s’aportin arguments al debat. La informació és bàsica perquè la ciutadania pugui pronunciar-se i opinar amb prou coneixement en el procés d’informació pública i participació que ha de ser prèvia a la decisió final.

En efecte, fins ara molts ciutadans assistíem desconcertats al fenomen de veure com gairebé totes les veus que públicament eixien a parlar del tema ho feien, o be en contra de qualsevol variant o a favor de la opció nord del traçat, quan era de domini públic que la majoria de les forces vives de la Bisbal havien estat tradicionalment a favor de la opció sud; encara que també és cert que quan se’n va començar a parlar encara no s’havien aprovat la normativa de protecció de les Gavarres ni la Xarxa Natura 2000.

Certament alguna cosa estranya hi havia en el tema i donava tota la impressió que poca gent donava la cara i algú ens estava amagant l’ou. Des de que el Conseller Nadal va destapar la caixa dels trons la premsa n’anava plena del tema i gairebé totes les veus que se sentien apostaven clarament per la opció nord de la variant. Hi havia escasses excepcions com la del senyor Dilme i el seu partit Unió Democràtica, en contra per cert de Convergència de Forallac i el seu alcalde, el senyor Sala.

Poc que era normal això, i com era de preveure que passés tard o d’hora, ja s’ha obert la veda. Per fi ara sembla que comencen a posar-se arguments damunt la taula però encara no he sentit la postura oficial del partits polítics bisbalencs, i el que és més importants: els informes oficials de la Conselleria sobre l’impacte ambiental dels dos projectes de traçat.

Resumint molt els diferents arguments aportats fins ara, els partidaris del traçat pel nord afirmen que les carreteres són necessàries, però que la seva implantació ha de ser respectuosa al màxim amb la qualitat de vida de les persones, el medi ambient i el patrimoni històric. En defensa d’aquests principis diuen bàsicament:

“Que la opció sud representarà un revés per tot el teixit consolidat al voltant de la carretera de Cruïlles, entre els nuclis de Fonteta i Vulpellac. A Corçà afecta greument l’ermita de Santa Cristina, una petita església situada al municipi de Corçà que data dels segles X-XII. Passaria a tocar de les cases d’Anyells i a pocs metres del nucli urbà, igual que a Fonteta.

La opció nord opció té menys impacte ambiental i paisatgístic perquè «és més curt i transcorre en gran part per un territori més planer. Té menor afectació hidrogràfica i una menor incidència sobre els corredors faunístics.

Amb el traçat pel nord la connectivitat és més eficaç i millor en enllaçar amb les carreteres de Corçà a Verges i Figueres, i de Vulpellac a Pals i Torroella de Montgrí, mentre que pel sud aquestes connexions són més complicades de fer; consideren que vehicularia millor el trànsit de la Bisbal pel nord ja que pel sud el vial urbà ha resolt la situació; i contamina menys acústicament i atmosfèrica en haver-hi menys recorregut.

Amb l’opció nord es preserven les terreres de Vacamorta, importants per a l’activitat ceramista; queda menys afectat el patrimoni històric i cultural, i se segueix amb la tendència natural de deixar al nord els darreres de les cases i de créixer residencialment i en equipaments cap al sud evitant la «suburbialització».”

També segons L’associació de Naturalistes de Girona i el Consorci de les Gavarres l’opció nord és la menys agressiva.

Per la seva banda els que volen que la variant passi pel sud argumenten que:

“Tots els desenvolupaments urbanístics de la Bisbal, des de 1982, s’han fet integrant en el planejament l’opció sud, i l’opció pel nord malmet la plana agrícola de Vulpellac. La variant pel nord afectaria negativament el comerç de la Bisbal i deixaria, a més, els polígons industrials que s’han fet a l’altre costat amb enormes dificultats de connexió.

Un altre handicap és la inundabilitat de la zona per on hauria de passar la variant nord, fet que obligaria a construir vies elevades, que comportarien un gran impacte tècnic i paisatgístic. Finalment, destaquen que l’opció nord afectaria negativament el patrimoni històric i cultural, com és el cas del nucli de Castell d’Empordà i els Clots de Sant Julià.”

Per la seva banda el senyor Joaquim Nadal, Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, entre moltes altres coses reitera que la variant es farà i diu que hi ha molts arguments a favor i en contra de qualsevol de les dos opcions. En aquest sentit manifesta conèixer:

“Que en el món ambientalista hi ha qui pensa que és millor la nord perquè s’allunya de les Gavarres, i hi ha qui pensa que és millor la sud perquè s’hi acosta sense tocar-les i posant-hi límit. Uns creuen que la nord afecta terrenys d’alt valor paisatgístic, que es podrien veure sotmesos a la pressió especulativa, i altres pensen el mateix per l’altre costat

Que l’opció sud té problemes a Corçà, que afecta un medi d’hàbitat dispers però amb moltes cases actives; que podria també afectar visualment una església rural singularíssima; que fa contacte amb el peu de les Gavarres; que s´aproxima a Vacamorta i que té un encaix difícil a Fonteta.

Que l’opció nord travessa una plana agrícola avui intacta i preservada dels creixements urbanístics. Que podria afectar una zona inundable i que per a salvar-la caldria un viaducte; que afecta al nucli de Castell d’Empordà; que se situa en l’entorn de la depuradora; que podria afectar visualment i territorialment els clots de Sant Julià.

Que l’opció sud connecta amb les carreteres de Cassà i de Calonge i afegeix connectivitat a Fonteta. Sabent que l’opció nord connecta les carreteres de Corçà a Figueres i la de Vulpellac a Canapost. Que l’opció sud envolta la Bisbal i s’encaixa al peu de les Gavarres, establint un límit entre la ciutat i l’espai protegit, que és de traçat complex i costós. Que l’opció nord és més recta i d’un cost lleugerament inferior.”

Dit això, ell personalment es decanta per la opció sud malgrat que com no podia ser d’altra manera, afirma que la resolució final dependrà del resultat del procés d’informació i al·legacions que serà definitiu per concretar el traçat elegit.

Com usuari permanent i enamorat que soc de les Gavarres, així com per un mínim de prudència i màxim respecte pels defensors de la opció nord que no en tenen cap culpa, m’estimo més abstindrem de comentar l’article del gerent de l’Associació d’Hostaleria Costa Brava Centre, senyor Martí Sebrià. Certament amb amics com aquest “gran defensor dels valors tradicionals de la Costa Brava” pocs enemics els hi calen als contraris a l’opció nord.

Per acabar, i encara que vull creure que els interessos privats mai tenen que tenir cap incidència quan es tracta de defensar l’interés públic, no està de més afegir que si finalment es fa una variant, sigui quin sigui el traçat escollit es tocaran propietats privades, poques i grans al nord, i moltes i petites al sud. Aquestes circumstàncies sempre generen suspicàcies, i quan més transparent sigui el procés, millor que millor per l’higiene del sistema. En el mateix ordre de coses tampoc està de més recordar que la única part interessada en traçats llargs i complicats són les gran empreses constructores.

Per ara “rien de pas plus”. Veurem qui es despenja demà, i amb que.

Aquests dies hem pogut llegir a la premsa que els beneficis del sector turístic al litoral gironí van caure enguany un 30% respecte a la temporada passada, i que l’any vinent encara serà molt pitjor. Tot sembla indicar doncs que el model turístic de sol, platja i menjar escombraria comença a fer figa.

No crec que hagi estat cap sorpresa pels experts i seria estúpid donar-li la culpa a la climatologia. La veritat és que no s’han aprofitat els anys d’abundància, i vençut el temor que inspiraven algunes destinacions de cultures diferents, era de calaix que no es podria mantenir gaire més aquesta competència a la baixa amb determinades destinacions emergents molt més barates. En lloc de reaccionar s’ha optat per d’immobilisme i el guany fàcil, amb una infraestructura pensada per uns visitants cada cop més atrotinats i insolvents en tot l’ampli ventall de possibilitats del terme.

El fins fa poc fidel turisme interior també n’ha eixit escaldat. Darrerament els nivells d’atenció al client havien caigut sota mínims a la franja costanera mentre en canvi els preus s’enfilaven. Cada dia era més difícil fer un mos mínimament digne i prendre’s una cervesa en qualsevol terrassa sense témer no poder arribar a finals de mes, mentre de forma paral·lela minvava de manera evident la qualitat del servei i la atenció al client.

Els viatgers de més nivell, i no parlo ni molt menys de la gent de molts diners doncs aquest sector no viatja els mesos de juliol i agost, han canviat de destinació. Aquell turisme abans habitual, discret, respectuós amb el medi, amatent a les tradicions del país i afeccionat als plaers del bon veure i millor menjar, ha acabat fugint esperitat de la costa. Ha quedat fart, entre d’altres moltes coses, de que personal sense qualificació i escassament incentivat el tractessin a baqueta en un territori que a més s’ha girat d’esquena al seu propi model i ha anat perdent identitat de forma continuada.

El sentit comú deia que s’havia d’anar canviant de model, cercant el valor afegit que dona la cultura, el respecte a la natura i el bon servei. Però és ben sabut que quan hi ha diners pel mig el sentit comú és el menys comú dels sentits, i ara es fa evident que tot estava penjat d’un fil tan prim, que l’han trencat quatre dies de mal temps.

Per acabar-ho d’adobar, en aquest panorama de desolació només ha faltat la irrupció, en una escena ja prou atapeïda de despropòsits, de les companyies aèries de baix cost. Aquest penúltim invent del turisme insostenible, a més de contaminar els boscos i saturar l’espai de brutícia, ha acabat d’emplenar les nostres contrades de trinxeraires a la recerca de sexe fàcil i borratxeres a l’abast de totes les butxaques.

El trist però, és que ara que el desastre comença a fer-se evident la destrossa del litoral ja és irreversible. La bellesa de la marina empordanesa ha quedat emmascarada pel formigó, el prestigi internacional de la Costa Brava com a destinació privilegiada ha caigut sota mínims i la gent assenyada fuig cames ajudeu-me cap a racons menys degradats.

El que ara preocupa és que hi ha prou indicis que, un cop a la costa han matat la gallina dels ous d’or, els destralers miren ara cap el medi rural i l’amenaça d’intentar reproduir un model fracassat i devastador, sota l’enganyifa de l’amor al medi i l’aproximació a la natura es fa cada dia seriosa. La insistència en un model fracassat i depredador en lloc de potenciar una altra mena de turisme, que cerqui la qualitat i el bon servei i tracti el medi natural amb el respecte que es mereix, em sembla tan patètica com amenaçadora.

Gairebé al mateix temps que s’han donat a conèixer les primeres xifres del turisme, es feia públic que un altra sector industrial, el dels sis grans grups de construcció i serveis cotitzats (ACS, Acciona, FCC, Ferrovial, Sacyr Vallehermoso i OHL) havia triplicat beneficis respecte l’exercici anterior. Queda clar que les empreses constructores estan fent l’agost (i mai més ben emprada l’expressió) mentre trontolla el sector turístic. El ciment doncs guanya per golejada als serveis, i aquesta no és cap bona notícia.

Ara que la construcció d’habitatges sembla igualment en retirada, aquest gran sector económic necessitarà de la obra pública per continuar creixent, i estarà força interessat en que els grans moviments de terres que comporta siguin quan més grans, llargs i costosos millor.

Tot això succeeix en un moment en el que tot indica que som en portes d’una crisi general d’importants proporcions. Un període especialment delicat també per la Bisbal i la comarca que la envolta, ans ens enfrontem a decisions irreversibles que ens condicionaran el futur i una d’elles és indiscutiblement la futura variant. En un context de futur incert, cal tenir molt clar el model de ciutat que volem, i sobretot el que no volem de cap de les maneres.

La lectura de tot plegat és per a mi diàfana: un cop hem vist afaitades les barbes veïnes posem amb molta cura les nostres en remull. I a bon entenedor…

El meló de la variant s’ha obert i tot sembla indicar que, aquest cop si, de manera irreversible. Els arguments a favor o en contra, així com quin seria el traçat més idoni ja han començat a sortir a la llum. Ens hi juguem molt tots plegats, i es necessari que la totalitat dels raonaments siguin damunt la taula per tal que els ciutadans n’estiguem ben informats del que s’hi cou.

L’Empordà petit és per damunt de tot un paisatge, som molts els que pensem que ben administrat és un dels eixos bàsics per on passa el futur de la comarca i és inqüestionable el trinxament de territori que comporta el moviment de terres que provoca una variant. Les que exposo a continuació són algunes de les qüestions que d’antuvi penso que haurien de ser objectes de debat públic, centrades per començar en si es deuria de construir o no una variant per terrenys de la Bisbal.

És la economia, estúpid!. Aquesta frase demolidora li va ventar Clinton a Bush pare durant un debat cara a cara en la campanya electoral americana de 1992 i va ser un KO en tota regla. I es que mal que ens pesi, l’economia ho impregna tot. Hi ha qui pensa que efectivament acaba decidint-ho tot i en tot cas sembla indubtable que aquesta mena d’arguments pesaran, i molt, en qualsevol decisió que es prengui.

Arguments econòmics de pes per defensar la necessitat d’una variant són els de garantir l’abastiment de la Costa Brava i la ràpida sortida de mercaderies del port de Palamós, i des d’una perspectiva més local al·legar que facilitarà l’arribada de la gent que ens visita, la qual cosa sembla clarificar el panorama futur del comerç local. Tampoc hem de menysprear el pes específic que tindran en la decisió final els beneficis que una obra d’aquesta envergadura genera per les empreses constructores, i les engrunes que molts sospitem que també deixa en no poques butxaques, públiques i privades.

A l’altra banda de la trinxera, l’Albert Mallol, sempre enganxat a la terra i coherent amb la seva manera de veure el món, ens aporta en aquest mateix mitjà una lúcida argumentació antiglobalitzadora i es posiciona en contra d’una obra d’aquesta naturalesa. En una línia semblant hi ha molta gent que es pregunta si de debò la variant és necessaria i caldria interrogar al personal sobre si creu que tanta destrossa pagarà la pena.

Mantenir la situació actual, i per tal de defensar un sector de l’economia local, condemnar milers d’automobilistes a quedar atrapats dia si dia també en aquest coll d’ampolla en què s’ha convertit la Bisbal els darrers anys no sembla raonable, però la situació no es nova. De fet ja es va plantejar ara fa setze anys i llavors el debat ja va ser vivíssim, amb una dialèctica gairebé idèntica a la que ara s’exposa. La diferència és que durant aquest temps el transport públic no ha millorat substancialment mentre el creixement del nombre de vehicles privats ha augmentat de manera espectacular i el tràfic ha esdevingut impossible.

Cal esbrinar per tant que s’ha fet per evitar quelcom que ja es veia a venir, i solucionar, o si més no alleugerir, el tema de la mobilitat. Tothom semblava llavors d’acord en què per tal d’evitar l’esmicolament continu del territori s’havia de potenciar el transport públic. Si com tot sembla indicar això ha quedat en rés i s’han perdut setze anys, semblaria molt legítim que els ciutadans ens preguntéssim, primer qui n’és responsable, i segon si tenim alguna garantia que, un cop trossejat el territori de manera irreversible, si no s’inverteix la tendència a la multiplicació del vehicle privat, d’aquí quatre dies no hi tornarem a ser.

Un poderós argument en contra de qualsevol variant és el del seu indubtable impacte mediambiental. Però dit això, també em sembla d’una impecable factura ecologista el raonament segons el qual s’ha de solucionar el brutal impacte de la contaminació, tan acústica com ambiental, que avui pateixen els veïns en l’actual traçat de la carretera de Palamós al seu pas per la vila. En aquest sentit no puc deixar d’imaginar l’immens plaer que representaria poder prendre amb tranquil·litat un café sota les Voltes sense haver de patir la fressa dels camions o d’un trànsit embogit.

De tot el que he exposat fins ara es dedueix clarament que no tinc una opinió prou formada a propòsit de si hi ha d’haver-hi variant o no. Tampoc tinc gens clar quina de les dues opcions, la nord o la sud és menys perjudicial pel territori si finalment decideixen seguir per aquest camí ni, si possats a donar feina a les constructores, aquesta sigui l’única solució possible. També he sentit defensar un desviament només per a camions des de Corçà, fins la cruïlla de Canapost i Vulpellac, passant pel nord de Castell d’Empordà, amb la construcció d’un pont sobre el riu Daró…

Imagino que com jo, molts ciutadans volen tenir elements de judici i el debat popular s’ha de produïr. Les administracions tenen el deure d’informar-nos i dir-nos, lògicament des de la seva òptica, on som en realitat, i els partits polítics locals ens han d’explicar, sense intentar amagar l’ou, quina opció defensen i perqué. Sobretot els que governen actualment a la Bisbal i que, segons s’ha dit públicament, tenen aquest tema dins del pacte de govern.

La informació també hauria de contemplar tot el ventall d’aspectes de la qüestió que poden condicionar la decisió final, com ara les plusvalues que en cas de construcció d’una variant es generarien pels terrenys beneficiats, la qualificació per fer polígons industrials, o l’impacte de la fressa que generarà una via ràpida en establiments hotelers, les expropiacions forçoses que ocasionaria i d’altres qüestions col·laterals que poderen sorgir.

Finalment crec que no seria bona la insistència en definir públicament aquesta questió com un assumpte exclusivament bisbalenc, doncs ens podria reportar una falsa imatge d’insolidaritat. Som part d’un territori i d’un país que estimem i que requereix solucions globals. Tant la Generalitat com els ajuntaments de Cruïlles, Corçà, Forallac tenen força a dir sobre la qüestió i tampoc es pot oblidar l’esquinçada brutal que ha patit Mont-ras, perqué ara es generi la imatge que tot això ha estat en va perqué els bisbalencs no volen fer cap concessió en el seu territori.

El més calent és doncs a l’aigüera i el tema arriba en un moment prou delicat, ni més ni menys que en ple debat sobre les infraestructures a Catalunya després dels desastres de les apagades a Barcelona, els embussos estiuencs a les autopistes i l’ominós funcionament de RENFE a tot el Principat. Qualsevol oposició a una obra pública rebrà una forta pressió mediàtica i d’immediat serà qualificada pels amics del ciment com un intent de possar pals a les rodes del progrés. Ja coneixeu aquella dita popular “reunió de pastors, ovella morta” i sense voler ser malastruc en excés per als opositors a la variant, molt em temo que el territori i el paisatge bisbalencs tenen tots els números per convertir-se en la víctima propiciatòria de la festa del formigó que ja s’apropa.

El dia 10 d’agost de 2007 s’ha mort en Josep Maria Caminals i Sànchez. Va ser un homenot singular. Un home bo, a la manera de Machado.

El record encara és força viu doncs malgrat que els seus amics i familiars coneixíem la condició irreversible de la cruel malaltia que finalment se l’ha endut, quan finalment ha arribat el desenllaç el cop ha estat igualment brutal.

Malgrat la seva indiscutible militància barcelonina era un home de la terra, dotat d’exquisida sensibilitat. De fet tenia el cor dividit entre Barcelona i Sant Pol doncs feia un grapat d’anys que havia plantat sòlides arrels entre nosaltres i s’estimava el nucli amb delit. Ara, un cop emprés el darrer viatge, les seves cendres romandran per sempre a Sant Pol.

Tot ell traspuava alegria i li agradava la vida. Trobava un gran plaer en fer llargues passejades pels corriols de les Gavarres i quan te’l trobaves la conversa sempre era profundament enriquidora, permanentment amanida amb tocs d’una fina ironia que el caracteritzava.Lector empedreït ho devorava tot i la vida sense música no tenia per ell cap sentit. He tingut el plaer de conèixer la seva biblioteca personal i us diré que fa autèntic feredat la visió de tot el que hi ha.

Tots els caps de setmana i dies de vacances de l’any, a primera hora del matí, les notes d’alguna peça de música clàssica brollaven de la finestra oberta del seu estudi.El poble s’amarava d’aquest so lluminós i els veïns més propers sabien que el senyor Caminals s’havia llevat i no trigaria gaire en eixir de casa.Poc després, indefectiblement mudat agafava el cotxe per anar fins a la Bisbal, i comprar a Can Font l’esmorzar, aquells croissants que tant li agraden a la seva dona Maria, i que li pujaria al llit com sempre feia. Més tard, si era diumenge ambdós anaven plegats a missa de dotze.

Era catòlic practicant i creient de soca-rel, però també progressista, profundament tolerant i d’un tarannà lliberal que te’l feia respectable foren quines foren les teves creences. També en això ha estat un exemple en aquest temps d’integrismes religiosos que tot ho incendien.

Hi ha persones que passen per aquest món sense fer massa fressa i és per això que només ens adonem de la seva veritable dimensió quan ja no hi són. És justament el cas d’aquest prestigiós advocat barceloní, culte, demòcrata fins el moll de l’ós, profundament catalanista i membre destacat de l’Orfeó Català entre moltes altres activitats. El seu és un llegat important, fet com tot a la seva vida, discretament, de puntetes i sense estridències.

Ens ha deixat un veritable senyor de Barcelona en el sentit que Josep Pla li donà a l’expressió, però la seva memòria serà sens dubte una petjada que perdurarà tant als nostres cors com també en el subconscient col•lectiu d’aquest racó de món que tant va estimar.

Descansa en pau, amic Josep Maria.

Sant Pol de la Bisbal es disposa a festejar la seva Festa Major. La tradició assenyala el dia de Sant Jaume com a fita i tradicional punt de partida de la celebració. A la Bisbal però aquest és dia feiner i l’endemà s’ha de treballar. Per això i perquè tothom pugui gaudir de la diada sense limitacions horàries s’han traslladat els actes de festeig al següent cap de setmana.

Al mateix temps que pensava en com estructurar aquestes ratlles he rellegit un article de l’Antoni Puigverd en el que ens recorda el que havia escrit Enzensberger i ens repeteix Georges Steiner: el silenci és un luxe i s’afirma que l’altra luxe contemporani és l’espai. Doncs bé, silenci i espai s’agermanen en aquest indret excepcional de la Bisbal que es diu Sant Pol.

Aquests valors que ara tornen a ser força reivindicats arreu, els tenim perfectament assumits dins d’una realitat diària i gens elitista, que també atrapa a tot el qui ens visita i que acull amb els braços oberts a qui s’hi apropa amb educació i humilitat. Un paradís del que en fruïm un ampli ventall de gent de procedència i condició diverses i que aquí trobem un espai comú de convivència.

A més la veritat és que els nostres polítics locals fins ara han ajudat força i a ningú amb dos dits de front se l’hi acudeix que a hores d’ara es pugui canviar de discurs. Des de fa uns anys Sant Pol ha tornat a comptar per a l’ajuntament bisbalenc, i la inclusió d’una porció significativa del seu entorn dins el PEIN de les Gavarres és un topall força eficaç enfront qualsevol temptació especulativa o comercial a una escala significativa, sigui quins siguin el vents polítics que bufin arreu.

No tothom ho veu així. Els interessos econòmics pesen i és molt difícil ser objectiu quan et toquen la butxaca, però crec sincerament que aquest blindatge urbanístic és el fet més important que li ha succeït al nucli en la seva història moderna, i cal defensar-lo amb ungles i dents si cal. Les futures generacions sens dubte ens ho agrairan.

A Sant Pol, malgrat la seva aparença tranqui-la i bucòlica hi ha una vitalitat gens proporcional al seu escàs nombre d’habitants censats. No es de cap manera una natura morta i s’hi generen de tant en tant passions i controvèrsies, algunes força perdurables en el temps. La matèria de la que està pastada la condició humana, amb la seva seqüela inevitable de grandeses però també de misèries i petites mesquineses, no hi és absent com per altra banda tampoc podria ser d’una altra manera. Sobre tot, i com passa gairebé sempre, té un conegut rerefons econòmic.

De tota manera a casa nostra la convivència es recolza afortunadament en la raó, el respecte al veí i en darrera instància, en arguments jurídics. Tot el que depassi aquests límits no té cap futur, i qui cerqui altres camins, més d’hora que tard acaba ensenyant la poteta, malgrat que a vegades inicialment aconsegueixi ensarronar gent de bona fe. Però que ningú dubti que aquestes conductes sempre tenen poc recorregut i data de caducitat propera doncs sempre s’acaba sabent amb tota certesa qui és qui i d’on ve. Al cap i a la fi la gent és prou sabia i el temps acaba posant a cadascú al seu lloc.

Tots aquests sentiments i molts més que de ben segur m’han quedat al tinter, conflueixen a Sant Pol. Però al marge de tot això, aquest cap de setmana hi ha Festa Major, una tradició que va tenir les seves hores baixes però que ara ressorgeix amb força.

Us convido doncs a compartir la il•lusió d’aquest racó tan especial de la Bisbal, i acompanyar-nos els dies 27 i 28 d’enguany als actes que trobareu a l’Agenda del Tot Bisbal.

Publicat a Tot Bisbal i El Portàtil de la Bisbal d’Empordà la darrera setmana de juliol

M’estimo molt els animals, no m’agrada la sang i gens ni mica les escopetes. Amb aquests antecedents quan vaig començar a viure a pagès mirava amb molta prevenció els caçadors. Més endavant l’experiència quotidiana de contacte amb el bosc, la meva amistat amb Xevi Grass i la molt bona relació amb l’Albert, Joan, Pere, l’Esteve, Genís i els seus altres companys de cacera m’han fet rectificar.

D’antuvi he aprés que en un territori com el de les Gavarres la caça és una activitat necessària i saludable per molts i diferents motius. El primer és el seu paper fonamental en la regulació de l’excés de creixement del porc senglar.

A mesura que el creixement urbanístic va encerclant el bosc, han anat desapareixen progressivament les feres que l’habitaven i aquesta s’ha quedat sense depredadors naturals. El porc és un animal que es reprodueix amb una enorme facilitat i la seva proliferació resulta força perjudicial. Qualsevol pagès us explicarà les destrosses que acostumen a fer als conreus, i tampoc són pocs els accidents que provoca en les carreteres de muntanya.

Josep Pla ja va escriure que en cada caçador, més que no pas un depredador, hi ha un autèntic apassionat per la bellesa del paisatge. La meva experiència personal em confirma plenament la teoria del savi de Llofriu, i a més m’ha ensenyat a apreciar-los a ells i a la seva tasca. Dono fe que els caçadors, al menys els meus veïns de Sant Pol, són gen força solidària i sempre a punt de donar un cop de mà a qui ho necessita.

La caça del senglar és una activitat indispensable però que requereix molt de seny i professionalitat. M’han contat que abans que Sant Pol estigués acotat eren molts els aficionats, sobre tot de ciutat que s’aventuraven pels boscos sense el més mínim coneixement del medi. Sembla que aquests “Rambo’s” de via estreta eren un autèntic perill i els veïns en prou feines s’atrevien a sortir de casa molts dies.

Sortosament ara ja anem tranquils, les molèsties són mínimes i a més els nostres caçadors trepitgen el bosc amb molt de respecte, resultant uns aliats inestimables en la preservació de la natura i la prevenció d’incendis en un lloc tan crític com les Gavarres.

Malgrat tot no voldria que els arbres de l’amistat em feren perdre de vista el bosc de l’objectivitat. Soc plenament conscient que no tots els defensors del drets dels animals estan d’acord amb mi en aquest tema ni tampoc determinats sectors ecologistes, que per exemple critiquen i no sense un punt de raó, els efectes nocius que els materials emprats en els projectils provoquen en el medi ambient. Encara que normalment es recullen no sempre es fa amb les mateixes ganes o s’acaben trobant. Tot és certament millorable però crec que posats pros i contres a la balança, aquesta es decanta clarament a favor dels professionals de la cacera.

De les dues colles de caçadors de la Bisbal, la de la Marqueta, més coneguda per la dels caçadors de Sant Pol, té una quarantena de membres fixes, més uns quants que s’hi afegeixen de tant en tant, i el seu cap és l’Esteve Castillo. Són exemple de la potència de la societat civil entre nosaltres i un patrimoni cívic que també ha de contar per l’Ajuntament quan es tracta de parlar de les Gavarres i d’un nucli rural amb tanta potència i empenta com és Sant Pol. La colla té la seva seu a l’anomena’t Mas Plaja i és en aquest lloc on cop a l’any els caçadors celebren un sopar al que conviden els seus amics i als veïns de la zona on cacen.

Es tracta d’una celebració restringida per invitació i on s’apleguen gairebé tres-centes persones amb un muntatge absolutament espectacular. Gràcies a una feinada colossal aconsegueixen servir un sopar de luxe amb embotits i amanida en la que no falten mai els tomàquets de l’hort d’en Pere i el xai d’en “Rustei”, que fet a la brasa arriba calent a tothom i fa les delícies de la nombrosa concurrència. Després, postres, cafè, copa, ball i gresca fins a altes hores de la matinada.

Ja fa anys que se celebra aquesta deliciosa trobada al mas Plaja pels voltants de Sant Jaume, i de fet constitueix el preludi privat de la Festa Major de Sant Pol. Sempre resulta una vetllada inoblidable que molta gent espera amb candeletes al llarg de tot l’any. Jo també m’hi compto entre els impacients i mentre no arriba el dia màgic des d’aquest modest treball aprofito per agrair-los-hi als amics caçadors, amb tot el meu respecte i consideració.

Publicat el 15/07/2007 al Tot Bisbal

La Bisbal té un nou govern municipal. La ciutat ha canviat d’orientació política i també d’alcalde, i aquest és un fet prou important a la vida del nostre municipi com per fer-hi algunes reflexions personals.

En primer lloc cal fer esment que no ha votat massa gent i que tampoc s’ha produït cap victòria ni derrota aclaparadores, malgrat que Esquerra hagi progressat de manera espectacular i el PSC hagi patit una forta davallada. Ambdós forces polítiques han estat votades majoritàriament per la població i gairebé han igualat el nombre de vots.

És ben cert que els socialistes tenien un grapat més de vots, però no han estat capaços de pactar amb ningú i ara són a la oposició. Això pot agradar molt o poc, però l’art del pacte i la negociació és la primera regla de la política democràtica. Molt més en una societat afortunadament tan plural com és la nostra.

Ara uns i altres tenen un repte que donarà la mesura exacta de la seves capacitats i el pitjor que podrien fer, en la meva modesta opinió, és escoltar només les veus dels seus incondicionals. Deixar-se dur per arrauxats triomfalismes o per catastrofismes exagerats és un dels grans defectes de la nostra societat, massa vegades abocada a veure-ho tot en blanc o negre, sense la cromàtica que aporta la autèntica realitat del país.

Ningú té el monopoli d’estimar la Bisbal, i dividir el municipi entre bons i dolents per causa de les seves simpaties polítiques o caure en simplificacions de l’estil de “a aquests només els voten els nouvinguts o els que no els importa la vila”, o “aquests altres només els rics de tota la vida”, seria jugar amb foc. Un error que a la llarga pagaria car el que posés els peus a la galleda de la demagògia, però que a curt termini generaria el risc de prendre-hi mal tots plegats.

Als guanyadors els ha votat més o menys el mateix nombre de persones que als perdedors i a més han de governar amb una altra força política que defensa interessos diferents. Han de anar molt en compte per tant i tenir ben present que per tal de consolidar-se al govern municipal necessitaran noves complicitats. D’ara endavant hauran de convèncer el personal de la bondat dels seu projecte, evitant la temptació de la revenja sectària o el fàcil recurs de fer llenya de l’arbre caigut. A més a més, per augmentar les expectatives futures no tenen més remei que anar de pesca del vot en aigües més profundes que les de d’independentisme republicà de tota la vida. L’oceà del catalanisme polític d’esquerres, per exemple, és un mar obert orfe de capitans solvents .

Els socialistes, un cop llepades les ferides, han d’extreure les lliçons de la rebolcada, que jo crec que te a veure amb greus defectes d’implicació popular en el seu projecte i manca de participació. En concret s’haurien de fer mirar perquè no han sabut comunicar el que de bo havien fet, o les raons per les que cap de les dos llistes amb les que farien majoria ha volgut governar amb ells, i treure’n les conclusions adients. De cara al futur penso que una oposició enrocada, que transmetés a l’electorat la sensació que actua només per ressentiment o que es perjudiquen els interessos de la vila per raons partidistes, els podria fer caure en un pou del que trigarien anys i panys en sortir-ne.

Tanmateix però, la realitat però és que la Bisbal afronta el futur des de una posició força privilegiada i molts municipis voldrien plorar amb els nostres ulls. Ara cal continuar la feina ben feta, millorar el que calgui i tirar endavant nous projectes, amb un govern amb energies renovades i una oposició responsable que faci la feina que li pertoca per, d’aquí a quatre anys, tornar a passar el plateret. El gran desafiament de tots plegats serà sens dubte crear noves il·lusions que fomentin la participació. Això és el que ara toca, i si se’n sortiran o no només ens ho dirà el temps, “Blowing in the Wind” que cantava el Bob Dylan d’abans de pujar al cim de l’Olimp.

Publicat a Tot Bisbal i El Portàtil de la Bisbal d’Empordà la primera setmana de juliol