Elogi de la coherència

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Friday 17 June 2011

Fa una setmana, al dia següent de les eleccions, vaig escriure unes línies en les que, atenent la victòria d’Esquerra amb 106 vots de diferència respecte al PSC, i els tres regidors obtinguts per CiU com a tercera força política de la ciutat, donava gairebé per reeditat el pacte ERC-CiU a l’ajuntament de la Bisbal. Les dos formacions havien governat plegades i pels resultats obtinguts tornaven a sumar.

No era una opinió fonamentada en afinitats ideològiques -el pacte de govern sempre m’havia paregut pura i simplement un acord anti-Romaguera- i tampoc en que es detectés una química especial en les relacions personal entre els socis de govern. En les comptades ocasions al llarg del mandat anterior en les que el senyor Ramon Romaguera havia cedit temporalment la batuta del grup municipal del PSC al senyor Aparicio, la sintonia personal i política amb CiU, que no amb Esquerra, semblava força evident en molt temes.

Que donés per gairebé segellat el pacte, era perquè em semblava simplement la conseqüència lògica de tres anys de govern plegats i la corresponsabilització per part de Convergència i Unió de la gestió d’Esquerra molt contestada per l’oposició en determinades àrees, com ara urbanisme, règim interior i gestió econòmica. A més, al llarg de la campanya electoral, les dos formacions en feien un balanç absolutament favorable, en un front comú i aparentment sense fissures.

Així, tot i que els bons resultats obtinguts pel senyor Òscar Aparicio, que amb un empat amb Esquerra en nombre de regidors sobre el paper el convertien en un sòlid candidat a l’alcaldia, tot apuntava cap a la reedició del pacte de govern.

Tanmateix però, ja la mateixa nit electoral es van començar a detectar esquerdes i declaracions encreuades entre els antics socis. Les discrepàncies s’han continuat expressant públicament, i a pocs dies de la constitució del nou ajuntament sembla que no hi ha acord per governar entre CiU i Esquerra, ni tampoc entre cap d’ells i el PSC.

Ignoro la profunditat de les diferències sorgides a darrera hora entre els fins ara socis de govern municipal i també les que els separen del PSC, ara que Ramon Romaguera ja no es excusa de cap mena, però el que constitueix una realitat inqüestionable és que la situació política i econòmica del nostre país en general i de la Bisbal en particular no permet frivolitats.

Vivim temps de revolta ciutadana i legítima indignació que tenen una de les seves raons de ser en l’aparent divorci entre la realitat i la percepció que de ella en tenen el polítics. Hi ha massa dubtes al voltant de la gestió de la cosa pública i comença a ser multitud la gent que ho està passant malament i mira de reüll a la política.

Sembla raonable pensar doncs que en aquestes circumstàncies el que necessita la Bisbal és un govern fort, sigui del color que sigui, que permeti enfrontar el futur amb un mínim de garanties. No crec ser l’únic que pensa que amb la que està caient, un govern en minoria, subjecte a les tensions del dia a dia i obligat a pactar-ho absolutament tot amb els altres grups, seria el pitjor que li podria passar a la nostra ciutat.

Em permeto doncs fer una modesta crida als nostres polítics perquè facin un exercici de responsabilitat, i sobretot de coherència. Com diria Josep Pla, que es deixin de collonades i vagin per feina.

 

El dia després

 

Un cop coneguts els resultats de les eleccions locals a la Bisbal, toca tornar a la realitat. Cal deixar enrere seqüeles personals, els efectes d’una llarga nit de joia o desencís -que l’alegria va per barris- i de bell nou tocar de peus a terra.

Els ciutadans ja hem parlat, alt i clar com correspon, i ara són els polítics bisbalencs els qui tenen la obligació de reflexionar serena i profundament sobre l’abast de la voluntat popular expressada a les urnes, i prendre’n deguda nota.

El primer que hem de fer tots plegats és felicitar sense reserva de cap mena a Esquerra Republicana de Catalunya per la seva victòria. Han tingut l’habilitat de capitalitzar la bona feina feta pel govern de coalició amb CiU, i paral·lelament han sabut resistir l’onada adversa que s’ha endut bona part del seus companys de partit en altres indrets. Un gran èxit personal per l’alcalde Sais i el seu equip, als qui cal demanar que el sàpiguen administrar amb generositat i alçada de mires, passant per damunt de les inevitables ferides personals pròpies de tota campanya.

El segon gran triomfador de les eleccions ha estat al meu entendre l’Òscar Aparicio. En circumstàncies molt similars a Lluís Sais, el jove i novell candidat del PSC ha resistit amb una enorme dignitat l’onada que a tota Catalunya ha colgat els socialistes. Tot i que a la Bisbal s’ha dut a terme una renovació exemplar, i que sota el seu lideratge s’ha bastit una gran llista farcida d’independents de prestigi, la bona comunicació de la feina feta per Esquerra i CiU al llarg d’aquests quatre anys, i el llast de les sigles sota les que es presentaven, s’han menjat la bona feina feta. La marca PSC està sota mínims, la seva subordinació al PSOE pesa com una llosa i a l’epicentre del tsutnami, destaca la nefasta figura de Rodríguez Zapatero, el pitjor president de govern de la democràcia espanyola.

Nuri Anglada i els seus se n’han sortit força bé. Han assolit plenament el seu objectiu i Convergència i Unió torna a ser una força decisiva pel govern de la ciutat. El bateig de la candidata novella ha estat doncs plenament satisfactori. Molt ben acompanyada a la llista, els resultat obtinguts li permetran amplificar la seva àrea d’influència. Cal veure com administra CiU la seva situació de privilegi i confiar que no es despengi demanant la lluna als seus hipotètics socis de govern. La Bisbal te que estar molt per damunt de tacticismes partidistes, doncs venen temps molt difícils que requeriran esforços compartits i la lleial col·laboració de tothom.

Finalment, i confio que em perdonin que no parli d’un partit que tinc prohibit esmentar per estricta prescripció mèdica, el bo de’n Pere Teixidor i l’equip entusiasta de Iniciativa per Catalunya que encapçala, s’ha tornat a estavellar contra els elements. De poc han servit els seus lloables intents d’apaivagar mil focs, la tranquil·la dignitat amb la que ha defensat el seu projecte bisbalenc, i l’entusiasme de la gent que ha aglutinat. Bufen mals temps per la lírica, amic Pere, però avui més que mai vull fer pales el profund respecte que a molts ens mereix la feina que feu, malgrat no compartir-la sempre del tot.

Pel que fa a la composició del proper cartipàs municipal, sobre el paper resta tot obert. Tanmateix però, la lògica sembla apuntar cap una reedició del pacte Esquerra-CiU, que a mi particularment em pareix el més conseqüent amb la voluntat expressada pels ciutadans de la Bisbal. Ambdós partits han apostat fort per un model organitzatiu, econòmic i de ciutat que, ara ja amb fets i no amb promeses, han de demostrar que és viable, i sobretot sostenible amb la que està caient.

Per acabar, crec que l’Òscar Aparicio te que fer el cor fort. No precipitar-se i assolir una tasca tan ingrata com necessària; la de deixar de banda interessos i situacions personals, per respectables que siguin en uns casos i doloroses en d’altres, per pensar en el col·lectius. Al davant se li presenta una magnífica oportunitat per consolidar l’excel·lent equip que ja ha dissenyat, més enllà de la cotilla d’unes sigles en hores baixes, i mestratges ja caducats.

Disposa de totes les eines i la capacitat de lideratge per aconseguir-ho. I sobre tot té temps!. És un polític jove, com ho és l’equip que encapçala. Un grup de dones i homes entusiasta i preparat al que, si toca, quatre anys d’oposició, tranquil·la, seriosa i responsable, li han de donar sens cap mena de dubte, un plus de maduresa per reafirmar-se com una sòlida alternativa de govern quan la ciutat així ho demandi.

Cal doncs exigir a tothom que gaudeix d’algun paper a l’auca, que l’exerceixi amb paciència, generositat i amplitud de mires, més enllà de precipitacions, tacticismes i pactes contra natura que la ciutadania no entén i sempre acaben per passar factura. Els temps estan canviant, com cantava Bob Dylan, i la gent esta farta de polítics que viuen d’esquena a la realitat quotidiana, i que dia a dia percep més com un problema que com la solució a les seves cuites casolanes.

Les persones volen, si no solucions, al menys exemples on emmirallar-se, i l’ampli abast de moviments com el dels indignats que omple de gom a gom les places de Catalunya exigeixen repensar-se moltes coses. Les solucions miraculoses ja no “colen” i cal retornar la il·lusió a la gent.

Que millor que començar pel que tenim més a prop…?

 

Municipals 2011. El paisatge abans de la batalla

 

Els articles anteriors d’aquesta sèrie dedicada a les properes eleccions municipals a la Bisbal, han volgut ser un anàlisis, evidentment subjectiu i necessàriament superficial, dels antecedents, fites principals de l’obra de govern i de la tasca de l’oposició, al llarg del mandat que és a punt de concloure. En aquesta, que serà la quarta i en principi darrera entrega, es pretenen esbossar els que tot apunta que seran els principals elements de debat de la campanya que ja tenim en portes, i el paper dels principals candidats en ella.

 

Cal dir per començar que l’escenari de les eleccions ha variat sensiblement respecte al de fa quatre anys. Enguany no hi ha un únic adversari a batre que aglutini totes les forces polítiques bisbalenques contra el govern sortint. Ja no parlem d’un sol grup que hagi governat, sinó d’una coalició formada per un tripartit en versió bisbalenca -Esquerra Republicana, Convergència, i Unió Democràtica-

En aquest període de govern tripartit i funcionant amb dos alcaldes “de facto”, la Bisbal ha experimentat canvis substancials, tant d’imatge com organitzatius, i la valoració dels mateixos enfronta, com no podia ser d’altra manera, govern i oposició.

Des del PSC, grup on s’incloïa l’anterior alcalde, s’afirma que la immensa majoria dels projectes executats al llarg del mandat d’ERC i CiU ja els havien deixat a punt de solfa abans d’haver d’abandonar el govern, i que encara així han estat conclosos amb greus deficiències. L’equip de govern sortint assegura en canvi que de no ser per ells la majoria no s’hagueren dut a terme, i que en tot cas els han millorat.

Més enllà de picabaralles puntuals, la duresa de la crisis econòmica i la seva repercussió sobre les famílies bisbalenques, fa que molta gent es qüestioni els beneficis reals que per a la ciutadania han suposat les millores estètiques de la vila. Aquesta mateixa circumstància li atorga especial rellevància a l’estat de la hisenda municipal, doncs qualsevol incidència en aquesta matèria, més d’hora que tard acaba repercutint en la butxaca del ciutadà per la via dels impostos.

La gestió dels cabals públics, és per definició una àrea especialment sensible i vital per a qualsevol administració. A la Bisbal, l’oposició s’ha mostrat fortament crítica amb la gestió que n’ha fet al llarg d’aquests quatre anys, i el grau d’endeutament actual de l’Ajuntament.

Esquerra Republicana i Convergència i Unió, com a cor-responsables de la gestió financera durant el mandat que ara es tanca, tenen l’obligació d’esvair tota ombra de dubte, i aclarir a la ciutadania la veritable situació dels comptes públics, la afectació que aquesta podria tenir sobre els futurs projectes de desenvolupament de la vila, i fins a quin punt pot generar a mig termini l’augment dels impostos que la sufraguen.

La gestió de l’àrea econòmica doncs, a la que caldria afegir la també polèmica de la de règim interior i personal, estretament vinculada a l’anterior, seran sens dubte els eixos principals, que no únics, sobre els que girarà el debat.

Pel que fa als principals protagonistes directes de la contesa, hi ha continuïtat absoluta en les formacions que han governat la Bisbal al llarg del darrer mandat. Repeteixen el fins ara alcalde, el senyor Lluís Sais al capdavant de la llista d’Esquerra Republicana, i la senyora Núria Anglada a CiU, que si be d’antuvi no va ser cap de cartell, ben aviat va assolir aquest paper a causa del fracàs de l’aposta pel senyor Iruela que havia fet la coalició per la que es presentava. Cap novetat tampoc a Iniciativa-Verds-Alternativa, que segueix apostant pel senyor Pere Teixidor com a candidat.

On si que es produeix un moviment significatiu és al capdavant del grup que es presenta sota les sigles del Partit dels Socialistes de Catalunya, i on el senyor Òscar Aparicio pren el relleu del senyor Ramon Romaguera. La pròpia personalitat del candidat ja anuncia un canvi radical pel que fa a formes i capacitat de diàleg respecte al seu antecessor, característiques aquestes que seran sens dubte contundentment posades a proba al llarg dels propers dies.

Les eleccions es presenten doncs molt obertes i en conseqüència la campanya serà dura. Cal confiar però en el seny dels seus actors principals per tal que no s’imposi el “tot s’hi val”, i l’explicació dels programes predomini per damunt de l’insult i la desqualificació personal, que són les armes habituals dels mediocres i de la gent sense discurs.

El sector mediàtic i les persones i grups que hi ha darrere tenen també una greu responsabilitat social en vetllar per la netedat del procés, sobretot en els mitjans digitals. L’utilització de l’anonimat com eina habitual d’insult de l’adversari denigra qui li dona cobertura i deuria estar penalitzada socialment. A nivell local se sap quines persones o grups polítics hi ha darrere cada mitjà, i finalment, com succeeix en la vida, tothom acaba per recollir allò que ha sembrat.

Aquí acaba doncs aquesta sèrie que ha tingut per objecte obrir finestres i fomentar el debat crític ciutadà, seré i mesurat, abans els ecos de la cridòria partidista faci somortes les veus de la raó. Unes reflexions que han volgut ser respectuoses i fetes des de la independència de criteri que no de la neutralitat, una paraula tot sigui dit, aliena al meu diccionari íntim.

 

 

Municipals 2011. Una mirada a l’oposició

 

La feina bàsica de l’oposició és el control del govern i la proposta de mesures alternatives; tan important és aquesta tasca com la pròpia acció de governar. Sense informació fiable la fiscalització del poder seria ineficaç i per tant qui mana te l’obligació de facilitar-la.

El nivell de compliment d’aquest principi esdevé un dels principals termòmetres per mesurar la salut democràtica d’una administració. Posar traves informatives a l’oposició, pressionar funcionaris, premiar fidelitats partidistes i castigar treballadors presumptament hostils seria un símptoma d’extrema debilitat i un mal negoci pel polític que tingués la temptació d’incórrer-hi, doncs a la llarga sempre se li giraria en contra.

Fetes aquestes consideracions generals i com que en l’anterior article de la sèrie dedicada a les properes eleccions municipals a la Bisbal parlava de la tasca de govern, avui ho faig a propòsit del que ha estat el treball de l’oposició al llarg dels quatre anys.

Un cop confirmat el pacte Esquerra-CiU, anar-se’n a casa després de perdre l’alcaldia semblava una sortida natural pel senyor Ramon Romaguera atesos els serveis prestats. Després de dotze anys al capdavant del govern municipal tenia ben guanyat el dret a gaudir del reconeixement com a magnífic batlle de la Bisbal que ha estat.

L’exalcalde va rebutjar però l’eixida fàcil, i en una decisió que personalment l’honora, va decidir continuar defensant des de la oposició les parts inacabades del seu projecte per la Bisbal. No obstant això, i parlant en termes exclusivament polítics, en la seva etapa com portaveu del primer grup de l’oposició ha gaudit de més bona intenció que no pas fortuna.

En aquest sentit la meva primera reflexió sobre la tasca feta pel grup municipal del PSC a l’oposició, és que al llarg de tot el mandat han conviscut dos maneres molt diferents d’entendre la política.

El senyor Ramon Romaguera va optar des de bon començament per una oposició tant dura en el fons com en la forma. Una retòrica sense concessions on va barrejar arguments d’indiscutible consistència tècnica amb altres força més subjectius.

Les seves intervencions en el plenari, poc mesurades formalment, no van ser del tot alienes a l’enterboliment del clima polític general. Geni i figura, molt sovint semblava anar per lliure; alguna decisió personal no compartida en el si del seu propi grup com la de judicialitzar aspectes de la política municipal, va arribar a crear malestar entre els seus companys i rebuig en no pocs simpatitzants.

Quan qui intervenia era però el senyor Oscar Aparicio emprava una argumentació tècnica d’idèntica solvència i una fermesa força similar en quant al fons a la del seu company de grup. L’encert però de modular les seves intervencions amb un exquisit respecte per les formes, unit al tarannà conciliador que el caracteritza les va fer més entenedores. De tota manera els mateixos desigs de convèncer el van portar sovint a donar massa voltes sobre el mateix tema allargant innecessàriament les seves intervencions, la qual cosa a vegades acabava per avorrir el personal.

Es van evidenciar així, no solament dos estils personals clarament diferenciats, ans també formes diverses d’entendre l’exercici de la política convivint dins el mateix projecte. Un desencontre molt evident en determinats moments, que en no corregir-se a temps, va restar eficàcia quan no credibilitat a l’acció d’oposició.

Des del PSC es van oferir propostes de consens, sobre tot per part del senyor Aparicio, però gairebé mai van arribar a reeixir. La majoria es van estavellar contra el menysteniment de que aquest regidor va ser objecte per part dels portaveus de l’equip de govern.

Va ser casualitat…, o la intuïció de que seria el seu rival electoral més perillós en un futur proper?

No insistiré en les desconsideracions de les que van ser objecte els senyors Aparicio i Romaguera, doncs han estat tractades en articles anteriors en aquest mateix portal, i es poden consultar a través de les referències al final d’aquest article.

Per completar el repàs a la tasca dels grups de l’oposició, cal esmentar la de l’únic representant a l’ajuntament de la coalició Iniciativa-Verds-Alternativa.

Per causa sens dubte de les dificultats que comporta la solitud, i possiblement també de les seves evidents ganes de governar després de tant de temps a l’oposició, el cert és que el senyor Pere Teixidor ha passat per aquest mandat de puntetes, i les seves escasses intervencions en els plens han estat més que discretes.

Li recordo un tímid intent de treure pit a inicis de legislatura. Una innocent rebequeria dialèctica que tenia CiU per destinatària i que va ser immediatament tallada de soca-rel pel senyor Dilmé. Aquí va semblar extingir-se l’energia crítica del senyor Teixidor per tota la resta de mandat.

Sorprenentment no va explotar gairebé gens el filó que representava ser dins del consistori l’única veu divergent en la qüestió de d’autovia, i fins i tot en un tema com la defensa dels drets del treballadors municipals sovint va anar a remolc de les propostes del senyor Aparicio.

S’ha de dir però en el seu favor que en totes les seves intervencions ha observat una exquisida correcció en el fons i en la forma, però excepció feta d’uns quants precs sense massa substància, i alguna iniciativa provinent de l’aparell del partit, poques notícies em tingut a la Bisbal dels ecosocialistes.

Això si, alguna com la del tramvia de les Gavarres, em va semblar absolutament genial… si no fos perquè formulada així, des d’un partit minoritari i sense haver cercat cap consens previ, no deixava de ser un brindis al sol.

 

Municipals 2011. El pacte pel Canvi

 

No va començar gens be la primera etapa del govern sorgit a la Bisbal del pacte entre Esquerra Republicana i Convergència i Unió. Una etapa francament decebedora donades les expectatives que havia generat.

Les primeres fuetades de la crisis, però també la manca d’experiència en el funcionament de l’administració pública, van derivar en un seguit d’errors colossals, sobretot en la gestió econòmica i de règim intern de l’Ajuntament.

Quan es van encendre totes les alarmes econòmiques, el pacte es va trencar. CiU va deixar el govern, el que no va ser obstacle perquè el seu cap de llista s’hi mantingués, en oberta rebel·lió contra el partit que li havia fet confiança. Finalment el senyor Iruela va dimitir i aquest fet va permetre el retorn a la primera línia de la política bisbalenca del senyor Xevi Dilmé, un polític de llarga experiència i d’un tarannà que no deixa ningú indiferent.

Amb Esquerra en minoria, i després d’un període de coqueteig amb el PSC trencat amb l’excusa que no hi havia acord possible amb el senyor Romaguera, CiU va refer el pacte, i l’arquitecte en va ser el senyor Dilmé.

A canvi del seu suport al senyor Sais com alcalde, els nacionalistes van rebre dos tinences d’alcaldia, un preu altíssim considerant que tan sols havien obtingut dos regidors per cinc els republicans. La torna però era que Convergència i Unió assolia plenament la política econòmica d’Esquerra.

Es va signar un nou i molt ambiciós pacte de govern entre les dos forces polítiques. Un compromís pels següents tres anys que comprenia 68 objectius. L’anàlisi detallat del seu grau d’acompliment serà sens dubte objecte de valoració pels partits polítics bisbalencs al llarg de la campanya.

Tanmateix però, crec que una lectura molt resumida de l’acció de govern d’aquests quatre anys destacaria com eficaç la tasca feta en el microurbanisme de la vila, i en especial relativa a la via pública, seguretat ciutadana i promoció de la ciutat, parcel·leses totes elles conreades pel senyor Xevi Dilmé.

Controvertit, populista, de reaccions sovint imprevisibles però dotat de notable capacitat de treball, el senyor Dilmé s’ha mostrat com a bon gestor de la cosa pública. La seva companya de partit i primera tinent d’alcalde, la senyora Núria Anglada, l’ha secundat amb discreció i eficàcia a cultura i àrea musical.

L’acció de govern en educació, serveis socials i cooperació, ha estat més que correcta. Discreta a medi ambient i joventut, m’ha semblat força gris a urbanisme, noves tecnologies i participació ciutadana. Molt fluixeta i partidista la política de comunicació, i més que discutible la gestió pressupostària, de l’àrea d’administració i règim intern de l’Ajuntament.

L’àrea de personal em mereix capítol apart ans tinc la sensació que molts treballadors municipals tenen avui la sensació d’haver eixit del foc per caure en les brases. En el seu moment se’ls hi va generar unes expectatives que després s’han rebel·lat com d’impossible acompliment en el context actual de crisis econòmica. Si hi afegim els projectes d’externalització de serveis municipals, amb el risc de creixement de l’índex d’atur que això comporta, el grau de frustració laboral a l’Ajuntament és notable i fins i tot potser superior a l’etapa Romaguera.

Malgrat totes les llums i ombres d’una gestió global, i tot i assumint l’aparent contradicció amb lo escrit fins aquí, crec que el senyor Lluís Sais ha estat un bon alcalde per aquests quatre anys, dit sigui en considerar que la figura de l’alcalde va més enllà de les àrees concretes que gestiona.

No he compartit aspectes puntuals de la seva gestió però penso també que s’ha mostrat com un polític hàbil. Ha sabut rentabilitzar projectes de l’etapa anterior com El Mundial i Torre Maria. Ha capitalitzat amb encert la circumstància de compartir militància partidista amb l’exconseller de governació, traient-ne el consegüent rèdit en matèria de subvencions per la ciutat. En aquest cas sense concomitàncies partidistes, quelcom de similar es pot afirmar de l’explotació de l’agraïment de l’exconseller Joaquim Nadal en apostar decididament per la opció sud de l’autovia, malgrat el grinyol que això va representar en el si de l’agrupació local d’Esquerra.

La inclusió de la Bisbal dins el Pla de Barris, la cohesió interna de l’equip de govern i la millora de la imatge de la ciutat son al meu entendre els principals actius del govern del senyor Lluís Sais que, li vagin com li vagin les eleccions, opino que s’ha consolidat com un actiu polític important per la Bisbal.

En tot cas aviat tindrem ocasió de comprovar la percepció de ciutadania a propòsit de l’abast del canvi i l’inapel·lable veredicte que en dictaran les urnes.

 

Municipals 2011. Antecedents

 

Les properes eleccions municipals ja estan a tocar. La primera legislatura “del canvi” està arribant a la seva fi i sembla un bon moment per fer-ne balanç. Abans però d’entrar en detalls sobre quin ha estat el paper del govern i de la oposició en aquest període, em sembla important fer una mica de memòria.

 

Com ja he recordat en alguna altre ocasió, es diu que les eleccions no les acostuma a guanyar l’oposició sinó que les perden els governs.

A finals de la passada legislatura només calia passejar pels carrers de la Bisbal amb l’oïda desperta per captar una certa sensació de desencís envers la gestió de Ramon Romaguera, l’alcalde que amb ma de ferro havia pilotat el destins polítics de la vila al llarg dels dotze anys anteriors.

No es qüestionava tant la seva innegable capacitat tècnica, com el tarannà personal i un estil de fer política que generava rebuig en amplis capes de la societat bisbalenca.

El fet evident de que l’únic que unia als grups de la oposició era el refús a la seva persona, i de que alguna raó de fons hi podia haver en tanta unanimitat, se li escapava de manera sorprenent en tractant-se d’un polític de tanta experiència.

La política de comunicació de l’Ajuntament envers els ciutadans era deficient, i moltes de les coses bones que es van fer en aquell període van passar desapercebudes.

La Bisbal era llavors una vila ben administrada econòmicament, però aquesta bona gestió no va ser suficientment visible pel comú dels vilatans. Els projectes s’eternitzaven en alguns casos per nimietats, i fins i tot el que n’havia estat el vaixell insígnia els darrers anys, la remodelació del Mundial, no va estar llest per inaugurar fins passades les eleccions.

Els canvis en la imatge externa de la ciutat es produïen amb molta lentitud i sense brillantor. Mancava complicitat amb la ciutadania i motivació entre el funcionariat, la primera empresa de la ciutat en nombre de treballadors.

En començar la campanya electoral tothom se n’adonava que aquest cop, i malgrat que la oposició tampoc presentava massa novetats en les seves llistes i programes, als socialistes bisbalencs els hi anirien mal dades.

Tothom excepte el mateix Ramon Romaguera, que encastellat dins la seva torre d’ivori i aliè al run-run del carrer, no escoltava ningú.

Romaguera va anar fent com si rés, acumulant projectes sense concloure, cuidant de mantenir el calaix ple i fins i tot va renunciar pràcticament a fer campanya quan tocava, com si la cosa no anés amb ell.

Tanta arrogància va acabar per passar-li factura. Ni a darrera hora va saber comunicar el que de bo s’havia fet, i com que s’havia guanyat a pols l’hostilitat dels mitjans, la neutralitat d’aquests durant la campanya va ser com a mínim dubtosa i sempre al límit.

El PSC va guanyar les eleccions però amb un marge tan estret que no li permetia governar ni tan sols amb l’hipotètic suport de l’únic regidor d’Iniciativa.

Ramon Romaguera s’havia tancat totes les portes, i per ERC i CiU era impensable un pacte amb ell.

Finalment el sentiment anti-Romaguera es va materialitzar en posar-se d’acord tots els altres partits que havien obtingut regidors per tal de foragitar-lo de la alcaldia. El pacte entre independentistes d’esquerra i nacionalistes de dreta el deixava definitivament fora de joc.

Havia començat el “canvi” a la Bisbal.

 

Ara toca fer ciutat

 

El resultat de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya ha estat un sever toc d’atenció per determinades formes de fer política. La intolerància d’una part de l’esquerra i la duresa de la crisi s’ha fet insuportable per a la majoria dels votants. La gent ha demostrat estar farta del desgavell -no per mediàtic menys reial- del tripartit i s’ha avocat a favor de la opció que els ha semblat més seriosa i consistent.

Com es veia a venir l’invent ha devorat els seus fills. En un dels vèrtex del triangle, el canibalisme polític que sembla definitivament enquistat dins del món independentista clàssic l’ha esmicolat en petits bocins en detriment de ERC, el partit majoritari d’aquest àmbit. En un altra la pressió del PSOE ha passat factura a un PSC víctima de la seva secular indefinició, i finalment, Iniciativa ha tornat a les casernes d’hivern on tant còmoda sembla trobar-se.

Bufen nous vents de canvi al país. La gent els ha vingut a dir als polítics que amb la que està caient determinades valenties freguen la temeritat, i en aquest sentit, tant en campanya com quan n’ha esdevingut el guanyador indiscutible, les declaracions d’Artur Mas hi han connectat clarament. Han estat en tot moment un cant a la modèstia, al sentit comú i a tocar de peus a terra.

El relleu del govern ha resultat especialment modèlic en la forma i en el fons, fins el punt que molts creiem estar en algun dels països del nord d’Europa en lloc de a Catalunya. Govern i oposició han donat una tal lliçó de formes que no crec ser l’únic en pensar que si determinats consellers s’haguessin comportat amb aquesta elegància quan governaven, altra gall hi hauria cantat a aquest desgraciat tripartit.

La composició del nou govern ens ha proporcionat sorpreses al meu parer molt agradables. Uns quants independents amb espectacular currículums professionals al cantó de polítics ja contrastats malgrat la joventut d’algun d’ells. I per fi la cirereta del pastís amb la incorporació del meu admirat Ferran Mascarell a un govern que no és dels seus de sempre.

El cop més dur que s’ha donat en aquest país al tribalisme polític ha vingut de la ma de la incorporació al govern de CiU d’una de les ments més lúcides del catalanisme polític dins del camp socialdemòcrata. El partit socialista s’ha deixat perdre un dels seus actius més consistents i un gestor cultural de primer ordre. Ferran Mascarell s’ha atipat de l’aparell d’un partit que encara no sap que vol ser quan sigui gran, i qui sap si no serà el primer d’una llarga llista de gent que no suporta més el sucursalisme de l’actual PSC respecte del PSOE.

D’aquí a cinc mesos tenim eleccions municipals, i encara que s’equivocarien greument els qui pensessin que els resultats de les autonòmiques s’hi traslladaran mimèticament, moltes de les conclusions d’aquestes últimes si que inviten a una seriosa reflexió als aparells dels partits.

Soc dels que creu que els partits polítics són peces essencials dins del sistema democràtic, però també que necessiten d’una renovació a fons. No poden seguir sent una simple repartidora de càrrecs públics entre els seus militants i s’han d’obrir a la resta de la societat. A nivell local, una de les seves tasques més importants és exercir de filtre democràtic per tal de promoure els millors evitant que la gent s’acosti a les institucions per en benefici propi.

Em sembla indubtable que les persones que gaudeixen de prestigi en l’exercici de la seva professió o ofici són en principi les més preparades també per anar a l’ajuntament. Però necessiten també capacitat de diàleg, voluntat de servei a la comunitat i haver estat prou contrastades per evitar ensurts i sorpreses desagradables. Passar el sedàs i cercar persones solvents per incorporar-les als seus projectes és al meu entendre feina dels partits, i és aquí on rau el seu prestigi a nivell local i el que determina a la llarga els seu èxit o fracàs.

Per regir els ajuntaments la gent elegeix sobre persones socialment solvents més enllà de les sigles del partit que els aixopluga. Tinc la impressió que l’habilitat de cada formació política per il·lusionar i atreure persones d’aquest tarannà, i al mateix temps donar la cara per les seves actituds futures, serà la clau de volta que conformarà les majories de govern també a la Bisbal, amb independència dels resultats obtinguts pels partits en altres conteses electorals.

 

Tempesta a l’oasi

 

El nivell de barroeria al que van arribar alguns dels nostres representants polítics en les seves formes d’expressió el darrer ple municipal va ser espectacular i l’editorial d’aquesta casa ha estat suficientment contundent en la seva valoració. El comparteixo plenament amb una única matisació; els excessos verbals comesos no es poden imputar a tots els regidors en la mateixa mesura.

 

En aquest sentit, i malgrat la seva llarga durada, recomano escoltar íntegrament l’arxiu sonor penjat al TotBisbal Radio, ja que apart de que n’hi ha per sucar-hi pa, permet esbrinar sense intermediaris el protagonisme que cada u ha tingut en l’afer.

La meva opinió personal és que es perfectament legítim discrepar de la manera com s’exposen el temes al ple, i fins i tot dubtar del seu interès ciutadà, però tal cosa no és equiparable a l’insult, i la falta sistemàtica de respecte a l’adversari que tan sols va ser practicada per una minoria de regidors. Per contra, el senyor Teixidor es va expressar amb la seva correcció habitual, de la mateixa manera que ho va fer el senyor Aparicio, tot i ser el destinatari de la majoria d’improperis. A més un grapat de regidors no van badar boca per la qual cosa seria una greu injustícia posar-los a tots dins el mateix sac.

Dit això cal interrogar-se sobre què està passant dins els àmbits polítics bisbalencs perquè persones habitualment educades i dialogants, quan es troben en un ple municipal treguin el pitjor d’elles mateixes i es comportin com autèntics “hooligans”. Ha estat simplement un mal dia de determinats polítics locals, o la història ja ve de lluny…?

El tema em pareix prou important doncs les formes constitueixen l’eix vertebrador de la convivència. Si aquestes s’extravien, immediatament després ve la pèrdua del respecte, i quan això succeïx tots sabem de les seves conseqüències en qualsevol relació humana.

Xerrant a propòsit de l’origen d’aquests fets reprovables, un meu amic em deia que ell ho veu com una mena de virus, que provinent d’anteriors mandats s’ha escolat dins la Corporació Municipal.

Potser si que el meu amic té raó, i que determinades formes autoritàries de governar, basades en el menysteniment sistemàtic de la oposició, acaben per crear una certa patologia altament contagiosa. Però això no justifica en absolut que quan els mateixos que han patit aquestes males pràctiques arriben a governar caiguin en els mateixos o pitjors vicis.

Penso que la ciutadania te problemes massa gruixuts com perquè els seus representants s’entretinguin mirant-se el melic i dient-se el nom del porc. Els partits polítics estan formats en general per gent assenyada, i no dubto que davant del clamor ciutadà donaran un toc d’atenció als seus militats amb càrrecs electes per tal de redreçar la situació.

En tot cas i tenint en compte que d’aquí a cinc mesos hi ha eleccions municipals hem de confiar que el seny ciutadà faci net, doncs el sovinteig d’espectacles tan patètics com el del darrer ple municipal acabaria finalment per allunyar de la política la gent preparada que encara s’hi acosta amb autèntica vocació de servei. Tan sols hi optarien llavors tota mena de mediocres o “trepas” sense més ofici ni benefici que la seva proximitat al poder.

I només ens faltaria això amb la que està caient per aquí fora…!

 

Un pam de net…?

 

Tot plegat fa feredat. Entre Gürtels, Palaus i Pretòries, el magma de la corrupció sembla haver arribat al moll de l’os de la classe política. Ni tan sols l’anomenat oasi català n’ha sortit indemne i el virus també afecta personatges destacats dels dos partits majoritaris a casa nostra.

 

L’origen incert de determinats patrimonis així com algunes connivències i amistats perilloses són a l’ull de l’huracà, i no dubto que acabaran per passar factura.

La política estatal és un drama. El govern exhibeix un guió econòmic que sembla extret d’un capítol de “Polònia”, i la dreta nacionalista espanyola que representa el PP s’apunta sense manies al “quan pitjor, millor…”
Els “hooligans populars”estant a un pas de l’atac de feridura, i de la demagògia de la resta, amb la única excepció de CiU, més m’estimo no parlar-ne.

Diuen que el sentit comú és el menys comú dels sentits, i aquesta asseveració sembla plenament certa al menys pel que fa al món de la política. En un moment crucial en el que el país està endeutat fins les celles i calia prendre decisions, tan sols la dreta nacionalista catalana ha fet un exercici de responsabilitat i ens ha estalviat la fallida i el ridícul internacional.

Aquest panorama genera també efectes col·laterals en el món de la comunicació. Titulars apocalíptics que poc tenen a veure amb els continguts de la informació que encapçalen, i comentaris d’una grolleria còsmica, són el pa de cada dia a molts mitjans fins ara considerats seriosos. La qualitat i el rigor contrastat han perdut pistonada, i les teories més estrafolàries i la demagògia fàcil caminen del bracet pel camí de la bajanada.

Però la vida estreny però no sempre ofega, i l’autèntic raig d’esperança pels que com jo preferim veure el got mig ple, son petits gestos com el d’aquesta funcionaria habilitada com interventora municipal de Santa Coloma, que va ser capaç d’enfrontar-se als polítics locals per acabar convertint-se en element determinant per que es conegués el cas Pretòria.

Certament li va costar el càrrec, i això hauria de fer caure la cara de vergonya a qui la va destituir un cop desvetllada la trama, però el servei que aquesta senyora ha fet a la debilitada autoestima de la nostra societat és impagable. Tothom qui creu que de l’atzucac on estem immersos només ens en sortirem a base de retornar a l’exercici de la responsabilitat personal, té un enorme deute amb la ex interventora de Santa Coloma.

Com sempre ha passat, tard o d’hora se sabrà tot i la vida política acabarà regenerant-se. Les presons ingressaran nous clients i la història oblidarà els xorisos que avui són notícia. El temps convertirà aquests moments que ara ens semblen apocalíptics en anècdotes llunyanes i finalment n’hauran estat els petits gestos els responsables.

Es per això que, en moments com els actuals en els que sembla imposar-se la teoria de que tots són iguals, em sembla més necessari que mai separar el gra de la palla i reivindicar la feina de milers de modestos funcionaris i polítics honrats amb vocació de servei a la comunitat dels que mai ningú parla malgrat ser majoria. I és que, malgrat la que està caient, afortunadament encara queden pams de net en la nostra societat.

Per acabar, i com antídot contra moltes malalties però en especial la del populisme, em permeto recomanar aprendre’s de memòria una oració que malgrat el meu agnosticisme em va commoure profundament quan la vaig llegir. Era la “Serenity Prayer” del nord-americà Reinhold Niebuhrr, i la preferida de Helmut Schmidt tal i com ell mateix explica en el seu esplèndid llibre de memòries “Fuera de servicio”.

“Senyor, done’m la serenitat per acceptar les coses que no puc canviar, el valor per canviar les que si puc, i la saviesa per distingir entre les dues”.

 

 

 

Després de la nevada

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Friday 26 March 2010

Passats uns quant dies del terrabastall que va posar el país potes enlaire crec arribat el moment de l’anàlisi seriós de les conseqüències d’un incident meteorològic que si bé en principi es podria considerar com excepcional, molts indicadors coincideixin en considerar fàcilment repetible, tenint en compte la evidència del canvi climàtic i la tossuderia suïcida dels poders fàctics que reialment governen el món en tractar de posar-hi remei.

 

Sense pretendre en cap cas fer alarmisme gratuït crec que efectivament fenòmens naturals propis de cada estació com la tramuntana, els xàfecs primaverals, la sequera estiuenca i el fred de l’hivern, habituals a casa nostra i de conseqüències fins ara mínimes, esdevindran cada dia més potents fins a convertir-se en autèntics generadors de catàstrofes de tota mena.

Cal doncs anar-se preparant per tal que la incertesa que molts bisbalenc vam patir el fatídic 8 de març d’enguany no ens torni a agafar desprevinguts i elaborar protocols d’actuació que facin front amb les mínimes garanties a fets que malauradament molt em temo que aviat deixaran de ser anecdòtics per esdevenir habituals.

El temporal que ens va caure damunt el 8 de març era certament imprevisible en la seva virulència, i ens va agafar a tots – i demano perdó per l’expressió però no se m’acudeix cap altra de més gràfica -, amb els pixats al ventre.

No crec que s’hi hagi de cercar culpables directes pels seus efectes, i em sembla fora de lloc descarregar les nostres frustracions en exclusiva sobre l’Administració i en particular damunt l’esquena d’alcalde i regidors de l’equip de govern tan sols perquè el poder local és el que tenim més a ma. Estic absolutament convençut que van fer tot el que van poder i més, donades les circumstàncies de solitud institucional en que es van haver de moure, i les eines que tenien al seu abast, encara que en aquest darrer cas si que tenen una certa responsabilitat en la mancança d’algunes d’elles. Amb tot, opino que mereixen tot el nostre reconeixement de la mateixa manera que els funcionaris en general i els membres de la brigada i la policia municipal en particular, que es van haver de multiplicar.

Dit això però, també s’ha de reconèixer que no tot es va fer be i van faltar mitjans que hagueren pogut mitigar la sensació de desempar que en determinats moments van patir els bisbalencs. La improvisació no pot tornar a ser l’eina per enfrontar-se a fets similars, i ara que ja tenim el cap fred és inevitable parlar amb rigor i seriositat del que va mancar. No és moment de demagògies partidistes, però si de la crítica serena i constructiva de la que tampoc han de ser absents les nostres pròpies actituds d’aquells dies.

No solament a les elèctriques i polítics de nivell autonòmic els hi va mancar previsió. El nostre alcalde, regidors i funcionaris també es van veure clarament desbordats en certs moments, i el mateix va passar a la resta de ciutadans. El desastre però ja no te solució i no en treure’m rés d’aprofundir en les nostres petites misèries ciutadanes.

Ara cal mirar endavant doncs la repetició d’un esdeveniment similar sense haver previst mesures pal·liatives si que ja fregaria la temeritat. No em considero ni de lluny posseïdor de suficient capacitació per aportar solucions concretes perquè penso que es feina d’aquells que de forma voluntària assumeixen el servei a la comunitat. En tot cas si que voldria suggerir a qui correspongui una reflexió sobre alguns punts concrets que em semblen importants.

Per exemple pensar en un protocol que funcioni amb un mínim de garantia per una atenció bàsica i urgent al veí que ho precisa, quan les eines convencionals de comunicació com són el telèfon fix i mòbil i internet deixen de funcionar.

En aquest mateix sentit, els ciutadans que per exemple vivim en cases aïllades vam rebre amb satisfacció el cens que va dur a terme recentment l’Ajuntament, precisament i tal com llavors se’ns va explicar per tenir tothom localitzat en cas de força major. Però el que ningú sembla ser que va preveure es que fer quan no s’hi pot comunicar amb el mitjans habituals com va ser el cas que ens ocupa.

La seguretat absoluta no existeix, ho sé, i també que el gaudi del silenci i dels espais oberts al menys en el nostre cas són un luxe buscat que comporta la obligació afegida d’una certa dosis de paciència. Però no és el cas de tothom, doncs pagesos i ramaders comparteixen aquest mateix estatus segur que amb una percepció diferent, i tampoc cal que el cost de l’aïllament, buscat o no, sigui excessiu.

Ja us podeu imaginar la sensació de solitud i abandonament que hom experimenta en un nucli aïllat, incomunicat de la resta del món durant tres dies i sense llum, calefacció ni telèfon, amb mig metre de neu bloquejant-te la sortida de casa… i encara sort en vam tenir de la solidaritat d’un particular que ens va obrir el camí amb la seva màquina, i de que els esforços de l’alcalde, amb pressió mediàtica inclosa, aconseguissin d’Endesa que un generador ens tornés la corrent al cinquè dia!

Em voldria fer reso també d’alguns comentaris que la “vox populi”m’ha fet arribar. Alguns certament forassenyats, com sempre succeeix immediatament després de fenòmens excepcionals, però d’altres força raonables. Per exemple no es de rebut i em semblaria absolutament desproporcionat que l’Ajuntament disposés de màquines llevaneus en propietat per quant neva a 40 metres per damunt del nivell del mar, com he sentit demanar. En canvi si que em sembla raonable -i exigible-:

A) Que la brigada i la policia local tinguin emmagatzemats uns quant quilos més de sal dels que disposava després del darrer temporal per tal de garantir mínimament la circulació per les voreres. No es tracta de cap despesa desproporcionada i en canvi el ciutadà ho agraeix profundament.

B) Que haguda compta que a casa nostra hi molts industrials que disposen de maquinaria pesant, s’hi haguera hagut contactar molt abans del que es va fer fer per tal de netejar la via pública quan la neu encara era tendra. La Bisbal tampoc és tan gran com per no haver-los pogut visitar personalment encara que no funcionessin els telèfons.

C) Que els ciutadans assumeixin també la seva quota part de responsabilitat col·lectiva, per exemple en la neteja de voreres davant de casa seva. Si aquesta neteja s’haguera dut a terme al dia següent de la tempesta quan la neu encara era tova no s’hagueren produït la major part dels problemes que tant greument van afectar a molts col·lectius amb mobilitat reduïda.

I és que està molt be la solidaritat exercida entre veïns i amics però també cal fer un veritable esforç en estendre el concepte a tothom, conegut o no, encara que sigui a costa d’ampliar les ordenances cíviques. En països en els que la neu és habitual, com és el cas d’Alemanya on escric aquestes ratlles, es obligatori fer-ho. I parlant de tot una mica, no es tracta de que la gent hagi nascut més solidària que a casa nostra, sinó que l’incompliment comporta fortes multes, a més de la responsabilitat si es produeixen caigudes o accidents per manca d’acompliment d’aquestes obligacions.

Soc plenament conscient que aquest darrer comentari no agradarà a aquells pels qui la paraula multa equival a “afany recaudatori” i que qualsevol signe d’autoritat ja és sinònim de repressió. Sento dissentir-hi un cop més, però m’ha passat l’edat d’aquesta mena d’infantilisme “progre”. Penso que l’ordre quan s’exerceix en democràcia -sense adjectius- és la màxima garantia per l’exercici de la llibertat i distintiu dels països que realment funcionen amb garanties universals. La condició humana és la que és i en tota catàstrofe de la mena que sigui, el pitjor sempre és el caos, o dit d’una altra manera, el contrari de l’ordre.

En conseqüència crec que ara correspon als nostres representants a l’Ajuntament, govern i oposició, analitzar els fets seriosament, i encara que potser és demanar massa, amb la màxima objectivitat i sense demagògies partidistes, per tal d’esmenar errors passat i preveure mals futurs. Els seus clients, altrament dits contribuents, els hi agrairem i en cas contrari, no els càpiga dubte que els hi tindrem en compte

Manel Magrinyà i Ros

Dret a decidir, rigor històric i efectes de la consulta del 28F

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Friday 19 February 2010

Reflexions al voltant de la consulta per la independència de Catalunya del 28F i del vídeo que la plataforma que organitza la consulta a la Bisbal ha incorporat a la seva campanya, elaborat per una productora independent a partir de fragments de diferents documentals històrics sobre la transició.

Malgrat que pel coneixement personal que tinc d’alguns dels seus membres, estic absolutament convençut que no ha estat aquesta la voluntat de la plataforma, trobo a faltar en el documental esmentat un major reconeixement de la tasca desenvolupada per altres forces antifranquistes, a més de les nacionalistes, en la lluita per les llibertats del nostre país.

Per aquells que per edat vàrem patir el franquisme i d’una o altra manera hi treballàrem en contra, aquesta mena de documentals tracten material molt sensible que permet reviure moments que van fer història. La satisfacció personal per haver-hi aportat alguna modesta engruna també genera el rebuig quan tenim la sensació de que el tractament no es correspon a la realitat dels fets viscuts, en molts casos intensament.

En aquest sentit em sembla important que les noves generacions disposin dels elements per conèixer la realitat dels fets a partir d’opinions contraposades. És el que m’anima a exposar-vos la meva vivència d’aquells anys, com a testimoni privilegiat d’uns fets que més tard serien part de la història.

Estudiant de dret a la Universitat de Barcelona entre 1967 i 1971, puc donar fe de com la iniciativa als carrers la dúiem per una banda els simpatitzants del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, i els treballadors de Comissions Obreres el sindicat clandestí majoritari. Tots els delegats de facultat del SDEUB llevat de dos eren militants del PSUC, i CCOO girava dins l’òrbita euro comunista.

Més tard i ja com advocat vaig conèixer de prop el tristament cèlebre TOP (Tribuna d’Ordre Públic), i recordo especialment el cas de dos simpatitzants del MIL del malaguanyat Salvador Puig Antich. Aquesta actuació professional em va permetre conèixer de prop les circumstàncies d’aquell esgarrifós assassinat legal i la salvatge repressió contra el col·lectiu anarquista.

Les estadístiques sobre les condemnes dels tribunals franquistes a Catalunya expressen amb suficient claredat el nombre de militants d’organitzacions de caire nacionalista que les van patir i les del conjunt de militants comunistes, anarquistes i socialistes, amb una aclaparadora superioritat d’aquest darrer grup, el que dona idea de l’abast de la participació en la lluita clandestina de uns i altres.

 

L’Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi i també en la històrica manifestació de l’any següent a Barcelona, ambdues organitzades per l’Assemblea de Catalunya, es van dur a terme sota el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” reivindicació ja llegendària que agermanava a tots els demòcrates catalans. La immensa majoria ni tan sols es plantejava que Catalunya anés més enllà d’una generosa autonomia, dins una Espanya que molts volíem també republicana i federal.

L’antifranquisme a Catalunya va tenir en el catalanisme polític un dels seus principals aglutinants, fruit de la unitat de tots els matisos d’aquell sentiment presents en els grups polítics que van constituir l’Assemblea de Catalunya. Els sindicats i partits d’esquerres en van fer una enorme pedagogia, i els seus militants i simpatitzants el van incorporar al seu ideari.

No va ser doncs cap casualitat que durant els primers anys de la transició, l’Onze de Setembre les senyeres catalanes onejaren als balcons del barris obrers de Barcelona en una proporció infinitament superior als llavors considerats barris burgesos. Era la força dels “altres catalans”, com l’inoblidable llibre de Paco Candel definia tots aquells immigrants interiors vinguts d’arreu de l’estat, la que feia majoritària i incontestable la reivindicació del catalanisme.

Aquesta fou la realitat històrica d’aquells anys tal i com jo la vaig percebre. Sense pretendre en absolut restar-li mèrits, el paper de l’independentisme durant la transició política a la democràcia va ser el que va ser, i no li veig cap sentit en magnificar el seu protagonisme. Sobre tot quan ningú amb dos dits de seny pot posar en qüestió la seva força actual.

 

I és que en efecte, avui el paisatge ha canviat radicalment, i per exemple els altres catalans venen del Magrib o de Llatinoamèrica. Partits que incloïen el dret a la autodeterminació dins els seus estatuts, com Iniciativa – hereva en part de l’antic PSUC – i el PSC, no en parlen i per tant ignoro si encara el mantenen o ja l’han fer desaparèixer.

Catalunya ha perdut el protagonisme del que gaudia en aquells anys dins la resta de l’Estat, i la política espanyola s’ha tornat indiferent, quant no agressiva i bel·ligerant enfront les legítimes aspiracions catalanes.

L’actitud de la Espanya oficial envers Catalunya i en particular l’esperpèntic espectacle que està oferint el Tribunal Constitucional amb l’Estatut, fa que augmenten dia rere dia els partidaris de la independència. Els partits que la defensen obertament han crescut en una proporció inimaginable fa 35 anys.

Els federalistes espanyols, si és que existeixen encara, no donen senyals de vida, i com que es innegable que dos no es federen si un no vol, els “vells rockers catalans” educats en aquella escola ens trobem certament cada dia més orfes i sense cap més referent que la nostra pròpia percepció dels perills que comportaria una fugida endavant agosarada.

Per tot això crec que cal obrir finestres i és en aquest sentit que em pareix útil la consulta del dia 28 de febrer. En conseqüència, malgrat no compartir l’objectiu final de la convocatòria ni el caire sobiranista de la campanya, animo tothom a que vagi a votar el dia 28 de febrer, sigui quin sigui el sentit del seu vot.

Davant la renúncia dels partidaris del no a fer campanya, el triomf de la opció independentista està assegurat i no representarà cap sorpresa. Llavors una alta participació suposaria un important toc d’atenció cap aquesta anquilosada Espanya, tan garrepa amb els nostres drets.

Crec que l’únic – i tanmateix sensacional – valor real que finalment tindria la consulta si la participació fos significativa, seria fer reflexionar als nostres polítics empenyent-los a recuperar la unitat d’acció entre tots el catalanistes de diferents nivells.

 

Una unitat que en el període de transició del franquisme a la democràcia ens va fer més forts del que mai havíem estat, i que enguany molts trobem a faltar. Amb més motiu quan amb excusa de la crisis, a Madrid es torna a parlar de la “Unidad nacional” entre els dos grans partits estatals.

Alerta doncs i toquem de peus a terra, perquè “reunió de pastors, ovella morta” i si aquesta aliança nacionalista espanyola s’arribés a formar, el boc expiatori serien un cop més Catalunya i els seus drets.

 

Contra el sectarisme

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Sunday 10 January 2010

S’apropen les eleccions autonòmiques mentre la legislatura local entra en el seu darrer terç. A mi particularment aquests períodes em fan feredat. Comporten  un notable increment de la intolerància i l’obscurantisme dins d’aquest univers tancat que ha esdevingut el món de la política, amb el trasbals que això comporta també per la resta de la societat.

És el temps en el que per part de persones o grups propers als qui manen hi ha corredisses per tal de tractar de convertir interessos particulars en decrets de govern, no fos cas que canviés la truita.

També de nervis i incerteses en aquells que avui són oposició i legítimament aspiren a manar, però no saben amb quin candidat aniran a les eleccions, mentre comença a fer-se tard per reinventar la pólvora.

Un període en que l’anàlisi seriós de la gestió de la cosa pública esdevé inexistent i cedeix el lloc a la lluita descarada per la butaca. La desqualificació  pura i simple de qui pot fer ombra (encara que sigui del mateix partit) és el pa de cada dia.

Aquest fenomen, no per habitual menys criticable, molt em temo que anirà creixent a mida que s’acosti la data de les eleccions, i de moment ja està produint entre nosaltres efectes col·laterals molt desagradables.

Un d’ells és al meu entendre la onada creixent de sectarisme que sura a l’ambient de la política local i que esquitxa a tot el que se li acosta. Tot sembla haver esdevingut blanc o negre. No hi ha lloc pels matisos ni les mitges tintes: o s’està a favor o en contra. Tots els mètodes esdevenen legítims per tal d’empastifar la imatge del qui no pertany a “la família”.

La recerca de les suposades “amistats perilloses” del proïsme és un dels exercicis més nostrats dels partidaris de la cacera de bruixes de totes les èpoques, i aquests dels que avui parlo no en són pas una excepció.

Viuen reclosos en un univers asfixiant, i el seu pànic a perdre els privilegis del poder i en massa casos el “modus vivendi”, de tant patètic esdevindria còmic si no fos per l’efecte contaminant que comporta en la resta de la comunitat.

I és que aquesta mena de personatges ens volen vendre que el fet de tenir amics compromesos amb un color determinat és incompatible en tenir-ne altres que pensen d’una altra manera. Que criticar un polític per un fet concret és necessàriament sinònim d’obediència a ves a saber quina estratègia hostil, defensar-ne un altre en una situació igualment determinada ja et comporta la llufa eterna, i fins i tot una innocent foto en un dia de costellada pot originar el descens als inferns.

Es cert que la política no passa precisament pel seu millor moment dins la consideració dels ciutadans i això pot crear dinàmiques de pura supervivència, però el desprestigi del contrari entra de ple en el que Josep Pla va batejar com política de vol gallinaci. Una estratègia que a més pot resultar suïcida doncs l’època de les majories absolutes sembla molt llunyana i cap polític sap amb quin altra s’haurà d’entendre  demà passat.

Dividir el món entre bons i dolents, entre ELS NOSTRES i ELS ALTRES és avui un anacronisme que no s’aguanta per enlloc. Encara que sovint només sigui per que no queda altre remei, el cert és que la vida ens empeny a ser cada cop som més plurals. Cada dia que passa és fa més evident que tots plegats no tenim altre camí que el del respecte mutu si volem sobreviure com a comunitat.

Si en la vida normal la gent és així, perquè em pregunto jo, quan es tracta de la política tot ha de ser tan diferent?

A excepció dels més convençuts, i que cada dia són menys tot sigui dit, la gent normal ja no vota gairebé mai per ideologia,  ni necessàriament sempre pel mateix partit. Al menys en eleccions municipals i en llocs on tothom es coneix, com és el cas de la Bisbal.

En lloc de per les sigles partidistes ho fa cada cop més per les persones que considera més ben preparades per resoldre els problemes i que creu que defensaran millor els seus interessos. La societat moderna tendeix a confiar en aquell que li mereix més confiança amb independència de la llista en la que vagi, i el tribalisme partidista s’està convertint en un anacronisme.

Aquest fet, tan evident pels que no vivim dins d’aquest mena de peixera en que s’està convertint el món de la política oficial, els hi hauria d’entrar al cervell d’una vegada per totes a tota aquesta colla d’aprenents de Maquiavello.

Malauradament encara no és així, estem entrant en un llanguíssim període electoral i tot plegat ja comença a fer  un xic de pudor de sofre. Per tant, abans la cosa no es faci del tot insuportable, potser és el moment del dir que ja n’hi ha prou de tanta bajanada, al menys a casa nostra.

També el moment de reivindicar el dret de tothom, pensi com pensi, a viure amb normalitat encara que s’acostin eleccions, a tenir amics en un ventall ideològic el més ampli possible, a criticar el que sigui criticable sigui quina sigui l’adscripció política del responsable del fet concret, i lloar-lo quan ho faci bé, encara que sigui al dia següent.

Demanar que deixin de penjar etiquetes de clan o de tribu i tornin a col·locar la persona com a centre d’aquesta activitat humana que és la política, entesa com a voluntat de servei a la comunitat.

Que tinguin el valor de reconèixer que la política no ha de funcionar al marge de la societat. Està al servei d’ella i no a l’inrevés.

És hora, en definitiva, de recuperar el temps perdut i separar el gra de la palla ara que ja sabem el pa que s’hi dona. Sobren sectaris i manquen pencaires.

El que estigui millor preparat per tant, sàpiga i vulgui treballar pel seu poble és qui ha de dur el timó, i la resta, oportunistes i espavilats inclosos, a remar o a canviar de feina.

Manel Magrinyà i Ros, al Tot Bisbal

I ara, Sr.Dilmé!

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Friday 28 August 2009

Carta oberta adreçada al Regidor d’Unió Democràtica de Catalunya a l’Ajuntament de la Bisbal, Sr. Xavier Dilmé i Vert en relació als fets succeïts el passat dia 14 d’agost, i en especial a un molt desafortunat comentari posterior adreçat a un mitjà de comunicació.

 

Sr. Dilmé

Permeti’m que comenci aquesta carta recordant un episodi de grata memòria per tots aquells que encara creiem que la democràcia, amb els seus defectes, és sens dubte el menys roin dels sistemes polítics coneguts, i les formes, fonamentals pel seu normal desenvolupament.

Com que vostè viu de la política, coneixerà sens dubte aquell episodi fantàstic que va succeir en un estat democràtic del nostre entorn, quan un parlamentari feixista s’havia adreçat al primer ministre amb tota mena de comentaris injuriosos, i la resposta de l’insultat va ser contundent:

“Si de vostè depengués, la meva vida no valdria rés. Jo en canvi la donaria per aquest sistema que permet que vostè pugui seguir gaudint de la llibertat per expressar-se com ho fa”.

Aquest llarg pròleg ve a compte per tal d’explicitar que hi ha vegades que la defensa d’allò en el que un creu, implica necessàriament donar cobertura aparent a determinades actituds personals que en qualsevol altre circumstància mereixerien la nostra repulsa més absoluta. Aquest intent de ser fidel als propis principis sovint comporta alguna incomprensió, però a la llarga sempre acaba per resultar rendible, si més no en termes d’autoestima.

Jo mateix en un article recent, vaig criticar obertament determinades formes de fer oposició política i el marc en el que dueren a terme -la Festa Major- fos qui fos el seu destinatari, en una situació en la que era a vostè al qui li havia tocat el rebre. En cap cas em vaig posicionar sobre la bondat o no de les seves iniciatives, considerant que no era aquell moment de fer-ho, i molt menys a propòsit de determinades actituds personals que com segur que no se li escapa són força criticades per molta gent a la Bisbal.

Em reafirmo en el que llavors vaig dir i ho tornaria a escriure avui mateix si calgués.

Dit això però, avui lamento tenir que manifestar-li la meva profunda indignació (i també tristesa, per què no dir-ho) per un comentari que considero absolutament forassenyat i àdhuc molt injust per la publicació que acull aquest article. Em refereixo a una part de la darrera entrada del seu bloc personal en el que comenta el desenvolupament de la Festa Major d’enguany i que reprodueixo textualment:

El límit sempre és la honorabilitat de les persones i entenc que aquí s’han traspassat tots els límits amb la complicitat inclús d’algun web desinformatiu de la vila a qui no s’han donat les subvencions que exigien.”

Per dir-ho ras i curt, està acusant a un medi de comunicació de complicitat en la comissió d’un presumpte delicte, ja que parlem d’un fet que vosté ja ha denunciat penalment davant dels Mossos d’Esquadra.

Com que jo sàpiga només funcionen dos portals a la Bisbal, i el que li és més volgut, com sempre té per costum, en aquest cas només reprodueix les seves declaracions, tinc que entendre que vostè es refereix al que seguint tots els protocols que marca la ètica periodística, va contrastar la notícia per tal de donar-ne a conèixer als lectors totes les seves cares, i va reproduir les declaracions que se’ls hi van realitzar, incloses les seves, sense afegir ni treure’n una coma.

Es tracta doncs del mateix portal des del que li escric, no solament aquesta carta, ans també el que va reproduir l’article que vostè em va agrair en un atent Email en el que també esmentava el nom del Tot Bisbal.

Francament no puc entendre aquest intent maldestre de matar el missatger, quan el que potser el que caldria és un xic més d’humilitat i serenor per tal d’esbrinar fins a quin punt determinades reaccions viscerals que provoca alguna actuació del regidor Dilmé tenen com a base actituds com la que avui li estic retreien.

A més de faltar a la veritat quan esmenta una exigència de subvencions que tan sols existeix dins la seva imaginació, l’acusació que vostè realitza Sr. Dilmé és molt greu, profundament injuriosa i absolutament mancada de fonament.

Sincerament vull creure que ha estat producte d’un mal moment, que tots en tenim, i és per això que li demano ferventment que rectifiqui i recondueixi el tema cap el port del que mai hauria d’haver sortit. Si em permet un humil suggeriment, apaivagui el seu populisme desfermat, deixi’s estar de denúncies, querelles i acusacions sense fonament contra tot el que es mou i dialogui més. S’estalviarà, cregui’m, molts disgustos i mals de cap, farà més amics, i fins i tot li serà reconeguda la feina que fa dins l’Ajuntament.

Tot i adreçant-les-hi en aquest cas des de la discrepància més radical, però amb tot el respecte que em mereix la seva persona, rebi Sr. Dilmé les meves salutacions ben cordials

 

Jo dic no!!

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Sunday 23 August 2009

No conec cap altra Festa Major tan participativa ni que sigui viscuda amb tanta intensitat pel veïnat com la de la Bisbal. En el transcurs dels quatre dies que dura, gent de tota edat i condició ens hi apleguem massivament, i la vivim com un esclat de joia col·lectiva.

Precisament aquest mateix ús massiu que en fa la ciutadania, la converteix en una gran caixa de ressonància que amplifica qualsevol fet que hi passa, per insignificant que sigui. I és per això que algun col·lectiu marginal, en el seu afany per aprofitar l’eufòria col·lectiva per expressar les seves dèries, pot intentar -i de fet ho fa-, amargar-nos un xic el dolç.

El dia de la Cercavila un grup de ciutadans ens va oferir un espectacle al meu parer profundament lamentable i de molt mal gust, tant per les formes com pel fons. Les al·lusions de caràcter personal adreçades a un regidor de l’Ajuntament i a un membre del cos de la Policia Local em van semblar particularment desagradables. A més, la manera com es van expressar va ofendre i molestar molta gent que participava pacíficament de la festa.

L’anterior alcalde Ramon Romaguera ja va ser objectiu prioritari de moltes bretolades d’aquest estil en període de Festa Major, i aquest any li ha tocat el torn a Xevi Dilmé. El mètode era el mateix que llavors, i em sembla per tant força legítim preguntar-se si darrera els quatre eixelebrats de primera línia no hi ha els mateixos cervells que semblen haver-lo adoptat com a instrument polític.

En una comunitat relativament petita on tothom es coneix, la trajectòria de les persones és de domini públic, i el fet de ser conseqüent és gairebé una necessitat quan s’exerceix un càrrec públic. Puc entendre per tant que alguns ciutadans considerin que determinades formes d’actuació no es corresponen a la trajectòria vital del seus impulsors, i fins i tot opinin que això pot restar autoritat moral a qui ha de prendre determinades decisions.

També es pot o no estar d’acord amb posicionaments del polític de torn davant de fets com la variant, les zones blaves i l’ordenança de civisme, i tothom té dret a expressar les seves opinions al respecte, però aquest mateix dret deixa de tenir vigència en el mateix moment que la crítica frega la seva vida privada o el dret de la majoria a viure la festa en pau.

Hi ha moltes formes d’expressió a l’abast del ciutadà per manifestar el seu disgust per la actuació d’un personatge públic, sense necessitat de pertorbar el normal desenvolupament de la Festa Major i oferir un espectacle que podia ferir la sensibilitat de pares i criatures que gaudien de la Cercavila.

He llegit les explicacions que han donat alguns membres de l’anomenat col·lectiu “anti Dilmé” en aquest mateix mitjà, i francament m’han semblat encara més deplorables que la seva actuació els dies de la festa, sobre tot per la perillosa confusió que manifesten entre els espais públics i els privats on es desenvolupa la vida de les persones, siguin o no regidors de l’Ajuntament o membres de la policia local.

Ni em va semblar bé quan el destinatari de les bretolades de Festa Major era Ramon Romaguera, ni ara que ho és en Dilmé. L’any vinent li pot tocar la “xina” a Lluís Sais o a qualsevol altre, i opino que en tots els casos mereixen la mateixa solidaritat.

Per tant, i malgrat que tampoc cal donar-li als fets comentats més transcendència de la que en realitat tenen, opino que no han de merèixer més que un profund rebuig, sigui quina sigui d’ideologia de cadascú, o la nostra opinió particular sobre una determinada trajectòria política o vital.

La llei de barris i Torre Bisbal

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Thursday 30 July 2009

L’anunci de la inclusió de la vila en el projecte de llei de barris de la Generalitat gairebé ha vingut a coincidir en el temps amb l’acabament de les obres de restauració del edifici de Torre Bisbal, i aquest article vol ser una valoració personal dels dos fets.

Em sembla absolutament magnífic que s’hagi aconseguit l’aportació de 4,5 milions d’euros de fons de la Generalitat per dur a terme millores ciutadanes a la Bisbal. Es tracta d’una molt bona notícia que hauria d’omplir tothom de satisfacció, i per la que s’ha de felicitar sense cap mena de reserva a tots els qui han treballat per fer-la possible.

Aquesta milionària injecció de diners representa una colossal oportunitat per dur a terme el sanejament urbanístic del barri antic, i en conseqüència, per ennoblir la ciutat sencera i alleugerar els veïns de part o àdhuc la totalitat de les contribucions especials que comporta una obra d’aquesta magnitud.

Així doncs, i malgrat els xiuxiueigs de la politiqueta de vol gallinaci, resulta inqüestionable que es tracta d’un èxit de l’equip de govern municipal, i en particular de Lluís Sais. L’actual alcalde ha demostrat un cop més força habilitat per captar subvencions de diferents administracions, i això de ben segur l’incrementarà l’actiu polític a l’hora de fer balanç de la seva gestió.

En canvi pel que fa a Torre Bisbal la valoració ha de ser necessàriament diferent, i els partits polítics que configuren l’equip de govern municipal no en surten tan ben parats. Potser no tant per la seva gestió d’enguany, com per la que van tenir quan eren a l’oposició.

Torre Bisbal ha estat una xacra urbanística important que va aportar el franquisme a la ciutat, i la seva desproporció resulta tan evident que ofèn qualsevol sensibilitat estètica mínimament desenvolupada.

El bunyol no te solució, i l’enderrocament parcial que preconitzava l’anterior alcalde ja em va semblar en el seu moment la millor opció, sempre que comportessin les mínimes afectacions possibles sobre els propietaris dels pisos afectats.

Ramon Romaguera sempre va defensar, como ho fa encara a dia d’avui, que aquell era el moment just per fer-ho, ja que com que la rehabilitació esdevenia urgent pel perill públic que suposava la degradació de l’edifici, i els diners forçosament s’hi tenien que esmerçar, es podien emprar en alleugerar les despeses de l’enderroc enlloc de en posar-hi pedaços.

Possiblement la conjuntura política del moment en el que es va conèixer la idea de Romaguera no era la més idònia per enfrontar la lògica bel·ligerància dels veïns afectats. Potser també existien altres arguments de pes que jo ara mateix desconec, però la impressió ara, veient els resultats dels treballs, es que es va deixar perdre una oportunitat històrica de fer net.

I es que amb la restauració tot just acabada, opino que s’ha aconseguit exactament l’efecte contrari del que es proposava. La paleta de colors emprats i la forma de pintar l’edifici encara ressalta més el seu impacte visual des de qualsevol de les entrades de la vila, i la lletjor del monstre encara destaca més que abans sobre l’entorn. Abans era un nyap trist i anodí, i ara ha esdevingut un nyap de disseny.

Se’m dirà i amb raó que sempre resulta fàcil criticar fets consumats, però no hem de perdre de vista que governar a gust de tothom és impossible i als polítics els hi paguem, no perquè sempre segueixin el camí planer, ans perquè mirin mes enllà de la conjuntura immediata, encara que això els hi comporti algun mal de cap suplementari.

Certament són humans i no sempre l’encerten, com be demostren els dos temes que avui comentem, però cal aprendre dels errors passats per tal de no repetir-los. La valentia política tindria que prevaldre davant la temptació de l’erosió del contrari a qualsevol preu, doncs aquesta pràctica perversa sol ser una mena de “boomerang” que sempre torna a qui el llença.

Cal una variant a la Bisbal?

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Saturday 11 April 2009

L’Empordà petit és per damunt de tot un paisatge, som molts els que pensem que ben administrat és un dels eixos bàsics per on passa el futur de la comarca i és inqüestionable el trinxament de territori que comporta el moviment de terres que provoca una autovia de les característiques d’aquesta. Les que exposo a continuació són algunes de les qüestions que penso que haurien d’haver estat objectes de debat públic, centrades per començar en si es deuria de construir o no una variant per terrenys de la Bisbal.

 

És la economia, estúpid!. Aquesta frase demolidora li va ventar Clinton a Bush pare durant un debat cara a cara en la campanya electoral americana de 1992 i va ser un KO en tota regla. I es que mal que ens pesi, l’economia ho impregna tot. Hi ha qui pensa que efectivament acaba decidint-ho tot i en tot cas sembla indubtable que aquesta mena d’arguments pesaran, i molt, en qualsevol decisió que es prengui.

Arguments econòmics de pes per defensar la necessitat d’una variant són els de garantir l’abastiment de la Costa Brava i la ràpida sortida de mercaderies del port de Palamós, i des d’una perspectiva més local al·legar que facilitarà l’arribada de la gent que ens visita, la qual cosa sembla clarificar el panorama futur del comerç local més enllà dels de ceràmica a l’Aigüeta. Tampoc hem de menysprear el pes específic que tindran en la decisió final els beneficis que una obra d’aquesta envergadura genera per les empreses constructores, i les engrunes que molts sospitem que també deixa en no poques butxaques, públiques i privades.

A l’altra banda de la trinxera, l’Albert Mallol, sempre enganxat a la terra i coherent amb la seva manera de veure el món, ens aporta en aquest mateix mitjà una lúcida argumentació antiglobalitzadora i es posiciona en contra d’una obra d’aquesta naturalesa. En una línia semblant hi ha molta gent que es pregunta si de debò la variant és necessària i caldria interrogar al personal sobre si creu que tanta destrossa pagarà la pena.

Mantenir la situació actual, i per tal de defensar un sector de l’economia local, condemnar milers d’automobilistes a quedar atrapats dia si dia també en aquest coll d’ampolla en què s’ha convertit la Bisbal els darrers anys no sembla raonable, però la situació no es nova. De fet ja es va plantejar ara fa setze anys i llavors el debat ja va ser vivíssim, amb una dialèctica gairebé idèntica a la que ara s’exposa. La diferència és que durant aquest temps el transport públic no ha millorat substancialment mentre el creixement del nombre de vehicles privats ha augmentat de manera espectacular i el tràfic ha esdevingut impossible.

Cal esbrinar per tant que s’ha fet per evitar quelcom que ja es veia a venir, i solucionar, o si més no alleugerir, el tema de la mobilitat. Tothom semblava llavors d’acord en què per tal d’evitar l’esmicolament continu del territori s’havia de potenciar el transport públic. Si com tot sembla indicar això ha quedat en rés i s’han perdut setze anys, semblaria molt legítim que els ciutadans ens preguntéssim, primer qui n’és responsable, i segon si tenim alguna garantia que, un cop trossejat el territori de manera irreversible, si no s’inverteix la tendència a la multiplicació del vehicle privat, d’aquí quatre dies no hi tornarem a ser.

Un poderós argument en contra de qualsevol variant és el del seu indubtable impacte mediambiental. Però dit això, també em sembla d’una impecable factura ecologista el raonament segons el qual s’ha de solucionar el brutal impacte de la contaminació, tan acústica com ambiental, que avui pateixen els veïns en l’actual traçat de la carretera de Palamós al seu pas per la vila. En aquest sentit no puc deixar d’imaginar l’immens plaer que representaria poder prendre amb tranquil·litat un cafè sota les Voltes sense haver de patir la fressa dels camions o d’un trànsit embogit.

La veritat és que jo no en voldria cap de variant, però la realitat és que la majoria de la població, expressada a través dels partits polítics majoritaris a la vila s’han posicionat a favor. Tampoc tinc gens clar quina de les dues opcions, la nord o la sud és menys perjudicial pel territori ni, si posats a donar feina a les constructores, aquesta sigui l’única solució possible.

Com jo, molts ciutadans també voldrien tenir al seu abast tot el ventall d’aspectes de la qüestió que poden condicionar la decisió final, com ara les plusvàlues que en cas de construcció d’una variant es generarien pels terrenys beneficiats, la qualificació per fer polígons industrials, o l’impacte de la fressa que generarà una via ràpida en establiments hotelers, les expropiacions forçoses que ocasionaria i d’altres qüestions col·laterals que pogueren sorgir.

Finalment crec que no seria bona la insistència en definir públicament aquesta qüestió com un assumpte exclusivament bisbalenc, doncs ens podria reportar una falsa imatge d’insolidaritat. Som part d’un territori i d’un país que estimem i que requereix solucions globals. Tant la Generalitat com els ajuntaments de Cruïlles, Corçà, Forallac tenen força a dir sobre la qüestió i tampoc es pot oblidar l’esquinçada brutal que ha patit Mont-ras, perquè ara es generi la imatge que tot això ha estat en va perquè els bisbalencs no volen fer cap concessió en el seu territori.

El més calent és doncs a l’aigüera i el tema arriba en un moment prou delicat, quan molts veuen el foment de infraestructures a Catalunya com una eina pal·liativa de la brutal crisi econòmica que pateix Catalunya. Qualsevol oposició a una obra pública rebrà una forta pressió mediàtica i d’immediat serà qualificada pels amics del ciment com un intent de posar pals a les rodes del progrés. Ja coneixeu aquella dita popular “reunió de pastors, ovella morta” i molt em temo que el territori i el paisatge bisbalencs tenen tots els números per convertir-se en la víctima propiciatòria de la festa del formigó que ja s’apropa.

Manel Magrinyà i Ros

 

La variant de la Bisbal

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Saturday 11 April 2009

variant_bisbal.jpg
La Generalitat ha desencallat un dels projectes viaris més polèmics de les comarques de Girona. Gairebé 20 anys després que es comencés a parlar d’aquesta carretera, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques (PTOP), Joaquim Nadal, va anunciar dimecres que l’Executiu català ja ha decidit per on passarà la variant de la Bisbal d’Empordà (Baix Empordà). Els prop de 12 quilòmetres d’aquesta via desdoblada transcorreran pel sud d’aquesta població i comptaran amb dos túnels: el de la zona argilosa de Vacamorta, al municipi de Cruïlles, i el del nucli de Fonteta.
“L’elecció no ha sigut gens fàcil, ja que els avantatges i inconvenients de les dues alternatives estaven força equilibrats”, va afirmar el conseller. Nadal va reconèixer que l’opció nord era més curta, més recta i una mica més econòmica, però al mateix temps presentava dos problemes: el caràcter inundable de la zona que transcorre entre Corçà i la Bisbal i el valor de paisatge agrari integral que té tota aquesta superfície, “i que és necessari mantenir”.
El responsable de PTOP va assenyalar que és cert que el traçat nord afecta zones menys habitades, però va subratllar que aquesta circumstància no sempre juga a favor d’una opció a l’hora de triar, ja que “si es fa per on hi ha menys gent, també enllaça menys coses”, va assenyalar. Nadal va recordar que l’opció nord requeriria la construcció d’un viaducte per salvar el riu Daró (infraestructura molt criticada per l’impacte visual que tindria al territori) i un túnel per travessar el Puig de Sant Ramon, cosa que, a parer seu, aproximaria bastant el cost de les dues alternatives.
El departament de Política Territorial i Obres Públiques ha optat finalment per una opció sud renovada, ja que és una fusió dels dos traçats que s’havien presentat en el primer estudi informatiu. La nova proposta transcorre més lluny de l’ermita romànica de Santa Cristina (a Cruïlles) però, alhora, s’acosta una mica més a la Bisbal d’Empordà per evitar l’afectació del parc de les Gavarres. Una vegada passada aquesta població, la via gira cap al nord per envoltar per aquest punt el nucli de Fonteta.

CREIXEMENT URBÀ
El conseller va explicar que en aquest punt s’hi construirà un túnel per minimitzar l’impacte visual. El titular de PTOP considera que aquesta opció és més coherent amb el creixement urbà de la Bisbal i permet accedir més bé als polígons industrials de Corçà, Forallac i als de la capital empordanesa, ja que tots s’han construït al sud d’aquestes localitats.
Nadal va explicar que l’estudi informatiu del projecte sortirà a exposició pública d’aquí un mes. Posteriorment s’haurà d’aprovar l’estudi d’impacte ambiental i redactar el projecte constructiu, motiu pel qual no és probable que els treballs comencin abans de l’any 2011. La variant de la Bisbal forma part de l’anell viari de les Gavarres, que unirà Medinyà i Palafrugell amb una carretera desdoblada.

Ferran Cosculluela a El periodico de Catalunya

Variant de la Bisbal: Les famílies que afecta

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Thursday 9 April 2009

Des de sempre, el traçat de la variant de la Bisbal ha tingut com a rerefons les pressions i els moviments de diverses famílies de pes que tenen casa i propietats a la zona. L’interès individual s’ha camuflat en alguns casos darrere dels mitjans que cadascú tenia a l’abast, i en d’altres ha sortit netament a la llum. El conseller Nadal va reiterar ahir que «hi ha molts interessos que no hem considerat», fent referència a aquestes famílies i també a industrials de la zona. En tot cas, hi ha exemples dels dos casos tant a l’entorn de la variant nord com de la variant sud. Com que s’ha escollit la sud, els més afectats són personalitats que viuen a Fonteta. És el cas del doctor Esteve, de Laboratoris Esteve; de l’escriptor i exministre d’UCD Eduard Punset; de Lluís Conde, president del Club Financer de Barcelona; o de Sixte Cambra, antic polític de CiU i vicepresident del Barça. A Corçà també hi ha Pere Freixas, director del Museu d’Història de Girona, i Marisa Molinas, catedràtica de la UdG, tots dos vinculats activament a la Plataforma pel Nord. Si el traçat escollit hagués estat el nord, els perjudicats serien Albert Diks, propietari de l’hotel de Castell d’Empordà; l’exconseller Albert Vilalta, la família Godó o la família Arpa, juntament amb el dissenyador Pepe Cortés.

 

Publicat a “El Punt”

Next Page »

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck