BUFANT NUVOLS

Sinopsi: Consideracions prèvies al debat sobre la mal anomenada variant de la Bisbal.

Per fi tenim damunt la taula les tres possibles opcions de traçat de l’autovia Forallac – La Pera, aquesta obra gegantina i per a molts no estrictament necessària, que condicionarà el futur immediat de les poblacions afectades pel seu traçat, i tocarà de pas unes quantes butxaques.

“Ni pel nord ni pel sud” m’atreveixo a dir que seria l’opció preferida per la majoria de bisbalencs i bisbalenques amb una certa sensibilitat ambiental. Però aquest cop no s’albira a l’horitzó cap possibilitat de que algú es pugui treure un nou conill del barret, com va passar fa gairebé quinze anys, i em sembla evident que podem donar per morta tota possibilitat de paralització de la obra.

Per tant, i mal que ens pesi la destrossa de territori que comporta qualsevol de les tres opcions, molt em temo que hi estem irremissiblement abocats. A més, ben aviat haurem d’assistir a un agre debat entre partidaris i detractors de una o altre opció, una controvèrsia no exempta d’una forta vehemència, si considerem el gran nombre d’interessos de tota mena que s’hi barregen.

Els plantejaments ecologistes i els dels defensors de la natura, tensions polítiques entre les diferents localitats, interessos econòmics, turístics i empresarials, i l’afectació de unitats agrícoles i ramaderes, així com de segones residències de poderoses i influents famílies, entre d’altres ingredients, es barregen en un “totum revolutum” que fa gairebé impossible que els arguments de uns i altres restin del tot incontaminats.

Davant del panorama que ens espera les properes setmanes, i tenint en compte que sembla inevitable que uns i altres es llencin pel cap arguments de tota mena, cal que aquells als que no mou altre interès que el que sigui millor pel futur de la nostra ciutat, sàpiguen extreure el gra dels arguments sòlids, de la palla de la demagògia interessada.

Tothom té dret a la custodia dels seus interessos, faltaria més! i és absolutament legítim que per exemple, uns defensin aferrissadament el traçat que els hi permetrà – segons ells- vendre més càntirs, altres el que allunyarà la fressa del seu establiment turístic, o el que no vol que l’autovia passi prop de la seva propietat. Són tots ells arguments respectables, però que obeeixen a interessos estrictament particulars, i no es de rebut intentar disfressar-los com si fossin d’interès general.

Per aquesta raó, em sembla igualment legítim que se sàpiga quins són els rèdits que cadascú espera obtenir del bon fi de la seva actuació, doncs és indubtable que els arguments en defensa d’interessos particulars o de clan, poden estar seriosament condicionats en la seva objectivitat, i algú pot estar temptat d’intentar amagar l’ou a la ciutadania fent passar el bou de l’interès general per la bèstia grossa dels interessos particulars.

Per això cal que hi hagi joc net, i la màxima transparència per tal de conèixer, per exemple els noms de les persones o entitats que hi ha darrere de cada plataforma, i d’on prové el seu finançament. I que quan es signen articles per la premsa, a més dels arguments defensats, es tingui també la dignitat d’esmentar la seva condició d’afectat per algun dels traçats, si aquest és el cas.

I si hi ha algun partit polític que canvia el seus plantejaments per defensar una opció diferent a la que tradicionalment ha recolzat, se li ha d’exigir una detallada explicació del perquè de la seva nova proposta.

La ciutadania te que poder, davant de qualsevol posicionament públic en un o altre sentit, esbrinar quins interessos hi ha al darrera. En resumides comptes, qui és qui? i qui té què, i on?.

Tampoc estaria de més que davant determinades campanyes de tota mena, recordéssim el nostre inefable Josep Pla, que enfront de qualsevol moviment fora del corrent, sempre es preguntava, i això qui ho paga…?

Sinopsi: Comentaris al voltant del actes de la Festa Major de Sant Pol de la Bisbal

Un cop més la Festa Major de Sant Pol ha posat de relleu la vitalitat d’aquest nucli històric de la Bisbal d’Empordà, que sens dubte constitueix una part molt important del patrimoni cultural i humà de la vila.

En el marc del programa de la Festa, Xavier Cortadellas, va dictar divendres una magnífica
conferència que va il·lustrar als assistents a propòsit de les nissagues que al llarg dels segles han deixat la seva empremta a Sant Pol, mantinguda fins avui en alguns casos remarcables.

Amb el profund coneixement del territori i la seva gent que el caracteritza, ens va recordar que cognoms com Prats, Maruny, Dalmau i Ribot, entre
d’altres, identificaren les primeres famílies que van bastir els fonaments de Sant Pol.

Són els mateixos cognoms de molts dels que avui comparteixen l’espai amb tots aquells altres que al llarg dels anys en hi hem anat incorporant. Uns i altres ens barrejàvem divendres a l’església. Sota l’atenta oïda d’una trentena de persones, van sortir a la llum delicioses històries succeïdes al llarg dels segles. Anècdotes de supervivència, lluites pel poder i rivalitats, que en lamajoria dels casos tenien per protagonista el poder omnímode que l’església catòlica havia exercit històricamental nucli.

Tradició i alegria també s’agermanen a la festa, i dissabte nit la Plaça Major es va emplenar de gom a gom per escoltar les cançons mediterrànies del grup Terral, i gaudir del cremat que com ja es tradicional es serveix a la mitja part.

Distintes creences i cultures conviuen al nucli, i diumenge un grup de veïns catòlics es van aplegar a l’església per honorar amb una missa en honor de Sant Jaume, patró de Sant Pol.

Tot plegat, una mostra excel·lent de com la posada al dia de la tradició,
entesa en sentit generós i enriquida per les noves aportacions, pot cohesionar qualsevol societat sempre i quan la tolerància en sigui un component imprescindible.

La majoria dels nostres grups polítics locals així ho entenen, i s’hi van abocar amb entusiasme i amb una presència generosa. L’alcalde el senyor Lluís Sais i els regidors dels grup d’Esquerra Republicana Sra. Carme Vall i el senyor Sr. Angel Planas, els regidors del grup del PSC, senyors Ramon Romaguera, Oscar Aparicio, que any rere any hi fan acte de presència, i Albert Pacheco
que s’hi va incorporar enguany, i el d’Iniciativa senyor Pere Teixidor, van acompanyar-nos en els actes de la festa.

Josep Pla va escriure que la cultura no té a veure amb els llibres,i que és un estat de l’esperit determinat, comprensió, tolerància i hospitalitat. Fer cultura de país no consisteix en emplenar-se la boca contínuament amb la paraula cultura.

Cultivar la tradició es fer cultura, iextreure’n el seu sentit més profund per tal que arribi nítidament a qui n’ha de ser el primer destinatari: el poble.

Fer cultura és quelcom més que subvencionar activitats. És participar-hi activament i aprendre a créixer en ella amb llibertat, i el que crec més important, amb humilitat irespecte al proïsme.

Des de fa sis anys l’ajuntament de laBisbal col·labora activament en la recuperada Festa Major, iaquest cap de setmana un bon grapat dels nostres polítics ens donaren una magnífica demostració de sensibilitat i recolzament cap a la gent de Sant Pol.

Una presència pública que els hi agraïm profundament, i que ens dona
més forces per seguir endavant.

Ara fa una mica més d’un any que l’ajuntament de Bisbal ha canviat de color polític, i és temps per tant de fer-ne els primers balanços, no solament per part dels partits polítics ans també des dels rengles de la societat civil.

Hi ha una teoria política que afirma que les eleccions no les acostuma a guanyar l’oposició, sinó que normalment les perden el governs.

Ramon Romaguera va perdre l’alcaldia després de tres mandats consecutius. L’eficàcia demostrada no va ser suficient per mobilitzar la ciutadania. Potser una certa relaxació de la “micropolítica” -aquella que més directament perceben els bisbalencs- i la manca d’una comunicació fluida amb ells, van fer que malgrat que la seva va ser la llista més votada, no aconseguís tornar a ser alcalde.

Els partits polítics a l’oposició van saber jugar les seves cartes, i malgrat ser molt diferents entre ells, van ampliar el seu electorat natural aglutinant sota la bandera del “canvi” a tots els malcontents amb l’exalcalde.

El primer objectiu, – i l’únic que realment els unia-, era desnonar-lo de la alcaldia. Aquest era realment el canvi per a tots ells. Gràcies al pacte CiU i Esquerra, el mateix dia de la constitució del nou ajuntament ja van assolir la seva fita principal.

Però el problema va sorgir a partir del mateix moment en que van haver de passar del “no a Romaguera”, a governar. I aquí va començar el calvari, sobretot pel nou alcalde.

El pacte amb CiU va fer figa ben aviat, en part per errors propis de’n Lluís Sais que ell mateix ha reconegut amb una sinceritat que l’honora. Però també CiU va tenir la seva part de responsabilitat, en no haver contrastat prou un cap de llista posat de pressa i corrents, i que va tenir que plegar arrel de l’afer.

Un altra problema greu el va representar el fet que l’anterior alcalde comandava un equip format per professionals força qualificats en diferents disciplines, i no li afectava en excés que l’ajuntament no disposés de suficients funcionaris d’alt nivell. Durant els seu mandat, comptava a més amb la garantia de les sempre reconfortants presències d’un Secretari, encara que accidental, i una Interventora d’habilitació nacional, a l’hora d’esmenar possibles errades.

Lluís Sais es va trobat aviat sense Secretari, i no tenia cap jurista qualificat dins la plantilla municipal, ni regidor del propi grup que pogués assessorar-lo en aquest camp. Això representava certament un greu llast per a l’acció de govern, i explica, que no justifica, alguna relliscada procedimental.

Va trobar l’ajuntament sanejat, però regularitzar salaris i contractar nous funcionaris costa molts diners, i els grans projectes també requereixen disposar d’importants recursos financers. Els ingressos són els que són, i la crisi fa estralls també en el terreny de la recaptació municipal.

Pretendre justificar errades només per una suposada crítica destructiva de l’oposició no sembla un argument massa consistent per ell mateix. Moltes d’aquestes han estat produïdes per la pròpia inexperiència i la del seu equip, i l’oposició s’ha limitat a posar-les de relleu, com per altra banda és la seva obligació.

Pretendre resoldre a corre-cuita i d’una tacada, mancances de dècades, sense conèixer a fons els particulars principis que regeixen l’administració, va ser un exercici arriscat en extrem. La constatació de la dura realitat ha caigut doncs com una llosa damunt del nou equip de govern que necessita que la ciutadania percebi el canvi per tal de guanyar credibilitat.

En definitiva no es pot dir que el Sr. Sais hagi tingut un camí de roses, ni gaire sort durant aquesta primera fase del seu mandat, ja que a més, una inoportuna hernia discal li’n va limitar la disponibilitat física durant un bon grapat de dies.

De tota manera cal dir que superada aquesta fase de nervis i algun episodi desgraciat, com l’atac personal i professional a un regidor de l’oposició, Lluís Sais s’ha mostrat en les seves compareixences públiques com un polític dialogant, i ha anat centrant el seu discurs amb força respecte a l’adversari polític, reconeixent errors propis i alguna de les virtuts del seu antecessor en el càrrec.

Il·lusió i ganes no els hi han mancat al nou

Mentrestant la federació bisbalenca de CiU ha manifestat públicament els seu desig de tornar a governar, sense especificar amb qui ho vol fer. És públic i notori que a CiU hi ha dubtes, i alguna iniciativa mediàtica aparentment sorgida de sectors que tradicionalment li són propers, sembla haver endegat una enquesta permanent per saber que opinen els simpatitzants de la federació sobre un futur pacte, i amb qui volen que es faci.

A la vista d’aquest panorama, i per tal d’acontentar a CiU, Esquerra no ha dubtar en sacrificar i enviar al llimbs dels justos a l’únic regidor d’Iniciativa, que també volia governar però no sumava prou ni amb uns ni amb els altres. Al Sr. Teixidor li ha tocat fer el trist paper de la núvia abandonada als peus de l’altar.

Així doncs, amb la crisis econòmica que ja colpeja a gairebé tothom i la futura variant de fons, -sens dubte el tema estrella dels propers mesos a la Bisbal-, unionistes i convergents s’hauran de mullar aviat en una decisió que pot condicionar força el seu futur electoral a casa nostra.

Si escolten els cants de sirena republicans, passaran a compartir la responsabilitat d’una gestió econòmica i de personal de l’ajuntament, i un fort endeutament del que fins ara han discrepat, i molt. Si en canvi agermanen seny i butxaca en detriment del cor, i afavoreixen el retorn del model de “gestió Romaguera” a l’ajuntament, el terratrèmol polític, i algun que altra tip de riure, poden ser considerables.

Per tant, vagin per on vagin els trets, tot apunta a que ens espera una tardor força moguda, amb molts de galls al galliner, i en la que un cop més, la política tornarà a fer estranys companys de llit. equip de govern. Convulsions apart, de l’etapa que analitzem jo destacaria la bona gestió de projectes acabats en la legislatura anterior com el Mundial, i força desenvolupats com el Terracota Museu. Dels nous, la millora en la recaptació executiva per sancions, una bona política informativa, i noves iniciatives que afecten a les àrees de Desenvolupament Local, l’Oficina de Turisme, i Medi Ambient.

Però el canvi ha estat sobretot de model de gestió. S’ha passat d’una política pressupostària sorda, callada i molt prudent -massa segons els seus detractors-, a una gestió radicalment distinta, més d’aparador i fins i tot agosarada -també segons l’oposició-.

L’alcalde Sais demana temps perquè es pugui visualitzar el canvi, però els ambiciosos projectes endegats, i els que s’anuncien -Biblioteca Comarcal, Centre Cívic, Nou Geriàtric-, sonen una mica a música celestial en el context de la gravíssima crisis econòmica que ja tenim al damunt i dels problemes casolans que se’n derivaran aviat.

Les gran preguntes són si les finances municipals poden suportar aquesta pressió, i si hi haurà paciència suficient entre la resta de partits per deixar-lo arribar al final del mandat per tal de veure si efectivament s’acompleixen les promeses fetes. Cal recordar que Esquerra governa en minoria, i en qualsevol moment un canvi d’aliances els pot desallotjar del govern municipal.

Mentrestant la federació bisbalenca de CiU ha manifestat públicament els seu desig de tornar a governar, sense especificar amb qui ho vol fer. És públic i notori que a CiU hi ha dubtes, i alguna iniciativa mediàtica aparentment sorgida de sectors que tradicionalment li són propers, sembla haver endegat una enquesta permanent per saber que opinen els simpatitzants de la federació sobre un futur pacte, i amb qui volen que es faci.

A la vista d’aquest panorama, i per tal d’acontentar a CiU, Esquerra no ha dubtar en sacrificar i enviar al llimbs dels justos a l’únic regidor d’Iniciativa, que també volia governar però no sumava prou ni amb uns ni amb els altres, i al que li ha tocat fer el paper de la núvia abandonada als peus de l’altar.

Així doncs, amb la crisis econòmica que ja colpeja a gairebé tothom i la futura variant de fons, -sens dubte el tema estrella dels propers mesos a la Bisbal-, unionistes i convergents s’hauran de mullar aviat en una decisió que pot condicionar força el seu futur electoral a casa nostra.

Si escolten els cants de sirena republicans, passaran a compartir la responsabilitat d’una gestió econòmica i de personal de l’ajuntament, i un fort endeutament del que fins ara han discrepat, i molt. Si en canvi agermanen seny i butxaca en detriment del cor, i afavoreixen el retorn del model de “gestió Romaguera” a l’ajuntament, el terratrèmol polític, i algun que altra tip de riure, poden ser considerables.

Per tant, vagin per on vagin els trets, tot apunta a que ens espera una tardor força moguda, amb molts de galls al galliner, i en la que sens dubte la política tornarà, un cop més, a fer estranys companys de llit.

Sinopsi: Comentaris sobre la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre el polígon A1 de l’Aigüeta, i valoració de la reacció pública que aquesta va suscitar en l’exalcalde de la Bisbal, Sr. Ramon Romaguera.

El tema ha estat molt de temps a l’aparador de la política bisbalenca. El seu punt i gairebé final, i el rebombori que va provocar en el darrer ple municipal, penso que justifica amb escreix que avui intenti aportar una certa llum sobre una qüestió certament molt àrida pels no iniciats en dret, i aprofundir en algunes de les seves repercussions públiques.

Al meu entendre, el text legal consagra la absoluta escrupolositat del procés reparcel·latori jutjat, en quan a que confirma la legalitat del planejament del sector (Modificació del Pla General i Pla Especial de l’Aigüeta), el còmput de superfície de les parcel·les, aprofitaments anterior i posterior, i la determinació dels bens de domini públic hidràulic.

En definitiva, certifica que fins l’aprovació inicial, inclosa aquesta, el procés urbanístic va ser impecable, i que havent estat rubricat per una administració diferent a l’ajuntament de la Bisbal, en aquest cas la Generalitat de Catalunya a través de la Comissió Territorial d’Urbanisme, no està afectat per cap mena d’incompatibilitat.

Declara provat que un cop aprovada la fase inicial, va existir incompatibilitat en la signatura de dos decrets per part del llavors alcalde Sr. Ramon Romaguera, ja que la reparcel·lació afectava terrenys de dos cosins germans seus. Es tractava dels decrets de l’aprovació final, i el de la denegació del recurs de reposició que contra ella hi van interposar els demandants.

Per aquest motiu, tot i declarant expressament que totes les operacions urbanístiques de fons s’ajustaven a la legalitat, el tribunal anul·la l’aprovació definitiva de la reparcel·lació.

Pels mal pensats, que sempre n’hi ha, s’ha de subratllar que la sentència esvaeix qualsevol ombra que algú poguera haver vist en la honorabilitat personal de l’exalcalde, ja que es declara expressament que tot i la incompatibilitat en que va incórrer en signar els decrets, la resolució va ser plenament ajustada a dret. Punt aquest darrer, que entenc que serà definitiu per deslliurar-lo també de tota responsabilitat personal en altres procediments instats pels mateixos demandants, i oberts pel idèntic tema en via penal, doncs entenc que si no hi ha resolució injusta no pot haver-hi mai prevaricació.

La sentència només anul·la doncs l’aprovació definitiva del procediment reparcel·latori, i el mes greu que podria succeir, posats a fer cas a la interpretació més negativa, és que s’hagués de repetir a partir de l’aprovació inicial, però això en cap cas hauria de comportar cap canvi en el projecte original, doncs el Tribunal ha entrat a conèixer, i ha rebutjat totes les al·legacions dels demandants en aquest sentit.

Així, posant-nos en la pitjor situació possible, entenc que la resolució únicament comportaria una pèrdua de temps, si s’hagués de tornar a treure a exposició pública abans de l’aprovació definitiva, i en cas de recurs només serien admissibles els arguments no emprats fins ara.

Fins aquí la estricta interpretació de la sentència i les que jo considero que poden ser les seves conseqüències, però anant una mica més enllà, i mentre no es faci pública alguna cosa que ara mateix se m’escapa, en l’ambient sura la impressió que tot aquest enrenou era fàcilment evitable.

Pel que tinc entès, abans d’arribar al punt final del procediment ja s’havien expressat públicament algunes reticències pel parentiu de Ramon Romaguera amb els dos propietaris afectats. La cautela i la experiència semblaven demandar per tant l’abstenció de la seva signatura, màxim quan aquesta no era imprescindible.

La pregunta del milió és doncs, perquè va signar els decrets posant en risc el que tant esforç havia comportat?

En desconec la resposta, però sembla fora de dubte que les signatures van estar un error, i en aquest sentit es ben cert que el contingut de la sentència és una molt bona notícia pel municipi, però també pel seu exalcalde.

És perfectament normal que un polític s’equivoqui de tant en tant, com li passa al comú dels mortals, i això ho entén tothom. Per aquest motiu, em consta que molta gent, que com jo mateix li té afecte personal i li admira la gestió duta a terme a la Bisbal els darrers anys, haguera desitjat que Ramon Romaguera acceptés el fet amb tota normalitat, assumint la seva quota part de responsabilitat, i celebrant la resolució judicial com un mal menor.

Malauradament no va ser així, i la seva reacció va ser la d’esbroncar públicament a demandants, polítics que llavors estaven en la oposició, i a un periodista.

La veritat és que en llegir-lo a la premsa, l’episodi em va semblar francament deplorable, siguin quines siguin les raons de fons que el van provocar. En tot cas, sempre i quan no es tinguin proves que com a mínim justifiquin l’escalfament verbal, la sortida més raonable per tornar les coses al seu lloc em semblaria ser la de demanar disculpes als afectats, i a continuació posar-se a disposició de l’equip de govern de l’Ajuntament de manera incondicional, per tal de concloure el tema lo més ràpidament possible pel bé de la vila.

Hi ha molt moviment a la Bisbal dins l’àmbit jurídic vinculat a la política, i això gairebé mai acostuma a ser una bona notícia.

La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ha fallat en contra de l’Ajuntament per una actuació jurídica produïda durant l’anterior etapa de Ramon Romaguera, ve a enterbolir la imatge de la seva gestió urbanística, que era un dels vaixells insígnia de l’anterior alcalde.

A més, la informació de l’afer ha recordat l’existència d’un altre possible plet contenciós administratiu contra l’Ajuntament, i que en aquest cas si que obeeix a una actuació de l’actual equip de govern a propòsit de l’adjudicació de les obres del Terracota Museu.

Per últim, encara cueja la polèmica contractació del nou funcionari designat gairebé a dit per fer les funcions de secretari interí de l’Ajuntament.

Es tracta de la coincidència en el temps de situacions diferents i no equiparables, però amb elements en comú, doncs d’una o altra manera tenen a veure amb la seguretat jurídica.

Dins l’àmbit de les relacions entre el ciutadà i el seu ajuntament, aquest té com a primera obligació la de garantir que els drets de tothom seran salvaguardats amb la màxima imparcialitat i independència.

Es tracta de limitar la discrecionalitat política, a la que cal oposar sempre la puresa del procediment administratiu, reforçant els mecanismes de protecció del ciutadà individual contra els excessos del poder.

A falta d’un anàlisi detallat de la sentència en el cas del polígon A1 de l’Aigüeta, i a l’espera de més informació pel que fa a les obres del Terracota Museu, m’estendré una mica en el comentari sobre el nou secretari interí de l’Ajuntament i la seva contractació.

El Secretari és el principal garant de la puresa del procediment administratiu, que al capdavall garanteix la igualtat del ciutadà davant l’administració en primera instància. És un càrrec que comporta l’exercici de la fe pública i l’assessorament legal preceptiu per tots els actes de l’Ajuntament, amb la obligació d’advertir-lo en cas de detectar possibles il·legalitats jurídiques.

Cal recordar que únicament pot exercir de manera permanent com a secretari, un funcionari de carrera amb habilitació estatal, i que només el pot anomenar la Generalitat. Quan la plaça d’un funcionari d’aquestes característiques està vacant, un ajuntament pot sol·licitar l’habilitació d’un treballador que ja disposi d’una determinada qualificació, nivell TAG se li diu dins l’argot administratiu, i aquesta ha de ser atorgada per la Direcció General de l’Administració Local.

A l’Ajuntament no hi havia cap treballador amb aquestes característiques, i els funcionaris interins de nivell TAG també els pot nomenar l’alcalde, però no de qualsevol manera. Normalment té que haver-hi un procediment selectiu i en són principis rectors, com tots els d’accés a un lloc de treball públic, entre d’altres la publicitat, transparència, imparcialitat i independència per tal de proveir-los.

Però l’equip de govern de l’Ajuntament de la Bisbal, per decret d’Alcaldia, va contractar a un funcionari interí sense concurs oposició ni procediment selectiu de cap mena. A continuació, i també per decret, proposà a la Generalitat l’habilitació com a Secretari interí d’aquest mateix funcionari.

Un procediment que des del meu modest punt de vista ha estat excessivament precipitat i força opac, i que no ha respectat criteris que com la publicitat, igualtat i mèrit, n’haurien de ser inherents.

La designació ha recaigut a més sobre la persona d’un jurista que ja havia elaborat informes per compte de l’equip de govern, contractat com a professional extern, i força immers dins el món de la política partidista, ja que estem parlant del cap de llista i primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de l’Escala per Esquerra Republicana .

La qual cosa de cap dels maneres vol dir, ni de lluny, que en qüestioni la seva capacitat professional, però si la idoneïtat personal i la independència política al estar fortament vinculat al mateix partit que governa en minoria a la Bisbal.

La polseguera està doncs més que justificada, també en aquest cas, si més no per raó de pura estètica política.

Davant de temes com els tres que ens han ocupat, semble lògic recordar als nostres representants polítics, govern i oposició cadascú des del lloc que l’hi pertoca, que tenen com a primera obligació la de vetllar per un respecte absolut a la llei, la independència de criteri i a les normes del procediment.

Es tracta d’intentar evitar actuacions que acabin per repercutir negativament en la butxaca del ciutadà, que és qui en definitiva acaba pagant els plats trencats de la gestió deficient de la cosa pública.

Cal doncs un toc d’atenció a uns i altres per tal que afinin els controls sense descuidar les formes, i perquè en definitiva, tinguin ben clar que amb les coses de menjar no s’hi juga.

Benvolgut Sr. Alcalde,

Amb tot el respecte que la seva persona em mereix, sumat al que li dec pel seu càrrec, haig de manifestar-li que m’he sentit sorprès, primer, i profundament dolgut desprès, per les seves desqualificacions personals en contra de la persona del regidor socialista i jurista en exercici, Sr. Oscar Aparicio. Manifestacions fetes en aquest mateix mitjà de comunicació des del que ara em dirigeixo a vostè.

Ni com amic personal del Sr. Aparicio, ni com a antic company seu de professió, puc admetre en silenci que s’hagi hagi ultrapassat amb la seva persona el terreny del debat de les idees, per entrar en el de la desqualificació professional, i l’insult personal, pur i dur. Es per aquest motiu que avui aixeco la meva veu.

Em sap greu, però no trobo cap altra manera d’expressar el que sento quan algú diu d’altri al qui aprecio i respecto que “té poca ètica i està mancat de categoria humana, personal i professional”. Expressions aquestes que han estat extretes de forma gairebé literal, del que li va etzibar vostè a l’Oscar Aparicio en la entrevista que va veure la llum ahir divendres.

Al meu parer, unes paraules fora de lloc; extraordinàriament injustes a més quan van dirigides contra algú del tarannà de l’afectat, persona del que em consta personalment que sempre ha estat en contra de la utilització de l’atac personal en el debat polític. Curiosament és paradoxal que ell que sempre s’ha manifestat en contra de la utilització d’aquesta mena d’arguments en resulti ara damnificat.

En el calor d’una discussió, i en un plenari es debat a fons i hi ha tensió, es fins a cert punt comprensible que es pugui produir una sortida de to. Són discussions enceses on és poden dir coses més o menys afortunades, però l’improperi en fred i fora del context directe no em sembla admissible, i encara menys si com en aquest cas provenen de qui com a primera autoritat de la vila, hauria de ser el primer en donar exemple.

Qualsevol persona que conegui el Sr. Aparicio, sigui quina sigui la seva ideologia política, coneix el seu alt nivell de preparació política, sap de la seva ponderació i extraordinària dimensió humana, i en coneix la integritat personal i professional. En tot cas, tots sabem que ell no faria mai unes declaracions com aquestes.

La situació política de l’ajuntament de la Bisbal és força complicada, i es de domini públic que la seva estabilitat penja d’un fil molt prim. En conseqüència hi ha massa nervis a flor de pell, però aquest fet no por servir de justificant per a sortides de to com aquesta ni per pretendre treure’s del damunt l’adversari polític directe amb mètodes més que discutibles.

Vull creure que tot ha estat producte d’un mal moment del Sr. Alcalde, que tots el podem tenir, i unes declaracions fetes amb massa precipitació, de les que de ben segur ja en deu estar penedit a hores d’ara.

En tot cas corregir-se és de savis, i no dubto que el Sr. Sais ho sabrà fer, conscient com ha de ser que la manca de respecte cap a la persona d’un adversari polític forma part d’una determinada manera de fer política que sempre acaba per passar factura, girant-se en contra de qui les utilitza.

Rectifiqui si us plau Sr. Alcalde, que la vila i tots els que dins d’ella creiem en el joc net i la honestedat de la vida política local, li agrairem sens dubte.

Fa uns anys, amb ocasió d’una trobada de juristes hispanoalemanys que va tenir lloc a Girona, vaig acompanyar els que llavors eren els meus col·legues en una visita guiada per l’antic call jueu de la ciutat. Ja llavors, mentre com un turista més passejava per indrets que m’eren prou coneguts mentre un guia ens en explicava els detalls del que anàvem veient, vaig experimentar una sensació força curiosa. Me’n vaig adonar de la quantitat de coses que no coneixia d’aquells carrers tants cops trepitjats. La mateixa sensació he experimentat aquest darrer cap de setmana, quan em vaig afegir a les visites guiades que l’Ajuntament ha organitzat enguany, i que m’han permès visualitzar part del magnífic patrimoni arquitectònic i cultural de la vila.

Soc persona curiosa de mena, i des que ara farà prop de deu anys que vaig venir a viure a la Bisbal, he procurat assabentar-me d’allò que són, i han estat els seus trets més característics. N’he aprés molt dels magnífic treballs de gent tan preparada, i que estima el seu entorn com per exemple, i per parlar només d’alguns dels nostres contemporanis, Jordi Frigola, Xavier Cortadellas, Pep Matas i l’Ignasi Corney.

El que és clar però, és que no és el mateix llegir o veure els gravats en qualsevol mitjà audiovisual, que visualitzar-los en viu mentre n’escoltes la descripció. A més, en aquests temps tan atrafegats que corren, el comú dels mortals no acostumem a badar massa mentre caminem, i menys encara a fer-ho mirant cap amunt. Això fa que, a no ser que siguis un estudiós del tema, se t’escapin moltes coses.

Gràcies doncs a aquesta feliç iniciativa municipal, he pogut descobrir escuts i inscripcions a les façanes, detalls en les portalades i esplèndides baranes de balcons que fins ara m’havien passat per alt. No els descriuré tècnicament perquè no en soc ni molt menys un expert, i hi ha gent molt més preparada que jo per fer-ho. Però a tall d’exemple, força vegades havia passat pel pont vell sense reparar en la pedra que marca la fita de l’antic terme municipal, i encara menys n’havia mirat l’escut de la base del pont.

En entrar al casc antic pròpiament dir, m’ha anat força bé que em recordessin que ho feia per una de les tres portes del recinte antany emmurallat. Que tot i haver entrat a comprar sovint a can Farreny desconeixia que aquest és el comerç més antic de la vila. També havia passat per sota del xai que adorna la façana que hi ha damunt de la botiga de enfront sense reparar-hi. Tampoc sabia que la sensació d’amplitud de la actual plaça Major cal agrair-la a la iniciativa dels que van ser els seus veïns, de comprar l’edifici que l’atapeïa per tal de cedir-lo a l’Ajuntament perquè l’enderroqués.

Han estat una novetat per a mi els antecedents afrancesats de la magnífica mansió dels marquesos de Púbol a la mateixa plaça, saber que el call jueu bisbalenc es dels pocs que se’n conserven els dos accessos, i que el deliciós Castell-Palau és un dels més ben conservats de Catalunya.

Ha estat igualment una bona excusa per contemplar amb més deteniment l’edifici de l’antic Ajuntament, i que encara i afortunadament ja por poc temps, allotja els Jutjats. Aquí ens contaren que davant de la seva façana principal va tenir lloc una de les batalles més acarnissades de l’anomenat foc de la Bisbal, l’aixecament federalista del 1869. Després, tot i pujant pel carrer del Raval guanyat en exclusiva per als vianants passàrem per la acurada restauració que s’ha dut a terme a l’antiga casa Salamó, avui seu del Consell Comarcal.

Deixo pel final el que per a mi a estat la sorpresa més agradable que no dubto en considerar un dels tresors ocults de la Bisbal, i pel que tinc entès, una de les poques esglésies de propietat municipal de Catalunya. Em refereixo al temple de la Pietat, un esplèndid monument barroc encara en fase de restauració. Uns treballs endegats fa dos anys, i que un cop hagin finalitzat sens dubte faran d’aquest indret un dels punts més visitats del municipi.

Puc donar testimoni que al menys la meitat dels participants del dos recorreguts en que vaig participar eren bisbalencs, la qual cosa demostra al meu entendre que a la gent li agrada conèixer el seu entorn i l’interès per la cultura quan aquesta es posa realment a l’abast popular.

Estic convençut que la Bisbal disposa d’un notable patrimoni, estimat pels seus usuaris i que ha estat administrat amb força saviesa els darrers anys. Gaudeix d’un amb un tarannà que si se sap mantenir amb cura, el diferencia dels pobles i ciutat de l’entorn, li augura un magnífic futur dins del camp del turisme cultural i de qualitat els propers anys.

Per aconseguir-ho però, no n’hi ha prou amb la iniciativa dels nostres polítics, força encertada tot sigui dit, tant pel que toca a l’antic equip de govern com al d’ara. Cal sobre tot que societat civil s’hi involucri seriosament, i sobre tot que la majoria dels bisbalencs s’ho creguin de debò!

Quan viatjo pel món i em pregunten per la realitat política del meu país, sempre explico que vivim en un país europeu molt plural, i pel que fa a les nostres aspiracions com a nació, que la majoria dels catalans ja seria absolutament feliç amb el tracte i les mateixes competències que té a Alemanya l’estat lliure associat de Baviera.

També els hi aclareixo que a Catalunya la majoria és catalanista i que els independentistes no es mengen els nens crus. Tampoc deixo mai d’esmentar amb just orgull que el PP només és la quarta força política i que en el meu poble, el seu nacionalisme espanyol de dretes no té ni tan sols representació a l’ajuntament.

A la majoria els sorprenen força els meus comentaris. No és estrany si pensem que tota la informació sobre Espanya i Catalunya que els hi arriba ho fa mediatitzada, a través d’agències de notícies amb seu a Madrid, i dels corresponsals dels grans diaris que també escriuen de d’allà les seves cròniques. Són molts els que acaben felicitant-me pel fet de poder viure en aquesta mena d’oasi de pau política.

El que no explico fora, és que a vegades tinc la sensació que passem de massa coses, i tenim una certa tendència en mirar-nos el melic en excés. Per exemple ara que a tot l’Estat hi ha eleccions per dictaminar qui serà el proper president de govern, tinc la impressió que a la Bisbal, a excepció d’una minoria, la resta s’ho mira de força lluny. Com si aquesta història no anés amb nosaltres.

No negaré que tots aquells que pensen que ens estan prenent el pèl tenen part de raó, ni que el comportament de l’anomenada classe política, catalana i espanyola, no sigui per tirar coets. Però malgrat tot això crec que algú s’ha de cuidar de gestionar el poc espai que permet la globalització, i no crec que “passar del tema” sigui la solució.

Tot el nostre sistema jurídic consagra els partits com l’eix vertebrador de la vida política i, com saben massa bé a l’anomenat Tercer Món, fora de la llei, per imperfecta que sigui, només hi ha el caos.

Es força evident que fora del Principat, a uns partits els interessem poc, i als altres gens. Però no és menys cert que n’hi ha uns que són  infinitament més perillós que els altres, al menys pels desitjos dels que, amb tots els matisos que es vulgui, aspirem a una Catalunya més rica i plena, com diu l’ himne. En aquest context, les dos Espanyes de Machado segueixen vigents, i una de les dues també a nosaltres ens podria glaçar el cor si les coses anessin mal dades.

Per això, i sobre tot perquè cap dels dos grans podrà governar sol, em sembla important anar a votar, si més no, per tal d’obligar als “menys dolents” a tenir en compte els nostres interessos. I sobretot, per esvair qualsevol intenció de gran coalició en clau espanyola, que si es produís, sens dubte enviaria el catalanisme a les cavernes.

No m’identifico plenament amb cap dels programes que es presenten a les properes eleccions generals espanyoles, però tampoc conec ningú que passats els primers els primers fogots, només vegi virtuts en la seva parella sentimental. Ni que, per fanàtic que sigui, comparteixi al 100% les excel·lències dels seu equip de futbol preferit, o comparteixi les bondats de totes les obligacions que l’imposa la seva religió o sistema de valors.

Em pregunto doncs, quin sentit té mesurar els grups polítics i els seus representants amb un criteri diferent al que fem servir en altres aspectes de la vida.

Malgrat que les respecto quan s’expressen democràticament, no crec en la utilitat de les teories “antisistema”, i crec fermament que l’abstenció sempre ha estat un arma utilitzada pels dictadors. El vot en blanc és una opció que considero força responsable i exemplar com a forma de protesta, però no puc deixar de pensar en on es ficarien les paperetes determinats personatges de tots coneguts si guanyessin.

Per tot això aniré a votar el dia 9, i no ho faré en blanc, malgrat que ganes no me’n faltin. Ho sento pels seus escassos simpatitzants bisbalencs, però tampoc em sap gens de greu confessar que ho faré contra el PP, per la barreja del fàstic i por, que em provoca la deriva actual d’aquest partit. Votaré sense il·lusió, però pensant que és el mal menor, i  recolzaré la opció política que consideri menys roïna pels interessos dels catalans.

Aniré a votar doncs, encara que sigui amb una pinça al nas per tal de no percebre la ferum…!

Aquest any circumstàncies familiars m’han dut a passar les festes en terres alemanyes, i un cop més m’ha sorprès la sensació d’enyorança, que malgrat el meu escàs o inexistent per dir-ho clar, sentit religiós, sempre em provoquen els Nadals quan soc lluny.

Afortunadament però, gràcies al Tot Bisbal me n’he anat assabentant del que els darrers dies anava passant a casa nostra i m’he sentit més a prop de casa.

M’ha colpit sobre tot la desgràcia que s’ha endut per davant la vida d’un nostre veí en la casa que es va esfondrar dies enrere. En aquests dies de consumisme i desfermada alegria, vull dedicar una espurna de pensament solidari a una família que sens dubte està patint, i molt, una absència irreparable.

També m’he hagut d’empassar aquesta mena de sainet de les Nadales del Mas Clarà, i no puc estar-me d’opinar que de tot plegat se n’està fent un gra massa. Sense voler de cap manera entrar en el fons d’una qüestió que desconec en profunditat, hi ha coses que s’han de tractar amb molta cura, serenitat i amb el cap fred.

Com a principi general crec que la roba bruta s’ha de rentar a casa, i més, si com en aquest cas, la bugada afecta a material tan sensible com és la escola. L’autoritat dels mestres n’és una peça essencial, i encara que humans i per tant subjectes d’equivocar-se com tothom, el seu qüestionament públic no contribueix en absolut a la solidesa del sistema.

Per acabar, un bon amic m’ha felicitat les festes amb unes lletres que va veure fa temps a casa d’un curiós personatge que vivia, tot sol amb el seu gos,en una caseta, prop de les ventades platges de Tarifa. M’ha semblat d’allò més oportuna per tal d’ per acomiadar l’any 2007 i desitjar-vos un millor 2008

Li demano al Senyor
que em concedeixi serenitat
per acceptar les coses que
no puc canviar

Valor
per canviar les que si
són al meu abast i

Saviesa per a distingir
la diferència

De lluny estant i mitjançant el TotBisbal me n’assabento que pinten “bastos” a l’ajuntament, i que la cohesió de l’equip de govern ha durat menys que un caramel a la porta d’un col·legi. Anys d’estabilitat a casa nostra han donat pas a un “pollastre” polític considerable en el que de moment no queda gaire clar el paper de tots els seus protagonistes.

Sembla ser que el desacord de la direcció de CiU amb els pressupostos que Esquerra havia elaborat per al proper exercici ha motivat el trencament. Francament em costa de creure però, que aquesta n’hagi estat la única raó. Més m’estimo deixar obert un interrogant sobre la qüestió, que temps s’encarregarà d’esclarir, però en tot cas aquest ha estat un pacte certament efímer

De tota manera, i si de moment donem per bo que la única causa de la trencadissa hagin estat únicament els pressupostos, el tema tampoc és menor. Darrerament s’havien anunciat projectes espectaculars que havien generat il·lusió i aplaudiment entre els partidaris del “canvi”, però que s’endevinaven força ambiciosos, i per tant cars.

Abans ja s’havia produït un important augment dels sous dels polítics del nou equip de govern i ara se n’anunciava una altra dels funcionaris municipals. Lluny del meu propòsit ni tan sols insinuar que aquests no foren de justícia, però potser es podia haver anat una mica més poc a poc per tal de no esverar al personal.

I és que malgrat no tenir els suficients coneixements tècnics per afirmar-ho rotundament, tinc entès que qualsevol despesa precisa de la corresponent assignació pressupostaria. Aquesta surt generalment, o bé dels impostos que paguem els ciutadans o de l’habilitat per obtenir subvencions. En cas que ni una ni l’altra cobreixin els costos, cal anar a l’endeutament.

Des del meu punt de vista particular, a les darreres eleccions municipals a casa nostra no tan sols hi competien els partits polítics i les filies i fòbies que generaven cadascú dels seus representants. També s’hi dirimien dos formes molt diferents d’entendre la política municipal.

En l’aspecte econòmic, un model n’era el predomini absolut del sanejament dels comptes i una gestió molt professionalitzada dels recursos públics, estrictament d’acord amb les possibilitats del municipi. Resumint molt el plantejament, aquest seria que cal fer coses però quan hi hagin diners i sempre amb molta prudència.

L’altra model era el defensat per aquells que creien que quan hi ha mancances cal resoldre-les d’immediat. Segons aquesta tendència, un Ajuntament ha d’estar endeutat per definició, i el fet que els comptes municipals presentin superàvit és una aberració. S’ha de fer sempre el que es deu malgrat que es degui el que es fa.

Ambdós conceptes són igualment respectables però cal que qui els assumeix sàpiga on te la mà esquerra i la dreta.

I és que l’un potser és gris i avorridot, no permet massa alegries, però és una garantia contra els canvis massa abruptes dels cicles econòmics. L’altra és força més il·lusionant, permet dissenyar models de ciutat més agosarats i cobrir d’immediat les mancances més evidents. Genera il·lusió, però també endeutament i en conseqüència determinats riscos de futur que no tothom es veu en cor d’assumir.

El resultat de les eleccions municipals del 2007 va ser el de gairebé un empat tècnic entre ambdues tendències. A CiU li va tocar el paper d’àrbitre, i finalment la llista més votada va perdre l’alcaldia en funció d’un pacte que no ha resistit el temps d’un part.

Esquerra i el PSC no han amagat mai les seves cartes i s’han mantingut fidels al guió. Iniciativa no ha perdut la coherència en cap moment, però CiU tindrà que donar moltes explicacions.

Amb aquesta mena de “canvi interruptus”, molta gent de bona fe ha quedat amb el cul enlaire, i crec que els ciutadans tenim tot el dret a que se’ns expliqui amb tota claredat que és el que realment ha succeït perquè ja no sigui bo allò que fa set mesos era ubèrrim.

O és que potser entre els afavorits pels resultats electorals, no tothom es creia el “canvi” i la única base sòlida d’aquell pacte era fer fora Ramon Romaguera de la alcaldia de la Bisbal?