Indignats!

manelmagrinya | Articles variats | Sunday 19 June 2011

Tenen raó els indignats legítims, aquells als que anomeno indignats amb causa. Rés a veure amb la minoria de brètols i paràsits que ara mateix amenacen la credibilitat del moviment, i es volen fer amos dels carrers que són de tots.

Cert que la globalització ha engendrat un monstre neoliberal que està devorant el propi sistema capitalista que la va propiciar. La destrucció sistemàtica de tots els controls ha deixat els estats inermes davant els anomenats mercats. Uns ens que mancats de rostre i de consciència, roseguen fins el moll de l’ós dels ciutadans, que no troben protecció en els estats que els hi haurien de donar a canvi dels seus impostos. Hi ha raons més que suficients per estar profundament indignat per l’escandalosa manca de resposta del sistema davant una crisi provocada per quatre aprofitats.

També em sembla absolutament imprescindible castigar a una classe política que sovint sembla viure en una mena de llim, aliena al bàtec de la ciutadania. Un clar exemple n’és la sobre actuació del Conseller Puig davant els fets provocats per una minoria violenta. Parlar de Kale Borroka per l’actuació d’un grapat de pollosos no pot per menys que provocar hilaritat.

Una cortina de fum per tapar la seva absoluta incapacitat per assolir la feina que te assignada. La veritat és que va fer el ridícul carregant a deshora un dia i deixant fer el següent, just a l’inrevés del que tocava. Va estomacar els no violents i va permetre que els asocials campessin al seu aire. Crec que davant aquestes credencials faria be el President Mas enviant-lo a casa per incompetent i demagog.

Dit això però, em sembla un greu error caure en mans dels qui no busquen altra cosa que la destrucció del sistema sense proposar-ne cap altra a canvi. La sortida de l’atzucac és precisament una altra manera de fer política per tal de reformar el sistema existent; o si cal bastir-ne un de nou, però des de l’ordre democràtic. L’antipolítica no porta enlloc i em sembla evident que, avui per avui, l’alternativa seria el caos.

Els esdeveniments d’aquests dies m’han fet recordar que ara deu fer un parell d’anys vaig tenir el plaer d’escoltar Bru Rovira al Teatre Mundial, a la Bisbal. Era un acte de presentació del llibre “Africas; cosas que pasan no tan lejos”, un recull dels reportatges que el magnífic reporter havia anat realitzant per terres africanes. La línia argumental de la seva intervenció venia a ser que la gran paràlisi que pateix el continent africà és deguda a la falta d’ordre i absència absoluta de regles de joc. Per fortuna per nosaltres, vivim al primer món i ens faria feredat posar les nostres cuites al cantó de les dels pobres africans…encara que tal vegada sembla que alguns ens hi agradaria que foren magnituds comparables.

Sempre he cregut que en democràcia la manca de respecte a la legalitat és la pitjor de les corrupcions imaginables. Negar la necessitat d’una autoritat que la faci complir és desconèixer la pròpia condició de l’espècie. Diguin el que diguin el profetes de l’acràcia, sense ordre no hi ha llibertat possible, i la tràgica història recent del nostre propi país ens ho demostra ben a les clares.

Els indignats han de rectificar, com ho ha fet amb gran honorabilitat l’Arcadi Oliveres. Tornar al camí de del diàleg i la no-violència. La frase “La calle es mia” no l’han inventada els brètols. Ja la va pronunciar el president d’honor del PP, el sinistre Fraga Iribarne quan era ministre franquista de la policia, i poc abans de provocar una massacre a Vitòria.

El carrer és de la majoria dels ciutadans i només serà dels indignats si aconsegueixen una sòlida majoria que els legitimi. I per això cal fer política. I treballar dia a dia per canviar el sistema, com ho fan pacífica i ordenadament milers de ciutadans que a la seva vegada han estat escollits democràticament per uns quants milions de persones. Son la immensa majoria de la població, senyors indignats. No ho oblidessin pas!

Catalunya y el concierto

manelmagrinya | Articles variats | Thursday 24 June 2010

El sistema concertado es posible porque el País Vasco y Navarra no representan ni la mitad de lo que es Catalunya en el conjunto del Estado.

Sorprende que cuando amplios sectores catalanes están aún absorbiendo la frustración de un Estatut que, poco o mucho, será rebajado por el TC, Artur Mas plantee en la arena política preelectoral la consecución del concierto económico para Catalunya. El líder de CiU sabe que el sistema de financiación de los territorios forales –los que conforman Euskadi y Navarra– constituye una excepción que viene avalada por la Constitución en su disposición adicional primera y por el Estatuto del País Vasco y la ley de Amejoramiento del Fuero de Navarra. En otras palabras: Catalunya, ni en el anterior ni en el actual Estatut, jugó la baza del sistema concertado como en su momento lo hicieron vascos y navarros.

Por otra parte, no es ni jurídica ni políticamente cierto que se pudiera establecer un concierto económico entre Catalunya y el Estado mediante un acuerdo que se tradujese en una ley: carecería de habilitación constitucional y estatutaria. Así que encelar al electorado con la posibilidad de disfrutar de un régimen de financiación tan beneficioso como el concertado constituye una irresponsabilidad que se suma a la de Zapatero cuando prometió lo que no estaba en su mano sobre el autogobierno estatutario catalán.

El concierto vasco y el convenio navarro fueron opciones constitucionales y estatutarias que se decantaron en 1978, coyuntura en la que la representación catalana en la elaboración de la Constitución, y luego en el Estatut de Sau, decidió no tener en cuenta. El sistema concertado, además, no se ajusta a la tradición de Catalunya porque convierte a las diputaciones forales en haciendas autónomas cuya demarcación es la provincial. Euskadi es, de hecho, una comunidad internamente confederal. Son las diputaciones forales las que pagan un doble cupo: al Estado, a través del Gobierno vasco, y a las instituciones comunes de la autonomía. Todo ello después de no siempre fáciles negociaciones. De ahí también que cada uno de los territorios vascos disponga en el Parlamento de Vitoria, al margen de su demografía, de igual número de escaños: 25 por cada uno de los tres, evidencia de lo que significa un régimen de confederación.

Pero la sostenibilidad del concierto vasco y del convenio navarro no se basa sólo ni en lo jurídico ni en lo político, sino en su impacto real en el conjunto de las cuentas públicas del Estado. El sistema concertado es posible porque el País Vasco y Navarra no representan ni la mitad de lo que es Catalunya en el conjunto del Estado, sea por demografía, sea por territorio, sea por PIB. Si se aplicase a Catalunya –hipótesis que ahora plantea Mas–, el Estado en su actual conformación no podría soportarlo desde el punto de vista financiero.

La cuestión medular es que Catalunya debe disponer de una financiación suficiente pero conforme a metodologías que no podrán ser las propias del siglo XIX –como los sistemas concertados– cuya viabilidad en el plazo medio es más que problemática. No hay que suscitar, pues, expectativas que generen frustración. Bastantes se han alentado ya.

Eguiguren

PSE y PSOE están irritados con Jesús Eguiguren, muñidor de conversaciones constantes –e inútiles– con Batasuna y protagonista del fracasado proceso de paz. Su insistencia en que la izquierda abertzale va en la buena dirección –alejándose de ETA– es más un voluntarismo que una constatación. Ferraz le ha exigido, terminantemente, que se calle.

Crisis
Desde la Moncloa se ha pedido a medios de comunicación próximos un desmentido rotundo a una posible e inmediata remodelación del Gobierno. La operación mediática ha provocado incredulidad: casi nadie se explica cómo podría llegar Zapatero a negociar los presupuestos del 2011 con un Gabinete como el actual. “Sería suicida”, comenta un ex ministro veterano.

Piratería
El mundo de la edición, de la música y de los medios de comunicación, azotados por la piratería digital, reprochan agriamente al Gobierno que no impulse la normativa antidescargas prevista en el proyecto de ley de Economía Sostenible, que, de gran hito legislativo, ha pasado a constituirse en el mayor fiasco del programa legislativo gubernamental. Duerme el sueño de los justos en el Congreso. Y decían que era urgente.

José Antonio Zarzalejos, La Vanguardia Digital de 24/06/2010

L’aconseguidor

manelmagrinya | Articles variats | Sunday 16 May 2010

No veurem pas als carrers i places de Catalunya que s’alci cap monument a l’aconseguidor, i això que és una de les personalitats principals de la realitat catalana de les últimes dècades. És una figura tan desconeguda a nivell popular com coneguda en determinats despatxos i nivells de l’administració. Fins i tot el mot que el designa és estrany: què vol dir aconseguidor? Aplicant la lògica lingüística, l’aconseguidor és el que aconsegueix.

 

I què aconsegueix l’aconseguidor? Que els polítics que governen en una institució, generalment un ajuntament, accedeixin a la voluntat dels promotors urbanístics que volen edificar en una determinada zona del municipi. L’aconseguidor és un intermediari, que treballa, generalment, a favor dels interessos del promotor, però que té bona relació i bons contactes amb els polítics als quals intenta seduir i convèncer perquè autoritzin i afavoreixin els projectes del promotor. Quins instruments utilitza per a aquesta fi? Poden ser diversos, evidentment. Ho deixem a la imaginació del lector adult.

 

Tal com dèiem, aquesta figura ha tingut una importància cabdal en la Catalunya autònoma, però forma part d’allò que no es veu, d’allò que no s’ensenya, d’allò que no es diu, d’allò que mai no apareix en la propaganda de l’obra feta quan s’acosten eleccions. Cap de les nou universitats catalanes no atorga llicenciatura ni màster d’aconseguidor. És un ofici que s’aprèn amb les arts de la vida, del negoci, del tracte social. Tant per tu, tant per mi, net de pols i palla. Aquests dies, els mitjans gironins tornen a parlar amb insistència de Salt. Ara no és pas per discussions racials ni per la visita del regidor Anglada, de Vic, sinó per l’interessant i alliçonador assumpte del solar de l’antiga fàbrica Gassol. Pel mig també hi balla la figura de l’aconseguidor.

 

D’aconseguidors n’hi ha, naturalment, de diferents categories. En el cas Pretòria, per exemple, els aconseguidors eren de Champions League, però també n’hi ha de regional preferent. Ara passen una mala temporada, és clar, la crisi immobiliària els perjudica. Però no patiu, se’n sortiran. Com les anguiles, repten i avancen.

 

Miquel Pairolí, El Punt, 16/05/2010

Quimeres i esperances

manelmagrinya | Articles variats | Sunday 16 May 2010

“Quimera”, diu Coromines, és “un monstre fabulós representat vomitant flames, el cap de lleó, el cos de cabra i la cua de dragó”. Prové de la mitologia grega i és present en l’heràldica medieval. I d’aquí deriva el sentit que té la paraula com a “creació de l’esperit que es pren com una realitat”. Doncs bé, és molt important que cada època sàpiga reconèixer quines són les seves quimeres, o sigui, que pugui distingir de manera lúcida què és realitat i què és creació –monstruosa– de l’esperit. I és així perquè la quimera sol acabar en inquietud i aflicció, sovint en malvolença i còlera, i encara en dèria i mania. Ens cal, doncs, poder distingir amb el màxim sentit de la realitat, tocant de peus a terra i sense autoenganys còmodes, què són fets, què vagues o falses idealitats i què afanys i esperances possibles o fins i tot necessàries.

Discernir tot això, fets, quimeres o ambicions honestes i factibles,
ara és més urgent que mai, perquè som enduts per una gran riuada política que ho està trasbalsant tot i encara no sabem on anirem a parar. I, precisament, una de les principals transformacions polítiques que deriven dels temps que vivim és que allò que fins ara era vist com una realitat, si no tangible com a mínim realitzable, ara és vist com a quimèric. I viceversa, el que semblava quimèric ara és vist com una oportunitat a l’abast. Sí: la gran virtut del procés de reforma estatutària iniciada el 2004 pel president Pasqual Maragall, i a punt d’acabar a la guillotina del Tribunal Constitucional espanyol, és que ha permès fer llum sobre un dels principals errors que es van cometre en l’opacitat de la transició de la dictadura a la democràcia. Ho ha escrit Ferran Mascarell a La Vanguardia (España como problema, otra vez, 13 de maig): “La sentencia liquidarà l’Espanya del 78. Destrueix la millor Espanya construïda i trenca l’Estat”. Només matisaria Mascarell en el sentit que la sentència no destrueix l’“Espanya construïda”, sinó que liquida l’Espanya insinuada i, certament, l’Espanya somniada per alguns, com ell mateix. Per ser més exactes: la sentència farà transparent que l’Espanya en què alguns van creure era una quimera. El veritable monstre fabulós, que vomita flames, té el cap de lleó, cos de cabra i cua de dragó, ara ho sabem, és l’autonomisme i sobretot ho és la seva interpretació federalista.

Reconec que escric aquestes ratlles
esperonat per la tossuda i cega insistència –a què aquesta setmana s’afegia Antoni Dalmau en aquest mateix diari (A l’hora del cafè, del 12 de maig)– de seguir considerant la independència de Catalunya com una quimera. I és que aquesta qualificació de l’expectativa independentista com a “creació de l’esperit que es pren com una realitat” ara ja no és altra cosa que l’expressió d’una vana resistència a reconèixer on és el veritable monstre polític. Repetir que la independència és una quimera és un ancoratge desesperat en un model que ja sabem acabat per sempre. Presentar l’afany d’independència com una dèria és el darrer obstacle a vèncer per, precisament, saber distingir què és quimèric i què és plausible. A finals dels anys setanta del segle passat els catalans vam ser enganyats per la vaga promesa –més aviat per un sobreentès que ens va convenir donar per fet– d’una via democràtica constitucional que ens havia de permetre arribar a la nostra plenitud nacional. Trenta anys després, sabem amb tota evidència empírica que l’autonomisme no duu on havíem volgut creure que portava, i ningú amb dos dits de front –i quatre lliçons d’història– pot seguir confiant en una Espanya federal o plurinacional. La quimera, ara ho sabem del cert, era el federalisme.

Per ser honestos, però, ens cal reconèixer
que saber que el federalisme o l’Espanya plurinacional són una quimera, un monstre que vomita flames sobre Catalunya, no ens diu que una Catalunya independent no hagi de ser, també, una il·lusió de l’esperit. Ara bé, la diferència és que en aquest segon cas l’única pregunta que cal respondre és si una majoria de catalans la volen, o la voldran, la independència. Vull dir que, mentre que ja sabem que no existeix aquella Espanya sobreentesa fruit d’un no menys sobreentès pacte amb Catalunya al final de la dictadura i que ara produeix tanta aflicció als que hi havien cregut, en canvi, l’expectativa d’independència és un projecte obert, només subjecte a la voluntat democràtica dels catalans. Per Mascarell, per Dalmau, la majoria de catalans encara viuen aferrats a la vella quimera de l’Espanya federal. “Quimeres i desenganys fan tornar els cabells blancs”… En canvi, els qui creiem que la independència no és una quimera, sinó l’esperança d’un país finalment emancipat i capaç de refer tots els llaços possibles i imaginables amb Espanya, Europa i el món sencer, sabem que la majoria dels catalans encara no s’han expressat en un marc lliure, sense pors ni coaccions. I estem convençuts que el dia que ho fem amb llibertat, un dia no gaire llunyà, més d’un i més de dos tindran una sorpresa.

Sobretot el que em fa pensar
que som més a prop del que sembla d’aquest nou horitzó és que a hores d’ara la majoria dels que insisteixen a dir que la independència és una quimera ja no diuen que no la volen, sinó que és impossible. Des del punt de vista retòric, dels arguments, l’avenç és enorme. A Catalunya, podríem dir que ara ja hi ha tres grans blocs polítics: els qui volen la independència, i la veuen possible; els que la voldrien, però creuen que no arribarà; i els que ni que fos possible, no la voldrien. I, molt possiblement, ara constitueixen tres blocs molt propers des del punt de vista quantitatiu, però completament diferents des d’una perspectiva qualitativa: el terç que no la vol representa un segment social conservador i reaccionari incapaç d’estirar el país; el terç que la voldria però –encara– no la veu possible no pot oferir altra alternativa que l’anar tirant, com es veurà en les properes eleccions. I el terç que confia en la independència és l’únic capaç de mobilitzar-se i representa el país d’èxit.

D’acord: la independència,
de moment, no passa de ser una creació de l’esperit. Però ara mateix és l’única esperança realista d’un país sòlid capaç de retornar la confiança en la política. La independència no és una quimera, no és un monstre, no provoca aflicció ni malvolença. És una voluntat democràtica i madura de llibertat, és bella, i produeix goig i asserena l’esperit.

 

Salvador Cardús, a l’Avui Digital, 16/05/2010

Collar on fa mal

manelmagrinya | Articles variats | Sunday 16 May 2010

U: L’ajust econòmic ha arribat. Estem recuperant a marxes forçades el sentit de realitat que govern i oposició estatal havien perdut. Per això és molt important triar bé els objectius col·lectius i no deixar passar cap nova decisió de l’Estat contrària als interessos del país.

DOS: L’anterior alcalde de Barcelona,
Joan Clos, no es va equivocar en la seva insistència que el tren d’alta velocitat arribés a l’aeroport. Volia que el centre aeroportuari barceloní fos de primera divisió. Però només va servir perquè sota la terminal nova hi hagi un calaix de túnels per rebre les connexions de ferrocarril, rodalies i metro. Joan Clos no se’n va sortir, la ciutat i el govern català tampoc. L’oposició del ministeri de Foment va ser frontal i l’expressivitat de la societat catalana va ser tímida, com sempre. Els partits polítics van jugar al regat curt i els catalans vam deixar passar una nova oportunitat. Ara estan a punt de començar les obres de l’estació del Prat, una mena de succedani.

TRES: Entretant Madrid s’ha bellugat.
El ministre de Foment, José Blanco i les autoritats de la Comunitat han anunciat que s’han posat d’acord perquè el tren d’alta velocitat arribi a l’aeroport de Madrid. És una qüestió estratègica. Madrid s’avançarà una dècada o dues a Barcelona i consolidarà així la seva posició dominant de l’espai aeri peninsular i l’Estat confirmarà la seva configuració radial. L’eix mediterrani i l’estratègia barcelonina tindran de nou un caràcter subordinat.

QUATRE: Davant d’aquesta realitat,
l’actitud catalana és massa tèbia. L’anunci del ministre del ram de l’acord no va merèixer cap comentari ni de federalistes, ni d’independentistes, ni de pragmàtics, ni de romàntics. Els catalans estem dedicats a les nostres coses; només ens entretenim en qüestions més transcendents. Els arbres no ens deixen veure el bosc.

CINC: El proper 24 de juny,
a Saragossa, el Consell de Ministres de Transports de la UE decidirà si l’eix mediterrani de transport de mercaderies i passatgers és o no una prioritat de Brussel·les. Que no ho fos seria un gran fracàs estratègic de valencians i catalans i de les seves institucions i empreses. La declaració de prioritat arrossega el greu problema de credibilitat que va suposar que el govern espanyol no incorporés, l’any 2003, el Corredor del Mediterrani entre les prioritats de la seva aposta europea. Sí que hi va incorporar, en canvi, altres projectes de dubtosa utilitat logística. El govern central –si Europa no fa seu el Corredor del Mediterrani– endarrerirà el desplegament de la perifèria mediterrània entre un quart de segle i mig segle.

SIS: Catalunya s’hauria de preocupar més d’aquests combats
aparentment menors perquè són els que determinen el futur, mostren les estratègies de fons d’un país i articulen majories polítiques sòlides. Aquests combats –i no només les declaracions solemnes– són els que fan pessigolles al poder de l’Estat i il·lustren el sentit real de la convicció d’un país en les seves potencialitats. Lluitar per aquestes reclamacions amb convicció és el que omple de sentit real les aspiracions federals o independentistes del país. Els catalans ens estem acostumant a les grans reivindicacions i ens avorrim amb les aparentment menors. Sense la petita, la gran no acaba d’agafar cos. La gran, sense la petita, no fa perdre la son a ningú. Només juntes, estirades amb finesa política, fan possible construir majories capaces d’obtenir victòries.

SET: Als mandataris de l’Estat
–gent sense gaires principis– els va molt bé que ens entretinguem amb el debat dels grans idearis. Entretant ells van teixint la seva xarxa estratègica, la que condiciona la creació de riquesa i benestar. Ja els va bé una Catalunya minoritària centrada en el debat per la independència i orientada majoritàriament a arreglar un Constitucional que no té solució. Mentrestant les inversions se seguiran focalitzant a Madrid, amb el gran aeroport i un tren ben connectat amb tot Europa. Aquestes decisions –aparentment innocents– són les que concentren el poder, creen llocs de treball i estimulen la riquesa. Valdria la pena fixar-s’hi.

 

Ferran Mascarell, a l’Avui Digital, 16/05/2010

La historia de nunca acabar

manelmagrinya | Articles variats | Saturday 15 May 2010

Un amigo ilustrado, que ha repartido su vida entre el periodismo y la abogacía ejercidos ambos con buen tino, me ha escrito una carta a propósito de mi artículo “La relación bilateral”, que me ha hecho pensar. Y, dado que sus observaciones tienen alcance general, voy a contestarle coram populo. Su mensaje es el siguiente: “Escribes en un diario que tradicionalmente ha contribuido al sosiego de los habitantes de un país, Catalunya, en el que posiblemente haya un millón o más de parados. (…) No toda la vida política está circunscrita al debate entre federalismo y confederalismo. (…) Hay otras tareas importantes. (Existe) otro punto de reflexión necesaria y conveniente que echo de menos, (más allá) de una política que apenas interesa al veinte por ciento de la población”.

 

Soy consciente de todo ello, tanto que, de los once artículos que llevo publicados desde mi retorno a La Vanguardia, sólo uno tiene por objeto la política catalana: he hablado del Rey, de los Wittgenstein, de Delibes, de Sardà Dexeus, de Alemania y el marco, de la palabra libre, de la razón y la tradición, de la Iglesia, de las cajas, etcétera. Pero me pareció, con la que está cayendo, que no podía eludir el pronunciarme sobre el antaño denominado problema catalán y que hoy ya es, con plenitud de derecho, un problema español: el de la estructura territorial del Estado. Y repetí mi tesis de siempre –federalismo o autodeterminación–, con la que he aburrido hasta a las ovejas. Pero no me arrepiento de ello, por estas razones:

1. Es cierto –como dice mi amigo– que los problemas graves y profundos que padecen España y Catalunya son otros y van más allá de la reforma de la estructura del Estado. Con carácter urgente, en la actual crisis, los temas acuciantes son la reducción del gasto, el ajuste fiscal y las reformas del sistema financiero y del mercado laboral, digan lo que digan banqueros y sindicatos. Y, más al fondo, la reforma pactada del sistema educativo –hoy bajo mínimos– y de la administración de justicia, y algunas reformas políticas –ley electoral y ley de financiación de partidos– que dificulten la consolidación de sendas castas en las cúpulas de los partidos, integradas por políticos de hoja perenne que en nada desmerecen a los miembros del Sacro Colegio Cardenalicio.

2. Ahora bien, ello no obsta para que siga planteado el problema territorial. Y, del mismo modo que los socios fundadores de una compañía mercantil han de resolver rápido el sistema de administración de la sociedad para dedicarse a lo esencial –producción, comercialización, etcétera–, un Estado ha de definir presto su estructura y gobierno, para centrar su esfuerzo en los problemas de fondo que inciden en la vida de los ciudadanos.

3. De ahí que insista en la necesidad de plantear el tema en términos claros, con la pretensión de que su solución no se demore indefinidamente. Y por ello repito incansable a los españoles de matriz cultural castellana que el Estado unitario y centralista nunca ha sido –nunca ha habido unidad de caja ni unidad de Derecho civil–, ni nunca será. Y por ello reitero a los catalanes que una relación confederal o bilateral con España –de nación a nación– tampoco la alcanzarán nunca, dado que el efecto “café para todos” destruiría el Estado. Sé que muchos me objetan que la relación bilateral ya existe, de hecho, en la actualidad, pero les respondo que no hablo de bilateralidad cultural y económica, que doy por descontada, pues no en vano aprendí de Vicente Cacho que Barcelona siempre ha sido una capital autónoma de cultura; la bilateralidad a la que me refiero es la jurídica, es decir, al sistema de adopción de decisiones, que no puede ser por un pacto entre iguales, sino por acuerdo adoptado en el seno de un órgano multilateral integrado por todas las autonomías –Senado–.

4. Por tanto, si excluimos el Estado unitario y centralista y el Estado confederal, sólo quedan dos opciones: Estado federal o autodeterminación. Con lo que les doy la matraca, aún sabiendo los graves problemas que nos acechan. Pero, antes o después, habrá que afrontar la cuestión. Una hipotética tercera opción –la conllevancia orteguiana– provocaría melancolía y frustración: Madrid es, ahora, mucho Madrid.

Yo también estoy cansado de este continuo dar vueltas sobre el mismo tema, por parte de políticos y asimilados. Por eso recuerdo una anécdota de Estanislao Figueras i Moragas, primer y efímero presidente de la efímera Primera República Española. Cuéntase que un día, presidiendo el Consejo de Ministros, y pese a ser hombre de educación esmerada y pulcritud extrema, dijo en catalán: “Senyors, ja n’hi ha prou. Els hi seré franc: n’estic fins als collons de tots nosaltres”. Cogió el portante y no paró hasta París.

 

Juan José López-Burniol, La Vanguardia Digital 15/05/2010

 

Trencadissa

manelmagrinya | Articles variats | Sunday 2 May 2010

U: És un fet. El pacte constituent del 1978 haurà quedat fet miques. L’Estat de després del dictamen no serà el de tots els qui hi viuen.

DOS: Els partits polítics han posat al descobert la seva incapacitat per impulsar una Espanya que vagi més enllà de l’unitarisme i el vol ras. No tenen projecte d’Estat. Alguns d’ells (entorn Aznar) parlen de tornar a centralitzar competències cedides a les autonomies. Altres (entorn Rajoy) especulen amb la possibilitat de configurar un federalisme light més explícit a través del Senat per tal d’acabar amb la cuestión territorial. Uns i altres odien el diferencial cultural, lingüístic i polític dels catalans i són incapaços d’imaginar res que no sigui una sola nació. Amb aquesta generació de dirigents populars hi ha poca cosa a fer. Tampoc les coses estan millor al PSOE. Les generacions que van pactar la Transició han perdut la memòria, s’han aposentat en el poder estatal i han perdut sentit d’Estat. Les noves generacions de dirigents estatals no tenen cap projecte per a Espanya que no passi per mantenir l’estatus aconseguit. PSOE i PP no són el mateix, però pensen cada cop de manera més similar: Espanya són ells i l’Estat és seu. Ells defineixen les regles del joc i en treuen el màxim profit. Ells determinen el futur.

TRES: No tenen cap idea de futur
per a Espanya. Si pensen que harmonitzaran els catalans s’equivoquen, com la història demostra i les actuals generacions de ciutadans –malgrat tot– ratifiquem cada dia. Si pensen que els catalans acceptaran passivament una sentència negativa s’equivoquen. Si pensen que la majoria s’acontentarà a reivindicar una independència llunyana, es tornaran a equivocar. No han entès que Espanya no es pot fer contra Catalunya. L’actitud de l’espanyolisme fa mal a Catalunya, però sobretot a l’Estat. Espanya s’està quedant a la cua de quasi tot i els seus dirigents no tenen esma per anar més enllà.

QUATRE: Davant de tot plegat els catalans tenen tres opcions. La primera és simple: acceptar resignadament l’Espanya que ens proposen. La segona és fàcil d’entendre, però difícil, massa a llarg termini: proclamar el desig d’independència. La proclama és comprensible i hi ha raons per fer-ho. Però intentar-ho sense tenir una majoria de ciutadans al costat, i sense aliats internacionals significatius, és una estratègia que satisfarà molts dirigents però poca cosa més. Molts espanyolistes pensen: uns quants catalans s’afegiran a les proclames independentistes i prou. La tercera opció –que no nega l’anterior– és més complexa, però la més convenient per als interessos dels catalans: la societat catalana ha de construir una majoria política suficient a Catalunya capaç de plantar cara als partits espanyols en el terreny de l’Estat. La reivindicació de l’autogovern, la necessitat de posseir un Estat eficient i la defensa de l’Estatut no es fa només en clau de futur, sinó també de present. Els catalans d’ara necessiten, volen i desitgen un Estat amb tots els seus instruments i poders. Els catalans s’han d’unir per impedir que alguns privatitzin en benefici propi allò que s’ha construït entre tots. Catalunya té drets sobre Espanya i no és qüestió de cedir-los a qualsevol preu. L’endemà de la sentència cal un nou Estatut sobre la taula del Parlament de Catalunya i avalat per una majoria més àmplia.

CINC: La sentència, la prepotència del PP i el seguidisme del PSOE, han posat punt final al pacte del 78. La societat civil catalana ha d’actuar sabent que la sentència és només la punta de l’iceberg. La qüestió principal serà la força política i cívica que els catalans siguem capaços de desplegar. S’ha de fer evident: la societat catalana té força, voluntat unitària i fins i tot un projecte per a Espanya. La independència real –la que surt del poder que donen les majories– només sorgirà si sabem actuar com una nació i si entenem que la nació es construeix construint un Estat eficient per afrontar els reptes col·lectius. Al final, en democràcia, sempre perd qui fa la trencadissa. I són els partits espanyols els qui l’han decidit. No Catalunya.

 

Ferran Mascarell, l’Avui Digital a 02/05/2010

La relación bilateral

manelmagrinya | Articles variats | Saturday 1 May 2010

Sólo existen dos alternativas: o un Estado federal o la secesión, previo ejercicio del derecho de autodeterminación.

 

No hay duda de que el proceso estatutario terminará mal. Muy mal. Tanto que, después de estos años, se habrá agravado la ruptura sentimental entre Catalunya y España y se habrá hecho más difícil pensar en proyectos compartidos. Y, sin un proyecto compartido impulsado por lo que los romanos denominaban affectio societatis –adhesión a una tarea conjunta–, no hay vida en común que valga. Ahora bien, estos años de plomo sí habrán servido para centrar el foco en la raíz última del antaño denominado problema catalán, y que ya es hora de llamar por su auténtico nombre: problema español. Es decir, el problema pendiente de articular una estructura territorial del Estado en la que –sin mengua de su viabilidad– puedan sentirse cómodas todas las comunidades que, hace siglos, forman parte de España. De la gravedad de esta cuestión hace prueba el hecho de que, cada vez que España recupera la libertad –Segunda República, transición– la cuestión más grave que resolver ha sido esta.

 

Así las cosas, el problema se concreta hoy –desde la perspectiva catalana– en esta aspiración: configurar la relación Catalunya- España como una relación bilateral, es decir, de igual a igual, de nación a nación, en la que todas las cuestiones que surjan entre ambas se resuelvan en virtud de pacto. En otras palabras, la aspiración catalana es de naturaleza confederal; lo que significa rechazar la fórmula federal, según la cual existen algunas cuestiones en las que el interés general de todas las comunidades federadas –fijado por la mayoría– ha de prevalecer sobre el particular de cualquiera de ellas. Permítanme un ejemplo, aunque sea burdo. En una comunidad de propietarios, el que lo es de cada entidad –local o piso– hace lo que quiere dentro del mismo, pero todo lo relativo a los elementos comunes –ascensor, zaguán…– se decide por mayoría en la junta de propietarios. Esto sería una federación. En cambio, si el propietario del ático pretende –por tener una mayor cuota de copropiedad– decidir sobre los asuntos comunitarios por acuerdo entre él y el resto de la comunidad, estaríamos ante una pretensión de tipo confederal.

En esta tesitura, no tengo conceptualmente nada en contra de la aspiración confederal catalana. Puedo llegar a admitir que la relación bilateral sea quizá la fórmula que más se ajuste a la realidad de los hechos, puesto que parto de la existencia de la nación catalana, entendida como una comunidad con conciencia clara de poseer una personalidad histórica diferenciada y voluntad de proyectar esta hacia el futuro mediante su autogobierno. Pero, dicho esto, con igual claridad sostengo que la relación bilateral jamás será admitida por España. Y ello por una simple razón: porque dado el extraordinario efecto mimético que Catalunya ejerce sobre el resto de España, si ella obtuviese una relación bilateral, inmediatamente la pedirían Aragón, Baleares, Valencia y –last but not least– Andalucía. Con la consecuencia inmediata de que el Estado español reventaría, pues no hay Estado que aguante media docena de relaciones bilaterales. Por eso sostengo, desde hace años, que tan sólo existen dos alternativas: o un Estado federal o la secesión, previo el ejercicio del derecho de autodeterminación. Y a aquellos que siempre me objetan la imposibilidad de acceder a este, les respondo que nada es imposible para un país que actúa unido. Al final, todos somos hijos de nuestros propios actos: las personas y los pueblos.

Bien sé que la aspiración confederal es ahora la dominante, no sólo entre los independentistas, para quienes es un mal menor, sino también para los nacionalistas conservadores y para aquellos socialistas que –como dicen algunos– tienen mayor sensibilidad catalanista. Tan es así que cuando alguien me dice que el problema para sacar adelante un Estado federal radica en que no hay federalistas en España, le doy la razón, pero inmediatamente añado que el problema es más grave, pues tampoco hay federalistas en Catalunya: lo que hay son partidarios de una relación bilateral o confederal. Por tanto, tampoco deben extrañarse estos de que los “azañistas” españoles no les sigan la corriente: la izquierda regeneracionista española puede llegar a aceptar una fórmula federal o resignarse a la inevitable secesión catalana, pero lo que jamás aceptará de buen grado es la autodestrucción del Estado por la vía de admitir una confederación imposible.

De todo lo hasta aquí dicho se desprende –a mi juicio– una conclusión tan clara como decisiva. Catalunya, que ha ganado en el siglo XX la “batalla del ser” –la de su autoafirmación nacional–, tiene ahora planteada la “batalla del estar”, que –según la percibo– sólo tiene dos opciones: o federalismo o autodeterminación. Todo lo demás son ganas de engañarse, por parte de unos y de otros. En el bien entendido de que la autodeterminación es posible, en la Europa del siglo XXI, si se plantea el tema con claridad, se afronta con unidad y se ejecuta con decisión. Lo peor que se puede decir de alguien es que vol i dol.

 

Juan José López Burniol, la Vanguardia Digital de 01/05/2010

Laïcitat política

manelmagrinya | Articles variats | Saturday 24 April 2010

Una clienta anglesa, amiga ja després de tants anys, em digué fa quatre dies: “Una de les coses que sempre m’han sorprès dels espanyols és la gran quantitat de temps que passeu parlant de política; és que no pareu, sempre donant voltes als mateixos temes. Tant és així que fins i tot els programes d’humor prenen la política com a objecte prioritari de la seva sàtira, cosa que per altra banda no m’estranya gens, ja que l’humor polític és el més fàcil i –en democràcia– el menys arriscat. Però paradoxalment, no obstant parlar tant de política i dels polítics, sou d’una fidelitat extraordinària a un partit que considereu el vostre passi el que passi; us caseu amb un partit, voteu al mateix tota la vostra vida, com si d’un acte de fe es tractés, una fe que està per sobre de qualsevol tipus de debat racional i que, en ocasions, heu heretat dels vostres pares. Sou gent de fe. D’una o altra fe, però de fe. Ben al contrari, els anglesos parlem poc de política i els escocesos encara menys; no tenim cap mena d’adhesió sentimental a una opció política. Tal vegada, en algun moment, els laboristes la van tenir, però els hi va passar ràpid. Per a nosaltres, la política no és una qüestió de fe, sinó d’interessos immediats. I, per aquesta raó, no tenim cap impediment a votar conservador avui i laborista o liberal demà. La fidelitat la reservem per a coses molt més serioses, com són el equips de futbol”.

Al pensar en el que m’havia dit la meva amiga, vaig recordar una reflexió que fa Sebastian Haffner a Història d’un alemany. Escriu que la capacitat dels alemanys per gaudir de la joia de viure és menor que la dels francesos i anglesos. No saben trobar la font inexhaurible que un francès extreu de la seva forma de menjar i de beure, selecta i esquitxada de converses enginyoses, així com del duel dialèctic entre idees, i de l’amor practicat de manera pagana i artística. I tampoc saben fer com els anglesos, sempre ocupats i distrets pels seus jardins, pel seu tracte amb els animals i per mil jocs i afeccions practicats d’una manera infantil i seriosa alhora. Molt diferent d’aquestes actituds davant la vida –conclou Haffner– és la del poble alemany, que –deixant de banda una classe social molt cultivada, que no és l’aristocràcia ni els grans propietaris– concentra la seva activitat en els negocis i en algunes organitzacions, portats –això sí– amb una constància, una exactitud i un sentit del deure aclaparadors, però que no tenen al darrere més que un horror vacui i un desig de salvació, que els porta a adherir-se fàcilment a un missatge polític de redempció.

Sense entrar en si el diagnòstic que fa Haffner dels seus compatriotes és encertat, dubto que sigui aplicable als espanyols. Però sí que em sembla que, des de fa temps, la política i els seus debats –moltes vegades exageradament magnificats– ocupen un lloc excessiu, si no en l’atenció de tots els ciutadans, sí en la que Felipe González va denominar opinió publicada i en aquell sector de la població que la segueix, dia rere dia, com si fos un espectacle. I, a més, el que sí que és un tret compartit per la majoria dels espanyols és una concepció quasi religiosa de la política, que els fa fidels d’uns partits autoproclamats esglésies dels seus respectius dogmes, fora dels qual no hi ha salvació. Es podria dir que una determinada i equivocada forma d’entendre el catolicisme ha marcat tant –durant generacions– la formació i la manera de viure i de fer dels espanyols, que aquests afronten avui la seva militància política i la seva adscripció ideològica amb la mateixa rigidesa, amb el mateix tarannà exclusivista i excloent, i amb idèntica mentalitat de croada amb què els seus pares i avis van viure la seva fe religiosa. Això explicaria el radicalisme creixent dels posicionaments polítics tant a la dreta com a l’esquerra, la nul·la voluntat de pacte, la tendència a convertir l’adversari en enemic, el verbalisme eixelebrat –sovint no recolzat per una dosi equiparable de coratge civil– i un rebrotar cada dia més palès del caïnisme, a conseqüència de l’erosió continuada dels consensos bàsics que van fer possible la Transició. Tornen doncs a ser vigents uns versos terribles d’Antonio Machado: “Veréis llanuras bélicas y páramos de asceta / —no fue por estos campos el bíblico jardín—: / son tierras para el águila, un trozo de planeta / por donde cruza errante la sombra de Caín”.

En moments de crisi econòmica greu –a l’espera de la segona gran onada de morositat que està arribant, amb una crisi política vergonyosa–, el buit que deixen els que haurien de manar i eludeixen prendre decisions, així com la inanitat de l’alternativa, dibuixen un escenari de futur paorós; tan sols ens falta que rebroti arreu el fonamentalisme polític. Per això s’ha de reivindicar ara més que mai una concepció laica de la política, entesa la laïcitat com ho fa Claudio Magris: “Laïcitat significa tolerància, dubte també respecte a les pròpies certeses, autoironia, desmitificació de tots els ídols, inclosos els propis, capacitat de creure amb força en alguns valors, en el benentès que n’hi ha altres, igualment respectables. [...] Laic és qui sap comprometre’s políticament conservant la independència crítica”. Una independència que exigeix votar, en cada ocasió, segons raó i prescindint de prejudicis.

S’acosten temps complicats. Per aquest motiu i ara més que mai, la fermesa en les pròpies conviccions –siguin les que siguin– ha de ser compatible amb el respecte per les altres i amb la voluntat de negociar –és a dir, de transigir– amb esperit i voluntat de concòrdia. Si no ho fem així, ens equivocarem molt

 

Juan José López Burniol, a l’Avui Digital de 24/04/2010

La limosna de Espriu

manelmagrinya | Articles variats | Monday 11 January 2010

Jordi Pujol no descansa. Acaba de publicar (con el apoyo de Manuel Cuyàs) Temps de construir.Y escribe en el boletín de su fundación unos jugosos editoriales. Los brillantes compañeros Álvaro y Juliana ya han comentado el que más tinta reflexiva ha suscitado: El fracaso de Espriu. La Sepharad que imaginó el poeta no ha tenido lugar, dice Pujol.

La España de los puentes del diálogo, la que comprende y ama “les raons i les parles diverses del seus fills”, no existe. Diversas son las lenguas y diversos los hombres, sí, pero no se aman. El ex president Pujol certifica que aquella España no ha sido posible. Pero en lugar de proponer entierros y lamentos, recomienda a Catalunya un viaje de reconocimiento interior. Redescubrir las propias fuerzas y virtudes permitirá –sostiene Jordi Pujol– realimentar la esperanza.

El artículo destila un tono casi tan metafísico como el de Salvador Espriu. No solamente porque la madurez invita a la trascendencia, sino porque el momento actual es muy delicado.

El catalanismo se encuentra, en efecto, en un difícil cruce de caminos. No es fácil saber qué dirección tomar. Si la globalización humana y mediática ha dejado en precario a culturas de tanta fuerza y prestigio como la francesa, ¿cómo no temer por la desaparición de la catalana? ¿Y cómo no asustarse, sorprenderse o maravillarse ante la indiferencia (cuando no alegría) con que el resto de los españoles (y no pocos catalanes) contemplan la posibilidad de tal desaparición?

Si todo lo catalán (lengua, leyes, economía o infraestructuras) es una molestia insufrible para la gran mayoría de los españoles, ¿tiene sentido para Catalunya persistir en el camino autonómico? Si el encaje entre Catalunya y España, en lugar de resolverse, se problematiza más y más, ¿es inteligente seguir confiando en futuros consensos, es lúcido seguir blandiendo las armas del diálogo?

Es esencial recordar, al hilo de la palabra diálogo, que lo único verdaderamente lamentable de la respuesta española no es que niegue a Catalunya lo que esta políticamente pide. Lo lamentable es la agresividad con que se respondió en amplios sectores a una propuesta que, equivocada o no, fue elaborada con escrupuloso respeto al ordenamiento jurídico (de ahí, admirado Fernando Ónega, proviene la sensación de agravio). Lo inquietante no fue la crítica que el proceso despertó. Lo inquietante fue el silencio (¡estremecedor!) con que la España política y cultural escuchó los numerosos ataques y sarcasmos de corte xenófobo contra “los catalanes” que circularon con la excusa del Estatut.

Una España atenta a los peores huevos de la serpiente europea nunca debería haber permitido en silencio que esta envenenada literatura circulara (y siga circulando) con normalidad.

Comparar estos ataques con los que una minoría xenófoba antiespañola practica simétricamente en Catalunya es un abuso. Por una razón de peso: la bazofia antiespañola no encuentra el camino libre en Catalunya. Este diario en general (como, modestamente, este columnista en particular) repulsa, critica y condena toda manifestación de desprecio antiespañol. La Vanguardia y El Periódico, impulsores del famoso editorial conjunto, pueden exhibir este mérito como su mejor aportación a la democracia. Lamentablemente, las principales cabeceras de Madrid no pueden decir lo mismo.

Y, sin embargo, si aceptamos con Pujol que la construcción de puentes del diálogo es un fracaso, ¿puede alguien asegurar (al margen de lo que dicte el instinto o la fantasía) que el camino del enfrentamiento es mejor o menos problemático?

Quizás el error sea leer a Espriu como un profeta o un político. Era solamente un escritor. Toda su obra es una reflexión sobre el paso del tiempo y la muerte, esa absurda pero inevitable desembocadura. Puesto que la muerte define trágicamente el destino humano, provocarla con cualquier pretexto (aunque sea el más alto) es un crimen imperdonable. Consiguientemente, el peor crimen es “la guerra entre hermanos”. El legado más profundo de Espriu, el que todas sus obras sin falta destilan, es el recuerdo del crimen de Sepharad: “La infinita tristesa del pecat / de la guerra sense victòria dels germans”. Este recuerdo es previo a cualquier sueño y condiciona cualquier otra idea.

Sin duda, la cultura y la política españolas no han estado a la altura del sueño del diálogo de Espriu, pero seguramente tampoco la política y la cultura catalanas. La máxima heroína de Espriu es Antígona, que entierra al hermano proscrito, sabiendo que el tirano Creonte la matará por ello. Antígona no enjuicia. No toma partido. Solamente quiere dar descanso a todos los muertos.

Traducido a la actualidad, Salvador Espriu, a pesar de un infinito amor a su lengua y al pequeño mediterráneo de Sinera, nunca apostaría por el enfrentamiento. Seguiría recetando, como Antígona “una limosna recíproca de perdón y tolerancia”.

Antoni Puigverd, La Vanguardia Digital de 11/01/2010

Next Page »

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck