Sud-est asiàtic, quaderns de viatge

manelmagrinya | Viatjant pel món | Sunday 19 June 2011

I- Cambotja

 Siem Reap, la vila més turística de Cambotja, no debades a pocs centenars de metres s’hi troba un dels monuments que la UNESCO ha declarat patrimoni de la Humanitat: el complex d’Angkor.

Aquí es trobava la capital de l’imperi Khmer, una civilització que va dominar tot el sud-est asiàtic entre els segles IX i XIV. Mitjançant revolucionàries tècniques agrícoles van donar als seus habitants una extraordinària prosperitat.

Els khmer van absorbir les creences religioses de la Índia, que van adaptar al seu propi univers. Finalment van ser sotmesos per cultures més aguerrides com les thai i cham encara que no anorreats doncs encara avui es conserva l’alfabet, llengua i tradicions khmer, i l’orgull d’un passat que saben gloriós.

El país és una meravella, i la gent d’una amabilitat extrema, malgrat el que els hi ha caigut damunt. Fins fa poc va ser escenari d’una cruel guerra civil que al llarg de 30 anys ha martiritzat un país pobre i petit, màrtir del que encara no s’anomenava globalització, però que va esdevenir una peça més de la partida d’escacs llavors anomenada guerra freda.

La història es simple. El mur no havia caigut encara i la comunista Xina recolzava una de les faccions que lluitaven pel poder en aquest racó de món, els Khemers rojos, que van anorrear una quarta part de la població -2.000.000 i mig de persones que formaven la elit intel·lectual i artística del país- en una mena de reedició de la Revolució Cultural de Mao Zhe Dong.

Rússia, també, comunista encara que d’una altra corrent d’opinió com ara l’anomenarien, començava a disputar-se el sud est asiàtic amb Xina l’Orient mitjà. La veïna Vietnam acabava de lliurar una terrible guerra amb l’imperi americà, una contesa ferotge que havia estat bàsicament finançada pels xinesos. Unes despeses enormes que hipotecaven el futur de moltes generacions de supervivents de la catàstrofe. Va ser llavors que van decidir no pagar i fer costat a la URRS enfront de la emergent Xina.

El resultat va ser una guerra atroç entre germans en la que van morir un munt de persones que, el que és més trist de tot, no ha servit absolutament de rés als cambotjans, ans el contrari. La corrupció avui regna al país, l’exercit, les classes dominants són les de sempre i els khmers rojos i els seus enemics d’abans comparteixen poder i control absolut . Simplement s’han repartit el pastís sota la mirada còmplice dels EU i la Unió Europea…
El país encara està sembrat de mines unipersonals -fabricades moltes d’elles a Espanya- i cada dia en pateixen les conseqüències uns quants camperols innocents i analfabets.

Que em dispensin els que potser esperaven una crònica de viatge light. Potser és el que hauria estat, però la casualitat va ser que ahir, mentre esperàvem per accedir a un dels temples més impressionants d’Angkor, concretament el de Banteay Srei -sensacional, per cert- vam tenir que esperar doncs s’havia prohibit l’accés temporalment ja que el coreà Ban Ki-moon, actual Secretari General de les Nacions Unides i Hillary Clinton, Secretària d’Estat dels EU, l’estaven visitant…

Potser algú dirà que no te rés a veure una cosa amb l’altre, però jo crec que parlem del mateix. Com que a casa nostra estan en plena campanya electoral, i cap polític perd l’oportunitat de vendre el seu producte en tots els escenaris que li són abastables, no m’he pogut sostreure a posar de relleu les misèries de la política en majúscules si aquesta s’allunya del que són els interessos reials dels qui els han de votar.

La gent de Cambotja no voldria més que treball i poder menjar cada dia. Un respecte per la seva cultura ancestral, llengua i tradicions i que els polítics no s’enriquiren a costa d’ells.

Vist des d’aquí em sembla gairebé utòpic, però …

 II Cambotja

Després de la visita al magnífic complex d’Angkor, continuem en barca pel riu Stueng Sangkae fins Battambang, la segona ciutat de Cambotja. Hi accedim creuant el Tonle Sap, un llac que ara té 12 quilòmetres quadrats i que en època seca no n’abasta més de tres.

A banda i banda de la riba es visualitzen les típiques i més que precàries construccions de fusta, palafits suspesos per damunt de les aigües i generalment d’una sola habitació que comparteix tota la família. No hi ha llum ni aigua corrent i els seus moradors viuen del que els hi dona el riu, peix per nodrir-se i explotació de cocodrils. Aquesta bèstia apart de la pell que comercialitzen, els hi proporciona carn per menjar.

Es veuen criatures a pertot. Algunes van a escola. D’altres fan tota mena de feines. El paisatge és esplèndid i desolador a l’hora. Les condicions de vida d’aquesta gent són durísimes, amb una esperança de vida que en prou feines arriba a la cinquantena d’anys.

Battambang és una vila amb llarga tradició cultural, motiu pel que va ser durament castigada durant el genocidi dels Jèmers rojos. El centre urbà és curull d’edificis d’estil colonial, herència dels colonitzadors francesos. Hi ha un parell d’universitats, molts col·legis i un eixam de criatures que hi estudien.

La ciutat, que compta amb uns dos milions d’habitants està envoltada de construccions rurals amb aspecte força pròsper. La terra és fèrtil i els jardins són plens d’hortes amb tota mena de verdures per consum propi, però també per vendre a mercat. Envoltades les cases de camps, aquí tothom viu de la agricultura, en particular de l’arrós. Quan aquest ha completat el seu cicle, el mateix camp acull el conreu del cacauet i per la qual cosa sempre està produint.

Des de Battambang continuarem el viatge en cotxe fins a la capital, Phnom Penh, situada a uns 300 quilòmetres de distància, tota una experiència…!

Famílies senceres es desplacen per tal d’anar a vendre els seus productes en vehicles aprofitats al mil·límetre i on les gallines vives van penjades de la part exterior de les plataformes en una visió a cops apocalíptica.

Per les carreteres del país, força precàries encara que n’hem vist de molt pitjors, hi circulen tota mena de vehicles sense cap ordre ni concert: bicicletes, tuk-tuks -tricicles motoritzats que es dediquen al transport de viatgers-, automòbils, camions i autobusos sense el més mínim respecte a cap norma de tràfic. Regeix, com tot en aquest país, la llei del més fort.

De tant en tant algun vehicle es detingut per un policia desvagat que s’embotxa sense contemplacions l’import d’alguna infracció suposada o reial. També són força freqüents els controls militars, o “check points” com en diuen aquí, i que no són altra cosa que excuses per arreplegar diners de cada vehicle que aturen.

Cambotja és una mena de democràcia d’aquestes que tant agraden als UE, Xina, Rússia i la Unió Europea. Només fa política aquell que té la benedicció del poder, i amb la condició que respecti els interessos adquirits de la elit governant i no molesti els interessos econòmics dels amos del mercat globalitzat que ja se’ls han repartit prèviament.

És possiblement el país més corrupte que he conegut fins ara, i a mida que ens acostem a la capital aquesta circumstància es fa del tot evident. Un cop a Phonm Penh la evidència ja es total. No hi ha hotel, industria o negoci important en que el Primer Ministre o la seva família no hi tingui la grapa ficada. El que aquests deixen ho aprofiten la resta de membres del gabinet. Tot sota la mirada complaent de l’actual rei, el fill del tristament cèlebre Norodom Sihanuk encara viu i resident a Beijing.

Des del punt de vista turístic, Phom Penm és un ciutat gran i força desmanegada, encara que que te racons interessants com el temple reial d’Oudong, el de Wat Ouknalom i un esplèndid passeig a la riba del Mekong.

Una impagable posta de sol de la que gaudim des de una de les barques que solquen el riu ens serveix per acomiadar-nos d’aquest país força digne de ser visitat. L’endemà volarem fins a Bangkok i d’enllà a la frontera de Laos, propera etapa del nostre tour asiàtic d’enguany.

 III. Laos i el riu Mekong

 

Som al rovell de l’ou del Triangle d’Or, així anomenat per l’intens tràfic comercial que s’hi produeix, però també pel contraban d’opi, molt actiu en aquesta cruïlla on hi conflueixen Tailàndia, Myanmar i Laos.

La localitat tailandesa de Maesai fa frontera amb Myanmar. En horari diürn quan resta oberta, una riada de gent carregada de mercaderies la travessa constantment en una i altra direcció. És la típica ciutat fronterera amb un mercat gegantí on s’hi pot trobar gairebé de tot. A pocs quilòmetres hi ha també Laos.

Encara a Tailàndia i des del port de Chiang Khong comencem la travessia de deu dies, que solcant les aigües del mític riu Mekong, ens durà a traves de Laos. De 4.900 quilòmetres de llargada, el riu Mekong neix al Tibet i s’aboca a la mar al Vietnam. Escenari de nombrosos conflictes bèl·lics al llarg dels segles, el XX va veure la lluita d’Indoxina contra el colonialisme, que primer va ser francès -recordem l’antiga denominació de la Contxintxina, sinònim de terra llunyana- mes tard els colonitzadors van ser nord-americans i ara finalment els xinesos.

Precisament Xina s’ha convertit en la principal amenaça per l’ecosistema del Mekong doncs amb la seva ingent necessitat de recursos materials per mantenir el seu brutal nivell d’industrialització, esta consumint una part molt important del caudal d’aigua que baixa cap els altres països als que irriga. Això tard o d’hora pot significar un greu conflicte donada la importància del riu per la supervivència de la zona.

Va ser la guerra del Vietnam, i en particular la pel·lícula per excel·lència que la va recrear, “Apocalipse Now” de Francis Ford Coppola, la que va constituir la seva definitiva mitificació del riu a l’Occident. Un maridatge genial entre el realitzador nord-americà, la imprescindible novel·la de Joseph Conrad “En el cor de les tenebres” i un escenari natural senzillament aclaparador magníficament realçat.

Certament un viatge per les corrents del Mekong esdevé màgic i no s’oblida mai més. Les tonalitats i la màgia dels seus paisatges sorprenen una i altra vegada al viatger. Planes curulles d’arrossars, cultivats de manera artesana, i turons d’un verd intens, s’alternen amb selves d’impenetrable aparença. De tant en tant, les típiques construccions de fusta de la zona i els inevitables temples destaquen en el panorama selvàtic.

Les aturades del vaixell ens donen l’oportunitat de visitar petits llogarrets a la vora del riu, cadascú amb la seva particularitat, tanmateix però amb un denominador comú, la presència de desenes d’infants als qui la mare natura sembla haver dotat d’una expressivitat forà del comú. Mai en el transcurs dels meus viatges havia enregistrat tantes imatges d’infants com en aquest…

El Mekong ens diposita a Luang Prabang, una ciutat declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco i dominada pel turó de Phu Si. De 100 metres d’alçada, resta ubicat al bell mig de la ciutat. Dalt de tot, l’inevitable temple i un estupa daurat que apunta directament al cel. Mirant cap a baix, es divisa la ciutat sencera i la confluència dels dos rius que la banyen: el Mekong i el seu tributari Nam Khan.

El millor moment per apreciar Luang Prabang des de la privilegiada talaia del Phu Si és l’hora baixa, quan la llum lleugerament rovellada del capvespre banya de biaix la vila i la immensitat de la selva que la envolta, un mar de vegetació del que esporàdicament emergeix la agulla d’algun estupa.

El reclam de la Unesco ha fet de Luang Prabang una vila molt turística, però aquest fet no desmereix en absolut els seus encants. Impensable sense el poderós factor budista que tot ho amara, hi ha ni més ni menys que 66 temples repartits per aquesta ciutat de poc més de vint i cinc mil habitants. En molts d’aquest recintes regna una pau tan antiga com la creença que els hi dona sentit. La presència de centenars de monjos resulta indefugible ja que te’ls trobes per tots els racons. Cada matí pels volts de las sis se’ls pot veure tots junts en fila recollint amb cassoles els aliments que un grapat de ciutadans els hi ofereixen.

Laos és un dels pocs països del món que encara es declara formalment comunista, amb una forta influència de Xina. És força més impenetrable que Cambotja i a primera vista sembla molt menys desenvolupat i pobre. Les estadístiques també el situen a molta més distància de Tailàndia pel que fa al nivell de vida de la població.

No és gens fàcil interpretar la mentalitat local, però n’hem tret la impressió que la corrupció no es aquí tan estesa com entre els seus veïns, i en tot cas és força menys evident. Des de fa cinc anys ha començat la obertura d’un règim fins llavors hermètic, i s’ha iniciat la progressiva liberalització de la economia seguint el model xinés. Ens ha sobtat també l’aparent sintonia i entre els monjos budistes i el regim comunista que semblen conviure en total normalitat. De tota manera i malgrat l’exuberància del seu paisatge i la seva aparent pau social, la impressió que n’hem tret és la d’un país més aviat trist i profundament melangiós.

Finalment el nostre recorregut per Laos a traves del Mekong conclou a Vientiane, la capital que amb uns 600.000 habitants te en els temples budistes el seu màxima atractiu. L’estètica comú als països comunistes i la seva megalomana concepció urbanística hi és també molt present, en forma d’immenses avingudes, parcs monumentals i desproporcionats edificis oficials.

La nostra visita coincideix amb les festes d’aniversari dels 450 anys d’existència del país. També el Partit Comunista celebra els seus trenta-cinc anys des de que és al poder al front de la República Democràtica Laosiana, i la capital es plena de dirigents polítics de tot el món als que s’ha convidat a donar fe de la aparent fortalesa del règim autocràtic.

Serà la darrera ullada a Laos. Han estat gairebé 1000 quilòmetres de recorregut a través del riu Mekong. Si tot va bé, d’aquí una estona marxarem cap a la veïna Tailàndia, II

 

 IV. Bangkok

Ja fa molts anys que les grans aglomeracions urbanes m’interessen tan sols com a turista. A més, les prediccions que fan els experts no es corresponen en absolut al meu ideal de qualitat de vida. He llegit per exemple que prestigiosos urbanistes afirmen que en el futur totes les ciutats seran com Bangkok, i en conèixer personalment aquest suposat model de futur se m’han posat els pèls de punta.

Parlem d’una capital on s’amunteguen ni més ni menys que onze milions de persones i urbanitzada a batzegades, sense ordre ni concert. Si mires cap amunt, veus un dens bosc de gratacels que s’alça sota un cel de plom, permanentment enfosquit per la contaminació. Entre ells, es distribueixen tota mena d’escalèctrics que transporten, autopistes, metro i monorail en ferotge competència per esborrar tota mena d’harmonia natural del cel de la capital de Tailàndia.

A ran de terra, l’espai que deixen lliure les vies ràpides resta permanentment ocupat per allaus de vehicles de tota mena, que protagonitzen espectaculars embussos. Caminar pels seus carrers és perdre’s de forma inevitable per un laberint de carrerons estrets i passatges sense sortida.

Tota la ciutat esdevé una barreja de colors, olors i llengües que se’ns dubte resultarien molt atractives en un entorn més amable, però que en aquest no llueixen. Interessants mercats on s’exposen tota mena de productes artesans i menges inversemblants, conviuen amb futuristes centres comercials, gegantins, excessius, i d’una lletjor superlativa.

Bangkok és també la capital mundial del sexe de lloguer on hi ha censats dos milions de professionals de la prostitució i dels que prop de 800.000 són adolescents. Un paradís pels pedòfils de tot el planeta. Una mena de Sodoma i Gomorra asiàtica, en versió descarnadament “BladeRunniana” on les màfies es mouen còmodament pels milers de tuguris oberts dia i nit.

Tanmateix, i malgrat els aspectes negatius -sota el meu punt de vista, naturalment- ja descrits, la capital de Tailàndia també reserva agradables sorpreses al viatger. La antiga ciutat reial és una absoluta meravella, amb joies com el Wat Phra Kaeo i el Gran Palau. Del desori urbà emergeixen elements d’un curiós exotisme, com els mercats flotants, els barris xinés i indi, o la casa museu Jim Thompson, un oasi de pau enmig del brogit d’un tràfic impossible.

També es força recomanable un passeig en barca pel riu Chao Phraya. Endinsar-se pels seus canals permet gaudir de la visió dels barris de cases flotants, indrets molt tranquils i relaxants que permeten esvair-se per una estona del de la parafernàlia del centre. Navegar pel riu es gaudir de les zones més agradables de la vila, l’exterior del Palau Reial, i algun dels millors hotels del món, com ara el Mandarin Oriental. Sopar en alguna de les múltiples terrasses a la vora del riu a la llum de la espectacular il·luminació, mentre es veuen passar els creuers turístics, el transbordador públic i les barcasses que transporten els clients als hotels de luxe, és una experiència que igualment recomano.

No ho hem passar gens malament, i venint com veníem de Laos, aquest brindis a la “modernitat” no ha vingut malament. A més estic convençut que el model que representa aquesta ciutat compte amb aferrissats defensors, i sens dubte ha de tenir un encant especial, tant pels urbanites recalcitrants com pels amants de les emocions fortes. També pels enginyers, generalment -i excepte molt honorables excepcions- sempre predisposats a la lloança del ciment en estat pur. Ara be, en no pertànyer a cap d’aquestes dos categories, a nosaltres dos dies d’estada a Bangkok ens han semblat més que suficients…

V. Tailàndia, punt i final

 

Tailàndia no ha estat mai colonitzada, és un país molt més ric que els seus veïns i històricament ha gaudit de més estabilitat política. Nogensmenys tampoc es lliure de la corrupció que sembla omnipresent al Sud-est Asiàtic i que explicaria en part el desori urbanístic de la seva capital.

La sortida de Bangkok cap el nord es fa feixuga, malgrat que siguin les set del matí. El tràfic no perdona i ens costa molt sortir de la ciutat. Passara molta estona abans no tinguem la percepció que la deixem enrere, doncs al llarg de desenes de quilòmetres el ciment es perllonga sense solució de continuïtat malgrat que els cartells ens indiquen que passem per diferents pobles i ciutats.

A les dos hores de viatge ens aturem per visitar Ayutthaya, la primera capital del regne de Siam, crescuda a la confluència de tres rius -Lopburi, Pasak i Chao Phrayasense. De l’antic esplendor n’han quedat dos temples preciosos, el Wat Chay Battanaram i el Wat Phra Si Sanphet, aixecat al segle XIV. Més endavant trobem Lopburi on hi ha un magnífic temple Kmer que ha estat envaït per un exercit de monos que fan les delícies dels turistes. Ja a mitja tarda arribem a la antiga ciutat de Sukhothai.

Va ser la primera capital de primer regne tailandès i alberga el complex arqueològic millor conservat del país, declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Les ruïnes d’un grapat de magnífics temples, envoltats d’estanys on suren harmonioses flors de lotus; les inevitables imatges de Buda a pertot, són els principals atractius dels seus quasi cinc quilòmetres de superfície.

El budisme és una religió arrelada fins el moll de l’os del poble tailandès. Els monjos estan a pertot i els temples sempre plens a vessar, sobretot els dies de festa. Precisament la nostra visita es produeix mentre es celebra la festa de l’aigua, la més important de l’any pels creients; tots els temples i recintes sagrats acullen una gentada impressionant. Famílies senceres de tota edat i condició s’hi apleguen per oferir les seves ofrenes.

El 80% de la població de Tailàndia viu del conreu de l’arròs i els arrossars s’estenen inabastables per tot el país. Chiang Mai, una de las principals ciutats del país i la nostra següent destinació, n’està completament envoltada. Fa poc que s’ha acabat l’època de les pluges, i les imatges dels camps inundats mentre els pagesos n’extreuen el preuat cereal són excepcionals. La ciutat és tranquil·la i força acollidora; a més compta amb més de tres cents temples de diferents èpoques.

Els elefants són una especie sagrada a Tailàndia per la gran ajuda que un cop ensinistrats representa per les tasques agrícoles, en especial el conreu de l’arrós. A la selva propera a Chiang Mai vam visitar una escola d’ensinistrament de la ONG “The Asian Elephant Art & Conservation Project”. Un passeig a través de la selva sobre el llom d’una d’aquestes bèsties és una experiència realment enriquidora.

La darrera etapa del nostre viatge és l’illa de Kho Lanta que banyada pel mar d’Andaman rau al sud-oest de Tailàndia. Cal anar primer en avió fins Krabi, viatjar uns 40 minuts per carretera i pujar a un vaixell. Finalment s’hi arriba sortejant petits illots rocallosos i esculls coral·lins, mentre passem a tocar de majestuosos penya-segats de parets gairebé verticals.

Un xàfec espectacular ens acompanya persistent, la qual cosa ens fa témer el pitjor, doncs havíem previst uns dies de relax a la platja abans de tornar a l’hivern bisbalenc. Afortunadament la malastrugança no es confirma doncs resulta que darrerament plou cada dia un parell d’hores abans de caure el sol, però la resta del dia un sol esplèndid ens permetrà gaudir de les magnífiques platges de l’illa durant bona part de la nostra estada.

Kho Lanta deu haver estat un autèntic paradís abans de l’arribada del turisme de masses; ara segueix essent un indret amb força encant, encara que ja bastant degradat. La població aquí és majoritàriament musulmana i gairebé tothom viu del turisme. Les conseqüències materials del terrible sutnami del 2004 ja han desaparegut, no així els seus efectes en el subconscient col·lectiu doncs tothom aquí conrea el record d’alguna persona estimada que hi va desaparèixer.

L’illa és plena de manglars, un ecosistema de ràpida recuperació després de ciclons i tsunamis, i molt efectiu contra la pujada del nivell del mar motivada pel canvi climàtic. La relativa monotonia del paisatge es trenca sovint amb l’aparició d’alguna de les artesanals barques que fan servir els pescadors o la esporàdica irrupció en escena de les habituals bandes de monos que hi sovintegen. La torna de tanta bellesa són els complexos turístics i bungalows de vacances, no sempre excessivament respectuosos amb el paisatge, i que omplen l’illa.

És l’inevitable peatge que comporta un determinat turisme que contamina i adotzena tot el que toca. Us sona l’historia…?

EL MEU PAÍS

manelmagrinya | Videoteca | Sunday 19 June 2011

ÈREM MÉS DELS QUE ELLS VOLDRIEN

 

http://www.youtube.com/watch?v=BW23eU0ynjs


LA BISBAL


CERCAVILA DE FESTA MAJOR 2010

 

http://www.youtube.com/watch?v=ZWIRqJSofVQ

 

CORREFOC DE LA FESTA MAJOR 2010

http://www.vimeo.com/24128979

SANTA LLÚCIA 2010

http://www.vimeo.com/24121327

FESTA MAJOR DE SANT POL 2010

http://www.youtube.com/watch?v=7KWAJ9NZus0

ASIA

manelmagrinya | Videoteca | Sunday 19 June 2011

 

ORIENT


TURQUIA

 

http://www.vimeo.com/25277894

 

JORDÀNIA

 

http://www.youtube.com/watch?v=a4xAcHhbWpE

 

OMAN

 

http://www.youtube.com/watch?v=vgF5pmEDCPU

 

 

SUD-EST ASIÀTIC

 

 

TAILANDIA

 

http://www.vimeo.com/24015471

 

LAOS

 

http://www.vimeo.com/23648714

 

CAMBOTJA

 

http://www.vimeo.com/21522317

 

 

VIETNAM

 

http://www.vimeo.com/24553771

AMÈRICA LLATINA

manelmagrinya | Videoteca | Sunday 19 June 2011

CUBA

 

http://www.vimeo.com/21263029

 

ARGENTINA

 

http://www.vimeo.com/20963629

 

BRASIL

 

http://www.vimeo.com/24106775

 

CHILE I

 

http://www.vimeo.com/24092559

 

CHILE II

 

http://www.vimeo.com/24104506

EUROPA

manelmagrinya | Videoteca | Sunday 19 June 2011

ALEMANIA

 

BERLIN

 

http://www.vimeo.com/24040843

 

DRESDEN

 

http://www.vimeo.com/24040232

 

HACHENBURG

 

http://www.vimeo.com/24044586

 

MUNICH

 

http://www.vimeo.com/20973638

 

 

AUSTRIA

 

EL TIROL

 

http://www.vimeo.com/24022528

 

AFRICA

manelmagrinya | Videoteca | Sunday 19 June 2011

EGIPTE

 

http://www.vimeo.com/24023596

 

CAMERUN

 

http://www.vimeo.com/21335108

 

 

NAMIBIA

 

http://www.vimeo.com/23078609

 

 

BOTSWANA

 

http://www.vimeo.com/22621158

 

 

CIUTAT DEL CAP (SUD-ÀFRICA)

 

http://www.vimeo.com/25271497

Oceania

manelmagrinya | Videoteca | Sunday 19 June 2011

N
PAPUA NOVA GUINEA

http://www.vimeo.com/24082948

Indignats!

manelmagrinya | Articles variats | Sunday 19 June 2011

Tenen raó els indignats legítims, aquells als que anomeno indignats amb causa. Rés a veure amb la minoria de brètols i paràsits que ara mateix amenacen la credibilitat del moviment, i es volen fer amos dels carrers que són de tots.

Cert que la globalització ha engendrat un monstre neoliberal que està devorant el propi sistema capitalista que la va propiciar. La destrucció sistemàtica de tots els controls ha deixat els estats inermes davant els anomenats mercats. Uns ens que mancats de rostre i de consciència, roseguen fins el moll de l’ós dels ciutadans, que no troben protecció en els estats que els hi haurien de donar a canvi dels seus impostos. Hi ha raons més que suficients per estar profundament indignat per l’escandalosa manca de resposta del sistema davant una crisi provocada per quatre aprofitats.

També em sembla absolutament imprescindible castigar a una classe política que sovint sembla viure en una mena de llim, aliena al bàtec de la ciutadania. Un clar exemple n’és la sobre actuació del Conseller Puig davant els fets provocats per una minoria violenta. Parlar de Kale Borroka per l’actuació d’un grapat de pollosos no pot per menys que provocar hilaritat.

Una cortina de fum per tapar la seva absoluta incapacitat per assolir la feina que te assignada. La veritat és que va fer el ridícul carregant a deshora un dia i deixant fer el següent, just a l’inrevés del que tocava. Va estomacar els no violents i va permetre que els asocials campessin al seu aire. Crec que davant aquestes credencials faria be el President Mas enviant-lo a casa per incompetent i demagog.

Dit això però, em sembla un greu error caure en mans dels qui no busquen altra cosa que la destrucció del sistema sense proposar-ne cap altra a canvi. La sortida de l’atzucac és precisament una altra manera de fer política per tal de reformar el sistema existent; o si cal bastir-ne un de nou, però des de l’ordre democràtic. L’antipolítica no porta enlloc i em sembla evident que, avui per avui, l’alternativa seria el caos.

Els esdeveniments d’aquests dies m’han fet recordar que ara deu fer un parell d’anys vaig tenir el plaer d’escoltar Bru Rovira al Teatre Mundial, a la Bisbal. Era un acte de presentació del llibre “Africas; cosas que pasan no tan lejos”, un recull dels reportatges que el magnífic reporter havia anat realitzant per terres africanes. La línia argumental de la seva intervenció venia a ser que la gran paràlisi que pateix el continent africà és deguda a la falta d’ordre i absència absoluta de regles de joc. Per fortuna per nosaltres, vivim al primer món i ens faria feredat posar les nostres cuites al cantó de les dels pobres africans…encara que tal vegada sembla que alguns ens hi agradaria que foren magnituds comparables.

Sempre he cregut que en democràcia la manca de respecte a la legalitat és la pitjor de les corrupcions imaginables. Negar la necessitat d’una autoritat que la faci complir és desconèixer la pròpia condició de l’espècie. Diguin el que diguin el profetes de l’acràcia, sense ordre no hi ha llibertat possible, i la tràgica història recent del nostre propi país ens ho demostra ben a les clares.

Els indignats han de rectificar, com ho ha fet amb gran honorabilitat l’Arcadi Oliveres. Tornar al camí de del diàleg i la no-violència. La frase “La calle es mia” no l’han inventada els brètols. Ja la va pronunciar el president d’honor del PP, el sinistre Fraga Iribarne quan era ministre franquista de la policia, i poc abans de provocar una massacre a Vitòria.

El carrer és de la majoria dels ciutadans i només serà dels indignats si aconsegueixen una sòlida majoria que els legitimi. I per això cal fer política. I treballar dia a dia per canviar el sistema, com ho fan pacífica i ordenadament milers de ciutadans que a la seva vegada han estat escollits democràticament per uns quants milions de persones. Son la immensa majoria de la població, senyors indignats. No ho oblidessin pas!

Elogi de la coherència

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Friday 17 June 2011

Fa una setmana, al dia següent de les eleccions, vaig escriure unes línies en les que, atenent la victòria d’Esquerra amb 106 vots de diferència respecte al PSC, i els tres regidors obtinguts per CiU com a tercera força política de la ciutat, donava gairebé per reeditat el pacte ERC-CiU a l’ajuntament de la Bisbal. Les dos formacions havien governat plegades i pels resultats obtinguts tornaven a sumar.

No era una opinió fonamentada en afinitats ideològiques -el pacte de govern sempre m’havia paregut pura i simplement un acord anti-Romaguera- i tampoc en que es detectés una química especial en les relacions personal entre els socis de govern. En les comptades ocasions al llarg del mandat anterior en les que el senyor Ramon Romaguera havia cedit temporalment la batuta del grup municipal del PSC al senyor Aparicio, la sintonia personal i política amb CiU, que no amb Esquerra, semblava força evident en molt temes.

Que donés per gairebé segellat el pacte, era perquè em semblava simplement la conseqüència lògica de tres anys de govern plegats i la corresponsabilització per part de Convergència i Unió de la gestió d’Esquerra molt contestada per l’oposició en determinades àrees, com ara urbanisme, règim interior i gestió econòmica. A més, al llarg de la campanya electoral, les dos formacions en feien un balanç absolutament favorable, en un front comú i aparentment sense fissures.

Així, tot i que els bons resultats obtinguts pel senyor Òscar Aparicio, que amb un empat amb Esquerra en nombre de regidors sobre el paper el convertien en un sòlid candidat a l’alcaldia, tot apuntava cap a la reedició del pacte de govern.

Tanmateix però, ja la mateixa nit electoral es van començar a detectar esquerdes i declaracions encreuades entre els antics socis. Les discrepàncies s’han continuat expressant públicament, i a pocs dies de la constitució del nou ajuntament sembla que no hi ha acord per governar entre CiU i Esquerra, ni tampoc entre cap d’ells i el PSC.

Ignoro la profunditat de les diferències sorgides a darrera hora entre els fins ara socis de govern municipal i també les que els separen del PSC, ara que Ramon Romaguera ja no es excusa de cap mena, però el que constitueix una realitat inqüestionable és que la situació política i econòmica del nostre país en general i de la Bisbal en particular no permet frivolitats.

Vivim temps de revolta ciutadana i legítima indignació que tenen una de les seves raons de ser en l’aparent divorci entre la realitat i la percepció que de ella en tenen el polítics. Hi ha massa dubtes al voltant de la gestió de la cosa pública i comença a ser multitud la gent que ho està passant malament i mira de reüll a la política.

Sembla raonable pensar doncs que en aquestes circumstàncies el que necessita la Bisbal és un govern fort, sigui del color que sigui, que permeti enfrontar el futur amb un mínim de garanties. No crec ser l’únic que pensa que amb la que està caient, un govern en minoria, subjecte a les tensions del dia a dia i obligat a pactar-ho absolutament tot amb els altres grups, seria el pitjor que li podria passar a la nostra ciutat.

Em permeto doncs fer una modesta crida als nostres polítics perquè facin un exercici de responsabilitat, i sobretot de coherència. Com diria Josep Pla, que es deixin de collonades i vagin per feina.

 

El dia després

 

Un cop coneguts els resultats de les eleccions locals a la Bisbal, toca tornar a la realitat. Cal deixar enrere seqüeles personals, els efectes d’una llarga nit de joia o desencís -que l’alegria va per barris- i de bell nou tocar de peus a terra.

Els ciutadans ja hem parlat, alt i clar com correspon, i ara són els polítics bisbalencs els qui tenen la obligació de reflexionar serena i profundament sobre l’abast de la voluntat popular expressada a les urnes, i prendre’n deguda nota.

El primer que hem de fer tots plegats és felicitar sense reserva de cap mena a Esquerra Republicana de Catalunya per la seva victòria. Han tingut l’habilitat de capitalitzar la bona feina feta pel govern de coalició amb CiU, i paral·lelament han sabut resistir l’onada adversa que s’ha endut bona part del seus companys de partit en altres indrets. Un gran èxit personal per l’alcalde Sais i el seu equip, als qui cal demanar que el sàpiguen administrar amb generositat i alçada de mires, passant per damunt de les inevitables ferides personals pròpies de tota campanya.

El segon gran triomfador de les eleccions ha estat al meu entendre l’Òscar Aparicio. En circumstàncies molt similars a Lluís Sais, el jove i novell candidat del PSC ha resistit amb una enorme dignitat l’onada que a tota Catalunya ha colgat els socialistes. Tot i que a la Bisbal s’ha dut a terme una renovació exemplar, i que sota el seu lideratge s’ha bastit una gran llista farcida d’independents de prestigi, la bona comunicació de la feina feta per Esquerra i CiU al llarg d’aquests quatre anys, i el llast de les sigles sota les que es presentaven, s’han menjat la bona feina feta. La marca PSC està sota mínims, la seva subordinació al PSOE pesa com una llosa i a l’epicentre del tsutnami, destaca la nefasta figura de Rodríguez Zapatero, el pitjor president de govern de la democràcia espanyola.

Nuri Anglada i els seus se n’han sortit força bé. Han assolit plenament el seu objectiu i Convergència i Unió torna a ser una força decisiva pel govern de la ciutat. El bateig de la candidata novella ha estat doncs plenament satisfactori. Molt ben acompanyada a la llista, els resultat obtinguts li permetran amplificar la seva àrea d’influència. Cal veure com administra CiU la seva situació de privilegi i confiar que no es despengi demanant la lluna als seus hipotètics socis de govern. La Bisbal te que estar molt per damunt de tacticismes partidistes, doncs venen temps molt difícils que requeriran esforços compartits i la lleial col·laboració de tothom.

Finalment, i confio que em perdonin que no parli d’un partit que tinc prohibit esmentar per estricta prescripció mèdica, el bo de’n Pere Teixidor i l’equip entusiasta de Iniciativa per Catalunya que encapçala, s’ha tornat a estavellar contra els elements. De poc han servit els seus lloables intents d’apaivagar mil focs, la tranquil·la dignitat amb la que ha defensat el seu projecte bisbalenc, i l’entusiasme de la gent que ha aglutinat. Bufen mals temps per la lírica, amic Pere, però avui més que mai vull fer pales el profund respecte que a molts ens mereix la feina que feu, malgrat no compartir-la sempre del tot.

Pel que fa a la composició del proper cartipàs municipal, sobre el paper resta tot obert. Tanmateix però, la lògica sembla apuntar cap una reedició del pacte Esquerra-CiU, que a mi particularment em pareix el més conseqüent amb la voluntat expressada pels ciutadans de la Bisbal. Ambdós partits han apostat fort per un model organitzatiu, econòmic i de ciutat que, ara ja amb fets i no amb promeses, han de demostrar que és viable, i sobretot sostenible amb la que està caient.

Per acabar, crec que l’Òscar Aparicio te que fer el cor fort. No precipitar-se i assolir una tasca tan ingrata com necessària; la de deixar de banda interessos i situacions personals, per respectables que siguin en uns casos i doloroses en d’altres, per pensar en el col·lectius. Al davant se li presenta una magnífica oportunitat per consolidar l’excel·lent equip que ja ha dissenyat, més enllà de la cotilla d’unes sigles en hores baixes, i mestratges ja caducats.

Disposa de totes les eines i la capacitat de lideratge per aconseguir-ho. I sobre tot té temps!. És un polític jove, com ho és l’equip que encapçala. Un grup de dones i homes entusiasta i preparat al que, si toca, quatre anys d’oposició, tranquil·la, seriosa i responsable, li han de donar sens cap mena de dubte, un plus de maduresa per reafirmar-se com una sòlida alternativa de govern quan la ciutat així ho demandi.

Cal doncs exigir a tothom que gaudeix d’algun paper a l’auca, que l’exerceixi amb paciència, generositat i amplitud de mires, més enllà de precipitacions, tacticismes i pactes contra natura que la ciutadania no entén i sempre acaben per passar factura. Els temps estan canviant, com cantava Bob Dylan, i la gent esta farta de polítics que viuen d’esquena a la realitat quotidiana, i que dia a dia percep més com un problema que com la solució a les seves cuites casolanes.

Les persones volen, si no solucions, al menys exemples on emmirallar-se, i l’ampli abast de moviments com el dels indignats que omple de gom a gom les places de Catalunya exigeixen repensar-se moltes coses. Les solucions miraculoses ja no “colen” i cal retornar la il·lusió a la gent.

Que millor que començar pel que tenim més a prop…?

 

Municipals 2011. El paisatge abans de la batalla

 

Els articles anteriors d’aquesta sèrie dedicada a les properes eleccions municipals a la Bisbal, han volgut ser un anàlisis, evidentment subjectiu i necessàriament superficial, dels antecedents, fites principals de l’obra de govern i de la tasca de l’oposició, al llarg del mandat que és a punt de concloure. En aquesta, que serà la quarta i en principi darrera entrega, es pretenen esbossar els que tot apunta que seran els principals elements de debat de la campanya que ja tenim en portes, i el paper dels principals candidats en ella.

 

Cal dir per començar que l’escenari de les eleccions ha variat sensiblement respecte al de fa quatre anys. Enguany no hi ha un únic adversari a batre que aglutini totes les forces polítiques bisbalenques contra el govern sortint. Ja no parlem d’un sol grup que hagi governat, sinó d’una coalició formada per un tripartit en versió bisbalenca -Esquerra Republicana, Convergència, i Unió Democràtica-

En aquest període de govern tripartit i funcionant amb dos alcaldes “de facto”, la Bisbal ha experimentat canvis substancials, tant d’imatge com organitzatius, i la valoració dels mateixos enfronta, com no podia ser d’altra manera, govern i oposició.

Des del PSC, grup on s’incloïa l’anterior alcalde, s’afirma que la immensa majoria dels projectes executats al llarg del mandat d’ERC i CiU ja els havien deixat a punt de solfa abans d’haver d’abandonar el govern, i que encara així han estat conclosos amb greus deficiències. L’equip de govern sortint assegura en canvi que de no ser per ells la majoria no s’hagueren dut a terme, i que en tot cas els han millorat.

Més enllà de picabaralles puntuals, la duresa de la crisis econòmica i la seva repercussió sobre les famílies bisbalenques, fa que molta gent es qüestioni els beneficis reals que per a la ciutadania han suposat les millores estètiques de la vila. Aquesta mateixa circumstància li atorga especial rellevància a l’estat de la hisenda municipal, doncs qualsevol incidència en aquesta matèria, més d’hora que tard acaba repercutint en la butxaca del ciutadà per la via dels impostos.

La gestió dels cabals públics, és per definició una àrea especialment sensible i vital per a qualsevol administració. A la Bisbal, l’oposició s’ha mostrat fortament crítica amb la gestió que n’ha fet al llarg d’aquests quatre anys, i el grau d’endeutament actual de l’Ajuntament.

Esquerra Republicana i Convergència i Unió, com a cor-responsables de la gestió financera durant el mandat que ara es tanca, tenen l’obligació d’esvair tota ombra de dubte, i aclarir a la ciutadania la veritable situació dels comptes públics, la afectació que aquesta podria tenir sobre els futurs projectes de desenvolupament de la vila, i fins a quin punt pot generar a mig termini l’augment dels impostos que la sufraguen.

La gestió de l’àrea econòmica doncs, a la que caldria afegir la també polèmica de la de règim interior i personal, estretament vinculada a l’anterior, seran sens dubte els eixos principals, que no únics, sobre els que girarà el debat.

Pel que fa als principals protagonistes directes de la contesa, hi ha continuïtat absoluta en les formacions que han governat la Bisbal al llarg del darrer mandat. Repeteixen el fins ara alcalde, el senyor Lluís Sais al capdavant de la llista d’Esquerra Republicana, i la senyora Núria Anglada a CiU, que si be d’antuvi no va ser cap de cartell, ben aviat va assolir aquest paper a causa del fracàs de l’aposta pel senyor Iruela que havia fet la coalició per la que es presentava. Cap novetat tampoc a Iniciativa-Verds-Alternativa, que segueix apostant pel senyor Pere Teixidor com a candidat.

On si que es produeix un moviment significatiu és al capdavant del grup que es presenta sota les sigles del Partit dels Socialistes de Catalunya, i on el senyor Òscar Aparicio pren el relleu del senyor Ramon Romaguera. La pròpia personalitat del candidat ja anuncia un canvi radical pel que fa a formes i capacitat de diàleg respecte al seu antecessor, característiques aquestes que seran sens dubte contundentment posades a proba al llarg dels propers dies.

Les eleccions es presenten doncs molt obertes i en conseqüència la campanya serà dura. Cal confiar però en el seny dels seus actors principals per tal que no s’imposi el “tot s’hi val”, i l’explicació dels programes predomini per damunt de l’insult i la desqualificació personal, que són les armes habituals dels mediocres i de la gent sense discurs.

El sector mediàtic i les persones i grups que hi ha darrere tenen també una greu responsabilitat social en vetllar per la netedat del procés, sobretot en els mitjans digitals. L’utilització de l’anonimat com eina habitual d’insult de l’adversari denigra qui li dona cobertura i deuria estar penalitzada socialment. A nivell local se sap quines persones o grups polítics hi ha darrere cada mitjà, i finalment, com succeeix en la vida, tothom acaba per recollir allò que ha sembrat.

Aquí acaba doncs aquesta sèrie que ha tingut per objecte obrir finestres i fomentar el debat crític ciutadà, seré i mesurat, abans els ecos de la cridòria partidista faci somortes les veus de la raó. Unes reflexions que han volgut ser respectuoses i fetes des de la independència de criteri que no de la neutralitat, una paraula tot sigui dit, aliena al meu diccionari íntim.

 

 

Municipals 2011. Una mirada a l’oposició

 

La feina bàsica de l’oposició és el control del govern i la proposta de mesures alternatives; tan important és aquesta tasca com la pròpia acció de governar. Sense informació fiable la fiscalització del poder seria ineficaç i per tant qui mana te l’obligació de facilitar-la.

El nivell de compliment d’aquest principi esdevé un dels principals termòmetres per mesurar la salut democràtica d’una administració. Posar traves informatives a l’oposició, pressionar funcionaris, premiar fidelitats partidistes i castigar treballadors presumptament hostils seria un símptoma d’extrema debilitat i un mal negoci pel polític que tingués la temptació d’incórrer-hi, doncs a la llarga sempre se li giraria en contra.

Fetes aquestes consideracions generals i com que en l’anterior article de la sèrie dedicada a les properes eleccions municipals a la Bisbal parlava de la tasca de govern, avui ho faig a propòsit del que ha estat el treball de l’oposició al llarg dels quatre anys.

Un cop confirmat el pacte Esquerra-CiU, anar-se’n a casa després de perdre l’alcaldia semblava una sortida natural pel senyor Ramon Romaguera atesos els serveis prestats. Després de dotze anys al capdavant del govern municipal tenia ben guanyat el dret a gaudir del reconeixement com a magnífic batlle de la Bisbal que ha estat.

L’exalcalde va rebutjar però l’eixida fàcil, i en una decisió que personalment l’honora, va decidir continuar defensant des de la oposició les parts inacabades del seu projecte per la Bisbal. No obstant això, i parlant en termes exclusivament polítics, en la seva etapa com portaveu del primer grup de l’oposició ha gaudit de més bona intenció que no pas fortuna.

En aquest sentit la meva primera reflexió sobre la tasca feta pel grup municipal del PSC a l’oposició, és que al llarg de tot el mandat han conviscut dos maneres molt diferents d’entendre la política.

El senyor Ramon Romaguera va optar des de bon començament per una oposició tant dura en el fons com en la forma. Una retòrica sense concessions on va barrejar arguments d’indiscutible consistència tècnica amb altres força més subjectius.

Les seves intervencions en el plenari, poc mesurades formalment, no van ser del tot alienes a l’enterboliment del clima polític general. Geni i figura, molt sovint semblava anar per lliure; alguna decisió personal no compartida en el si del seu propi grup com la de judicialitzar aspectes de la política municipal, va arribar a crear malestar entre els seus companys i rebuig en no pocs simpatitzants.

Quan qui intervenia era però el senyor Oscar Aparicio emprava una argumentació tècnica d’idèntica solvència i una fermesa força similar en quant al fons a la del seu company de grup. L’encert però de modular les seves intervencions amb un exquisit respecte per les formes, unit al tarannà conciliador que el caracteritza les va fer més entenedores. De tota manera els mateixos desigs de convèncer el van portar sovint a donar massa voltes sobre el mateix tema allargant innecessàriament les seves intervencions, la qual cosa a vegades acabava per avorrir el personal.

Es van evidenciar així, no solament dos estils personals clarament diferenciats, ans també formes diverses d’entendre l’exercici de la política convivint dins el mateix projecte. Un desencontre molt evident en determinats moments, que en no corregir-se a temps, va restar eficàcia quan no credibilitat a l’acció d’oposició.

Des del PSC es van oferir propostes de consens, sobre tot per part del senyor Aparicio, però gairebé mai van arribar a reeixir. La majoria es van estavellar contra el menysteniment de que aquest regidor va ser objecte per part dels portaveus de l’equip de govern.

Va ser casualitat…, o la intuïció de que seria el seu rival electoral més perillós en un futur proper?

No insistiré en les desconsideracions de les que van ser objecte els senyors Aparicio i Romaguera, doncs han estat tractades en articles anteriors en aquest mateix portal, i es poden consultar a través de les referències al final d’aquest article.

Per completar el repàs a la tasca dels grups de l’oposició, cal esmentar la de l’únic representant a l’ajuntament de la coalició Iniciativa-Verds-Alternativa.

Per causa sens dubte de les dificultats que comporta la solitud, i possiblement també de les seves evidents ganes de governar després de tant de temps a l’oposició, el cert és que el senyor Pere Teixidor ha passat per aquest mandat de puntetes, i les seves escasses intervencions en els plens han estat més que discretes.

Li recordo un tímid intent de treure pit a inicis de legislatura. Una innocent rebequeria dialèctica que tenia CiU per destinatària i que va ser immediatament tallada de soca-rel pel senyor Dilmé. Aquí va semblar extingir-se l’energia crítica del senyor Teixidor per tota la resta de mandat.

Sorprenentment no va explotar gairebé gens el filó que representava ser dins del consistori l’única veu divergent en la qüestió de d’autovia, i fins i tot en un tema com la defensa dels drets del treballadors municipals sovint va anar a remolc de les propostes del senyor Aparicio.

S’ha de dir però en el seu favor que en totes les seves intervencions ha observat una exquisida correcció en el fons i en la forma, però excepció feta d’uns quants precs sense massa substància, i alguna iniciativa provinent de l’aparell del partit, poques notícies em tingut a la Bisbal dels ecosocialistes.

Això si, alguna com la del tramvia de les Gavarres, em va semblar absolutament genial… si no fos perquè formulada així, des d’un partit minoritari i sense haver cercat cap consens previ, no deixava de ser un brindis al sol.

 

Municipals 2011. El pacte pel Canvi

 

No va començar gens be la primera etapa del govern sorgit a la Bisbal del pacte entre Esquerra Republicana i Convergència i Unió. Una etapa francament decebedora donades les expectatives que havia generat.

Les primeres fuetades de la crisis, però també la manca d’experiència en el funcionament de l’administració pública, van derivar en un seguit d’errors colossals, sobretot en la gestió econòmica i de règim intern de l’Ajuntament.

Quan es van encendre totes les alarmes econòmiques, el pacte es va trencar. CiU va deixar el govern, el que no va ser obstacle perquè el seu cap de llista s’hi mantingués, en oberta rebel·lió contra el partit que li havia fet confiança. Finalment el senyor Iruela va dimitir i aquest fet va permetre el retorn a la primera línia de la política bisbalenca del senyor Xevi Dilmé, un polític de llarga experiència i d’un tarannà que no deixa ningú indiferent.

Amb Esquerra en minoria, i després d’un període de coqueteig amb el PSC trencat amb l’excusa que no hi havia acord possible amb el senyor Romaguera, CiU va refer el pacte, i l’arquitecte en va ser el senyor Dilmé.

A canvi del seu suport al senyor Sais com alcalde, els nacionalistes van rebre dos tinences d’alcaldia, un preu altíssim considerant que tan sols havien obtingut dos regidors per cinc els republicans. La torna però era que Convergència i Unió assolia plenament la política econòmica d’Esquerra.

Es va signar un nou i molt ambiciós pacte de govern entre les dos forces polítiques. Un compromís pels següents tres anys que comprenia 68 objectius. L’anàlisi detallat del seu grau d’acompliment serà sens dubte objecte de valoració pels partits polítics bisbalencs al llarg de la campanya.

Tanmateix però, crec que una lectura molt resumida de l’acció de govern d’aquests quatre anys destacaria com eficaç la tasca feta en el microurbanisme de la vila, i en especial relativa a la via pública, seguretat ciutadana i promoció de la ciutat, parcel·leses totes elles conreades pel senyor Xevi Dilmé.

Controvertit, populista, de reaccions sovint imprevisibles però dotat de notable capacitat de treball, el senyor Dilmé s’ha mostrat com a bon gestor de la cosa pública. La seva companya de partit i primera tinent d’alcalde, la senyora Núria Anglada, l’ha secundat amb discreció i eficàcia a cultura i àrea musical.

L’acció de govern en educació, serveis socials i cooperació, ha estat més que correcta. Discreta a medi ambient i joventut, m’ha semblat força gris a urbanisme, noves tecnologies i participació ciutadana. Molt fluixeta i partidista la política de comunicació, i més que discutible la gestió pressupostària, de l’àrea d’administració i règim intern de l’Ajuntament.

L’àrea de personal em mereix capítol apart ans tinc la sensació que molts treballadors municipals tenen avui la sensació d’haver eixit del foc per caure en les brases. En el seu moment se’ls hi va generar unes expectatives que després s’han rebel·lat com d’impossible acompliment en el context actual de crisis econòmica. Si hi afegim els projectes d’externalització de serveis municipals, amb el risc de creixement de l’índex d’atur que això comporta, el grau de frustració laboral a l’Ajuntament és notable i fins i tot potser superior a l’etapa Romaguera.

Malgrat totes les llums i ombres d’una gestió global, i tot i assumint l’aparent contradicció amb lo escrit fins aquí, crec que el senyor Lluís Sais ha estat un bon alcalde per aquests quatre anys, dit sigui en considerar que la figura de l’alcalde va més enllà de les àrees concretes que gestiona.

No he compartit aspectes puntuals de la seva gestió però penso també que s’ha mostrat com un polític hàbil. Ha sabut rentabilitzar projectes de l’etapa anterior com El Mundial i Torre Maria. Ha capitalitzat amb encert la circumstància de compartir militància partidista amb l’exconseller de governació, traient-ne el consegüent rèdit en matèria de subvencions per la ciutat. En aquest cas sense concomitàncies partidistes, quelcom de similar es pot afirmar de l’explotació de l’agraïment de l’exconseller Joaquim Nadal en apostar decididament per la opció sud de l’autovia, malgrat el grinyol que això va representar en el si de l’agrupació local d’Esquerra.

La inclusió de la Bisbal dins el Pla de Barris, la cohesió interna de l’equip de govern i la millora de la imatge de la ciutat son al meu entendre els principals actius del govern del senyor Lluís Sais que, li vagin com li vagin les eleccions, opino que s’ha consolidat com un actiu polític important per la Bisbal.

En tot cas aviat tindrem ocasió de comprovar la percepció de ciutadania a propòsit de l’abast del canvi i l’inapel·lable veredicte que en dictaran les urnes.

 

Municipals 2011. Antecedents

 

Les properes eleccions municipals ja estan a tocar. La primera legislatura “del canvi” està arribant a la seva fi i sembla un bon moment per fer-ne balanç. Abans però d’entrar en detalls sobre quin ha estat el paper del govern i de la oposició en aquest període, em sembla important fer una mica de memòria.

 

Com ja he recordat en alguna altre ocasió, es diu que les eleccions no les acostuma a guanyar l’oposició sinó que les perden els governs.

A finals de la passada legislatura només calia passejar pels carrers de la Bisbal amb l’oïda desperta per captar una certa sensació de desencís envers la gestió de Ramon Romaguera, l’alcalde que amb ma de ferro havia pilotat el destins polítics de la vila al llarg dels dotze anys anteriors.

No es qüestionava tant la seva innegable capacitat tècnica, com el tarannà personal i un estil de fer política que generava rebuig en amplis capes de la societat bisbalenca.

El fet evident de que l’únic que unia als grups de la oposició era el refús a la seva persona, i de que alguna raó de fons hi podia haver en tanta unanimitat, se li escapava de manera sorprenent en tractant-se d’un polític de tanta experiència.

La política de comunicació de l’Ajuntament envers els ciutadans era deficient, i moltes de les coses bones que es van fer en aquell període van passar desapercebudes.

La Bisbal era llavors una vila ben administrada econòmicament, però aquesta bona gestió no va ser suficientment visible pel comú dels vilatans. Els projectes s’eternitzaven en alguns casos per nimietats, i fins i tot el que n’havia estat el vaixell insígnia els darrers anys, la remodelació del Mundial, no va estar llest per inaugurar fins passades les eleccions.

Els canvis en la imatge externa de la ciutat es produïen amb molta lentitud i sense brillantor. Mancava complicitat amb la ciutadania i motivació entre el funcionariat, la primera empresa de la ciutat en nombre de treballadors.

En començar la campanya electoral tothom se n’adonava que aquest cop, i malgrat que la oposició tampoc presentava massa novetats en les seves llistes i programes, als socialistes bisbalencs els hi anirien mal dades.

Tothom excepte el mateix Ramon Romaguera, que encastellat dins la seva torre d’ivori i aliè al run-run del carrer, no escoltava ningú.

Romaguera va anar fent com si rés, acumulant projectes sense concloure, cuidant de mantenir el calaix ple i fins i tot va renunciar pràcticament a fer campanya quan tocava, com si la cosa no anés amb ell.

Tanta arrogància va acabar per passar-li factura. Ni a darrera hora va saber comunicar el que de bo s’havia fet, i com que s’havia guanyat a pols l’hostilitat dels mitjans, la neutralitat d’aquests durant la campanya va ser com a mínim dubtosa i sempre al límit.

El PSC va guanyar les eleccions però amb un marge tan estret que no li permetia governar ni tan sols amb l’hipotètic suport de l’únic regidor d’Iniciativa.

Ramon Romaguera s’havia tancat totes les portes, i per ERC i CiU era impensable un pacte amb ell.

Finalment el sentiment anti-Romaguera es va materialitzar en posar-se d’acord tots els altres partits que havien obtingut regidors per tal de foragitar-lo de la alcaldia. El pacte entre independentistes d’esquerra i nacionalistes de dreta el deixava definitivament fora de joc.

Havia començat el “canvi” a la Bisbal.

 

Ara toca fer ciutat

 

El resultat de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya ha estat un sever toc d’atenció per determinades formes de fer política. La intolerància d’una part de l’esquerra i la duresa de la crisi s’ha fet insuportable per a la majoria dels votants. La gent ha demostrat estar farta del desgavell -no per mediàtic menys reial- del tripartit i s’ha avocat a favor de la opció que els ha semblat més seriosa i consistent.

Com es veia a venir l’invent ha devorat els seus fills. En un dels vèrtex del triangle, el canibalisme polític que sembla definitivament enquistat dins del món independentista clàssic l’ha esmicolat en petits bocins en detriment de ERC, el partit majoritari d’aquest àmbit. En un altra la pressió del PSOE ha passat factura a un PSC víctima de la seva secular indefinició, i finalment, Iniciativa ha tornat a les casernes d’hivern on tant còmoda sembla trobar-se.

Bufen nous vents de canvi al país. La gent els ha vingut a dir als polítics que amb la que està caient determinades valenties freguen la temeritat, i en aquest sentit, tant en campanya com quan n’ha esdevingut el guanyador indiscutible, les declaracions d’Artur Mas hi han connectat clarament. Han estat en tot moment un cant a la modèstia, al sentit comú i a tocar de peus a terra.

El relleu del govern ha resultat especialment modèlic en la forma i en el fons, fins el punt que molts creiem estar en algun dels països del nord d’Europa en lloc de a Catalunya. Govern i oposició han donat una tal lliçó de formes que no crec ser l’únic en pensar que si determinats consellers s’haguessin comportat amb aquesta elegància quan governaven, altra gall hi hauria cantat a aquest desgraciat tripartit.

La composició del nou govern ens ha proporcionat sorpreses al meu parer molt agradables. Uns quants independents amb espectacular currículums professionals al cantó de polítics ja contrastats malgrat la joventut d’algun d’ells. I per fi la cirereta del pastís amb la incorporació del meu admirat Ferran Mascarell a un govern que no és dels seus de sempre.

El cop més dur que s’ha donat en aquest país al tribalisme polític ha vingut de la ma de la incorporació al govern de CiU d’una de les ments més lúcides del catalanisme polític dins del camp socialdemòcrata. El partit socialista s’ha deixat perdre un dels seus actius més consistents i un gestor cultural de primer ordre. Ferran Mascarell s’ha atipat de l’aparell d’un partit que encara no sap que vol ser quan sigui gran, i qui sap si no serà el primer d’una llarga llista de gent que no suporta més el sucursalisme de l’actual PSC respecte del PSOE.

D’aquí a cinc mesos tenim eleccions municipals, i encara que s’equivocarien greument els qui pensessin que els resultats de les autonòmiques s’hi traslladaran mimèticament, moltes de les conclusions d’aquestes últimes si que inviten a una seriosa reflexió als aparells dels partits.

Soc dels que creu que els partits polítics són peces essencials dins del sistema democràtic, però també que necessiten d’una renovació a fons. No poden seguir sent una simple repartidora de càrrecs públics entre els seus militants i s’han d’obrir a la resta de la societat. A nivell local, una de les seves tasques més importants és exercir de filtre democràtic per tal de promoure els millors evitant que la gent s’acosti a les institucions per en benefici propi.

Em sembla indubtable que les persones que gaudeixen de prestigi en l’exercici de la seva professió o ofici són en principi les més preparades també per anar a l’ajuntament. Però necessiten també capacitat de diàleg, voluntat de servei a la comunitat i haver estat prou contrastades per evitar ensurts i sorpreses desagradables. Passar el sedàs i cercar persones solvents per incorporar-les als seus projectes és al meu entendre feina dels partits, i és aquí on rau el seu prestigi a nivell local i el que determina a la llarga els seu èxit o fracàs.

Per regir els ajuntaments la gent elegeix sobre persones socialment solvents més enllà de les sigles del partit que els aixopluga. Tinc la impressió que l’habilitat de cada formació política per il·lusionar i atreure persones d’aquest tarannà, i al mateix temps donar la cara per les seves actituds futures, serà la clau de volta que conformarà les majories de govern també a la Bisbal, amb independència dels resultats obtinguts pels partits en altres conteses electorals.

 

Tempesta a l’oasi

 

El nivell de barroeria al que van arribar alguns dels nostres representants polítics en les seves formes d’expressió el darrer ple municipal va ser espectacular i l’editorial d’aquesta casa ha estat suficientment contundent en la seva valoració. El comparteixo plenament amb una única matisació; els excessos verbals comesos no es poden imputar a tots els regidors en la mateixa mesura.

 

En aquest sentit, i malgrat la seva llarga durada, recomano escoltar íntegrament l’arxiu sonor penjat al TotBisbal Radio, ja que apart de que n’hi ha per sucar-hi pa, permet esbrinar sense intermediaris el protagonisme que cada u ha tingut en l’afer.

La meva opinió personal és que es perfectament legítim discrepar de la manera com s’exposen el temes al ple, i fins i tot dubtar del seu interès ciutadà, però tal cosa no és equiparable a l’insult, i la falta sistemàtica de respecte a l’adversari que tan sols va ser practicada per una minoria de regidors. Per contra, el senyor Teixidor es va expressar amb la seva correcció habitual, de la mateixa manera que ho va fer el senyor Aparicio, tot i ser el destinatari de la majoria d’improperis. A més un grapat de regidors no van badar boca per la qual cosa seria una greu injustícia posar-los a tots dins el mateix sac.

Dit això cal interrogar-se sobre què està passant dins els àmbits polítics bisbalencs perquè persones habitualment educades i dialogants, quan es troben en un ple municipal treguin el pitjor d’elles mateixes i es comportin com autèntics “hooligans”. Ha estat simplement un mal dia de determinats polítics locals, o la història ja ve de lluny…?

El tema em pareix prou important doncs les formes constitueixen l’eix vertebrador de la convivència. Si aquestes s’extravien, immediatament després ve la pèrdua del respecte, i quan això succeïx tots sabem de les seves conseqüències en qualsevol relació humana.

Xerrant a propòsit de l’origen d’aquests fets reprovables, un meu amic em deia que ell ho veu com una mena de virus, que provinent d’anteriors mandats s’ha escolat dins la Corporació Municipal.

Potser si que el meu amic té raó, i que determinades formes autoritàries de governar, basades en el menysteniment sistemàtic de la oposició, acaben per crear una certa patologia altament contagiosa. Però això no justifica en absolut que quan els mateixos que han patit aquestes males pràctiques arriben a governar caiguin en els mateixos o pitjors vicis.

Penso que la ciutadania te problemes massa gruixuts com perquè els seus representants s’entretinguin mirant-se el melic i dient-se el nom del porc. Els partits polítics estan formats en general per gent assenyada, i no dubto que davant del clamor ciutadà donaran un toc d’atenció als seus militats amb càrrecs electes per tal de redreçar la situació.

En tot cas i tenint en compte que d’aquí a cinc mesos hi ha eleccions municipals hem de confiar que el seny ciutadà faci net, doncs el sovinteig d’espectacles tan patètics com el del darrer ple municipal acabaria finalment per allunyar de la política la gent preparada que encara s’hi acosta amb autèntica vocació de servei. Tan sols hi optarien llavors tota mena de mediocres o “trepas” sense més ofici ni benefici que la seva proximitat al poder.

I només ens faltaria això amb la que està caient per aquí fora…!

 

Un pam de net…?

 

Tot plegat fa feredat. Entre Gürtels, Palaus i Pretòries, el magma de la corrupció sembla haver arribat al moll de l’os de la classe política. Ni tan sols l’anomenat oasi català n’ha sortit indemne i el virus també afecta personatges destacats dels dos partits majoritaris a casa nostra.

 

L’origen incert de determinats patrimonis així com algunes connivències i amistats perilloses són a l’ull de l’huracà, i no dubto que acabaran per passar factura.

La política estatal és un drama. El govern exhibeix un guió econòmic que sembla extret d’un capítol de “Polònia”, i la dreta nacionalista espanyola que representa el PP s’apunta sense manies al “quan pitjor, millor…”
Els “hooligans populars”estant a un pas de l’atac de feridura, i de la demagògia de la resta, amb la única excepció de CiU, més m’estimo no parlar-ne.

Diuen que el sentit comú és el menys comú dels sentits, i aquesta asseveració sembla plenament certa al menys pel que fa al món de la política. En un moment crucial en el que el país està endeutat fins les celles i calia prendre decisions, tan sols la dreta nacionalista catalana ha fet un exercici de responsabilitat i ens ha estalviat la fallida i el ridícul internacional.

Aquest panorama genera també efectes col·laterals en el món de la comunicació. Titulars apocalíptics que poc tenen a veure amb els continguts de la informació que encapçalen, i comentaris d’una grolleria còsmica, són el pa de cada dia a molts mitjans fins ara considerats seriosos. La qualitat i el rigor contrastat han perdut pistonada, i les teories més estrafolàries i la demagògia fàcil caminen del bracet pel camí de la bajanada.

Però la vida estreny però no sempre ofega, i l’autèntic raig d’esperança pels que com jo preferim veure el got mig ple, son petits gestos com el d’aquesta funcionaria habilitada com interventora municipal de Santa Coloma, que va ser capaç d’enfrontar-se als polítics locals per acabar convertint-se en element determinant per que es conegués el cas Pretòria.

Certament li va costar el càrrec, i això hauria de fer caure la cara de vergonya a qui la va destituir un cop desvetllada la trama, però el servei que aquesta senyora ha fet a la debilitada autoestima de la nostra societat és impagable. Tothom qui creu que de l’atzucac on estem immersos només ens en sortirem a base de retornar a l’exercici de la responsabilitat personal, té un enorme deute amb la ex interventora de Santa Coloma.

Com sempre ha passat, tard o d’hora se sabrà tot i la vida política acabarà regenerant-se. Les presons ingressaran nous clients i la història oblidarà els xorisos que avui són notícia. El temps convertirà aquests moments que ara ens semblen apocalíptics en anècdotes llunyanes i finalment n’hauran estat els petits gestos els responsables.

Es per això que, en moments com els actuals en els que sembla imposar-se la teoria de que tots són iguals, em sembla més necessari que mai separar el gra de la palla i reivindicar la feina de milers de modestos funcionaris i polítics honrats amb vocació de servei a la comunitat dels que mai ningú parla malgrat ser majoria. I és que, malgrat la que està caient, afortunadament encara queden pams de net en la nostra societat.

Per acabar, i com antídot contra moltes malalties però en especial la del populisme, em permeto recomanar aprendre’s de memòria una oració que malgrat el meu agnosticisme em va commoure profundament quan la vaig llegir. Era la “Serenity Prayer” del nord-americà Reinhold Niebuhrr, i la preferida de Helmut Schmidt tal i com ell mateix explica en el seu esplèndid llibre de memòries “Fuera de servicio”.

“Senyor, done’m la serenitat per acceptar les coses que no puc canviar, el valor per canviar les que si puc, i la saviesa per distingir entre les dues”.

 

 

 

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck