De banyes i de banyuts

manelmagrinya | General | Saturday 31 July 2010

Més enllà de cap reivindicació identitària, la decisió del Parlament de Catalunya de prohibir a partir del 2012 el bàrbar espectacle de les curses de braus al nostre país ha estat una magnífica notícia per a molta gent.

Personalment, i a desgrat dels disgustos que m’acostuma a donar la classe política, avui em sento orgullós de pertànyer a una nació que té el valor de dir prou a la diversió a costa del patiment dels éssers inferiors. Feia ja molts anys que milers d’amants dels animals, sospiravem per la fi d’aquesta macabra pràctica, per a més inri anomenada per alguns “fiesta nacional”.

Confesso a més, que la decisió del Parlament català m’allibera de la vergonya que fins ara sentia quan al llarg dels meus viatges pel món, molts dels meus contertulians em preguntàvem com era possible que en un país aparentment tan civilitzat com el que jo els hi dibuixava, es permetés aquesta atrocitat.

La meva cordial felicitació doncs i el més profund agraïment als grups polítics que han tingut el valor d’acabar amb aquesta salvatjada. Al mateix temps, i com no pot ser d’altra manera, haig de mostrar la més profunda repulsa als partits, que temorencs de les repercussions d’aquest noble gest podrien tenir entre els més carpetovetònics dels seus votants, han amagat el cap sota l’ala.

De la mateixa manera rebutjo amb fàstic l’actitud d’alguns coneguts saltataulells que ja ens tenen massa acostumats a les seves bajanades pseudo-intel·lectuals, i que s’han permès fins i tot justificar l’injustificable en nom de la llibertat.

Els hi tindria que caure la cara de vergonya a tots plegats, i en particular als polítics que han caigut en aquest tacticisme vergonyant, i s’han fet mereixedors d’un càstig exemplar per part de la ciutadania la propera vegada que demanin el vot.

Des del seu mateix origen, totes les espècies del planeta s’han alimentat dels més dèbils. Agradarà o no, però necessitem matar animals per tal d’alimentar-nos. Igual que utilitzar-ne com a conills d’índies per experiments científics a fi de guarir-nos d’infermetats, i també recórrer a la cacera per restablir l’equilibri natural en un món cada cop més humanitzat i en el que moltes espècies s’han quedat sense depredadors naturals.

Però el que sempre s’ha d’evitar és el patiment innecessari, i en cap cas em sembla de rebut convertir la seva mort en espectacle doncs seguint per aquest camí encara hi hauria que pagaria entrada a l’escorxador per gaudir de la mort de les bèsties en directe.

Qualsevol esperit mínimament sensible s’hi hauria de sentir violentament sacsejat per pràctiques tan barroeres.

Dit això però, cal ser més valents i anar a l’arrel del problema. El tema no s’esgota ni de bon tros amb la prohibició de les curses de braus, tot i que representa un gran pas endavant. Al meu parer ara toca ser del tot coherent, i siguin quins siguin els costos electorals que comporti, anar directament a la prohibició de tota mena d’espectacle on el públic gaudeixi del patiment d’un animal, ja siguin correbous, bous a la mar o embolats, baralles de galls, o qualsevol esdeveniment en el que es torturi un animal per a satisfacció d’un grapat d’eixerebrats.

I és que com molt sagaçment apunta l’admirat Eudald Carbonell en el seu llibre “Encara no som humans” ens queda molt de camí per estar a l’alçada de la nostra tan proclamada superioritat sobre les altres espècies, dites inferiors.

Manel Magrinyà al TOTBISBAL, 30/07/2010

Oda a Espanya

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 2 July 2010

 Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana;
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’ aquesta llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per que vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos? – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc,
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre a els teus fills?
Adéu, Espanya! “

JOAN MARAGALL

  Escucha, España, la voz de un hijo
que te habla en lengua no castellana;
hablo en la lengua que me ha legado
la tierra áspera;
en esta lengua pocos te hablaron;
en la otra, demasiado.

Demasiado de los saguntinos
y de los que mueren por la patria;
y por tus glorias y tus recuerdos,
recuerdo y gloria de cosas muertas,
triste has vivido.

De distinta manera quiero hablarte.
¿Por qué derramar la sangre inútil?
La sangre es vida, si está en las venas,
vida hoy, vida para los que vengan;
vertida, es muerte.

Demasiado pensaste en tu honor
y escasamente en tu vida:
tus hijos, trágica, diste a la muerte.
Mortales honras te satisfacían;
tus fiestas eran tus funerales,
¡oh triste España!

Yo vi barcos zarpar repletos
de hijos que a la muerte entregabas:
sonriendo iban hacia el azar,
y tú cantabas junto a la mar
como una loca.

¿Dónde tus barcos? ¿Dónde tus hijos?
Pregúntalo al Poniente, a la ola brava:
perdiste todo, a nadie tienes.
¡España, España, vuelve en ti,
rompe el llanto de madre!

Sálvate, sálvate de tantos males;
que el llanto te haga alegre, fecunda y viva;
piensa en la vida que te rodea;
alza la frente,
sonríe ante los siete colores del iris.

¿Dónde estás España, dónde que no te veo?
¿No oyes mi voz atronadora?
¿No comprendes esta lengua que entre peligros te habla?
¿A tus hijos no sabes ya entender?
¡Adiós, España!

Quan del cel plouen llances

manelmagrinya | General | Thursday 1 July 2010

Fa pocs dies, la Vanguardia publicava un article del bisbalenc Antoni Puigverd titulat “La tentación del atajo”. Escrit en castellà, com sembla obligatori al diari del Sr. Comte, i amb la clarividència que a l’autor li és habitual, feia un lluminós elogi de la paciència com antídot contra els excessos de tota mena i les preses de la vida moderna.

Al moment de llegir-la, ja em va semblar una reflexió molt oportuna pels temps que corren i això que va veure la llum quan encara no coneixíem la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya -i escric “contra” amb plena consciència-.

En efecte, perfectament sintonitzat amb la corrent majoritària a les Espanyes -de dretes i d’esquerres- el TC ha dit que fins aquí ha arribat l’autonomia de Catalunya, i s’ha passat per l’entrecuix constitucional bona part de les resolucions del Parlament català, del mateix Congrés dels Diputats, la ratificació del Rei, i per suposat la veu del poble català expressada en referèndum.

Una traïció en tota regla al pacte constitucional de 1978 i un insult a la majoria dels catalans que tan sols ens deixa un camí que sembla inevitable si no canvien molt les coses. Un camí però, que serà llarg i feixuc, i al que l’experiència de tràgics esdeveniments passats recomana no cercar-hi dreceres.

Les circumstàncies actuals no ens poden fer oblidar que Espanya és un estat essencialment tràgic i de poques bromes. Només cal una mica de perspectiva històrica, preguntar als pares i recordar el que ha estat la nostra història els darrers segles. Per això, i malgrat el que demana el cos, s’imposa la prudència

Al nostre petit país ja fa temps que bufen mals vents per la lírica, com diria el poeta. La corrupció s’ha consolidat i la política no n’ha sortit indemne. Tampoc ha sigut precisament un exemple d’unitat davant les circumstàncies difícils, encara que vull creure que la garrotada rebuda i la gravetat del moment remouran consciències i aplanarà camins

Arreu de l’Estat, l’atavisme anticatalà i la pervivència d’unes castes d’alts funcionaris i elits econòmiques i financeres establertes a Madrid que no volen cedir poder, amenacen de mort l’encaix pacífic de Catalunya a Espanya i es serveixen com instrument d’un tribunal polític i sense legitimitat. És una provocació que exigeix resposta, però ha de ser serena i meditada per tal de que pugui gaudir d’efectivitat.

Per pitjors tràngols ha passat històricament Catalunya, i malgrat la duresa de la situació, no em cap el menor dubte que finalment també d’aquesta ens en sortirem. No m’imagino però l’eixida sense retornar al plaer de pensar per nosaltres mateixos i l’exercici d’una profunda catarsis col·lectiva.

No tota la culpa és d’aquesta púrria que tant a gust es mou per Madrid, ni dels polítics d’enllà ni d’aquí. Aquests no són més que un fidel reflex de la societat en la que vivim, i hem de reconèixer d’una vegada per totes que és aquesta la que està malalta. Tant, que seria realment miraculós que d’ella no en sortissin un grapat de corruptes o “trepas” a la recerca de millors condicions de vida que les que tenien abans d’accedir a la funció pública.

Convido a que reflexionem sobre les nostres mancances i endrecem la casa pròpia abans de voler netejar la dels veïns. Al mateix temps, i ara que ja sabem el pa que s’hi dona a les Espanyes amb les nostres aspiracions, tenim que trobar la paciència necessària per anar construint el nostre propi camí, sense tacticismes de vol gallinaci que avorreixen profundament al personal, ni radicalismes arrauxats que els espanta.

Catalunya serà el que al menys el 51% dels seus ciutadans vulguin, i cal ser conscient que ara per ara el dret a decidir no assoleix aquesta majoria ni de lluny. Per tant, abans d’adoptar decisions d’alta volada urgeix il·lusionar una societat profundament incrèdula i desencantada davant la munió de venedors de fum i mags de festa major que s’ha hagut d’empassar darrerament. I és que ara per ara només detecto un cabreig monumental que cal que arreli profundament en la ciutadania abans no se l’endugui el vent.

Manel Magrinyà i Ros al totbisbal, 29/06/2010

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck