Un pam de net…?

manelmagrinya | General | Saturday 29 May 2010

Tot plegat fa feredat. Entre Gürtels, Palaus i Pretòries, el magma de la corrupció sembla haver arribat al moll de l’os de la classe política. Ni tan sols l’anomenat oasi català n’ha sortit indemne i el virus també afecta personatges destacats dels dos partits majoritaris a casa nostra.

L’origen incert de determinats patrimonis així com algunes connivències i amistats perilloses són a l’ull de l’huracà, i no dubto que acabaran per passar factura.

La política estatal és un drama. El govern exhibeix un guió econòmic que sembla extret d’un capítol de “Polònia”, i la dreta nacionalista espanyola que representa el PP s’apunta sense manies al “quan pitjor, millor…”

Els “hooligans populars”estant a un pas de l’atac de feridura, i de la demagògia de la resta, amb la única excepció de CiU, més m’estimo no parlar-ne.

Diuen que el sentit comú és el menys comú dels sentits, i aquesta asseveració sembla plenament certa al menys pel que fa al món de la política. En un moment crucial en el que el país està endeutat fins les celles i calia prendre decisions, tan sols la dreta nacionalista catalana ha fet un exercici de responsabilitat i ens ha estalviat la fallida i el ridícul internacional.

Aquest panorama genera també efectes col·laterals en el món de la comunicació. Titulars apocalíptics que poc tenen a veure amb els continguts de la informació que encapçalen, i comentaris d’una grolleria còsmica, són el pa de cada dia a molts mitjans fins ara considerats seriosos. La qualitat i el rigor contrastat han perdut pistonada, i les teories més estrafolàries i la demagògia fàcil caminen del bracet pel camí de la bajanada.

Però la vida estreny però no sempre ofega, i l’autèntic raig d’esperança pels que com jo preferim veure el got mig ple, son petits gestos com el d’aquesta funcionaria habilitada com interventora municipal de Santa Coloma, que va ser capaç d’enfrontar-se als polítics locals per acabar convertint-se en element determinant per que es conegués el cas Pretòria.

Certament li va costar el càrrec, i això hauria de fer caure la cara de vergonya a qui la va destituir un cop desvetllada la trama, però el servei que aquesta senyora ha fet a la debilitada autoestima de la nostra societat és impagable. Tothom qui creu que de l’atzucac on estem immersos només ens en sortirem a base de retornar a l’exercici de la responsabilitat personal, té un enorme deute amb la ex interventora de Santa Coloma.

Com sempre ha passat, tard o d’hora se sabrà tot i la vida política acabarà regenerant-se. Les presons ingressaran nous clients i la història oblidarà els xorisos que avui són notícia. El temps convertirà aquests moments que ara ens semblen apocalíptics en anècdotes llunyanes i finalment n’hauran estat els petits gestos els responsables.

Es per això que, en moments com els actuals en els que sembla imposar-se la teoria de que tots són iguals, em sembla més necessari que mai separar el gra de la palla i reivindicar la feina de milers de modestos funcionaris i polítics honrats amb vocació de servei a la comunitat dels que mai ningú parla malgrat ser majoria. I és que, malgrat la que està caient, afortunadament encara queden pams de net en la nostra societat.

Per acabar, i com antídot contra moltes malalties però en especial la del populisme, em permeto recomanar aprendre’s de memòria una oració que malgrat el meu agnosticisme em va commoure profundament quan la vaig llegir. Era la “Serenity Prayer” del nord-americà Reinhold Niebuhrr, i la preferida de Helmut Schmidt tal i com ell mateix explica en el seu esplèndid llibre de memòries “Fuera de servicio”.

“Senyor, done’m la serenitat per acceptar les coses que no puc canviar, el valor per canviar les que si puc, i la saviesa per distingir entre les dugues”.

Manel Magrinyà al TotBisbal.cat el 29/05/2010

Arte poética

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 21 May 2010

Mirar el río hecho de tiempo y agua
y recordar que el tiempo es otro río,
saber que nos perdemos como el río
y que los rostros pasan como el agua.

 

Sentir que la vigilia es otro sueño
que sueña no soñar y que la muerte
que teme nuestra carne es esa muerte
de cada noche, que se llama sueño.

 

Ver en el día o en el año un símbolo
de los días del hombre y de sus años,
convertir el ultraje de los años
en una música, un rumor, y un símbolo,

Ver en la muerte el sueño, en el ocaso
un triste oro, tal es la poesía
que es inmortal y pobre. La poesía
vuelve como la aurora y el ocaso.

 

A veces en las tardes una cara
nos mira desde el fondo de un espejo;
el arte debe ser como ese espejo
que nos revela nuestra propia cara.

También es como el río interminable
que pasa y queda y es cristal de un mismo
Heráclito inconstante, que es el mismo
y es otro, como el río interminable.

 

Jose Luis Borges

Gràcies Laporta

manelmagrinya | General | Tuesday 18 May 2010

El Futbol Club Barcelona és veritablement més que un club esportiu, també és un important focus d’atracció mediàtica, una gran empresa generadora de molts diners i al voltant de la qual giren interessos de tota mena. En conseqüència no resulta gens fàcil gestionar-la amb l’encert que ho ha fet aquest home els darrers set anys.

De ben nascut és ser agraït, i des de la discrepància amb algunes formes i plantejaments personals que sota el meu parer han estat extemporanis, se li ha d’agrair a l’encara president la feina feta i les alegries que ens ha donat al llarg del seu mandat.

Es pot estar d’acord o no amb el personatge, i les seves maneres agradaran més o menys. El que és absolutament indiscutible és que ha estat ell qui ha dirigit el club en el millor moment de la seva història, i com a tal passarà a tenir un lloc destacat a l’imaginari col·lectiu culé.

Durant la seva presidència, el Barça ha sigut un club més català i catalanista que mai, i ni en les millors èpoques s’havien assolit les cotes esportives d’aquests set anys, no solament en futbol, ans també en basquet, handbol i hoquei per exemple. El club ha reforçat el seu estatus que el situa entre els més prestigiosos del món, i el nom de Catalunya i el de la seva capital són, gràcies a aquest fet, força més coneguts al llarg i ample del planeta que fa set anys.

Es evident que el merit no és ni molt menys només de Jan Laporta. El projecte va nàixer en el si d’un grup de persones, moltes de les quals se n’han anat despenjant per moltes raons, no totes transparents ni idealistes. Però malgrat els entrebancs, el president i els directius que li van restar fidels van perseverar en els propòsits inicials.

L’aposta per la pedrera en lloc del talonari i per bastir un equip sobre tot amb gent feta a casa amb l’afegitó d’uns quants craks, ha esdevingut decisiva, i avui celebrem tenir el millor Barça de la història.

Les peces escollides per fer rutllar la màquina han respòs al que d’elles s’esperava, i quan han fet figa (casos de Rijkaard, Ronaldinho, Deco, Etoo…) han estat sàviament substituïdes. Tothom (cos tècnic, entrenador, directius) han estat al seu lloc, i quan algú ha desafinat a l’orquestra, el director l’ha cessat sense contemplacions, com correspon a qui li toca manar.

Certament no tot han estat flors i violes, també s’han comés errors. El mateix Laporta no sempre ha cuidat prou les formes ni ha donat la imatge que molts voldríem. No tots els fitxatges han respòs a les expectatives que havíem despertat, i en determinats moments les relacions del president amb alguns directius han resultat molt complicades (l’episodi dels espionatges no passara a la història precisament com un model de joc net).

Però dit això, quina empresa pública o privada no passa al llarg de set anys, per etapes de tensió…? I pel que fa a les formes, només cal fer un repàs a la imatge pública dels darrers presidents del Barça (penso en Núñez i Gaspart) per adonar-se’n que no eren precisament models d’elegància a seguir.

La sort també ha tingut el seu paper. Guardiola ha resultat ser un autèntic crack mediàtic molt més enllà del que es podia preveure racionalment. L’esclat de Messi com indiscutible número U del món ha estat decisiu, i de ben segur que la història haguera estat molt diferent si Iniesta no realitza el miracle d’Stamford Bridge. I és que no podem oblidar però, que encara que el Barça sigui més que un club, el futbol segueix essent un joc en el que intervenen molts factor, i si la piloteta no vol entrar no hi ha rés a fer…

En definitiva, per tot lo exposat fins ara i per que la feliç culminació de la era Laporta, aquesta s’ha produït en un moment molt difícil pel País, no em puc estar de manifestar el meu agraïment personal a qui per a mi és el màxim responsable d’haver-nos inoculat enormes dosis d’il·lussió quan més falta fan.

Quedi clar que fins aquí només he parlat de futbol. No tinc gens clar que algú que ha demostrat aquesta capacitat de gestió en un univers tan especial com el de l’esport rei sigui necessàriament capaç de repetir l’èxit en un altra camp de mines com és el de la política. En tot cas, això ens ho dirà el temps si finalment Laporta fa el pas.

De tota manera la bona gestió i la feina ben feta ha portat al Barça al cim, i ha permès que brillessin amb llum pròpia valors com la humilitat, modèstia,i elegància que han caracteritzat Pep i companyia. Han estat precisament aquests valors els que han proporcionat un important valor afegit a la gesta esportiva i han fet que siguem legió els que sentim l’èxit com propi.

Tant de bo que l’exemple que el Barça ens ha donat al llarg d’aquests set anys fos l’espill on es miressin els gestors d’altres àmbits públics i privats de la nostra societat, encara que molt em tem que això són figues d’un altra paner…

Manel Magrinyà i Ros, Tot Bisbal 17/05/2010

L’aconseguidor

manelmagrinya | Articles variats | Sunday 16 May 2010

No veurem pas als carrers i places de Catalunya que s’alci cap monument a l’aconseguidor, i això que és una de les personalitats principals de la realitat catalana de les últimes dècades. És una figura tan desconeguda a nivell popular com coneguda en determinats despatxos i nivells de l’administració. Fins i tot el mot que el designa és estrany: què vol dir aconseguidor? Aplicant la lògica lingüística, l’aconseguidor és el que aconsegueix.

 

I què aconsegueix l’aconseguidor? Que els polítics que governen en una institució, generalment un ajuntament, accedeixin a la voluntat dels promotors urbanístics que volen edificar en una determinada zona del municipi. L’aconseguidor és un intermediari, que treballa, generalment, a favor dels interessos del promotor, però que té bona relació i bons contactes amb els polítics als quals intenta seduir i convèncer perquè autoritzin i afavoreixin els projectes del promotor. Quins instruments utilitza per a aquesta fi? Poden ser diversos, evidentment. Ho deixem a la imaginació del lector adult.

 

Tal com dèiem, aquesta figura ha tingut una importància cabdal en la Catalunya autònoma, però forma part d’allò que no es veu, d’allò que no s’ensenya, d’allò que no es diu, d’allò que mai no apareix en la propaganda de l’obra feta quan s’acosten eleccions. Cap de les nou universitats catalanes no atorga llicenciatura ni màster d’aconseguidor. És un ofici que s’aprèn amb les arts de la vida, del negoci, del tracte social. Tant per tu, tant per mi, net de pols i palla. Aquests dies, els mitjans gironins tornen a parlar amb insistència de Salt. Ara no és pas per discussions racials ni per la visita del regidor Anglada, de Vic, sinó per l’interessant i alliçonador assumpte del solar de l’antiga fàbrica Gassol. Pel mig també hi balla la figura de l’aconseguidor.

 

D’aconseguidors n’hi ha, naturalment, de diferents categories. En el cas Pretòria, per exemple, els aconseguidors eren de Champions League, però també n’hi ha de regional preferent. Ara passen una mala temporada, és clar, la crisi immobiliària els perjudica. Però no patiu, se’n sortiran. Com les anguiles, repten i avancen.

 

Miquel Pairolí, El Punt, 16/05/2010

Quimeres i esperances

manelmagrinya | Articles variats | Sunday 16 May 2010

“Quimera”, diu Coromines, és “un monstre fabulós representat vomitant flames, el cap de lleó, el cos de cabra i la cua de dragó”. Prové de la mitologia grega i és present en l’heràldica medieval. I d’aquí deriva el sentit que té la paraula com a “creació de l’esperit que es pren com una realitat”. Doncs bé, és molt important que cada època sàpiga reconèixer quines són les seves quimeres, o sigui, que pugui distingir de manera lúcida què és realitat i què és creació –monstruosa– de l’esperit. I és així perquè la quimera sol acabar en inquietud i aflicció, sovint en malvolença i còlera, i encara en dèria i mania. Ens cal, doncs, poder distingir amb el màxim sentit de la realitat, tocant de peus a terra i sense autoenganys còmodes, què són fets, què vagues o falses idealitats i què afanys i esperances possibles o fins i tot necessàries.

Discernir tot això, fets, quimeres o ambicions honestes i factibles,
ara és més urgent que mai, perquè som enduts per una gran riuada política que ho està trasbalsant tot i encara no sabem on anirem a parar. I, precisament, una de les principals transformacions polítiques que deriven dels temps que vivim és que allò que fins ara era vist com una realitat, si no tangible com a mínim realitzable, ara és vist com a quimèric. I viceversa, el que semblava quimèric ara és vist com una oportunitat a l’abast. Sí: la gran virtut del procés de reforma estatutària iniciada el 2004 pel president Pasqual Maragall, i a punt d’acabar a la guillotina del Tribunal Constitucional espanyol, és que ha permès fer llum sobre un dels principals errors que es van cometre en l’opacitat de la transició de la dictadura a la democràcia. Ho ha escrit Ferran Mascarell a La Vanguardia (España como problema, otra vez, 13 de maig): “La sentencia liquidarà l’Espanya del 78. Destrueix la millor Espanya construïda i trenca l’Estat”. Només matisaria Mascarell en el sentit que la sentència no destrueix l’“Espanya construïda”, sinó que liquida l’Espanya insinuada i, certament, l’Espanya somniada per alguns, com ell mateix. Per ser més exactes: la sentència farà transparent que l’Espanya en què alguns van creure era una quimera. El veritable monstre fabulós, que vomita flames, té el cap de lleó, cos de cabra i cua de dragó, ara ho sabem, és l’autonomisme i sobretot ho és la seva interpretació federalista.

Reconec que escric aquestes ratlles
esperonat per la tossuda i cega insistència –a què aquesta setmana s’afegia Antoni Dalmau en aquest mateix diari (A l’hora del cafè, del 12 de maig)– de seguir considerant la independència de Catalunya com una quimera. I és que aquesta qualificació de l’expectativa independentista com a “creació de l’esperit que es pren com una realitat” ara ja no és altra cosa que l’expressió d’una vana resistència a reconèixer on és el veritable monstre polític. Repetir que la independència és una quimera és un ancoratge desesperat en un model que ja sabem acabat per sempre. Presentar l’afany d’independència com una dèria és el darrer obstacle a vèncer per, precisament, saber distingir què és quimèric i què és plausible. A finals dels anys setanta del segle passat els catalans vam ser enganyats per la vaga promesa –més aviat per un sobreentès que ens va convenir donar per fet– d’una via democràtica constitucional que ens havia de permetre arribar a la nostra plenitud nacional. Trenta anys després, sabem amb tota evidència empírica que l’autonomisme no duu on havíem volgut creure que portava, i ningú amb dos dits de front –i quatre lliçons d’història– pot seguir confiant en una Espanya federal o plurinacional. La quimera, ara ho sabem del cert, era el federalisme.

Per ser honestos, però, ens cal reconèixer
que saber que el federalisme o l’Espanya plurinacional són una quimera, un monstre que vomita flames sobre Catalunya, no ens diu que una Catalunya independent no hagi de ser, també, una il·lusió de l’esperit. Ara bé, la diferència és que en aquest segon cas l’única pregunta que cal respondre és si una majoria de catalans la volen, o la voldran, la independència. Vull dir que, mentre que ja sabem que no existeix aquella Espanya sobreentesa fruit d’un no menys sobreentès pacte amb Catalunya al final de la dictadura i que ara produeix tanta aflicció als que hi havien cregut, en canvi, l’expectativa d’independència és un projecte obert, només subjecte a la voluntat democràtica dels catalans. Per Mascarell, per Dalmau, la majoria de catalans encara viuen aferrats a la vella quimera de l’Espanya federal. “Quimeres i desenganys fan tornar els cabells blancs”… En canvi, els qui creiem que la independència no és una quimera, sinó l’esperança d’un país finalment emancipat i capaç de refer tots els llaços possibles i imaginables amb Espanya, Europa i el món sencer, sabem que la majoria dels catalans encara no s’han expressat en un marc lliure, sense pors ni coaccions. I estem convençuts que el dia que ho fem amb llibertat, un dia no gaire llunyà, més d’un i més de dos tindran una sorpresa.

Sobretot el que em fa pensar
que som més a prop del que sembla d’aquest nou horitzó és que a hores d’ara la majoria dels que insisteixen a dir que la independència és una quimera ja no diuen que no la volen, sinó que és impossible. Des del punt de vista retòric, dels arguments, l’avenç és enorme. A Catalunya, podríem dir que ara ja hi ha tres grans blocs polítics: els qui volen la independència, i la veuen possible; els que la voldrien, però creuen que no arribarà; i els que ni que fos possible, no la voldrien. I, molt possiblement, ara constitueixen tres blocs molt propers des del punt de vista quantitatiu, però completament diferents des d’una perspectiva qualitativa: el terç que no la vol representa un segment social conservador i reaccionari incapaç d’estirar el país; el terç que la voldria però –encara– no la veu possible no pot oferir altra alternativa que l’anar tirant, com es veurà en les properes eleccions. I el terç que confia en la independència és l’únic capaç de mobilitzar-se i representa el país d’èxit.

D’acord: la independència,
de moment, no passa de ser una creació de l’esperit. Però ara mateix és l’única esperança realista d’un país sòlid capaç de retornar la confiança en la política. La independència no és una quimera, no és un monstre, no provoca aflicció ni malvolença. És una voluntat democràtica i madura de llibertat, és bella, i produeix goig i asserena l’esperit.

 

Salvador Cardús, a l’Avui Digital, 16/05/2010

Collar on fa mal

manelmagrinya | Articles variats | Sunday 16 May 2010

U: L’ajust econòmic ha arribat. Estem recuperant a marxes forçades el sentit de realitat que govern i oposició estatal havien perdut. Per això és molt important triar bé els objectius col·lectius i no deixar passar cap nova decisió de l’Estat contrària als interessos del país.

DOS: L’anterior alcalde de Barcelona,
Joan Clos, no es va equivocar en la seva insistència que el tren d’alta velocitat arribés a l’aeroport. Volia que el centre aeroportuari barceloní fos de primera divisió. Però només va servir perquè sota la terminal nova hi hagi un calaix de túnels per rebre les connexions de ferrocarril, rodalies i metro. Joan Clos no se’n va sortir, la ciutat i el govern català tampoc. L’oposició del ministeri de Foment va ser frontal i l’expressivitat de la societat catalana va ser tímida, com sempre. Els partits polítics van jugar al regat curt i els catalans vam deixar passar una nova oportunitat. Ara estan a punt de començar les obres de l’estació del Prat, una mena de succedani.

TRES: Entretant Madrid s’ha bellugat.
El ministre de Foment, José Blanco i les autoritats de la Comunitat han anunciat que s’han posat d’acord perquè el tren d’alta velocitat arribi a l’aeroport de Madrid. És una qüestió estratègica. Madrid s’avançarà una dècada o dues a Barcelona i consolidarà així la seva posició dominant de l’espai aeri peninsular i l’Estat confirmarà la seva configuració radial. L’eix mediterrani i l’estratègia barcelonina tindran de nou un caràcter subordinat.

QUATRE: Davant d’aquesta realitat,
l’actitud catalana és massa tèbia. L’anunci del ministre del ram de l’acord no va merèixer cap comentari ni de federalistes, ni d’independentistes, ni de pragmàtics, ni de romàntics. Els catalans estem dedicats a les nostres coses; només ens entretenim en qüestions més transcendents. Els arbres no ens deixen veure el bosc.

CINC: El proper 24 de juny,
a Saragossa, el Consell de Ministres de Transports de la UE decidirà si l’eix mediterrani de transport de mercaderies i passatgers és o no una prioritat de Brussel·les. Que no ho fos seria un gran fracàs estratègic de valencians i catalans i de les seves institucions i empreses. La declaració de prioritat arrossega el greu problema de credibilitat que va suposar que el govern espanyol no incorporés, l’any 2003, el Corredor del Mediterrani entre les prioritats de la seva aposta europea. Sí que hi va incorporar, en canvi, altres projectes de dubtosa utilitat logística. El govern central –si Europa no fa seu el Corredor del Mediterrani– endarrerirà el desplegament de la perifèria mediterrània entre un quart de segle i mig segle.

SIS: Catalunya s’hauria de preocupar més d’aquests combats
aparentment menors perquè són els que determinen el futur, mostren les estratègies de fons d’un país i articulen majories polítiques sòlides. Aquests combats –i no només les declaracions solemnes– són els que fan pessigolles al poder de l’Estat i il·lustren el sentit real de la convicció d’un país en les seves potencialitats. Lluitar per aquestes reclamacions amb convicció és el que omple de sentit real les aspiracions federals o independentistes del país. Els catalans ens estem acostumant a les grans reivindicacions i ens avorrim amb les aparentment menors. Sense la petita, la gran no acaba d’agafar cos. La gran, sense la petita, no fa perdre la son a ningú. Només juntes, estirades amb finesa política, fan possible construir majories capaces d’obtenir victòries.

SET: Als mandataris de l’Estat
–gent sense gaires principis– els va molt bé que ens entretinguem amb el debat dels grans idearis. Entretant ells van teixint la seva xarxa estratègica, la que condiciona la creació de riquesa i benestar. Ja els va bé una Catalunya minoritària centrada en el debat per la independència i orientada majoritàriament a arreglar un Constitucional que no té solució. Mentrestant les inversions se seguiran focalitzant a Madrid, amb el gran aeroport i un tren ben connectat amb tot Europa. Aquestes decisions –aparentment innocents– són les que concentren el poder, creen llocs de treball i estimulen la riquesa. Valdria la pena fixar-s’hi.

 

Ferran Mascarell, a l’Avui Digital, 16/05/2010

La historia de nunca acabar

manelmagrinya | Articles variats | Saturday 15 May 2010

Un amigo ilustrado, que ha repartido su vida entre el periodismo y la abogacía ejercidos ambos con buen tino, me ha escrito una carta a propósito de mi artículo “La relación bilateral”, que me ha hecho pensar. Y, dado que sus observaciones tienen alcance general, voy a contestarle coram populo. Su mensaje es el siguiente: “Escribes en un diario que tradicionalmente ha contribuido al sosiego de los habitantes de un país, Catalunya, en el que posiblemente haya un millón o más de parados. (…) No toda la vida política está circunscrita al debate entre federalismo y confederalismo. (…) Hay otras tareas importantes. (Existe) otro punto de reflexión necesaria y conveniente que echo de menos, (más allá) de una política que apenas interesa al veinte por ciento de la población”.

 

Soy consciente de todo ello, tanto que, de los once artículos que llevo publicados desde mi retorno a La Vanguardia, sólo uno tiene por objeto la política catalana: he hablado del Rey, de los Wittgenstein, de Delibes, de Sardà Dexeus, de Alemania y el marco, de la palabra libre, de la razón y la tradición, de la Iglesia, de las cajas, etcétera. Pero me pareció, con la que está cayendo, que no podía eludir el pronunciarme sobre el antaño denominado problema catalán y que hoy ya es, con plenitud de derecho, un problema español: el de la estructura territorial del Estado. Y repetí mi tesis de siempre –federalismo o autodeterminación–, con la que he aburrido hasta a las ovejas. Pero no me arrepiento de ello, por estas razones:

1. Es cierto –como dice mi amigo– que los problemas graves y profundos que padecen España y Catalunya son otros y van más allá de la reforma de la estructura del Estado. Con carácter urgente, en la actual crisis, los temas acuciantes son la reducción del gasto, el ajuste fiscal y las reformas del sistema financiero y del mercado laboral, digan lo que digan banqueros y sindicatos. Y, más al fondo, la reforma pactada del sistema educativo –hoy bajo mínimos– y de la administración de justicia, y algunas reformas políticas –ley electoral y ley de financiación de partidos– que dificulten la consolidación de sendas castas en las cúpulas de los partidos, integradas por políticos de hoja perenne que en nada desmerecen a los miembros del Sacro Colegio Cardenalicio.

2. Ahora bien, ello no obsta para que siga planteado el problema territorial. Y, del mismo modo que los socios fundadores de una compañía mercantil han de resolver rápido el sistema de administración de la sociedad para dedicarse a lo esencial –producción, comercialización, etcétera–, un Estado ha de definir presto su estructura y gobierno, para centrar su esfuerzo en los problemas de fondo que inciden en la vida de los ciudadanos.

3. De ahí que insista en la necesidad de plantear el tema en términos claros, con la pretensión de que su solución no se demore indefinidamente. Y por ello repito incansable a los españoles de matriz cultural castellana que el Estado unitario y centralista nunca ha sido –nunca ha habido unidad de caja ni unidad de Derecho civil–, ni nunca será. Y por ello reitero a los catalanes que una relación confederal o bilateral con España –de nación a nación– tampoco la alcanzarán nunca, dado que el efecto “café para todos” destruiría el Estado. Sé que muchos me objetan que la relación bilateral ya existe, de hecho, en la actualidad, pero les respondo que no hablo de bilateralidad cultural y económica, que doy por descontada, pues no en vano aprendí de Vicente Cacho que Barcelona siempre ha sido una capital autónoma de cultura; la bilateralidad a la que me refiero es la jurídica, es decir, al sistema de adopción de decisiones, que no puede ser por un pacto entre iguales, sino por acuerdo adoptado en el seno de un órgano multilateral integrado por todas las autonomías –Senado–.

4. Por tanto, si excluimos el Estado unitario y centralista y el Estado confederal, sólo quedan dos opciones: Estado federal o autodeterminación. Con lo que les doy la matraca, aún sabiendo los graves problemas que nos acechan. Pero, antes o después, habrá que afrontar la cuestión. Una hipotética tercera opción –la conllevancia orteguiana– provocaría melancolía y frustración: Madrid es, ahora, mucho Madrid.

Yo también estoy cansado de este continuo dar vueltas sobre el mismo tema, por parte de políticos y asimilados. Por eso recuerdo una anécdota de Estanislao Figueras i Moragas, primer y efímero presidente de la efímera Primera República Española. Cuéntase que un día, presidiendo el Consejo de Ministros, y pese a ser hombre de educación esmerada y pulcritud extrema, dijo en catalán: “Senyors, ja n’hi ha prou. Els hi seré franc: n’estic fins als collons de tots nosaltres”. Cogió el portante y no paró hasta París.

 

Juan José López-Burniol, La Vanguardia Digital 15/05/2010

 

Som un país petit com una mà

manelmagrinya | Els divendres poètics | Saturday 15 May 2010

Som un país petit com una mà

oberta a un mar tranquil color sulfat

que dóna un to de grec o de romà

al vigorós silenci del sembrat.

Avui la pluja parla en català

en caure mansament al Priorat;

damunt la terra roja del secà

les vinyes són un verd tapís mullat.

A poc a poc, tornant pels rovellats

camins de les cabanes, reflectim

als ulls la claror arcaica del raïm.

No cerquem, en la pàtria, conhort.

La saludem, llunyana, entre la pluja

amb el vi negre de brindar amb la mort.

Joan MargaritJ. L’ordre del temps, 1984

Fuera menos pensado…

manelmagrinya | Els divendres poètics | Saturday 8 May 2010

Fuera menos pensado si no fuera

nardo tu tez para mi vista, nardo,

cardo tu piel para mi tacto, cardo,

tuera tu voz para mi oído, tuera.

 

Tuera es tu voz para mi oído, tuera,

y ardo en tu voz y en tu alrededor ardo,

y tardo a arder lo que a ofrecerte tardo

miera, mi voz para la tuya miera.

 

Zarza es tu mano si la tiento, zarza,

ola tu cuerpo si lo alcanzo, ola,

cerca una vez, pero un millar no cerca.

 

Garza es mi pena, esbelta y triste garza,

sola como un suspiro y un ay, sola,

terca en su error y en su desgracia terca.

Miguel Hernandez

Trencadissa

manelmagrinya | Articles variats | Sunday 2 May 2010

U: És un fet. El pacte constituent del 1978 haurà quedat fet miques. L’Estat de després del dictamen no serà el de tots els qui hi viuen.

DOS: Els partits polítics han posat al descobert la seva incapacitat per impulsar una Espanya que vagi més enllà de l’unitarisme i el vol ras. No tenen projecte d’Estat. Alguns d’ells (entorn Aznar) parlen de tornar a centralitzar competències cedides a les autonomies. Altres (entorn Rajoy) especulen amb la possibilitat de configurar un federalisme light més explícit a través del Senat per tal d’acabar amb la cuestión territorial. Uns i altres odien el diferencial cultural, lingüístic i polític dels catalans i són incapaços d’imaginar res que no sigui una sola nació. Amb aquesta generació de dirigents populars hi ha poca cosa a fer. Tampoc les coses estan millor al PSOE. Les generacions que van pactar la Transició han perdut la memòria, s’han aposentat en el poder estatal i han perdut sentit d’Estat. Les noves generacions de dirigents estatals no tenen cap projecte per a Espanya que no passi per mantenir l’estatus aconseguit. PSOE i PP no són el mateix, però pensen cada cop de manera més similar: Espanya són ells i l’Estat és seu. Ells defineixen les regles del joc i en treuen el màxim profit. Ells determinen el futur.

TRES: No tenen cap idea de futur
per a Espanya. Si pensen que harmonitzaran els catalans s’equivoquen, com la història demostra i les actuals generacions de ciutadans –malgrat tot– ratifiquem cada dia. Si pensen que els catalans acceptaran passivament una sentència negativa s’equivoquen. Si pensen que la majoria s’acontentarà a reivindicar una independència llunyana, es tornaran a equivocar. No han entès que Espanya no es pot fer contra Catalunya. L’actitud de l’espanyolisme fa mal a Catalunya, però sobretot a l’Estat. Espanya s’està quedant a la cua de quasi tot i els seus dirigents no tenen esma per anar més enllà.

QUATRE: Davant de tot plegat els catalans tenen tres opcions. La primera és simple: acceptar resignadament l’Espanya que ens proposen. La segona és fàcil d’entendre, però difícil, massa a llarg termini: proclamar el desig d’independència. La proclama és comprensible i hi ha raons per fer-ho. Però intentar-ho sense tenir una majoria de ciutadans al costat, i sense aliats internacionals significatius, és una estratègia que satisfarà molts dirigents però poca cosa més. Molts espanyolistes pensen: uns quants catalans s’afegiran a les proclames independentistes i prou. La tercera opció –que no nega l’anterior– és més complexa, però la més convenient per als interessos dels catalans: la societat catalana ha de construir una majoria política suficient a Catalunya capaç de plantar cara als partits espanyols en el terreny de l’Estat. La reivindicació de l’autogovern, la necessitat de posseir un Estat eficient i la defensa de l’Estatut no es fa només en clau de futur, sinó també de present. Els catalans d’ara necessiten, volen i desitgen un Estat amb tots els seus instruments i poders. Els catalans s’han d’unir per impedir que alguns privatitzin en benefici propi allò que s’ha construït entre tots. Catalunya té drets sobre Espanya i no és qüestió de cedir-los a qualsevol preu. L’endemà de la sentència cal un nou Estatut sobre la taula del Parlament de Catalunya i avalat per una majoria més àmplia.

CINC: La sentència, la prepotència del PP i el seguidisme del PSOE, han posat punt final al pacte del 78. La societat civil catalana ha d’actuar sabent que la sentència és només la punta de l’iceberg. La qüestió principal serà la força política i cívica que els catalans siguem capaços de desplegar. S’ha de fer evident: la societat catalana té força, voluntat unitària i fins i tot un projecte per a Espanya. La independència real –la que surt del poder que donen les majories– només sorgirà si sabem actuar com una nació i si entenem que la nació es construeix construint un Estat eficient per afrontar els reptes col·lectius. Al final, en democràcia, sempre perd qui fa la trencadissa. I són els partits espanyols els qui l’han decidit. No Catalunya.

 

Ferran Mascarell, l’Avui Digital a 02/05/2010

Next Page »

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck