Laïcitat política

manelmagrinya | Articles variats | Saturday 24 April 2010

Una clienta anglesa, amiga ja després de tants anys, em digué fa quatre dies: “Una de les coses que sempre m’han sorprès dels espanyols és la gran quantitat de temps que passeu parlant de política; és que no pareu, sempre donant voltes als mateixos temes. Tant és així que fins i tot els programes d’humor prenen la política com a objecte prioritari de la seva sàtira, cosa que per altra banda no m’estranya gens, ja que l’humor polític és el més fàcil i –en democràcia– el menys arriscat. Però paradoxalment, no obstant parlar tant de política i dels polítics, sou d’una fidelitat extraordinària a un partit que considereu el vostre passi el que passi; us caseu amb un partit, voteu al mateix tota la vostra vida, com si d’un acte de fe es tractés, una fe que està per sobre de qualsevol tipus de debat racional i que, en ocasions, heu heretat dels vostres pares. Sou gent de fe. D’una o altra fe, però de fe. Ben al contrari, els anglesos parlem poc de política i els escocesos encara menys; no tenim cap mena d’adhesió sentimental a una opció política. Tal vegada, en algun moment, els laboristes la van tenir, però els hi va passar ràpid. Per a nosaltres, la política no és una qüestió de fe, sinó d’interessos immediats. I, per aquesta raó, no tenim cap impediment a votar conservador avui i laborista o liberal demà. La fidelitat la reservem per a coses molt més serioses, com són el equips de futbol”.

Al pensar en el que m’havia dit la meva amiga, vaig recordar una reflexió que fa Sebastian Haffner a Història d’un alemany. Escriu que la capacitat dels alemanys per gaudir de la joia de viure és menor que la dels francesos i anglesos. No saben trobar la font inexhaurible que un francès extreu de la seva forma de menjar i de beure, selecta i esquitxada de converses enginyoses, així com del duel dialèctic entre idees, i de l’amor practicat de manera pagana i artística. I tampoc saben fer com els anglesos, sempre ocupats i distrets pels seus jardins, pel seu tracte amb els animals i per mil jocs i afeccions practicats d’una manera infantil i seriosa alhora. Molt diferent d’aquestes actituds davant la vida –conclou Haffner– és la del poble alemany, que –deixant de banda una classe social molt cultivada, que no és l’aristocràcia ni els grans propietaris– concentra la seva activitat en els negocis i en algunes organitzacions, portats –això sí– amb una constància, una exactitud i un sentit del deure aclaparadors, però que no tenen al darrere més que un horror vacui i un desig de salvació, que els porta a adherir-se fàcilment a un missatge polític de redempció.

Sense entrar en si el diagnòstic que fa Haffner dels seus compatriotes és encertat, dubto que sigui aplicable als espanyols. Però sí que em sembla que, des de fa temps, la política i els seus debats –moltes vegades exageradament magnificats– ocupen un lloc excessiu, si no en l’atenció de tots els ciutadans, sí en la que Felipe González va denominar opinió publicada i en aquell sector de la població que la segueix, dia rere dia, com si fos un espectacle. I, a més, el que sí que és un tret compartit per la majoria dels espanyols és una concepció quasi religiosa de la política, que els fa fidels d’uns partits autoproclamats esglésies dels seus respectius dogmes, fora dels qual no hi ha salvació. Es podria dir que una determinada i equivocada forma d’entendre el catolicisme ha marcat tant –durant generacions– la formació i la manera de viure i de fer dels espanyols, que aquests afronten avui la seva militància política i la seva adscripció ideològica amb la mateixa rigidesa, amb el mateix tarannà exclusivista i excloent, i amb idèntica mentalitat de croada amb què els seus pares i avis van viure la seva fe religiosa. Això explicaria el radicalisme creixent dels posicionaments polítics tant a la dreta com a l’esquerra, la nul·la voluntat de pacte, la tendència a convertir l’adversari en enemic, el verbalisme eixelebrat –sovint no recolzat per una dosi equiparable de coratge civil– i un rebrotar cada dia més palès del caïnisme, a conseqüència de l’erosió continuada dels consensos bàsics que van fer possible la Transició. Tornen doncs a ser vigents uns versos terribles d’Antonio Machado: “Veréis llanuras bélicas y páramos de asceta / —no fue por estos campos el bíblico jardín—: / son tierras para el águila, un trozo de planeta / por donde cruza errante la sombra de Caín”.

En moments de crisi econòmica greu –a l’espera de la segona gran onada de morositat que està arribant, amb una crisi política vergonyosa–, el buit que deixen els que haurien de manar i eludeixen prendre decisions, així com la inanitat de l’alternativa, dibuixen un escenari de futur paorós; tan sols ens falta que rebroti arreu el fonamentalisme polític. Per això s’ha de reivindicar ara més que mai una concepció laica de la política, entesa la laïcitat com ho fa Claudio Magris: “Laïcitat significa tolerància, dubte també respecte a les pròpies certeses, autoironia, desmitificació de tots els ídols, inclosos els propis, capacitat de creure amb força en alguns valors, en el benentès que n’hi ha altres, igualment respectables. [...] Laic és qui sap comprometre’s políticament conservant la independència crítica”. Una independència que exigeix votar, en cada ocasió, segons raó i prescindint de prejudicis.

S’acosten temps complicats. Per aquest motiu i ara més que mai, la fermesa en les pròpies conviccions –siguin les que siguin– ha de ser compatible amb el respecte per les altres i amb la voluntat de negociar –és a dir, de transigir– amb esperit i voluntat de concòrdia. Si no ho fem així, ens equivocarem molt

 

Juan José López Burniol, a l’Avui Digital de 24/04/2010

Soledad

manelmagrinya | Els divendres poètics | Saturday 17 April 2010

La soledad es como lluvia.
Se alza del mar hacia los atardeceres;
desde llanuras lejanas y remotas
se va hacia el cielo, que la posee siempre.
Y sólo entonces cae sobre la ciudad.

Llueve la soledad en las horas inciertas,
cuando todas las calles se vuelven hacia el alba
y cuando los cuerpos que nada encontraron
se separan desencantados y tristes,
y cuando las personas que se odian
tienen que dormir juntas en la misma cama:
luego la soledad se marcha con los ríos…

 

Rainer Maria RilKe

APAGA AQUESTS ULLS MEUS…

manelmagrinya | Els divendres poètics | Saturday 17 April 2010

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.

Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

Rainer Maria RilKe

A LA VIDA SENZILLA

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 9 April 2010

És bo de seure a casa, en la penombra,

amb un llibre a les mans, no començat,

mentre el sol bat amb fúria defora

i tot deu incitar a la desmesura.

És bo reposar els ulls i el pensament

en els perfils més coneguts dels mobles

i sentir al lluny el brum dels automòbils

en què la gent va i ve desficiosa.

I és bo també d’assaborir els instants

de quietud total, perquè el silenci

és aigua de paraules que concreta

l’entrellat subtilíssim del poema.

És bo de viure en qualsevol moment,

a estones sol, d’altres en companyia,

bo i escoltant les veus que el pas dels anys

i un fosc impuls convertiran  en himnes.

(D’Obra poètica, volum IV. Llibres del Mall, 1980)

MIQUEL MARTI POL

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck