Per tu he tornat al carrer dels balcons

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 26 March 2010

Per tu he tornat al carrer dels balcons,

ben dematí, per veure si et trobava.

Per tu he tornat moltes nits al carrer

ple de balcons i de fulles llarguíssimes.

no anava jo: era l’amor qui em duia,

Por tu he mirat, molt amarg, el cantó,

distretament, però amargament sempre.

mai no ens hem vist, però sempre tornava.

Por tu causa he vuelto a la calle de los balcones,

muy pronto, por la mañana, para ver si te veía.

Por tu causa he regresado muchas noches a la calle

llena de balcones y de hojas larguísimas.

No era yo quien acudía era el amor que me llevaba.

Por tu causa he mirado, muy amargo, el recodo

de forma distraída, pero amargamente, siempre .

Nunca nos hemos visto, pero siempre volvía

Vicent Andrés Estellés

Després de la nevada

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Friday 26 March 2010

Passats uns quant dies del terrabastall que va posar el país potes enlaire crec arribat el moment de l’anàlisi seriós de les conseqüències d’un incident meteorològic que si bé en principi es podria considerar com excepcional, molts indicadors coincideixin en considerar fàcilment repetible, tenint en compte la evidència del canvi climàtic i la tossuderia suïcida dels poders fàctics que reialment governen el món en tractar de posar-hi remei.

 

Sense pretendre en cap cas fer alarmisme gratuït crec que efectivament fenòmens naturals propis de cada estació com la tramuntana, els xàfecs primaverals, la sequera estiuenca i el fred de l’hivern, habituals a casa nostra i de conseqüències fins ara mínimes, esdevindran cada dia més potents fins a convertir-se en autèntics generadors de catàstrofes de tota mena.

Cal doncs anar-se preparant per tal que la incertesa que molts bisbalenc vam patir el fatídic 8 de març d’enguany no ens torni a agafar desprevinguts i elaborar protocols d’actuació que facin front amb les mínimes garanties a fets que malauradament molt em temo que aviat deixaran de ser anecdòtics per esdevenir habituals.

El temporal que ens va caure damunt el 8 de març era certament imprevisible en la seva virulència, i ens va agafar a tots – i demano perdó per l’expressió però no se m’acudeix cap altra de més gràfica -, amb els pixats al ventre.

No crec que s’hi hagi de cercar culpables directes pels seus efectes, i em sembla fora de lloc descarregar les nostres frustracions en exclusiva sobre l’Administració i en particular damunt l’esquena d’alcalde i regidors de l’equip de govern tan sols perquè el poder local és el que tenim més a ma. Estic absolutament convençut que van fer tot el que van poder i més, donades les circumstàncies de solitud institucional en que es van haver de moure, i les eines que tenien al seu abast, encara que en aquest darrer cas si que tenen una certa responsabilitat en la mancança d’algunes d’elles. Amb tot, opino que mereixen tot el nostre reconeixement de la mateixa manera que els funcionaris en general i els membres de la brigada i la policia municipal en particular, que es van haver de multiplicar.

Dit això però, també s’ha de reconèixer que no tot es va fer be i van faltar mitjans que hagueren pogut mitigar la sensació de desempar que en determinats moments van patir els bisbalencs. La improvisació no pot tornar a ser l’eina per enfrontar-se a fets similars, i ara que ja tenim el cap fred és inevitable parlar amb rigor i seriositat del que va mancar. No és moment de demagògies partidistes, però si de la crítica serena i constructiva de la que tampoc han de ser absents les nostres pròpies actituds d’aquells dies.

No solament a les elèctriques i polítics de nivell autonòmic els hi va mancar previsió. El nostre alcalde, regidors i funcionaris també es van veure clarament desbordats en certs moments, i el mateix va passar a la resta de ciutadans. El desastre però ja no te solució i no en treure’m rés d’aprofundir en les nostres petites misèries ciutadanes.

Ara cal mirar endavant doncs la repetició d’un esdeveniment similar sense haver previst mesures pal·liatives si que ja fregaria la temeritat. No em considero ni de lluny posseïdor de suficient capacitació per aportar solucions concretes perquè penso que es feina d’aquells que de forma voluntària assumeixen el servei a la comunitat. En tot cas si que voldria suggerir a qui correspongui una reflexió sobre alguns punts concrets que em semblen importants.

Per exemple pensar en un protocol que funcioni amb un mínim de garantia per una atenció bàsica i urgent al veí que ho precisa, quan les eines convencionals de comunicació com són el telèfon fix i mòbil i internet deixen de funcionar.

En aquest mateix sentit, els ciutadans que per exemple vivim en cases aïllades vam rebre amb satisfacció el cens que va dur a terme recentment l’Ajuntament, precisament i tal com llavors se’ns va explicar per tenir tothom localitzat en cas de força major. Però el que ningú sembla ser que va preveure es que fer quan no s’hi pot comunicar amb el mitjans habituals com va ser el cas que ens ocupa.

La seguretat absoluta no existeix, ho sé, i també que el gaudi del silenci i dels espais oberts al menys en el nostre cas són un luxe buscat que comporta la obligació afegida d’una certa dosis de paciència. Però no és el cas de tothom, doncs pagesos i ramaders comparteixen aquest mateix estatus segur que amb una percepció diferent, i tampoc cal que el cost de l’aïllament, buscat o no, sigui excessiu.

Ja us podeu imaginar la sensació de solitud i abandonament que hom experimenta en un nucli aïllat, incomunicat de la resta del món durant tres dies i sense llum, calefacció ni telèfon, amb mig metre de neu bloquejant-te la sortida de casa… i encara sort en vam tenir de la solidaritat d’un particular que ens va obrir el camí amb la seva màquina, i de que els esforços de l’alcalde, amb pressió mediàtica inclosa, aconseguissin d’Endesa que un generador ens tornés la corrent al cinquè dia!

Em voldria fer reso també d’alguns comentaris que la “vox populi”m’ha fet arribar. Alguns certament forassenyats, com sempre succeeix immediatament després de fenòmens excepcionals, però d’altres força raonables. Per exemple no es de rebut i em semblaria absolutament desproporcionat que l’Ajuntament disposés de màquines llevaneus en propietat per quant neva a 40 metres per damunt del nivell del mar, com he sentit demanar. En canvi si que em sembla raonable -i exigible-:

A) Que la brigada i la policia local tinguin emmagatzemats uns quant quilos més de sal dels que disposava després del darrer temporal per tal de garantir mínimament la circulació per les voreres. No es tracta de cap despesa desproporcionada i en canvi el ciutadà ho agraeix profundament.

B) Que haguda compta que a casa nostra hi molts industrials que disposen de maquinaria pesant, s’hi haguera hagut contactar molt abans del que es va fer fer per tal de netejar la via pública quan la neu encara era tendra. La Bisbal tampoc és tan gran com per no haver-los pogut visitar personalment encara que no funcionessin els telèfons.

C) Que els ciutadans assumeixin també la seva quota part de responsabilitat col·lectiva, per exemple en la neteja de voreres davant de casa seva. Si aquesta neteja s’haguera dut a terme al dia següent de la tempesta quan la neu encara era tova no s’hagueren produït la major part dels problemes que tant greument van afectar a molts col·lectius amb mobilitat reduïda.

I és que està molt be la solidaritat exercida entre veïns i amics però també cal fer un veritable esforç en estendre el concepte a tothom, conegut o no, encara que sigui a costa d’ampliar les ordenances cíviques. En països en els que la neu és habitual, com és el cas d’Alemanya on escric aquestes ratlles, es obligatori fer-ho. I parlant de tot una mica, no es tracta de que la gent hagi nascut més solidària que a casa nostra, sinó que l’incompliment comporta fortes multes, a més de la responsabilitat si es produeixen caigudes o accidents per manca d’acompliment d’aquestes obligacions.

Soc plenament conscient que aquest darrer comentari no agradarà a aquells pels qui la paraula multa equival a “afany recaudatori” i que qualsevol signe d’autoritat ja és sinònim de repressió. Sento dissentir-hi un cop més, però m’ha passat l’edat d’aquesta mena d’infantilisme “progre”. Penso que l’ordre quan s’exerceix en democràcia -sense adjectius- és la màxima garantia per l’exercici de la llibertat i distintiu dels països que realment funcionen amb garanties universals. La condició humana és la que és i en tota catàstrofe de la mena que sigui, el pitjor sempre és el caos, o dit d’una altra manera, el contrari de l’ordre.

En conseqüència crec que ara correspon als nostres representants a l’Ajuntament, govern i oposició, analitzar els fets seriosament, i encara que potser és demanar massa, amb la màxima objectivitat i sense demagògies partidistes, per tal d’esmenar errors passat i preveure mals futurs. Els seus clients, altrament dits contribuents, els hi agrairem i en cas contrari, no els càpiga dubte que els hi tindrem en compte

Manel Magrinyà i Ros

Div Poètics Maragall 5 III 10

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 5 March 2010

Els ametllers florits

A mig aire de la serraveig un ametller florit:Déu te guard , bandera blanca,dies ha que t’he delit! Ets la pau que s’anunciaentre sol, núvols i vents…no ets encara el millor temps,però en tens tota l’alegria. Joan Maragall i Gorina(Barcelona, 10 d’octubre de 1860 – 20 de desembre de 1911) Los almendros en flor A medio camino de la sierra diviso un almendro florido:Dios te guarde, bandera blanca, hace muchos días que te deseo. Eres la paz que se anuncia entre sol, nubes y vientos ..no eres todavía el mejor tiempoPero posees toda la alegría  Joan Maragall i Gorina

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck