PER QUÈ LES PARAULES ?

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 26 February 2010

Per què les paraules?

Aquest blau Intens

del mar és prou.

Miro la ratlla fixa

de l’horitzó,

mar grandiós ,i quanta

riquesa guardes,per qui?

Jo no soc bus

que cerca vells tresors:el que m’atreia,perles que abans havien estat ulls,

no ho troba algú tot sol,ans calen dos,

amb una sola ,neta, lliure, confluent

mirada  que es projecti més enllà

de tota perla – sols llavors hi arriben

“feliços pocs”.

No, soc jo sol, però l’embat

de les onades em conforta tot es lluny i prop,

I no s’acaba mai aquest viatge

per les paraules :

ja no tinc res més.

¿PORQUE LAS PALABRAS?

                                                                       

¿Porque las palabras ?Este azul intenso

del mar es suficiente .Miro la linea fja

del horizonte.

Grandioso mar, pero ¿Cuánta

 riqueza estas guardando?

¿para quien?

Yo no soy buzo

que busca viejos tesoros: el que me atraía, perlas, que antes eran ojos,

no lo encuentra alguien solo, se necesitan dos,

con una unica, limpia, libre, confluente   

mirada que se proyecte más allá

de tota perla-solo entonces llegan allí

“felices son pocos ”.

No, solo  soy yo, pero el envite

de las olas me conforta, todo es lejano y cercano

y este viaje no fine nunca

a través de  las palabras:

ya no me queda nada  más

Joan Vinyoli (1914-1984)

Dret a decidir, rigor històric i efectes de la consulta del 28F

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Friday 19 February 2010

Reflexions al voltant de la consulta per la independència de Catalunya del 28F i del vídeo que la plataforma que organitza la consulta a la Bisbal ha incorporat a la seva campanya, elaborat per una productora independent a partir de fragments de diferents documentals històrics sobre la transició.

Malgrat que pel coneixement personal que tinc d’alguns dels seus membres, estic absolutament convençut que no ha estat aquesta la voluntat de la plataforma, trobo a faltar en el documental esmentat un major reconeixement de la tasca desenvolupada per altres forces antifranquistes, a més de les nacionalistes, en la lluita per les llibertats del nostre país.

Per aquells que per edat vàrem patir el franquisme i d’una o altra manera hi treballàrem en contra, aquesta mena de documentals tracten material molt sensible que permet reviure moments que van fer història. La satisfacció personal per haver-hi aportat alguna modesta engruna també genera el rebuig quan tenim la sensació de que el tractament no es correspon a la realitat dels fets viscuts, en molts casos intensament.

En aquest sentit em sembla important que les noves generacions disposin dels elements per conèixer la realitat dels fets a partir d’opinions contraposades. És el que m’anima a exposar-vos la meva vivència d’aquells anys, com a testimoni privilegiat d’uns fets que més tard serien part de la història.

Estudiant de dret a la Universitat de Barcelona entre 1967 i 1971, puc donar fe de com la iniciativa als carrers la dúiem per una banda els simpatitzants del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, i els treballadors de Comissions Obreres el sindicat clandestí majoritari. Tots els delegats de facultat del SDEUB llevat de dos eren militants del PSUC, i CCOO girava dins l’òrbita euro comunista.

Més tard i ja com advocat vaig conèixer de prop el tristament cèlebre TOP (Tribuna d’Ordre Públic), i recordo especialment el cas de dos simpatitzants del MIL del malaguanyat Salvador Puig Antich. Aquesta actuació professional em va permetre conèixer de prop les circumstàncies d’aquell esgarrifós assassinat legal i la salvatge repressió contra el col·lectiu anarquista.

Les estadístiques sobre les condemnes dels tribunals franquistes a Catalunya expressen amb suficient claredat el nombre de militants d’organitzacions de caire nacionalista que les van patir i les del conjunt de militants comunistes, anarquistes i socialistes, amb una aclaparadora superioritat d’aquest darrer grup, el que dona idea de l’abast de la participació en la lluita clandestina de uns i altres.

 

L’Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi i també en la històrica manifestació de l’any següent a Barcelona, ambdues organitzades per l’Assemblea de Catalunya, es van dur a terme sota el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” reivindicació ja llegendària que agermanava a tots els demòcrates catalans. La immensa majoria ni tan sols es plantejava que Catalunya anés més enllà d’una generosa autonomia, dins una Espanya que molts volíem també republicana i federal.

L’antifranquisme a Catalunya va tenir en el catalanisme polític un dels seus principals aglutinants, fruit de la unitat de tots els matisos d’aquell sentiment presents en els grups polítics que van constituir l’Assemblea de Catalunya. Els sindicats i partits d’esquerres en van fer una enorme pedagogia, i els seus militants i simpatitzants el van incorporar al seu ideari.

No va ser doncs cap casualitat que durant els primers anys de la transició, l’Onze de Setembre les senyeres catalanes onejaren als balcons del barris obrers de Barcelona en una proporció infinitament superior als llavors considerats barris burgesos. Era la força dels “altres catalans”, com l’inoblidable llibre de Paco Candel definia tots aquells immigrants interiors vinguts d’arreu de l’estat, la que feia majoritària i incontestable la reivindicació del catalanisme.

Aquesta fou la realitat històrica d’aquells anys tal i com jo la vaig percebre. Sense pretendre en absolut restar-li mèrits, el paper de l’independentisme durant la transició política a la democràcia va ser el que va ser, i no li veig cap sentit en magnificar el seu protagonisme. Sobre tot quan ningú amb dos dits de seny pot posar en qüestió la seva força actual.

 

I és que en efecte, avui el paisatge ha canviat radicalment, i per exemple els altres catalans venen del Magrib o de Llatinoamèrica. Partits que incloïen el dret a la autodeterminació dins els seus estatuts, com Iniciativa – hereva en part de l’antic PSUC – i el PSC, no en parlen i per tant ignoro si encara el mantenen o ja l’han fer desaparèixer.

Catalunya ha perdut el protagonisme del que gaudia en aquells anys dins la resta de l’Estat, i la política espanyola s’ha tornat indiferent, quant no agressiva i bel·ligerant enfront les legítimes aspiracions catalanes.

L’actitud de la Espanya oficial envers Catalunya i en particular l’esperpèntic espectacle que està oferint el Tribunal Constitucional amb l’Estatut, fa que augmenten dia rere dia els partidaris de la independència. Els partits que la defensen obertament han crescut en una proporció inimaginable fa 35 anys.

Els federalistes espanyols, si és que existeixen encara, no donen senyals de vida, i com que es innegable que dos no es federen si un no vol, els “vells rockers catalans” educats en aquella escola ens trobem certament cada dia més orfes i sense cap més referent que la nostra pròpia percepció dels perills que comportaria una fugida endavant agosarada.

Per tot això crec que cal obrir finestres i és en aquest sentit que em pareix útil la consulta del dia 28 de febrer. En conseqüència, malgrat no compartir l’objectiu final de la convocatòria ni el caire sobiranista de la campanya, animo tothom a que vagi a votar el dia 28 de febrer, sigui quin sigui el sentit del seu vot.

Davant la renúncia dels partidaris del no a fer campanya, el triomf de la opció independentista està assegurat i no representarà cap sorpresa. Llavors una alta participació suposaria un important toc d’atenció cap aquesta anquilosada Espanya, tan garrepa amb els nostres drets.

Crec que l’únic – i tanmateix sensacional – valor real que finalment tindria la consulta si la participació fos significativa, seria fer reflexionar als nostres polítics empenyent-los a recuperar la unitat d’acció entre tots el catalanistes de diferents nivells.

 

Una unitat que en el període de transició del franquisme a la democràcia ens va fer més forts del que mai havíem estat, i que enguany molts trobem a faltar. Amb més motiu quan amb excusa de la crisis, a Madrid es torna a parlar de la “Unidad nacional” entre els dos grans partits estatals.

Alerta doncs i toquem de peus a terra, perquè “reunió de pastors, ovella morta” i si aquesta aliança nacionalista espanyola s’arribés a formar, el boc expiatori serien un cop més Catalunya i els seus drets.

 

Le petit Prince

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 19 February 2010

Capítol 16

La septième planète fut donc la Terre.

La Terre n’est pas une planète quelconque ! On y compte cent onze rois (en n’oubliant pas, bien sûr, les rois nègres), sept mille géographes, neuf cent mille businessmen, sept millions et demi d’ivrognes, trois cent onze millions de vaniteux, c’est-à-dire environ deux milliards de grandes personnes.

Pour vous donner une idée des dimensions de la Terre je vous dirai qu’avant l’invention de l’électricité on y devait entretenir, sur l’ensemble des six continents, une véritable armée de quatre cent soixante-deux mille cinq cent onze allumeurs de réverbères.

Vu d’un peu loin ça faisait un effet splendide. Les mouvements de cette armée étaient réglés comme ceux d’un ballet d’opéra. D’abord venait le tour des allumeurs de réverbères de Nouvelle-Zélande et d’Australie. Puis ceux-ci, ayant allumé leurs lampions, s’en allaient dormir. Alors entraient à leur tour dans la danse les allumeurs de réverbères de Chine et de Sibérie. Puis eux aussi s’escamotaient dans les coulisses. Alors venait le tour des allumeurs de réverbères de Russie et des Indes. Puis de ceux d’Afrique et d’Europe. Puis de ceux d’Amérique du Sud. Puis de ceux d’Amérique du Nord. Et jamais ils ne se trompaient dans leur ordre d’entrée en scène. C’était grandiose.

Seuls, l’allumeur de l’unique réverbère du pôle Nord, et son confrère de l’unique réverbère du pôle Sud, menaient des vies d’oisiveté et de nonchalance: ils travaillaient deux fois par an.

Capítulo 16 

 El séptimo planeta fue, por consiguiente, la Tierra.

¡La Tierra no es un planeta cualquiera! Se cuentan en él ciento once reyes (sin olvidar, naturalmente, los reyes negros), siete mil geógrafos, novecientos mil hombres de negocios, siete millones y medio de borrachos, trescientos once millones de vanidosos, es decir, alrededor de dos mil millones de personas mayores.

Para darles una idea de las dimensiones de la Tierra yo les diría que antes de la invención de la electricidad había que mantener sobre el conjunto de los seis continentes un verdadero ejército de cuatrocientos sesenta y dos mil quinientos once faroleros.

Vistos desde lejos, hacían un espléndido efecto. Los movimientos de este ejército estaban regulados como los de un ballet de ópera. Primero venía el turno de los faroleros de Nueva Zelandia y de Australia. Encendían sus faroles y se iban a dormir. Después tocaba el turno en la danza a los faroleros de China y Siberia, que a su vez se perdían entre bastidores. Luego seguían los faroleros de Rusia y la India, después los de Africa y Europa y finalmente, los de América del Sur y América del Norte. Nunca se equivocaban en su orden de entrada en escena. Era grandioso.

Solamente el farolero del único farol del polo norte y su colega del único farol del polo sur, llevaban una vida de ociosidad y descanso. No trabajaban más que dos veces al año.

Capítol 16 

El setè planeta va ser, per tant, la Terra. La Terra no és un planeta qualsevol! Es conten en ell cent onze reis (sense oblidar, naturalment, els reis negres), set mil geògrafs, nou-cents mil homes de negocis, set milions i mig de borratxos, tres-cents onze milions de vanitosos, és a dir, al voltant de dos mil milions de persones majors.

Per a donar-los una idea de les dimensions de la Terra jo els diria que abans de la invenció de l’electricitat calia mantenir sobre el conjunt dels sis continents un veritable exèrcit de quatre-cents seixanta-dos mil cinc-cents onze fanalers. Vists des de lluny, feien un esplèndid efecte. Els moviments d’aquest exèrcit estaven regulats com els d’un ballet d’òpera. Primer venia el torn dels fanalers de Nova Zelanda i d’Austràlia. Encenien els seus fanals i s’anaven a dormir. Després tocava el torn en la dansa als fanalers de Xina i Sibèria, que al seu torn es perdien entre bastidors. Després seguien els fanalers de Rússia i l’Índia, després els de Africa i Europa i finalment, els d’Amèrica del Sud i Amèrica del Nord. Mai s’equivocaven en el seu ordre d’entrada en escena. Era grandiós.

Solament el fanaler de l’únic fanal del pol nord i el seu col·lega de l’únic fanal del pol sud, duien una vida de ociositat i descans. No treballaven més que dues vegades a l’any.

Antoine de Saint Exupery

Te guste o no

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 12 February 2010

Te guste o no

Puede que a ti te guste o puede que no

pero el caso es que tenemos mucho en común.

Bajo un mismo cielo, más o menos azul,

compartimos el aire

y adoramos al Sol.

Los dos tenemos el mismo miedo a morir,

idéntica fragilidad,

un corazón,

dos ojos, un sexo similar

y los mismos deseos de amar

y de que alguien nos ame a su vez.

Puede que a ti te guste o puede que no

pero por suerte somos distintos también.

Yo tengo una esposa, tú tienes un harén,

tú cultivas el valle,

yo navego la mar.

Tú reniegas en swajili y yo en catalán…

Yo blanco y tú como el betún

y, fíjate, no sé si me gusta más de ti

lo que te diferencia de mí

o lo que tenemos en común.

Te guste o no

me caes bien por ambas cosas.

Lo común me reconforta,

lo distinto me estimula.

Los dos tenemos el mismo miedo a morir,

idéntica fragilidad,

un corazón,

dos ojos, un sexo similar

y los mismos deseos de amar

y de que alguien nos ame a su vez

Te guste o no

Joan Manuel Serrat (Barcelona, 1994)

 

Mar matinal

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 5 February 2010

Deixeu que m’hi estigui

I que posi una mica els ulls en la natura,
aquest mar matina, aquest cel sense núvols
amb llurs blaus resplendents i la groga ribera.


Tot bell i immensament il·luminat.


Deixeu que aquí m’estigui
i que m’enganyi com si veiés tot això.
(De fet ho vaig veure un instant
quan aquí em vaig estar per primera vegada.)

I no també aquí les meves fantasies,
les meves recordances, les imatges del goig.

Konsdantinos Kavafis 1915

Traducció de Carles Riba

 

Dejad que me quede aquí,

Y que descanse    mis ojos en la naturaleza,

Este  brillante mar matinal, este  cielo sin nubes

Con sus azules resplandecientes i la amarilla ribera

Todo bello e intensamente iluminado.

 

Dejadme que aquí me quede

Y finja como si lo viera todo .

(lo cierto es que lo vi un instante

cuando estuve aquí por primera vez)

Y no en  mis usuales sueños diarios   ,  mis fantasías

mis recuerdos ,  aquellas sensuales imágenes.

Constantine P. Cavafy

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck