La limosna de Espriu

manelmagrinya | Articles variats | Monday 11 January 2010

Jordi Pujol no descansa. Acaba de publicar (con el apoyo de Manuel Cuyàs) Temps de construir.Y escribe en el boletín de su fundación unos jugosos editoriales. Los brillantes compañeros Álvaro y Juliana ya han comentado el que más tinta reflexiva ha suscitado: El fracaso de Espriu. La Sepharad que imaginó el poeta no ha tenido lugar, dice Pujol.

La España de los puentes del diálogo, la que comprende y ama “les raons i les parles diverses del seus fills”, no existe. Diversas son las lenguas y diversos los hombres, sí, pero no se aman. El ex president Pujol certifica que aquella España no ha sido posible. Pero en lugar de proponer entierros y lamentos, recomienda a Catalunya un viaje de reconocimiento interior. Redescubrir las propias fuerzas y virtudes permitirá –sostiene Jordi Pujol– realimentar la esperanza.

El artículo destila un tono casi tan metafísico como el de Salvador Espriu. No solamente porque la madurez invita a la trascendencia, sino porque el momento actual es muy delicado.

El catalanismo se encuentra, en efecto, en un difícil cruce de caminos. No es fácil saber qué dirección tomar. Si la globalización humana y mediática ha dejado en precario a culturas de tanta fuerza y prestigio como la francesa, ¿cómo no temer por la desaparición de la catalana? ¿Y cómo no asustarse, sorprenderse o maravillarse ante la indiferencia (cuando no alegría) con que el resto de los españoles (y no pocos catalanes) contemplan la posibilidad de tal desaparición?

Si todo lo catalán (lengua, leyes, economía o infraestructuras) es una molestia insufrible para la gran mayoría de los españoles, ¿tiene sentido para Catalunya persistir en el camino autonómico? Si el encaje entre Catalunya y España, en lugar de resolverse, se problematiza más y más, ¿es inteligente seguir confiando en futuros consensos, es lúcido seguir blandiendo las armas del diálogo?

Es esencial recordar, al hilo de la palabra diálogo, que lo único verdaderamente lamentable de la respuesta española no es que niegue a Catalunya lo que esta políticamente pide. Lo lamentable es la agresividad con que se respondió en amplios sectores a una propuesta que, equivocada o no, fue elaborada con escrupuloso respeto al ordenamiento jurídico (de ahí, admirado Fernando Ónega, proviene la sensación de agravio). Lo inquietante no fue la crítica que el proceso despertó. Lo inquietante fue el silencio (¡estremecedor!) con que la España política y cultural escuchó los numerosos ataques y sarcasmos de corte xenófobo contra “los catalanes” que circularon con la excusa del Estatut.

Una España atenta a los peores huevos de la serpiente europea nunca debería haber permitido en silencio que esta envenenada literatura circulara (y siga circulando) con normalidad.

Comparar estos ataques con los que una minoría xenófoba antiespañola practica simétricamente en Catalunya es un abuso. Por una razón de peso: la bazofia antiespañola no encuentra el camino libre en Catalunya. Este diario en general (como, modestamente, este columnista en particular) repulsa, critica y condena toda manifestación de desprecio antiespañol. La Vanguardia y El Periódico, impulsores del famoso editorial conjunto, pueden exhibir este mérito como su mejor aportación a la democracia. Lamentablemente, las principales cabeceras de Madrid no pueden decir lo mismo.

Y, sin embargo, si aceptamos con Pujol que la construcción de puentes del diálogo es un fracaso, ¿puede alguien asegurar (al margen de lo que dicte el instinto o la fantasía) que el camino del enfrentamiento es mejor o menos problemático?

Quizás el error sea leer a Espriu como un profeta o un político. Era solamente un escritor. Toda su obra es una reflexión sobre el paso del tiempo y la muerte, esa absurda pero inevitable desembocadura. Puesto que la muerte define trágicamente el destino humano, provocarla con cualquier pretexto (aunque sea el más alto) es un crimen imperdonable. Consiguientemente, el peor crimen es “la guerra entre hermanos”. El legado más profundo de Espriu, el que todas sus obras sin falta destilan, es el recuerdo del crimen de Sepharad: “La infinita tristesa del pecat / de la guerra sense victòria dels germans”. Este recuerdo es previo a cualquier sueño y condiciona cualquier otra idea.

Sin duda, la cultura y la política españolas no han estado a la altura del sueño del diálogo de Espriu, pero seguramente tampoco la política y la cultura catalanas. La máxima heroína de Espriu es Antígona, que entierra al hermano proscrito, sabiendo que el tirano Creonte la matará por ello. Antígona no enjuicia. No toma partido. Solamente quiere dar descanso a todos los muertos.

Traducido a la actualidad, Salvador Espriu, a pesar de un infinito amor a su lengua y al pequeño mediterráneo de Sinera, nunca apostaría por el enfrentamiento. Seguiría recetando, como Antígona “una limosna recíproca de perdón y tolerancia”.

Antoni Puigverd, La Vanguardia Digital de 11/01/2010

Contra el sectarisme

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Sunday 10 January 2010

S’apropen les eleccions autonòmiques mentre la legislatura local entra en el seu darrer terç. A mi particularment aquests períodes em fan feredat. Comporten  un notable increment de la intolerància i l’obscurantisme dins d’aquest univers tancat que ha esdevingut el món de la política, amb el trasbals que això comporta també per la resta de la societat.

És el temps en el que per part de persones o grups propers als qui manen hi ha corredisses per tal de tractar de convertir interessos particulars en decrets de govern, no fos cas que canviés la truita.

També de nervis i incerteses en aquells que avui són oposició i legítimament aspiren a manar, però no saben amb quin candidat aniran a les eleccions, mentre comença a fer-se tard per reinventar la pólvora.

Un període en que l’anàlisi seriós de la gestió de la cosa pública esdevé inexistent i cedeix el lloc a la lluita descarada per la butaca. La desqualificació  pura i simple de qui pot fer ombra (encara que sigui del mateix partit) és el pa de cada dia.

Aquest fenomen, no per habitual menys criticable, molt em temo que anirà creixent a mida que s’acosti la data de les eleccions, i de moment ja està produint entre nosaltres efectes col·laterals molt desagradables.

Un d’ells és al meu entendre la onada creixent de sectarisme que sura a l’ambient de la política local i que esquitxa a tot el que se li acosta. Tot sembla haver esdevingut blanc o negre. No hi ha lloc pels matisos ni les mitges tintes: o s’està a favor o en contra. Tots els mètodes esdevenen legítims per tal d’empastifar la imatge del qui no pertany a “la família”.

La recerca de les suposades “amistats perilloses” del proïsme és un dels exercicis més nostrats dels partidaris de la cacera de bruixes de totes les èpoques, i aquests dels que avui parlo no en són pas una excepció.

Viuen reclosos en un univers asfixiant, i el seu pànic a perdre els privilegis del poder i en massa casos el “modus vivendi”, de tant patètic esdevindria còmic si no fos per l’efecte contaminant que comporta en la resta de la comunitat.

I és que aquesta mena de personatges ens volen vendre que el fet de tenir amics compromesos amb un color determinat és incompatible en tenir-ne altres que pensen d’una altra manera. Que criticar un polític per un fet concret és necessàriament sinònim d’obediència a ves a saber quina estratègia hostil, defensar-ne un altre en una situació igualment determinada ja et comporta la llufa eterna, i fins i tot una innocent foto en un dia de costellada pot originar el descens als inferns.

Es cert que la política no passa precisament pel seu millor moment dins la consideració dels ciutadans i això pot crear dinàmiques de pura supervivència, però el desprestigi del contrari entra de ple en el que Josep Pla va batejar com política de vol gallinaci. Una estratègia que a més pot resultar suïcida doncs l’època de les majories absolutes sembla molt llunyana i cap polític sap amb quin altra s’haurà d’entendre  demà passat.

Dividir el món entre bons i dolents, entre ELS NOSTRES i ELS ALTRES és avui un anacronisme que no s’aguanta per enlloc. Encara que sovint només sigui per que no queda altre remei, el cert és que la vida ens empeny a ser cada cop som més plurals. Cada dia que passa és fa més evident que tots plegats no tenim altre camí que el del respecte mutu si volem sobreviure com a comunitat.

Si en la vida normal la gent és així, perquè em pregunto jo, quan es tracta de la política tot ha de ser tan diferent?

A excepció dels més convençuts, i que cada dia són menys tot sigui dit, la gent normal ja no vota gairebé mai per ideologia,  ni necessàriament sempre pel mateix partit. Al menys en eleccions municipals i en llocs on tothom es coneix, com és el cas de la Bisbal.

En lloc de per les sigles partidistes ho fa cada cop més per les persones que considera més ben preparades per resoldre els problemes i que creu que defensaran millor els seus interessos. La societat moderna tendeix a confiar en aquell que li mereix més confiança amb independència de la llista en la que vagi, i el tribalisme partidista s’està convertint en un anacronisme.

Aquest fet, tan evident pels que no vivim dins d’aquest mena de peixera en que s’està convertint el món de la política oficial, els hi hauria d’entrar al cervell d’una vegada per totes a tota aquesta colla d’aprenents de Maquiavello.

Malauradament encara no és així, estem entrant en un llanguíssim període electoral i tot plegat ja comença a fer  un xic de pudor de sofre. Per tant, abans la cosa no es faci del tot insuportable, potser és el moment del dir que ja n’hi ha prou de tanta bajanada, al menys a casa nostra.

També el moment de reivindicar el dret de tothom, pensi com pensi, a viure amb normalitat encara que s’acostin eleccions, a tenir amics en un ventall ideològic el més ampli possible, a criticar el que sigui criticable sigui quina sigui l’adscripció política del responsable del fet concret, i lloar-lo quan ho faci bé, encara que sigui al dia següent.

Demanar que deixin de penjar etiquetes de clan o de tribu i tornin a col·locar la persona com a centre d’aquesta activitat humana que és la política, entesa com a voluntat de servei a la comunitat.

Que tinguin el valor de reconèixer que la política no ha de funcionar al marge de la societat. Està al servei d’ella i no a l’inrevés.

És hora, en definitiva, de recuperar el temps perdut i separar el gra de la palla ara que ja sabem el pa que s’hi dona. Sobren sectaris i manquen pencaires.

El que estigui millor preparat per tant, sàpiga i vulgui treballar pel seu poble és qui ha de dur el timó, i la resta, oportunistes i espavilats inclosos, a remar o a canviar de feina.

Manel Magrinyà i Ros, al Tot Bisbal

Observant el 2010

manelmagrinya | Articles variats | Sunday 10 January 2010

U: Tot apunta que el 2010 haurem d’afrontar una combinatòria de decisions força intricada. Cap d’elles decisiva, però en conjunt el sumatori de decisions col·lectives que prenguem marcarà la vida dels catalans per uns quants anys.

DOS: Comencem l’any amb més de 550.000 compatriotes
sense feina. Xifra terrible i escandalosa. Cada aturat és un ciutadà que ha vist frenat, si no destruït, el seu projecte de vida personal. Aquest és un atur estructural que no desapareixerà de pressa. Com l’afrontarem? Què farà el nostre govern? Què farem com a societat?

TRES: Iniciem el 2010
sabent que la crisi del 2008-2009 s’ha endut més d’un terç de la nostra riquesa col·lectiva i que el nostre model de creixement econòmic ha fet fallida. L’economia catalana no sap com crear llocs de treball, com fer-se competitiva a nivell internacional i com fer-se sostenible. Com ens refarem de tot plegat? Quan i com començarem a desplegar una economia que ens asseguri creixement, sostenibilitat, feina i un futur raonable a les noves generacions? Diversos països estan lluitant per definir un nou paradigma econòmic. A Catalunya estem fent els deures? Ser nació (poble que comparteix el futur) ens obliga a exigir-nos la cerca d’un model econòmic avançat.

QUATRE: Inaugurem el nou any sabent que l’Estat
que avui tenim no és competitiu. Espanya és centralista i no vol deixar de ser uninacional. Està en mans d’una classe política que no està a l’altura dels esdeveniments que s’estan produint al món. Els grans partits no tenen ni la convicció, ni el coratge, ni el sentit d’Estat suficient per donar sortida a les qüestions pendents. ¿Aconseguiran els partits polítics catalans desplegar i imposar la idea d’Estat que Espanya precisa? ¿O bé preferiran els partits catalans amagar el cap sota l’ala, refugiats Catalunya endins, imaginant victòries futures sense saber guanyar les batalles immediates?

CINC: Arranquem l’any sense saber quina serà la sentència del Tribunal Constitucional.
Sabem, però, que –si no decidim perdre-la– aquesta és una batalla guanyada. Ha estat suficient un editorial, una consulta popular parcial sobre la independència i les precises declaracions institucionals del president. L’adversari està desconcertat. Digui el que digui la sentència, el catalanisme haurà guanyat si sabem contestar-la plegats, i –encara més– si sabem aplicar amb convicció l’Estatut que vàrem aprovar al Parlament i en referèndum. ¿Tindran, els partits que no han cregut en l’Estatut, l’amplitud de mires suficient per defensar-lo en tant que mandat democràtic del poble? ¿Seran capaços, els que pensen que l’Estatut encara pot donar joc polític, de treure’l de l’armari i treure-li rendiment social i polític? ¿Serem capaços, els catalans, d’administrar la sentència sense tirar-nos els plats pel cap?

SIS: Comencem un any electoral.
¿Sabran els partits polítics catalans oferir-nos projectes engrescadors de país? ¿Sabran sostreure’s de la lògica caïnita? ¿Sabran posar els interessos del país per damunt dels interessos dels dirigents? Després d’aquestes eleccions el sistema polític català es renovarà profundament. El sistema vigent des dels anys setanta està superat. Les generacions de la Transició ja no s’hi senten compromeses, les generacions més joves no s’hi senten ni tan sols interpel·lades.

SET: Obrim l’any sabent que ens caldrà treballar amb molta exigència per fer front als múltiples reptes plantejats. Cadascun dels 355 dies que queden del 2010 ens oferiran fraccions de decisió aparentment deslligades. Però sabem que una comunitat és un sistema i que tot té un fons comú. Alguns l’anomenem catalanisme. Guanyarà les eleccions qui sàpiga desxifrar-lo, relacionar-ne el conjunt, definir el model de societat que el sustenta, explicar un projecte de futur, convertir-lo en lloc de trobada, en via de treball compartit i en el marc de les voluntats comunes que volem compartir una majoria àmplia de catalans.

Ferran Mascarell, a l’Avui de 13/01/2010

Gran Borges

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 8 January 2010

Después de un tiempo, uno aprende la sutil diferencia entre sostener una mano y encadenar un alma; y uno aprende que el amor no significa acostarse y que una compañía no significa seguridad, y uno empieza a aprender…

  Que los besos no son contratos y los regalos no son promesas, y uno empieza a aceptar sus derrotas con la cabeza alta y los ojos abiertos, y uno aprende a construir todos sus caminos en el hoy, porque el terreno de mañana es demasiado inseguro para planes… y los futuros tienen una forma de caerse en la mitad.

  Y después de un tiempo uno aprende que si es demasiado, hasta el calor del sol quema. Así que uno planta su propio jardín y decora su propia alma, en lugar de esperar a que alguien le traiga flores.

  Y uno aprende que realmente puede aguantar, que uno realmente es fuerte, que uno realmente vale, y uno aprende y aprende… y con cada día uno aprende.

  Con el tiempo aprendes que estar con alguien porque te ofrece un buen futuro significa que tarde o temprano querrás volver a tu pasado.

  Con el tiempo comprendes que sólo quien es capaz de amarte con tus defectos, sin pretender cambiarte, puede brindarte toda la felicidad que deseas.

  Con el tiempo te das cuenta de que si estás al lado de esa persona sólo por acompañar tu soledad, irremediablemente acabarás deseando no volver a verla.

  Con el tiempo entiendes que los verdaderos amigos son contados, y que el que no lucha por ellos tarde o temprano se verá rodeado sólo de amistades falsas.

  Con el tiempo aprendes que las palabras dichas en un momento de ira pueden seguir lastimando a quien heriste, durante toda la vida.

  Con el tiempo aprendes que disculpar cualquiera lo hace, pero perdonar es sólo de almas grandes.

  Con el tiempo comprendes que si has herido a un amigo duramente, muy probablemente la amistad jamás volverá a ser igual.

  Con el tiempo te das cuenta de que aunque seas feliz con tus amigos, algún día llorarás por aquellos que dejaste ir.

  Con el tiempo te das cuenta de que cada experiencia vivida con cada persona es irrepetible.

Jorge Luis Borges

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck