TARDOR A VILADRAU

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 23 October 2009

Com grans monedes d’or, d’un or prim i lleuger,

cauen les fulles dels til·lers,gronxades

en el sol de novembre. El Jardí té

un fregadís d’abril de sedes oblidades. 

Avui no duus oreig, tardor suau, no esbulles

les agulles dels cedres vora la pluja d’or.Tenen com una pau joiosa aquestes fulles

morint-se,i mig sospiren:”res no mor”. 

Fins al peu del grans cedres es daura  l’ombradiu

d’aquest jardí tancat,reclòs com una illa.

Cada fulla, en silenci,caient tranquil·la,diu:

“La vida passa, es fon, i torna i brilla  

Marià Manent  

Al igual que monedas de oro, de un oro delgado y ligero,

Caen las hojas de los tilos, mecidas

en el sol de noviembre. El jardín

tiene un roce  de abril de sedas olvidadas . 

Hoy no traes el oreo (viento terral) , otoño suave, no despeinas

las agujas de los cedros cerca de la lluvia de oro.

Detentan como una paz alegre, estas hojas muriéndose, y casi suspiran: “nada muere”. 

Hasta el pie de los grandes cedros se dora  la umbría   

de este jardín cerrado, recluido como una isla.

Cada hoja, en silencio, cayendo tranquilamente, dice:

“La vida pasa, se funde, y vuelve y brilla

 Marià Manent

Y Dios me hizo mujer

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 16 October 2009

Y Dios me hizo mujer,
de pelo largo,
ojos,
nariz y boca de mujer.
Con curvas
y pliegues
y suaves hondonadas
y me cavó por dentro,
me hizo un taller de seres humanos.

Tejió delicadamente mis nervios
y balanceó con cuidado
el número de mis hormonas.
Compuso mi sangre
y me inyectó con ella
para que irrigara
todo mi cuerpo;
nacieron así las ideas,
los sueños,
el instinto.

Todo lo que creó suavemente
a martillazos de soplidos
y taladrazos de amor,
las mil y una cosas que me hacen mujer todos los días
por las que me levanto orgullosa
todas las mañanas
y bendigo mi sexo.

Gironda Belli
(Poeta y novelista nicaragüense nacida en Managua en 1948.)

Cartes d’Alemanya: Dresden

manelmagrinya | Viatjant pel món | Friday 9 October 2009

 Quan un contempla amb una certa perspectiva històrica la realitat de l’Alemanya d’avui, el primer que li ve al pensament, per agnòstic que sigui, és la paraula miracle. No se m’acudeix cap altre terme que expressi amb més claredat la voluntat de superació d’unes circumstàncies terribles, que el darrer segle van fer d’aquest bell país un viu exemple del millor i pitjor de que és capaç la condició humana.

Només cal gratar una mica per copsar la mala consciència encara vigent i que perseguira a moltes generacions d’alemanys a causa d’haver-se deixat arrossegar per la bogeria col·lectiva que va tenir el Nacional Socialisme com a cara visible. La terrible industrialització de l’assassinat en massa, enmig del silenci còmplice de la major part de la societat de l’època i una guerra devastadora, els hi han passat sens dubte una factura de magnituds fins ara desconegudes en la era moderna.

Però és que un cop derrotat el nazisme i amb el país en runes, a la gent que va quedar a la banda de l’Est encara els hi va tocar patir després, i durant un grapat d’anys, la brutalitat del tràgic experiment del capitalisme d’estat, i la conseqüent misèria moral i econòmica que va representar la República Democràtica Alemanya.

El passat però, tot i surar-ne encara les conseqüències a l’ambient, avui s’ha diluït clarament en una nova realitat. La riquesa de la memòria històrica d’aquest poble es tan digna d’admiració, com la voluntat de ferro que els ha fet emprendre la gegantina tasca d’intentar netejar els efectes de tant d’horror, amb un èxit senzillament aclaparador.

En trepitjar per primer cop la meravellosa ciutat de Dresden, en prou feines un se’n pot fer a la idea de que fa tan sols seixanta anys era, com gairebé tot Alemanya un munt de runes.

Els últims dies de la II Guerra Mundial, entre el 13 i el 15 de febrer de 1945 i quan el III Reich estava ja absolutament derrotat (faltaven tan sols dotze setmanes de la capitulació), els avions de les forces aèries americana i britànica hi van descarregar prop de 4.000 tones de bombes explosives que van anorrear una de les ciutats més boniques d’Europa i que es coneixia com la Florència de l’Elbe.

No tenia cap valor estratègic, i es va tractar pura i simplement d’una operació simbòlica de càstig contra tot el poble alemany per l’empar als horrors del nazisme. Víctimes i botxins es van equiparar doncs per primer cop (més tard en vindrien altres coincidències igualment menyspreables) en la barbàrie que sacralitza la Llei del Talió. El criminal bombardeig de Dresden va constituir sense cap mena de dubte un dels episodis mes vergonyants de la història d’aquella guerra.

Després Dresden va ser ocupada pels tancs soviètics, i l’Alemanya de l’Est es va convertir en satèl·lit de la URSS. Les autoritats mal anomenades comunistes van fer molt poc per restaurar les restes dels monuments considerats símbols de l’imperi caigut, i el que les bombes aliades havien deixat dempeus, el pas del temps es va encarregar d’enderrocar.

No va ser fins la reunificació, que amb l’impuls de les autoritats federals i una immensa quantitat de milions dels antics marcs que encara avui són un llast per l’economia del país, que els alemanys es van entregar a la tasca ingent de restaurar pedra a pedra la vila monumental.

Es tractava de restituir-li l’antic esplendor, esborrant les restes de la barbàrie que li va passar pel damunt, i encara que queda molt per fer, el resultat ja es pot considerar com autènticament espectacular.

Viatgers de tot el món omplen diàriament els seus carrers, places i monuments, milimètricament reconstruïts, per tal de corroborar que Dresden torna a ser destinació obligada per a tots els amants de la bellesa.

I també, perquè no dir-ho, un escenari on es fan paleses algunes de les virtuts d’aquest poble alemany que el fan tan digne d’admiració. Treball i esforç són els seus signes d’identitat, els mateixos que una mica més de mig segle després de la desfeta, els han tornar a dur a ser capdavanters d’Europa. Pilar bàsic d’aquest ens supranacional en el que a molts ens agradaria emmirallar-nos més profundament, sense que per una raó o una altra, ho arribem a aconseguir mai del tot.

Record

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 9 October 2009

Per a Màrius Sampere 

Mou les ones, el vent,i la sorra s’escampa. 

No es cansa mai el marni s’atura el desert. 

I els cristalls del recordes desfan i es refan sense pressa,

perquè els ulls s’han desatdes de sempre en el somni,

perquè els cossos es foneni el ponent s’extingeix i retorna. 

Aplegues els objectes del passat,

ressegueixes un gest amb què el cel et commou. 

Sents el buit i el vertigen. 

Cau la llum sobre els arbresi les pells es desvetllen. 

L’aire et porta el silenci. 

CARLES DUARTE

SONETO I

manelmagrinya | Els divendres poètics | Saturday 3 October 2009

 Cuando me paro a contemplar mi estado

y a ver los pasos por do me han traído,

hallo, según por do anduve, perdido,

que a mayor mal pudiera haber llegado;

mas cuando del camino estó olvidado,

a tanto mal no sé por do he venido;

sé que me acabo, y más he yo sentido

ver acabar conmigo mi cuidado.

Yo acabaré, que me entregué sin arte

a quien sabrá perderme y acabarme

si quisiere, y aún sabrá querello;

que, pues mi voluntad puede matarme,

la suya, que no es tanto de mi parte,

pudiendo, ¿qué hará sino hacello?

Garcilaso de la Vega

No temas

manelmagrinya | Els divendres poètics | Saturday 3 October 2009

No temas:

la constelacióndiurna de las mimosas,

el mosaico bizantinode un ramo de fresias,

el incendio dulzónde la parra y las rosas caídassobre el mármol de la nieve,

defienden nuestro amor,escrito en la huella del tiempo,

de la niebla donde no somos uno.

 JOSE CARLOS LLOP

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck