I ara, Sr.Dilmé!

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Friday 28 August 2009

Carta oberta adreçada al Regidor d’Unió Democràtica de Catalunya a l’Ajuntament de la Bisbal, Sr. Xavier Dilmé i Vert en relació als fets succeïts el passat dia 14 d’agost, i en especial a un molt desafortunat comentari posterior adreçat a un mitjà de comunicació.

 

Sr. Dilmé

Permeti’m que comenci aquesta carta recordant un episodi de grata memòria per tots aquells que encara creiem que la democràcia, amb els seus defectes, és sens dubte el menys roin dels sistemes polítics coneguts, i les formes, fonamentals pel seu normal desenvolupament.

Com que vostè viu de la política, coneixerà sens dubte aquell episodi fantàstic que va succeir en un estat democràtic del nostre entorn, quan un parlamentari feixista s’havia adreçat al primer ministre amb tota mena de comentaris injuriosos, i la resposta de l’insultat va ser contundent:

“Si de vostè depengués, la meva vida no valdria rés. Jo en canvi la donaria per aquest sistema que permet que vostè pugui seguir gaudint de la llibertat per expressar-se com ho fa”.

Aquest llarg pròleg ve a compte per tal d’explicitar que hi ha vegades que la defensa d’allò en el que un creu, implica necessàriament donar cobertura aparent a determinades actituds personals que en qualsevol altre circumstància mereixerien la nostra repulsa més absoluta. Aquest intent de ser fidel als propis principis sovint comporta alguna incomprensió, però a la llarga sempre acaba per resultar rendible, si més no en termes d’autoestima.

Jo mateix en un article recent, vaig criticar obertament determinades formes de fer oposició política i el marc en el que dueren a terme -la Festa Major- fos qui fos el seu destinatari, en una situació en la que era a vostè al qui li havia tocat el rebre. En cap cas em vaig posicionar sobre la bondat o no de les seves iniciatives, considerant que no era aquell moment de fer-ho, i molt menys a propòsit de determinades actituds personals que com segur que no se li escapa són força criticades per molta gent a la Bisbal.

Em reafirmo en el que llavors vaig dir i ho tornaria a escriure avui mateix si calgués.

Dit això però, avui lamento tenir que manifestar-li la meva profunda indignació (i també tristesa, per què no dir-ho) per un comentari que considero absolutament forassenyat i àdhuc molt injust per la publicació que acull aquest article. Em refereixo a una part de la darrera entrada del seu bloc personal en el que comenta el desenvolupament de la Festa Major d’enguany i que reprodueixo textualment:

El límit sempre és la honorabilitat de les persones i entenc que aquí s’han traspassat tots els límits amb la complicitat inclús d’algun web desinformatiu de la vila a qui no s’han donat les subvencions que exigien.”

Per dir-ho ras i curt, està acusant a un medi de comunicació de complicitat en la comissió d’un presumpte delicte, ja que parlem d’un fet que vosté ja ha denunciat penalment davant dels Mossos d’Esquadra.

Com que jo sàpiga només funcionen dos portals a la Bisbal, i el que li és més volgut, com sempre té per costum, en aquest cas només reprodueix les seves declaracions, tinc que entendre que vostè es refereix al que seguint tots els protocols que marca la ètica periodística, va contrastar la notícia per tal de donar-ne a conèixer als lectors totes les seves cares, i va reproduir les declaracions que se’ls hi van realitzar, incloses les seves, sense afegir ni treure’n una coma.

Es tracta doncs del mateix portal des del que li escric, no solament aquesta carta, ans també el que va reproduir l’article que vostè em va agrair en un atent Email en el que també esmentava el nom del Tot Bisbal.

Francament no puc entendre aquest intent maldestre de matar el missatger, quan el que potser el que caldria és un xic més d’humilitat i serenor per tal d’esbrinar fins a quin punt determinades reaccions viscerals que provoca alguna actuació del regidor Dilmé tenen com a base actituds com la que avui li estic retreien.

A més de faltar a la veritat quan esmenta una exigència de subvencions que tan sols existeix dins la seva imaginació, l’acusació que vostè realitza Sr. Dilmé és molt greu, profundament injuriosa i absolutament mancada de fonament.

Sincerament vull creure que ha estat producte d’un mal moment, que tots en tenim, i és per això que li demano ferventment que rectifiqui i recondueixi el tema cap el port del que mai hauria d’haver sortit. Si em permet un humil suggeriment, apaivagui el seu populisme desfermat, deixi’s estar de denúncies, querelles i acusacions sense fonament contra tot el que es mou i dialogui més. S’estalviarà, cregui’m, molts disgustos i mals de cap, farà més amics, i fins i tot li serà reconeguda la feina que fa dins l’Ajuntament.

Tot i adreçant-les-hi en aquest cas des de la discrepància més radical, però amb tot el respecte que em mereix la seva persona, rebi Sr. Dilmé les meves salutacions ben cordials

 

Victòries i derrotes

manelmagrinya | Articles variats | Tuesday 25 August 2009

U: Suposem-ho al revés: la sentència serà un entrebanc per a Catalunya, però ha de ser un gran problema per a Espanya. Mostrarà sense més escamotejos la fondària de l’inacabable trencacaps espanyol. La resolució precisarà quin model d’Estat tenen al cap la majoria de forces vives estatals, començant pels seguidors populars.

DOS: La resposta catalana ha de ser tan fina com rotunda. Ha d’indicar, només, que si l’Estat trenca unilateralment les regles del joc –desautoritzar l’Estatut ho és– haurà d’assumir que la presència de Catalunya en la construcció d’una Espanya democràtica i modernitzada queda definitivament tocada. Catalunya tindrà més motius per sentir-se empesa a caminar sola. Catalunya ha aportat a Espanya voluntat pactista, democràtica, modernitzadora i plurinacional. L’Estatut és un pacte polític en aquesta direcció. Ho reitera cada dia el president Montilla. Cap tribunal està facultat per tombar-lo. Si el pacte es trenca, Espanya tindrà un problema: Catalunya s’allunyarà.

TRES: Llàstima que la classe política catalana sembla obstinada a convertir les victòries en derrotes. No ens derrotem tots sols (Triadú). És inadmissible que el poble català no trobi la manera de mostrar la seva voluntat unitària; és absurd que la resposta política sigui un joc desbaratat de contradeclaracions i és llastimós que ningú faci el paper que li correspon. Centrem-nos. El problema no és quina classe de manifestació cal fer; el problema és quina Espanya està dibuixant el Constitucional. Estalviem-nos el debat esperpèntic sobre el caràcter preventiu, reivindicatiu, afirmatiu, negatiu, cívic, governamental, o qui sap què, d’una manifestació.

QUATRE: L’Estatut –malgrat tot– va ser una victòria política i la sentència del tribunal –si volem– també ho serà. Només s’ha de deixar clar que en cap cas canviarà l’objectiu del catalanisme: obtenir el reconeixement nacional i la plena capacitat d’autogovern en el marc d’un Estat eficient. Dins o fora d’Espanya? Es veurà. La sentència ens dirà si volen fer una Espanya amb Catalunya o sense.

CINC: El que digui el Constitucional serà significatiu, però no decisiu. En canvi, sí que serà decisiva l’agenda afirmativa dels catalans. Sóc, per tant, partidari d’una agenda catalana. Jugada amb tantes cartes com convingui, sumant iniciatives i deixant de banda la simplificació, l’ofuscació o el caïnisme polític català. Cal que la societat civil es manifesti, que el president de la Generalitat lideri, que el Parlament actuï i que els líders polítics estiguin a l’alçada. Cal precisar que en cap cas la sentència condicionarà els objectius legítims dels catalans.

SIS: Em proclamo al costat del president i espero les seves raons i propostes. Em declaro favorable a les idees que sorgeixen dels partits catalanistes a través del Parlament. Si es modifica el text, què proposen fer? Un nou Estatut? Qüestionar la Constitució del 78? Em manifesto partidari que la societat civil es mobilitzi. M’adhereixo a una manifestació gran, unitària i afirmativa, que aplegui independentistes, sobiranistes, federalistes i tota mena d’entitats cíviques, que expressi convicció i serenitat, que sigui clara i positiva. Catalunya vol autogovern, nació i Estatut. No hi ha cap raó per confondre l’agenda cívica amb la del Parlament i la del president.

SET: Estic a favor, per tant, d’una agenda vencedora. Àmplia i capaç d’engrescar i mobilitzar el poble català. Capaç de pressionar sense escarafalls els qui defensen una Espanya indefensable. No hi ha cap raó per no pressionar un tribunal al qual tothom pressiona, desprestigiat i sense reconeixement moral ni polític per modificar l’Estatut sortit del Parlament, de les Corts i del referèndum.

VUIT: És la responsabilitat dels dirigents indicar el camí. Si no ho fan amb encert, creixerà la desafecció i la força de Catalunya seguirà minvant. En política no hi ha regles segures (Hurtado), però sol guanyar qui troba el punt exacte entre l’agitació descontrolada i la prudència immobilista. Hi ha coses que marquen l’esdevenir i un poble sap què és el que no ha de deixar passar. Està a les nostres mans mostrar una vegada més el camí a Espanya. Una sentència contra Catalunya en cap cas serà guanyadora. Només l’Estatut aprovat indica la possibilitat d’una Espanya democràtica i plurinacional. Només aquesta Espanya paga la pena als catalans. Ells sabran.

Ferran Mascarell, Diari Avui Digital, el 25/08/2009

Jo dic no!!

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Sunday 23 August 2009

No conec cap altra Festa Major tan participativa ni que sigui viscuda amb tanta intensitat pel veïnat com la de la Bisbal. En el transcurs dels quatre dies que dura, gent de tota edat i condició ens hi apleguem massivament, i la vivim com un esclat de joia col·lectiva.

Precisament aquest mateix ús massiu que en fa la ciutadania, la converteix en una gran caixa de ressonància que amplifica qualsevol fet que hi passa, per insignificant que sigui. I és per això que algun col·lectiu marginal, en el seu afany per aprofitar l’eufòria col·lectiva per expressar les seves dèries, pot intentar -i de fet ho fa-, amargar-nos un xic el dolç.

El dia de la Cercavila un grup de ciutadans ens va oferir un espectacle al meu parer profundament lamentable i de molt mal gust, tant per les formes com pel fons. Les al·lusions de caràcter personal adreçades a un regidor de l’Ajuntament i a un membre del cos de la Policia Local em van semblar particularment desagradables. A més, la manera com es van expressar va ofendre i molestar molta gent que participava pacíficament de la festa.

L’anterior alcalde Ramon Romaguera ja va ser objectiu prioritari de moltes bretolades d’aquest estil en període de Festa Major, i aquest any li ha tocat el torn a Xevi Dilmé. El mètode era el mateix que llavors, i em sembla per tant força legítim preguntar-se si darrera els quatre eixelebrats de primera línia no hi ha els mateixos cervells que semblen haver-lo adoptat com a instrument polític.

En una comunitat relativament petita on tothom es coneix, la trajectòria de les persones és de domini públic, i el fet de ser conseqüent és gairebé una necessitat quan s’exerceix un càrrec públic. Puc entendre per tant que alguns ciutadans considerin que determinades formes d’actuació no es corresponen a la trajectòria vital del seus impulsors, i fins i tot opinin que això pot restar autoritat moral a qui ha de prendre determinades decisions.

També es pot o no estar d’acord amb posicionaments del polític de torn davant de fets com la variant, les zones blaves i l’ordenança de civisme, i tothom té dret a expressar les seves opinions al respecte, però aquest mateix dret deixa de tenir vigència en el mateix moment que la crítica frega la seva vida privada o el dret de la majoria a viure la festa en pau.

Hi ha moltes formes d’expressió a l’abast del ciutadà per manifestar el seu disgust per la actuació d’un personatge públic, sense necessitat de pertorbar el normal desenvolupament de la Festa Major i oferir un espectacle que podia ferir la sensibilitat de pares i criatures que gaudien de la Cercavila.

He llegit les explicacions que han donat alguns membres de l’anomenat col·lectiu “anti Dilmé” en aquest mateix mitjà, i francament m’han semblat encara més deplorables que la seva actuació els dies de la festa, sobre tot per la perillosa confusió que manifesten entre els espais públics i els privats on es desenvolupa la vida de les persones, siguin o no regidors de l’Ajuntament o membres de la policia local.

Ni em va semblar bé quan el destinatari de les bretolades de Festa Major era Ramon Romaguera, ni ara que ho és en Dilmé. L’any vinent li pot tocar la “xina” a Lluís Sais o a qualsevol altre, i opino que en tots els casos mereixen la mateixa solidaritat.

Per tant, i malgrat que tampoc cal donar-li als fets comentats més transcendència de la que en realitat tenen, opino que no han de merèixer més que un profund rebuig, sigui quina sigui d’ideologia de cadascú, o la nostra opinió particular sobre una determinada trajectòria política o vital.

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck