La llei de barris i Torre Bisbal

manelmagrinya | Comentaris bisbalencs | Thursday 30 July 2009

L’anunci de la inclusió de la vila en el projecte de llei de barris de la Generalitat gairebé ha vingut a coincidir en el temps amb l’acabament de les obres de restauració del edifici de Torre Bisbal, i aquest article vol ser una valoració personal dels dos fets.

Em sembla absolutament magnífic que s’hagi aconseguit l’aportació de 4,5 milions d’euros de fons de la Generalitat per dur a terme millores ciutadanes a la Bisbal. Es tracta d’una molt bona notícia que hauria d’omplir tothom de satisfacció, i per la que s’ha de felicitar sense cap mena de reserva a tots els qui han treballat per fer-la possible.

Aquesta milionària injecció de diners representa una colossal oportunitat per dur a terme el sanejament urbanístic del barri antic, i en conseqüència, per ennoblir la ciutat sencera i alleugerar els veïns de part o àdhuc la totalitat de les contribucions especials que comporta una obra d’aquesta magnitud.

Així doncs, i malgrat els xiuxiueigs de la politiqueta de vol gallinaci, resulta inqüestionable que es tracta d’un èxit de l’equip de govern municipal, i en particular de Lluís Sais. L’actual alcalde ha demostrat un cop més força habilitat per captar subvencions de diferents administracions, i això de ben segur l’incrementarà l’actiu polític a l’hora de fer balanç de la seva gestió.

En canvi pel que fa a Torre Bisbal la valoració ha de ser necessàriament diferent, i els partits polítics que configuren l’equip de govern municipal no en surten tan ben parats. Potser no tant per la seva gestió d’enguany, com per la que van tenir quan eren a l’oposició.

Torre Bisbal ha estat una xacra urbanística important que va aportar el franquisme a la ciutat, i la seva desproporció resulta tan evident que ofèn qualsevol sensibilitat estètica mínimament desenvolupada.

El bunyol no te solució, i l’enderrocament parcial que preconitzava l’anterior alcalde ja em va semblar en el seu moment la millor opció, sempre que comportessin les mínimes afectacions possibles sobre els propietaris dels pisos afectats.

Ramon Romaguera sempre va defensar, como ho fa encara a dia d’avui, que aquell era el moment just per fer-ho, ja que com que la rehabilitació esdevenia urgent pel perill públic que suposava la degradació de l’edifici, i els diners forçosament s’hi tenien que esmerçar, es podien emprar en alleugerar les despeses de l’enderroc enlloc de en posar-hi pedaços.

Possiblement la conjuntura política del moment en el que es va conèixer la idea de Romaguera no era la més idònia per enfrontar la lògica bel·ligerància dels veïns afectats. Potser també existien altres arguments de pes que jo ara mateix desconec, però la impressió ara, veient els resultats dels treballs, es que es va deixar perdre una oportunitat històrica de fer net.

I es que amb la restauració tot just acabada, opino que s’ha aconseguit exactament l’efecte contrari del que es proposava. La paleta de colors emprats i la forma de pintar l’edifici encara ressalta més el seu impacte visual des de qualsevol de les entrades de la vila, i la lletjor del monstre encara destaca més que abans sobre l’entorn. Abans era un nyap trist i anodí, i ara ha esdevingut un nyap de disseny.

Se’m dirà i amb raó que sempre resulta fàcil criticar fets consumats, però no hem de perdre de vista que governar a gust de tothom és impossible i als polítics els hi paguem, no perquè sempre segueixin el camí planer, ans perquè mirin mes enllà de la conjuntura immediata, encara que això els hi comporti algun mal de cap suplementari.

Certament són humans i no sempre l’encerten, com be demostren els dos temes que avui comentem, però cal aprendre dels errors passats per tal de no repetir-los. La valentia política tindria que prevaldre davant la temptació de l’erosió del contrari a qualsevol preu, doncs aquesta pràctica perversa sol ser una mena de “boomerang” que sempre torna a qui el llença.

A la sortida del sol

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 10 July 2009

A la sortida del sol,
t’esperaré.
Allà on tu saps que t’espere,
a lo darrer.
I amb un farcell a l’esquena
de cadascú,
marxarem amb el que és nostre,
tot al damunt.

Potser triguem més o menys,
això no escau.
L’important és aconseguir-ho
fent enrenou.
Un cop tot aconseguit,
no pararem,
doncs convé millorar coses
o ens morirem.
 

Allà on tu i jo serem
com tants i tants,
un país només d’humans,
no hi ha gegants,
allí arribarem de nit
i sense llit.

Però tu no t’amoïnes,
recorda’t bé;
doncs l’endemà…
A la sortida del sol
t’esperaré.
 

Ovidi Montllor

Has visto cómo crecen las plantas…

manelmagrinya | Els divendres poètics | Friday 3 July 2009

¿Has visto cómo crecen las plantas? Al lugar en que cae la semilla acude el agua: es el agua la que germina, sube al sol. Por el tronco, por las ramas, el agua asciende al aire, como cuando te quedas viendo el cielo del mediodía y tus ojos empiezan a evaporarse.

Las plantas crecen de un día a otro. Es la tierra la que crece, se hace blanda, verde, flexible. El terrón enmohecido, la costra de los viejos árboles, se desprende, regresa.

¿Lo has visto? Las plantas caminan en el tiempo, no de un lugar a otro, de una hora a otra hora. Esto puedes sentirlo cuando te extiendes sobre la tierra, boca arriba y tu pelo penetra como un manojo de raíces y toda tú eres un tronco caído.

—Yo quiero sembrar una semilla en el río, a ver si crece un árbol flotante para treparme a jugar. En su follaje se enredarían los peces, y sería un árbol de agua, que iría a todas partes sin caerse nunca.

De: Adán y Eva (III)

Jaime Sabines

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck